¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran

L'assaig (Premio Anagrama de Ensayo 2015) s'obre amb el relat d'un somni que ha tingut una model. Un somni en el qual es veu sent devorada per cucs. Un somni, clar, que no és ben rebut per aquells que l'envolten pels quals la bellesa, la joventut i, per descomptat, la vida, és l'únic que importa. "Las divas son eternas, morirse no es cool y pudrirse menos. Estaba sola con su angustia. Al final de mi carrera, yo también callé lo que sabía: van a comerte viva, querida." (13) Ens introdueix Patrícia Soley-Beltran ja un dels temes principals d'aquest assaig: la percepció de la bellesa, tot i canviant i modificable al llarg dels anys, és estàtica en la seva dictadura del cos, de la joventut i l'aparença de felicitat. Les angoixes, els neguits, els dubtes, s'han de deixar a una altra classe de persones... però què passa quan algú s'adona que aquestes "classes" de persones són només barreres fictícies imposades i auto-imposades? Què passa quan algú vol ser alhora Rita Hayworth i un intel·lectual francès?

"Se trata de encarnar una belleza ideal en un mundo imperfecto." (13)

"Llevaba años haciéndome (y siendo hecha) como mujer." (18) És a dir, "aprendí a peinarme, a hacerme la manicura y la pedicura, a depilarme, a maquillarme, a combinar ropa y complementos, a posar imitando ante el espejo las posturas de las modelos de las revistas francesas de mi madre, y a andar sobre tacones sin doblar las rodillas ni caerme." (18) Un marcat i meticulós treball corporal per satisfer uns conceptes pre-establerts d'allò que és (o era) una dona segons els cànons arbitraris establerts socialment. La creació d'una "identitat". Entenent aquí "identitat" com a la pertanença a un grup concret que només comparteix certes característiques físiques internes i algunes d'externes i ben poca cosa més. La creació de l'individu en tant que mirall de la societat en la qual li ha tocat viure i com a resposta als genitals que l'atzar li ha assignat. En altres paraules: l'anul·lació de la individualitat en benefici de la massa.

"La indumentaria integra no sólo cómo nos percibimos a nosotros mismos sino también a los demás." (24) És el que Paul Schilder definia com a "esquema corporal", la "imagen interna de nuestro propio cuerpo; la que "vemos" si cerramos los ojos y pensamos en nuestra apariencia." (24) Una imatge que és "maleable, se modifica según nuestro estado de ánimo o el diseño de la indumentaria con la que nos cubrimos y adornamos." (24) Tal i com la pròpia Patrícia em digué a l'entrevista que li vaig fer per Revista de Letras, "escoger la ropa que nos ponemos implica decidir cómo queremos que nos vean".

"Tocar fondo implica encontrar una base sobre la que darse impulso, dar una buena patada a algunas cosas, salir del agujero negro y respirar nuevamente." (26)

"Todas las sociedades humanas buscan una respuesta ante el desorden que plantea el mundo mediante la clasificación sistemática de la realidad." (32) Com afirmava Kazumi Yumoto a Los amigos: "Tenemos miedo a cosas sin forma. Si les damos una forma y un nombre, entonces ya sabemos qué es. Y si sabemos qué es, tenemos menos miedo."

Llegint a l'antropòloga Mary Douglas, Soley-Beltran afirma que "nuestro cuerpo es un espacio para la construcción de la identidad sociopersonal con el fin de obtener la aceptación que todos, en mayor o menor grado, necesitamos para nuestro desarrollo y supervivencia." (33) És per això, segueix el pensament de Douglas, que davant d'una guerra o una catàstrofe tendim a mantenir el nostre aspecte físic impolut. La nostra aparença "refleja nuestra adhesión a las reglas de la civilización y constituye una fuente de dignidad personal" (34) Per això mateix, la imatge dels tres individus treient-se les camises a Hombres en el sol d'en Gasán Kanafani és tan poderosa: no només s'estan treient una peça de roba, s'estant treient el seu vincle amb la humanitat.

"La identidad personal ha dejado de ser algo heredado [els oficis d'abans, per exemple] y estática y se ha convertido en un proyecto, en una actividad en la que constantemente nos esforzamos y en la cual el cuerpo y la autorreflexión juegan un importante papel." (36) 

Mica en mica, queda clar que el primer capítol és una aproximació als dubtes sobre què signifiquen les models. Representen un concepte social? Mostren només unes idees d'una època? A partir d'aquí, què implica mostrar-se d'una manera o d'una altra? Per què ho fem? Des de quan? I, en definitiva, com ens construïm (o ens construeixen) la identitat?

"¿Qué es lo que resulta tan seductor de la persona pública de las modelos? [...] ¿Por qué mientras se reconoce que una actriz interpreta un papel, se cree que las maniquís son "ellas mismas" en las fotos o desfiles?" (48) Quin estrany mecanisme d'hipnosi o suggestió ens fa mirar amb altres ulls a les models? O, anant encara un pas més enllà, tal i com planteja l'autora: existeix realment el glamour? Hi ha realitat més enllà de les màscares, la il·luminació, la direcció, l'escenografia i demés artilugis que generen la idea de perfecció que envolta a les models?

"Hoy en día quizá estamos ya tan habituados a que un modelo de identidad habite nuestro imaginario, que nos parece lo más normal que una figura ajena marque nuestros modos de ver, ser y sentir." (62) Estem tan domesticats, tan ben ensinistrats i tan infantilitzats, que esperem que el pare/mare estat (empresa) ens digui quina roba ens hem de posar, quina música hem d'escoltar i quines pel·lícules hem de veure.

"Mediante el complejo de inferioridad se vinculó el bienestar psicológico a la posesión de un físico adecuado a los patrones de belleza dominantes. Esta vinculación cubrió una operación comercial con una pátina de legitimación científica." (73) I, al mateix temps, va infundar molts més complexos i mancances imposades que el mercat ja s'encarregaria de pal·liar. Començava l'època de les depressions subvencionades, els fàrmacs de la felicitat i el terrible sentiment de no pertinença que només els diners pot apaivagar.

"La celebridad y el éxito económico que cosecha la figura ejemplar de la modelo comunica a hombres y mujeres un mensaje inequívoco: la conformidad con los patrones hegemónicos de identidad obtiene su recompensa." (113) Una afirmació que implica acceptar, també, el contrari: la no-conformitat no té recompensa. De fet, potser té càstig.

"El cuerpo ha crecido en importancia visual y conceptual hasta llegar a convertirse en el principal signo de identidad." (140) Sembla que ja no som segons allò que fem i opinem, sinó segons com ens mostrem físicament. I en tant que el cos és cada vegada més una màquina en el sentit que li otorgava La Mettrie, només aquells amb més diners poden tenir la millor maquinària.

"La práctica generalizada de disciplinas atléticas prehistóricas, como correr, tienden a exacerbarse durante periodos de crisis bajo diferentes nomenclaturas que persiguen su actualización. La fiebre por prácticas como el fitness o el footing (jogging) llegaron a su punto álgido durante la crisis de los  noventa; en la actualidad, el running hace furor. Todos ellos parten de la propia corporeidad para proporcionar un sentido de control e independencia en esos momentos difíciles en los que el contrato social se tambalea y parece que sólo nos tenemos a nosotros mismos." (144) I el que resulta curiós (de fet, més que curiós, intencionat) és el fet que es promocionin aquestes activitats atlètiques que calmen els ànims inquiets, que ajuntaments i diputacions organitzin curses públiqus i les televisions s'omplin de competicions esportives que ens encoratgen a cuidar el nostre cos. Però mai, repeteixo, mai, es retorna  la màxima llatina de mens sana in corpore sano. El binomi es trenca volgudament perquè una cosa és que els ciutadans estiguin sans físicament, és a dir, que gastin menys en sanitat pública (llegeixis campanyes anti-tabac, obesitat infantil...) però l'altra és que alimentin les seves ments. Recordem: cap govern vol ciutadans pensants. Encara es negarien a fer la feina que se'ls imposa!

"El cuerpo es un campo de batalla visual. Las representaciones reproducen relaciones de géneros que son relaciones de poder." (171)

"El lenguaje y el consumo de marcas no esconden, reprimen o expresan el ser "interior", sino que lo producen". (192)

"De la deliberada confusión de la maniquí con el vestido a inicios del siglo XX a la asociación entre modelo, producto e identidad ideal de finales del mismo siglo, en el XXI se afianza la plasticidad de los cuerpos e identidades. La modelo es pura pantalla para la proyección de valores, relatos, anhelos y deseos acuñados por una cultura al servicio de un conglomerado de profesionales e industrias." (204)

"La moda evidencia las jerarquías sociales, pone de relieve los mecanismos de distinción, activa la envidia y el deseo, nos seduce con una fantasía ideal ante la que temblamos, temerosos de no llegar a estar nunca a su altura. Eternamente culpables." (253)

Partint de la idea d'en Benjamin que el capitalisme és religió, aquí s'exposa com la moda utilitza mecanismes, llenguatges i imatges religioses per satisfer la seva necessitat comercial. Tot s'hi val per fer diners.

"En la era de la comunicación visual, el glamour es la liturgia visual que invoca el poder económico." (256)

"Al denunciar la domesticación de placeres e identidades sujetos a intereses mercantiles, mi aspiración no es otra que desligar personas, sueños y esperanzas de la colonización corporativa que invade por ojo, deseo y mente." (256) Així, un cop desmuntat l'engranatge fals (i falsificador) del món de la moda, és a dir, un cop respostes les preguntes inicials del llibre a través d'aquest viatge de creixement de l'autora i d'evolució de la moda i les figures de les models, neixen encara més preguntes: "¿es posible acomodar la legítima aspiración humana a una vivencia corporal gozosa, a la prosperidad, la felicidad y la belleza (cualquiera que sea su definición) sin dictados corporativos universalizantes? ¿Cómo dar cabida a la necesidad humana de belleza y verdad sin caer en el libertinaje visual al servicio de una seductora y explotadora economía de consumo? ¿Es posible crear nuevos modelos de ver colectivos más justos y acordes con la diversidad real? ¿Cómo desarrollar una ética responsable de creación y consumo de imágenes?" (256) En altres paraules, com podem ser feliços individual i col·lectivament?
____________
Patrícia Soley-Beltran, ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama)
començat_ 27/05/15  /  acabat_ 21/06/15

Petit Òrganon per al teatre, Bertolt Brecht

En el pròleg, Javier Orduña afirma que l'objectiu del teatre segons Brecht és "la determinació de l'especificitat i el lloc del teatre a les acaballes d'un ordre social caduc i al començament d'un altre, que ell considerava legitimat per la raó històrica." (5) I ho féu a través d'un replantejament radical del teatre europeu, "partint de la crisi del drama -de la representació dialogal d'accions entre individus- tal com es palesà a les obres d'Ibsen, Txèkhov o Bernard Shaw, i aprofitant les experiències alemanyes amb el teatre naturalista, l'expressionista i el sociològic d'Erwin Piscator, Brecht va escometre una refundació del teatre contemporani que passava per la revisió de la història del teatre, l'aplicació del materialisme dialèctic i la pràctica d'una estètica crítica, corresponent a la reflexió estètica d'en Walter Benjamin o la investigació d'un Alfred Döblin en el terreny de la narrativa." (5)

Primer punt d'aquest òrganon per al teatre: "el teatre consisteix a elaborar produccions vives d'esdeveniments produïts entre els homes, transmesos o inventats, i amb una finalitat d'entreteniment." (15) Sobta, d'entrada, aquesta "finalitat d'entreteniment" perquè la paraula "entreteniment" està molt mal entesa. O potser li hem donat un significat totalment pejoratiu a través dels anys. Sigui com sigui, sovint està identificada amb la manca de qualitat: la diversió asèptica pel sol fet de matar les hores. Caldrà veure, doncs, com entén "l'entreteniment" en Brecht. Ell mateix ja en dóna unes pautes ben aviat: "tota la nostra manera de divertir-nos comença a resultar anacrònica" (18)

"Són les inexactituds en les representacions dels esdeveniments entre els homes, allò que redueix el nostre gust pel teatre." (18)

"La ciència i l'art coincideixen en el fet d'existir per alleujar la vida dels homes; la primera s'ocupa del seu manteniment, i el segon del seu entreteniment." (21) recupera en Brecht el fil de la primera idea després d'haver mostrat com els avenços científics, malgrat les seves virtuts, havien esdevingut, en gran mesura, eines de control dels encarregats damunt dels seus treballadors. En altres paraules, de la classe dirigent damunt la classe obrera. Eines d'opressió de classe.

"¿Quina és l'actitud productiva davant la natura i davant la societat, l'actitud que nosaltres, fills d'una era científica, haurem d'adoptar en els nostres teatres per tal d'obtenir un plaer?" (21) És a dir, quina mena de teatre haurem de fer perquè representi els "esdeveniments entre els homes"? Brecht ho té molt clar: "l'actitud en qüestió és una actitud crítica." (21) Davant les misèries del món (que sempre hi són, a vegades més dissimulades per uns moments d'eufòria col·lectiva i d'altres molt més evidents davant les penúries generals) cal un esperit crític. Avui i sempre.

Què és, doncs, allò que entreté la societat actual? "és la saviesa que ve de la solució dels problemes, la indignació en què pot convertir-se profitosament la pietat envers els oprimits, el respecte que imposa el fet de respectar allò que és humà, és a dir, allò que és humanitari." (22)

"Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixen les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d'aquest mateix camp." (26)

Interessant i encertat: "la societat no tindrà un portaveu comunitari, mentre duri la divisió en classes. Així, ser imparcial en art significa únicament una cosa: pertànyer al partit dominant." (34)

"Així com els membres de les classes oprimides poden caure a les idees dels opressors, així també els membres de la classe opressora poden adoptar idees dels oprimits." (46) Potser sí, aquesta és l'esperança, però la pregunta és: per què ho haurien de voler fer? És normalment l'oprimit el que busca canviar la seva situació (l'esclau nietzscheà que està condemnat a la misèria i al sofriment perquè no pot acceptar la seva condició d'esclau), per què voldria canviar l'opressor si ell ja està bé? Per molta raó que tinguin els arguments de l'oprimit, per molt assenyats i coherents que siguin, es toparan amb un mur una vegada rera l'altra. És el cas invers al que descrivia l'Orwell quan pretenia fer obrir els ulls a les classes obreres: ell veia molt clar quin era el camí que havien de seguir per superar la seva nefasta situació, però els altres no ho volien veure perquè es creien que no hi havia cap sortida. O és, també, el cas de la caverna platònica, de com els encadenats maten a aquell que ha sortit a l'exterior i ha vist la veritat. Per què els opressors haurien d'acceptar res d'aquest individu desencadenat si això aniria en detriment de la seva situació privilegiada? Per què la classe opressora hauria d'adoptar idees dels oprimits? Només ho farien si aquestes idees fossin beneficioses per ells i, llavors, seria millor que no les adoptessin perquè allò que beneficia als opressors té un gran percentatge de probabilitat de perjudicar als oprimits.
_______________
Bertolt Brecht, Petit Òrganon per al teatre (Edicions 62)
començat_ 26/01/15  /  acabat_ 30/01/15