Gegants de gel, Joan Benesiu

Quin començament més interessant. Vull saber qui és aquest passatger de la filera 53 a qui no li agrada que el pilot de l'avió que el porta a Buenos Aires dediqui unes paraules de felicitació de Nadal en tant que els serveixen el sopar al vol la nit del 24 de desembre. I ho vull saber perquè Benesiu ho escriu tan bé, que me'n provoca les ganes. És a causa d'aquesta escriptura indirecta, de parlar de gent sense donar-los veu directe ni acció, potser? Potser sí.

Però, malauradament, el capítol 4 atura l'arrencada tan bona del llibre amb la seva arenga de cites i referències a novel·les, pel·lícules i música. Una mica d'auto-complaença citant a gent que ens agrada, no està malament, tots ho hem fet algun moment o altre, ara, fer-ho com aquí, en excés (en només 3 pàgines hi trobem en Musil, en Krysztof Kieslowski, en Michael Ende, en Santiago Auserón i  Radio Futura), m'avorreix.

Quan comença el segon capítol, o apartat, o part del llibre, Liverpool, em reconcilio una mica amb el llibre. Em fan gràcia els nous personatges i aquesta història d'amor digital desigual però... apareix Nietzsche. Nietzsche és el filòsof dels no-filòsofs. És l'autor dels adolescents que van de rebels i s'enlluernen amb quatre paraules gran-sonants. I quan s'hi recórrer en una novel·la, fa mandra. Quan te l'expliquen, quan fins i tot en reprodueixen textos de l'Així parlà Zaratustra, fa venir ganes de parar de llegir.

He fet una pausa de la lectura però el retorn a la lectura no promet: ara apareix en Nacho Vegas, a qui defineix com a "un lletrista turbulent de notícies tan incertes com la pròpia vida" i poques línies després el "xilè Roberto Bolaño"  i els seus Detectives salvajes, un llibre "que explica els moviments d'un grup de persones inquietes en la salvatge capital de Mèxic." Calen aquestes explicacions? De debò? 

Sé que a vegades peco de tiquis miquis quan es tracta del llenguatge, però em molesten bastant les incoherències lingüístiques. En aquest cas per una qüestió de llenguatge. Seguint amb la narració del mexicà (que malauradament ja ni m'interessa), de sobte el seu germà té problemes presumptament amb narcotraficants i uns homes el van a buscar a casa seva i es troben amb la seva dona, la Dorita. Fins aquí tot correcte. Però llavors l'autor afegeix, "li van dir que a ese puto lo Iban a encontrar." Per què apareix aquesta frase en castellà? Entenc que en Benesiu ho fa per ressaltar el to dels macarres, però a mi em produeix un efecte completament diferent: només em fa pensar en quin coi d'idioma ha estat parlant tota l'estona el mexicà. Si és en castellà (i crec recordar que sí perquè en algun moment s'havia comentat que li traduien al francès), llavors perquè només transcriu aquesta frase en castellà i prou? Si és en anglès, per què el mexicà diu aquesta frase en castellà? Per afegir dramatisme? 

Quan es tracta de la guerra, afegeix: "des del seu punt de vista, hi ha dues maneres de sobreviure a un conflicte bèl·lic, una era parlant tot el temps del mateix i una altra era no obrir la boca mai." I crec que n'he vist les dues vessants i confirmo que malgrat que el que en parla constantment ens genera unes imatges terribles, aquell que en guarda silenci em provoca més feredat perquè la imaginació és terrible i el seu silenci ens fa imaginar el pitjor.

I també apareix Auschwitz en aquest enfilall de referències i cites, per descomptat. Si ens hi posem, ens hi posem de ple i toquem totes les tecles! Mandra màxima.

I amb gran esforç i molts mesos d'estira-i-arronsa arribo al final. Entremig sento algú que afirma que només hem de llegir llibres que ens remoguin i torno a plantejar-me d'abandonar-lo perquè a mi no m'està remoguent. No és per mi. Que no vol dir que no sigui un bon llibre i que pugui apassionar a algú altre, però a mi m'ha deixat indiferent.

_____________

Joan Benesiu, Gegants de gel

començat_ 31/08/24 // acabat_ 9/03/25

La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16

El personaje presentido, Concha Méndez

"¿Y qué importa sentirse loco de vez en cuando? Si locos hemos de ser felices... ¡Viva la locura!"
I fixem-nos com massa sovint el qualificatiu "boig" s'aplica no a aquells que pateixen d'un problema mental diagnosticat sinó a aquells que actuen de manera diferent a allò establert socialment, a allò que el contracte social ha imposat, independentment de la seva validesa o correcció. Només cal dedicar uns minuts a escoltar les notícies, obrir les factures de llum i gas, parlar amb els teus veïns per adonar-se que quelcom grinyola, que potser va sent hora de fer com Nietzsche i davant d'una societat caducada, corrumpuda i en procés etern de putrefacció, deixar-nos atrapar per la bogeria i així poder, per fi, viure plenament.

Perduda en un somni, Sonia busca desesperadament l'amor. En una acció destriadora de candidats que no l'acaba de convèncer i que recorda a la de la donzella de La doncella, el marinero y el estudiante d'en Lorca, un rere l'altre, va allunyant els possibles candidats. Candidats, per cert, entre els quals hi inclou també a en Gustavo, el seu germà que va morir amb només 2 anys. Una seqüència d'escenes i espais on trobar l'amor per la por terrible a quedar-se sola.

"Un amante sólo podría llamarse... Podría llamarse, por ejemplo... No sé, un nombre que no lo tuviese nadie, que no lo supiese nadie más que yo."

I, de cop, una obra que ja començava a fer-se repetitiva i, per tant, avorrida, cau en el desastre absolut: el moment menyspreable que l'autora fa que un personatge expliqui al públic què està passant perquè a) el públic és idiota i cal que li ho expliqui amb pèls i senyals o b) l'autora no sap fer-ho d'altra manera. Quan a en Guillermo el tanquen a una habitació d'hotel per una aposta, ja hem intuït el sentit de la juguesca i hem pogut imaginar les circumstàncies etíliques que l'han propiciat (tots hem vist o llegit o sentit a parlar de Les amistats perilloses) per tant, no cal, repeteixo, no cal!, que ens expliqui (i a sobre en un monòleg!) com s'ha produït l'aposta i les seves condicions. Una vegada més, menys és més.

I a partir d'aquest moment, caiguda en picat de l'obra, frases de vergonya aliena de l'estil: "Cuando lanzabas el coche como proyectil disparado que perforaba la noche" o "el infinito deseo de dispersarse, de disgregarse en el Cosmos, de formar parte de Todo, de integrarse a Todo, y así, perder un poco la propia fuerza, de este exceso de vida que llevo en mí y que es como un explosivo que tengo que contener" o bé "Mi yo integro es como dique entre dos mares, entre dos fuerzas máximas. Como cada ola del mar, cada hora de la vida viene a romper a la orilla nuestra."

"¡Qué infinita la soledad de los primeros momentos en tierra extraña!"

Però no tot és dolent. Concha Méndez juga molt bé, tot i que puntualment n'abusa massa, a fer que un personatge acabi la frase de l'altre; a crear idees a través de dos interlocutors. O, dit d'altra manera, a jugar intel·ligentment amb el llenguatge.
______________
Concha Méndez, El personaje presentido (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 15/01/16  /  acabat_ 15/01/16

Tic-Tac, Claudio de la Torre

"Sabes muy bien cómo hacer perder el tiempo a los demás. Deberías escribir."

Quan en una família humil obrera, un dels fills decideix no treballar perquè s'adona que ell no està fet per ser un esclau de la feina, és a dir, quan apel·la a la moral d'esclau i es proclama senyor (seguint les paraules de Nietzsche), els problemes comencen. Com compaginar el desig de viure amb la necessitat de sobreviure (en una societat capitalista)? Un tema que recorda moltes obres del modernisme català com l'Auca del senyor Esteve, però que aquí no es desenvolupa pel mateix camí sinó que aquí arriba el pare de treballar amb la il·lusió infantil, i resignada, de qui espera que li toqui la loteria per poder deixar la feina que ja fa anys que odia. És a dir, el sentiment d'alienació no és únic del fill, de les noves generacions, sinó que és una qüestió hereditària i, afortunadament, algú està disposat a trencar-ho voluntàriament i no apel·lant als designis de l'atzar.

En el segon quadre de l'obra, un farmacèutic que en comptes de vendre medicaments ven somnis, es queixa als seus treballadors que la gent ja no somia: "Yo le oí contar a mi antecesor que en sus tiempos soñaba todo el mundo, dormido o despierto. Pero, ¡ahora! Y es que hasta los libros se han puesto imposibles, no hacen más que copiar la vida." Fins que entra el fill, acompanyat d'un Homenet que afirma ser la seva consciència. A partir d'aquí es produeix una mena de conte de nadal dickensià i li mostren al fill què en pensa la gent d'ell per indicar-li que està malbaratant la seva vida i no és volgut per ningú.

"Yo era feliz con mis sueños", es queixa el fill al manicomi dels morts després que no l'hagin volgut acceptar entre els morts. "Sin importarme nada el mundo. ¿Quiénes trajeron la miseria? ¡Los otros! Que si el dinero, que si el trabajo... ¡No me dejaban en paz! Por eso me maté."

Una obra alegòrica, fins i tot fabulista, que vol ser un cant cínic a la necessitat de seguir somiant. No hi ha la innocència d'aquells que ens animen ingènuament a seguir somiant prometent-nos un món millor i fantàstic, sinó la fèrria estoïcitat d'aquells que, malgrat la misèria que ens envolta, la mediocritat de la seva existència i la foscor del nostre entorn, mai hem de deixar de somiar. Per molt inútil que als demés els pugui semblar.
____________
Claudio de la Torre, Tic-Tac (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 5/01/16  /  acabat_ 6/01/16

Amén, Carlos Be

"Señores de la iglesia católica apostólica, esta es mi apostasía pública. Porque sé en lo que creo. Y no es en ustedes." Afirma obertament Carlos Be en el pròleg allunyant-se públicament d'una "afiliació política vitalícia" que ell (ni ningú, no ens enganyem) va demanar ni ha tingut dret a escollir o rebutjar. La democràcia, l'autèntica, no la que ens volen fer creure actualment, tampoc té raó de ser en l'església.

Davant la notícia de la pena de mort aplicada a dos homes, en principi pel fet d'haver violat a un nen de 13 anys però, possiblement, en realitat, perquè eren homosexuals, un dels personatges anònims afirma acertadament: "Para mi, estas imágenes y la desinformación que los acompaña son una muestra más de la demonización a que están siendo sometidos ciertos países que defienden su soberanía y sobre todo su petróleo frente al colonialismo occidental." El soroll de notícies que ens persegueix ja fa anys que no busca informar amb certa objectivitat d'allò que passa, sinó seguir les directrius d'uns paràmetres prefixats per uns lobbies polítics extremadament influents i perillosos. Els mitjans de comunicació tradicionals jo no comuniquen, difonen ideologia.

"La Biblia se repite tanto que induce a sedación. Es, simplemente, un ritual para amuermar."

"Parte de nuestro deber es encubrir los pecados, no erradicarlos: para que puedan seguir existiendo, para que nosotros podamos redimir a los creyentes, para que sigan necesitándonos." Perquè no permetem que ningú mati a Déu (per molt Nietzsche que es digui) i tot segueixi com en el segle passat. Perquè poguem seguir "pecant" (en el sentit més cristià de la paraula, és a dir, actuant incorrectament) convençuts que no ens passarà res perquè conseguirem el perdó diví. La màgia del cristianisme i el perdó instantani a totes les barrabassades que poguem arribar a fer.

Una obra crítica i necessària sobre una realitat que molts creiem caduca però que encara manté molt del seu poder i influència històrics intactes. Conjuntament amb totes les vexacions i teories retrògrades i anòmales que preserven amb dents i sang.
_____________
Carlos Be, Amén (Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos)
començat_ 21/12/15  /  acabat_ 21/12/15

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

El llamp, Josep Navarro i Salvador

Una de les riqueses de les llengües està en la seva habilitat de comunicar localment idees generals. Expressar amb paraules i entonacions autòctones, coses que els altres (els foranis a aquella varietat dialectal) poguem copsar. Davant les primeres línies d'El llamp, el deix valencià fa inevitable la temptació d'imaginar el to d'aquesta llengua però, també, ens permet descobrir expressions que, tot i no haver sentit mai abans, tenen tot el sentit del món, fins i tot per nosaltres. Un exemple: "podria ser la gota que caramulle el got" (4) I qui sap com es conjuga aquest verb "caramullar"! o si no té cap altra forma que aquesta. Qui sap d'on prové i com ha arribat als nostres dies, quin viatge de generació en generació, de mutació en mutació, ha experimentat, però la seva sonoritat és tan bonica, que les demés qüestions esdevenen supèrflues.

Una de les teories nietzscheanes que més paüra provoca és la idea de l'etern retorn a través del qual la nostra vida es repetiria exactament igual una vegada rera l'altra. Estaríem disposats a acceptar-ho? La nostra vida ha valgut prou la pena com per a ser re-viscuda eternament? De debò que l'hem exprimit tant com hauríem d'haver-ho fet? De debò que podríem reviure totes aquelles hores de tedi i avorriment que hem sigut incapaços de superar? Hauríem d'abraçar d'una vegada per totes les teories més extremes del carpe diem i del vitalisme més absolut i començar a viure la vida plenament d'una vegada per totes?
Aquí, Josep Navarro sembla mostrar, indirectament, una idea semblant. Camuflada sota una història d'abduccions alienígenes (tant és sí és vertadera o no), planteja la repetició d'un moment de revelació en la vida (o, potser millor, post-vida) d'en Salvador. L'acompanyem en el seu viatge de descoberta d'una possible veritat i, en arribar al final, tornem al principi. Potser el camí es repetirà igual. Així semblen proposar-ho les acotacions de Navarro. Potser es produiran petits canvis, però la repetició està assegurada. La condemna nietzscheana s'ha complert i el cicle etern ha començat.
______________
Josep Navarro i Salvador, El Llamp (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)
començat_ 31-05-15  /  acabat_ 31-05-15

La fam, Joan Oliver

"La dimensió pública del teatre situa als dramaturgs en la corda fluixa" (19) afirma Francesc Foguet en el pròleg a La fam. Una veritat tant aplicable a l'època de Joan Oliver com a la present perquè sembla que els anys passen però les coses tendeixen a mantenir-se iguals. Sinó pitjor. Un fet que porta a Foguet qüestionar-se si els dramaturgs "poden inhibir-se del present que viuen els espectadors?" (19) Pot un autor mantenir-se aliè a la realitat que l'envolta i que l'afecta, inevitablement, tant a ell com al públic assistent a les seves obres?
Hi ha preguntes que no necessiten ser respostes perquè són auto-evidents. Tot i que les paraules de María Rosa de Madariaga referint-se a Gasán Kanafani poguin servir com a resposta als indecisos: "Hay momentos históricos, situaciones límite, en los que el escritor no puede aislarse en su torre de marfil y permanecer indiferente a lo que le rodea. Su deber de intelectual es testimoniar". 

"Qui us ho ha dit, que el món no es pot trabucar d'una revolada?" (42) Pregunta en Samsó aquest personatge anàrquic, instintiu, tant humà (en el bon sentit de la paraula humà), a la Lupa. Qui ens assegura que els intents frustrats de canvi del passat no han de triomfar si els tornem a repetir? En paraules de Hume, qui ens assegura que demà sortirà el sol? Si ja ho donem tot per perdut, més valdria llençar la tovallola, deixar de llegir, deixar d'escriure, deixar de pensar i esdevenir màquines robòtiques amb un únic objectiu: el consum. (I potser no estem tan allunyats. Recentment apareixia als diaris la notícia que la facultat de filosofia de Girona oferiria un grau mixte de filosofia i emprenedoria. D'entrada, aquesta idea no té per què ser dolenta, convé aplicar la lògica més aristotèlica al món empresarial. Convé aportar la visió racional i deductiva al món dels negocis per humanitzar-lo, reinventar-lo i, sobretot, millorar-lo. Està clar, però, que aquest no és el camí que seguirà aquest grau. No som tan ingenus com per deixar-nos enganyar una vegada més. O sí?)

En el pròleg, Foguet comentava que la transformació d'en Samsó d'individu desganat, instintiu i, sobretot, lliure, a líder dels rebels era potser massa sobtada. Que a la tercera escena els esdeveniments passaven massa ràpidament. I és cert. L'enfonsament d'en Nel, la confirmació de la seva covardia i el posterior alçament d'en Samsó passen gairebé en un mateix cop d'aire però, com també afirmava Foguet, el tarannà d'en Samsó, la seva força instintiva i el seu comportament allunyat de l'encotillament de les regles socials, permeten acceptar la seva transformació: una bèstia, per molt mansa que sigui, quan es veu atacada o està ferida, mossega. I això és el que fa en Samsó en aquesta tercera escena quan encapçala als homes cap a la reconquesta del Palau d'Occident. "Mori la fam! I visca el poble!" (71) Crida mostrant que en el poble veu més reflexats els seus sentiments més purs, naturals i allunyats de les convencions i restriccions imperants.

"Els homes no ens podem refiar dels sentits: per culpa de la famosa intel·ligència els tenim gairebé atrofiats." (75)

Aviat descobreixen, però, que en Samsó no es mou per cap sentiment fraternal ni cap voluntat sindicalista sinó que actua únicament per instints i pren allò que considera que li pertoca. Ja sigui el berenar de la Lupa a la primera escena, o el Palau d'Occident. Tal i com es comentava al pròleg, en Samsó és un home amoral, és a dir, que actua més enllà de la moral, que els seus actes no responen a cap criteri de moral vigent i, per tant, no poden ser judicats sota els paràmetres de conceptes morals com bo o dolent. Podríem, fins i tot, dir que en Samsó és una mena de superhome nietzscheà que ha fugit de les restriccions socials arbitràries i s'ha erigit com a home natural, vitalista i individual. Que hagi coincidit que sigui una època de revoltes i l'hagin volgut posar al capdavant de la revolta, ha estat una casualitat externa. En Samsó actua sense voluntat racional i seguint únicament el criteri de la seva llibertat. Per això, quan en Nel el va a buscar perquè torni a liderar la revolta que s'està enfonsant, en Samsó no dubta a respondre-li: "per què no en llogueu a un altre de més manejable?" (87)
Havent observat els enganys i abusos econòmics de molts dels que s'omplen la boca de revolucions des dels despatxos (com és el cas del professor Múller), en Samsó no està disposat a deixar-se comprar i escull l'opció que més s'adequa als seus instints: la llibertat.
I que des de l'exterior se'l jutgi, se'l critiqui i se'l menystingui, no és més que una mostra de la por i l'enveja que fa aquell que és lliure de veritat.
___________
Joan Oliver, La fam (Proa)
començat_ 27/04/15  /  acabat_ 1/05/15

Petit Òrganon per al teatre, Bertolt Brecht

En el pròleg, Javier Orduña afirma que l'objectiu del teatre segons Brecht és "la determinació de l'especificitat i el lloc del teatre a les acaballes d'un ordre social caduc i al començament d'un altre, que ell considerava legitimat per la raó històrica." (5) I ho féu a través d'un replantejament radical del teatre europeu, "partint de la crisi del drama -de la representació dialogal d'accions entre individus- tal com es palesà a les obres d'Ibsen, Txèkhov o Bernard Shaw, i aprofitant les experiències alemanyes amb el teatre naturalista, l'expressionista i el sociològic d'Erwin Piscator, Brecht va escometre una refundació del teatre contemporani que passava per la revisió de la història del teatre, l'aplicació del materialisme dialèctic i la pràctica d'una estètica crítica, corresponent a la reflexió estètica d'en Walter Benjamin o la investigació d'un Alfred Döblin en el terreny de la narrativa." (5)

Primer punt d'aquest òrganon per al teatre: "el teatre consisteix a elaborar produccions vives d'esdeveniments produïts entre els homes, transmesos o inventats, i amb una finalitat d'entreteniment." (15) Sobta, d'entrada, aquesta "finalitat d'entreteniment" perquè la paraula "entreteniment" està molt mal entesa. O potser li hem donat un significat totalment pejoratiu a través dels anys. Sigui com sigui, sovint està identificada amb la manca de qualitat: la diversió asèptica pel sol fet de matar les hores. Caldrà veure, doncs, com entén "l'entreteniment" en Brecht. Ell mateix ja en dóna unes pautes ben aviat: "tota la nostra manera de divertir-nos comença a resultar anacrònica" (18)

"Són les inexactituds en les representacions dels esdeveniments entre els homes, allò que redueix el nostre gust pel teatre." (18)

"La ciència i l'art coincideixen en el fet d'existir per alleujar la vida dels homes; la primera s'ocupa del seu manteniment, i el segon del seu entreteniment." (21) recupera en Brecht el fil de la primera idea després d'haver mostrat com els avenços científics, malgrat les seves virtuts, havien esdevingut, en gran mesura, eines de control dels encarregats damunt dels seus treballadors. En altres paraules, de la classe dirigent damunt la classe obrera. Eines d'opressió de classe.

"¿Quina és l'actitud productiva davant la natura i davant la societat, l'actitud que nosaltres, fills d'una era científica, haurem d'adoptar en els nostres teatres per tal d'obtenir un plaer?" (21) És a dir, quina mena de teatre haurem de fer perquè representi els "esdeveniments entre els homes"? Brecht ho té molt clar: "l'actitud en qüestió és una actitud crítica." (21) Davant les misèries del món (que sempre hi són, a vegades més dissimulades per uns moments d'eufòria col·lectiva i d'altres molt més evidents davant les penúries generals) cal un esperit crític. Avui i sempre.

Què és, doncs, allò que entreté la societat actual? "és la saviesa que ve de la solució dels problemes, la indignació en què pot convertir-se profitosament la pietat envers els oprimits, el respecte que imposa el fet de respectar allò que és humà, és a dir, allò que és humanitari." (22)

"Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixen les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d'aquest mateix camp." (26)

Interessant i encertat: "la societat no tindrà un portaveu comunitari, mentre duri la divisió en classes. Així, ser imparcial en art significa únicament una cosa: pertànyer al partit dominant." (34)

"Així com els membres de les classes oprimides poden caure a les idees dels opressors, així també els membres de la classe opressora poden adoptar idees dels oprimits." (46) Potser sí, aquesta és l'esperança, però la pregunta és: per què ho haurien de voler fer? És normalment l'oprimit el que busca canviar la seva situació (l'esclau nietzscheà que està condemnat a la misèria i al sofriment perquè no pot acceptar la seva condició d'esclau), per què voldria canviar l'opressor si ell ja està bé? Per molta raó que tinguin els arguments de l'oprimit, per molt assenyats i coherents que siguin, es toparan amb un mur una vegada rera l'altra. És el cas invers al que descrivia l'Orwell quan pretenia fer obrir els ulls a les classes obreres: ell veia molt clar quin era el camí que havien de seguir per superar la seva nefasta situació, però els altres no ho volien veure perquè es creien que no hi havia cap sortida. O és, també, el cas de la caverna platònica, de com els encadenats maten a aquell que ha sortit a l'exterior i ha vist la veritat. Per què els opressors haurien d'acceptar res d'aquest individu desencadenat si això aniria en detriment de la seva situació privilegiada? Per què la classe opressora hauria d'adoptar idees dels oprimits? Només ho farien si aquestes idees fossin beneficioses per ells i, llavors, seria millor que no les adoptessin perquè allò que beneficia als opressors té un gran percentatge de probabilitat de perjudicar als oprimits.
_______________
Bertolt Brecht, Petit Òrganon per al teatre (Edicions 62)
començat_ 26/01/15  /  acabat_ 30/01/15

Milagro, Luis Miguel González Cruz

Amb un llenguatge barroc, ple de subordinades i paraules sonores, Luis Miguel González Cruz mostra una història d'amor a tres bandes influenciada (passiva i activament, per Ordet, de Carl Dreyer). És la història de l'Enma, la jove i guapa dona de l'Andrés, un pilot d'avions i, entremig, el metge, un home d'edat avançada, un domjuan de baixa volada que porta tota la vida perseguint l'Enma.

Les dues primeres escenes mostres arquetipus de relacions: els pretesos amants jugant a viure junts mentre l'home està fora; la parella que celebra un aniversari i es repeteixen una i altra vegada quant s'estimen (malgrat que s'intueix que, en realitat, no ho fan pas tant); l'esmorzar de l'endemà, amb la satisfacció de la parella re-descoberta... però tot es capgira quan l'Enma cau al terra i el metge la dóna per morta. "¿Qué clase de médico eres?" (9) li pregunta l'Andrés preocupat. "De los contemplativos, los que certifican curaciones y atestiguan muertes [...] No existe otra clase de médicos." (9) I, potser, té raó i ens entossudim a no veure-ho embriagats pel somni de les drogues legals que ens poden oferir.

Quan es produeix el miracle del títol (no desvetllo aquí cap secret de l'obra) i l'Enma ressuscita com ho feia el personatge místic d'Ordet, ho fa sense memòria. Aquí és on comença l'interessant joc sobre la identitat individual i col·lectiva, sobre la vida, els records... "La memoria es una ficción escrita por el hombre" diu l'autor al principi del text. I això és, precísament, el que es vol mostrar arribats a aquest punt. L'Andrés és partidari de fer-li reviure tot allò que ha viscut l'Enma per a que torni a ser ella mateixa. En una espècie d'etern retorn nietzscheà, planteja reviure una vegada més la mateixa vida. Però realment ho pot fer? Es poden tornar a reviure els records del passat? Es poden repetir moments, accions, paraules, però les nostres sensacions, han de ser necessàriament les mateixes? La nostra recepció i percepció d'allò que ens envolta, ha de ser el mateix quan es repeteixi l'acte? No estríctament.
Per l'altra banda, el metge pretén viure en el present: "tú vivirás en el pasado, mientras que para nosotros todos será presente" (19) Perquè en aquest present, en aquest nou naixement de l'Enma, fins i tot ell es creu amb possibilitats de seduïr-la. Amb aquesta segona oportunitat, tot sembla possible.

"La memoria no es otra cosa que la tumba de la experiencia" (24) afirma l'Andrés entrant en el terreny aforístic que fins ara havia estat reservat majoritàriament pel metge. I ell l'hi respon: "sólo se recuerdan los deseos no satisfechos o las euforias perdidas" (24) Exacte, massa sovint, del passat, només en recordem allò que no vam viure, els espectres derridians que no ens volen abandonar, els móns paral·lels que no vam construir però que ens pesen més que el que habitem i tot allò bo que ja no podrem recuperar.

"Viajamos en esta vida con un equipaje de mano donde caben pocos recuerdos. La mayor parte se pierden por el camino y sólo atesoras en esa maleta pesimista aquello que temes que desaparezca." (24)

"La memoria es una imagen soñada de la realidad a punto de desaparecer." (27)

"¿Qué significa un baño caliente?" (28) pregunta l'Enma, perduda en el seu món per construir, des de la banyera. "Tú misma crearás ese significado con las experiencias que se crucen con el signo." (28) Li respon l'Andrés. Sí, així dotarà de sentit una etiqueta lingüística. El problema serà com ho podrà comunicar als demés. Com podrà transmetre què significa per a ella "fer-se un bany calent". És a dir, el gran dilema (apassionant) de l'origen del llenguatge. Com comunicar el significat que otorguem a les nostres paraules? Com saber que allò que diem (que volem dir) arriba al nostre receptor? I, en aquest cas invers de l'Enma, com dotar de significat les paraules que ja coneixem?

Curiosa proposta teatral de tints poètics, paradoxes múltiples i, sobretot, vins de tot tipus.
_____________
Luis Miguel González Cruz, Milagro (part de Cimientos Play Development Project)
començat_ 29/01/15  /  acabat_ 29/01/15

Els últims dies de Clark K., Alberto Ramos

Transportant als personatges de la Lois i a en Clark de la saga d'en Superman a una escena de parella, Alberto Ramos mostra els possibles conflictes interns del superheroi: "si jo no fos en Superman, m'estimaries?" (7). És a dir, m'estimaries pel que sóc més enllà d'aquesta qualitat sobrenatural que posseeixo que em fa diferent? Per exemple, si jo fos ric, o rei, m'estimaries si passés a ser pobre o súbdit? El dilema sobre la veracitat dels sentiments i l'encegament d'allò que ens fascina. El dubte sobre si algú amb poder és valorat per qui és o per allò que representa.
Fins que descubrim l'engany: aquest Clark no és en Superman. Mai ho ha sigut, ni mai ho serà. Malgrat assemblar-s'hi físicament, no l'és i aquí radica la seva pena i els seus temors. Aquí rau, també, la possibilitat dels seus dubtes i inseguretats. Un superheroi, per definició, és perfecte. Per descomptat que tots acaben sortint temporalment del seu paper i s'enamoren esdevinguent més febles i vulnerables. Però, en principi, en Superman mai dubtaria de les seves capacitats. Mai es qüestionaria si la Lois l'estima per qui és o no. És a dir, mai cauria en el cercle viciós de les converses de parella.

"Tot allò que fas en públic està repercutint en la teva imatge. I com que tu fas més coses en públic que no pas jo, la meva imatge és la que està més exposada. Oi? Sí? O potser la gent normal no tenim una imatge que cuidar? Tothom està exposat al què diran, no només els que sortiu als mitjans de comunicació." (22)

Curiosa proposta i gir argumental de l'obra: en Superman es planteja què deu ser això de ser normal per un cop a la vida i en Clark li proposa que es faci passar per ell, que, durant una setmana, en Clark marxarà al poble a veure la seva mare i en Superman es faci passar per en Clark. El joc dels disbarats està servit en aquest prometedor final del primer acte. Aquest superman postmodern, es mostra dubitatiu, humà.

"Si l'únic interès d'un llibre està en saber com acaba, llavors no val la pena començar-lo" (30). I en aquesta afirmació hi ressonen les paraules d'Oscar Wilde quan afirmava que si un llibre no val la pena de ser re-llegit una i altra vegada, no val la pena de ser llegit.

"Si en Clark i en Superman fossin dues persones diferents, a qui triaries?" (50) Aquesta és la pregunta clau de l'obra. si un, l'home, l'ésser imperfecte, insegur, fumador, farsant, necessitat de sexe i d'emocions i l'altre, el superhome, el perfecte, el robòtic, el bondadós, el que no discuteix mai, el que sempre fa el què ha de fer (un superhome realment allunyat del nietzscheà que fa només allò que vol fer) fossin dos individus diferents, amb quin dels dos ens quedaríem? Preferiríem l'androide perfecte i, per tant, sense sorpreses ni emocions, o bé l'individu imperfecte, insegur, oscil·lant. Aquest és l'interessant dubte que planteja Alberto Ramos enmig de les pinzellades d'humor negre i ironia que omplen l'obra. El dilema entre imperfecció i perfecció, entre vida i mort, entre bondat i humanitat.
_____________
Alberto Ramos, Els últims dies de Clark K.
começat_ 15/12/14  /  acabat_ 15/12/14

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre

Els cinc components del clan dels Benasperi irrompen com l'encarnació del superhome nietzscheà. Individus vitalistes, forts, allunyats de la civilització alienadora i en contacte directe amb la natura. "No hemos sido nunca espectadores de la vida" (68), afirma el portaveu del clan, aquest narrador múltiple que dóna veu a tots ells, mostrant-se/los clarament anti-schopenhaurians, és a dir, volgudament vitalistes.

Crítica clara, concisa i encertadíssima de l'escola: "las mejores intuiciones, los grandes descubrimientos y las más bellas fascinaciones son propios de los niños, hasta que entran en escena los planes escolares con sus maestros deslucidos, especialistas en recortar imaginaciones y embozar permeabilidad. Sabemos que los edificios escolares dejaron de ser hace mucho tiempo centros de enseñanza para convertirse en auténticos centros de adiestramiento, donde los maestros ya no son mentores y sí guardianes que actúan con los niños a golpe de conductismo. Les hinchan de conocimientos y siegan su frescura vital, les paralizan para poderlos dominar, para solidificar un gran ejército de mediocres, de alienados, de aburridos... no hay espacio para los seres libres, no se admiten luchadores; fomentan uniformidad e inmadurez y propician un mundo invadido de eunucos. Sabemos que el sistema educativo está orientado a ser un método de ascenso social y garantiza la primera fase de idiotización del pueblo. Sabemos que con una atención localizada, lejos de la masificación y de los grandes muros de la escuela, la capacidad de aprender cosas de los libros, del mundo y de la vida se multiplica a la enésima potencia y tiende al infinito. Sabemos, en definitiva, que el hombre mediocre busca el academicismo, mata la creatividad, tipifica, estructura, legisla y hace pasar a todos por el aro." (63/4)

"Malditos sean, representantes de religiones que se aprovechan de los temores existenciales de la gente, que hablan de cielos y del más allá porque no encuentran nada que amar sobre la tierra." (73)

I el clan s'organitza i passa a l'acció. Esdevé un grup d'atac en defensa de la justícia universal. Segresten a alcaldes i mossèns per escarnir-los i fer-los veure la insensatesa de les seves accions. Un pas enllà més dels actes d'escarni vers als polítics i banquers actuals que amb tant fervor s'intenten prohibir des de l'estat.

"¿Podemos enseñar a nuestros hijos a ser libres en estas ciudades tupidas de normas y prohibiciones?" (80)

Un cant a la revolta, als somnis, a la cerca activa de la justícia natural. Un retorn a l'individu previ al contracte social. La història d'una lluita que, malgrat els obstacles que troba, no s'atura. No ha d'aturar-se fins que el món "comience a girar poco a poco del revés." (85)
_______________
Jon López de Viñaspre, El clan de los Benasperi (dintre de El clan de los Benasperi - Palamedes editorial)
començat_ 28/07/14  /  acabat_ 28/07/14

Historia del guerrero y de la cautiva, Jorge Luis Borges

Peculiar narració (descripció ?) de dues vides contraposades, la d'un guerrer que acaba lluitant en un bàndol que no és el seu, i la d'una anglesa que es converteix en una mena de salvatge un cop allunyada de casa seva. Dues maneres diferents de sobreviure. "Sin embargo, a los dos les arrebató un ímpetu secreto, un ímpetu más hondo que la razón, y los dos acataron ese ímpetu que no hubieran sabido justificar" (61) De sobte, estan vius, actuen, defugen les coarcions imposades per la cultura i la civilització (que tant odiava Nietzsche) i actuen instintivament.

_____________
Jorge Luis Borges, Historia del guerrero y de la cautiva (dintre de El aleph - Alianza Editorial)
començat_ 21/07/14  /  acabat_ 21/07/14

Woyzeck, Georg Büchner

Un protagonista que és un anti-heroi, impossible de sentir empatia total vers les seves circumstàncies ni molt menys compartir la majoria de les seves decisions.
Una parella que es prostitueix i que l'impedeix que vegi el seu propi fill.
Un metge que és un científic boig que experimenta amb els éssers humans com si no fossin més que conillets d'Índies i que manté a Woyzeck seguint una dieta de només pèsols.
Un capità coix incapaç de tornar a lluitar...

Una reunió de personatges estrafets condemnats a conviure junts. Una recepta perfecte per una obra curiosa que no està exempte d'interessants reflexions i dubtes punyents.

Woyzeck es reconeix com a pobre i accepta la seva condició tot teoritzant sobre la realitat dels pobres i la seva obligatòria situació precària i, sobretot, infra-humana. Woyzeck sembla acceptar la teoria platònica dels individus de diferents metalls i la incapacitat de canviar el nostre destí. O, fins i tot, la teoria nietzscheana del senyor i l'esclau i la necessitat que tothom accepti la seva condició. És en aquest sentit que afirma que "si no tens diners... a veure com t'ho fas per posar al món una criatura, amb moral!" (152) Es qüestiona Woyzeck en una de les seves primeres intervencions. Ja sabem, doncs, que és pobre però no mancat d'intel·ligència. Si més no de la intel·ligència rústica del coneixement popular, de la sabiduria tradicional que no entén de mecanismes ni algoritmes però sí de la vida i les persones. "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!" (153) Afegeix mostrant que la virtut i, per extensió, la moral, són un producte humà i, encara més concretament, d'una classe alta de la humanitat. Els pobres, segons Woyzeck, no poden ser virtuosos. I segurament no ho poden ser en el sentit de virtut que ell admira i que escampen les classes altes: les aparences, la riquesa, les bones paraules buides... es planteja un agut problema de classes en una societat obsessionada pels diners i la ciència. Una obra amb tints existencials i socials, cínica i àcida contra tots els seus personatges, fins i tot el principial perquè no hi ha cap dubte que Woyzeck no està lliure de la crítica de Büchner.

"En l'home la invididualitat resplendeix en la llibertat!" (162) Quan deixem de ser lliures, deixem de ser individus. Esdevenim massa homogènia i indeterminada de fàcil modelatge i conducció. Ens convertim en els ciutadans perfectes.

Resulta curiós constatar l'encorsetament dels gèneres dramàtics dels segles passats (segurament nosaltres estem tant o més encorsetats que abans però d'això no en serem plenament conscients fins que la perspectiva dels anys ens ho mostri clarament). Büchner etiqueta aquesta obra com a "drama", pel seu desenllaç tràgic, amb morts i destins fragmentats, però els personatges de l'obra (sobretot el metge amb les seves ínfules científiques, i Woyzeck amb les veus que sent al seu voltant) i moltes de les situacions descrites són eminentment còmiques. Potser, fins i tot, més còmiques que algunes de la "comèdia" que era Leonce i Lena. Els temps canvien i el valor de les etiquetes, afortunadament, també.

I arriba el tràgic desenllaç: Woyzeck mata a Maria per gelosia i després s'acaba llençant a l'estany en un brot de bogeria. Però tot plegat és fet amb un lirisme tan gran, amb tantes cançons i rimes que la tragèdia s'estilitza i perd el dramatisme visceral per esdevenir una creació estètica. Tal i com mostra el comentari final del policia: "un bon assassinat, un assassinat autèntic, un assassinat força bonic. Tan bonic, que no el podíem desitjar millor. Feia temps que no n'havíem tingut cap de tan reeixit." (184) Un curiós final pel món estrambòtic que habiten aquests personatges deformats que no disten tant de com som nosaltres.
____________
Georg Büchner, Woyzeck (Edicions 62)
començat_ 10/01/14  /  acabat_ 11/01/14

Sistema de la agresión, Sade

A la introducció, Noelle Châtelet ens diu que a l’època de Sade s’acaba amb “la metafísica tradicional y con sus conceptos abstractos; es la experiencia empírica e individual la que, de ahora en adelante, servirá de trampolín a la reflexión filosófica y al discurso teórico.” (8) És a dir, l’home comença a pensar des d’ell mateix i no en referència als déus, als universals i demés conceptes abstractes que entretenien les hores dels antics pensadors. Per això, seguint el raonament de Châtelet, prolifera la novel·la filosòfica, o la novel·la de pensament, aquella que no només narra unes accions, sinó que planteja unes reflexions.

“La idea de Dios es el único error que no puedo perdonar a los hombres.” (10) Aquest és l’ateïsme de Sade. Un ateïsme radical que s’adona que Déu ha estat substituït per la raó en molts casos i desitja canviar-ho.

Sobre el determinisme, diu Sade: “la educación, por más que haga, no cambia nada, y aquel que debe ser un malvado lo será con toda seguridad, por buena que sea la educación que le hayan dado, al igual que aquel cuyos órganos han sido dispuestos para el bien volará seguramente hacia la virtud, pese a que no haya tenido maestro.” (16) Però clar, ell aquí parla d’educació acadèmica, de formació. Lògicament, aquest tipus de coneixement adquirit no implica necessàriament una bondat o maldat en l’home i, per tant, en aquest sentit, pot ser certa la seva afirmació. Ara bé, si l’educació és més àmplia, si no és només un fet acadèmic, sinó social, el fet de dotar de normes de conducta i valors a l’infant, llavors la frase sàdica trontolla. Algú educat adeqüadament (ja sigui per pares, amics, professors, associacions…) serà una persona que tendirà al bé. Aquell in-educat estarà perdut i no tendirà al bé perquè no el coneixerà. Restarà en l’estat primitiu de l’ego freudià i només pensarà en ell mateix. Serà un animal, un ser egoista i cruel (com Nietzsche definia als infants) perquè no sabrà ser res més. El dubte és, com aplicar aquesta educació. Com fer que el nen perdi la seva instintiva necessitat de supervivència unipersonal i s’adoni, també, del valor de la col·lectivitat?

Seguint aquest raonament, Chatêlet diu que “las leyes instituidas por la sociedad le [parecen] a Sade una desviación y una contrariedad de los deseos naturales.” (18). I aquí ressona, una vegada més, Hobbes i el seu sempitern Homo homini lupus est.

“De ambos [el mossèn i el muribund] el más ciego es el que se pone una venda en los ojos y no el que se la quita. Tú edificas, inventas, multiplicas; yo, destruyo, simplifico.” (34) I ressona, aquí, Nietzsche i la seva filosofia del martell: no es tracta de construir un edifici teòric, es tracta de destruir el que ja tenim perquè està fonamentat en la mentida i l’engany.

Déu, “¿acaso me ha creado para darse el placer de castigarme sólo por haber elegido un camino del que no me deja ser el único responsible?” (40) Aquesta és una de les preguntes que més freqüentment s’haurien de fer aquells que s’omplen la boca de divinitats. I, de fet, és una que potser mai es fan. Fer-se-la seria acceptar la crueltat de Déu. O la seva ineptitud. O ambdues coses.

“Resulta muy frívolo decidir que una cinta teñida de color marrón sea efectivamente marrón; no hay nada real en ello más que nuestras convenciones.” (45) El món tal i com l’entenem i, sobretot, anomenem, és arbitrari, casual, producte de les nostres decisions. Sinó només cal plantejar-se perquè diferents cultures tenen paraules impossibles de traduir: l’orvallo gallec, les múltiples nomenclatures de la neu dels innuit… han adaptat el món a les seves necessitats i a la seva realitat. Com fem tots.

“Una cosa absolutamente incomprensible o absolutamente imposible de ser aprehendida por los sentidos pasa a ser inexistente.” (46) Però, “jo ara no veig el llit, si vaig a l’habitació, que hi serà el llit?” que plantejava a Tu i Jo. És a dir, l’absurd en el que cau l’empirisme radical.

No en volem saber res “de un dios todopoderoso, pero que jamás lleva a cabo todo lo que desea, de un ser soberanamente bueno y que no crea sino a descontentos, de un ser amante del orden, pero en cuyos dominios todo es desorden.” (55) Bona descripció de les principals contradiccions inherents al cristianisme: el dubte sobre el mal, sobre la llibertat, sobre la omnipotència divina… si Déu és bondat, per què accepta el mal? Per què tortura i és cruel? Si és tot poderós, per què permet els defectes i les imperfeccions? I l’excusa que això pertany als designis divins i que s’escapa a l’home d’entendre-ho ja no ens serveix. És el paral·lel de la resposta que el pare li dóna al fill insistent que pregunta “per què?” a tot: “perquè és així.”

“Vuestro teísmo ha hecho cometer muchos delitos, pero jamás ha evitado ninguno.” (57)

“Sobre la ignorancia y el miedo […] se basan todas las religiones.” (59) Por irracional, clar, por a la foscor, al buit, al no-res, a l’absurditat de l’existència, que fa cercar un puntal on recolzar-se.

Una bona deducció extreta de Juliette o las prosperidades del vicio: “los suplicios de la otra vida sería inútiles para los vivos, que no pueden presenciarlos.” (65) Aquest és el raonament epicurià: no hem de patir per la mort perquè ara estem vius i, un cop morts, o bé no sentim res i ja no patirem, o si bé sentim alguna cosa voldrà dir que no estem morts. Però segueix parlant Juliette: “serían inútiles para los condenados, pues en el infierno nadie se convierte y porque el tiempo de la pretendida misericordia de ese Dios ya no existe: de lo que se deduce que Dios, en el ejercicio de su venganza eterna, no tendría otro objetivo que el de divertirse e insultar a la debilidad de sus criaturas.” (65)

“Guardémonos bien de creer que la universalidad de una doctrina pueda jamás ser un título en su favor.” (67) O, dit en altres paraules, que pel fet de ser compartida una idea no cal que sigui necessàriament bona. Un exemple banal es veu en la lectura de certs llibres: pel fet que tothom llegeixi en Dan Brown o en Ken Follett no implica necessàriament que siguin bons. Com a molt implica que tenen una bona campanya de màrketing i que són de fàcil lectura.

“¿Plantaría en su jardín un hombre lleno de bondad un árbol que produjese frutos deliciosos pero envenenados y se contentaría con prohibir a sus hijos que los comiesen, diciéndoles que morirán si se atreven a tocarlos?” (73) pregunta Sade a través de Juliette. I continua: “si supiese que existe semejante árbol en su jardín, este hombre prudente y sabio ¿no habría tenido la delicadeza de derribarlo?” (73) Però no. Déu no talla l’arbre malgrat saber que l’home estarà condemnat. Aquest és l’argument sobre la maldat divina que molts han intentat rebatre apel·lant al lliure albir, al fet que Déu ha preferit donar llibertat d’acció a l’home, que pugui escollir, fins i tot, el mal, si així ho desitja. Un debat, clar, inacabable. El que és curiós, però, és veure l’engany de la dialèctica impresa. Quan Plató transcrivia (o inventava) els diàlegs socràtics, esdevenien bastant clars els mecanismes que utilitzava Sòcrates per a convèncer als seus interlocutors. I més, perquè ells sempre deien allò que ell volia que diguessin. Aquí passa el mateix. Juliette pot convèncer a aquells que la escolten perquè li responen allò que ella vol que responguin. En els diàlegs reals, el nostre interlocutor ben poques vegades té la delicadesa de respondre allò que més ens convé que respongui.

“¿Somos dueños de nuestros gustos?” (104) Pregunta el monjo Clement a Teresa. I el seu discurs prossegueix mostrant que la resposta és que no. Que som producte de la natura, afirma, i que estem configurats d’una manera, tenim uns desitjos i unes inclinacions, per culpa de com vam ser fets.

“La teoría del amor al prójimo es una quimera que debemos al cristianismo y no a la naturaleza.” (105) Una vegada més, Hobbes.

“Habéis creído que podríais hacer felices a vuestros pueblos aumentando el número de leyes, mientras que de lo que se trataba era de disminuir el de los crímenes.” (167) És la crítica del Sade més polític a la regularització de la societat, al fet que les lleis actuen en contra de la natura i això sí que és un crim que s’hauria d’evitar.

“El origen de nuestras pasiones y, en consecuencia, la causa de nuestras desviaciones depende únicamente de nuestra constitución física.” (176) afirma Sade mostrant un mecanicisme absolut, al més pur estil de La Mettrie. Culpabilitzar a la natura dels nostres actes, tant dels bons com dels dolents, és eximir a l’home de tota responsabilitat. És dir que l’educació, la civilització, la cultura, no tenen cap acció damunt nostre. I això ell mateix afirma en altres parts que no és així, ell és el primer de culpar a les lleis de la reacció adversa de moltes persones, per exemple… el que sí que està clar és que el grau de determinació (o mecanicisme) i el grau de socialització és complicat d’establir perquè, a més, varia depenent de les persones: no és mai una xifra estable.

“No hay nada bueno, nada respetable, nada de hecho que pueda hacer feliz en lo que se denomina virtud.” (186) I contra aquest mur no s’hi pot fer res. No serveix de res apel·lar a l’empatia, el sentiment fraternal quan la persona esdevé un llop solitari, egoista i instintiu.

“No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.” (209)

Combinant veritats amb arguments falsos, Sade va examinant els defectes morals de la societat (robatoris, violació, incest, assassinat…) per mostrar que no deixen de ser actes volguts per la natura i que únicament són punibles perquè els homes així ho hem dictaminat. Però clar, tan aviat defensa l’assassinat com diu que tothom pot fer el que vulgui, és a dir, que tothom pot escollir viure, si vol, i ningú altre podria privar-li aquesta decisió.

Pixa fora de test quan diu que “jamás la muerte de un individuo ha influido sobre la masa en general” (221) a menys que es refereixi a tota la humanitat sencera que llavors sí que tindria raó, tot i haver dit una trivialitat. Sí que l’encerta, però, quan critica l’orgull de l’home i la seva tendència de creure’s imprescindible: “se quedaría muy asombrado si viese que, después de la destrucción total de la especie humana, nada ha variado en la naturaleza y que el curso de los astros ni siquiera se ha retardado.” (222) Una de freda, una de calenta.

“Dictemos pocas leyes, pero que sean buenas. No se trata de multiplicar las ataduras: sólo se trata de darle un carácter indestructible a las que se emplean.” (228)

Un cop llegit aquest Sistema de la agresión, sorgeixen dues possibilitats: o bé Sade era millor narrador que filòsof (Justine i Juliette són dues lectures boníssimes) o bé aquesta sel·lecció no l’hi ha fet justícia. Dubtes sense resposta directa que tampoc em neguitegen tant com per intentar desxifrar.
__________
Sade, Sistema de la agresión (Tusquets editores)
començat_ 05/06/13  /  acabat_ 24/06/13

Rayuela, Julio Cortázar

Davant les dues opcions de lectura presentades per l'autor (seguir l'ordre convencional i llegir capítol rere capítol fins al 56 o bé començar pel 73 i anar saltant cap a on se'ns indica al final de cada capítol) no hi ha dubte: són molts els llibres llegits de principi a final seguint l’ordre après de lectura. Ara, ve de gust seguir el joc proposat per Cortázar. Tirar la pedra i saltar fins al capítol 73.

Comença la novel·la apel·lant a la irrealitat, “todo es escritura, es decir, fábula” (355) i explica l’anècdota de l’home que mirava un cargol de rosca i com, en un principi, els demés se’n reien d’ell però, amb el temps, aqull cargol de rosca aportava una mena de pau, de tranquil·litat a tothom que el mirava. Fins al punt que un cop mort el seu propietari, algun veí el robà i el deu mantenir guardat per preservar estones de pau secretes. Davant de la necessitat d’explicar l’estrany poder d’aquest cargol de rosca, que alguns el volen divinitzar, Cortázar diu que “quizá el error estuviera en aceptar que ese objeto era un tornillo por el mero hecho que tenía la forma de tornillo.” (355) La crítica a les aparences, a creure que és cert tot allò que veiem i que, a més, és tal i com ho veiem nosaltres, com si els nostre ulls, les nostres percepcions, fossin infal·libles.

Bonica imatge: “la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.” (13)

En el tercer capítol, és a dir, en el cinqué llegint seguint l’ordre proposat, la història entre els dos personatges principals, la Maga, silenciosa, observadora, estimada, i el narrador en primera persona de sobte és externalitzada i ens trobem amb un narrador en tercera persona i omniscient. I el canvi funciona. Ara, aquest narrador exterior ens pot presentar al protagonista, a Horacio Oliveira. Pot, també, fer reflexions alienes a ell, pot dir, per exemple: “si algo había elegido desde joven era no defenderse mediante la rápida y ansiosa acumulación de una “cultura”, truco por excelencia de la clase media argentina pra hurtar el cuerpo a la realida nacional y a cualquier otra, y creerse a salvo del vacío que la rodeaba.” (27) Una molt bona crítica a l’arquetipus de l’argentí atrinxerat rere les paraules i la cultura.

Mica en mica, anar entrant en el joc. Encara no, però. Encara sobresurt la part linial, els primers capítols que expliquen la tòrrida relació entre Horacio i la Maga, abans que les reflexions intercalades dels capítols finals. Temps al temps: hi ha moltes pàgines per recórrer.

Complex. Potser seria interessant escriure quin és el darrer capítol llegit per evitar que, quan hagi de passar uns dies sense obrir el llibre oblidi quin em tocava. El doll de paraules i les múltiples referències literàries no sempre ajuden a situar-se al lector.

Experimentació lingüística/ infringiments de la censura/ descontextualització del vocabulari? Sigui com sigui, el capítol 68 utilitza paraules inventades per descriure un acte sexual entre Oliveira i la Maga i, malgrat no entrendre-les, les paraules, en captem el seu significat. Un fet que ens mostra l’arbitrarietat del llenguatge. Com les paraules són buides de significació sense nosaltres i la nostra decisió d’atribuir-les-hi un significat concret i no un altre.

“La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.” (415) No cal afegir res més.

Pas a pas, anem coneguent “El club de la serpiente”, als seus membres refinats, cultes i intel·lectuals així com les seves activitats: alcohol, sexe, literatura. Veiem les rivalitats entre ells, les sexuals entre Gregorovius i Oliveira perquè al primer li agradaria estar amb la Maga; o bé musicals, sobre quin nou disc posar, per exemple; estètiques, el senyor Wong, el qual, davant la pregunta sobre si està preparant un llibre sobre la tortura afirma que “en China se tenía un concepto distinto del arte” (57) i per això els mostra fotografies de tortures i penes de mort.

El club de la serpiente com un espai que recorda molt als ambients descrits per Kerouac a On the Road i The Subterraneans: música bebop i jazz, alcohol, sexe. Vides al marge de la societat. En aquesta ocasió a Paris i amb el record puntual, no necessàriament positiu, dels respectius països. La Maga, per exemple, quan li pregunten pel seu país el que recorda és com va ser violada.

“Internarse en una realidad o en un modo posible de una realidad, y sentir cómo aquello que en una primera instancia parecía el absurdo más desaforado, llega a valer, a articularse con otras formas absurdas o no, hasta que del tejido divergente (con relación al dibujo estereotipado de cada día) surge y se define un dibujo coherente que sólo por comparación temerosa con aquél parecerá insensato o delirante o incomprensible.” (395)

En el capítol 18, Cortázar ens ofereix un monòleg interior a l’estil joicià d’un Horacio sortint del club completament ebri i reflexionant sobre tot i sobre res en concret, saltant d’un tema a l’altre, tot intercalat amb la pròpia veu de la consciència animant-lo a anar a dormir i intentar passar la borratxera. Un capítol molt interessant.

“Vos buscás algo que no sabés lo que es. Yo también y tampoco sé lo que es. Pero son dos cosas diferentes.” (77) Exacte: tots estem buscant quelcom que no sabem què és però la nostra cerca és necessàriament solitària: ningú ens hi pot ajudar.

“En realidad después de los cuarenta años la verdadera cara la tenemos en la nuca, mirando desesperadamente para atrás.” (91) Molt bona manera de mostrar el pas del temps i, sobretot, la nostàlgia per aquest temps passat que s’accentua amb l’edat.

“Usar la novela como se usa un revólver para defender la paz, cambiando su signo. Tomar de la literatura eso que es puente vivo de hombre a hombre, y que el tratado o el ensayo sólo permite entre especialistas.” (364-5) Una mica cursi, la primera frase, encertada la segona: la democràcia de la novel·la, el fet que pot, o hauria de poder arribar a tothom. Que no vol dir que ho faci, no vol dir que la qualitat hagi de disminuir, però sí la consciència d’aquest potencial intrínsec de la literatura comparat amb els assaigs que acostumen a ser pensats i destinats per a grups específics i, per tant, més reduïts.

Bona reflexió sobre el cicle vital: “sólo viviendo absurdamente se podría romper alguna vez este absurdo infinito.” (23) Aquest etern retorn nietzscheà, aquest fer sempre el mateix, cometre els mateixos errors, sense poder-los defugir.

Molt interessant l’ambient creat al capítol 23. Oliveira, més per avorriment que per voluntat, entra en un auditori a escoltar una pianista. Només hi ha una vintena de persones. Un presentador introdueix les peces amb grandiloqüència innecessària. Comença la música definida com a sincretisme fatal i es tracta d’un conjunt d’acords tocats amb unes pauses de 10, 12, 20 segons entremig. No cal dir que, al final, Oliveira es queda sol a l’auditori. I aquí és on apareix la bellesa d’aquesta escena. Oliveira s’apiada de la pianista i la menteix, la felicita, l’acompanya fins a casa seva veient que ni tan sols el seu representant l’espera. Malgrat fer-li fàstic tot plegat, s’està amb ella. “Le quedaba la noción de que él no era eso, de que en alguna parte estaba como esperándose, de que ese que andaba por el barrio latino arrastrando a una vieja histérica y quizá nimfomaníaca era apenas un doppelgänger mientras el otro, el otro…” (115) Vés a saber on està l’altre.

“A mi me parece que los peces ya no quieren salir de la pecera, casi nunca tocan el vidrio con la nariz.” (128-9) La bellesa dels detalls.

De l’escena d’Oliveira amb la intèrpret caduca, passem a l’interior de casa la Maga, amb Gregorovius intentant conquistar-la, amb el nen intentant adormir-se i les hores passant. Fins que retorna Oliveira i encara no ha passat res entre la Maga i Gregorovius. I llavors arriben Ronald i Baps i Etienne que ve de l’hospital… i són quasi les 2 d’aquella nit plujosa i estan tots en el petit pis, asseguts al terra fent un cafè i parlant sobre la vida i la mort. “Con inexplicable tentación de suicidio de la inteligencia por vía de la inteligencia misma. El alacrán clavándose el aguijón, harto de ser un alacrán pero necesitado de alacranidad para acabar con el alacrán.” (156)

Encertat: “—¿Y vos te conformás con que no haya una explicación?

—No. —dijo Etienne—, pero al mismo tiempo hago cosas que me quitan un poco el mal gusto del vacío. Y eso es en el fondo la mejor definición del homo sapiens.” (157)

“Lo absurdo no son las cosas, lo absurdo es que las cosas estén ahí [en la realitat] y las sintamos como absurdas.” (160)

I continuen les reflexions nocturnes al pis de la Maga: “la razón sólo nos sirve para desear la realidad en calma, o analizar sus futuras tormentas, nunca para resolver una crisis instantánea.” (161)

“Probablemente de todos nuestros sentimientos el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.” (162) Diu Etienne mostrant una visió fatalista de l’home, afirmant que, malgrat tot, allò que no podem evitar és viure. Que, el get que Guy hagi sobreviscut l’intent de suïcidi n’és una mostra d’aquesta dicotomia raó/vida.

“El absurdo es que salgas por la mañana a la puerta y encuentres la botella de leche en el umbral y te quedes tan tranquilo porque ayer te pasó lo mismo y mañana te volverá a pasar. Es ese estancamiento, ese así sea, esa sospechosa carencia de excepciones.” (163) Es queixa Oliveira. Primer insinuant una crítica al principi de causalitat, però després mostrant una crítica al principi d’inèrcia. És a dir, al fet que tots actuem per inèrcia, seguint un monòton moviment que ja ni ens plantegem per què va començar. “Habría que intentar otro camino.” (163)

I aquesta llarga doble escena acaba com s’havia insinuat un parell de vegades: amb la mort d’en Rocamadour, el fill de la Maga. O, més concretament, amb la Maga adonant-se del que tots els demés ja saien però no gosaven dir-li.

Definitivament, el capítol 28, per la seva força estètica, racional i emotiva és un dels més reeixits. De moment.

“Sabía que sin fe no ocurre nada de lo que debería ocurrir, y con fe casi siempre tampoco.” (478)

Molt bona descripció de la descoberta de la novetat. O de la monotonia. Són els dos extrems de la mateixa corda: “habituado sin saberlo a los ritmos de la Maga, de pronto un nuevo mar, un diferente oleaje lo arrancaba a los automatismos, lo confrontaba, parecía denunciar oscuramente su soledad enredada de simulacros.” (383)

Una altra nova imatge preciosa que ofereix el llibre: “tampoco Pola hubiera comprendido por qué de noche él retenía el aliento para escucharla dormir, espiando los rumores de su cuerpo.” (414) I no ens cal entendre-ho tampoc a nosaltres. La seva visió ja és suficient.

Una vegada més, a través de l’anàlisi de l’obra Morelliana se’ns mostra (irònicament?) el perquè de l’estructura de Rayuela: “edificar la obra sobre la base de partes sueltas —conceptuando la obra como una partícula de la obra— y tratando al hombre como una fusión de partes de cuerpo y partes de alma —mientras a la Humanidad entera la trato como a un mezclado de partes.” (479) I no s’equivoca: estem compostos de milions de fragments, de parts adoptades, imposades, viscudes, somiades… i, continua el text, si tanmateix algú considera que aquesta partició de l’obra és una burla a l’art contemporani, està totalment encertat: “yo deseo esquivarme tanto de vuestro Arte, señores, como de vosotros mismos.” (146)

Gir inesperat (i introduït amb calçador): l’avi víctima de l’accident provocat per Oliveira i que, al final, Oliveira i Etienne decideixen anar a visitar a l’hospital, resulta ser Morelli, l’escriptor. Es troben, de sobte, amb un dels seus referents cara a cara. I Morelli sembla no decepcionar-los amb frases com: “vamos a fumar, aprovechando que me lo han prohibido.” (154)

A la introducció del llibre, en les breus instruccions de lectura, es comentava que el llibre podia ser llegit com un llibre normal o bé saltant als capítols indicats. Si escollíem la primera opció, el llibre s’acabava al capítol 56 i comentaven que “el lector prescindirá sin remordimientos de lo que sigue.” (5) Però, llegint les reflexions, les idees i situacions que succeeixen més enllà del capítol 56, no hi estic gens d’acord: el lector que esculli la primera opció es perdrà moltíssimes coses i això li hauria de rosegar la consciència.

Quan Morelli li pregunta a Oliveira si és escriptor, ell respon: “qué voy a escribir, para eso hay que tener alguna certidumbre de haber vivido.” (487) Per això mateix es comentava que Saramago va deixar d’escriure als 30 i pocs anys, perquè ja no sabia què més dir, no havia viscut prou. I no va tornar a reemprendre l’escriptura fins a la vellesa.

Quan Oliveira torna al pis, sis dies després de la mort de Rocamadour, la Maga no hi és, ha marxat i, en comptes, hi ha Gregorovius. Llavors, ell pregunta: “—¿La Maga hizo alguna insinuación de que se iba a matar?” (173) I Gregorovius respon: “—Bueno, las mujeres, ya se sabe.” (173) I no cal dir res més.

Novament Morelli amb grans aforismes: “la mejor cualidad de mis antepasados es la de estar muertos; espero modesta pero orgullosamente el momento de heredarla.” (417)

“Nos hace falta un Novum Organum de verdad, hay que abrir de par en par la ventanas y tirar todo a la calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella.” (481) Només així, desempallagant-nos-en de tot, tenim possibilitats d’arribar a pensar més clarament.

“La invocación del alma por el hombre se insinúa cada vez que surge el sentimiento del cuerpo como parásito, como gusano adherido al yo.” (368) És a dir, quan el cos ens fa mal, quan estem malalts, per exemple, ens adonem que, en el fons, som un cos i prou. L’ànima s’esvaeix.

“Que la arranque a su tendencia a tejer pulóvers o a hablar, hablar, interminablemente hablar de las muchas materias de la nada.” (188)

Quan comença el capítol 34, la sensació és de confussió, que hi ha hagut un error d’edició i alguna línia s’ha capgirat. Quan descobrim que aquest és el joc que ens proposa Cortázar, ens agrada. Veiem la seva utilitat. Veiem l’intent de mostrar la simultaneïtat, el pensament a diferentes capes. Però també percebem com, en excés, esgota.

“Sólo en sueños, en la poesía, en el juego […] nos asomamos a veces a lo que fuimos antes de ser esto que vaya a saber si somos.” (416)

“Lenguaje quiere decir residencia en una realidad, vivencia en una realidad.” (400) Per això llengua i identitat tendeixen a anar junts; per això, com deia Coromines, si perdem la llengua, perdem la identitat.

“La realidad, aceptes la de la Santa Sede, la de René Char o la de Oppenheimer, es siempre una realidad convencional, incompleta y parcelada. La admiración de algunos tipos frente a un microscopio electrónico no me parece más fecunda que la de las porteras por los milagros de Lourdes.” (403)

I, després d’un descens als inferns (tot i que Horacio pensi que és potser un acte de redempció com el d’Heràclit que s’enterrà sota la merda per guarir-se), passem a la següent part del llibre: “Del lado de acá” i coneixem dos nous personatges, Traveler i Talita. Un parell de capítols de certa confusió, d’intentar ubicar aquests nous personatges i Cortázar desvetlla el misteri; no li interessa allargar-lo. Traveler és un amic d’infantesa d’Horacio Oliveira i ara, que retorna exiliat al seu país, l’acull.

“La gente se cree amiga porque coincida algunas horas por semana en un sofá, una película, a veces una cama, o porque le toca hacer el mismo trabajo en la oficina.” (361) Però amb això no n’hi ha prou. No confonguem companys amb amics.

Interessant manera de crear imatges al lector: servint-se del salt en els capítols, quan al capítol 75 ens explica un moment de joc/bogeria d’Oliveira rient-se de la imatge que li tornava el mirall en el moment de rentar-se les dents, el lector visualitza l’acció, la memoritza i l’emmagatzema. Seguidament, quan es retorna al capítol 43 es diu: “le soltó la risa en la cara a Talita, como esa misma mañana al espejo mientras estaba por cepilllarse los dientes.” (254) I no podem evitar imaginar a Cortázar enamorant-se d’aquesta frase i decidint ampliar-la, donar-li una existència: convertint-la en el capítol 75.

Molt ben definida, aquesta certesa que ens enganyem, la il·lusió ens fa creure/veure coses que no existeixen i el que és trist no és el miratge sinó la descoberta de les nostres debilitats, els nostres desitjos amagats: “haber creído ver a la Maga era menos amargo que la certidumbre de que un deseo incontrolable la había arrancado del fondo de eso que definían como subconsciencia y proyectado contra la silueta de cualquiera de las mujeres de a bordo.” (275)

“Pero cuántas veces había cumplido el mismo ciclo en montones de esquinas y cafés de tantas ciudades, cuántas veces había llegado a conclusiones parecidas, se había sentido mejor, había creído poder empezar a vivir de otra manera, por ejemplo, una tarde en que se había metido a escuchar un concierto insensato, y después…” (278) Exacte: i després… el dolor no neix de la necessitat de construir somnis, il·lusions, castells de fum que ens fan pensar en una vida millor. El dolor neix de la desfeta inevitable d’aquests somnis, de l’ensorrament ruinós d’aquests castells.

“Para suavizar mi desgracia, me entregué de lleno a los placeres.” (426)

El misteri del capítol 55. Anant amunt i avall del llibre, confirmant a la taula inicial que, efectivament, estic seguint l’ordre correctament, observo que el capítol 55 no apareix en aquest llistat. Potser és un error. Potser si arriba per alguna altra banda… però no, fent trampes i mirant cap a on ens condueix el capítol 55 veiem que no et remet enlloc que, de fet, és un capítol que només llegiran aquells que segueixen l’ordre natural dels capítols. Obvia dir que jo faré trampa, que abans de començar a llegir el 56, últim capítol de l’ordre natural, llegiré el 55 per saber què s’hi amaga. I sé que no seré l’únic.

Quan es produeix el canvi d’ofici i els propietaris del circ passen a ser propietaris d’un hospital psiquiàtric emportant-se a alguns dels seus treballadors del circ amb ells (Oliveira, Traveler, Talita…) apareix el problema de l’adaptació. “Sin experiencia, sin verdaderas ganas, sin nada: el hombre era verdaderamente el animal que se acostumbraba hasta a no estar acostumbrado.” (294)

I es desvetlla el misteri del capítol 55 no-accessible a través de la lectura fragmentada. Arribem al capítol 129 i és un ampliació (utilitzant les mateixes frases però afegint-hi reflexions i comentaris) del 55. Durant una estona, lectura paral·lela per veure on s’han afegit els incissos i pensar si hi feien falta, si aporten quelcom de nou, noves imatges i visions.

El primer afegit, les lectures i futures reflexions de Traveler sobre els texts de Ceferino Pérez és prou interessant tot i que no genial. Mostra l’evolució de la societat sempre mirant endavant i oblidant el passat.

El que sí que perdem, i és una llàstima, és una frase enginyosa que surt al capítol 55 però no al 129: “Traveler se asomó dos veces a la puerta que daba sobre el ala administrativa. No había nadie, ni siquiera el ala.” (305)

Ceferino proposa que l’armament es distribueixi equitativament als països depenent de la quantitat de quilòmetres quadrats que tinguin. Per cada Km2 un canó, dos fusells… també reclama una igualtat de sou a tots els països. És a dir, cobrar el mateix per la mateixa feina i així no hi hauria països rics ni països pobres. La teoria massa sovint és molt més bonica i senzilla que la pràctica.

Frase que guarda tota la tristesa del món: “Esa vieja tristeza satisfecha de volver a ser el de siempre, de continuar, de mantenerse a flote contra viento y marea, contra el llamado y la caída.” (465)

Una vegada més, el poder de les imatges és tan fort, que les accions desapareixen. Tot està estàtic, però les emocions se succeeixen. Així, com havíem vist en l’episodi dels taulons que havien de fer de pont entre la casa de Traveler i la d’Oliveira al damunt del quals hi puja Talita i s’hi queda durant llarga estona, ara, quan Oliveira ha posat una trampa a Traveler a l’hospital després d’haver fet un petó a Talita, els moviments són també mínims, però l’acció rica. El fet que des de la finestra es vegi una Rayuela pintada al terra, connecta present, passat i futur: Talita no pot evitar la temptació de jugar-hi com quan era nena, Oliveira observa els traços al terra i afirma que si saltés per la finestra “voy a caer justo en el cielo.” (324)

El primer final, el final de la lectura natural (capítol 56), està bé. Lleugerament previsible perquè les dues últimes pàgines estaven aixecant el clímax del possible salt per la finestra. Un fet que, normalment es resol en dues possibles opcions: el salt i el no salt. En aquest cas, s’opta per la segona, perquè la mort és una sortida massa fàcil per algú com Horacio. La seva alienació, manca de contacte amb la humanitat encara ha de perdurar.

El segon final manté la complexitat, les reflexions i les múltiples possibles interpretacions vistes al llarg del recorregut de la lectura a salts. Aquí es juga amb la confusió, amb les diferents situacions, amb un Oliveira convalescent (potser s’ha tirat per la finestra?) i els demés personatges cuidant-lo un per un, Traveler, Gekrepten,Talita, Ovejero… però el que sobresurt d’aquest segon final és el bucle amb el qual s’acaba. Del capítol 77 anem al 131, del 131 anem al 58 i del 58 tornem al 131. Rellegim el mateix capítol dues vegades i el veiem sota dues perspectives diferents. Cortázar ens mostra com els texts agafen vida quan són llegits. Com un mateix text pot significar coses diferents depenent de qui i de quan és llegit. El relativisme literari: la seva relectura aporta noves i inesperades interpretacions.

Un clàssic de debò. I amb motius més que suficient per a ser-ho.
_______________
Julio Cortázar, Rayuela (Planeta-Agostini)
començat_ 6/05/12  /  acabat_19/07/12