Una parella que es prostitueix i que l'impedeix que vegi el seu propi fill.
Un metge que és un científic boig que experimenta amb els éssers humans com si no fossin més que conillets d'Índies i que manté a Woyzeck seguint una dieta de només pèsols.
Un capità coix incapaç de tornar a lluitar...
Una reunió de personatges estrafets condemnats a conviure junts. Una recepta perfecte per una obra curiosa que no està exempte d'interessants reflexions i dubtes punyents.
Woyzeck es reconeix com a pobre i accepta la seva condició tot teoritzant sobre la realitat dels pobres i la seva obligatòria situació precària i, sobretot, infra-humana. Woyzeck sembla acceptar la teoria platònica dels individus de diferents metalls i la incapacitat de canviar el nostre destí. O, fins i tot, la teoria nietzscheana del senyor i l'esclau i la necessitat que tothom accepti la seva condició. És en aquest sentit que afirma que "si no tens diners... a veure com t'ho fas per posar al món una criatura, amb moral!" (152) Es qüestiona Woyzeck en una de les seves primeres intervencions. Ja sabem, doncs, que és pobre però no mancat d'intel·ligència. Si més no de la intel·ligència rústica del coneixement popular, de la sabiduria tradicional que no entén de mecanismes ni algoritmes però sí de la vida i les persones. "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!" (153) Afegeix mostrant que la virtut i, per extensió, la moral, són un producte humà i, encara més concretament, d'una classe alta de la humanitat. Els pobres, segons Woyzeck, no poden ser virtuosos. I segurament no ho poden ser en el sentit de virtut que ell admira i que escampen les classes altes: les aparences, la riquesa, les bones paraules buides... es planteja un agut problema de classes en una societat obsessionada pels diners i la ciència. Una obra amb tints existencials i socials, cínica i àcida contra tots els seus personatges, fins i tot el principial perquè no hi ha cap dubte que Woyzeck no està lliure de la crítica de Büchner.
"En l'home la invididualitat resplendeix en la llibertat!" (162) Quan deixem de ser lliures, deixem de ser individus. Esdevenim massa homogènia i indeterminada de fàcil modelatge i conducció. Ens convertim en els ciutadans perfectes.
Resulta curiós constatar l'encorsetament dels gèneres dramàtics dels segles passats (segurament nosaltres estem tant o més encorsetats que abans però d'això no en serem plenament conscients fins que la perspectiva dels anys ens ho mostri clarament). Büchner etiqueta aquesta obra com a "drama", pel seu desenllaç tràgic, amb morts i destins fragmentats, però els personatges de l'obra (sobretot el metge amb les seves ínfules científiques, i Woyzeck amb les veus que sent al seu voltant) i moltes de les situacions descrites són eminentment còmiques. Potser, fins i tot, més còmiques que algunes de la "comèdia" que era Leonce i Lena. Els temps canvien i el valor de les etiquetes, afortunadament, també.
I arriba el tràgic desenllaç: Woyzeck mata a Maria per gelosia i després s'acaba llençant a l'estany en un brot de bogeria. Però tot plegat és fet amb un lirisme tan gran, amb tantes cançons i rimes que la tragèdia s'estilitza i perd el dramatisme visceral per esdevenir una creació estètica. Tal i com mostra el comentari final del policia: "un bon assassinat, un assassinat autèntic, un assassinat força bonic. Tan bonic, que no el podíem desitjar millor. Feia temps que no n'havíem tingut cap de tan reeixit." (184) Un curiós final pel món estrambòtic que habiten aquests personatges deformats que no disten tant de com som nosaltres.
____________
Georg Büchner, Woyzeck (Edicions 62)
començat_ 10/01/14 / acabat_ 11/01/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada