The Tanners, Robert Walser

"The traces Robert Walser left on his path through life were so faint as to have been almost effaced altogether." Ens diu en G. W. Sebald al pròleg. I aquesta sembla ben bé la sensació. Qui és en Robert Walser? Per què se'n fa una obra de teatre que es diu L'art de desaparèixer lentament? Quin misteri hi ha rere la persona /personatge? 

Un pròleg bastant llarg i fent moltes referències a The Robber... què passa, que no estic llegint The Tanners? Bé, és igual, és una gran introducció a aquest autor desconegut per mi que afirma coses com:

"Healthy people should always, so to speak, take certain risks. For what other reason, blast and confound it, is a person healthy? Simply in order to stop living one day at the height of one's health?"

"I know now more than ever that intellectual circles are filled with philistinism. I mean moral and aesthetic chickenheartedness." 

I ja dintre de la novel·la, veig ràpidament el to pausat però incisiu d'en Walser: "he often also reproached himself bitterly for neglecting the duty of being at least a little happy." 

Quin personatge, aquest en Simon. Un xerraire que encara no he acabat de desxifrar si és un txitxarelo o bé una criatura innocent. Un individu que està perdut i va provant feines i, pel que sembla, vides, gràcies a la seva oratòria. 

Quina imatge més terrible (sobretot per la seva realitat) aquesta dels treballadors anònims del banc, que es passen tota la vida fent el mateix, veient la mateixa gent, que poden tenir un atac de cor enmig de l'oficina després d'haver-hi treballat 50 anys i gairebé ningú reaccionarà. "I don't care a whit about enjoying the benefits associated with receiving a fixed monthly income. While receiving it, I degenerate, becoming addlepated and lily-livered, I ossify." 

"I don't want a future, I want a present." 

I això, que sembla tan senzill, és tan sistemàticament oblidat que fa feredat. 

"You have a future only when you have no present, and when you have a present, you forget to even think about the future." 

"Life is so tedious and this encourages the development of oddities." 

Llegir ens fa viatjar, això ho sabem tots, però no acabo d'entendre per què últimament tots els llibres que llegeixo em fan viatjar al passat. És que potser ja sóc tan gran que tinc més històries al darrere que pel davant? En aquest cas, l'escena d'en Simon menjant en una Cantina per pobres amb un avi sense feina al costat m'ha transportat al meu primer matí a Liverpool. Primer i últim, Liverpool només era un tràmit camí de Glasgow, el destí final. Era l'aeroport barat que Easyjet tenia des de Barcelona (quan encara no existia Ryanair, quan encara no tenia internet a casa i vaig fer la reserva dels vols a l'Estació Jove de Girona). Després, 5 hores de tren cap al nord. Doncs aquell primer matí a Liverpool, després d'una arribada accidentada, d'un individu que em va oferir ajuda per trobar un lloc per dormir però que va insistir tant en què pugés al seu cotxe que jo, amb els meus 20 anyets no me'n vaig refiar i vaig acabar vagant sota el plugim britànic fins anar a petar a un YMCA que em va oferir refugi i un espai en una llitera compartida amb desconeguts (i una nit de no dormir abraçat a les meves 50 maletes que temia que em prenguessin). L'endemà pel matí jo era en Simon, o més aviat jo era la Klara: algú fora de lloc en una Cantina que oferia menjar a sense llars, alcohòlics, drogoaddictes i d'altres personatges.

"How can you mean to portray a life when you've scarcely yet experienced one?" 

El dubte sobre la possibilitat dels joves de poder parlar sobre la vida quan encara no l'han viscut. Com si només poguéssim parlar d'allò que hem viscut i prou, impossibilitant a pràcticament tots els escriptors a escriure perquè, quan es va topar amb un escarbat humà en Kafka? O quants cotxes va cremar en Jordi Casanovas abans d'escriure Gazoline? O quan va viatjar a Bedlam la Mar Bosch (i si ho vas fer, coi Mar, perquè no m'hi has portat mai?)... Quan em van concedir el premi Boira per Tu i Jo els membres del jurat em van dir que tenien molta curiositat per saber quina edat tenia l'autor de l'obra i que coincidien que havia de ser algú gran, de més de 60 anys... Vaig escriure Tu i jo, una obra sobre la vellesa, l'Alzheimer i la pèrdua de la identitat als 27 anys. 

"What was a dead man? What else but a reminder to live?" 

"You believe all kinds of things when you lack experience, and later you experience things that make you see the world quite differently." 

"I cannot live and at the same time despise my life. I must find myself a life, a new life, even if all of life consists only of an endless search for life." 

I aquests dies que el fantasma de marxar de la Xina (després de gairebé 6 anys) em comença a assatjar i els dubtes sobre la vida aquí, el valor de les coses, de la família, dels amics, de les arrels, fa que tot plegat sigui més enterbolit ara que un virus ens manté presoners a Xangai i que aquest comentari ressoni amb molta força. Si en fa d'anys que estic buscant el meu lloc el món! El lloc on poder viure perquè allà on em va tocar néixer em resulta detestable, insípid, lleig, però allà on vaig a parar (Escòcia, la Xina) té també una data de caducitat... 

"I found the days so beautiful I'd have considered it impertinent to desecrate them with work. You know how much is lost by daily work." 

I aquesta reflexió, aquest axioma, aquesta veritat categòrica, és la que massa sovint oblidem i malgastem les nostres vides en feines de merda, avorrides, insulses, inútils i repetitives. Com si els nostres dies no fossin finits. 

Després d'un interessant diàleg sobre els beneficis i els inconvenients de quedar-se sempre al teu país, en Simon afirma que, en el fons, ell tampoc no vol cap gran carrera professional perquè "what's so grand about it: people acquiring crooked backs at an early age from stooping at undersized desks, wrinkled hands, pale faces, mutilated workday trousers, trembling legs, fat bellies, sour stomachs, bald spots upon their skulls, bitter, snappish, leathery, faded insipid eyes, ravaged brows and the consciousness of having been conscientious fools." I afegeix: "I'd rather live with financial difficulties than be faced with the difficult decision of where to travel on summer holidays to restore my ruined health." 

Potser per la vida erràtica d'en Simon però aquest llibre segueix desenterrant molts fantasmes del meu passat. Dels bons i dels dolents. Recordo la meva arribada a Glasgow carregat amb maletes i caminant perdut per la ciutat. Recordo els pisos de Girona (els dos del Cardenal Margarit i el del Bonastruc de Porta). Recordo les feines a Rotimpres i a la Roberlo, als Papers Torras de Sant Julià de Ramis i a la Xocolata Torres de Banyoles, i a Sant Celoni i la fugida a la Patum. Recordo Santa Maria de Palautordera i recordo Finlàndia... 

"Starting over from the beginning, even if it was for the fiftieth time now, what did it matter." 

"I'm quite conscious of my virtues and weaknesses, and take pains to avoid boasting about either." 

I aquesta mena de confessions són les que ens fan valorar a en Simon, respectar-lo en les seves decisions vitals i entendre el seu deambular per la vida sense grans ambicions però tampoc grans neguits. I potser també és això el que hi veu en ell la dona de l'últim capítol (una prostituta? La madame d'un burdell? Segurament). Per això li demana que calli i vagi amb ella. Perquè la tendresa i bonhomia d'en Simon són contagioses. 

______________

Robert Walser, The Tanners 

començat_ 17/5/21 //  acabat_ 28/7/21

The Fixer, Bernard Malamud

"Our world -our desperate, broken world- needs existential novels, novels that give us something more valuable than hope: a call to action", ens diu Jonathan Safran Foer a la introducció. "Gambling about the state of the world suddenly wasn't enough. And excusing myself from political activity felt wrong. In light of this book, my inaction felt immoral." Doncs a veure. Ganes que un llibre em torni a remoure.

"There are no wrong books. What's wrong is the fear of them."

"The past was a wound in the head." I masses vegades això és el que és precisament el passat: una ferida (oberta) en el nostre cap que mai som capaços de guarir del tot.

Pots ser jueu (encara que no practicant) i treballar per un antisemita? Aquest és el dilema que se li presenta a en Yakov. I la resposta, com la majoria de respostes que rebem en les últimes dècades, passa pels diners. Si ens paguen, sí. I, despres, un cop hagi cobrat, ja marxarà i s'oblidarà d'allò que ha fet. Us sona? Quantes vegades hem acceptat feines de merda per desesperació i hem pensat en cobrar-les ben ràpidament per oblidar-les? I quantes vegades ens hem dit: espero al mes que ve i plego? O bé, quan arribi a X dies ho deixo, però no ho deixem mai? Perquè, quants diners són suficients per assolir aquest cim inabastable des d'on anhelem asseure'ns a observar com passa la resta de la vida que ens han inoculat com a objectiu des que vam nèixer? Acceptem-ho: fins i tot en èpoques de vaques grasses, no som més que ridículs Sísifs arrossegant el coi de pedra muntanya amunt una i altra vegada.

"If there was a God, after reading Spinoza he had closed up his shop and become an idea."

"If I have any philosophy, if you don't mind me saying so, it's that life could be better than it is."

I llegeixo amb ràbia la caiguda en picat d'en Yakov. Aquest procés Kafkià que li toca viure on la condemna ja està escrita prèviament. I m'emprenyo. M'emprenyo perquè aquestes injusticies passen. Perquè masses vegades ens hem enfrontat amb pre-judicis semblants, perquè la vida al nostra voltant sembla ensorrar-se, perquè malgrat estar a 10.000km de distància de Catalunya, les notícies que en llegeixo sobre la mala gestió del coronavirus, sobre l'empresonament d'en Hasel, sobre l'estupidesa de fer eleccions... em fan encendre. Perquè els morts ja no són únicament estadístiques, sinó que han engolit també a amics i familiars. Perquè n'hi ha masses de preocupats únicament en l'Íbex-35 dels collons i no en la salut de ningú. Perquè a Europa la població estava massa envellida, les pensions ja començaven a ser difícils de pagar i sobraven avis i àvies. Perquè tan de bo per una vegada, encara que només fos una maleïda vegada, es produís un fenòmen de justícia universal i rebessin aquells que han de rebre i els demés mortals poguessin tornar a fer la seva vida normal!

"If you work like a horse you can't live like the gentry."

"When one had nothing to do the worst thing to have was and endless supply of minutes. It was like pouring nothing into a million little bottles."

Després de mesos tancat a la cel·la d'aïllament, quan per fi en Yakov pot sortir una hora i mitja per anar al jutjat, només podem intuir com es pot sentir: "on the trolley he watched the shops and passers-by in the streets as though he were in a foreign country. How moving it was that a peasant entered a store." I me n'adono que la nostra rutina diària es menja les nostres il·lusions. Que ja no mirem al nostre voltant amb la il·lusió infantil de descobrir un món nou. De sobte, el món que ens envolta, encara que no deixi de ser sorprenent, ja no ens crida l'atenció. Els primers dos anys de treballar a Xangai, els meus desplaçamens diaris en metro (1 hora per anar i 1 per tornar) se'm feien curts tot observant el formigueig de persones al meu voltant. El degotall de vides i persones/personatges que omplien el metro. Les vides que m'envoltaven i els misteris dels seus móns. Ara, que ja en fa més de 5 anys que faig un trajecte semblant, gairebé mai miro al meu voltant: es veu que la vida digital que escup el meu mòbil em resulta més interessant. I me n'avergonyeixo.

"Where do you look when you lose your mind?"

El relat del temps a la cel·la de confinament esdevé horrorífic. Cada dia que passa el seu dolor augmenta i l'esperança es deteriora. Cada vegada que sembla que està a punt de passar alguna cosa positiva (el jueu ric, la carta de la dona, la visita del sogre...) acaba sent 50 vegades pitjor. Fins al punt de l'encadenament 24 hores al dia al llit. Una mort en vida. I un llibre a moments tant dur que et fa enrrabiar. Et fa venir ganes de sortir al carrer a clamar justícia, a buscar la llibertat. I aquesta és una virtut que no tots els llibres tenen. Aquesta és la crida a l'acció que s'anticipava al pròleg. I efectivament l'ha assolit. Foc al cor!

__________________

Bernard Malamud, The Fixer

començat_ 2/3/20 // acabat_ 17/6/20

Els micromecenes, Alberto Ramos

La ironia de l'Alberto Ramos no només no es perd amb els anys (ja en fa 5/6 que ens coneixem literària i personalment) sinó que s'intensifica. Vegis com a prova irrefutable El hombre del frac i Els últims dies de Clark K. Potser perquè compartim molts referents, els generacionals i els deformatius per professió, però la qüestió és que gaudeixo veient com la seva ironia creix en aquest text que s'endinsa en la política, en les promeses electorals, en els referèndums, les terceres vies, els plans D... sense fer-ho del tot. Com a temes paral·les al tema principal: el tatuatge que en Txema es vol fer de la cara de la Sílvia (futurible líder del partit) en el penis. Aquest és el plantejament de l'obra. I el desenvolupament és pur Ramos. Barreja de cinisme, Kafka, contemporaneïtat i absurd.

Ara no recordo fins a quina fase del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta va arribar amb aquesta obra, però en puc entendre la bona acollida que va tenir. No només és una sàtira sobre la inhumanitat que poden mostrar els polítics, molt més interessats en els vots que no les persones, sinó que a més també planteja la penúria que viu el sector artístic, obligat a recórrer a campanyes de micromecenatge per poder tirar endavat qualsevol projecte (ja sigui l'enregistrament d'un CD o el cost del tatuatge d'en Txema). Perquè, tal i com afirma l'Alberto, desenganyem-nos, en la gran majoria dels casos, els micromecenes no ho són per interessos artístics ni altruïsme creatiu sinó que són únicament els amics i familiars. Són les noves participacions als números de Nadal que veníem per a costejar-nos el viatge de final de curs d'EGB. Petites extorsions a aquells que ens estimen sense preguntes. Perquè, què en farà la iaia Milagros (per part de la Sílvia) de la foto del penis tatuat d'en Txema que ell envia com a agraïment contractual a tots els micromecenes? Què en faràn tots els altres, de fet. El mateix de sempre: pagar i callar.
_______________
Alberto Ramos, Els micromecenes 
començat_ 5/12/17  //  acabat_ 5/12/17

The Double, Fyodor Dostoievski

Podem llegir les desventures del funcionari Golyadkin en tant que un personatge intentant formar part d'una elit social dins de la qual no el volen. Podem riure, fins i tot, veient el gran ridícul que fa quan, després de passejar tot el dia en un carruatge exagerat i fora de lloc, d'estar tres hores a la porta de la festa intentant reunir el valor per entrar, posa la pota davant l'amfitriona i és fet fora de la casa. Sí, podem riure. Fins que recordem com actuem molts de nosaltres a les festes de nadal de l'empresa, o davant la presència del senyor conseller que ha vingut a inaugurar una modesta exposició al nostre poble o barri... i llavors pretenem riure encara amb més esma, per fingir que nosaltres no som com aquest perdedor. No, nosaltres no som com ell...

I llavors apareix el doble. Algú idèntic a ell, que es fa dir pel seu mateix nom, i que va a la seva oficina. Al principi, hi ha una sensació kafkiana, en el sentit que la gent no reacciona davant l'home encorbatat/doble. És a dir, que el protagonista està tan deshumanitzat, tan alienat, que ningú se n'adona que en realitat no és ell. Però, mica en mica, el doble es va apoderant del lloc de l'original i deixant a l'original en un mal estat social. La gent està convençuda que el doble és bona perona, honrat, treballador, mentre que l'original, que no ha fet res, passa a ser un pària. El trepa ensarrona als demés i la bona persona és trepitjada i repudiada. Ens sona d'alguna cosa? Ho estem veient diàriament al nostra voltant? S'està encoratjant perquè continuï així? S'està premiant de manera institucionalitzada als trepes, als trepitjadors i als sense-cor? I encara hi ha gent que em pregunta per què no PUC tornar al meu país...

Però, és tot únicament bogeria com ho interpreten els seus companys de feina i els seus superiors? És només això el que ens volia explicar en Dostoievski? El descens neuròtic d'un individu mediocre? Per molts, es tracta a més de la recreació del tema del Doppelgänger, de la creació del teu nèmesis, perquè està clar que en Golyadkin junior té totes les qualitats que li manquen al sènior. És segur, agradable, sap fer amics... però també ensabonar, enganyar, mentir per millorar socialment... I ens fa (o ens hauria de fer) plantejar si aquest és el model d'individu que volem? Aquest és l'ésser triomfador? O bé aquesta és la crítica que fa Dostoievski de la depravació social que premia als embaucadors i condemna a les persones honrades?

_____________
Fyodor Dostoevsky, The Double
començat 3/7/17  /  acabat_ 18/7/17

Ante la ley, Franz Kafka

La lluita inútil de l'individu contra el sistema sempre havia fascinat a Kafka.
Els esforços en va de Josef K en El procés per esbrinar de què se l'acusa, o de K a El castell, per poder accedir a la fortificació, m'havien alegrat (alhora que incendiat) les hores post-adolescents de lectura, però ara feia molt que no topava amb un text d'en Kafka i me n'alegro. Recupero el seu tremendisme pausat, el seu recargolat existir i les seves bifurcacions existencials. Retrobo la lluita de l'ésser, de l'home, contra l'estat, la justícia i, fins i tot, contra el propi home. Una lluita que ja té perduda d'entrada però que, malgrat tot, s'esforça a dur-la a terme. Tossut de mena, l'individu es mostra més obtús que l'estat/la justícia/la burocràcia i persevera en el seu esforç. Potser perquè no sap actuar d'una altra manera, potser perquè no té cap altra opció...
I, en aquest conte, el protagonista s'està tota la vida davant la porta de la llei oberta de bat a bat però incapaç d'entrar-hi per la protecció d'un guardià. Una mena de No, d'en Pedrolo, la funció del qual és unicament evitar-li que entri. I masses vegades, quan hem topat amb la burrocràcia més afèrrima, de compulsats inútils i formularis inacabables, ens ha semblat que la seva intenció no és cap altra que la de barrar-nos el pas pel simple plaer de fer-ho. Tots hem presentat masses instàncies i hem omplert masses formularis per no entendre perfectament la frustració dels individus kafkians.
________________
Franz Kafka, Ante la ley
començat_ 16/03/16  /  acabat_ 16/03/16

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

El condominio, Stanley Elkin

A Independence Day, Richard Ford retratava una Amèrica en involució a través dels ulls cínics d'en Frank Bascombe, reconvertit en aquesta segona novel·la en agent immobiliari. A través de les cases que mostrava i els barris que visitava, descobríem el seu món i els seus neguits. El començament de El condominio ens retorna al món d'en Frank Bascombe: la detallada i hiper-adjectivada descripció de la construcció dels nous barris de bungalows, del pas de la propietat privada a la idea de la propietat compartida, aquests condominis quet garantien una residència personal i unes àrees comunes pel plaer de tothom que, al cap d'uns mesos, ja estaven oblidades i abandonades... un retrat de la incapacitat humana de preservar allò que és de tots, ja sigui un condomini, un barri, un poble o un país.

"A la mierda la muerte. Vivid como si no existiera porque existe de veras." (44)

En un gir kafkià, el condomini que hereda en Marshall del seu pare, encara de cos present, resulta econòmicament inviable d'acceptar. (I en dir "kafkià", també es podria dir "català" perquè l'impost de successió ha posat a molta gent en una situació semblant). Acceptar l'herència implica acceptar també una quantitat impagable de despeses comunes i deutes contrets pel seu pare; vendre el condomini no es pot fer fins que la paperassa no estigui enllestida i, mentrestant, els deutes seguiran creixent... i la proposta a la baixa dels propietaris de comprar-li el condomini tampoc satisfà a en Marshall. A qui hauria de satisfer que l'estiguin robant davant mateix del cadàver del seu pare?

"Comprendía -o mejor dicho, comprendía que no había manera de comprender- que el valor de las cosas estaba sujeto a fluctuaciones disparatadas." (55) En un món regit per diners inexistents, per fluctuacions econòmiques tan volàtils com irreals, el valor de les coses esdevé una quimera somiada per algú altre.

"En el fondo era asombroso que hubiera tanto sufrimiento y tan poca venganza en el mundo." (60) Educats (ensinistrats (?)) com estem en l'obediència i el pacifisme de postal, en la resignació i la humillació cristianes, rebem els cops sense plantejar-nos com els podrem retornar.

De sobte en Marshall, instal·lat temporalment a casa del seu pare, comença a descobrir els entramats d'aquesta curiosa ciutat-estat. El fan fora de la piscina pública perquè no porta la pulsera que el certifica com a resident o, en el seu defecte, com a visitant convidat per un resident. Poc després, rep la visita mafiosa de l'equip directiu dels residents de la comunitat. "Estamos en el paraíso" (88) li diuen. "Somos un microcosmos. Si aquí logramos que todo funcione, ¿por qué no lo consiguen fuera? ¿Me sigue? La respuesta es sencilla. ¿Dónde están los negros? ¿Dónde están los puertorriqueños? [...] No solo somos una comunidad, ¡somos un gueto!" (86) I ho diuen amb el cap alt. Amb l'orgull d'aquell que creu fermament que està fent allò correcte precisament perquè és el contrari del que fan els demés. Una comunitat tancada obsessionada en preservar el seu paradís artificial a través de comités i taxes internes. I, mentrestant, en Marshall se sent cada dia més desplaçat, més gelós del món que s'obre fora del condomini: "babeaba viendo los productos lujosos en los escaparates, mirando como un demente a las jóvenes amas de casas y a las mujeres que iban a la moda. Estaba celoso de los niños bien vestidos, les envidiaba el privilegio de tener portero y que vivieran en edificios con ascensor, los odiaba por lo que imaginaba que sería su dominio del francés y sus mentes despiertas, por sus niñeras y por sus buenas maneras." (96) "En una tienda de artículos de piel se enfadó consigo mismo porque, a diferencia del delgado propietario que vestía vaqueros y jersey de cuello alto, él no era homosexual." (97) Mirant al seu voltant, es feia la pregunta que molts ens hem fet (i ens seguim fent) tantes i tantes vegades: "¿Por qué no podía tener las cosas que quería en lugar de las que tenía y las que aún debía legalizar?" (98) Per què la tantes vegades publicitada (però mai observada) justícia divina (o poètica pels ateus) no es produeix? Perquè no hi ha una correlació directe entre allò desitjat i allò rebut com sembla existir entre allò no-desitjat i allò imposat?

"Era un auténtico amnésico para las cuestiones privadas, la vida pública le resultaba mucho más real que la suya." (99)

La ciutat vista com una autèntica trampa sense sortida possible. Un parany ple d'enganys i vides no-viscudes. Edificis i condominis que des-humanitzen a l'hora que massifiquen als individus: "Al mudarme aquí, quise cambiar de vida, alterar sus condiciones manipulando la geografía, pero ahora veo que eso no tiene nada que ver. [...] La salud mental es como la altura de una persona. Los traumas no tienen nada que ver. Se es feliz o no se es." (147) I, perdut en el fals paradís ple de regles i restriccions, d'avis que no volen veure els seus néts ni en fotografies, en Marshall arriba a la conclusió que "no me siento diferente a cómo me sentía antes. Soy tan infeliz como antes, pero no más." (148) La seva immersió en "el paraís" que li prometien que era el condomini, ha produït aquests resultats letàrgics.
_______________
Stanley Elkin, El condominio (La Fuga)
començat_ 25/06/15  /  acabat_ 6/07/15

Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.

L'hipòcrita, Gerard Guix

En una oficina kafkiana, el senyor Maxwell és designat com a substitut d'en Martin A. El problema és que no sap quina feina realitza en Martin A. De fet, ni tan sols sap quina feina fan la resta de treballadors de l'oficina. El que queda clar (tot i que ell, d'entrada, no ho veu) és l'alienació d'aquests individus: rebatejant-los a tots com a Martin i una lletra de l'abecedari, el senyor Loop, l'encarregat, els despersonalitza. Deixen de ser individus propis per passar a ser peces de l'engranatge laboral. I, en aquest cas, d'un engranatge de només sis peces, les que conformen les lletres de la paraula MARTIN. "Sap quin nom surt si uneix les nostres lletres? M, A, R, T, I, N? Martin. Rebuscat, oi? Ja ho veu, vosté és en Q. Desentona. Durarà poc a l'empresa." (20) Quan el nom determina la cosa (l'individu).

Sis personatges que tan bon punt es queden sols converteixen l'oficina en una festa on van mostrant les seves diferents peculiaritats: la paranoia, el sindicalisme, la por, la tafaneria...

"Enhorabona! Des d'ara ja forma part de l'estadística: una feina fixa, un cotxe a terminis, una bonica casa hipotecada, amb jardí adossat i una família estàndard: nen i nena. Risc mig a les assegurances de vida." (50) No importa que per aconseguir la feina hagi apallissat al treballador que substitueix, el món és pels forts i la resta van caient pel camí.

El segon acte, que funciona com a epíleg per la seva breu extensió i la seva funció narrativa, mostra la frustració d'en Martin I. Unes pàgines enrere, en Martin N ens pregunta: "creu realment que rera aquesta responsabilitat, rera aquesta serietat hi ha un home feliç? L'ha vist bé? Creu que Martin I. és feliç mentre ve a treballar en moto? I quan arriba a l'oficina? Creu que no és un hipòcrita, també? Potser ell, que en aparença ho sembla menys, sigui el més hipòcrita de tots." (37) I el somni de revolta que configura el segon acte ens ho confirma. Tots som hipòcrites. ens conformem amb allò que ens trobem i callem i abaixem el cap. Potser perquè en el fons tots som Martin I., amb "I d'idiota."
____________
Gerard Guix, L'hipòcrita (Emboscall edicions)
començat_ 7/10/14  /  acabat_ 7/10/14

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas

Mica en mica entrant en el món de Montano, aquest escriptor que, tot i jove, ja no escriu més.

Les primeres pàgines són una petita enciclopèdia de la literatura plenes de cites i de referències. Potser una mica massa. Per sort, el protagonita, el pare d’en Montano, n’és conscient i es queixa de la seva malaltia literària: “soy un enfermo de literatura.” (16)

“Desde siempre me han gustado los jóvenes seriamente peligrosos para la sociedad bienpensante, los que encuentran estúpido el mundo y durante un tiempo quieren dejarlo pronto.” (24) Un grup de gent que “tarde o temprano acaban moderándose y uniéndose y creando arte.” (25)

En un gir sobtat, el protagonista passa de patir d’una malaltia personal, d’una obsessió malaltissa per la literatura a adonar-se (o a creure) que la malaltia no és personal sinó universal i que qui la pateix és, de fet, la literatura. Que, per culpa de la seva massificació i de les constants intrussions està ferida de  mort i, per això, decideix defensar-la encara més perquè “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?” (67)

“El tono estúpido poético del taxista melancólico me ha recordado que existe una actividad que podríamos llamar proustiana que consiste en recordar con sensibilidad e inteligencia hechos del pasado.” (82) De fet, quan vaig llegir el màgic moment de melangia proustiana banyat en llet temia que em decepcionés, que la fama fos més gran que la realitat… però no. Com una onada expansiva, devastadora, el viatge al passat va anar creixent de les seves papíl·les gustatives fins a anys enllà. Certament, una de les poques gestes literàries que no està sobrevalorada.

I, de sobte, Vila-Matas capgira les regles del joc.

Comença el segon capítol i el protagonista ens confessa que bastants elements llegits fins aquell punt són falsos, que la seva dona no és directora de cinema, que no té cap amiga aviadora i, sobretot, que no té cap fill, recordem-ho, qui donava nom al llibre! Ens ensenya la trampa. Les mentides que poden contenir els diaris personals per a introduïr-nos a un diccionari personal d’autors de diaris que l’han convertit en qui és. Clar, que potser ells també mentien. Potser ell ens torna a mentir. I aquí està la gràcia. Aquí està el valor del capgirament narratiu de Vila-Matas: a partir d’aquí, tot és relatiu.

“Unos nombres de autores que, al reforzar con sus vidas mi autobiografía, me ayudarían a componer un retrato más amplio y curiosamente más fiel de mi verdadera personalidad, hecha en parte a base de los diarios íntimos de los demás, que para eso están, para ayudar a convertir a alguien, que por sí solo sería más bien un hombre desarraigado de todo, en un personaje complejo y con cierto tímido amor a la vida.” (107)

“Todas las conversaciones que en la vida real nunca podemos llevar a término porque acabarían en estallidos de violencia, se van dipositando en el diario.” (128)

Endinsat en la creació d’un diccionari d’autors que feien diaris personals, Vila-Matas cita a Gombrowicz dient “¿Quién era entonces yo? A menudo era simplemente la negación de todo lo que afirmaba mi interlocutor.” (154) Perquè, certament, sovint és molt més fàcil dir què no som –o què no ens agrada– que no pas dir què som.

Sovint Vila-Matas sorprèn amb frases tan ben trobades que expressen allò que fa temps que sabem però que no sabem dir: com qui afirma que es busca fins i tot “en la mediocridad de una vida conyugal apacible y vista como un mal menor en relación con la soledad.” (158) I ja sé que de nosaltres depèn la percepció de les coses, que som nosaltres qui seleccionem allo que ens crida l’atenció d’entre el miler d’estímuls que rebem cada segon, però és inevitable voler jugar a la idea de l’existència d’un destí i veure com el tema de la solitud, iniciat en Els convidats i continuat en La partida i, sobretot, La cuina, m’envolta. Si fos optimista diria que és una bona senyal. Si fos pessimista diria que es tracta d’un tema repetidíssim per tothom i, per tant, ja sense interès. De moment, em declararé agnòstic.

“El tránsito instantáneo hacia otras voces y otros ámbitos es una de las secretas ventajas que tiene la literatura sobre la vida, porque en la vida ese tránsito nunca es tan sencillo, mientras que en los libros todo es posible y además, muchas veces, de una forma asombrosamente fácil.” (170) Perquè a la vida no ens podem fer fonedís, per molt que ho desitgem en masses ocasions, i hem d’afrontar qualsevol situació fins al final, qualsevol conversa insoportable, fins que el nostre interlocutor (més aviat monologuista) decideix donar-la per acabada. Abans d’anar a torturar a la seva propera víctima.

Molt interessant la referència a elements ja mostrats a la primera part del llibre tot dient d’on neixen, quin fet real els ha convertit en realitat literària. És a dir, mostrant algunes de les tècniques creatives dels escriptors: partir de la realitat per arribar a la literatura. Com l’exemple de la pàgina 176 quan ens explica la creació del personatge de Teixeira. O aquest altre exemple: “vete a follar, me dijo. Quedé muy desconcertado, aunque en honor a la verdad debo decir que a la larga su frase me fue útil, me sirvió en bandeja el desenlace de El mal de Montano.” (190)

“Me pregunto también por qué debo pedir disculpas por ser tan literario si a fin de cuentas la literatura es lo único que podría llegar a salvar el espíritu en una época tan deplorable como la nuestra.” (201)

“A comienzos del siglo XXI, me encuentro solitario y sin rumbo en una carretera perdida.” (227)

Endinsant-se en el seu següent canvi, el pas del diarista a l’home enganyat, el narrador diu: “quiero adentrarme en la irrealidad, huir de tanto odioso fantasma, de tanta fabricación y mascarada, huir de una realidad que ya no tiene sentido.” (241) I no s’equivoca. De vegades, l’única esperança de sobreviure rau, precisament, en fugir de la vida.

“Apagar la luz y quedarte a oscuras con todos los personajes de Hopper.” (274) Quina imatge més potent. Quina tristesa més extrema. Quins records de la tardor de Madrid, recorrent el Museu Thyssen admirant cor-encongit els quadres de Hopper.

“Sin las ruinas de esos recuerdos [els nostres], sin la memoria, sería aún más angustiosa la vida, aunque tal vez sea aún más angustioso darse cuenta de que cuanto más crece nuestra memoria, más crece nuestra muerte.” (287) I encara afegeix: “porque el hombre no es más que una máquina de recordar y de olvidar que camina hacia la muerte.” (287)

La quarta part del llibre, les notes transcrites del suposat diari (El diario de un hombre engañado) recupera (i supera) l’interés perdut a la segona part, quan la voluntat enciclopèdica havia aturat el ritme del llibre. Ara reapareixen múltiples referències literàries (Kafka, Gide, Sebald, Pombo, Walser, Mann, Proust, Suskind…) entre reflexions cada vegada més interessants. Potser perquè cada vegada són més viscerals, són més dolgudes, més existencials.

Davant la proposta d’anar a Matz, una muntanya suïssa, a unes estranyes sessions de lectura a l’aire lliure, el diarista es pregunta: “¿Merece la pena emprender ese viaje tan largo sólo para volver y contar la inacabable serie de sucesos raros que me habrán acontecido?” (298) I el que és millor és la seva segona pregunta: “¿y si me quedo en casa y simplemente los imagino?” (298) El dubte sobre la necessitat de viure allò que s’escriu, sobre la necessitat d’haver-ho vist per a poder-ho recrear. Un dubte que no té resposta, clar. Que Vila-Matas el tanca amb una pregunta oberta: “¿Y si a fin de cuentas resulta que es mucho más raro, anormal o estúpido el zumbido sordo de la lavadora, que estoy atentamente escuchando ahora?” (299)

L’entrada del 21 d’abril (p. 299-302) és una brillant crítica a la mentida del dia de Sant Jordi: “van en aumento los analfabetos e iletrados de este país, pero ese parece ser lo de menos, cada vez se celebran más días del libro.” (299) El llibre com a element mercantil, no com a font de lectura. No cal que els que compren llibres per Sant Jordi els llegeixin, només cal que els comprin. Tres pàgines de ràbia i odi cap a tots aquells que trafiquen amb llibres: “poniendo bombas mentales a todos esos hombres de negocios que editan libros, a los directores de departamento, a los líderes del mercado, a los equilibristas del marketing y a los licenciados en economía.” (300) I, una vegada més, no s’equivoca.

________________

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano (Anagrama)
Començat_ 06/12/12  /  Acabat_ 02/02/13 

 

El mite de Sísif, Albert Camus

Arran del mite de Sísif, d’aquell personatge condemnat pels déus a traginar eternament una col·losal roca muntanya amunt per, un cop al cim, veure com cau muntanya avall tot sabent que està obligat a tornar-la a pujar, Camus n’extreu una metàfora de la nostra vida. Tot és absurd, conclou. El que passa és que ens neguem a acceptar-ho i busquem justificacions i raons a una vida que no en té.

Comença el llibre amb un raonament directe i clau: l’única pregunta realment important, l’única a la qual hauria d’intentar donar resposta la filosofia, és si val la pena viure. És a dir, si cal evitar el suïcidi. La resta, les qüestions empíriques, metafísiques, l’existència divina… són jocs que hem creat per passar el temps.

A partir d’aquest plantejament, la fenomenologia de Husserl se’ns mostra com a errònia, la passió divina de Kierkegaard insatisfactòria. “Murs absurds” erigits per evitar veure la veritat.

“No m’interessa saber si l’home és lliure. No puc experimentar sinó la meva pròpia llibertat” (p. 74) És a dir, acceptem, com ja ho començà a fer Hume i Mill que no hi ha absoluts. Afegim-nos al crit de Nietzsche i d’Ortega i Gasset a favor del perspectivisme, del reconèixer que no hi ha una sola idea de BÉ (pobre Plató que equivocat que estava), sinó múltiples interpretacions d’allò que és el bé. I no per això totes elles incorrectes. No existeix La Llibertat, sinó la meva llibertat, aquesta és l’única que jo puc conèixer i l’única que és realment important. Egoisme? No: consciència pròpia.

“La creença en el sentit de la vida suposa sempre una escala de valors, una tria, les nostres preferències. La creença en l’absurd, segons les nostres definicions, ensenya el contrari.” (79). Si la vida té un sentit, els nostres actes han d’estar encaminats cap a la realització plena d’aquest sentit, encara que ens aportin tristesa, dolor i angoixa. Ara bé, quan la vida deixa de tenir sentit, els nostres actes no necessiten ser baremats constantment i podem cercar aquells actes que ens resultin veritablement desitjats. Ni més ni menys.

“Extrec així de l’absurd tres conseqüències, que són la meva revolta, la meva llibertat i la meva passió.” (83) Oblidem-nos dels ensenyaments pretèrits de filòsofs conservadors i alliçonadors, reclamem la nostra llibertat, la real, la que ens afecta a nosaltres com a individus i revifem la nostra passió. Perquè la vida de cada individu és únicament de cada individu i d’ell depèn que la visqui al màxim.

“El que deixem dit defineix solament una manera de pensar. Ara es tracta de viure.” (85) Coherent, doncs amb el que s’ha dit al llarg d’aquesta primera part, Camus conclou que pensar, raonar, analitzar… està bé, però aquí del que realment es tracta és de viure.

La possible crítica arribats a aquest punt és que Camus estigui proclamant la rauxa, el lliure arbitri i l’eixalabrament, per això ell mateix diu: “ L’absurd no allibera, sinó que lliga. No autorita tots els actes. Tot és permès no significa que res no sigui prohibit. L’absurd es limita a restituir la seva equivalència a les conseqüències dels nostres actes. No recomana el crim, això seria pueril, sinó que restitueix la seva inutilitat al remordiment.” (90) És a dir, no s’ha d’actuar criminalment, però si es fa, si es decideix cometre un crim, que el sancionador de les nostres accions no siguin els remordiments. Alliberem-nos de les cadenes que ens va implantar Plató i que han mantingut el cristianisme i acceptem que som lliures de fer el que vulguem i fem-ho conscientment, sense remordiments, sense mala sang. Llavors està clar que farem allò que realment és millor per nosaltres.

“L’home absurd és l’home que no se separa del temps.” (96) Aquell que viu en el present, el temps que li ha tocat viure. Que n’és conscient que el passat ja no existeix i que el futur és només una possibilitat remota. Ell viu el temps que li toca i no se’n separa mai.

“Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.” (110) Tan gran és el pes de la societat damunt l’individu, que l’obliga a reprimir allò que realment pensa i acabar dient només trivialitats socialment acceptades.

“Entre la història i l’etern, he triat la història, perquè m’agraden les certituds. De la història, si més no, n’estic segur, ¿i com negar aquesta força que m’aixafa?” (112) Si bé és cert que el pes de la història al qual fa referència al final és real, potser convindria no estar tan convençut de la realitat de la història. Perquè la història en general no existeix. Existeixen les històries, el conjunt de relats més o menys subjectius (però sempre subjectius) que ens expliquen fets passats. Creure en una sola història és pecar d’innocència. És voler creure que a l’hora de recordar, tothom ho fa neutralment, sense confusió, sense interessos. És creure que el que ens diu el llibre d’història és cert quan, de fet, és només aproximat. Acceptable per la nostra època i prou. Fins que obres futures ens mostrin que el passat que nosaltres crèiem d’una manera va resultar ser d’una altra. Clar que hi ha dades objectives com el començament o el final d’una guerra, però els seus motius, el rerafons que inicià la guerra, això ja s’escapa de les nostres capacitats i hem de confiar en l’opinió de tercers.

“Tot pensament que renuncia a la unitat exalta la diversitat. I la diversitat és el lloc de l’art. L’únic pensament que allibera l’esperit és el que el deixa sol, segur dels seus límits i de la seva fi pròxima.” (147) Recordem a Heidegger: el que importa és ser conscient, violentament conscient, fins i tot, de la nostra mortalitat, del fet que som finits, que tots tenim un dia límit, perquè aquesta angoixa esdevingui el motor per voler aprofitar el nostre temps.

Un cop s’accepta l’absurd, l’home s’allibera: “ El que resta és un destí l’única sortida del qual és fatal. Fora d’aquesta única fatalitat de la mort, tot, joia o felicitat, és llibertat. Queda un món l’únic amo del qual és l’home. El que el lligava era la il·lusió d’un altre món.” (148) El voler creure en un més enllà molt millor que el nostre present, no era més que un lligam, una font de tristesa amagada rera una falsa il·lusió.

Si el mite de Sísif és tràgic, “ho és perquè el seu heroi és conscient.” (153) Però això no és una crida a la feliç ignorància, sinó al fet de ser coneixedors de què som i actuar en conseqüència.

Així com se’ns diu que l’Ulisses de Joyce crea utopies, mil plantejaments possibles i infinits camins a seguir sense delimitar-ne cap, sense cloure’n cap, Camus afirma a l’apèndix final que el destí de l’obra de Kafka “o potser la seva grandesa, consisteix a oferir-ho tot i a no confirmar res.” (174)
_____________
Albert Camus, El mite de Sísif (edicions 62)
començat_ 8/04/10  /  acabat_ 16/03/11

8 contes de Nadal, Pere Calders

quieta nit

És la nit de Nadal, suposem per l’arribada del convidat inesperat, aquest pare Noel no desitjat, i ens podem imaginar l’escena, una familia asseguda a taula fent el ressupó, els nens dormint perquè s’ha fet tard. Ni més ni menys. Com a qualsevol altra casa. Però, qui hi ha en el conte? Sen’s diu, així, per sobre, que hi ha una Isabel que té l’enuig com a virtut (ja la tenim retratada), que l’Eudald és el jove esportiu de la familia, que l’Agustina és la minyona, que hi uns nens, un Enric, una mare i un narrador. Qui és aquest narrador? Aquest individu que observa l’escena i que el Pare Noel li llegeix el pensament. Què en sabem d’ell? Què hi fa aquí? Per què pensa diferent dels demés?

I, encara més, d’on baixa la bufetada final? I la jerarquia establerta? Fixem-nos que l’Agustina és qui ha d’obrir la porta, qui ha d’ajudar amb els sacs… renoi quanta informació en tan poques pàgines! Que si són liberals, que si són cristians, que si el pessebre combina amb els reis mentre que l’arbre amb el pare noel i el protestantisme…, però, sobretot, convé remarcar els principis pels quals es regeixen aquestes families, pel pes tan important de la tradició que volen preservar que els fa mirar-se amb recel al nou-vingut.

Tots ells ens són desconeguts, no ens són presentats i, en canvi, els coneixem.

Vet aquí la genialitat d’en Calders: els personatges són universals. La Isabel es diu Isabel perquè calia posar-li un nom, però podria haver estat una Maria, o una Quimeta, o una Rosa. Els personatges transcendeixen l’anècdota nomenclatural perquè són arquetipus universals. I per això el conte esdevé tan verosímil.

reunió d’alt nivell

Es planteja una situació absurdament real. Es tracta d’una trobada empresarial, un “holding” com l’anomena Calders, entre els reis mags i el pare Noel conscients, tots ells, que el seu mercat és limitat i que la competència no els beneficia a cap d’ells. I per què no, de fet? Per què no s’haurien de reunir els principals representants de la distribució de jocs i alegries infantils?

I, a més, fer-ho ben fet, com les institucions serioses que són: contractant una agència per a que organitzi la reunió i trobant-se en un territori neutral, un indret allunyat del Pol Nord gèlid del pare Noel i de les terres càlides d’Orient: a la costa catalana. On si no?

La reunió comença amb retard: el pare Noel, que quan no treballa estiueja a Miami, s’ha vist involucrat en una amenaça de bomba en un aeroport americà que ha endarrerit el seu vol. Genial!

Quan, per fi es troben, la gran sorpresa, el pare Noel, cansat de queixes, de recriminacions de tenir preferències i favoritismes cap als nens del primer món, planteja la possibilitat de jubilar-se tots plegats i, en un toc de brillant encert (purament caldersià), afirma que els nens hauran de demanar les joguines als ministres d’economia “que també prometen miracles, però en fan mai cap”. Com s’ha dit abans, genial.

explorador celeste a la deriva

Potser un dels contes més fluixos del recull. Jugant més amb la fantasia, amb el món infantil que no pas amb la ironia i la sàtira. Però interessant sense cap dubte.

Perquè, què passaria si una figura del pessebre cobrés vida? Què passaria si de sobte ens parlés i ens demanés ajuda? Doncs segurament que no ens el creuríem, que l’ignoraríem, que faríem com si no existís perquè els miracles no existeixen, ni tan sols a la nit de Nadal. És per això que l’Ernest, el fill de la família, calla i espera a que arribi la nit per ajudar al que sembla un pastor més del pessebre però que resulta ser un explorador celeste (i no un de qualsevol, sinó un que va a la deriva, com ens mostra el títol).

L’Ernest no triga en descobrir que aquest ser diminut s’omple de pastilles per assolir tot allò que necessita, fins i tot per a parlar català. Ep! Aquí sí que l’hem encertat. Com l’Ernest, ens plantegem les virtuts d’unes pastilles així que fessin que tothom parlés català, quantes confusions i mal entesos ens evitaríem!

nit de pau i bones festes

Aquest relat, breu, concís i, sobretot, mordaç, ens mostra al Calders més crític amb el món que l’envolta. Amb un món modern, regulat, regulador, absurdament burocràtic, plagat de paperassa i punyetes. Com molt bé ens indica Jordi Castellanos al pròleg, es tracta d’una peça que beu de la tradició kafkiana, d’un embolic burocràtic digne d’un Procés.

El nostre protagonista ha decidit (vés quina osadia més desvergonyida!) fer un pessebre. És ben bé que hi ha d’haver gent per tot! i clar, fer un pessebre no és un feina baldera, requereix de permisos, d’instàncies per a poder-lo iniciar, del compliment d’unes mesures de seguretat molt estrictes. Per això rep la visita d’un funcionari de l’ajuntament que examina la conformitat d’aquell projecte de pessebre amb les regulacions vigents.

“Vés quina bajanada!” pensaran alguns, “no calen pas papers per fer un pessebre”. Per a fer un pessebre potser no, però per fer petits canvis en una casa sí, per instal·lar el gas, també, per decidir si la porta s’obre cap endins o cap enfora, també. De debò estem tan lluny d’haver de demanar papers per garantir que els fràgils ciutadans del segle XXI no es facin mal amb un pessebre?

pau a la terra

El surrealisme de decidir comprar un arbre ecològic, empès per les tendències actuals, les discussions sobre el nom científic de l’enciam ordinari… potser no tan encertat com altres contes però curiós, altrament. El veí pesat que sempre rondina però que, en el fons, sabem que és un tros de pa. El voler-lo mort però, de sobte, davant la possibilitat que el nostre desig s’hagi complert acoquinar-nos i sentir-nos malament per ell i convidar-lo a casa nostra perquè no està bé que ningú estigui sol per Nadal. Tot això tan de l’estil “Que bonic que és viure!” (i de fet no gaire més) és aquest conte.

festa d’amor universal

L’exili de Calders li aportà una visió molt diàfana d’Amèrica i les amèriques. Un lloc en el qual pot passar de tot, afirma, i que si no passa allà, és que no pot passar enlloc, sembla. I sobre això versa aquest conte, sobre un fet excepcional que es produeix a les amèriques.

Els protagonistes són una família de refugiats europeus, talment com ho podrien haver estat els Calders, que es reuneixen per obrir els presents portats pel pare Noel. Els nens, en tant que nens, s’abraonen a obrir els seus regals però s’aturen sorpresos veient uns regals adreçats pel PARE i la MARE. Davant la sorpresa, la mare es mira el pare amb il·lusió: té clar que és un regal d’ell que no s’esperava. Una bona sorpresa. Però quan la mare obre el seu regal i veu un abric de visó no s’ho pot creure. El pare encara menys: ell no li ha regalat l’abric. Ni l’abric ni res, per ser precisos. Però veient el gran regal que ella ha rebut, els llença salvatjament a buscar el paquet amb el seu nom: “a dins hi havia un relloge d’or de marca” i, precisa Calders, “d’aquells que no deixen dubte quant a la seva autenticitat.”

Arribats a aquest punt, plantejada la sorpresa, tot rau en la reacció. Així com la família de Gregor Samsa decideixen ignorar la seva metamorfosi i continuar amb la seva vida, aquesta família europea també ha de prendre una decisió sobre com actuar. I la prenen. Oi tant si ho fan. El pare esdevé un home gelós que qüestiona a la mare sobre l’origen d’aquell abric de pells. La mare diu que ho sap pas d’on ve, però el pare no la vol creure imaginant amants sota les pedres. De res serveix que la filla digui que els regals els ha portat el pare Noel, que ells li havien demanat un abric per la mare i un rellotge pel pare. Ningú se la creu i la mare decideix marxar del menjador. Moment que aprofiten els nens per obrir els seus regals i descobrir que el pare Noel no havia estat tan generós amb ells.

I, rematant el conte, amb cinisme, amb cert deix de moral, la criada índia reflexiona que el pare Noel no l’ha encertat pas perquè no ha fet feliç a ningú, potser perquè no pot, perquè, com diu ella, els blancs “prediquen unes coses i en practiquen unes altres.” És a dir, expliquen el conte del Nadal, del pare Noel, dels regals que porta, però ni ells mateixos s’ho creuen. Per això, conclou la criada, “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”

I quanta raó té.

quaranta-cinc graus sota cobert

Continuant amb la idea del català emigrat, aquí Calders ens presenta una colònia situada a Guaraba, una zona tropical, de calor, cocos i Indis.

En aquest indret, un grup de catalans sobreviuen i intenten preservar les seves tradicions i, entre elles, la del Nadal. Clar que els resulta difícil això de celebrar un Nadal sense gens de fred, sinó al contrari, amb moltíssima calor, perquè Nadal i fred van units, l’un porta a l’altre i les reunions familiars, els tiberis… tot plegat reclama d’unes baixes temperatures. Són masses anys de tradició per canviar-ho a la lleugera.

Mogut per aquesta idea, un dels joves de la colònia decideix confeccionar un arbre de Nadal que corona amb neu. Clar que l’arbre està fet amb fulles de palmeres i la neu és en realitat coco ratllat, però la intenció és el que compta, la voluntat de crear el miratge de ser Nadal. Però no tothom ho veu així i un dels responsables de la colònia no triga a dir-li al noi que desmantelli aquella andròmina i se’n vagi a empaitar índies, que és el que li correspon a la seva edat. I, encara més, li aconsella que es deixi d’idees que algun dia s’hi agafarà els dits. I amb aquesta frase Calders ens mostra on rauen els problemes de la colònia catalana a Guaraba: en la por a tenir noves idees.

el batalló perdut

El darrer conte d’aquest recull ens ve introduït en el pròleg com el menys nadalenc de tots. Aquí no hi ha arbres de Nadal, ni pessebres, ni pares Noel eficients. Aquí trobem un batalló que, malgrat ser Nadal, no pot aturar la guerra. Aquí trobem la dicotomia entre la realitat bèl·lica i la realitat nadalenca.

El vint-i-quatre de desembre s’aturen els trets i cadascú recull les seves víctimes. És un moment per comptar les baixes però també per recordar que lluny del front les respectives famílies s’estan preparant per reunir-se en el tiberi de Nadal.

L’Almós, el personatge nadalenc del conte, ens mostra com tot depèn del nostre estat d’ànim. Davant d’una mort no s’enfonsa, no plora el cadaver sinó que l’encerta dient que a partir d’aquell moment aquell difunt tindrà sempre festa per Nadal, serà sempre recordat, sempre ben tingut, tot allò dolent que hagués pogut fer oblidat. I té raó. Encara que al narrador li costi de reconèixer.

I així, tot anar recollint cossos, es troben amb un batalló desconegut. D’entrada dubten: és un temps de guerra i tothom és sospitós. Però s’apropen, tanmateix, i es presenten i no acaben d’entendre què hi fa aquell batalló allà al mig. I, de fet, ningú ho sap. Algú suggereix que potser és un “camp de classificació de baixes, per començar a posar una mica d’ordre a la guerra”. Sigui com sigui, es tracta d’un lloc diferent, màgic, inventat, fins i tot. Una vall en la qual els vius i els morts poden trobar-se i expressar-se. Un indret per pal·liar el dolor. Perquè el dolor és el motor final del conte, el dolor qe produeix la guerra, el dolor de la vida perduda, el dolor del Nadal lluny de la família, el dolor d’una guerra que a tants i tants ha matat. I això, com molt bé conclou Calders, per molt que s’aturin les converses i procurem mirar cap a una altra banda, ens perseguirà sempre.

______________

Pere Calders, 8 contes de nadal (Diputació de Barcelona)

començat_ 26/11/10  /  acabat_ 29/11/10