Federico, de viu en viu, José Moreno Arenas

Fer que la primera entrada de Federico García Lorca a l'escenari sigui apareixent d'una claveguera, em resulta fascinant. Per què surt de sota terra? S'hi amagava? És un mirall de la seva condició de clandestí? O bé és per fer tocar de peus a terra a la persona/mite? Que acte seguit en Federico estigui maldant perquè li acceptin el text d'una obra nova en va potser fa pensar que es tracta d'aquesta última lectura. 

"Fer el teatre del futur és oferir a la societat els problemes que hi haurà d'aquí a unes dècades. A qui li importa, això, si seran problemes d'una altra societat diferent de la nostra?" 

Es pregunta una conservadora Margarita Xirgu davant la voluntat d'en Lorca de canviar d'estil i fer unes obres diferents. Però clar, no se n'adona que el seu raonament també invalida els textos del passat, que parlen de problemes d'unes altres èpoques. Fa poc he sentit comentaris irats contra una versió nova que s'ha fet de la Casa de Bernarda Alba. He de reconèixer que la distància i el poc temps que em queda al final del dia no m'han permès seguir massa la trifulca però sí que he entès que aquesta nova versió situa als personatges i els fets en temps i espais diferents dels originals. He llegit que hi ha gent que vol comparar-ho a les relectures constants que es fan de Romeu i Julieta (jo mateix me'n declaro culpable indirectament amb la meva obra Romeo & Juliet zai Shanghai) i afirmen que el text de Shakespeare sí que es pot descontextualitzar perquè apel·la a problemes universals i atemporals mentre que el text lorquià és intrínsec a una època molt concreta i a una part d'Espanya molt delimitada. No ho sé. Està clar que molts elements es perden pel camí quan allunyem qualsevol obra del seu marc temporal i espaial però això també passa inevitablement amb les traduccions (amb major o menor mesura) i no per això deixen de ser necessàries. Si algun creador ha sentit la pulsió de recrear La casa de Bernarda Alba no és qüestió de si l'ha situat a Andalusia o a Les Maldives, sinó de si aquesta recreació és reeixida, si aporta res de valor a l'obra original, si ens remou per dintre, si ens fa sentir vius, si ens emociona.

Al pròleg ja se'ns indicaven les intrusions de Bernarda Alba i altres personatges de Lorca a l'obra i es parlava d'Unamuno com a referència i, un cop apareix Bernarda Alba, entenc millor la referència. Aquí, els personatges són conscients de ser creacions dintre d'una obra, tal i com feia Unamuno a Niebla o Milan Kundera. I aquests moments de metateatre aporten una pàtina extra al text, una nova relectura. I s'agraeix. I molt.

"Vostè no és la Bernarda. L'ànima de la Bernarda l'ha creat en Federico i l'he polida jo." li diu Margarita Xirgu a Bernarda Alba presentant un gran dubte: què és real? Si tenim davant nostre a la Bernarda, si la veiem i la sentim (és a dir, si compleix els requisits empírics per l'existència) com pot ser que no sigui real? O, si més no, no tan autèntica com el personatge dibuixat pel dramaturg i encarnat per l'actriu. Què vol dir, que només hi pot haver una Bernarda, que és la interpretada per la Xirgu? I què passa amb les altres Bernardes que hi ha hagut després? I afegeix la Xirgu: "només és la Bernarda, el seu personatge, quan és damunt l'escenari. Vostè només és una persona de carn i os; no és un personatge teatral." D'acord però, cal que una obra sigui representada perquè els seus personatges esdevinguin reals? Sí que el teatre es multiplica per mil quan s'escenifica, però el teatre llegit també crea grans personatges (en un àmbit molt més íntim i personal). I la resposta de la Bernarda és irrefutable: "Vostè fa de Bernarda; jo sóc la Bernarda. Vostè interpreta el dolor per la mort de l'Adela; jo el porto a dins i em rosega per la tragèdia de la meva filla." I no cal afegir-hi res més.

Pot un autor/creador canviar d'estil? Com ja he dit abans, aquesta és una de les grans qüestions de l'obra: Federico vol abandonar els drames que li han donat tanta fama i escriure comèdies impossibles. La lluita entre seguir remenant el passat o aventurar-se al futur jugant-se ser incomprès. I aquí són els mateixos personatges dels drames els que es rebel·len i decideixen marxar abans que l'autor els finiquiti. Una bona representació visual de la transició artística. Del matar el passat per avançar cap al futur.

"on va anar aquell petó que no li vaig fer?" 

"La bellesa del teatre no rau en el glamur que l'envolta. El teatre és formós per si mateix; és intrínsicament bell." 

I un Federico decebut, enfadat, rendit, exposa les frases més dures i, potser, les més encertades:

"Desisteixo de les meves pretensions de canviar el món; ni tan sols és possible fer-ho des de plantejaments surrealistes. A més a més, no us mereixeu que us canviïn el món on viviu; heu trobat la felicitat xipollejant en el fariseisme de la vostra pròpia misèria espiritual. "

"Vosaltres no teniu perdó perquè heu escollit entre viure en llibertat o encadenats al prejudici i al què diran... I us ha fet por ser lliures."

I potser l'única reconciliació possible és la que planteja Moreno Arenas: la fusió del passat amb el futur, el drama amb l'absurditat; aquesta tertúlia que el mateix Federico personatge diu que farà eternament amb en Beckett, o la representació visual de la Bernarda marxant damunt la bicicleta d'en Buster Keaton: la comèdia impossible.

_____________

José Moreno Arenas, Federico, de viu en viu

començat_ 6/2/23 // 9/2/23

La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16

Quimera, Federico García Lorca

Escena d'un possible drama inacabat de Lorca en què Enrique, el protagonista, està a punt de marxar i s'acomiada de la seva dona i els seus fills sota l'atenta mirada d'un vell ex-cotxer que mostra els principis del futurisme criticant els cavalls i enaltint el tren. "Aunque viviera cien años yo no tendría miedo al tren. El tren no está vivo. Pasa y ha pasado." En canvi, ens animals perduren, estan vius, ens afecten. I tots sabem de quina manera ho poden arribar a fer. Tant els suposadament racionals com els altres.

No sabem el motiu del seu viatge, ni falta que fa, perquè en el teatre, com a la resta d'arts, no cal que ens ho expliquin tot, no cal que ens justifiquin cada acció i reacció dels personatges. I molt menys que ho facin barroerament, tractant al públic de curt d'enteniment. Fa un any, escoltava meravellat la saviesa d'en Sanchis Sinisterra en una classe magistral/debat sobre la figura d'en Pinter a la Sala Beckett de Barcelona (sí, tres autors de referència junts en una sola línia) i afirmava que quan a Pinter li preguntaven el per què de moltes de les accions i diàlegs dels seus personatges, ell responia que no ho sabia. I potser no ho sabia de debó. No importa. L'important és la constatació que el text està davant nostre, les accions i diàlegs al nostre abast i que nosaltres som els que li hem de donar el sentit (o el sense-sentit) que vulguem; o el que se'ns insinua delicadament sense pressions ni encaixos lamentables. És en aquest sentit que no sabem per què marxa el protagonista de Quimera ni falta que fa, però sí que intuïm el dolor d'aquells que queden enrere. La seva dona l'observa com es va fent petit quan s'alllunya i desitja no estimar-lo tant com ho fa per no sentir-se tan ferida per la seva absència. I els nens, incapaços encara de mostrar el seu dolor, ansien ja els regals que el pare els ha promès que els portarà. Ofrenes quimèriques d'un món futur que, malgrat tot, sabem que no arribarà.
_________
Federico García Lorca, Quimera (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

Ring-side, Daniel Veronese

En algunes de les obres breus d'en Beckett, el dramaturg dibuixava espais, accions i sensacions sense paraules directes dels personatges. Trencant la típica (i sovint brillant) hemorràgia verbal que caracteritza les seves obres, només traçava idees en silenci convertint el text dramàtic en un recull d'acotacions o veus en off. En aquesta obra, en Veronese realitza un exercici semblant. En aquest cas, però, les veus i els sorolls sí que són importants. I molt. Malgrat no transcriure'ls, sentim perfectament la cridòria d'aquest quadrilàter tan especial que ens proposa l'argentí. Sentim el xivarri de les dones nues lluitant per aconseguir el premi: un home. Quin premi més ridícul per tanta lluita salvatge.

"Carlotta tapó cuidadosamente los ojos de su niño para que no pueda ver el combate. 
El niño es muy niño para ver el combate.
Pero olvidó taparle los oídos y el niño escucha." (6) I, el que és més greu: "El niño se asusta de la crueldad de su madre." (6) I quan un nen té fill de la seva mare (o del seu pare) està perdut: no té un referent a qui seguir.

Es tracta d'una lluita terrible que els més grans afirmen que no es pot mirar durant més de 3 minuts seguits però que els joves pretenen mirar-la durant 10 minuts. Entre el món apocalíptic de la guerrera Carlotta, les lluitadores nues recobertes d'oli, el públic encegat per la força del combat i la blancor extrema del quadrilàter i la presència del premi, aquest home fill de dona i tauró, hi ha tanmateix, detalls realistes del nostre món que no canvien: els joves són agosarats i els vells prudents. O escarmentats.

Veronese ens insinua una lluita acarnissada que cadascú pot convertir en símbol d'allò que desitgi: de la recerca ferotge de parella, de la cacera cruel i salvatge per aconseguir no estar sol sense importar a qui s'hagi d'eliminar per assolir-ho; de l'esforç per sobreviure, és a dir, per seguir endavant, per complir amb les directrius marcades per la societat (casar-se, tenir fills...)... un retrat violent i directe però alhora poètic i emotiu d'una lluita que no acaba mai, que any rere any es torna a reprendre. L'objectiu potser canvia, però la lluita segueix. Potser perquè en el fons el premi ja no importa sinó tan sols el fet de seguir vius malgrat tot.
_________________
Daniel Veronese, Ring-Side (Dramática Latinoamericana de teatro / Celcit)
començat_ 7/05/15  /  acabat_ 7/05/15

Slipspace, Mark Schulz

En un creixement progressiu, tant de la visió de l'espai i dels personatges, com del coneixement (o suposició de coneixement) de l'obra, escena rera escena, la il·luminació s'amplia i veiem més clarament què passa damunt l'escenari. Com en una obra breu de Beckett que l'ampliació de la llum ens amplia, també, el coneixement d'allò que està passant. El joc macabre que duen entre mans els Memory Players guiats pel fred Arbiter. La fredor quirúrgica d'aquest personatge que els tracta com si fossin acots que han de representar un paper: "Use this warm-up to quell your anxiety, to harness your nerves. Fill the space between you and the others... use the energy in the room... Bring out your sense of play... let it fill you... Act and react." (8)

Personatges confosos que, malgrat estar lligats a les cadires i reconèixer-se com a presoners en algunes escenes, en d'altres entren al joc de fer d'actors i actuen com si estiguessin fent una prova per un paper que encara ningú els ha dit en què consisteix. Un joc simbòlic d'aparences i miralls que va agafant sentit a mesura que l'obra creix.

"Actors. We spend so much of our lives making scenes that in time the only way we can get through to ourselves is with a little drama." (43)

"HIV hadn't come to kill me; it had simply come to point a long bloody finger back at all my life's loves and ambitions left shredded in my wake." (61) El record de la malaltia de l'Eric, la sorpresa per nosaltres, mostra més el dolor vers un passat que no la por cap a un futur incert. Fins aquest punt, les lectures de l'obra són múltiples, des de l'esquizofrènia de l'actor que reviu el temps perdut entre malsons i personatges que el torturen, a la divisió de la individualitat entre allò que un és (després de les diferents elections personals) i allò que un hauria pogut ser, si hagués escollit una altra opció, si hagués pres unes altres decisions.

Però, amb el final de l'obra, que ens porta l'explicació de tot allò que ha passat fins aquell moment, que intenta racionalitzar i justificar (innecessàriament) fins a l'últim detall d'allò que hem estat llegint, passa el que acostuma a passar amb aquesta mena de finals: ens decepciona perquè no es correspon (gairebè mai ho fa) amb el que nosaltres havíem imaginat. Les obres que juguen amb el desconcert, la irrealitat i els somnis per desvetllar, al final, què ha passat realment, tendeixen a no satisfer les nostres expectatives. Potser perquè els nostres somnis són impossibles de ser encapsulats en la realitat. Potser perquè no volem fugir del món oníric on tot és possible i caure en la trista, avorrida, i restrictiva realitat.
_____________
Mark Schulz, Slipspace (Part de Cimientos Play Development Project)
començat_ 10/02/15  /  acabat_ 10/02/15

Homes i no, Manuel de Pedrolo

"Ens hem dit mai res que no fos insignificant?" (94) Pregunta Selena, un dels quatre personatges engabiats en aquest món desconegut protegit per No, l'individu sense nom que ho sap tot, o que ells creuen que ho sap tot. La negació de la llibertat individual i col·lectiva, el guardià dels desitjos dels presoners... brillant començament d'una obra sobre la lluita vana per la llibertat. sobre els esforços de millora d'una generació vers la que la precedeix però que està destinada a edificar nous murs, noves presons.

"Allò que ens reté és la desconfiança en nosaltres mateixos." (121)

Encoratjats per Feda, el fill de la nova generació, aquests presoners comencen una investigación per la seva cambra, la seva presó, i descobreixen que, de fet, hi falta una paret. Que allà on creien que hi havia una paret més, en realitat, hi ha un abisme. "Abans no hi era" (140) diu Selena. "Ens n'hauríem adonat [...] S'hauria vist sempre, si hi hagués estat. [...] Vivim en un món canviant." (141) I En Bret li respon: "som nosaltres que canviem. Ens han nascut nous ulls" (141) És a dir, han canviat de paradigma. Després de tota una vida encallats al mateix lloc, atrapats en una presó figurada i literal, ara ho veuen tot diferent.

"Cadascú lluita amb els mitjans de què disposa. Vosaltres amb la vostra fe, nosaltres amb la nostra incredulitat." (148)

I, al final, la llibertat es topa amb una altra reixa. És només l'esperança de creure que hi ha quelcom rere les parets. L'esperança, la il·lusió... però la descoberta que tots són persones, No inclós, mostra les barreres que els homes van assolint. Els fills de la nova generació han perdut la por a No, han descobert la seva feblesa i, per tant, són, en part, més lliures (malgrat descobrir-se més enreixats). Potser els seus fills obriran una nova via d'esperança, un nou camí de llibertat encara no previst que els durà a una nova barrera. Que potser ja serà l'última i seran lliures, o bé n'amagarà una altra, i una altra sumint a la humanitat en l'esclavatge de la seva condició de persones. Quan la repressió del No, de la negació, de l'individu, es manté, l'home no pot ser lliure.

Mil dubtes i portes obertes en aquesta brillant obra de Pedrolo de constants ressons Beckettians.
_____________
Manuel de Pedrolo, Homes i No (dintre de Teatre, Edicions 62)
començat_7/09/14  /  acabat_ 7/09/14

Entrada 200

Per celebrar l'entrada número 200 de Fitxes de Lectura, un recull de les frases més emblemàtiques, interessants, representatives o simplement curioses d'aquestes primeres 200 crítiques. (mentrestant, treballant en les properes 200!)

8 contes de nadal, Pere Calders: “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”

Rèquiem per una monja, William Faulkner: “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”

La vida sexual deCatherine M., Catherine Millet: No deixa de ser una biografia insulsa que desitja ser provocadora, escandalosa, trencadora però que no arriba ni a fer-nos pessigolles.

La història del senyorSommer, Patrick Suskind: “Deixeu-me en pau!”

Indian Summer, Rodolf Sirera: “és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.”

Pudor de cremat, Joan Iborra: Ens fan créixer les ganes de llegir l’obra, inconscients que tot plegat acabarà sent una decepció.

El mite de Sísif, Albert Camus: “Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.”

L’hora dels adéus, Narcís Comadira: “un futur trist

un futur que no és pas cap futur

que és el passat

un passat que no passa”

Ulysses, James Joyce: “Do fish ever get seasick?”

Laura a la ciutat delssants, Miquel Llor: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments."

Life of Pi, Yann Martel: “which story do you prefer? Which is the better story, the story with animals or the story without animals?”

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán: “El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir.

Ubu Roy, Alfred Jarry: “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.”

The Music of Chance, Paul Auster: “The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.”

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos”

Teoría de la novela, Georg Lukacs: “La literatura de diversión ofrece todas las características exteriores de la novela, pero en su esencia, no está ligada a nada, no descansa sobre nada y carece, por consiguiente, de toda significación.”

Adiós a la razón, Paul Feyerabend: “¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia?”

Cat on a hot Tin roof, Tennessee Williams: “What is the victory of a cat on a hot tin roof? — I wish I knew… Just staying on it, I guess, as long as she can…”

The milk train doesn’t stop here anymore, Tennesse Williams: “has it ever struck you, Connie, that life is all memory except for the one present moment that goes by you so quick you hardly catch it going?”

Joan Endal, Josep M. Folch i Torres: “en el seu intern s’anava sentint estranger a casa seva.”

La meva familia i altres animals, Gerald Durrell: “La majoria de persones som hipocondríaques i sovint ens entretenim queixant-nos, però la Lougarètzia hi tenia dedicació exclusiva.”

Atomised, Michel Houellebecq: “As a teenager, Michel believed that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had been wrong. What conferred dignity on people was television.”

Madame de Sade, Yukio Mishima: “hablo de un tiempo en que la gente sencilla se aburre con su virtud y comienza a exigir parcelas de perversión.”

Nación Prozac, Elizabeth Wurtzel: “una mañana te despiertas con el miedo de que vas a seguir vivo.”

El tragaluz, Antonio Buero Vallejo: “No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!”

El sueño de la razón, Antonio Buero Vallejo: “Un país al borde del sepulcro… cuya razón sueña.”

El professor de música, Isabel-Clara Simó: “sor Àngela havia arribat a Déu a través del foc que havia encès entre les seves cuixes aquell mestre foraster que sabia tant de música.”

Chicken Soup with Barley, Arnold Wesker: “I don’t believe in the right to organize people. And anyway I’m not so sure that I love them enough to want to organize them.”

Roots, Arnold Wesker: “Time drag heavy. She do that. Time drag so slow, I get to thinkin’ it’s Monday when it’s still Sunday.”

I’m talking about Jerusalem, Arnold Wesker: “language isn’t any use! Because we talk about one thing and you hear another.”

Botxenski i companyia, Josep Maria Fonalleras: “ja no hi cap dona al món que des d’ara em farà creure que el blanc és groc.”

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann: “Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.”

La filosofia de Nietsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann: “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.”

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietsche, Thomas Mann: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.”

Freud i l’avenir, Thomas Mann: “La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.”

All that fall,  Samuel Beckett: “What kind of a country is this where a woman can’t weep her heart out on the highways and byways without being tormented by retired bill-brokers!”

Act without words I, Samuel Beckett: Aquest personatge que intenta abastar la garrafa, no deixa de ser el nostre reflex.

Act without words, II, Samuel Beckett: Mentrestant, tot resta igual, la monotonia dels nostres dies.

Krapp’s last tape, Samuel Beckett: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.”

Rough for theatre I, Samuel Beckett: “have you not heard it enough? The same old moans and groans from the craddle to the grave.”

Rough for theatre II, Samuel Beckett: “Shit! Where’s the verb?”

Embers, Samuel Beckett: “if you hate it why don’t you keep away from it? Why are you always coming down here?”

Rough for radio I, Samuel Beckett: “When one is alone is all alone.”

Rough for radio, II, Samuel Beckett: “Tomorrow, who knows, we may be free.”

Words and music, Samuel Beckett: “Do we mean love, when we say love?”

Cascando, Samuel Beckett: “No more stories… all false… this time… it’s the right one.”

Play, Samuel Beckett: “So he was mine again. All mine. I was happy again. I went about singing […] then I began to smell her off him again.”

Film, Samuel Beckett: “Esse est percipi”

The old tune, Samuel Beckett: “That’s how it goes, the young pop off and the old hang on.”

Come and go, Samuel Beckett: “appart from colour differentiations three figures as alike as possible”

Breath, Samuel Beckett: Beckett tradueix un acte tan humà, tan important, però alhora tan ignorat i involuntari com és respirar, en llenguatge escènic.

Eh Joe, Samuel Beckett: “Anyone living love you now, Joe?… Anyone living sorry for you, now?”

Not I, Samuel Beckett: “mouth on fire... stream of words [...] no idea of what she’s saying.”

That Time, Samuel Beckett: “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.”

Footfalls, Samuel Beckett: “strongest at floor level, less on body, least on head.”

Ghost Trio, Samuel Beckett: El nen mira la figura i nega condescendentment amb el cap abans de marxar. Deixant la figura sola, en aquesta habitació plena de fantasmes.

…but the clouds, Samuel Beckett: “close-up of woman’s face reduced as far as possible to eyes and mouth”

A piece of monologue, Samuel Beckett: “thirty thousand nights. Hard to believe so few.”

Rockaby, Samuel Beckett: “all in black

best black

sat and rocked

rocked

till her end came

in the end came.”

Ohio Impromptu, Samuel Beckett: els dos homes resten en silenci, mirant-se l’un a l’altre, intentant compartir la solitud extrema.

Quad, Samuel Beckett: Una proposta visual i simbòlica, la de Beckett, que ens pot fer plantejar la impossibilitat d’actuar diferentment de com ens pertoca, o bé adonar-nos de l’estandardització de la nostra societat en la qual tots ens movem al mateix ritme, al mateix so, que poser ens creiem idividuals, diferents (ens deixen tenir un color i un so propis) però que en realitat som incapaços de defugir el gran engranatge que ens empeny.

Catastrophe, Samuel Beckett: Metateatre: mostrar la preparació d’una escena amb el director, la ajudant de direcció, el protagonista i el tècnic de llum.

Nacht und traüme, Samuel Beckett: Una acció breu, senzilla, però mostrada enginyosament: el desdoblament de la personalitat en el moment de somiar.

What Where, Samuel Beckett: “I am alone.

                                                            In the present as where I still.

                                                            It is Winter.

                                                            Without journey.

                                                            Time passes.

                                                            That is all.

                                                            Make sense who may.

                                                            I switch off.”

Cuaderno de dirección teatral, Agapito Martínez Paramio: Brook: “el director siempre es un impostor, un guía nocturno que no conoce el terreno, y, no obstante, carece de elección; ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.”

El teatre contemporani, Mercè Saumell: “la nova tecnologia ha influït i pot influir fins a límits insospitats en les possibilitats de l’escena futura. El gran repte, però, és que l’ús que se’n faci no eclipsi el factor humà, l’emoció i els sentiments, que des de sempre han nodrit el teatre.”

El teatro y su doble, Antonin Artaud: “Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.”

Història natural, David Nel·lo: “allò que aleshores l’Anna no podia imaginar ni en somnis era que amb el temps acabaria tenint un fill i que el pare d’aquell fill seria el suicida que es llençava contra els cotxes del barri.”

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.”

La sensualidad pervertida, Pío Baroja: “Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.”

Mil cretins, Quim Monzó: “no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència”

Rosencrantz and Guilderstern are dead, Tom Stoppard: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.”

The long and the Short and the Tall, Willis Hall: “you put a bloke in uniform and push him oversees and he’s a different bloke to what he was before.”

Humanisme de l’altre home, Emmanuel Lévinas: “darrere la malenconia de l’etern escolament de les coses, de l’il·lusori present d’Heràclit, hi ha la tragèdia de la inamobilitat d’un passat inesborrable que condemna la iniciativa a no ser més que una continuació.”

Rayuela, Julio Cortázar: “La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.”

Each his own wilderness, Doris Lessing: “These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.”

Yes and after, Michael Hastings: “You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.”

Nus, Joan Casas i Fuster: “els silencis em fan angúnia”

Conversations in Bolzano, Sándor Márai: “Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.”

When we were bad, Charlotte Mendelson: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.”

Croades, Michel Azama: “durant la missa molts soldats continuaven purificant la ciutat marxant sobre els milers de cadàvers, esclafant caps de criatures contra les pedres. Va ser un dia de gran eufòria cristiana.”

Pedra de Tartera, Maria Barbal: “Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.”

La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset: “Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.”

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater: “No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.”

La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!”

The Subterraneans, Jack Kerouac: “What’s in store for me in the direction I don’t take?”

El gran Aleix, Joan Puig i Ferrater: “ramat de velles eugues famolenques i de pollines xardoroses!”

Pic, Jack Kerouac: “Life ain’t happy, and then it’s happy, and goes on like that till you die, and you don’t know why and can’t ask nobody but God, and He don’t say nothin.”

La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà: Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura.

The Bonfire of the vanities, Tom Wolfe: “Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?”

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas: “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?”

El espacio vacío, Peter Brook: “Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.”

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.”

L’àngel d’hora en hora, Miquel de Palol: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.”

Integration, Sherman Alexie: “What are you thinking? The girls always asked Jon. But John knew the girls really wanted to tell John what they were thinking.”

Looking for the general, Madison Smartt Bell: Amb aquestes onze pàgines ja n’he tingut més que suficient.

Orno and Marshall, Ethan Canin: Un breu fragment de novel·la que apunta a bastantes direccions i deixa el regust interessant de voler-ne saber més.

Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera: “Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.”

The Revenant, Edwidge Dandicat: “They’ve been attacking us for years, slowly invading our culture, tainting it with theirs.”

Burning Mary, Tom Drury: “Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.”

Birthday Boy, Tony Earley: Bon estil narratiu, pèssim contingut.

The Speed of sperm, Jeffrey Eugenides: Un text curiós, amb alguns elements esporàdics de brillantor, però fluix en general.

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen: “Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.”

Apples, David Guterson: A partir d’aquí, només puc imaginar-me cap a quin forat d’avorriment i estúlticia deriva East of the mountains, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment.

Something called Crab deluxe, David Haynes: “And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point”

Slips of love, Allen Kurzweil: “like so many couples living in cities where housing is in short supply, we resided together in body, but not in soul. Neither she nor I could afford to move out.”

The giant of Cape Cod, Elizabeth McCracken: “these are the two truths of tourists: they walk slowly and they must record their slow progress down the street.”

Agnes of Iowa, Lorrie Moore: “I lived that. Why should I want to write about it?”

Farewell, Fae Myenne Ng: El dubte ara (una altra vegada) és saber si la selecció dels fragments les marquen els propis autors o si bé ho fan els editors de Granta. Més que res per saber a qui culpar.

Maximum security, Robert O’Connor: “He was caught in a reality so fierce that it could not tolerate fantasy.”

Moscow, Idaho, Chris Offutt: “Anything was better than prison, even moving graves in Idaho”

A fan letter, Stewart O’nan: “Sometimes love doesn’t take much. You just have to be there when it shows up.” 

The driving child, Mona Simpson: “Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.”

Xmas, Jamaica Plain, Melanie Rae Thon: “Talking heads spit the news again and again –there was no reason to listen– tomorrow exactly the same things would happen, and still everyone would forget.”

Future Shock, Kate Wheeler: “The only good thing about old age is nobody cares about you anymore. So you can say and do exactly as you please. That’s the ticket. You’ll all find out. You’ll all forgive me, one day.”

La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca: “Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.”

Del inconveniente de haber nacido, E. M. Cioran: “Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en neustra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.”

Niebla, Miguel de Unamuno: “Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?”

Sistema de la agresión, Sade: “No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.”

El teatre per dins, Santiago Rusiñol: “L teatre és com la vida: fa riure, fa plorar, agrada, no agrada, no segons els que ho escriuen, sinó segons els que ho escolten.”

Fugaç, Josep Maria Benet i Jornet: “Trobem fàcil parlar de les coses desagradables i ens fa vergonya parlar de la bellesa.”

Couples, John Updike: "I've never understood why people are so shocked when somebody sleeps with his best friend's wife. Obviously, his best friend's wife is the one he sees most of."

Marburg, Guillem Clua: "La gent té necessitat de creure en miracles, encara que en el fons sàpiga que no són veritat."

Indigneu-vos!, Stéphane Hessel: "Una democràcia veritable necessita una premsa independent."

L’avare, Molière: "Il aime l'argent, plus que réputation, qu'honneur et que vertu"

La direcció dels actors, Jaume Melendres: "L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge."

Infantillatges, Raymond Cousse: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos."

The Lay of the land, Richard Ford: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon."

The Wave, Morton Rhue: "Why are you doing this if you know it's stupid? Why are you part of it?"

L’individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz: "Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament"

L’amor propi: de l’individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro: "L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic."

Individu i reforma educativa davant el tercer mil·leni, Lluís Alegret: "Tota educació sigui religiosa sigui  laica o establerta per l'Estat és una imposició que té com a coartada els valors de la moralitat."

L’individu en la societat anarquista, Antonio Blanco: "ser governat significa ser: observat, inspeccionat, espiat, dirigit, legislat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, mesurat, sopesat, censurat i instruït per persones que no tenen el dret, els coneixements ni la virtut necessaris per això."

L’educació de l’individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino: "Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte."

L’individualisme i l’individu en el temps de la globalització, Bernat Castany: "Tothom viu experiències, però poca experiència n'extreu"

Com ens veiem davant del tercer mil·leni?, Marta Doltra: "Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció."

Existència individual i psicologia educadora, Albert Llorca: "els sistemes educatius contemporanis no són vies d'alliberament, sinó un refinat sistema de control al servei de la dominació capitalista"

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès:  "La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors"

Individu i educació a l’època d’internet i la postmodernitat, Gonçal Mayos: "Ja sigui per imposició violenta i sagnant, al llarg de la història l'home individual sempre ha viscut amb un intermediari entre ell i la complexa, inacabable, realitat."

Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur."

L’individu en la psicoanàlisi del segle XX, Manuel Satué: "Si els homes no pensessin tant en el món del més enllà es preocuparien més per a millorar el món immediat"

El soldat fanfarró, Plaute: "Quina desgràcia tan gran per a un home ser tan formós"

El mètode Grönholm, Jordi Galceran: "No busquem un bon home que sembli un fill de puta. El que necessitem és un fill de puta que sembli un bon home"

Freedom, Jonathan Franzen: "Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena."

Vacants, Lluïsa Cunillé: "Després de la música el silenci és el més definitiu que hi ha."

The Invisible man, H. G. Wells: "he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy"

Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos), Antonio de Paco: "En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..."

Call center, Marc Angelet: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos!”

Plastilina, Marta Buchaca: "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado."

The Rabbit and the Tiger, Leah Franqui: "Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?"

La mort de Danton, Georg Büchner: "Ja n'hi ha prou d'una societat que s'apropia les vestidures de l'aristocràcia morta i li hereta la lepra"

L’avenir és llarg, Louis Althusser: "En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets."

Els fets, Louis Althusser: "Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors"

Leonce i Lena, Georg Büchner: "Què no són capaços de fer, els homes, per avorriment? Estudien per avorriment, resen per avorriment, s'enamoren, es casen, es reprodueixen per avorriment, i acaben morint-se d'avorriment."

!!!, Raúl Hernández Garrido: "El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar."

Sing yer heart out for the lads, Roy Williams: "The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?"

Woyzeck, Georg Büchner: "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!"

Brown Buffalo, Carlos Morton: "Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation."

La tragèdia de l’home, Imre Madách: "És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar."

Ira, Aleix Aguilà: "No formem part de res. Ni d'una ciutat en runes."

Moby Dick, James Armstrong: "Better sleep with a sober cannibal than a drunken Christian"

The Countess Cathleen, W. B. Yeats: "What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep."

The Playboy of the western world, J. M. Synge: "If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth"

Cock-a-doodle dandy, Sean O’Casey: "When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it."

Brother Ry, Steven Owad: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged."

A very modern marriage, Arthur M. Jolly: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is"

Life is mostly straws, Richard Manley: "This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel"

The brief wondrous life of Oscar Wao, Junot Díaz: "Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass"

El lector por horas, José Sanchis Sinisterra: "Los hijos son los mensajeros de la muerte, de nuestra propia muerte."

Recto/verso, Carlos Rehermann: "Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás"

Llàstima que sigui una puta, John Ford: "¿he de ser el pare del poti-poti mal entaforat al teu corrupte vendre de bastard?"

The homecoming, Harold Pinter: "he had her up there for two hours and he didn't go the whole hog"

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair."

Tecnociència i narrativa: notícia d’una vella amistat, Jordi Font-Agustí: "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic"

Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari, Pere Gallardo-Torrano: Interessant i exhaustiu repàs de les principals creacions literàries i cinematogràfiques que han abordat la influència de la tecnociència damunt la societat.

La literatura catalana d’especulació científica i tecnològica de laRenaixença a la Guerra civil, A. Munné-Jordà: mentre arreu neixia el gènere de ciència ficció tal i com el coneixem actualment (als voltants del 1938), "aquí estàvem per altres guerres"

Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa delsegle XIX, Jordi Lamarca: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat."

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà: "Quan un món sorgeix, un altre en desapareix"

El rayo que no cesa: l’electromagnetisme a la literature i el cinema, Manuel Moreno: "el quotidià havia deixat de ser fascinant"

A l’ombra de Los Álamos: gènesi de l’era nuclear a la literatura i elcinema, Jordi José: Dilemes morals i dubtes bioètics per un creixement científic que tendeix a moure's únicament per interessos: belicistes, econòmics... però gairebé mai humanitaris.

Informàtica-ficció, Miquel Barceló: De com la intel·ligència artificial derivà en els robots i els androides en l'imaginari humà.

Bella del señor, Albert Cohen: "¡Lo que necesito yo es una existencia ajetreada, rica en discusiones y estratagemas! ¡En fin, un poco de vida antes mucha muerte!"

Némesis, Philip Roth: "haces lo correcto, una vez y otra y otra, haces lo que es debido sin cesar. Tratas de ser una persona complaciente, y ocurre esto. ¿Dónde está el sentido de la vida?"

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett: "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future"

El inmortal, Jorge Luis Borges: "Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte."

El muerto, Jorge Luis Borges: "hombre del suburbio de Buenos Aires, [...] un triste compadrito sin más virtud que la explotación del coraje"

Los teólogos, Jorge Luis Borges: "En materia teológica no hay novedad sin riesgo"

Historia del guerrero y de la cautiva, Jorge Luis Borges: "Sin embargo, a los dos les arrebató un ímpetu secreto, un ímpetu más hondo que la razón, y los dos acataron ese ímpetu que no hubieran sabido justificar"

Biografía de Tadeo Isidoro Cruz (1829-1874), Jorge Luis Borges: "Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario"

Emma Zunz, Jorge Luis Borges: "Creía tener con el Señor un pacto secreto, que lo eximía de obrar bien, a trueque de oraciones y devociones"

La casa de Asterión, Jorge Luis Borges: I que ridícul que ens apareix l'heroi Teseo després de matar un monstre que de monstre només en tenia l'aparença exterior i que tant desitjava la mort.

La otra muerte, Jorge Luis Borges: "modificar el pasado no es modificar un solo hecho; es anular sus consecuencias, que tienden a ser infinitas. Dicho sea en otras palabras, es crear dos historias universales."

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges: "Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud"

La leyenda de Inverglass, Jon López de Viñaspre: "Apretó los dientes para que no le cayera de los ojos la tristeza"

Kantuta, Jon López de Viñaspre: "Tal vez el ser social, el que vive según le dictan, está más escindido de su natural camino que el que se realiza a su manera"

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre: "No hemos sido nunca espectadores de la vida"

Balada del tirolés atípico, Jon López de Viñaspre: "Descubrir un baúl cargado de miedo, de mucha delicadeza, de intenciones loables y buenas formas, un arcón lleno de ilusiones no materializadas, de sueños traicionados, amores no vividos y deudas pendientes con uno mismo o con los demás"