Tic-Tac, Claudio de la Torre

"Sabes muy bien cómo hacer perder el tiempo a los demás. Deberías escribir."

Quan en una família humil obrera, un dels fills decideix no treballar perquè s'adona que ell no està fet per ser un esclau de la feina, és a dir, quan apel·la a la moral d'esclau i es proclama senyor (seguint les paraules de Nietzsche), els problemes comencen. Com compaginar el desig de viure amb la necessitat de sobreviure (en una societat capitalista)? Un tema que recorda moltes obres del modernisme català com l'Auca del senyor Esteve, però que aquí no es desenvolupa pel mateix camí sinó que aquí arriba el pare de treballar amb la il·lusió infantil, i resignada, de qui espera que li toqui la loteria per poder deixar la feina que ja fa anys que odia. És a dir, el sentiment d'alienació no és únic del fill, de les noves generacions, sinó que és una qüestió hereditària i, afortunadament, algú està disposat a trencar-ho voluntàriament i no apel·lant als designis de l'atzar.

En el segon quadre de l'obra, un farmacèutic que en comptes de vendre medicaments ven somnis, es queixa als seus treballadors que la gent ja no somia: "Yo le oí contar a mi antecesor que en sus tiempos soñaba todo el mundo, dormido o despierto. Pero, ¡ahora! Y es que hasta los libros se han puesto imposibles, no hacen más que copiar la vida." Fins que entra el fill, acompanyat d'un Homenet que afirma ser la seva consciència. A partir d'aquí es produeix una mena de conte de nadal dickensià i li mostren al fill què en pensa la gent d'ell per indicar-li que està malbaratant la seva vida i no és volgut per ningú.

"Yo era feliz con mis sueños", es queixa el fill al manicomi dels morts després que no l'hagin volgut acceptar entre els morts. "Sin importarme nada el mundo. ¿Quiénes trajeron la miseria? ¡Los otros! Que si el dinero, que si el trabajo... ¡No me dejaban en paz! Por eso me maté."

Una obra alegòrica, fins i tot fabulista, que vol ser un cant cínic a la necessitat de seguir somiant. No hi ha la innocència d'aquells que ens animen ingènuament a seguir somiant prometent-nos un món millor i fantàstic, sinó la fèrria estoïcitat d'aquells que, malgrat la misèria que ens envolta, la mediocritat de la seva existència i la foscor del nostre entorn, mai hem de deixar de somiar. Per molt inútil que als demés els pugui semblar.
____________
Claudio de la Torre, Tic-Tac (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 5/01/16  /  acabat_ 6/01/16

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater

Qualsevol excusa és bona per agafar un llibre de teatre modernista. En aquesta ocasió, un vol a Madrid el polèmic dia de la hispanitat (#resacelebrar a les xarxes) n’és una de més bona que d’altres.

Començar Aigües encantades és entrar en un món que ens sembla molt llunyà, pràcticament irreal però que, de fet, no està tan lluny de nosaltres. Sorprèn, però, percebre que aquella revolta modernista, aquell cant a la cultura, a la revolució contra els pares i la religió, símbols de tradició i arcaicisme, de sobte perden força. Podria ser que els temps han canviat tant que costa percebre els neguits de Cecília i les preocupacions del seu pare com a quelcom present, vigent, factible avui en dia. També podria ser que qui hagi canviat sigui jo.

No fa tants anys (de fet potser en fa gairebé una desena, ben pensat) vaig viure una època modernista (literàriament parlant) i vaig gaudir de l’Auca del senyor Esteve, les relectures de Josafat, Solitud, la Vida i la mort d’en Jordi Fraginals… i m’hi sentia plenament identificat amb aquell revolta juvenil. Amb la necessitat de fugir. De conèixer. De viure. De trencar amb el passat. Ara, entenc el missatge, el segueixo compartint, però m’adono que no m’afecta de manera tan visceral. El temps, aquest mutador inevitable.

“Se pot estimar a una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.” (26) Proclama Cecília adoctrinant als pares. Un del punts menys versemblants (si més no des del punt de vista de la societat actual) de l’obra. Simplificar als pares, convertir-los en estereotips de la tradició cega i ferotge, una funció que ja realitza a la perfecció mossèn Gregori. Per això continua Cecília; “el mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.” (27)

“No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.” (33)

El poder de la paraula: “la paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.” (33)

“Oh, poble! Abandona la llegenda i entra a la realitat.” (57) reclama el foraster que proposa aprofitar l’aigua dels gorgs per fer un canal que regui els camps. I aquesta frase seva ressona inevitablement com el pas del mite al logos grec, l’abandó de la superstició i les llegendes en benefici de la raó. Tants anys després, i encara no s’ha fet el pas definitiu.

“Vosté, el mestre, el pare, l’església, les llegendes, els miracles… la vostra misèria… són els anells d’una cadena, que em fan mal i vull rompre!” (77)
__________
Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades (Edicions 62)
començat_ 12/10/12  /  acabat_ 14/10/12