Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris On the Road. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris On the Road. Mostrar tots els missatges

14 d’abr. 2013

The Subterraneans, Jack Kerouac

What a man most wishes to hide, revise, and unsay […] is precisely what literature is waiting and bleeding for.” (XII) cita a Kerouac Ann Douglas en la seva introducció, tot mostrant que “Kerouac had lived all his books as well as written them.” (X) Que, en els seus textos, allò important és la vida, l’experiència, i no la buida ficció, l’artifici literari.

Un cop encetat el text, no té aturador: és una allau de paraules, una onada verbal i conceptual que sobrepassa el temps i l’espai. Les accions descrites transporten al narrador a records del passat, però també a reflexions sobre el futur (el present des del qual escriu el text, és a dir, un cop la relació amb Mardou ja s’ha acabat). I, mica en mica, anem coneixent aquest grup de subterranis, aquest grup interessat en la literatura, la música, les dones i la beguda. Veiem com actuen per semblar millor del que són (“I sat back cool to pretend to be cool hoping she would notice this with the result.” (12)), com veuen les dones com a trofeus però, també, com la confessió fereix al narrador/autor. “O the pain of telling these secrets which are so necessary to tell, or why write or live.” (16) El conflicte entre la vida i l’art.

What’s in store for me in the direction I don’t take?” (20) El dubte sobre el passat (i, amb ell, el present i el futur) que no ha existit, que no vam deixar realitzar-se quan vam escollir l’altre camí. L’espectre derridià que ens perseguirà sempre més.


Quan acaba la primera part del llibre, la sensació és d’esgotament. Només han passat 37 pàgines, però la condensació d’informació, la necessitat constant i extrema d’atenció absoluta a la qual obliga la manca de punts, les converteixen en 370. Si no més. “The flow of river sounds” (37) que Kerouac comenta al final d’aquest capítol, en referència a l’escriptura del text, el fet que l’escriu de matinada, quan arriba a casa després de passar la nit amb Mardou, té l’efecte d’una presa d’aigua oberta: és avasallador.

I com si Kerouac s’hagués adonat d’aquest esforç que suposa la lectura del primer capítol, com si hagués rellegit el manuscrit i hagués vist la seva saturació d’informació i ritme, el segon comença més suaument. El mateix estil literari, però amb certes concessions al lector i, fins i tot, una petició de seguiment, de no abandonar la lectura: “Bear with me all lover readers who’ve suffered pangs, bear with me men who understand  that the sea of blackness in a darkeyed woman’s eyes is the lonely sea itself.” (39)

La crua veritat: “in those days her love meaning no more to me than that I had a nice convenient dog chasing after me.” (46) Però el fet que digui “those days”, implica el canvi proper. Que hi hagi tot un llibre que detalli aquesta història d’amor, també.
We are like two animals escaping to dark warm holes and live our pains alone.” (52)

Bona manera d’expressar el fet que el nostre estat anímic modifica la nostra percepció del món: “I wandered among great sad sullen crowds in a confussion mass, as if we were suddenly lost in the actual physical manifestation of the mental condition we’d been in now together for two months.” (79) Perquè, arribats a aquest punt, Leo vol deixar a Mardou però no sap com fer-ho i la relació entà entrant en una dinàmica homicida.

Despres de (masses) pàgines explicant múltiples batalletes nocturnes, festes, trobades amb escriptors… que tendeixen a l’avorriment, quan apareix la sensació de trencament amb Mardou, el llibre pren una nova volada.
La tristor de Leo esdevé molt més interessant que la seva vessant auto-destructiva. La imatge d’ell plorant vora la via del tren és romàntica, poderosa. La seva pròpia commiseració, esfereïdora: “deep in the dark pit of night under the stars of the world you are lost, poor, no one cares, and now you threw away a little woman’s love because you wanted another drink with a rowdy friend from the other side of your insanity.” (88)

I don’t want to live in this beastly world.” (91)


De la decepció inicial en el moment de començar el llibre, la seva incapacitat d’assolir les expectatives que la lectura de A la carretera i Dharma Bums havien creat, el llibre va creixent a les últimes pàgines i, al final, deixa un cert regust agradable als llavis. Sobretot quan Kerouac, fent de Kerouac, tanca el llibre dient: “and I go home having lost her love. And write this book.” (93)

Un exercici d’exorcisme d’un amor intens perdut. El retrat d’una època viscuda intensament. I aquest és un dels mèrits indiscutibles d’aquest llibre.
____________
Jack Kerouac, The Subterraneans (Penguin)
començat_ 29/09/12  /  acabat_ 21/10/12

7 d’oct. 2012

Rayuela, Julio Cortázar

Davant les dues opcions de lectura presentades per l'autor (seguir l'ordre convencional i llegir capítol rere capítol fins al 56 o bé començar pel 73 i anar saltant cap a on se'ns indica al final de cada capítol) no hi ha dubte: són molts els llibres llegits de principi a final seguint l’ordre après de lectura. Ara, ve de gust seguir el joc proposat per Cortázar. Tirar la pedra i saltar fins al capítol 73.

Comença la novel·la apel·lant a la irrealitat, “todo es escritura, es decir, fábula” (355) i explica l’anècdota de l’home que mirava un cargol de rosca i com, en un principi, els demés se’n reien d’ell però, amb el temps, aqull cargol de rosca aportava una mena de pau, de tranquil·litat a tothom que el mirava. Fins al punt que un cop mort el seu propietari, algun veí el robà i el deu mantenir guardat per preservar estones de pau secretes. Davant de la necessitat d’explicar l’estrany poder d’aquest cargol de rosca, que alguns el volen divinitzar, Cortázar diu que “quizá el error estuviera en aceptar que ese objeto era un tornillo por el mero hecho que tenía la forma de tornillo.” (355) La crítica a les aparences, a creure que és cert tot allò que veiem i que, a més, és tal i com ho veiem nosaltres, com si els nostre ulls, les nostres percepcions, fossin infal·libles.

Bonica imatge: “la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.” (13)

En el tercer capítol, és a dir, en el cinqué llegint seguint l’ordre proposat, la història entre els dos personatges principals, la Maga, silenciosa, observadora, estimada, i el narrador en primera persona de sobte és externalitzada i ens trobem amb un narrador en tercera persona i omniscient. I el canvi funciona. Ara, aquest narrador exterior ens pot presentar al protagonista, a Horacio Oliveira. Pot, també, fer reflexions alienes a ell, pot dir, per exemple: “si algo había elegido desde joven era no defenderse mediante la rápida y ansiosa acumulación de una “cultura”, truco por excelencia de la clase media argentina pra hurtar el cuerpo a la realida nacional y a cualquier otra, y creerse a salvo del vacío que la rodeaba.” (27) Una molt bona crítica a l’arquetipus de l’argentí atrinxerat rere les paraules i la cultura.

Mica en mica, anar entrant en el joc. Encara no, però. Encara sobresurt la part linial, els primers capítols que expliquen la tòrrida relació entre Horacio i la Maga, abans que les reflexions intercalades dels capítols finals. Temps al temps: hi ha moltes pàgines per recórrer.

Complex. Potser seria interessant escriure quin és el darrer capítol llegit per evitar que, quan hagi de passar uns dies sense obrir el llibre oblidi quin em tocava. El doll de paraules i les múltiples referències literàries no sempre ajuden a situar-se al lector.

Experimentació lingüística/ infringiments de la censura/ descontextualització del vocabulari? Sigui com sigui, el capítol 68 utilitza paraules inventades per descriure un acte sexual entre Oliveira i la Maga i, malgrat no entrendre-les, les paraules, en captem el seu significat. Un fet que ens mostra l’arbitrarietat del llenguatge. Com les paraules són buides de significació sense nosaltres i la nostra decisió d’atribuir-les-hi un significat concret i no un altre.

La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.” (415) No cal afegir res més.

Pas a pas, anem coneguent “El club de la serpiente”, als seus membres refinats, cultes i intel·lectuals així com les seves activitats: alcohol, sexe, literatura. Veiem les rivalitats entre ells, les sexuals entre Gregorovius i Oliveira perquè al primer li agradaria estar amb la Maga; o bé musicals, sobre quin nou disc posar, per exemple; estètiques, el senyor Wong, el qual, davant la pregunta sobre si està preparant un llibre sobre la tortura afirma que “en China se tenía un concepto distinto del arte” (57) i per això els mostra fotografies de tortures i penes de mort.
El club de la serpiente com un espai que recorda molt als ambients descrits per Kerouac a On the Road i The Subterraneans: música bebop i jazz, alcohol, sexe. Vides al marge de la societat. En aquesta ocasió a Paris i amb el record puntual, no necessàriament positiu, dels respectius països. La Maga, per exemple, quan li pregunten pel seu país el que recorda és com va ser violada.

Internarse en una realidad o en un modo posible de una realidad, y sentir cómo aquello que en una primera instancia parecía el absurdo más desaforado, llega a valer, a articularse con otras formas absurdas o no, hasta que del tejido divergente (con relación al dibujo estereotipado de cada día) surge y se define un dibujo coherente que sólo por comparación temerosa con aquél parecerá insensato o delirante o incomprensible.” (395)

En el capítol 18, Cortázar ens ofereix un monòleg interior a l’estil joicià d’un Horacio sortint del club completament ebri i reflexionant sobre tot i sobre res en concret, saltant d’un tema a l’altre, tot intercalat amb la pròpia veu de la consciència animant-lo a anar a dormir i intentar passar la borratxera. Un capítol molt interessant.

Vos buscás algo que no sabés lo que es. Yo también y tampoco sé lo que es. Pero son dos cosas diferentes.” (77) Exacte: tots estem buscant quelcom que no sabem què és però la nostra cerca és necessàriament solitària: ningú ens hi pot ajudar.

En realidad después de los cuarenta años la verdadera cara la tenemos en la nuca, mirando desesperadamente para atrás.” (91) Molt bona manera de mostrar el pas del temps i, sobretot, la nostàlgia per aquest temps passat que s’accentua amb l’edat.

Usar la novela como se usa un revólver para defender la paz, cambiando su signo. Tomar de la literatura eso que es puente vivo de hombre a hombre, y que el tratado o el ensayo sólo permite entre especialistas.” (364-5) Una mica cursi, la primera frase, encertada la segona: la democràcia de la novel·la, el fet que pot, o hauria de poder arribar a tothom. Que no vol dir que ho faci, no vol dir que la qualitat hagi de disminuir, però sí la consciència d’aquest potencial intrínsec de la literatura comparat amb els assaigs que acostumen a ser pensats i destinats per a grups específics i, per tant, més reduïts.

Bona reflexió sobre el cicle vital: “sólo viviendo absurdamente se podría romper alguna vez este absurdo infinito.” (23) Aquest etern retorn nietzscheà, aquest fer sempre el mateix, cometre els mateixos errors, sense poder-los defugir.

Molt interessant l’ambient creat al capítol 23. Oliveira, més per avorriment que per voluntat, entra en un auditori a escoltar una pianista. Només hi ha una vintena de persones. Un presentador introdueix les peces amb grandiloqüència innecessària. Comença la música definida com a sincretisme fatal i es tracta d’un conjunt d’acords tocats amb unes pauses de 10, 12, 20 segons entremig. No cal dir que, al final, Oliveira es queda sol a l’auditori. I aquí és on apareix la bellesa d’aquesta escena. Oliveira s’apiada de la pianista i la menteix, la felicita, l’acompanya fins a casa seva veient que ni tan sols el seu representant l’espera. Malgrat fer-li fàstic tot plegat, s’està amb ella. “Le quedaba la noción de que él no era eso, de que en alguna parte estaba como esperándose, de que ese que andaba por el barrio latino arrastrando a una vieja histérica y quizá nimfomaníaca era apenas un doppelgänger mientras el otro, el otro…” (115) Vés a saber on està l’altre.

A mi me parece que los peces ya no quieren salir de la pecera, casi nunca tocan el vidrio con la nariz.” (128-9) La bellesa dels detalls.

De l’escena d’Oliveira amb la intèrpret caduca, passem a l’interior de casa la Maga, amb Gregorovius intentant conquistar-la, amb el nen intentant adormir-se i les hores passant. Fins que retorna Oliveira i encara no ha passat res entre la Maga i Gregorovius. I llavors arriben Ronald i Baps i Etienne que ve de l’hospital… i són quasi les 2 d’aquella nit plujosa i estan tots en el petit pis, asseguts al terra fent un cafè i parlant sobre la vida i la mort. “Con inexplicable tentación de suicidio de la inteligencia por vía de la inteligencia misma. El alacrán clavándose el aguijón, harto de ser un alacrán pero necesitado de alacranidad para acabar con el alacrán.” (156)

Encertat: “—¿Y vos te conformás con que no haya una explicación?
—No. —dijo Etienne—, pero al mismo tiempo hago cosas que me quitan un poco el mal gusto del vacío. Y eso es en el fondo la mejor definición del homo sapiens.” (157)

“Lo absurdo no son las cosas, lo absurdo es que las cosas estén ahí [en la realitat] y las sintamos como absurdas.” (160)

I continuen les reflexions nocturnes al pis de la Maga: “la razón sólo nos sirve para desear la realidad en calma, o analizar sus futuras tormentas, nunca para resolver una crisis instantánea.” (161)

Probablemente de todos nuestros sentimientos el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.” (162) Diu Etienne mostrant una visió fatalista de l’home, afirmant que, malgrat tot, allò que no podem evitar és viure. Que, el get que Guy hagi sobreviscut l’intent de suïcidi n’és una mostra d’aquesta dicotomia raó/vida.

El absurdo es que salgas por la mañana a la puerta y encuentres la botella de leche en el umbral y te quedes tan tranquilo porque ayer te pasó lo mismo y mañana te volverá a pasar. Es ese estancamiento, ese así sea, esa sospechosa carencia de excepciones.” (163) Es queixa Oliveira. Primer insinuant una crítica al principi de causalitat, però després mostrant una crítica al principi d’inèrcia. És a dir, al fet que tots actuem per inèrcia, seguint un monòton moviment que ja ni ens plantegem per què va començar. “Habría que intentar otro camino.” (163)

I aquesta llarga doble escena acaba com s’havia insinuat un parell de vegades: amb la mort d’en Rocamadour, el fill de la Maga. O, més concretament, amb la Maga adonant-se del que tots els demés ja saien però no gosaven dir-li.
Definitivament, el capítol 28, per la seva força estètica, racional i emotiva és un dels més reeixits. De moment.

Sabía que sin fe no ocurre nada de lo que debería ocurrir, y con fe casi siempre tampoco.” (478)

Molt bona descripció de la descoberta de la novetat. O de la monotonia. Són els dos extrems de la mateixa corda: “habituado sin saberlo a los ritmos de la Maga, de pronto un nuevo mar, un diferente oleaje lo arrancaba a los automatismos, lo confrontaba, parecía denunciar oscuramente su soledad enredada de simulacros.” (383)

Una altra nova imatge preciosa que ofereix el llibre: “tampoco Pola hubiera comprendido por qué de noche él retenía el aliento para escucharla dormir, espiando los rumores de su cuerpo.” (414) I no ens cal entendre-ho tampoc a nosaltres. La seva visió ja és suficient.

Una vegada més, a través de l’anàlisi de l’obra Morelliana se’ns mostra (irònicament?) el perquè de l’estructura de Rayuela: “edificar la obra sobre la base de partes sueltas —conceptuando la obra como una partícula de la obra— y tratando al hombre como una fusión de partes de cuerpo y partes de alma —mientras a la Humanidad entera la trato como a un mezclado de partes.” (479) I no s’equivoca: estem compostos de milions de fragments, de parts adoptades, imposades, viscudes, somiades… i, continua el text, si tanmateix algú considera que aquesta partició de l’obra és una burla a l’art contemporani, està totalment encertat: “yo deseo esquivarme tanto de vuestro Arte, señores, como de vosotros mismos.” (146)

Gir inesperat (i introduït amb calçador): l’avi víctima de l’accident provocat per Oliveira i que, al final, Oliveira i Etienne decideixen anar a visitar a l’hospital, resulta ser Morelli, l’escriptor. Es troben, de sobte, amb un dels seus referents cara a cara. I Morelli sembla no decepcionar-los amb frases com: “vamos a fumar, aprovechando que me lo han prohibido.” (154)

A la introducció del llibre, en les breus instruccions de lectura, es comentava que el llibre podia ser llegit com un llibre normal o bé saltant als capítols indicats. Si escollíem la primera opció, el llibre s’acabava al capítol 56 i comentaven que “el lector prescindirá sin remordimientos de lo que sigue.” (5) Però, llegint les reflexions, les idees i situacions que succeeixen més enllà del capítol 56, no hi estic gens d’acord: el lector que esculli la primera opció es perdrà moltíssimes coses i això li hauria de rosegar la consciència.

Quan Morelli li pregunta a Oliveira si és escriptor, ell respon: “qué voy a escribir, para eso hay que tener alguna certidumbre de haber vivido.” (487) Per això mateix es comentava que Saramago va deixar d’escriure als 30 i pocs anys, perquè ja no sabia què més dir, no havia viscut prou. I no va tornar a reemprendre l’escriptura fins a la vellesa.

Quan Oliveira torna al pis, sis dies després de la mort de Rocamadour, la Maga no hi és, ha marxat i, en comptes, hi ha Gregorovius. Llavors, ell pregunta: “—¿La Maga hizo alguna insinuación de que se iba a matar?” (173) I Gregorovius respon: “—Bueno, las mujeres, ya se sabe.” (173) I no cal dir res més.

Novament Morelli amb grans aforismes: “la mejor cualidad de mis antepasados es la de estar muertos; espero modesta pero orgullosamente el momento de heredarla.” (417)

Nos hace falta un Novum Organum de verdad, hay que abrir de par en par la ventanas y tirar todo a la calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella.” (481) Només així, desempallagant-nos-en de tot, tenim possibilitats d’arribar a pensar més clarament.

La invocación del alma por el hombre se insinúa cada vez que surge el sentimiento del cuerpo como parásito, como gusano adherido al yo.” (368) És a dir, quan el cos ens fa mal, quan estem malalts, per exemple, ens adonem que, en el fons, som un cos i prou. L’ànima s’esvaeix.

Que la arranque a su tendencia a tejer pulóvers o a hablar, hablar, interminablemente hablar de las muchas materias de la nada.” (188)

Quan comença el capítol 34, la sensació és de confussió, que hi ha hagut un error d’edició i alguna línia s’ha capgirat. Quan descobrim que aquest és el joc que ens proposa Cortázar, ens agrada. Veiem la seva utilitat. Veiem l’intent de mostrar la simultaneïtat, el pensament a diferentes capes. Però també percebem com, en excés, esgota.

Sólo en sueños, en la poesía, en el juego […] nos asomamos a veces a lo que fuimos antes de ser esto que vaya a saber si somos.” (416)

Lenguaje quiere decir residencia en una realidad, vivencia en una realidad.” (400) Per això llengua i identitat tendeixen a anar junts; per això, com deia Coromines, si perdem la llengua, perdem la identitat.

La realidad, aceptes la de la Santa Sede, la de René Char o la de Oppenheimer, es siempre una realidad convencional, incompleta y parcelada. La admiración de algunos tipos frente a un microscopio electrónico no me parece más fecunda que la de las porteras por los milagros de Lourdes.” (403)

I, després d’un descens als inferns (tot i que Horacio pensi que és potser un acte de redempció com el d’Heràclit que s’enterrà sota la merda per guarir-se), passem a la següent part del llibre: “Del lado de acá” i coneixem dos nous personatges, Traveler i Talita. Un parell de capítols de certa confusió, d’intentar ubicar aquests nous personatges i Cortázar desvetlla el misteri; no li interessa allargar-lo. Traveler és un amic d’infantesa d’Horacio Oliveira i ara, que retorna exiliat al seu país, l’acull.

La gente se cree amiga porque coincida algunas horas por semana en un sofá, una película, a veces una cama, o porque le toca hacer el mismo trabajo en la oficina.” (361) Però amb això no n’hi ha prou. No confonguem companys amb amics.

Interessant manera de crear imatges al lector: servint-se del salt en els capítols, quan al capítol 75 ens explica un moment de joc/bogeria d’Oliveira rient-se de la imatge que li tornava el mirall en el moment de rentar-se les dents, el lector visualitza l’acció, la memoritza i l’emmagatzema. Seguidament, quan es retorna al capítol 43 es diu: “le soltó la risa en la cara a Talita, como esa misma mañana al espejo mientras estaba por cepilllarse los dientes.” (254) I no podem evitar imaginar a Cortázar enamorant-se d’aquesta frase i decidint ampliar-la, donar-li una existència: convertint-la en el capítol 75.

Molt ben definida, aquesta certesa que ens enganyem, la il·lusió ens fa creure/veure coses que no existeixen i el que és trist no és el miratge sinó la descoberta de les nostres debilitats, els nostres desitjos amagats: “haber creído ver a la Maga era menos amargo que la certidumbre de que un deseo incontrolable la había arrancado del fondo de eso que definían como subconsciencia y proyectado contra la silueta de cualquiera de las mujeres de a bordo.” (275)

Pero cuántas veces había cumplido el mismo ciclo en montones de esquinas y cafés de tantas ciudades, cuántas veces había llegado a conclusiones parecidas, se había sentido mejor, había creído poder empezar a vivir de otra manera, por ejemplo, una tarde en que se había metido a escuchar un concierto insensato, y después…” (278) Exacte: i després… el dolor no neix de la necessitat de construir somnis, il·lusions, castells de fum que ens fan pensar en una vida millor. El dolor neix de la desfeta inevitable d’aquests somnis, de l’ensorrament ruinós d’aquests castells.

Para suavizar mi desgracia, me entregué de lleno a los placeres.” (426)

El misteri del capítol 55. Anant amunt i avall del llibre, confirmant a la taula inicial que, efectivament, estic seguint l’ordre correctament, observo que el capítol 55 no apareix en aquest llistat. Potser és un error. Potser si arriba per alguna altra banda… però no, fent trampes i mirant cap a on ens condueix el capítol 55 veiem que no et remet enlloc que, de fet, és un capítol que només llegiran aquells que segueixen l’ordre natural dels capítols. Obvia dir que jo faré trampa, que abans de començar a llegir el 56, últim capítol de l’ordre natural, llegiré el 55 per saber què s’hi amaga. I sé que no seré l’únic.

Quan es produeix el canvi d’ofici i els propietaris del circ passen a ser propietaris d’un hospital psiquiàtric emportant-se a alguns dels seus treballadors del circ amb ells (Oliveira, Traveler, Talita…) apareix el problema de l’adaptació. “Sin experiencia, sin verdaderas ganas, sin nada: el hombre era verdaderamente el animal que se acostumbraba hasta a no estar acostumbrado.” (294)

I es desvetlla el misteri del capítol 55 no-accessible a través de la lectura fragmentada. Arribem al capítol 129 i és un ampliació (utilitzant les mateixes frases però afegint-hi reflexions i comentaris) del 55. Durant una estona, lectura paral·lela per veure on s’han afegit els incissos i pensar si hi feien falta, si aporten quelcom de nou, noves imatges i visions.
El primer afegit, les lectures i futures reflexions de Traveler sobre els texts de Ceferino Pérez és prou interessant tot i que no genial. Mostra l’evolució de la societat sempre mirant endavant i oblidant el passat.
El que sí que perdem, i és una llàstima, és una frase enginyosa que surt al capítol 55 però no al 129: “Traveler se asomó dos veces a la puerta que daba sobre el ala administrativa. No había nadie, ni siquiera el ala.” (305)
Ceferino proposa que l’armament es distribueixi equitativament als països depenent de la quantitat de quilòmetres quadrats que tinguin. Per cada Km2 un canó, dos fusells… també reclama una igualtat de sou a tots els països. És a dir, cobrar el mateix per la mateixa feina i així no hi hauria països rics ni països pobres. La teoria massa sovint és molt més bonica i senzilla que la pràctica.
Frase que guarda tota la tristesa del món: “Esa vieja tristeza satisfecha de volver a ser el de siempre, de continuar, de mantenerse a flote contra viento y marea, contra el llamado y la caída.” (465)

Una vegada més, el poder de les imatges és tan fort, que les accions desapareixen. Tot està estàtic, però les emocions se succeeixen. Així, com havíem vist en l’episodi dels taulons que havien de fer de pont entre la casa de Traveler i la d’Oliveira al damunt del quals hi puja Talita i s’hi queda durant llarga estona, ara, quan Oliveira ha posat una trampa a Traveler a l’hospital després d’haver fet un petó a Talita, els moviments són també mínims, però l’acció rica. El fet que des de la finestra es vegi una Rayuela pintada al terra, connecta present, passat i futur: Talita no pot evitar la temptació de jugar-hi com quan era nena, Oliveira observa els traços al terra i afirma que si saltés per la finestra “voy a caer justo en el cielo.” (324)

El primer final, el final de la lectura natural (capítol 56), està bé. Lleugerament previsible perquè les dues últimes pàgines estaven aixecant el clímax del possible salt per la finestra. Un fet que, normalment es resol en dues possibles opcions: el salt i el no salt. En aquest cas, s’opta per la segona, perquè la mort és una sortida massa fàcil per algú com Horacio. La seva alienació, manca de contacte amb la humanitat encara ha de perdurar.

El segon final manté la complexitat, les reflexions i les múltiples possibles interpretacions vistes al llarg del recorregut de la lectura a salts. Aquí es juga amb la confusió, amb les diferents situacions, amb un Oliveira convalescent (potser s’ha tirat per la finestra?) i els demés personatges cuidant-lo un per un, Traveler, Gekrepten,Talita, Ovejero… però el que sobresurt d’aquest segon final és el bucle amb el qual s’acaba. Del capítol 77 anem al 131, del 131 anem al 58 i del 58 tornem al 131. Rellegim el mateix capítol dues vegades i el veiem sota dues perspectives diferents. Cortázar ens mostra com els texts agafen vida quan són llegits. Com un mateix text pot significar coses diferents depenent de qui i de quan és llegit. El relativisme literari: la seva relectura aporta noves i inesperades interpretacions.

Un clàssic de debò. I amb motius més que suficient per a ser-ho.
_______________
Julio Cortázar, Rayuela (Planeta-Agostini)
començat_ 6/05/12  /  acabat_19/07/12

19 de set. 2011

The Music of Chance, Paul Auster


Dues pàgines i ja entres dintre l’univers austerià. Sempre passa igual. No triga gens en captivar-te i en inferir-te ganes de continuar llegint, de conèixer els personatges, de saber què pensen.

Aquí ens trobem amb en Nashe, un divorciat, pare d’una nena que està criant la seva germana i que ja ni el reconeix, que, de sobte, rep una herència d’un pare amb qui fa anys que no es parlava i es compra un cotxe i es llença a la carretera on és seduït per l’asfalt, la llibertat, etc… familiar? Sí, hi ha un llibret que es diu On the Road, d’un senyor que es diu Kerouac, que va vendre milions de còpies als Estats Units i va popularitzar el moviment Beatnik i la revolta juvenil.
Però siguem benevolents i no jutgem abans d’hora. Auster no és tan estúpid. Al contrari. Coneix Kerouac. Coneix On the Road, de fet, no m’estranyaria trobar-hi alguna referència indirecta. Per tant, és qüestió de seguir llegint i deixar que Auster faci el que sap fer tant bé: atrapar els lectors.

Nashe deixa la feina i llença tot el seu passat a les escombraries. Clar que és un procés dolorós, “but Nashe almost began to welcome that pain, to feel ennobled bu it, as if the farther he took himself away from the person he had been, the better off he would be in the future.” (10) És a dir, només desempallagant-se de la llosa que és el passat, podrà seguir endavant.

As long as he was driving, he carried no burdens.” (12) El que sembla curiós, continuant amb el paral·lelisme amb On the Road, és que Dean Moriarty i companyia conduïen a ritme de jazz, mentre que aquest Nashe ho fa a ritme de Bach, Mozart i Verdi. Amb totes les connotacions socials i d’estatus que comporta el jazz (i més el Beboop) i la música clàssica.

“The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.” (17) Bona paradoxa: els diners el permeten seguir a la carretera, però quan més en gasta, més a prop està d’haver d’abandonar la carretera i haver de tornar a casa.

Al final del primer capítol, Nashe es troba amb Pozzi i, pel que anem veient en el segon capítol, Pozzi sembla un estafador de poca volada, un jugador de pòker que ha estat apallissat (físicament) en la seva darrera partida i per això ha acabat abandonat a la carretera d’on Nashe el recull. Però Pozzi és també l’emblema del somni americà: el poca-pena sense res que somia en fer-se d’or. El que lluita per millorar socialment perquè, com ens havia dit abans la Fiona “this is America, Nashe. The home of the godamn free, remember? We can all do what we want.” (16)

La història evoluciona mica en mica. En Pozzi li parla a en Nashe d’uns milionaris que volen jugar a pòker amb ell i que ell està convençut que els podrà guanyar però li calen diners per poder apostar i en Nashe, posats a canviar la seva vida, decideix anar a mitges i deixar-li els diners. I, mentre es dirigeixen cap al lloc, mentre s’aturen a Nova York a descansar, es van coneguent i aparexen alguns diàlegs fluixos, tirant cap a provocadors de vergonya aliena com: “- I’m just following my nose and waiting to see what turns up. – Welcome to the club. – Club? What club is that? – The International Brotherhood of Lost Dogs. What else? We’re letting you in as a certified, card-carryin member. Serial number zero zero zero zero. – I thought that was your number. – It is. But it’s your number, too. That’s one of the beauties of the Brotherhood. Everyone who joins get the same number.” (62) I només de teclejar-ho, m’enrojoleixo. Es nota que el llibre és del 1990!

Aparaixen en Flower i l’Stone, els peculiars milionaris als quals intenten desplomar i ens expliquen la seva història i com van guanyar la loteria que els donà tots els diners que tenen. I, entremig, en Flower fa una reflexió sobre els números i la seva significació: “I’ve dealt with numbers all my life, of course, and after a while you begin to feel that each number has a personality of its own. A twelve is very different from a thirteen, for example. Twelve is upright, conscientious, intelligent, wheras thirteen is a loner, a shady character who won’t think twice about breaking the law to get what he wants. Eleven is tough, an outdoorsman who likes tramping through woods and scaling mountains; ten is rather simpleminded, a bland figure who always does what he’s told; nine is deep and mystical, a Buddha of contemplation. I don’t want to bore you with this, but I’m sure you understand what I mean. It’s all very private, but every accountant I’ve ever talked to has always said the same thing. Numbers have souls, and you can’t help but get involved with them in a personal way.” (73) I el que és curiós és que el que diu té sentit: els números semblen tenir una personalitat concreta, que potser no és inherent a ells sinó que som nosaltres qui els la hem otorgat, però la tenen.

I clar, comença la partida. I en Pozzi acaba perdent. I no només perden els diners inicials, sinó que en Nashe hi afegeix tots els seus estalvis i el cotxe. I també ho perden. I es queden sense res, abandonats en un casalot allunyat de tota civilització. Per això, quan Flower i Stone els fan la seva proposició, ells acaben acceptant: retornaran els diners que han perdut construïnt la paret de pedres que Flower s’havia fet portar d’Irlanda. És a dir, sacrifiquen la seva llibertat per afincar-se en una caravana i treballar 10 hores diàries aixecant una gegantina paret. O, en altres paraules, esdevenen treballadors.

El fet d’anar construïnt el mur i d’anar descobrint que cada dia que passa estan més reclosos en aquella mansió, recorda inevitablement The Restraint of Beasts, de Magnus Mills, en el qual dos treballadors reben l’encàrrec de construir una tanca enmig de les valls escoceses pretesament per a tancar-hi el bestiar, però que, un cop acabada del tot, descobreixen que els únics que han quedat tancats a dins són ells mateixos.
Així mateix, Nashe i Pozzi van fent una paret però també es van veient presoners dels dos milionaris. I el fet que en Marks, el treballador de la finca i l’únic contacte humà que mantenen comenci a portar una pistola per a controlar-los, no ajuda gens a apaivagar aquesta sensació d’empresonament.

Hom podria pensar que l’argument és totalment irreal, que ningú acceptaria quedar-se 50 dies treballant de sol a sol per a pagar un deute, però Auster ens ha conduït tan lentament, tan subtilment fins aquest punt, que ja ho acceptem com a normal. És normal que Nashe, després d’haver viscut un any a la carretera, d’haver deixar la seva feina, d’haver recollit a un maltractat i brut Pozzi i d’haver-li donat tots els seus diners per jugar-los en una partida de pòker accepti donar 50 dies de la seva vida als dos milionaris excèntrics. És normal perquè és una cosa que algú com Nashe faria. És a dir, és normal perquè es correspon amb el personatge creat per Auster. És normal perquè Auster ja les té aquestes coses: sap concebre històries estranyes i fer-les creïbles, només cal mirar The Book of Illusions i el seu personatge solitari que fa les mil-i-unes per un director de cinema mut.

El final del llibre apareix lleugerament forçat, com una possible sortida, però potser no la millor. Després de conèixer els personatges, de preocupar-nos per la salut de Pozzi desaparegut després de la pallissa rebuda per haver intentat fugir (perquè a diferència de Nashe, ens neguem a creure que estigui mort!), de veure com arriba el dia que Nashe torna el deute, com esdevé un home lliure, com en Marks s’humanitza i li diu que per a ell també ha sigut un esclavatge estar totes aquelles setmanes controlant-los, després de tot això, el final és poc reeixit. Interessant, però previsible. Llàstima.
______________
Paul Auster, The Music of Chance (Faber and Faber)
començat_ 22/07/11  /  acabat_ 4/08/11