Las nubes, Aristofanes

Es podria dir que Aristòfanes ens presenta el conflicte entre el món ideal, en el seu sentit més ampli, i el món terrenal. La lluita eterna entre les idees, representada per Sòcrates, i la realitat, dibuixada per Estrepsíades. Però em quedaria curt. L’escatologia, la grolleria i l’interès per les estafes d’Estrepsíades es contraposen com a valor positiu al somiatruitisme, als dubtes lingüístics i els plantejaments teòrics socràtics. La contraposició ja està decantada clarament cap a una banda i la lluita no existeix, és només l'excusa per humiliar a Sòcrates  Ben bé com els dialegs platònics on ja sabem qui en sortirà triumfador. 

Fugint de la comèdia hiperbòlica, com el propi autor ens indica a través del Corifeu, ens situa en el conflicte absurd dels contraris que, malgrat parlar-se, no s’entenen. Perquè no es poden entendre. Perquè viuen en mons diferents.

“¿A quién has visto tú que por ser buena persona le haya sucedido en alguna ocasión algo de provecho?”

Estrepsíades vol aprendre l’art de la retòrica per poder enganyar a tots aquells que li deixen diners i així no haver-los de tornar mai allò que els deu però, aviat, Sòcrates veu que és impossible ensenyar-li res perquè Estrepsíades és incapaç d’aprendre. Solució? Enviar al fill d’Estrepsíades a aprendre l’ars retorica. Però clar, i aquí ja es comença a entrellucar el punt de faula còmica de l’obra, Fidípides, el fill, ràpidament aprèn l’Argument Pitjor, és a dir, aquell que rebat tot allò just, aquell que permet sortir vencedor de qualsevol debat tot i defensar les posicions més incoherents i injustes. És a dir, el manual d’estil que voldrien seguir tots els tertulians de ràdio i televisió.

I quan algú posseeix una arma tan nociva, està clar que la temptació d’utilitzar-la augmentarà i aviat veiem com el fill es gira contra el pare i, en comptes d’ajudar-lo a no haver de pagar els seus deutes, l’intenta fer fora de la seva pròpia casa justificant, a tot hora, la correcció (argumental, clar) d’apallissar el propi pare.

Potser n'esperava més d'aquesta obra, potser n'havia sentit tants bons comentaris, que al final la sensació és agredolça.

______________

Aristofanes, Las nubes 

començat_ 16/11/16  / acabat_ 19/11/16

Contra la libertad, Esteve Soler

Duríssima primera història sobre una Europa emmurallada que separa mares i fills. No gaire diferent al què trobem avui en dia, per descomptat, on els refugiats no poden entrar a la “terra promesa”. Però aquí, la separació és més extrema i la mare li recorda al fill tot el que hi ha a la banda “bona” de la barrera, totes les fites intel·lectuals i culturals assolides per Europa, tota la bellesa de les millors simfonies, quadres i edificis, la inspiració de les obres narratives i teatrals, la investigació dels científics... mentre a l’altra banda de la frontera, el fill malviu com un refugiat. L’humanisme del qual presumim, les nostres grans gestes per la humanitat, reduïdes a un mirar-nos al melic mentre a l’altra banda del mur el món agonitza. O potser som nosaltres els que estem agonitzant, vivint immersos en el nostre passat gloriós i oblidant què significa, de veritat, l’humanisme. I el fet que les assignatures de filosofia, literatura o música estiguin desapareixent dels nostres centres educatius no diu massa al nostre favor. L’humanisme no casa bé amb l’economia capitalista. Substituïm les classes de filosofia per classes d’emprenedoria i d’aquí uns anys tindrem la societat perfecta... submisa, obedient, consumista, idiota.

La segona història està centrada en el matrimoni, un estament que ja sortia a Contra el progrés. Allà, era tractat com un contracte pur i dur. Un paper legal que unia a dues persones durant un any i que després s’havia de renovar o trencar. Aquí, Soler planteja un dels dubtes claus del matrimoni: és un acte de llibertat o bé una imposició? Quan el mossèn ens diu “fins que la mort us separi”, vol dir que estem lligats de mans i peus? I, precisament d’això és del què es queixa la núvia d’aquesta història. Ella no vol aquesta imposició, així com tampoc vol (fent una deducció lògica a l’absurd) la submissió sexual a la qual la sotmet el seu futurible marit qui té preferència per la postura dels gossets i en dir-li “puta” mentre follen.
Tot plegat, una divertida crítica a les relacions de parella i als rols que prenem però, també, a la importància de les paraules que diem sense ser-ne conscients del seu significat.

La tercera història està ambientada en un món apocalíptic en el qual uns soldats s’amaguen dintre d’una cova. Però no estan sols, estan connectats amb el món exterior a través dels seus aparells. Reben missatges de sol·licitud d’amistat i “M’agrada” a les seves fotos de perfil i això els fa creure que el món no està tan malament, que un cop perdut el contacte humà directe, ens queda el caliu virtual. Però clar, tothom coneix la fredor dels aparells, la falsedat del món virtual, les ombres i aparences del què veiem en els nostres mòbils. Ombres de la realitat que es reflecteixen dins la caverna platònica dins la qual estem tots atrapats. I què passa quan intentem sortir-ne? Què els passa als protagonistes d’aquesta història? Doncs això.

La quarta història juga amb les preconcepcions, amb la generació d’unes expectatives que no es compleixen; l’extrañamiento d’en Buñuel. Ens exposa les perversions d’un individu que, contrari al què se’ns indueix a creure al principi,  no són sexuals sinó intel·lectuals: l’home, agafeu-vos fort, llegeix.

“Su marido ha tenido un brote de pensamiento independiente.”

El pitjor que pot fer un home, llegir. I, a sobre, llegir assaig! Si com a mínim s’acontentés amb les pentalogies pseudo-sexuals de moda, o amb els llibres de detectius escandinaus...

“Todavía recuerdo cuando todo el mundo hacía como que leía libros... hasta que entramos en razón y lo dejamos.” I la tecnologia ens hi ha ajudat molt en aquest abandonar l’aparentar que llegim. Ja no cal omplir estanteries de casa nostra amb llibres que no llegirem mai per fer veure que som el què no som. Comprar llibres ja no concedeix estatus social, com tampoc ho fa anar al teatre o mirar pel·lícules subtitulades. L’estatus social ens el garanteix el nostre compte corrent. Ara, els llibreters ja no es deuen trobar, com jo em vaig trobar en més d’una ocasió en el meu any a la Llibreria Geli, amb personatges lamentables que venien a comprar llibres gairebé a granel, segons la mida del llom i el color de les cobertes, perquè quedessin bé a les prestatgeries.


“Un casino es como un parque recreativo para ninos, con sus luces y colores... los adultos somos niños con deudas.”

I amb aquest començament relativament plàcid, s’amaga potser una de les històries més fosques i cruels de les set (el títol se’l disputarien aquesta història i la sisena). Els pensaments en veu alta d’una dona adinerada que té tot el què vol però necessita de deu mil pastilles per seguir endavant i de deu mil més per poder dormir a les nits. El món de les drogues legals que se’ns mostrava brillantment a Requiem for a Dream. Però ella, tot i la seva desídia, fredor, superficialitat i menyspreu vers la humanitat, no és la pitjor de la història. El pitjor és el seu marit, un economista, un inversor que es folla a nens petits i la convenç a ella que no hi ha cap mal en fer-ho. I ella, clar, ho acaba acceptant. “Lo que ocurre es que somos una sociedad hipócrita. Follarse a un niño es algo que siempre se ha admitido en las sociedades complejas.” El què passa és que aquí neix el gran dubte de l’ètica: fins on són legítimes les meves accions? Sóc lliure de fer tot allò que vull o bé existeix la llibertat de l’altri que coerciona, i ha de coercionar, la meva llibertat?
I la gràcia del text de l’Esteve Soler és que no intenta respondre aquestes preguntes. No cau en el parany adoctrinador i pretén mostrar-nos com hem de viure les nostres vides. Això hauria estat un gran error. L’important d’aquestes preguntes, com tantes altres preguntes importants a la vida, és que ens les formulem, que ens les plantegem i aquest sol fet ja ens hauria de fer replantejar i modificar els nostres comportaments.

La sisena història ens mostra l’abús del món tèxtil. Amb la ironia i causticitat característiques, Soler presenta un individu que té a centenars de treballadors amagats sota el vestidor de la seva dona, la sala més gran de la casa. Allà sota, cusen i tenyeixen roba com esclaus, però ell creu que són feliços. O els vol fer creure que ho són. “La gente sabe que las fábricas son fiestas y que el niño que hizo su camiseta era un niño que tenia bichos en el agua que bebía, pero que era un suplemento nutricional que le daba energía, y que si golpeaban al niño para que fuera más rápido era para hacer música con el contacto de la madera contra la piel.”
Perquè, en el fons, a ells els agrada anar tots entaforats en una furgoneta sense finestres cap a treballar (Inditex fleta busos diaris pels seus treballadors des de Barcelona a Tordera) o compartir un pis de 25 m2 amb 10 persones més (el sou mitjà d’un treballador de logística d’una empresa tèxtil a Catalunya és de 700 euros, tenint en compte els lloguers de molts habitatges, necessiten compartir pis per sobreviure, ja sigui amb companys de feina, amics, o pares i avis). I això ho saben els bondadosos i magnànims empresaris que els concedeixen un sou mensual que “equivale a cinco jerseis en las tiendas”. Imagineu-vos quin luxe. I això a dintre d’Europa. Si en sortim, si mirem les condicions dels treballadors tèxtils a llocs com Turquia, el Marroc, la Índia i la Xina (principals productors de tota la roba que portem) les coses empitjoren. El sou mig/alt a la Xina, a les fàbriques legals, s’entén, és d’uns 3.000 yuans, uns 400 euros per jornada completa de vuit/deu hores diàries, de sis dies a la setmana i si alguna festa nacional cau entre setmana, la recuperen el diumenge. Si tenim en compte que la vida a la Xina ha pujat moltíssim de preu en aquests darrers anys, que els pisos a Shanghai costen uns 3.000 o 4.000 yuans si ets xinès (a partir dels 7.000 si ets estranger), i que segurament seran pisos sense lavabo ni cuina pròpies; que a les cantines on abans es menjava per 5 yuans ara en necessites 12, que els cotxes són un luxe a l’abast de molt pocs, que a Shanghai els taxis baixen la bandera als 14 yuans... no vull ni imaginar en quines condicions estan aquells que treballen en fàbriques il·legals.
Però, encara que resultés que no tot és tan bonic com volen que ho sigui els empresaris, encara que els nens no gaudissin cosint 15 hores diàries, encara que no se’ls cremés la pell amb els tints tòxics que utilitzen i que després aboquen als rius d’on tots en treuen l’aigua per cuinar els fideus i l’arròs i hi renten la roba provocant malformacions en poblacions senceres (com es mostra a The True Cost) “no vamos a permitir que un poco de muerte, saqueo y horror nos hagan perder unas magníficas ofertas, ¿verdad?”


I l’obra acaba amb una imatge poètica, trista, però de gran bellesa. Amb un crit de frustració, de ràbia cap a la realitat que ens estan obligant a viure, cap a la devastació provocada pels bancs, els polítics i les immobiliàries, per la quantitat de gent que s’ha suïcidat (i que ho segueixen fent malgrat el silenci imposat institucionalment ens els mitjans de comunicació que ells justifiquen apel·lant al possible efecte crida, tot i que potser es refereixen a la por a la crida a les armes, al dir “ja n’hi ha prou!”) ofegats per hipoteques abusives que no poden tornar, per desnonaments que els han deixat al carrer i sense esperances de sobreviure. I de debò que seria bonic poder retre un homenatge a aquestes víctimes del govern, a tots aquests a qui han enganyat i robat burdament. Però sabem que aquest text és ficció i que, en el fons, tots seguim egoistament endavant amb les nostres vides com la protagonista de la cinquena història, que s’empastilla per acceptar-ho tot, o com la de la sisena història, que no permetrà que una mica de mort i horror li amarguin una bona tarda de compres. Perquè no hem d’oblidar mai les paraules d’Adorno, Horkheimer i els demés de L’escola de Frankfurt: som lliures de fer el que vulguem, som lliures de comprar aquesta televisió o aquesta altra, de comprar aquest mòbil (cada vegada menys perquè la dictadura Apple està eliminant aquesta llibertat) o aquest altra, de comprar aquesta camiseta o aquesta altra... però el què no som, és lliures de no comprar, de no consumir. Això mai.

Hamlet, William Shakespeare

"How weary, stale, flat, and unprofitable seemes to me all the uses of this world" s'exclama un taciturn Hamlet en una de les seves primeres rèpliques. Després que el rei li hagi recriminat que estigui allargant massa el dol pel seu pare, ell encara se sent ferit i, sobretot, perdut davant la pregunta existential per excel·lència: quin sentit té tot plegat? Sartre en parla de la nàusea abans de comunicar-nos que al final, simplement, tot s'acaba. Heidegger ens encara al cru final per fer-nos adonar que aquell ha de ser el nostre motor per la vida. Cioran afirmava que "No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento." I els religiosos s'aferren a post-vides, vides més enllà d'aquesta que, pel que sembla, seran millor (que tampoc costa massa) i a través de les quals tot prendrà sentit. N'hi ha per triar i per remenar. Que cadascú escolli la seva opció. Però que no la vulgui imposar damunt dels demés.

"Neither a borrower, nor a leader be; for lone oft loses both it selfe and friend."

"There is nothing either good or bad, but thinking makes it so." Diu en Hamlet a en Rosencrantz i en Guildenstern (els personages secundaris que esdevenen protagonistes a l'obra d'en Tom Stoppard). Ens mostra la relativització de la moral, l'efimeritat i convencionalisme dels valors ètics, la base del nostre contracte social que, malauradament, és trencat constantment segons les conveniències.

I, per descomptat: "To be, or not to be, that is the question." El dubte primari sobre el sentit de seguir endavant, sobre la raó de seguir viu quan Hamlet ha descobert que el seu pare ha estat assassinat i que l'assassí s'ha casat amb la seva mare. Què és més noble, "to suffer the slings and arrows of outragious fortune, or to take armes against a sea of troubles, and by opposing end them: to die, to sleepe." Seguir la fe cristiana i aguantar la tortura i el dolor que és la vida terrenal amb l'esperança d'una vida millor en el més enllà o suïcidar-se? Però, també, el dubte existencial sobre què passa després de morts. Som epicuris i acceptem que, un cop morts, no som i no té sentit preocupar-se'n? Som existencialistes i afirmem que, la vida, simplement s'acaba? Som platònics i retornem al món de les idees? "The dread of something after death, the undiscovered countrey, from whose borne no traveller returnes, puzels the will, and makes us rather beare those iles we have, than flye to other that we know not of." La por a allò desconegut (així com la pressió social perquè no hem d'oblidar que el suïcidi és pecat com es demostra quan mor Ofèlia i els pallassos afirmen que si no hagués estat una dona rica no l'haurien enterrat mai al cementiri) fa que acceptem els greuges i dolors d'allò conegut, la vida. "Conscience does make cowards of us all." I si covards és com ens volen, covards és com ens tenen. Xaiets tantes vegades colpejats que ja ni ens atrevim a aixecar el cap per veure qui ens està donant l'enèsima pallissa.
Però també, i a nivell meta-literari, el dubte de per què hem acabat relacionant aquest monòleg amb la descoberta de la calavera d'en Yarick d'unes quantes escenes més tard. Per què és parlar de Hamlet i visualitzar un individu aixecant una calavera exclamant-se "To be or not to be"? Recentment vaig tenir la fortuna de participar a una xerrada sobre les obres de Shakespeare, Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i José Martí i el Dr. Steve Jacobi (director cultural a la universitat Wellington de Shanghai i especialista en Shakespeare) afirmava que en realitat molt poca gent llegeix a Shakespeare. I molt menys al Regne Unit. Espantats per l'arcaïcisme del llenguatge, poc acostumats a esforçar-se per haver d'entendre un text que no està en anglès mastegat (un dels problemes del seu imperialisme lingüístic mundial) pocs britànics s'apropen als textos originals. I potser aquest és un dels motius per aquesta confusió generalitzada. Per descomptant que visualment és molt més atractiu que en Hamlet faci el monòleg cèlebre amb una calavera a la mà, però no va ser així com Shakespeare ho va plantejar. Potser la lectura popular ha millorat aquest element de l'obra. Potser la ignorància general del text autèntic ha fet barrejar les escenes sense que ningú s'encarregui de posar-les en ordre. Potser alguna adaptació del text va optar per aquesta idea i l'èxit va ser tan gran que les demés adaptacions la van copiar com a original...
Sigui com sigui, al final, tal i com afirma en Hamlet just abans de morir en una frase que sembla recuperar gairebé literalment en Wittgenstein uns quants segles després amb el seu famós "d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci": "the rest is silence."
______________
William Shakespeare, Hamlet (Penguin)
començat_ 8/04/16  /  acabat_ 10/04/16

Llibre de meravelles, Ramon Llull

"Puja ton entendre e pujaràs ton amar."

Amb la voluntat de donar a conèixer l'obra de Déu, de convertir als infidels i reafirmar als creients, el pare d'en Fèlix (alter ego del propi Llull?) envia al seu fill a recórrer el món. No triga en trobar-se amb una pastora creient que confia en la protecció divina. Però, quan el llop se li menja les ovelles i també a ella, en Fèlix comença a dubtar de l'existència de Déu. Un fet que se li ha d'agraïr a Llull perquè si tot el llibre hagués estat un panegíric a la figura divina morta i ressuscitada, s'hauria fet insoportable després de ben poques pàgines.

Un altre dubte que es planteja en Fèlix és la definició de Déu perquè pensa que si coneix què és Déu exactament, llavors el podrà estimar més. El savi ermità encarregat de respondre a aquesta pregunta es remet a les obres divines i prou i, davant les queixes d'en Fèlix, recorre a les definicions típiques de Déu: bondat pura, grandesa, eternitat... Més interessant resulta el seu ús de l'argument ontològic aplicat a la unitat de Déu: en tant que Déu és etern i súmament bo i magnànim i senyor de tot, no podria ser que hi haguessin altres entitats com ell que fossin límits a la seva magnanimitat i poder.

Abans del dualisme cartesià, Llull propugnava la tríada seguint una idea molt clara: en tant que Déu és trinitat i l'home és fet a imatge i semblança de Déu, l'home també ha d'estar format de tres parts. Aquestes parts són: "matèria, forma, e la conjunció que és de la matèria e de la forma." Seguint aquesta mateixa lògica de creacionisme mimètic, l'ànima, els animals i fins i tot el món també són tripartits. Al món hi trobem Sensualitat, que "són les coses sensuals, que són corporals e sensibles". És a dir, perceptibles als sentits; "intel·lectualitat [...] ço que és ànima d'hom, o és àngel", la res cogitans cartesiana, i l'animalitat, l'ésser, "ço que és ajustat de coses corporals e espirituals". És a dir, la combinació de les altres categories.

Un altre argument clàssic sobre l'existència (o no) de Déu que Llull utilitza per parlar sobre la localització de Déu: la teoria de l'existència del mal en el món. "Si lo Deú de glòria, qui és llugor e resplendor, nedetat de tot nedetat, e qui és caritat e font de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que lo món està en tan torbat estament?". És a dir, si Déu és bo, per què permet el mal? La resposta, com sempre, és l'apel·lació a la llibertat de l'individu, a la justícia divina, a la bondat més enllà de la nostra comprensió...

Curiós punt de vista sobre el dilema de la creació del món del no res que s'oposa a les teories platòniques del deteriorament del món sensible, aixó com al pensament contemporani imposat de l'obsolescència programada: "si lo món fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món fóra fet." Altres temps, altres esperances que les coses fetes durin per sempre, que les sabates de cuir que el propi Llull posa d'exemple, no s'hauràn de canviar al final de la temporada.

"En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car lleugerament creïen; e en lo temps de Crist e dels apòstols se covenien miracles, car les gents no eren molt fundades en escriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som esdevenguts en temps que les gents amen raons necessàries, car són fundades en grans ciències de fisolofia e de teologia; e per açò les gents que ab fisolofia són caiguts en error contra la santa fe romana, cové conquerir ab raons necessàries, e destruir a ells llurs falses opinions ab raons necessàries, les quals raons sien per fisolofia e per teologia." I per la major dificultat de convèncer amb raons que no amb fets (fàcilment manipulables, publicables, expandibles) ja fa anys que es lluita per retornar a la ciutadania a l'època pre-racional, l'època de la fe cega (i no únicament religiosa), l'obediència al poder i la ignorància comprada amb pa i circ: les engrunes que rebem de càrites i la televisió/xarxes socials.

"La pus mala bèstia e la pus falsa qui sia en est món, és hom." Afirma la serp i repeteix després el bou en El llibre de les bèsties. Un llibre que, malgrat les discrepàncies, recorda a un text posterior, l'Animals Farm de l'Orwell en tant que exposa la reunió dels animals i la voluntat d'escollir el seu líder. Aquí no trobem els porcs afirmant que tots els animals són iguals excepte alguns que són més iguals que els altres, aquí és una lluita de tots contra tots, dels forts contra els llestos, dels carnívors contra els herbívors i, al darrere, hi veiem un retrat fidedigne de la humanitat. Un llibre que, per cert, vaig intentar llegir fa uns anys, tants com 15, i vaig abandonar però que ara, per fi, he pogut disfrutar. I molt.

Davant la pregunta kantiana de "què és l'home" (que ja va iniciar, indirectament, el llibre El rostre de l'altre, d'en Xavier Antich sobre la filosofia de Lévinas), Llull afirma: "hom és ésser ajustat d'ànima e de cors, en lo qual és vegetació, sensualitat, imaginació, raon e moviment." La "vegetació" es refereix a la part més física, al fet de tenir ulls i nas i cos. La "sensualitat" justifica els desitjos i les sensacions físiques de calor, fred, gana... "Per la imaginació imagina hom les coses sensibles". Per la "raon ha hom ànima racional". I pel "moviment" s'enten "aquell movement ajustat de vegetació, sensualitat, imaginació, racionalitat."

Com es pot combatre el masclisme, tant el visceral i descobert, com l'amagat i encobert després de segles d'història patriarcal? Després de segles d'adoctrinament cristià? Com lluitar contra això: "per ço com Déus ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus forment en la creatura pus noble que en la menys noble, vol que per natura am més fembra haver fill que filla, per ço com hom és pus noble creatura que fembra, d'aitant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa haja fill, on haja més de semblança de Déu que en filla."

"Dix Fèlix que ell se meravellava dels hòmens rics, car los de més menuguen blancs pans e fan almoina de pa negre."

O de com els mulmilionaris donen calderilla per netejar-se la cara (i desgravar), o com Europa encara la crisi dels refugiats.

"És meravella com hom coneix vici en l'altre, e en si mateix no el sap conèixer."

"Fort me dó gran meravella de les gents d'aquest món per què els plau tant edificar bells palaus, bells castells, e belles cases, com sia cosa que tan poc viva home en lo món, e com hom, si és viu, no es sap si veurà l'endemà." El dubte etern sobre la contingència de l'individu: quin sentit tenen tots els nostres esforços i sacrificis, tots els nostres aprenentatges, fites assolides i lluites guanyades si, com deia Sartre, al final, la vida simplement s'acaba? Potser necessitem distreure'ns d'alguna manera. Potser és que no sabem fer altra cosa. Potser apel·lem inconscientment al tetrafarmacon d'Epicur i, mentre vivim, som. I, en tant que som, fem coses que, un cop morts, ja no serem i res ens haurà de preocupar.

I en Fèlix arriba al final del seu viatge, no perquè l'ha acomplert sinó perquè mor en un monestir després que l'hagin convertit en monjo. Feia falta que morís en Fèlix just quan es proposava a realitzar la tasca que el seu pare li havia encomenat? En principi no. Potser, fins i tot, pot ser vist com una injustícia. Però, a nivell dramàtic (i espiritual) sí que era necessari: amb la seva mort, la seva feina passa a un altre monjo i, després d'aquest a un altre, de manera que vagin "per lo món recontant lo Llibre de meravelles, e muntiplicà aquell, segons les meravelles que atrobava." I aquest és, precisament, el missatge últim que deixa Llull en aquesta obra: la tasca d'explicar l'obra de Déu i la feina de convertir als infidels no s'ha d'acabar mai. Una llàstima, però, el munt de fal·làcies, demostracions ad hoc i deduccions inductives que omplen el llibre. Però quan es vol justificar allò injustificable acaben sent inevitables.
_______________
Ramon Llull, Llibre de meravelles (Edicions 62)
començat_ 19/01/16  /  acabat_ 15/03/16

Los medios seres, Ramón Gómez de la Serna

La recreació física (i transcendent) dels personatges en mig éssers que proposa Gómez de la Serna, ens apropa a una de les idees de l'amor exposades en El banquet platònic per la qual s'afirmava que els individus estan incomplets i que l'amor és la cerca, i la troballa, de la part que ens falta. Entenent aquí, clar està, que la connexió és mútua. I acceptant, també, que els individus estan predestinats. Moltes premisses per una recerca tan inexcrutable.

A la celebració del primer aniversari de casats de la Lucía i en Pablo s'hi presenten nombrosos personatges estranys a felicitar-los: el criat que va obrir les portes de l'església al dia del seu casament; un nuvi que es va casar a la mateixa església que ells pocs minuts abans i que està convençut que un dels seus trigèmins és d'en Pablo en tant que el destí els va unir i en Pablo no ha pogut tenir fills; el mossèn que els va casar entristit per no haver sortit a les fotos del casament... Però el dia de festa aviat es mostra menys festiu del previst. Ni la Lucía ni en Pablo veuen amb bons ulls això del matrimoni i se senten presoners en vida. "¡Obstinarse en cerrar todas las puertas, embalsamarse en vida!... ¡Ser el uno del otro para quedarse los dos sin ninguno!... ¡Qué afán de anulación!... Compañeros de vagón para toda la vida... Se necesita que venga a sentarse junto a nosotros el viajero misterioso..."

"Esto de apelar al gramófono en las reuniones, es un recurso para desinfectar las conversaciones." Opinen els mig éssers que han anat al te que han organitzat en Pablo i la Lucía a la segona escena. Una festa que, ben aviat, s'observa que pretenen que sigui una recerca d'aquell individu ideal amb qui poder fugir de la presó del casament. Un joc d'emparellaments aparentment impossible perquè a cap dels dos els convenç cap dels individus que troben.

"La virtud es lo que hace más pesado el tener que ser humanos."

"Un hombre con alfiler de corbata es como un insecto clavado en una vitrina" afirma Margarita, un personatge arrebatador a qui tots els homes admiren i totes les dones critiquen, d'idees clares i opinions contundents. Un altre exemple: "¡Cómo me gustan los besos de cine! Absorben tanto, que la que los recibe encoge tanto, que parece convertirse en una niña de pecho aupada por su papá."

"Hay preguntas que no se pueden hacer, porque nadie las podría contestar." Ressons del Wittgenstein del Tractatus que tenia tan clara la diferència enre allò que es pot dir, allò possible, i allò que s'ha de callar. Entre els problemes, que tenen solució i, per tant, sentit de ser formulats, i els enigmes, irresolubles i, per tant, que no calen ser enunciats.

"[¡] No hay delícia mayor que la de tirar una piedra a un pozo muy hondo y sentir que tarda mucho en oírse el ruido de su caída!"
_______________
Ramón Gómez de la Serna, Los medios seres (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 8/01/16  /  acabat_ 9/01/16

Sissman loses his way, Steve Stern

Plató, amb el mite del carro alat dibuixat al Fedre, exposava com les ànimes estaven totes al món de les idees en contacte directe amb les idees en sí fins que eres transportades a la terra per ser introduïdes (empresonades) a l'interior de receptacles imperfectes i corruptibles anomenats cossos. En el seu descens, del món de les idees al món de les coses, les ànimes rebien una forta sotregada que les feia oblidar-se'n de tot allò que sabien i que només, mica en mica i a través d'un procés meièutic, podien recuperar parcialment. En aquest conte, Steve Stern mostra una idea semblant. La tasca de l'àngel Sissman consisteix en pessigar als nadons acabats de nèixer perquè oblidin tot allò que saben del cel i tot allò que han vist: "the wisdom in question it was the ability to see without obstruction from the beginning of one's life to its end. It was a wisdom that also included the memory of paradise, a memory that would naturally make living on earth unbearable." (150) Un acte molt més humanitari que la patacada que descrivia Plató.

La ironia, però, és que en aquest cas és l'àngel qui perd el nord. Literalment. Ajudat d'un mapa temporal per indicar-li quan ha d'invervenir en cada nou cas i quan (i com) ha de tornar al cel, quan s'oblida el mapa en el lloc de naixement de l'Ira perquè la seva àvia l'ha vist i l'ha confós per l'àngel de la mort, en Sissman està perdut. No té cap altra opció que tornar a buscar el mapa. Però clar, els àngels no es mouen en dies sinó en eons, afirma Stern, i quan retorna a la sala d'on acaba de sortir, ja han passat anys i ha de trobar a l'Ira adult.

Curiosa història sobre àngels, vides marcades i vides truncades que ofereix, un cop més, un interessant gir a la mitologia clàssica jueva.
_____________
Steve Stern, Sissman loses his way (dintre de The Wedding Jester, Graywolf Press)
començat_ 12/04/15  /  acabat_ 12/04/15

La decadencia de la mentira, Oscar Wilde

Dos personatges, en Cyril i en Vivian, donen peu a Wilde a qüestionar-se el paper de l'art dins la humanitat i la seva relació (i també la nostra) amb la natura.

"Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro." S'avisa a la contraportada. I, mirant al nostre voltant, la sensació és que té tota la raó.

"La experiencia me dice" (5) comença en Vivian mostrant-se clarament empirista "que cuanto más estudiamos el Arte menos nos interesa la naturaleza. Lo que de veras nos enseña el Arte es la falta de plan en la Naturaleza, su curiosa tosquedad, su extraordinaria monotonía y su carácter absolutamente imperfecto." (5-6) L'art ens ha d'obrir els ulls i fer-nos veure que la natura, malgrat l'enlluernament que ens produeix per la seva immensitat i bellesa salvatge (que tant cantaven els romàntics) és, en el fons, imperfecte. I no només això, sinó que és la tasca de l'art intentar-la fer millor. Crear noves realitats.

"La Naturaleza tiene buenas intenciones, pero como ya dijo Aristóteles, es incapaz de hacerlas realidad." (6)

"Al aire libre uno se vuelve abstracto e impersonal, se pierde la individualidad." (7) I és curiós veure com, per Wilde, això és el més important, l'individu, l'egocentrisme.

"Yo no pretendo ser coherente, eso es cosa de los ignorantes y los doctrinarios, de personas insufribles que llevan sus principios hasta el amargo extremo de la acción, hasta la reductio ad absurdum de la política." (8) Afirma en Vivian quan, després d'haver criticar l'acte de pensar, diu que està escrivint un article i en Cyril li comenta que està fent allò mateix que critica. I ho fa. Malgrat que ell digui que no, malgrat que vulgui separar práctica de teoria, en el fons segueix pensant. Encara que només sigui en el sentit més cartesià de res cogitans.

L'humor fi i la ironia d'Oscar Wilde s'escampen pel damunt de cada frase, cada comentari. Al principi, especialment en els comentaris del cínic Vivian, aquest Sòcrates dialèctic que és interpelat per en Cyrian. Perquè no es poden negar les similituds amb un diàleg platònic: les trampes de la conversa modificada a voluntat perquè l'interlocutor digui, precisament, allò que l'autor vol sentir per deixar que el personatge teòric exposi les seves idees.

Idea molt interessant (que convindria explotar, tant fictíciament com a la realitat): "el club de los Hedonistas Fatigados." (10) Un club que té, com un dels seus objectius, avorrir-se. No cal dir que molts en formem part sense haver-ne demanat mai la inscripció.

"En la actualidad, mientras que escribir poesía se ha vuelto una nada demasiado común y convendría desalentar a los poetas en lo posible, la moda de mentir ha caído casi en el oprobio." (13) Aquest és l'argument de l'article que està escrivint en Vivian. Aquesta és la tesi del seu pensament: la societat mata la mentida i cau en "el desconsiderado hábito de la exactitud". (14) I no pensem que la mentida està salvada perquè els polítics la preserven, aquest comentari ja el fa en Cyril i en Vivian li mostra ràpidament que els polítics només tergiversen les coses, però no menteixen. Mentir és quelcom molt diferent. Doncs a veure què serà això de mentir que tant s'ha de preservar.

"Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra." (14)

Wilde fa una repassada dels literats internacionals més reconeguts i es queixa del seu verisme predominant: "doctor Jeckyll se parece peligrosamente a un experimento extraído de la revista médica The Lancet." (15), Guy de Maupassant "despoja a la vida de los pocos harapos que todavía la cubren para mostrarnos llagas repugnantes y heridas purulentas." (17); "la indignación moral que Zola provoca en nuestra época no nos inspira la menor simpatía; se trata sencillamente de la indignación de Tartufo al ser desenmascarado." (18) I afegeix: els personatges de Zola "tienen vicios anodinos y virtudes más anodinas aún. La crónica de sus vidas carece del menor interés. ¿A quién le importa lo que les ocurra?" (18) A vegades, amb les biografíes passa el mateix: per moltes peripècies que hagi pogut experimentar un individu, a qui li importa què ha fet? A què és degut aquest vouyeurisme exacerbat que atrapa a tanta gent, sobretot a mesura que es fan grans? És, potser, perquè miren amb enveja les vides que ja han acceptat que ells no podran tenir?

"Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores." (18-9) Totalment en contra. Calen aquests relats de les classes inferiors per cridar l'atenció sobre les seves realitats volgudament camuflades. Calen Orwells, Tressells i demés per destapar les vergonyes del sistema. I si a més ho fan de manera atractiva, doncs millor.

L'art entès com a creació pura: "si un novelista comete la vileza de tomar sus personajes de la vida al menos debería fingir que son creaciones y no jactarse de que sean copias." (19)

"La pura modernidad de la forma siempre implica una vulgarización en cierto sentido y no puede ser de otro modo." (24)

"Si no es posible disfrutar la lectura de un libro una y otra vez, mejor sería no haberlo leído jamás." (26)

"El propósito del mentiroso no es otro que seducir, deleitar, dar placer." (37) I afegeix: "él es el auténtico pilar de la sociedad civilizada y sin él una cena de gala, incluso en las mansiones más encumbradas, resulta tan aburrida como una conferencia en la Royal Society." (37) El mentider com l'individu que ens allunya de l'avorriment, de la monotonia i la lletjor de les nostres vides. El mentider com un símbol d'allò més elevat de la societat, entesa aquí com a creació humana, com a artifici generat a voluntat.

"La Vida imita al Arte más de lo que el Arte imita a la Vida." (41)

"La literatura se anticipa siempre a la Vida: no la copia, la moldea a su conveniencia." (45) En aquest sentit, afirma que "el siglo XIX es en gran parte un invento de Balzac." (45)

La natura "es una creación nuestra y cobra vida en nuestros cerebros. Las cosas existen porque las vemos, y lo que vemos o cómo lo vemos depende de las artes que han influido en nosotros." (52) I amb això sí que hi estic totalment d'acord. Allò que observem no existeix més enllà de la nostra percepció o, dit d'altra manera, de la nostra manera de percebre-ho. Som nosaltres qui tracem horitzons al mar per separar el cel de l'oceà perquè ja d'entrada ens hem entretingut a dividir cel i oceà.

"El ser humano puede creer en lo imposible, pero nunca en lo improbable." (63) Les nostres estructures mentales ens imposibiliten de concebre allò que no és probable, els nostres mecanismes racionals s'hi oposen fervorosament. Però, davant d'allò impossible, sentim una clara preferència.

Les doctrines de la mentida que hauríem de seguir per viure en un món millor:
1. "El arte únicamente se expresa a sí mismo." (66)
2. "Todo el arte malo surge de volver a la Vida y la Naturaleza y erigirlas en ideales." (67)
3. "La Vida imita al Arte mucho más de lo que el Arte imita la Vida." (68)

Un recull interessant i divertit de reflexions i crítiques a la concepció més clàssica de l'art realista. Un opuscle que sí que ha valgut la pena llegir una vegada perquè segurament serà rellegit moltes més.
____________
Oscar Wilde, La decadencia de la mentira (Acantilado)
començat_ 10/02/15 /  acabat_ 12/02/15

Petit Òrganon per al teatre, Bertolt Brecht

En el pròleg, Javier Orduña afirma que l'objectiu del teatre segons Brecht és "la determinació de l'especificitat i el lloc del teatre a les acaballes d'un ordre social caduc i al començament d'un altre, que ell considerava legitimat per la raó històrica." (5) I ho féu a través d'un replantejament radical del teatre europeu, "partint de la crisi del drama -de la representació dialogal d'accions entre individus- tal com es palesà a les obres d'Ibsen, Txèkhov o Bernard Shaw, i aprofitant les experiències alemanyes amb el teatre naturalista, l'expressionista i el sociològic d'Erwin Piscator, Brecht va escometre una refundació del teatre contemporani que passava per la revisió de la història del teatre, l'aplicació del materialisme dialèctic i la pràctica d'una estètica crítica, corresponent a la reflexió estètica d'en Walter Benjamin o la investigació d'un Alfred Döblin en el terreny de la narrativa." (5)

Primer punt d'aquest òrganon per al teatre: "el teatre consisteix a elaborar produccions vives d'esdeveniments produïts entre els homes, transmesos o inventats, i amb una finalitat d'entreteniment." (15) Sobta, d'entrada, aquesta "finalitat d'entreteniment" perquè la paraula "entreteniment" està molt mal entesa. O potser li hem donat un significat totalment pejoratiu a través dels anys. Sigui com sigui, sovint està identificada amb la manca de qualitat: la diversió asèptica pel sol fet de matar les hores. Caldrà veure, doncs, com entén "l'entreteniment" en Brecht. Ell mateix ja en dóna unes pautes ben aviat: "tota la nostra manera de divertir-nos comença a resultar anacrònica" (18)

"Són les inexactituds en les representacions dels esdeveniments entre els homes, allò que redueix el nostre gust pel teatre." (18)

"La ciència i l'art coincideixen en el fet d'existir per alleujar la vida dels homes; la primera s'ocupa del seu manteniment, i el segon del seu entreteniment." (21) recupera en Brecht el fil de la primera idea després d'haver mostrat com els avenços científics, malgrat les seves virtuts, havien esdevingut, en gran mesura, eines de control dels encarregats damunt dels seus treballadors. En altres paraules, de la classe dirigent damunt la classe obrera. Eines d'opressió de classe.

"¿Quina és l'actitud productiva davant la natura i davant la societat, l'actitud que nosaltres, fills d'una era científica, haurem d'adoptar en els nostres teatres per tal d'obtenir un plaer?" (21) És a dir, quina mena de teatre haurem de fer perquè representi els "esdeveniments entre els homes"? Brecht ho té molt clar: "l'actitud en qüestió és una actitud crítica." (21) Davant les misèries del món (que sempre hi són, a vegades més dissimulades per uns moments d'eufòria col·lectiva i d'altres molt més evidents davant les penúries generals) cal un esperit crític. Avui i sempre.

Què és, doncs, allò que entreté la societat actual? "és la saviesa que ve de la solució dels problemes, la indignació en què pot convertir-se profitosament la pietat envers els oprimits, el respecte que imposa el fet de respectar allò que és humà, és a dir, allò que és humanitari." (22)

"Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixen les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d'aquest mateix camp." (26)

Interessant i encertat: "la societat no tindrà un portaveu comunitari, mentre duri la divisió en classes. Així, ser imparcial en art significa únicament una cosa: pertànyer al partit dominant." (34)

"Així com els membres de les classes oprimides poden caure a les idees dels opressors, així també els membres de la classe opressora poden adoptar idees dels oprimits." (46) Potser sí, aquesta és l'esperança, però la pregunta és: per què ho haurien de voler fer? És normalment l'oprimit el que busca canviar la seva situació (l'esclau nietzscheà que està condemnat a la misèria i al sofriment perquè no pot acceptar la seva condició d'esclau), per què voldria canviar l'opressor si ell ja està bé? Per molta raó que tinguin els arguments de l'oprimit, per molt assenyats i coherents que siguin, es toparan amb un mur una vegada rera l'altra. És el cas invers al que descrivia l'Orwell quan pretenia fer obrir els ulls a les classes obreres: ell veia molt clar quin era el camí que havien de seguir per superar la seva nefasta situació, però els altres no ho volien veure perquè es creien que no hi havia cap sortida. O és, també, el cas de la caverna platònica, de com els encadenats maten a aquell que ha sortit a l'exterior i ha vist la veritat. Per què els opressors haurien d'acceptar res d'aquest individu desencadenat si això aniria en detriment de la seva situació privilegiada? Per què la classe opressora hauria d'adoptar idees dels oprimits? Només ho farien si aquestes idees fossin beneficioses per ells i, llavors, seria millor que no les adoptessin perquè allò que beneficia als opressors té un gran percentatge de probabilitat de perjudicar als oprimits.
_______________
Bertolt Brecht, Petit Òrganon per al teatre (Edicions 62)
començat_ 26/01/15  /  acabat_ 30/01/15

El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14

Ja hi tinc un peu, Joan Brossa

Entrar al món de Brossa és endinsar-se en un espai on tot és possible. On els trapezistes cauen del trapezi, on les parelles parlen sense comunicar-se i, tanmateix, quin rerefons més real s'entrelluca al fons.

"Qui no 'satreveix a jugar-s'ho tot d'un cop, o no té gaire mèrit o tem massa la sort." (16)

"MARE: Ja hi tens totes les disfresses? La Bíblia. El tabac. Les ulleres de sol." (18) Màscares i disfresses que tots ens posem diàriament segons la representació que ens toqui fer aquell dia: de treballador, de bon cristià, de persona social... Elements que actuen com a coïrassa per protegir el nostre feble esperit de la ferotgia del món.

El segon acte, la llegenda dels tres fills que han de portar un tresor perdut a la muntanya Alegre després de superar les proves que els posa el destí, mostra com les temptacions, els deliris de tresors i grandesa, ceguen als homes. Així, el primer fill escull la porta d'or (tot i haver estat avisat d'escollir la de fusta) perquè ell la troba la més digna de la seva persona. Ja ho va dir Plató, els homes estan fets de diferents metalls. Però potser no som conscients de quin és el nostre metall i ens tenim en més estima de la que ens mereixem.

"El món, sense mentires, seria una cosa ben tràgica" (53)

De sobte, els papers es canvien i el senyor Ramon passa a ser la Carme i la Carme el senyor Ramon. Les paraules que es diuen, ja no són les seves sinó les de l'altre i els individus es transformen inevitablement. Confussió primera, però efecte més que interessant, posteriorment. Actors sense personatge definit com els que dibuixà Pirandello però, també, la representació directa del valor arbitrari de les paraules i, per extensió, del llenguatge. No és el mateix que un individu digui unes coses que aquestes mateixes coses siguin dites per algú altre. I això, que sembla molt obvi, ho tendim a obviar massa sovint i atribuïm un valor absolut i inalterable al llenguatge. I a la veritat, i a la religió, i a la ciència, i a la moral i a les lleis...

"Si l'amor surt per la finestra, la sal del sainet entra per la porta" (70) I, amb la tornada d'en Quimet i l'emoció de la Carme, el senyor Ramon s'adona que totes les seves esperances de maridatge se'n van en orris. El temps, malgrat tot, sí que ha passat per ell i ja no pot combatre contra l'amor entre dos joves. El triangle amorós es tanca adeqüadament.

La qüestió, però, és saber quina significació té el segon acte que es manté tan allunyat de la resta de l'obra. És, potser una metàfora del viatge que en Quimet inicia en el primer acte? És una mostra de l'ambició del senyor Ramon que busca la Carme només per reconciliar-se amb el món i no per ella mateixa? Una advertència sobre les faltes de la humanitat i les conseqüències de l'avarícia?
La resposta, si n'hi ha, cadascú l'ha de trobar.
______________
Joan Brossa, Ja hi tinc un peu (dintre de Teatre - edicions 62)
començat_ 6/09/14  /  acabat_ 6/09/14

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges

Les paraules del condemnat a mort han generat pàgines brillants de la literatura universal; des de l'Apologia de Sòcrates, de Plató, a Cien años de soledad, de García Márquez, el tema dels últims pensaments, del repàs d'una vida que està a punt d'acabar-se per voluntat d'altri, esdevé una font d'idees i records.
Aquí, Borges ens mostra els últims pensaments d'Otto Dietrich zur Linde. Un home culte que busca una raó de viure en les lletres però també en les accions.
Entre les seves reflexions, sobresurt el dubte sobre la predeterminación de l'individu, el fet que "todos los hechos que pueden ocurrirle a un hombre, desde el instante de su nacimiento hasta el de su muerte, han sido prefijados por él" (97). Canvi considerable vers la idea que un déu o entitat superior ha prefixat el nostre destí, que genera idees peculiars: "toda negligencia es deliberada, todo casual encuentro una cita, toda humillación una penitencia, todo fracaso una misteriosa victoria, toda muerte un suicidio." (97) Si tot ho hem decidit prèviament, tot és responabilitat nostre. "No hay consuelo más hábil que el pensamiento de que hemos elegido nuestras desdichas" (97) Potser sí, però alhora, tampoc hi ha condemna més gran que la de culpar-nos de tot allò que hem fet.

"Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud" (98)

Un home, aquest Otto, però, convençut que la lluita és la solució, que l'atac és la salvació i que no dubta en assassinar i torturar fins i tot a aquells que admira pel sol fet de ser jueus. El subdirector del camp de concentració de Tarnowitz.

Borges juga astutament amb les nostres expectatives i ens mostra primer un individu a punt de morir que, en tant que narrador, ja té (només d'entrada) la nostra atenció i bona part de la nostra compassió (són masses anys de narradors heroics i protagonistes per no caure en aquesta temptació), però mica en mica es van mostrant les seves accions al llarg de la seva vida i ens fa canviar radicalment de punt de vista. Potser per això es tracta d'un dels contes més reconeguts de Borges. I amb motiu.
_______________
Jorge Luis Borges, Deutsches Requiem (dintre de El Aleph -Alianza editorial)
començat_ 31/07/14  /   acabat_ 31/07/14

Los teólogos, Jorge Luis Borges

"Un sueño más bien melancólico, sobre la identidad personal" (200) afirma Borges sobre aquest conte que juga amb les obsessions de dos teòlegs.

"En materia teológica no hay novedad sin riesgo" (42)

Interessants personatges, els histriones, que veuen la religió de manera diferent, consideren que "todo lo que vemos es falso" (48), "que todo hombre es dos hombres y que el verdadero es el otro, el que está en el cielo" (48), que entenen el món com una combinació de contraris de manera que "nuestros actos proyectan un reflejo invertido, de suerte que si velamos, el otro duerme, si fornicamos, el otro es casto, si robamos, el otro es generoso." (49) Ressons de Plató i la seva teoria de les idees, però també de Descartes i el seu dubte metòdic als sentits i a la realitat d'allò que veiem.

Encertat final a aquesta història d'heretges i fogueres: "en el paraíso, Aureliano supo que para la insondable divinidad, él y Juan de Panamia (el ortodoxo y el hereje, el aborrecedor y el aborrecido, el acusador y la víctima) formaban una sola persona." (54) És a dir, tanta lluita i tants esforços per res. La insensatesa de la teologia, potser l'única formació universitària en la qual tot el contingut és inventat.

___________

Jorge Luis Borges, Los teólogos (dintre de El Aleph - Alianza editorial)

començat_ 15/07/14  /  acabat_ 15/07/14

Cock-a-doodle Dandy, Sean O'Casey

"Since that one come from England, where evil things abound, there's sinister signs appearin' everywhere, evil evocations floatin' every room" (145) De bon començament, l'enemistat latent (i massa sovint real) entre Irlanda i Anglaterra marca el to general del text d'O'Casey. I aquí, a més, s'hi afegeixen les supersticions i la religió. Un còctel explosiu.

Per algunes persones, els problemes semblen resumir-se en un de sol: les dones. És sota aquest prisma que hem de llegir les paraules d'en Michael: "your religion should tell you th' biggest fight th' holy saints ever had was with temptations from good-lookin' women." (146) El boc expiatori del mal de molts homes que, pobres ells, són incapaços de combatre les temptacions diabòliques de les dones. Per això tingueren lloc les caceres de bruixes, les cremes de Salem... perquè la dona és, sempre, el diable.

Quan els treballadors amenacen a Mahon i Michael de no treballar més si no se'ls dóna allò que es mereixen, els dos homes recorren còmicament a la religió per justificar les seves accions i, alhora, condemnar les dels altres: "it's the materialism's doin' it -edgin' into revolt against Christian conduct. If they'd only judge o' things in th' proper Christian way as we do, there'd be no disputes." (153) Per descomptat. Una vegada més, la culpa és dels demés. Però cinc minuts abans de l'arribada dels treballadors els dos cristians estaven discotint sobre la quantitat de diners que tenia l'altre i sobre la seva racaneria. Però els bons cristians no discoteixen i la culpa és dels demés.

"When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it." (156) Bon avís de Shanaar quan comencen a produïr-se fets estranys i es comencen a sentir sorolls desconeguts. El problema és que si tothom fes el mateix, mai res s'arribaria a solucionar. Si davant dels misteris ningú s'hagués proposat resoldre'ls, potser encara viuríem a les coves. (i qui sap si no seríem més feliços, si Plató no s'equivocava i la humanitat hauria estat millor si no hagués sortit mai de les coves). I, davant, d'aquests misteris, deixem que siguin els savis els que els solucionin, afirmen els protagonists de Cock-a-doodle Dandy, perquè a aquests dimonis, esperits i fantasmes que només pensen en atacar-los només els poden combatre amb l'ajuda del llatí. Aquesta és la fe cega que ridiculitza tan bé O'Casey.

En conjunt, una primera escena divertida i caótica que convida a voler descubrir què s'amaga en les següents.

La segona escena comença de manera brillant: Mahon i Mike estan una altra vegada discotint sobre les coses més absurdes i acaben preguntant-se si els homes són tots iguals a ulls de Déu. Michael afirma que així és, que tots som iguals i Mahon el contradiu marcant clares distincions entre els homes, sobretot pel que fa a Bing Crosby i la resta d'estrelles de cinema. És a dir, els falsos ídols que la indústria cinematogràfica ha creat no són persones com les demés. Per una altra banda, l'arribada del missatger sembla aportar certa llum a la discussió (si més no coherència en les opinions) tot i que els dos homes l'ignorin. Michael afirma: "it's books that have us half th' woeful way we are, fillin' broody minds with loose scholasticality, infringin' th' holy beliefs an' thried impositions that our fathers' fathers' fathers gave our fathers' fathers', who gave our father what our fathers gave to us!" (173) I el missatger respon: "Faith, your father's faith is fear, an' now fear is your only fun" (173)  Però ningú l'escolta.

"How often have yous been told that pagan poison is floodin' th' world, an' that Ireland is dhrinkin' in generous doses through films, plays, an' books!" (191) es queixa Father Domineer quan veu a tots els homes i dones ballant. Sempre és culpa d'algú altre: ja sigui la música, els llibres, les pel·lícules, les obres de teatre, el diable, les dones... però mai, mai, culpa seva.

Una segona escena interessant i carregada d'informació i fets, fins i tot un assassinat que obliga al lector/espectador a voler saber què passa a la tercera i última escena.

Lordeen és capturada acusada d'estar posseïda pel dimoni quan ella només busca alliberar-se de la ceguera imposada per la fe i la tradició. "We go not towards an evil, but leave an evil behind us!" (217) li diu sàviament Lorna quan les dues marxen d'aquella casa. A vegades, el passat (allò que deixem enrere) no té per què ser millor que allò que ens espera.

"To a place where life resembles life more than it does here." (219)

I l'obra s'acaba amb una sensació de venjança assolida, amb una sensació tan Lars von Trier de que, després de tots els patiments, els protagonistes obtenen la seva merescuda venjança: totes les noies han escapat de la presó que era aquella casa i els avis s'han quedat sols i començant a dubtar sobre la seva fe. "What, Messenger, would you advise me to do?" (220) li pregunta planyívolament Michael buscant ajuda: "Die. There is little else left useful for the likes of you to do." (220) Exacte. Hi ha una època per viure i una època per morir. Ara, és el moment de la nova generació i l'anterior, les velles i arcaiques tradicions, s'han de renovar. És hora de morir, perquè ja fa molt que estan morts.
______________
Sean O'Casey, Cock-a-doodle Dandy (Penguin)
començat_ 31/01/14  /  02/02/14

Woyzeck, Georg Büchner

Un protagonista que és un anti-heroi, impossible de sentir empatia total vers les seves circumstàncies ni molt menys compartir la majoria de les seves decisions.
Una parella que es prostitueix i que l'impedeix que vegi el seu propi fill.
Un metge que és un científic boig que experimenta amb els éssers humans com si no fossin més que conillets d'Índies i que manté a Woyzeck seguint una dieta de només pèsols.
Un capità coix incapaç de tornar a lluitar...

Una reunió de personatges estrafets condemnats a conviure junts. Una recepta perfecte per una obra curiosa que no està exempte d'interessants reflexions i dubtes punyents.

Woyzeck es reconeix com a pobre i accepta la seva condició tot teoritzant sobre la realitat dels pobres i la seva obligatòria situació precària i, sobretot, infra-humana. Woyzeck sembla acceptar la teoria platònica dels individus de diferents metalls i la incapacitat de canviar el nostre destí. O, fins i tot, la teoria nietzscheana del senyor i l'esclau i la necessitat que tothom accepti la seva condició. És en aquest sentit que afirma que "si no tens diners... a veure com t'ho fas per posar al món una criatura, amb moral!" (152) Es qüestiona Woyzeck en una de les seves primeres intervencions. Ja sabem, doncs, que és pobre però no mancat d'intel·ligència. Si més no de la intel·ligència rústica del coneixement popular, de la sabiduria tradicional que no entén de mecanismes ni algoritmes però sí de la vida i les persones. "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!" (153) Afegeix mostrant que la virtut i, per extensió, la moral, són un producte humà i, encara més concretament, d'una classe alta de la humanitat. Els pobres, segons Woyzeck, no poden ser virtuosos. I segurament no ho poden ser en el sentit de virtut que ell admira i que escampen les classes altes: les aparences, la riquesa, les bones paraules buides... es planteja un agut problema de classes en una societat obsessionada pels diners i la ciència. Una obra amb tints existencials i socials, cínica i àcida contra tots els seus personatges, fins i tot el principial perquè no hi ha cap dubte que Woyzeck no està lliure de la crítica de Büchner.

"En l'home la invididualitat resplendeix en la llibertat!" (162) Quan deixem de ser lliures, deixem de ser individus. Esdevenim massa homogènia i indeterminada de fàcil modelatge i conducció. Ens convertim en els ciutadans perfectes.

Resulta curiós constatar l'encorsetament dels gèneres dramàtics dels segles passats (segurament nosaltres estem tant o més encorsetats que abans però d'això no en serem plenament conscients fins que la perspectiva dels anys ens ho mostri clarament). Büchner etiqueta aquesta obra com a "drama", pel seu desenllaç tràgic, amb morts i destins fragmentats, però els personatges de l'obra (sobretot el metge amb les seves ínfules científiques, i Woyzeck amb les veus que sent al seu voltant) i moltes de les situacions descrites són eminentment còmiques. Potser, fins i tot, més còmiques que algunes de la "comèdia" que era Leonce i Lena. Els temps canvien i el valor de les etiquetes, afortunadament, també.

I arriba el tràgic desenllaç: Woyzeck mata a Maria per gelosia i després s'acaba llençant a l'estany en un brot de bogeria. Però tot plegat és fet amb un lirisme tan gran, amb tantes cançons i rimes que la tragèdia s'estilitza i perd el dramatisme visceral per esdevenir una creació estètica. Tal i com mostra el comentari final del policia: "un bon assassinat, un assassinat autèntic, un assassinat força bonic. Tan bonic, que no el podíem desitjar millor. Feia temps que no n'havíem tingut cap de tan reeixit." (184) Un curiós final pel món estrambòtic que habiten aquests personatges deformats que no disten tant de com som nosaltres.
____________
Georg Büchner, Woyzeck (Edicions 62)
començat_ 10/01/14  /  acabat_ 11/01/14

La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca

“Es otra realidad, pues, más profunda la que hay que buscar, encontrar y presentar al público para que éste se transforme.” (11) Diu encertadament Forradellas a la introducció. La realitat cal ser modificada, exagerada, condensada en les dues hores d’una ficció teatral per a remoure la consciència de l’espectador. De no fer-ho així, de posar només un mirall davant del públic, al cap de cinc minuts s’haurien avorrit de contemplar les seves vides i res s’hauria remogut pel seu interior. Això és tant una directiva escènica com una crítica vital: la realització que la majoria de les nostres vides ens avorreix si la contemplem massa estona.

“La Zapatera es alegre, pero eso no quiere decir que no sea seria e importante.” (15) Exacte. Estem cada vegada més i més acostumats a l’humor buit, sense contingut ni profunditat, que és molt fàcil creure que sota l’epígraf “comèdia” només s’hi poden amagar banalitats superficials.

“Desde el teatro más modesto al más encumbrado se debe escribir la palabra “Arte” en salas y camerinos, porque si no vamos a tener que poner la palabra “comercio” o alguna otra que no me atrevo a decir.” (23) Advertía Lorca. Ara, els teatres estan plens d’aquesta paraula que ell no gosava dir.

Ara sí, després d’un pròleg d’aquells que t’ho expliquen tot, et desvetllen trama, secrets i accions que et fan plantejar quina funció tenen al davant del llibre, si no estarien millor com a epílegs, com a comentaris crítics després de la lectura, doncs després d’això, ja pot començar “La Zapatera prodigiosa, Farsa violenta en dos actos.” (51)

“Ay dinero, dinero, sin manos y sin ojos debería haberse quedado el que te inventó.” (59) S’exclama la zapatera deixant-nos ben clara la seva magre condició econòmica.

Una vegada més, la constatació que crear és re-crear. Encara que sovint re-creem sense consciència. O, dit d’altra manera, amb la cantarella asfixiant dels avis, tot està inventat. Perquè, de sobte, apareix la frase: “con tan buenos pretendientes como yo he tenido” (61) i inevitablement bé al cap la queixa de la DONA de Tu i Jo: “amb tots els pretendents que jo he tingut”. D’on vénen aquests referents? Quin estrany mecanisme cerebral els genera? En el cas de Les cadires de Ionescu que sí que he llegit prèviament, que sí que em va agradar, que sí que comparteix personatges, situació i segurament també tons i emocions amb Tu i Jo, la re-creació és més directa. Inconscient, però directa. Ara bé, com que La zapatera prodigiosa no l’havia llegit abans de l’escriptura de Tu i Jo, hi ha dues explicacions lògiques possibles (d’il·lògiques n’hi ha milers): o bé la casualitat m’ha apropat al text lorquià o Plató tenia raó i això és una mostra de la seva reminiscència. Està clar que, malgrat la diversió que proporcionen els diàlegs de Plató, jo no sóc platònic.

“Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.” (64)

El problema de les males veus, de la por a l’escàndol és un dels temes principals de l’obra. Si més no, un dels seus motors d’acció. El sabater té por del què diran els demés, ella, en canvi, només té ganes de parlar amb la gent. Res més, sense les pretensions sexuals que tots hi veuen: “¿Es que en este pueblo no puede una hablar con nadie? Por lo que veo, en este pueblo no hay más que dos extremos: o monjas [les que critiquen], o trapos de fregar [els que la busquen]” (82) I quanta raó té.

“Nadie debe exagerar” (91) diu Lorca entre parèntesis al començament del segon acte, “la farsa exige siempre naturalidad. El autor ya se ha encargado de dibujar el tipo y el sastre de vestirlo. Sencillez.” (91) I no està de més que Lorca ho recordi aquí perquè, a vegades, damunt d’un escenari això sembla ser el més difícil d’assolir.
_____________
Federico García Lorca, La zapatera prodigiosa (Espasa Calpe)
començat_ 13/05/13  /  acabat_ 15/05/13