Els micromecenes, Alberto Ramos

La ironia de l'Alberto Ramos no només no es perd amb els anys (ja en fa 5/6 que ens coneixem literària i personalment) sinó que s'intensifica. Vegis com a prova irrefutable El hombre del frac i Els últims dies de Clark K. Potser perquè compartim molts referents, els generacionals i els deformatius per professió, però la qüestió és que gaudeixo veient com la seva ironia creix en aquest text que s'endinsa en la política, en les promeses electorals, en els referèndums, les terceres vies, els plans D... sense fer-ho del tot. Com a temes paral·les al tema principal: el tatuatge que en Txema es vol fer de la cara de la Sílvia (futurible líder del partit) en el penis. Aquest és el plantejament de l'obra. I el desenvolupament és pur Ramos. Barreja de cinisme, Kafka, contemporaneïtat i absurd.

Ara no recordo fins a quina fase del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta va arribar amb aquesta obra, però en puc entendre la bona acollida que va tenir. No només és una sàtira sobre la inhumanitat que poden mostrar els polítics, molt més interessats en els vots que no les persones, sinó que a més també planteja la penúria que viu el sector artístic, obligat a recórrer a campanyes de micromecenatge per poder tirar endavat qualsevol projecte (ja sigui l'enregistrament d'un CD o el cost del tatuatge d'en Txema). Perquè, tal i com afirma l'Alberto, desenganyem-nos, en la gran majoria dels casos, els micromecenes no ho són per interessos artístics ni altruïsme creatiu sinó que són únicament els amics i familiars. Són les noves participacions als números de Nadal que veníem per a costejar-nos el viatge de final de curs d'EGB. Petites extorsions a aquells que ens estimen sense preguntes. Perquè, què en farà la iaia Milagros (per part de la Sílvia) de la foto del penis tatuat d'en Txema que ell envia com a agraïment contractual a tots els micromecenes? Què en faràn tots els altres, de fet. El mateix de sempre: pagar i callar.
_______________
Alberto Ramos, Els micromecenes 
començat_ 5/12/17  //  acabat_ 5/12/17

El hombre del frac, Alberto Ramos

Un curiós visitant, vestit amb frac i traginant un maletí, entra a casa d'un desconegut que està nerviós per algun motiu que l'audiència desconeix. A partir d'aquí, d'aquesta invasió de l'espai propi, però també d'aquest element sorpresiu de la vestimenta del visitant, Alberto Ramos traça el diàleg equívoc entre els dos protagonistes on els dubtes sobre la comprensió del llenguatge abunden, fins arribar a la conclusió que aquell home del frac ha entrat a casa de l'altre fugint de la Pantera Rosa. Ara tot està molt més clar.
"¿Porque qué clase de persona sería si no pudiera acoger en mi casa a un perfecto desconocido que está siendo perseguido por un personaje de dibujos animados?" (9)

"¿No casaron a la Estatua de la Libertad y la de Colón? Pues podríamos casar al Cristo del Tibidabo con el Cristo del Corcovado. Y pensé: no estaría mal, una boda homosexual entre dos Cristos." (25-6)

El diàleg entre el Visitant i l'Habitant, pur teatre de l'absurd amb punts àlgids d'hilaritat, continua fins que, després de moltes voltes, descobrim qui és l'home del frac i per què el persegueix la Pantera Rosa. Es tracta d'un interessant joc de disfresses que ens fa plantejar qui s'amaga realment sota les màscares que ens posem a diari: som la persona treaballadora que es vesteix per anar a l'oficina o l'individu que s'enfunda un xandall per anar al gimnàs, o el que es posa una camiseta revellida per anar a un concert? O el que fingeix interès en les presentacions més avorrides mentre només pensa en obrir una altre ampolla de Moritz? O som totes aquestes persones alhora?

"VISITANTE: La vida es ridícula. Siempre lo ha sido.
HABITANTE: Ahora más." (36)
I, lamentablement, aquesta és la sensació que tenim. Ja ens poden haver explicat les mil-i-una sobre les insensateses vitals d'aquest o d'aquell, aquesta vida, pel fet que l'estem vivint nosaltres, pel fet que està conduïda a l'inversa del què afirmava Leibniz i NO estem en el millor dels móns possibles (si som optimistes, clar. Si fossim pessimistes diríem que sí, que aquest és el millor dels móns possibles. Que no podem aspirar a més. Que aquesta merda és tot el que hi ha. Però som optimistes), ens fa veure, sentir, que la vida és més ridícula que mai.

"Usted no comprende nada. Cree que comprende, pero lo único que tiene es información. Datos. Y con la información no es suficiente." (42) Un ordenador, per molta informació que posseeixi, és incapaç d'entendre res: només respon a fòrmules pre-fixades, a coordenades introduïdes que segueix al peu de la lletra sense entendre què fa ni per què ho fa. Per això són inútils els mètodes d'ensenyament actuals: no són més que una introducció de dades i més dades dintre de l'alumne, sense cap voluntad que ell entengui o sàpiga per a què serveixen. Li introdueixen dades perquè quan li preguntin l'any del descobriment d'Amèrica, sàpiga dir 1492, encara que no sàpiga què va implicar aquest descobriment. Màquines imperfectes esperant desesperadament a que els indiquin les coordenades d'acció i així no haver de pensar per compte pròpia. (Que, després de tant de temps sense fer-ho, ja no en saben)

Un text interessant, plegat de dubtes lingüístics i qüestions sobre el significat de les paraules i allò que diem però, també, de referències a la cultura popular: la Pantera Rosa (tant la sèrie com la pel·lícula, de fet només hi falta el pastisset per completar la sagrada trilogia), l'Inspector Gadget, Darth Vader... una sàbia combinació per un text ple de paradoxes ben fomentades.
______________
Alberto Ramos, El hombre del frac (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 22/01/15  /  acabat_ 22/01/15

Els últims dies de Clark K., Alberto Ramos

Transportant als personatges de la Lois i a en Clark de la saga d'en Superman a una escena de parella, Alberto Ramos mostra els possibles conflictes interns del superheroi: "si jo no fos en Superman, m'estimaries?" (7). És a dir, m'estimaries pel que sóc més enllà d'aquesta qualitat sobrenatural que posseeixo que em fa diferent? Per exemple, si jo fos ric, o rei, m'estimaries si passés a ser pobre o súbdit? El dilema sobre la veracitat dels sentiments i l'encegament d'allò que ens fascina. El dubte sobre si algú amb poder és valorat per qui és o per allò que representa.
Fins que descubrim l'engany: aquest Clark no és en Superman. Mai ho ha sigut, ni mai ho serà. Malgrat assemblar-s'hi físicament, no l'és i aquí radica la seva pena i els seus temors. Aquí rau, també, la possibilitat dels seus dubtes i inseguretats. Un superheroi, per definició, és perfecte. Per descomptat que tots acaben sortint temporalment del seu paper i s'enamoren esdevinguent més febles i vulnerables. Però, en principi, en Superman mai dubtaria de les seves capacitats. Mai es qüestionaria si la Lois l'estima per qui és o no. És a dir, mai cauria en el cercle viciós de les converses de parella.

"Tot allò que fas en públic està repercutint en la teva imatge. I com que tu fas més coses en públic que no pas jo, la meva imatge és la que està més exposada. Oi? Sí? O potser la gent normal no tenim una imatge que cuidar? Tothom està exposat al què diran, no només els que sortiu als mitjans de comunicació." (22)

Curiosa proposta i gir argumental de l'obra: en Superman es planteja què deu ser això de ser normal per un cop a la vida i en Clark li proposa que es faci passar per ell, que, durant una setmana, en Clark marxarà al poble a veure la seva mare i en Superman es faci passar per en Clark. El joc dels disbarats està servit en aquest prometedor final del primer acte. Aquest superman postmodern, es mostra dubitatiu, humà.

"Si l'únic interès d'un llibre està en saber com acaba, llavors no val la pena començar-lo" (30). I en aquesta afirmació hi ressonen les paraules d'Oscar Wilde quan afirmava que si un llibre no val la pena de ser re-llegit una i altra vegada, no val la pena de ser llegit.

"Si en Clark i en Superman fossin dues persones diferents, a qui triaries?" (50) Aquesta és la pregunta clau de l'obra. si un, l'home, l'ésser imperfecte, insegur, fumador, farsant, necessitat de sexe i d'emocions i l'altre, el superhome, el perfecte, el robòtic, el bondadós, el que no discuteix mai, el que sempre fa el què ha de fer (un superhome realment allunyat del nietzscheà que fa només allò que vol fer) fossin dos individus diferents, amb quin dels dos ens quedaríem? Preferiríem l'androide perfecte i, per tant, sense sorpreses ni emocions, o bé l'individu imperfecte, insegur, oscil·lant. Aquest és l'interessant dubte que planteja Alberto Ramos enmig de les pinzellades d'humor negre i ironia que omplen l'obra. El dilema entre imperfecció i perfecció, entre vida i mort, entre bondat i humanitat.
_____________
Alberto Ramos, Els últims dies de Clark K.
começat_ 15/12/14  /  acabat_ 15/12/14