The Bus, Stanislav Stratiev

 Em comunica una amiga que es presenta a un càsting d'una obra a Londres, me l'envia i em trobo amb aquest text d'un autor búlgar que desconeixo amb personatges-caràcter i un autobús que no va enlloc (o va al lloc equivocat). Mica en mica entro al text i em sorprenc veient, momentàniament, que comparteix la idea amb el primer text que estic escrivint pel projecte 12x12 (escriure 12 obres de teatre en 12 mesos): tal i com passava a l'Ángel exterminador, uns personatges resten presoners en un lloc obert. Ells són presoners del bus que no els porta mai on ha d'anar, els meus personatges (si més no un d'ells) són presoners d'un jardí. 

Sobresurt ben aviat la constatació de l'egoisme humà: malgrat trobar-se junts en una situació complicada i que sembla potencialment perillosa, són incapaços de col·laborar entre ells i segueixen només lluitant pels seus interessos personals. La humanitat. Sorprèn com hem pogut aguantar tant de temps sense extingir-nos. 

"Luck always deserts you sooner or later."

"When a woman looks like a burnt bun, they talk about how good the cream inside is."

"What's the use of staying alive if love is dead?" 

Els viatgers de l'autobús proven totes les opcions per convèncer al conductor de parar i no acabar caiguent per un penya-segat. Van a parlar amb ell, l'intenten seduir amb música, amb la noia jove... Fins que arriben a la conclusió que si li donen els tres pans que volia comprar potser s'atura. I aquí comença el discurs sobre el comunisme, per què jo he de donar més que un altre. És a dir, si tots donen la meitat del pa que tenen, per què aquell que n'ha comprat 2 n'ha de donar 1 i un altre que n'ha comprat 1 només en dona mig? El gran dilema sobre ser capaços d'entendre la vida com un esforç comú i no una lluita individual de tots contra tots. I aquesta és la incògnita que desperta el text: estem tan enllotats que som incapaços de sacrificar una mica d'allò nostre pel bé col·lectiu? Som els llops d'en Hobbes a punt d'atacar-nos salvatjament? I aquesta és la gràcia de la peça. 

Al final la meva amiga no es va poder presentar al càsting. Però em va regalar un text interessant.

_____________

Stanislav Stratiev, The Bus

començat_ 12/01/2023 // acabat_ 26/1/2023

High Rise, J. G. Ballard

 "The ragged skyline of the city resembled the disturbed encephalograph of an unresolved mental crisis."

Ballard genera una tensió creixent que s'amaga rere les festes de societat d'aquest grandiloqüent edifici. L'ampolla que cau al balcó d'en Laing, les queixes del vigilant perquè els nens de les plantes baixes sembla que es pixen a la piscina (boníssim el detall de dir que a les plantes baixes, habitades pels "pobres" - econòmica i moralment - és on hi ha nens mentre que a la part alta hi ha els gossos), l'aparició del gos ofegat a la piscina... Mica en mica, entrem en un món que s'està desmuntant i preveiem que la patacada serà monumental.

Interessant: "Most of their grievances, Laing noticed, were now directed at the other tenants rather than at the building. The failure of the elevators was blamed on people from the upper and lower floors, not on the architects or the inefficient services designed into the block." I això és precisament el que vivim durant el nostre confinament a Xangai. Mica en mica es va diluint el responsable directe del nostre tancament (i, per tant, de tots els nostres patiments imposats sense solta ni volta) i es passa a culpar a persones més properes, més palpables i molt més a sota de l'escala jeràrquica, com són els voluntaris. Per aquells que van seguir el nostre periple a twitter, no cal afegir-hi gaire més, per la resta... doncs la tristesa de comprovar com les jerarquies tenen tan ben collades a les classes inferiors que les poden acabar responsabilitzant de les més salvatges atrocitats.

Després d'una parada forçada pel xoc salvatge de la fugida i de la buidor inexplicable (i pel què he vist, impossible d'entendre per aquells que no l'han viscut) de l'arribada a aquell forat de món on em va tocar néixer, retorno lentament a la lectura i em retornen, també, els fantasmes d'aquells dies tancats. Retorno a aquest gratacels en caiguda vertical. En estat de decadència social i vital i tot em resulta tan familiar. La fi d'una era, d'una època d'esplendor que s'esfuma per culpa de l'absurditat més aberrant i obcecada.

"He turned down the sound, not out of boredom with these documentaries and situation comedies, but because they were meaningless. Even the commercials, with their concern for the realities of everyday life, were transmissions from another planet." Quan la nostra realitat gravita entorn altres centres inesperats o de major força magnètica, allò que enteníem com a món real deixa de tenir sentit. A mi em va passar primer amb l'arribada del meu fill: res del què passava fora dels seus reclams semblava existir. Després, amb l'empresonament de 2 mesos a Xangai: que banals que semblen tots els demés problemes quan et tanquen amb un cadenat dintre de casa teva sense poder aconseguir menjar durant gairebé dues setmanes. Potser algun dia podré tornar a valorar el món. O acceptar-lo, o fer-hi les paus d'alguna manera o altra. De moment, segueixo perdut.

"In a sense life in the high-rise had begun to resemble the world outside - there were the same ruthlessness and aggression concealed within a set of polite conventions."

"The ultimate goal of the high-rise, a realm where their most deviant impulses were free at last to exercise themselves in any way they wished." I afegeix: "At this point physical violence would cease at last." I de debò que per poder assolir els nostres objectius (independentment de la perversió dels nostres desitjos) hem de recórrer a la violència? La revolta reclama sang necessàriament? No ho sé. El cas català sembla indicar que la revolta pacífica no deixa de ser una petita rabieta de nen petit que esdevé la riota dels demés. En altres casos, la violència sembla portar més violència i prou. Quan estàvem presoners a Xangai, la policia s'assegurava de fer circular videos on es veia com els dissidents eren reduïts amb força. Els vídeos de les petites revoltes simbòliques, els cants als balcons, els intents de fer germinar un brot de revolta pacífica, eren ràpidament censurats. I no cal dir que els vídeos de la violència policial tenien molta més repercusió.

El descens a la bestialitat que mostra el llibre és ferotge, trist i ens hauria de fer sentir vergonya de la nostra espècie. Haver-ne viscut els primers passos en primera persona, em fa ser conscient que no és cap exageració. Després de 10 dies tancats a Xangai, sense poder sortir de casa ni poder aconseguir menjar, quan van començar a circular caixes d'emergència a preus estratosfèrics, molta gent es va queixar que en arribar a l'entrada del seu recinte eren saquejades abans fins i tot que el pobre repartidor pogués avisar al comprador que havia deixat la caixa. Molts amics meus es van trobar amb caixes pràcticament buides i buscant amb por quin dels seus veïns s'havia atrevit a robar-li el menjar i què més estaria disposat a fer un cop creuada la frontera d'allò èticament correcte. Una vegada més, Hobbes tenia raó: l'home és un llop per l'home.

______________

J.G. Ballard, High Rise

començat_ 26/4/22 // acabat_ 30/8/22

The Armenian Question, William Rolleri i Anna Antaramian

"We become less human when we are starving" (290) exposa el general turc per defensar els actes de crueltat de què estan acusant al seu país. En Saramago ja ho mostrà a Ensayo sobre la ceguera: la majoria d'individus en estat de crisi esdevenen llops pels homes (prenent-li la paraula a Hobbes). Potser l'instint de supervivència ens fa perdre el sentit, potser la por a la mort ens ennuvola el pensament... potser, tal i com mostra Irène Némirovski a Suite Francesa, en els moments de crisi tots ens tornem malvats, egoistes, cruels: "aquella multitud miserable ja no tenia res d'humà", deia Némirovski, "semblava un ramat en desbandada"... sigui com sigui, res no es pot comparar amb la maldat a sang freda d'aquest general turc que posa en dubte les paraules d'una supervivent del genocidi armeni per excusar el seu país. Hi ha gent que és cega perquè no hi vol veure.

Després d'un estira-i-arronsa de documents, acusacions i testimonis frustrats, la força del general turc sembla imposar-se davant d'aquells que intenten defensar l'existència del genocidi. Fins que apareix en Wegner, un ex-combatent alemany que va viure el genocidi en primera persona i a qui tothom creia mort. "We are the only species on this planet that hates itself?" (329), pregunta en Wegner al general turc. Com pot ser, prosegueix, que Déu hagi creat als individus tan diferents? "What did He have in mind? Perhaps that we would find joy in our differences? Instead we are alienated from one another." (329)

"If they could get you to believe it never happened, it could happen again." (332)

Perquè el pitjor en aquesta mena d'actes de crueltat insensata i desmesurada, és la impunitat amb la qual es produeixen. La sensació de fragilitat i d'indefensió de les víctimes a qui no se'ls vol reconèixer tot el mal que han patit: "one generation after another, you will cry out to the world... nobody will believe you." (342) Fins que ho facin.
____________
William Rolleri i Anna Antaramian, The Armenian Question (dintre de Contermporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 10/10/14  /  acabat_ 10/10/14

Sistema de la agresión, Sade

A la introducció, Noelle Châtelet ens diu que a l’època de Sade s’acaba amb “la metafísica tradicional y con sus conceptos abstractos; es la experiencia empírica e individual la que, de ahora en adelante, servirá de trampolín a la reflexión filosófica y al discurso teórico.” (8) És a dir, l’home comença a pensar des d’ell mateix i no en referència als déus, als universals i demés conceptes abstractes que entretenien les hores dels antics pensadors. Per això, seguint el raonament de Châtelet, prolifera la novel·la filosòfica, o la novel·la de pensament, aquella que no només narra unes accions, sinó que planteja unes reflexions.

“La idea de Dios es el único error que no puedo perdonar a los hombres.” (10) Aquest és l’ateïsme de Sade. Un ateïsme radical que s’adona que Déu ha estat substituït per la raó en molts casos i desitja canviar-ho.

Sobre el determinisme, diu Sade: “la educación, por más que haga, no cambia nada, y aquel que debe ser un malvado lo será con toda seguridad, por buena que sea la educación que le hayan dado, al igual que aquel cuyos órganos han sido dispuestos para el bien volará seguramente hacia la virtud, pese a que no haya tenido maestro.” (16) Però clar, ell aquí parla d’educació acadèmica, de formació. Lògicament, aquest tipus de coneixement adquirit no implica necessàriament una bondat o maldat en l’home i, per tant, en aquest sentit, pot ser certa la seva afirmació. Ara bé, si l’educació és més àmplia, si no és només un fet acadèmic, sinó social, el fet de dotar de normes de conducta i valors a l’infant, llavors la frase sàdica trontolla. Algú educat adeqüadament (ja sigui per pares, amics, professors, associacions…) serà una persona que tendirà al bé. Aquell in-educat estarà perdut i no tendirà al bé perquè no el coneixerà. Restarà en l’estat primitiu de l’ego freudià i només pensarà en ell mateix. Serà un animal, un ser egoista i cruel (com Nietzsche definia als infants) perquè no sabrà ser res més. El dubte és, com aplicar aquesta educació. Com fer que el nen perdi la seva instintiva necessitat de supervivència unipersonal i s’adoni, també, del valor de la col·lectivitat?

Seguint aquest raonament, Chatêlet diu que “las leyes instituidas por la sociedad le [parecen] a Sade una desviación y una contrariedad de los deseos naturales.” (18). I aquí ressona, una vegada més, Hobbes i el seu sempitern Homo homini lupus est.

“De ambos [el mossèn i el muribund] el más ciego es el que se pone una venda en los ojos y no el que se la quita. Tú edificas, inventas, multiplicas; yo, destruyo, simplifico.” (34) I ressona, aquí, Nietzsche i la seva filosofia del martell: no es tracta de construir un edifici teòric, es tracta de destruir el que ja tenim perquè està fonamentat en la mentida i l’engany.

Déu, “¿acaso me ha creado para darse el placer de castigarme sólo por haber elegido un camino del que no me deja ser el único responsible?” (40) Aquesta és una de les preguntes que més freqüentment s’haurien de fer aquells que s’omplen la boca de divinitats. I, de fet, és una que potser mai es fan. Fer-se-la seria acceptar la crueltat de Déu. O la seva ineptitud. O ambdues coses.

“Resulta muy frívolo decidir que una cinta teñida de color marrón sea efectivamente marrón; no hay nada real en ello más que nuestras convenciones.” (45) El món tal i com l’entenem i, sobretot, anomenem, és arbitrari, casual, producte de les nostres decisions. Sinó només cal plantejar-se perquè diferents cultures tenen paraules impossibles de traduir: l’orvallo gallec, les múltiples nomenclatures de la neu dels innuit… han adaptat el món a les seves necessitats i a la seva realitat. Com fem tots.

“Una cosa absolutamente incomprensible o absolutamente imposible de ser aprehendida por los sentidos pasa a ser inexistente.” (46) Però, “jo ara no veig el llit, si vaig a l’habitació, que hi serà el llit?” que plantejava a Tu i Jo. És a dir, l’absurd en el que cau l’empirisme radical.

No en volem saber res “de un dios todopoderoso, pero que jamás lleva a cabo todo lo que desea, de un ser soberanamente bueno y que no crea sino a descontentos, de un ser amante del orden, pero en cuyos dominios todo es desorden.” (55) Bona descripció de les principals contradiccions inherents al cristianisme: el dubte sobre el mal, sobre la llibertat, sobre la omnipotència divina… si Déu és bondat, per què accepta el mal? Per què tortura i és cruel? Si és tot poderós, per què permet els defectes i les imperfeccions? I l’excusa que això pertany als designis divins i que s’escapa a l’home d’entendre-ho ja no ens serveix. És el paral·lel de la resposta que el pare li dóna al fill insistent que pregunta “per què?” a tot: “perquè és així.”

“Vuestro teísmo ha hecho cometer muchos delitos, pero jamás ha evitado ninguno.” (57)

“Sobre la ignorancia y el miedo […] se basan todas las religiones.” (59) Por irracional, clar, por a la foscor, al buit, al no-res, a l’absurditat de l’existència, que fa cercar un puntal on recolzar-se.

Una bona deducció extreta de Juliette o las prosperidades del vicio: “los suplicios de la otra vida sería inútiles para los vivos, que no pueden presenciarlos.” (65) Aquest és el raonament epicurià: no hem de patir per la mort perquè ara estem vius i, un cop morts, o bé no sentim res i ja no patirem, o si bé sentim alguna cosa voldrà dir que no estem morts. Però segueix parlant Juliette: “serían inútiles para los condenados, pues en el infierno nadie se convierte y porque el tiempo de la pretendida misericordia de ese Dios ya no existe: de lo que se deduce que Dios, en el ejercicio de su venganza eterna, no tendría otro objetivo que el de divertirse e insultar a la debilidad de sus criaturas.” (65)

“Guardémonos bien de creer que la universalidad de una doctrina pueda jamás ser un título en su favor.” (67) O, dit en altres paraules, que pel fet de ser compartida una idea no cal que sigui necessàriament bona. Un exemple banal es veu en la lectura de certs llibres: pel fet que tothom llegeixi en Dan Brown o en Ken Follett no implica necessàriament que siguin bons. Com a molt implica que tenen una bona campanya de màrketing i que són de fàcil lectura.

“¿Plantaría en su jardín un hombre lleno de bondad un árbol que produjese frutos deliciosos pero envenenados y se contentaría con prohibir a sus hijos que los comiesen, diciéndoles que morirán si se atreven a tocarlos?” (73) pregunta Sade a través de Juliette. I continua: “si supiese que existe semejante árbol en su jardín, este hombre prudente y sabio ¿no habría tenido la delicadeza de derribarlo?” (73) Però no. Déu no talla l’arbre malgrat saber que l’home estarà condemnat. Aquest és l’argument sobre la maldat divina que molts han intentat rebatre apel·lant al lliure albir, al fet que Déu ha preferit donar llibertat d’acció a l’home, que pugui escollir, fins i tot, el mal, si així ho desitja. Un debat, clar, inacabable. El que és curiós, però, és veure l’engany de la dialèctica impresa. Quan Plató transcrivia (o inventava) els diàlegs socràtics, esdevenien bastant clars els mecanismes que utilitzava Sòcrates per a convèncer als seus interlocutors. I més, perquè ells sempre deien allò que ell volia que diguessin. Aquí passa el mateix. Juliette pot convèncer a aquells que la escolten perquè li responen allò que ella vol que responguin. En els diàlegs reals, el nostre interlocutor ben poques vegades té la delicadesa de respondre allò que més ens convé que respongui.

“¿Somos dueños de nuestros gustos?” (104) Pregunta el monjo Clement a Teresa. I el seu discurs prossegueix mostrant que la resposta és que no. Que som producte de la natura, afirma, i que estem configurats d’una manera, tenim uns desitjos i unes inclinacions, per culpa de com vam ser fets.

“La teoría del amor al prójimo es una quimera que debemos al cristianismo y no a la naturaleza.” (105) Una vegada més, Hobbes.

“Habéis creído que podríais hacer felices a vuestros pueblos aumentando el número de leyes, mientras que de lo que se trataba era de disminuir el de los crímenes.” (167) És la crítica del Sade més polític a la regularització de la societat, al fet que les lleis actuen en contra de la natura i això sí que és un crim que s’hauria d’evitar.

“El origen de nuestras pasiones y, en consecuencia, la causa de nuestras desviaciones depende únicamente de nuestra constitución física.” (176) afirma Sade mostrant un mecanicisme absolut, al més pur estil de La Mettrie. Culpabilitzar a la natura dels nostres actes, tant dels bons com dels dolents, és eximir a l’home de tota responsabilitat. És dir que l’educació, la civilització, la cultura, no tenen cap acció damunt nostre. I això ell mateix afirma en altres parts que no és així, ell és el primer de culpar a les lleis de la reacció adversa de moltes persones, per exemple… el que sí que està clar és que el grau de determinació (o mecanicisme) i el grau de socialització és complicat d’establir perquè, a més, varia depenent de les persones: no és mai una xifra estable.

“No hay nada bueno, nada respetable, nada de hecho que pueda hacer feliz en lo que se denomina virtud.” (186) I contra aquest mur no s’hi pot fer res. No serveix de res apel·lar a l’empatia, el sentiment fraternal quan la persona esdevé un llop solitari, egoista i instintiu.

“No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.” (209)

Combinant veritats amb arguments falsos, Sade va examinant els defectes morals de la societat (robatoris, violació, incest, assassinat…) per mostrar que no deixen de ser actes volguts per la natura i que únicament són punibles perquè els homes així ho hem dictaminat. Però clar, tan aviat defensa l’assassinat com diu que tothom pot fer el que vulgui, és a dir, que tothom pot escollir viure, si vol, i ningú altre podria privar-li aquesta decisió.

Pixa fora de test quan diu que “jamás la muerte de un individuo ha influido sobre la masa en general” (221) a menys que es refereixi a tota la humanitat sencera que llavors sí que tindria raó, tot i haver dit una trivialitat. Sí que l’encerta, però, quan critica l’orgull de l’home i la seva tendència de creure’s imprescindible: “se quedaría muy asombrado si viese que, después de la destrucción total de la especie humana, nada ha variado en la naturaleza y que el curso de los astros ni siquiera se ha retardado.” (222) Una de freda, una de calenta.

“Dictemos pocas leyes, pero que sean buenas. No se trata de multiplicar las ataduras: sólo se trata de darle un carácter indestructible a las que se emplean.” (228)

Un cop llegit aquest Sistema de la agresión, sorgeixen dues possibilitats: o bé Sade era millor narrador que filòsof (Justine i Juliette són dues lectures boníssimes) o bé aquesta sel·lecció no l’hi ha fet justícia. Dubtes sense resposta directa que tampoc em neguitegen tant com per intentar desxifrar.
__________
Sade, Sistema de la agresión (Tusquets editores)
començat_ 05/06/13  /  acabat_ 24/06/13

Niebla, Miguel de Unamuno

Interessant pròleg de Víctor Goti en el qual mostra la figura d’Unamuno: com els seus textos són sovint poc valorats, com el seu sentit de l’humor no és entès, com se’l critica per riure’s d’allò més sagrat. I, citant a Unamuno, diu: “si ha habido quien se ha burlado de Dios, ¿por qué no hemos de burlarnos de la Razón, de la Ciencia y hasta de la Verdad?” (14) I en un moment que el valor que s’otorgava a Déu ha passat al Coneixement (especialment el científic), quin gaudi poder-se’n burlar també de les ridícules pretensions de coneixement humanes.

Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca de la conciencia, que es el congojoso problema” (23) És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le arranquen la ilusión de la realidad.” (23)

“Esa ocurrencia de llamarla nivola –ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24) En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.

“La función más noble de los objetos es la de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.

“La mania de viajar viene de topofobía, y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.

“No hay más arte mnemotècnica que llevar un libro de memorias en el bolsillo.” (37)

Un primer capítol molt divertit on se’ns dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.

“Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)

En el capítol quart les reflexions fluctuants d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.

“¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan vitals com jo els pretenia.

El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials (i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real, de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.

Interessant personatge aquest Don Fermín, el tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra a la hache!” (86)

“Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres, y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una mujer a las mujeres.” (99)

Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas, la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.

“El sueño de uno solo es la ilusión, la apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una cubeta”, que plantejà Putnam.

“La vida es la única maestra de la vida; no hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.” (121)

Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima. Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)

“Eso del amor es una cosa de libros, algo que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li podré assignar autor i entitat.

“La cosa es que los personajes hablen, que hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)

Sobre la idea de nivola: “invento el género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.

“El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este producto social, se ha hecho para mentir.” (164) Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la mentida.

“Una de las cosas que me da más pavor es quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.

Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas, davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent, podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que tan bé practica Milan Kundera. 

Bona defensa de la narrativa (i la dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)

El gran dilema entre afavorir accions o diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament, només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió, gravetat, frec, velocitat…

“Lo más liberador del arte es que le hace a uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement, Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261) Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)

Al capítol 31, amb l’excusa del neguit d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266) Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la “fantasía” dels seus lectors.

Seguint la broma (o fins i tot burla satírica) que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses, sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)

Unes reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.
___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13  /  acabat_ 5/06/13 
 

El tragaluz, Antonio Buero Vallejo

Començar l’obra amb dos personatges arribats del futur i que introdueixin la història parlant directament al públic és, com a mínim, desafortunat. Potser més endavant tindrà més rellevància aquest viatge temporal però, d’entrada, sembla totalment innecessari i, a més, distreu de l’acció.

Per sort, quan l’acció comença, va prenent cos mica en mica. Els personatges es van configurant i ens oblidem dels viatgers del futur. Sobretot gràcies a la primera aparició de EL PADRE i la seva aportació al teatre de l’absurd:

“EL PADRE.- Y tú, ¿quién eres?

MARIO.- Mario.

EL PADRE.- ¿Tú te llamas como mi hijo?

MARIO.- Soy su hijo.

EL PADRE.- Mario era más pequeño.

MARIO.- He crecido.

EL PADRE.- Entonces subirás mejor.

MARIO.- ¿A dónde?

EL PADRE.- Al tren.” (22)

Després de la primera escena a casa dels pares de Vicente i Mario, de conèixer al germà, de veure la malaltia del pare, reapareixen els investigadors del futur per a justificar-nos la superposició d’accions que han presentat (que, de fet, no caldria) i ens diuen encertadament que “estáis presenciando una experiencia de realidad total: sucesos y pensamientos en mezcla inseparable.” (37)

Bona manera de mostrar la frustració: “ésa es nuestra miseria: que hay que vivir.” (40)

I en un to semblant, però amb certa esperança, es planteja: “Si tu tristeza y la mía se unen, tal vez logremos una extraña felicidad.” (41)

“Este pobre demente era un hombre recto, ¿te acuerdas? Y nos inculcó la religión de la rectitud. Una enseñanza peligrosa, porque luego, cuando te enfrentas con el mundo, comprendes que es tu peor enemiga. (Acusador) No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!” (55) i això ens ho deia en Buero Vallejo l’any 1967. Sembla que la humanitat, que tant es vanagloria de la seva evolució, del seu constant progrés, hauria d’haver canviat en aquests pràcticament 50 anys però, en canvi, la situació ha empitjorat. Hobbes tenia raó una altra vegada: l’home és un llop per l’home.

Molt interessant el joc d’obrir la finestra (el “tragaluz” del títol) i imaginar la vida de les cames que hi passen pel davant. Des del pou que és casa seva, miren cap a l’exterior i imaginen vides possibles que no són les seves. Un recurs visual i simbòlic que Almodóvar va utilitzar també a Tacones lejanos, tot i que ignoro si conscientment o inconscient de l’existència d’aquest text. Davant del dubte, donem crèdit al director i pensem que feia un homenatge a Buero Vallejo, que no costa res ser bo.

Declaracions de principis. Una mica ensucrades i naïfs, però que convé remarcar aquí: “durante siglos tuvimos que olvidar, para que el pasado no nos paralizase; ahora debemos recordar incesantemente, para que el pasado no nos envenene.” (88) I també: “reasumir el pasado vuelve más lentro nuestro avance, pero también más firme.” (88) I encara més: “compadecer, uno por uno, a cuantos vivieron, es una tarea imposible, loca. Pero esa locura es nuestro orgullo.” (88) Aquesta és la tasca dels investigadors especials que han vingut del futur. Tal i com ells conclouen, “condenados a elegir, nunca recuperaremos la totalidad de los tiempos y las vidas. Pero en esa tarea se esconde la respuesta a la gran pregunta, si es que la tiene.” (88) I aquesta “gran pregunta” és la pregunta sobre l’home, sobre qui és l’home i, tot mostrant múltiples elements d’unes vides, intenten esbrinar-ho. Tot i que és només a través del coneixement absolut d’una vida, del seu passat, el seu present, el seu futur, però també tots els seus pensaments, que podríem aventurar-nos a dir que sabem com és algú i així i tot ens podria sorprendre perquè els individus dotats de llibertat d’acció són imprevisibles. I, si es tracta d’humans, massa sovint també són incoherents. Per tant la tasca d’aquests investigadors, que només tenen accés a alguns elements, alguns restes arqueològiques d’aquesta vida passada que intenten conèixer, és molt complicada, sinó impossible.

Mica en mica es va creant l’ambient i la tensió de cara al desenllaç final. Tots els personatges es reuneixen per primera vegada al soterrani. Mario i Vicente estan a punt de parlar obertament: Mario dirà perquè afirma que la bogeria del seu pare és culpa d’en Vicente. I aquesta escena in crescendo és alimentada pel nerviosisme de la mare que no vol quedar-se i per frases premonitòries com aquesta d’en Mario: “Madre, perdónanos el dolor que vamos a causarte.” (96) Pot començar, doncs, la traca final.

Definitivament, els personatges de ÉL i ELLA, els viatgers del temps, resulten un obstacle, un afegit desagradable i innecessari. Incorporats per a poder expressar certes reflexions meta-temporals, les seves elocubracions no resulten prou interessants per a justificar-ne la seva aparició. No convenç quan imiten als narradors shakesperians que demanen clemència al públic si els han ofès i que els aplaudeixin si allò vist els ha agradat: “Si no os habéis sentido en algún instante verdaderos seres del siglo veinte, pero observados y juzgados por una especie de conciencia futura; si no os habéis hecho ya presente que juzgan, con rigor y piedad, a gentes muy antiguas y acaso iguales a vosotros, el experimento ha fracasado.” (106) Però s’equivoca (o ens enganya): la conclusió no és correlativa de les premisses donades. Del fet d’introduir-nos en l’acció no se’n deriven els salts temporals; el fet d’emocionar-nos per l’obra, no implica que l’experiment no hagi fracassat sinó que, potser, l’obra està ben trabada.

Llàstima, doncs, de la introducció d’aquests dos personatges superflus que emboiren una mica la brillantor d’aquesta obra.

I apel·lant novament al principi de bondat (que avui ha decidit aflorar) m’abstindré de comentar el final groller de l’obra quan se’ns diu: “esto es todo.” (109) una expressió que dubtosament cap investigador-viatger-temporal utilitzaria per a concloure una investigació que semblava ser tan transcendent. No calen grans reflexions finals, potser millor no dir res, deixar que siguin els personatges els que tanquin l’obra que no pas aquest desagradable “ésto es todo” de ressonàncies de dibuixos animats.
_____________
Antonio Buero Vallejo, El tragaluz (Espasa-Calpe)
començat_ 6/12/11  /  acabat_ 8/12/11