L'aigua que vols, Víctor García Tur

 Començament interessant. Provocador. I suposo que tots hem fet el mateix, oi? Hem llegit les primeres pàgines en diagonal cercant només la darrera frase afegida. He intentat no fer-ho, però el text perdia sentit si no ho feia. Potser era això el què buscava l'autor... Després, l'explicació. 

"En quin moment el vespre passa a dir-se nit?" 

I amb ben poques pàgines, en Víctor García Tur ens transporta al bosc, a la vora d'un llac, a aquella sensació càlida que tenia Canciones de amor a quemarropa. I em sembla meravellós. 

"Si tant valores la realitat, per què mires porno?" 

Feia molt de temps que no entrava tant dintre d'un llibre. Que no em llevava a les 6 del matí i pensava, encara em queda una estona abans d'anar a treballar, llegiré una mica més. I quan arribo a la crítica a en Mouawad ("potser un gra massa", "Li falta contenció, a aquest noi") ja estic aplaudint a cor que vols! Clar que sí. Bon llibre, bona crítica (semblant a la que en vaig fer sobre Seuls) 

"Espera sempre el pitjor i tot anirà millor del que pensaves." 

Llàstima que l'aparició d'en Bernard i el seu casament californià trenca el ritme narratiu i em fa perdre l'interès. 

"Totes les democràcies fan el mateix, Anne-Sophie, de tant en tant ens deixen votar i sembla que podem triar entre A o B, però al final sempre resulta que qui realment mana és Z." 

Sorprèn que en Víctor García Tur digui que la història dels dos peixos joves que se'n troben un de més avançada edat que els pregunta com està l'aigua i ells li responen què és l'aigua és un acudit antic. M'ha fet dubtar de si és així però enlloc he trobat que no fos original d'en Foster Wallace pel seu famós discurs de graduació del 2005. Cap editor ho ha volgut corregir? O ho deixem per fer creure que és una equivocació del personatge (altrament difícil de concebre dintre d'una família de literats). No ho sé. 

"Havia descobert que és difícil agradar a la gent amb segons quines talles i que la gent no perdona que, a sobre de ser grossa, confiïs en tu mateixa." 

"En fer-se mare, una pensa què he tingut que no vull que ells tinguin i què vull que ells tinguin que jo no he tingut. És això la maternitat." I l'encerta. Però que difícil d'assolir aquesta fita. 

El text ens va presentant als diferents personatges, ens explica breument d'on venen, on eren abans d'arribar al xalet i quin bagatge emocional carreguen. És una informació molt útil que ens ajuda a llegir-los millor però aquests excursos no tenen la volada de la resta del text. Quan tornem al present, al xalet, a les hores dilatades i les converses, el llibre s'enlaira i emociona. Com si les presses de voler explicar tot el passat (o els elements representatius) en poques pàgines juguessin en contra de l'obra. 

"allà on ha anat, a la universitat com a professora associada, al partit com a militant de base, ha hagut d'interpretar el paper teatral de la seva vida i fer veure que no era una dona sinó un col·lega com els altres, en igualtat de condicions." I això també ho explicava la Patrícia Soley-Beltran a Divinas, com resultava incompatible (i segueix sent-ho) el fet de ser dona, de tenir un cos, uns atributs, elements estètics millors o pitjors, més o menys bellesa i sensibilitat estètica, amb el fet de ser acadèmica. Fins al punt que li suggerïen de posar-se ulleres per semblar més acadèmica. Vergonyós. Hi ha qui vol veure-hi aquesta reclamació a la pel·lícula de Barbie, tant de bo i que no sigui només una neteja de cara de la marca per tornar a vendre nines.

"Fer d'actor i de puta no és exclusiu dels actors i les putes." 

I acaba el llibre enlairant-se molt amunt. Només en moments puntuals recupera els tons bucòlics del principi (en el sentit de Canciones de amor a quemarropa, s'entén) però el recorregut de l'obra és tan gran, el viatge que ens fa fer l'autor tan agradable, que gairebé ni m'importa. 

____________

Víctor García Tur, L'aigua que vols

començat_ 27/5/23 // acabat_ 15/6/23

La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16

Els 10 millors llibres llegits el 2015

1.
The Broom of the System, David Foster Wallace (Abacus)
Després de temps perseguint aquest llibre, per fi a principis d'any el vaig poder llegir. I va resultar millor del què m'esperava. Filosofia del llenguatge, Wittgenstein, personatges solitaris i amb problemes socials, crítica a la societat americana (i global), una prosa generosa i fascinant... què més es pot demanar?

2.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler (Libros del Asteroide).
Hi ha llibres que ens sorprenen per la seva dolça senzillesa, per la humilitat i extremada correcció de la seva escriptura, per la proximitat dels personatges i les ressonàncies de les situacions. Si a més hi afegim  el ressó de les cançons de Bon Iver com a rerefons sonor i alhora fil argumental de la història, l'èxit està assegurat.

3.
El condominio, Stanley Elkin (La Fuga ediciones).
Aquest llibre em va arribar a les mans com un regal inesperat de la bona gent de Revista de Letras i immediatament vaig entrar al món irònic i crític d'Stanley Elkin, a la realitat de les micro-ciutats que ens construïm constantment, amb les seves lleis estúpides, el seu exclusivisme bel·ligerant i el seu racisme imperant que, en el fons, no fan més que ressaltar la solitud de l'individu contemporani.

4.
El rostre de l'altre, Xavier Antich (Edicions 3 i 4).
El meu primer contacte amb el pensament d'en Lévinas es va produïr fa tres anys llegint, precisament, amb una traducció de Xavier Antich de L'humanisme de l'altre home. Aquí, la necessitat de reconèixer i reconèixer-nos en l'altre, aprofundeix en l'imperatiu ètic d'un pensament necessari.

5.
Old Times, Harold Pinter (Faber and Faber).
Després de molts anys d'haver de sentir que les meves obres recordaven a Pinter, va arribar un dia que em vaig veure obligat a pal·liar la meva deixadesa i llegir-ne alguna cosa. Encara que només fos per veure quines similituds hi trobaven. Després de llegir un bon grapat de texts d'en Pinter, sincerament, em sento afalagat per la comparació i penso que tant de bo les meves obres s'hi assemblessin més.

6.
¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran (Anagrama).
Amb una intel·ligent i ben resolta combinació d'assaig i biografia, Soley-Beltran encara l'individu, la creació d'identitat, els valors socials, estètics, visuals, amb la realitat d'un món regit per l'economia. Desmuntant mites sobre crecions iconogràfiques però, sobretot, fent-nos pensar sobre com ens mostrem i per què ens mostrem tal i com ho fem (si som lliures de fer-ho o responem a unes coercions exteriors), aquest assaig obre un camí d'investigació i, sobretot, de legitimació, sobre el cos i l'individu.

7.
East of Eden, John Steinbeck (Penguin)
Steinbeck mai decepciona. Ja sigui amb The grapes of Wrath o La perla, és sempre capaç de crear un món tan real i crític alhora, tant humà i ple de misèries que ens deixa amb ganes de passar més estona amb els seus personatges.

8.
La puerta, Albert Lladó (A Fortiori ediciones).
Més enllà de l'amistat que ens uneix amb l'Albert, resulta curiós veure els paral·lelismes de les nostres vides: mentre ell (el personatge i la persona) creixia en un poble del Maresme i anava a ciutat a estudiar filosofia, jo realitzava un viatge semblant. I els neguits, dubtes, raonaments i qüestions que omplen La puerta s'assemblen tant als que m'acompanyaven i m'acompanyen encara que, si sabés escriure tant bé com ell, potser podria haver signat jo La puerta.

9.
Una trilogía palestina, Gasán Kanafani (Hoja de Lata editores)
Fa pocs dies, un visat denegat m'ha obligat a abandonar temporalment la meva nova residència i vida a Shanghai fent-me plantejar, una vegada més, el per què de l'existència de fronteres. En un món pretesament global i globalitzat, on la gent adinerada, les empreses caudaloses, poden afincar-se allà on volen i fer allò que volen, la realitat dels pobres és que no podem sortir de casa en llibertat. Per què? De què tenen por? Que tots anirem a viure a un altre país? I quin mal hi ha? Si no existeix la possiblitat de sobreviure a casa teva, per què no pots buscar feina i fortuna fora sense necessitat de visats ni fronteres? Que el país s'ompliria? Tant bon punt es veiés que no hi ha prou feines per tothom aquells sense feina anirien  un altre país i problema solucionat. En canvi, sembla que és preferible que la gent es jugui la vida entrant clandestinament a països pretesament millors amagats dintre camions cisterna i creuant deserts infernans.

10.
El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre (Palamedes editorial).
Després d'entrar al món vitalista i naturalista de Jon López de Viñaspre amb El clan de los Benasperi, aquest viatge a la Colòmbia dels cafetals, dels pobles petits i de, com ell mateix diu, la vida i la mort a l'antiga, és a dir, autèntiques, esdevé una necessitat i un plaer. Encara que només sigui per recordar que hi ha altres vides possibles.

El mundo deslumbrante, Siri Hustvedt

La misteriosa vida de Harriet Burden, artista genial que, davant la masculinització del món de l'art (i del món en general) va decidir presentar exposicions seves fent-les passar per obres d'altres artistes (reals) masculins. I, efectivament, els seus treballs amagats sota la màscara masculina van triomfar i consagrar als no-autors. Però qui era realment la Harriet Burden? Què en podem saber d'una persna que s'amaga rere tantes màscares? Aquest és el propòsit de I. V. Hess, narrador i col·lector d'informació de Burden. Aquest és el punt de partida de l'enginyosa obra de Hustvedt. A partir d'aquí, retalls de diaris personals de Burden i fragments d'entrevistes a familiars i amics ens dibuixen una personalitat desconeguda i sensible. A vegades de manera amena, d'altres excessivament acadèmica, d'altres poètica.

"La vida camina de puntillas sobre un campo minado" (19)

"Olvidaba que yo tenía arrugas, que necesitaba un enorme sujetador para mantener mis pechos en su sitio y que tenía la barriga de una persona mayor que sobresalía como un melón. Esta amnesia forma parte de nuestra fenomenología cotidiana (no nos vemos a nosotros mismos) y lo que vemos se convierte en nosotros mientras lo miramos." (38) La nostra pròpia mirada ens construeix el cos. Però no hem d'oblidar que la mirada dels demés també ens construeix. I, de vegades, amb més força i crueltat que no pas nosaltres mateixos. (Sobre aquest tema, es pot consultar ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, de Patrícia Soley-Beltran)

"Sospechaba que, de haber venido yo a este mundo con otro envoltorio, mi obra habría tenido aceptación o, al menos, hubiera sido tomada en serio." (40)

La pròpia Harriet explica els motius profunds per decidir crear-se noves personalitats:

"1) Por un deseo general de venganza contra los imbéciles, los tontos y los idiotas,2) por un aislamiento intelectual desgarrador y continuado que me condujo a la soledad tras sumergirme en demasiados libros sobre los que no podía hablar con nadie,3) por la creciente sensación de haber sido una incomprendida toda mi vida y haber estado siempre rogando desesperadamente que se me viera tal y como soy, ser vista de verdad." (45)

"La experiencia acumulada siempre altera la percepción del pasado." (60)

"No es lo que decimos lo que nos hace ser lo que somos. Más bien suele ser lo que no decimos." (61)

Tancats en el nostre món, quan creixem ens pensem que tothom viu igual que nosaltres. Murakami ho expressa així a South of the Border, West of the Sun: "Until I moved to Tokyo to go to college, I was convinced everyone in the whole world lived in a simple-family home with a garden and a pet, and commuted to work in a suit." Aquí, Hustvedt ho ratifica: "los jóvenes siempre extrapolan la realidad de las experiencias de su propia vida. Por más anómala que esa vida resulte para los demás, es algo normal para quien la vive en su día a día." (62) I després de créixer en una família que ha resultat ser peculiar pels seus silencis i manca de relació personal, puc afirmar que no s'equivoca, que el més normal és creure que a tot arreu es dina en silenci a l'estil Buffalo 66 i ningú sap res personal dels demés membres de la família.

"A todos los críticos de arte les gusta sentirse por encima de la obra sobre la que escriben. Si la obra los desconcierta o los intimida es más que probable que la pongan por los suelos." (82)

"¿Cómo se recuerda el amor? ¿Recordamos de verdad un sentimiento? No. Sabemos que existió, pero la memoria no guarda la intensidad del deseo." (177) I això deriva en la terrible pregunta de la qual tots en coneixem la resposta: "¿El dolor perdura más que la alegría en la memoria?" (178)

"La distinción entre realidad e imagen se está desdibujando en estos momentos. La gente vive dentro de una pantalla. Los medios de comunicación social están sustituyendo a la vida social." (206)

"Las escenas del pasado cambian y se reorganizan continuamente, enfocándose desde un presente distinto." (271) En altres paraules: "¿No tienen algo de ficción la mayoría de recuerdos?" (271) Què recordem i què creiem recordar? Un cop el passat esdevé present, és a dir, desapareix, com podem saber amb certesa que els nostres records no són imperfectes? Qui ens garanteix que el record que tenim no és més que la combinació d'allò que creiem que va passar, d'allò que algú altre ens ha dit que va passar, d'allò que voldríem que hagués passat, de la lectura que el nostre jo pretèrit en va fer d'aquell fet, de la re-lectura que el nostre jo present en fa ara, des de la perspectiva i pas del temps, etc.?

I, en el fons, una de les grans preguntes que formula el llibre és si podem arribar a conèixer mai a ningú. Si la vida que observem d'aquesta persona, si els fragments que en podem recollir (independentment de si són autobiogràfics o no) ens poden arribar a mostrar qui va ser aquesta persona. És a dir: Si mai ens podem conèixer els uns als altres plenament.
________________
Siri Hustvedt, El mundo deslumbrante (Anagrama editorial)
començat_ 27/08/15  /  acabat_ 12/09/15

¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran

L'assaig (Premio Anagrama de Ensayo 2015) s'obre amb el relat d'un somni que ha tingut una model. Un somni en el qual es veu sent devorada per cucs. Un somni, clar, que no és ben rebut per aquells que l'envolten pels quals la bellesa, la joventut i, per descomptat, la vida, és l'únic que importa. "Las divas son eternas, morirse no es cool y pudrirse menos. Estaba sola con su angustia. Al final de mi carrera, yo también callé lo que sabía: van a comerte viva, querida." (13) Ens introdueix Patrícia Soley-Beltran ja un dels temes principals d'aquest assaig: la percepció de la bellesa, tot i canviant i modificable al llarg dels anys, és estàtica en la seva dictadura del cos, de la joventut i l'aparença de felicitat. Les angoixes, els neguits, els dubtes, s'han de deixar a una altra classe de persones... però què passa quan algú s'adona que aquestes "classes" de persones són només barreres fictícies imposades i auto-imposades? Què passa quan algú vol ser alhora Rita Hayworth i un intel·lectual francès?

"Se trata de encarnar una belleza ideal en un mundo imperfecto." (13)

"Llevaba años haciéndome (y siendo hecha) como mujer." (18) És a dir, "aprendí a peinarme, a hacerme la manicura y la pedicura, a depilarme, a maquillarme, a combinar ropa y complementos, a posar imitando ante el espejo las posturas de las modelos de las revistas francesas de mi madre, y a andar sobre tacones sin doblar las rodillas ni caerme." (18) Un marcat i meticulós treball corporal per satisfer uns conceptes pre-establerts d'allò que és (o era) una dona segons els cànons arbitraris establerts socialment. La creació d'una "identitat". Entenent aquí "identitat" com a la pertanença a un grup concret que només comparteix certes característiques físiques internes i algunes d'externes i ben poca cosa més. La creació de l'individu en tant que mirall de la societat en la qual li ha tocat viure i com a resposta als genitals que l'atzar li ha assignat. En altres paraules: l'anul·lació de la individualitat en benefici de la massa.

"La indumentaria integra no sólo cómo nos percibimos a nosotros mismos sino también a los demás." (24) És el que Paul Schilder definia com a "esquema corporal", la "imagen interna de nuestro propio cuerpo; la que "vemos" si cerramos los ojos y pensamos en nuestra apariencia." (24) Una imatge que és "maleable, se modifica según nuestro estado de ánimo o el diseño de la indumentaria con la que nos cubrimos y adornamos." (24) Tal i com la pròpia Patrícia em digué a l'entrevista que li vaig fer per Revista de Letras, "escoger la ropa que nos ponemos implica decidir cómo queremos que nos vean".

"Tocar fondo implica encontrar una base sobre la que darse impulso, dar una buena patada a algunas cosas, salir del agujero negro y respirar nuevamente." (26)

"Todas las sociedades humanas buscan una respuesta ante el desorden que plantea el mundo mediante la clasificación sistemática de la realidad." (32) Com afirmava Kazumi Yumoto a Los amigos: "Tenemos miedo a cosas sin forma. Si les damos una forma y un nombre, entonces ya sabemos qué es. Y si sabemos qué es, tenemos menos miedo."

Llegint a l'antropòloga Mary Douglas, Soley-Beltran afirma que "nuestro cuerpo es un espacio para la construcción de la identidad sociopersonal con el fin de obtener la aceptación que todos, en mayor o menor grado, necesitamos para nuestro desarrollo y supervivencia." (33) És per això, segueix el pensament de Douglas, que davant d'una guerra o una catàstrofe tendim a mantenir el nostre aspecte físic impolut. La nostra aparença "refleja nuestra adhesión a las reglas de la civilización y constituye una fuente de dignidad personal" (34) Per això mateix, la imatge dels tres individus treient-se les camises a Hombres en el sol d'en Gasán Kanafani és tan poderosa: no només s'estan treient una peça de roba, s'estant treient el seu vincle amb la humanitat.

"La identidad personal ha dejado de ser algo heredado [els oficis d'abans, per exemple] y estática y se ha convertido en un proyecto, en una actividad en la que constantemente nos esforzamos y en la cual el cuerpo y la autorreflexión juegan un importante papel." (36) 

Mica en mica, queda clar que el primer capítol és una aproximació als dubtes sobre què signifiquen les models. Representen un concepte social? Mostren només unes idees d'una època? A partir d'aquí, què implica mostrar-se d'una manera o d'una altra? Per què ho fem? Des de quan? I, en definitiva, com ens construïm (o ens construeixen) la identitat?

"¿Qué es lo que resulta tan seductor de la persona pública de las modelos? [...] ¿Por qué mientras se reconoce que una actriz interpreta un papel, se cree que las maniquís son "ellas mismas" en las fotos o desfiles?" (48) Quin estrany mecanisme d'hipnosi o suggestió ens fa mirar amb altres ulls a les models? O, anant encara un pas més enllà, tal i com planteja l'autora: existeix realment el glamour? Hi ha realitat més enllà de les màscares, la il·luminació, la direcció, l'escenografia i demés artilugis que generen la idea de perfecció que envolta a les models?

"Hoy en día quizá estamos ya tan habituados a que un modelo de identidad habite nuestro imaginario, que nos parece lo más normal que una figura ajena marque nuestros modos de ver, ser y sentir." (62) Estem tan domesticats, tan ben ensinistrats i tan infantilitzats, que esperem que el pare/mare estat (empresa) ens digui quina roba ens hem de posar, quina música hem d'escoltar i quines pel·lícules hem de veure.

"Mediante el complejo de inferioridad se vinculó el bienestar psicológico a la posesión de un físico adecuado a los patrones de belleza dominantes. Esta vinculación cubrió una operación comercial con una pátina de legitimación científica." (73) I, al mateix temps, va infundar molts més complexos i mancances imposades que el mercat ja s'encarregaria de pal·liar. Començava l'època de les depressions subvencionades, els fàrmacs de la felicitat i el terrible sentiment de no pertinença que només els diners pot apaivagar.

"La celebridad y el éxito económico que cosecha la figura ejemplar de la modelo comunica a hombres y mujeres un mensaje inequívoco: la conformidad con los patrones hegemónicos de identidad obtiene su recompensa." (113) Una afirmació que implica acceptar, també, el contrari: la no-conformitat no té recompensa. De fet, potser té càstig.

"El cuerpo ha crecido en importancia visual y conceptual hasta llegar a convertirse en el principal signo de identidad." (140) Sembla que ja no som segons allò que fem i opinem, sinó segons com ens mostrem físicament. I en tant que el cos és cada vegada més una màquina en el sentit que li otorgava La Mettrie, només aquells amb més diners poden tenir la millor maquinària.

"La práctica generalizada de disciplinas atléticas prehistóricas, como correr, tienden a exacerbarse durante periodos de crisis bajo diferentes nomenclaturas que persiguen su actualización. La fiebre por prácticas como el fitness o el footing (jogging) llegaron a su punto álgido durante la crisis de los  noventa; en la actualidad, el running hace furor. Todos ellos parten de la propia corporeidad para proporcionar un sentido de control e independencia en esos momentos difíciles en los que el contrato social se tambalea y parece que sólo nos tenemos a nosotros mismos." (144) I el que resulta curiós (de fet, més que curiós, intencionat) és el fet que es promocionin aquestes activitats atlètiques que calmen els ànims inquiets, que ajuntaments i diputacions organitzin curses públiqus i les televisions s'omplin de competicions esportives que ens encoratgen a cuidar el nostre cos. Però mai, repeteixo, mai, es retorna  la màxima llatina de mens sana in corpore sano. El binomi es trenca volgudament perquè una cosa és que els ciutadans estiguin sans físicament, és a dir, que gastin menys en sanitat pública (llegeixis campanyes anti-tabac, obesitat infantil...) però l'altra és que alimentin les seves ments. Recordem: cap govern vol ciutadans pensants. Encara es negarien a fer la feina que se'ls imposa!

"El cuerpo es un campo de batalla visual. Las representaciones reproducen relaciones de géneros que son relaciones de poder." (171)

"El lenguaje y el consumo de marcas no esconden, reprimen o expresan el ser "interior", sino que lo producen". (192)

"De la deliberada confusión de la maniquí con el vestido a inicios del siglo XX a la asociación entre modelo, producto e identidad ideal de finales del mismo siglo, en el XXI se afianza la plasticidad de los cuerpos e identidades. La modelo es pura pantalla para la proyección de valores, relatos, anhelos y deseos acuñados por una cultura al servicio de un conglomerado de profesionales e industrias." (204)

"La moda evidencia las jerarquías sociales, pone de relieve los mecanismos de distinción, activa la envidia y el deseo, nos seduce con una fantasía ideal ante la que temblamos, temerosos de no llegar a estar nunca a su altura. Eternamente culpables." (253)

Partint de la idea d'en Benjamin que el capitalisme és religió, aquí s'exposa com la moda utilitza mecanismes, llenguatges i imatges religioses per satisfer la seva necessitat comercial. Tot s'hi val per fer diners.

"En la era de la comunicación visual, el glamour es la liturgia visual que invoca el poder económico." (256)

"Al denunciar la domesticación de placeres e identidades sujetos a intereses mercantiles, mi aspiración no es otra que desligar personas, sueños y esperanzas de la colonización corporativa que invade por ojo, deseo y mente." (256) Així, un cop desmuntat l'engranatge fals (i falsificador) del món de la moda, és a dir, un cop respostes les preguntes inicials del llibre a través d'aquest viatge de creixement de l'autora i d'evolució de la moda i les figures de les models, neixen encara més preguntes: "¿es posible acomodar la legítima aspiración humana a una vivencia corporal gozosa, a la prosperidad, la felicidad y la belleza (cualquiera que sea su definición) sin dictados corporativos universalizantes? ¿Cómo dar cabida a la necesidad humana de belleza y verdad sin caer en el libertinaje visual al servicio de una seductora y explotadora economía de consumo? ¿Es posible crear nuevos modelos de ver colectivos más justos y acordes con la diversidad real? ¿Cómo desarrollar una ética responsable de creación y consumo de imágenes?" (256) En altres paraules, com podem ser feliços individual i col·lectivament?
____________
Patrícia Soley-Beltran, ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama)
començat_ 27/05/15  /  acabat_ 21/06/15

Un busto al cuerpo, Ernesto Caballero

L'australià Christos Tsiolkas plantejava a The Slap què passaria si, en una trobada familiar, un oncle donava una bufatada al seu nebot de pocs anys. Emmanuel Carrère, a El Bigote, plantejava què passaria si un individu que ha portat bigoti tota la seva vida, de sobte un dia decideix treure-se'l i descobreix que ningú se n'adona. En Josep Maria Miró, a El principi d'Arquímedes, plantejava com reaccionaria una comunitat petita (una escola de natació) davant la sospita que un monitor ha fet un petó a un alumne...
Plantejaments senzills però alhora súmament interessants que generen un debat que transcendeix l'anècdota originària. En aquesta obra de teatre, Ernesto Caballero realitza una acció semblant: què passaria si una amiga nostra, doctorada en temes de gènere i trencament de patriarcats, de sobte volgués augmentar-se els pits? Ho fa per pròpia voluntat o perquè ha sigut víctima de les pressions socials que ella mateixa criticava en el moment que està a punt de fer el pas de la ràdio a la tele? Com compaginar les idees de gènere i la lluita contra l'opressió històrica amb el nostre dia a dia?

"Si fuese una chica así, de tu edad, la cosa se entendería algo más" (5) li diu la Cristina 1 a la seva filla: "vosotros los jóvenes estáis más indefensos ante la tiranía de la moda y los estímulos de la publicidad." (5) I, inevitablement, les converses amb la Patrícia Soley-Beltran i el seu premiat llibre ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras em venen al cap.

"Afortunadamente, hoy en día, tenemos los medios de acercarnos al ideal que tenemos de nosotros mismos que es el único ideal que nos queda." (6) Afirma la Cristina 2, l'amiga que es vol operar els pits. El dubte, però, és saber si aquest ideal ens és propi o si ens ve imposat de l'exterior. Si desitgem canviar perquè ho decidim nosaltres lliure i racionalment o bé si ho fem perquè ens sentim forçats a fer-ho per poder amotllar-nos als cànons de bellesa de l'època que ens ha tocat viure.És a dir, per poder pertànyer en la societat que ens envolta.

"El cuerpo es como un escaparate. Una tarjeta de presentación." (7)

Davant d'una fotografia d'un mogró femení perforat per una anella, la Cristina 1 hi veu "el sometimiento de la identidad femenina. El aro como un grillete atenazando al pecho de la Madre Tierra." (10). Mentre que la Cristina 2 hi veu "una reivindicación radical del cuerpo femenino. Esa artista se ha puesto un aro en el pezón para manifestar con ello que sólo ella es la propietaria de su cuerpo y que el pezón ya no sólo está destinado a las tradicionales funciones amamantadoras." (10) Certament, la virtut i el pecat sovint estan als ulls del que mira.
Les dues postures clarament definides i molt ben defensades: "pienso que el orgullo del cuerpo femenino pasa por nuestra capacidad de intervención sobre el mismo... se trata de mi propia autoestima." (10) En una època que ja no ens queden idees pròpies, el cos sembla ser l'únic que realment ens pertany. Per l'altra banda, però, la Cristina 1 "piensa que lo hago para construirme a través de la mirada de los hombres, occidentales y orientales." (10) La construcció de la identitat a través de l'opinió dels demés. L'estigma de tants anys d'emmirallar-nos davant els ulls dels altres.

Ernesto Caballero ofereix tres aproximacions diferents al cos: la naturalista, (Cristina 1) el cos és com és i no l'hem de manipular científicament; la mecanicista, (Cristina 2) el cos és una màquina les peces de la qual poden ser intercanviades i modificades a voluntat; i l'artístico-performativa, (Cristina 3) el cos entès com "objeto de experimentación artística" (21) Tres visions diferents d'una mateixa realitat i tres concepcions dificilment reconciliables.

"¿Podemos realmente hablar de opciones individuales en esta sociedad en que nos vemos sometidos al continuo bombardeo de mensajes subliminales -y no tan subliminales- acerca del cuidado de la imagen?" (24)

Una comèdia profunda sobre ètica, estètica i cirurgia. Sobre la llibertat d'acció i la pressió social. Però, també, sobre què significa ser dona avui en dia i també al llarg de la història. Un text molt encertat que posa en relleu un tret molt clar de la nostra societat: el descontentament promocionat (subvencionat, esponsoritzat) amb nosaltres mateixos. Res que una bona dosi de productes comprats no pugui pal·liar.
___________________
Ernesto Caballero, Un busto al cuerpo ( Dramática Latinoamericana -Celcit)
començat_ 9/05/15  /  acabat_ 9/05/15