"¿Y qué importa sentirse loco de vez en cuando? Si locos hemos de ser felices... ¡Viva la locura!"
I fixem-nos com massa sovint el qualificatiu "
boig" s'aplica no a aquells que pateixen d'un problema mental diagnosticat sinó a aquells que actuen de manera diferent a allò establert socialment, a allò que el contracte social ha imposat, independentment de la seva validesa o correcció. Només cal dedicar uns minuts a escoltar les notícies, obrir les factures de llum i gas, parlar amb els teus veïns per adonar-se que quelcom grinyola, que potser va sent hora de fer com
Nietzsche i davant d'una societat caducada, corrumpuda i en procés etern de putrefacció, deixar-nos atrapar per la bogeria i així poder, per fi, viure plenament.
Perduda en un somni, Sonia busca desesperadament l'amor. En una acció destriadora de candidats que no l'acaba de convèncer i que recorda a la de la donzella de
La doncella, el marinero y el estudiante d'en
Lorca, un rere l'altre, va allunyant els possibles candidats. Candidats, per cert, entre els quals hi inclou també a en Gustavo, el seu germà que va morir amb només 2 anys. Una seqüència d'escenes i espais on trobar l'amor per la por terrible a quedar-se sola.
"Un amante sólo podría llamarse... Podría llamarse, por ejemplo... No sé, un nombre que no lo tuviese nadie, que no lo supiese nadie más que yo."
I, de cop, una obra que ja començava a fer-se repetitiva i, per tant, avorrida, cau en el desastre absolut: el moment menyspreable que l'autora fa que un personatge expliqui al públic què està passant perquè a) el públic és idiota i cal que li ho expliqui amb pèls i senyals o b) l'autora no sap fer-ho d'altra manera. Quan a en Guillermo el tanquen a una habitació d'hotel per una aposta, ja hem intuït el sentit de la juguesca i hem pogut imaginar les circumstàncies etíliques que l'han propiciat (tots hem vist o llegit o sentit a parlar de
Les amistats perilloses) per tant, no cal, repeteixo, no cal!, que ens expliqui (i a sobre en un monòleg!) com s'ha produït l'aposta i les seves condicions. Una vegada més, menys és més.
I a partir d'aquest moment, caiguda en picat de l'obra, frases de vergonya aliena de l'estil:
"Cuando lanzabas el coche como proyectil disparado que perforaba la noche" o
"el infinito deseo de dispersarse, de disgregarse en el Cosmos, de formar parte de Todo, de integrarse a Todo, y así, perder un poco la propia fuerza, de este exceso de vida que llevo en mí y que es como un explosivo que tengo que contener" o bé
"Mi yo integro es como dique entre dos mares, entre dos fuerzas máximas. Como cada ola del mar, cada hora de la vida viene a romper a la orilla nuestra."
"¡Qué infinita la soledad de los primeros momentos en tierra extraña!"
Però no tot és dolent. Concha
Méndez juga molt bé, tot i que puntualment n'abusa massa, a fer que un personatge acabi la frase de l'altre; a crear idees a través de dos interlocutors. O, dit d'altra manera, a jugar intel·ligentment amb el llenguatge.
______________
Concha Méndez, El personaje presentido (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 15/01/16 / acabat_ 15/01/16
