Federico, de viu en viu, José Moreno Arenas

Fer que la primera entrada de Federico García Lorca a l'escenari sigui apareixent d'una claveguera, em resulta fascinant. Per què surt de sota terra? S'hi amagava? És un mirall de la seva condició de clandestí? O bé és per fer tocar de peus a terra a la persona/mite? Que acte seguit en Federico estigui maldant perquè li acceptin el text d'una obra nova en va potser fa pensar que es tracta d'aquesta última lectura. 

"Fer el teatre del futur és oferir a la societat els problemes que hi haurà d'aquí a unes dècades. A qui li importa, això, si seran problemes d'una altra societat diferent de la nostra?" 

Es pregunta una conservadora Margarita Xirgu davant la voluntat d'en Lorca de canviar d'estil i fer unes obres diferents. Però clar, no se n'adona que el seu raonament també invalida els textos del passat, que parlen de problemes d'unes altres èpoques. Fa poc he sentit comentaris irats contra una versió nova que s'ha fet de la Casa de Bernarda Alba. He de reconèixer que la distància i el poc temps que em queda al final del dia no m'han permès seguir massa la trifulca però sí que he entès que aquesta nova versió situa als personatges i els fets en temps i espais diferents dels originals. He llegit que hi ha gent que vol comparar-ho a les relectures constants que es fan de Romeu i Julieta (jo mateix me'n declaro culpable indirectament amb la meva obra Romeo & Juliet zai Shanghai) i afirmen que el text de Shakespeare sí que es pot descontextualitzar perquè apel·la a problemes universals i atemporals mentre que el text lorquià és intrínsec a una època molt concreta i a una part d'Espanya molt delimitada. No ho sé. Està clar que molts elements es perden pel camí quan allunyem qualsevol obra del seu marc temporal i espaial però això també passa inevitablement amb les traduccions (amb major o menor mesura) i no per això deixen de ser necessàries. Si algun creador ha sentit la pulsió de recrear La casa de Bernarda Alba no és qüestió de si l'ha situat a Andalusia o a Les Maldives, sinó de si aquesta recreació és reeixida, si aporta res de valor a l'obra original, si ens remou per dintre, si ens fa sentir vius, si ens emociona.

Al pròleg ja se'ns indicaven les intrusions de Bernarda Alba i altres personatges de Lorca a l'obra i es parlava d'Unamuno com a referència i, un cop apareix Bernarda Alba, entenc millor la referència. Aquí, els personatges són conscients de ser creacions dintre d'una obra, tal i com feia Unamuno a Niebla o Milan Kundera. I aquests moments de metateatre aporten una pàtina extra al text, una nova relectura. I s'agraeix. I molt.

"Vostè no és la Bernarda. L'ànima de la Bernarda l'ha creat en Federico i l'he polida jo." li diu Margarita Xirgu a Bernarda Alba presentant un gran dubte: què és real? Si tenim davant nostre a la Bernarda, si la veiem i la sentim (és a dir, si compleix els requisits empírics per l'existència) com pot ser que no sigui real? O, si més no, no tan autèntica com el personatge dibuixat pel dramaturg i encarnat per l'actriu. Què vol dir, que només hi pot haver una Bernarda, que és la interpretada per la Xirgu? I què passa amb les altres Bernardes que hi ha hagut després? I afegeix la Xirgu: "només és la Bernarda, el seu personatge, quan és damunt l'escenari. Vostè només és una persona de carn i os; no és un personatge teatral." D'acord però, cal que una obra sigui representada perquè els seus personatges esdevinguin reals? Sí que el teatre es multiplica per mil quan s'escenifica, però el teatre llegit també crea grans personatges (en un àmbit molt més íntim i personal). I la resposta de la Bernarda és irrefutable: "Vostè fa de Bernarda; jo sóc la Bernarda. Vostè interpreta el dolor per la mort de l'Adela; jo el porto a dins i em rosega per la tragèdia de la meva filla." I no cal afegir-hi res més.

Pot un autor/creador canviar d'estil? Com ja he dit abans, aquesta és una de les grans qüestions de l'obra: Federico vol abandonar els drames que li han donat tanta fama i escriure comèdies impossibles. La lluita entre seguir remenant el passat o aventurar-se al futur jugant-se ser incomprès. I aquí són els mateixos personatges dels drames els que es rebel·len i decideixen marxar abans que l'autor els finiquiti. Una bona representació visual de la transició artística. Del matar el passat per avançar cap al futur.

"on va anar aquell petó que no li vaig fer?" 

"La bellesa del teatre no rau en el glamur que l'envolta. El teatre és formós per si mateix; és intrínsicament bell." 

I un Federico decebut, enfadat, rendit, exposa les frases més dures i, potser, les més encertades:

"Desisteixo de les meves pretensions de canviar el món; ni tan sols és possible fer-ho des de plantejaments surrealistes. A més a més, no us mereixeu que us canviïn el món on viviu; heu trobat la felicitat xipollejant en el fariseisme de la vostra pròpia misèria espiritual. "

"Vosaltres no teniu perdó perquè heu escollit entre viure en llibertat o encadenats al prejudici i al què diran... I us ha fet por ser lliures."

I potser l'única reconciliació possible és la que planteja Moreno Arenas: la fusió del passat amb el futur, el drama amb l'absurditat; aquesta tertúlia que el mateix Federico personatge diu que farà eternament amb en Beckett, o la representació visual de la Bernarda marxant damunt la bicicleta d'en Buster Keaton: la comèdia impossible.

_____________

José Moreno Arenas, Federico, de viu en viu

començat_ 6/2/23 // 9/2/23

Breakfast of Champions, Kurt Vonnegut

“She taught us to be impolite in conversation not only about sexual matters, but about American and famous heroes, about the distribution of wealth, about school, about everything.” I potser això és el que faria més falta. Que es deixessin de tantes bestieses a les escoles, que no omplissin les hores dels nens amb classes d’emprenedoria i negocis i obtenció de capital, sinó que els mostressin a ser sincers. Clars. Directes. A qüestionar-se les coses i a no deixar que ningú els dicti què es pot dir/pensar i què no. I, si una cosa no està bé, poder-ho dir encara que no sigui políticament correcte fer-ho… però clar, és molt més fàcil adoctrinar als nens per a ser màquines d’obtenció de poder (és a dir, de diners i prou) que no pas intentar convertir-los en persones. I tampoc no interessa a ningú. Si no em creieu, llegiu el currículum escolar de qualsevol nen. Sí, el que ve dictat pel govern i que els professors han de seguir tant si volen com si no. Si hi trobeu cap èmfasi en la faceta humanística de la criatura que ja té més de 8 anys, m’ho dieu.

“The things other people have put into my head, at any rate, do not fit together nicely, are often useless and ugly, are out of proportion with one another, are out of proportion with life as it really is outside my head.”

 “This book is a sidewalk strewn with junk, trash which I throw over my shoulders as I travel in time back to November eleventh, nineteen hundred and twenty-two.”

Benvinguts a un país on l’home està plagat de preguntes, on la bandera nacional no pot apropar-se al terra, on el seu motiu està en grec antic encara que ningú el parli ni l’entengui, on hi ha una piràmide partida amb un ull brilliant al capdamunt en els bitllets de banc, on es diu que la vida hi va començar el 1492 quan, en realitat, “that was simply the year in which sea pirates began to cheat and rob and kill them.” Benvinguts a un país tan absurd com el nostre però molt més poderós.

Hi ha una virtut en els detalls petits (estúpids per molta gent, però apassionants per d’altres) que em fascina. David Foster Wallace n’era un geni. Vonnegut també m’ho està mostrant:＂Sparky could no wag his tail –because of an automobile accident many years ago, so he had no way of telling other dogs how friendly he was.”Aquestes coses m’emocionen. I m’és igual que els demés ho entenguin o no.

“He looked so much like a Chinaman that he had taken to dressing like a Chinaman.”

Part de la gràcia d’algunes distopies com aquesta és que et mostren coses reals, actuals, i te les expliquen. Aquí Vonnegut ho fa pràcticament amb tot perquè, com afirma cap al final del llibre, la seva intenció era la d’escriure un llibre on tots els personatges i totes les coses fossin igual d’importants. I això implica contextualitzar-ho tot. Així, ens explica els Estats Units, els noms de marques, alguns insults, el tamany normal dels penis, les vagines… I ho fa de manera freda, descriptiva, brillant: “Excuse me, I have to take a leak. This was a way of saying that the speaker intended to drain liquid wastes from his body through a valve in his lower abdomen.”

“Almost all the messages which were sent and received in his country, even the telepathic ones, had to do with buying or selling some damn thing.” I si hi afegim els vídeos de gats i gossos, els power points amb frases nyonyes i les notícies falses sobre la independència, el mal que està fent Catalunya al món, i les bel·leitats del govern i la policía espanyoles, ja tenim pràcticament tota la comunicació digital d’avui en dia.

“I had given him a life not worth living, but I had also given him an iron will to live. This was a common combination on the planet Earth.” Exacte, la maleïda combinació d’una vida infructuosa, innecessària, insatisfactòria i l’obligació de viure-la tant sí com no.

“The planet was being destroyed by manufacturing processes, and what was being manufactured was lousy, by and large.”

“In the interest of survival, they trained themselves to be agreeing machines instead of thinking machines. All their minds had to do was to discover what other people were thinking, and then they thought that, too.” I aquí parla en referència a les dones, però està clar que no es tracta d’un fet particular d’un sol grup sinó que, malauradament, és generalitzat. Combinat amb la hipocresia del moment i l’ambició de millorar social i econòmicament.

“Fascism was a fairly popular political philosophy which made sacred whatever nation and race the philosopher happened to belong to.”

“I had come to the Arts Festivals incognito” ens diu l’autor en primera persona. “I was there the watch the confrontation between two human beings I had created.” I ressonen les converses de l’Unamuno real amb l’Unamuno personatge a Niebla. I les de Milan Kundera amb ell mateix.

I aquesta presència constat de l’autor és, potser, una de les virtuts del llibre. Les explicacions constants, fora de personatge i de ficció que omplen d’ironia les pàgines.

“As I approached my fiftieth birthday, I had become more and more enraged and mystified by the idiot decisions made by my countrymen. And then I had come suddenly to pity them, for I understood how innocent and natural it was for them to behave so abominably, and with such abominable results: they were doing their best to live like people invented in story books. This was the reason Americans shot each other so often: it was a convenient literary device for ending short stories and books.” I fa por de com s’arriba a apropar a la realitat. I en Vonnegut afegeix: “Why were so many Americans treated by their government as though their lives were as disposable as paper facial tissues? Because that was the way authors customarily treated bit-part players in their made-up tales.” I quina és la solució que hi troba l’autor davant d’aquesta farsa en què s’ha convertit les nostres vides? “Once I understood what was making America such a dangerous, unhappy nation of people who had nothing to do with real life, I resolved to shun storytelling. I would write about life. Every person would be exactly as important as any other.” Cada acció igual d’important. Per descomptat que això provocarà el caos i la confusió però “let others bring order to chaos. I would bring chaos to order.” Potser així, seguint el pensament d’en Vonnegut, veuríem que “there is no order in the world around us, that we must adapt ourselves to the requirements of chaos instead.”

“Most of the conversation in the country consisted of lines from television shows, both present and past.” Un fet que tots hem vist i patit, des de les frases recurrents d’en Buenafuente en els seus primers programs i que tots repetíem sempre que podíem, a la invasió de frases de l’APM, que no cal dir fins a quin punt ha modificat el llenguatge dels darrers anys, fins al punt que la gent es podria dividir entre el que entenien la referència i els feia gràcia i els que no.

I per què es decideix l’autor a irrompre dintre d’aquesta novel·la? Doncs perquè (seguint l’explicació del propi autor) així com Tolstoi va alliberar als seus criats quan va complir els 50 anys i en Thomas Jefferson els seus esclaus, ell es proposa “set at liberty all the literary characters who have served me so loyally during my writing career.” I quina redempció més gran que aquesta hi pot haver? Alliberar-se dels fantasmes (encara que auto-creats) que ens han estat perseguint tota la vida.

_____________

Kurt Vonnegut, Breakfast of Champions 

començat_ 2/6/17  /  acabat_ 30/6/17

       

Un sueño de la razón, Cipriano de Rivas Cherif

"Por muchas vueltas que le des al mundo, no sales del fondo de tu provincia". A diferència del pensament atribuït a Unamuno d'utilitzar els viatges per curar el nostre provincialisme, massa sovint constatem que, per molta gent, l'escenari que els envolta pot variar tant com sigui imaginable, que ells segueixen igual d'obstinats i curts de vista. Viatjar no cura res si es fa amb els ulls tancats.

"El PRÍNCIPE - Entonces, ¿nunca sabe usted lo que pasa en el mundo?
BLANCA - No sé lo que cuentan los periódicos, repito. Nada tiene que ver una cosa con otra."
La informació i sobre-informació a la que estem sotmesos no ens apropa més a la realitat del món sinó que, malauradament, ens n'allunya per culpa dels interessos personals, o partidistes, dels mitjans de comunicació. Per altra banda, quan aconseguim fugir del món de la informació, de tot el soroll que ens persegueix i que ens afecta conscientment o inconscient, descobrim que, en contra del què molts puguin dir, hi ha vida més enllà de les notícies. Hi ha vida més enllà de la política, el futbol i la corrupció, el que passa és que el soroll és tan fort que ens costa veure-la. Dos mesos d'aïllament, digital i social, a la Xina m'ho han recordat. Es pot viure sense saber qui ha guanyat les últimes eleccions. De fet, es viu millor. Una vida més autèntica i pura consistent en un acte que massa sovint oblidem (o ens fan oblidar): viure.

"Ya sabes que a mi me sirven las palabras para no decir lo que pienso."

Mai deixa de sorprendre la modernitat de la península ibèrica dels anys 20 amb l'empenta modernista catalana, el teatre d'Adrià Gual i els moviments de Dalí, Buñuel i companyia, però també les idees liberals que encara avui en dia són vistes com a transgressores, errònees i de mal gust. Com en aquest cas, la planificació de dues dones de tenir un fill utilitzant un home-titella que, un cop realitzada la seva funció ja no el necessiten per res més. Un cant a la necessitat de lluitar per l'amor autèntic independentment del sexe de la persona estimada.
"Entonces... ¿el futuro es nuestro?" pregunta la Blanca al final de l'obra. Algun dia potser sí. De moment, després de retrocedir molt enrere, ara sembla que estem en el mateix punt que ells. Si fos optimista esperaria que l'embranzida continués i seguíssim endavant. El què passa és que pesa més la noció que l'evolució no és linialment progressiva com molts s'entesten a creure...
____________
Cipriano de Rivas Cherif, Un sueño de la razón (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 6/01/16  /  acabat_  7/01/16

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, Junot Díaz

Al pròleg, divertit i informatiu, Díaz introdueix el concepte de Fukú, una maledicció originada a la República Dominicana que s'escampa per tot el món. Algunes veus afirmen que JFK va ser-ne una de les seves víctimes famoses. I Díaz informa al lector sobre el fet que aquest llibre no és res més que la narració d'una història de Fukú, per tant, ja d'entrada se'ns avisa de la maledicció que amaga aquest llibre que, d'altra banda, el mateix títol ja ens la insinua.

Amb el pas del temps, mentre Oscar s'engreixa cada vegada més i esdevé més i més estrany, hi ha quelcom de clar sobre d'ell: "couldn't have passed for Normal if he'd wanted to." (21) Així de peculiar era. I en una època de blancor i estandardització, és un plaer poder llegir sobre algú diferent.

"He realised his fucked-up comic-book-reading, role-playing-game-loving, no-sports-playing friends were embarrassed by him" (29)

Tal i com Jonathan Franzen fa a Freedom, el segon capítol d'aquest llibre té un protagonista completament diferent: la germana de l'Oscar. El lector la pot conèixer, saber què pensa i què sent... començant per una molt bona escena en el bany que recorda remotament a la inesborrable escena del bany de Zooey de J. D. Salinger, però en aquest cas, Díaz l'utilitza per mostrar una realitat molt més empírica que els dilemes existencials de Salinger: el càncer de pit de la mare d'Oscar. "And it's in that bathroom where it all begins. Where you begin" (54)

"That's white people for you. They lose a cat and it's on all-points bulletin, but we Dominicans, we lose a daughter and we might not even cancel an appointment at the salon." (66)

Les semblances (estructurals, clar) entre aquest llibre i Freedom d'en Franzen van en augment: en tots dos ens trobem amb una família, la nostra atenció és enfocada sobre un dels membres de la família i llavors en el següent caràcter passem a conèixer millor a un altre membre de la família alhora que anem enrere en el temps per intentar entendre una mica més per què són tal i com són en el present. Per aquest motiu es pot llegir "Mistakes were made", l'auto-confessió escrita per la Patty en el llibre d'en Franzen i en el llibre de Díaz hi ha "The three Heartbreaks of Belicia Cabral 1955-1962" (77)

Des de bon principi resulta bastant clar que les notes a peu de pàgina afegides per l'autor només eren pel benefici del lector més que per afegir informació imprescindible per entendre la història. Però a la página 87, Díaz ho fa completament evident quan es dirigeix directament als seus lectors potencials: "Maria Montez was the original J.Lo (or whatever smoking caribeña is the number-one eye-crack of your time". Els lectors esdevenen part directa, i explícita, del procés d'escriptura d'aquest llibre tal i com també ho féu Unamuno a Niebla, o Kundera a bona part de les seves obres.

"Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass" (100)

I, de sobte, resulta evident. Hi havia quelcom de familiar a les primeres pàgines del llibre. Alguna cosa que romania entre línies en el primer capítol però que retorna en les memòries de Belicia Cabrales: l'herència directa del Realisme Màgic. Tal i com García Márquez ho féu a Cien años de soledad, la realitat es barreja (complementa/modifica) amb aparicions místiques. Un exemple clar ens el mostra la marató de pregàries de La Inca: "so furious and so unrelenting, in fact, was La Inca's pace that more than a few women suffered shetoot (spiritual burnout) and collapsed, never again to feel the divine breath of the Todopoderoso on their neck" (145)

En el quart capítol retornem a Amèrica, a l'Oscar i la Lola, però ara a través d'un narrador anònim. Qui és aquest dominicà que decideix anar a viure amb l'Oscar per poder-lo vigilar? Qui és aquest Yunior?

"In a better world I would have kissed her over the ice trays and that would have been the end of all our troubles. But you know exactly what kind of world we live in." (194)

A través d'en Yunior, aquest personatge cínic, obsessionat pel sexe, infidel de naixement, coneixem el primer intent de suïcidi de l'Oscar. I també que no serà el darrer. Oscar està deprimit i cansat de la seva vida. És evident que només és qüestió de seguir llegint abans que assoleixi el que busca.

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari (bé, de fet era a Twitter, qui llegeix diaris avui en dia?) que el fet d'utilitzar la segona persona a l'hora de narrar una història la fa molt més íntima. Sembla que el narrador ens parli directament. Un truc ben senzill que no s'utilitza amb massa freqüència. Així, quan la segona part del llibre comença i retornem al punt de vista de la Lola, en les seves paraules directament adreçades a un desconegut "tu", sentim clarament aquesta intimitat.

"If you ask me I don't think there are such things as curses. I think there is only life. That's enough." (205)

És curios el fet que la vida de l'Oscar no s'acaba a través d'un suïcidi directe (tenint en compte els seus intents previs) sinó en un acte indirecte d'auto-assassinat producte de l'amor. El noi que mai ha estat amb una dona, s'acaba sacrificant per amor.

Potser el final del llibre és una mica massa optimista (si es tenen en compte les circumstàncies) i menys cínic com era la tònica general del llibre però, tot i això, en conjunt es tracta d'un bon llibre, una molt bona introducció al món de Junot Díaz.
_______________
Junot Díaz, The Brief Wondrous Life of Oscar Wao (Faber and Faber)
començat_ 03/02/14  /  acabat_ 27/02/14