Dinou, Ferran Joanmiquel

Al pròleg, el mateix Ferran Joanmiquel ens explica com va néixer aquest text. Com, arran d'un curs de teatre amb un grup d'estudiants d'E.S.O i batxillerat, van crear un text col·lectiu. I es nota. Les primeres escenes són més jovenils, innocents, senzilles, fins i tot. Les converses, les situacions, són més previsibles i molt ancorades a una franja d'edat. Però, en algun punt imprecís, el text agafa certa volada i les reflexions pugen de to o, si volem, de profunditat. Segueixen parlant els mateixos adolescents, però ara estan més encertats i resulta més interessant.

"Si no ho recordo, és que no ha passat?"

"Tot hauria de ser més senzill. La gent gran es complica massa la vida" diu el GERMANET. I té tota la raó. Ens compliquem massa la vida. Les estructures socials, els engranatges que fan girar els nostres dies ens hi obliguen. I quan intentem simplificar-la, quan busquem maneres de viure menys complicades (o menys absurdes, que moltes vegades ve a ser el mateix), no ens ho permeten. Heu provat mai de viure en un altre país perquè Catalunya (o Espanya) us oprimeix? Perquè heu sentit que l'herba és més verda fora? Perquè heu vist que som dels pocs països on els bancs ens cobren comissions per tenir (i beneficiar-se de) els nostres diners? Perquè heu vist que els sous a l'estranger són millors? Perquè heu vist que les condicions laborals a molts d'altres països són més bones, més humanes? Perquè heu vist que es pot viure i no només sobreviure?... si ho heu fet i heu comés l'error de tornar al vostre país per allò que la terra crida, que els amics les famílies i demés... haureu vist les grans trabes que us posen: des de no reconèixer les carreres fetes a l'estranger a no acceptar els vostres títols (perquè aquí pequem de titolítits) i no donar-vos feina passant per no voler ingressar els vostres diners perquè diuen que venen tacats de sang, quan són més nets que els d'aquí.

I l'obra acaba plantejant un gran misteri, confonent a l'espectador i marcant clarament la divisió entre el que semblen dos textos paral·lels: la primera part més adolescent, superficial, de sortir de festa, fumar porros i enganyar a la parella, i una segona part més reflexiva, amb dubtes més punyents i preguntes pregones. No cal dir quina de les dues parts m'ha agradat més.

____________

Ferran Joanmiquel, Dinou

començat_ 28/1/2023  // acabat_ 28/1/2023 

The Bus, Stanislav Stratiev

 Em comunica una amiga que es presenta a un càsting d'una obra a Londres, me l'envia i em trobo amb aquest text d'un autor búlgar que desconeixo amb personatges-caràcter i un autobús que no va enlloc (o va al lloc equivocat). Mica en mica entro al text i em sorprenc veient, momentàniament, que comparteix la idea amb el primer text que estic escrivint pel projecte 12x12 (escriure 12 obres de teatre en 12 mesos): tal i com passava a l'Ángel exterminador, uns personatges resten presoners en un lloc obert. Ells són presoners del bus que no els porta mai on ha d'anar, els meus personatges (si més no un d'ells) són presoners d'un jardí. 

Sobresurt ben aviat la constatació de l'egoisme humà: malgrat trobar-se junts en una situació complicada i que sembla potencialment perillosa, són incapaços de col·laborar entre ells i segueixen només lluitant pels seus interessos personals. La humanitat. Sorprèn com hem pogut aguantar tant de temps sense extingir-nos. 

"Luck always deserts you sooner or later."

"When a woman looks like a burnt bun, they talk about how good the cream inside is."

"What's the use of staying alive if love is dead?" 

Els viatgers de l'autobús proven totes les opcions per convèncer al conductor de parar i no acabar caiguent per un penya-segat. Van a parlar amb ell, l'intenten seduir amb música, amb la noia jove... Fins que arriben a la conclusió que si li donen els tres pans que volia comprar potser s'atura. I aquí comença el discurs sobre el comunisme, per què jo he de donar més que un altre. És a dir, si tots donen la meitat del pa que tenen, per què aquell que n'ha comprat 2 n'ha de donar 1 i un altre que n'ha comprat 1 només en dona mig? El gran dilema sobre ser capaços d'entendre la vida com un esforç comú i no una lluita individual de tots contra tots. I aquesta és la incògnita que desperta el text: estem tan enllotats que som incapaços de sacrificar una mica d'allò nostre pel bé col·lectiu? Som els llops d'en Hobbes a punt d'atacar-nos salvatjament? I aquesta és la gràcia de la peça. 

Al final la meva amiga no es va poder presentar al càsting. Però em va regalar un text interessant.

_____________

Stanislav Stratiev, The Bus

començat_ 12/01/2023 // acabat_ 26/1/2023

Un tret al cap, Pau Miró

 "És pitjor arriscar-te a un tret al cap o dur sempre una pistola invisible a la nuca?" pregunta la Mònica Terribas al pròleg. I ja veig que aquest text m'agradarà. De fet cap text d'en Pau Miró m'ha decepcionat. Sorprèn que no sigui més venerat.

I quina gran diferència entre el pròleg d'en Sergi Belbel a Fairfly amb aquest de la Mònica Terribas. El primer parlava de l'obra, de la seva teatralitat, fins i tot afirmava que era un fenomen escènic... Aquest, en canvi, ens parla del periodisme com a ofici, de la perversió del ram i, només puntualment ens remet a l'obra d'en Pau Miró.

"Com vols obtenir beneficis sense forçar una mica l'ètica?"

 

"És la teva droga. Problemes, problemes i més problemes. Sembla que no puguis viure sense problemes. Aquesta addicció a estar amoïnats." I tots coneixem a gent així. I fins i tot la tenim a dintre casa nostra.

 

"La condició humana és així. Quan algú cau, els altres se'n riuen."

 

Havia començat 'obra amb molta il·lusió i l'acabo una mica a rodolons. Entro i surto de la història d'aquesta periodista, la seva germana malalta i la jove periodista que les traeix. Conflicte generacional? Lluita per la supervivència? I al final totes són perdedores.

 

L'Enrico Ianniello descriu molt bé a la nota del final del text què sento o com interpreto els textos d'en Pau Miró: "I, com sempre, als textos de Pau Miró, no només hi trobo una anàlisi poètica i informada de la societat i dels temps confusos que vivim a través de personatges alhora indefensos i combatius. Retrobo, sobretot, un amor infinit cap al teatre." Malgrat el que jo considero que acostuma a ser una renúncia al teatre, les projeccions que omplen les representacions d'en Miró (vegis Un refugi indie i el final de l'obra projectat mentre els protagonistes s estiren a mirar la 'pel·lícula' ), l'amor al teatre. 

_____________

Pau Miró, Un tret al cap
començat_ 19/01/2023 // acabat_ 26/01/2023

 

Fairfly, Joan Yago i La Calòrica

Un dels motors del text (o de la relació entre els personatges, amb les seves feines) és la idea de voler canviar el món. Constantment repeteixen aquesta idea i s'hi posicionen amb major o menor vehemència. I els entenc. En algun moment, molts de nosaltres hem volgut canviar el món, o hem pensat ingènuament que fins i tot ho podríem arribar a fer. Que les nostres accions servirien per alguna cosa, les nostres petites revoltes conduirien cap a un món millor... Fins i tot en un moment de Tu i Jo els dos avis es posen de peus i criden: "tu i jo hauríem d'haver canviat el món!" I el text d'en Joan Yago ens demostra perfectament com estem lligats de mans i peus i que inútils que són les nostres lluites. 

En Sergi Belbel afirma al pròleg que aquest text pertany a la categoria de "fenomen". El compara amb El mètode Gronholm d'en Galceran i fa pujar les expectatives. Potser és un error perquè el text està bé, la idea és interessant, el retrat generacional, les frustracions d'uns treballadors, estan molt ben dibuixades. Els entramats lamentables que regeixen el món empresarial, també. El format linial de l'obra està molt ben trobat i el ritme és bo. Però d'aquí a dir-ne "fenomen"... Vull dir que potser sóc jo que estic desconnectat però no sento que se'n parli massa d'aquesta obra. I en canvi sí que veig com altres obres de La Calòrica (com per exemple Els ocells) estan retornant amb gran èxit als teatres. I de sobte recordo que fa bastants anys vaig tenir l'oportunitat de veure i gaudir un altre fenomen de La Calòrica, Sobre el fenomen de les feines de merda al Tantarantana i, recordant el seu estil i to, penso que, posada en escena, aquest text també deu guanyar.

____________

Joan Yago i La Calòrica, Fairfly

començat_ 17/01/2023 // acabat_ 18/01/2023

Philadelphia, Here I Come!, Brian Friel

"Fidelity to the native place is a lethal form of nostalgia" Ens diu Seamus Deane a la introducció. I massa sovint em temo que té raó. Ens obcequem pensant i volent creure que el nostre país (o en el cas dels catalans, el nostre no país dintre d'un altre país) és el millor del món, quan només cal creuar un parell de fronteres per veure'n totes les mancances. Tots els enganys patrocinats per bancs i polítics, tot el victimisme i la feina per fer. Però malgrat tot, la terra ens crida d'una manera més visceral, menys irracional i costa deslliurar-se'n. 

L'escena del sopar amb el pare on es mostra amb ironia com n'és d'incapaç de mostrar cap mena d'afecte cap al seu fill, em recorda, malgrat les diferències, el sopar del personatge d'en Vincent Gallo a Buffalo 66 amb el seu pare. I també les poques vegades que m'he trobat sol amb el meu, de pare. Frases curtes, recorrents i incomoditat. Diferents generacions, diferents vides i diferents maneres de gestionar les emocions.

Resulta també molt ben trobat el recurs de posar dos personatges representants del protagonista: la seva part pública, la que tots veiem, i la part privada, que només ell veu i sent. I òbviament, és aquesta part privada la que ens diu més veritats i posa més en contrast certes actituds i comentaris. L'altra, la pública, té massa feina amb les convencions socials per poder ser ell mateix. Seria una mica el mateix recurs que vaig utilitzar a El pis del pare amb la presència del pare mort que només els espectadors poden sentir però que és qui s'encarrega de dir les veritats. Està clar que crear és recrear.

L'obra, que pel títol semblava que havia de ser un cant cap a la llibertat de la fugida i la possibilitat d'escapar d'un espai que ens oprimeix, acaba sent un reclam al pare. Un intent de recuperar aquell únic moment de felicitat compartida molts anys enrere junts en una barca. Ara que el protagonista marxa del seu país (i no sap si hi podrà tornar mai) voldria que el seu pare mostrés alguna mena d'emoció. Que li mostrés que el trobarà a faltar, el que fos. Però res. El pare es manté en la seva vida rutinària i el seu perpetu silenci. 

I la darrera nit abans de marxar és la més llarga de totes. Totes les meves darreres nits abans de fugir han estat especials: la tormenta terrible que semblava aturar el món el dia que fugíem cap a Escòcia, la nit que van tallar la llum al poble i ens vam quedar al pub local esperant que els generadors d'emergència s'exhaurissin, o el darrer sopar davant de la llar de foc abans de venir a la Xina. En el cas d'en Gar, és una nit d'insomni i nervis, de converses no començades i records que es vol emportar. I només, per un breu instant, el pensament fugisser de si marxar és la millor opció. I, al seu voltant, el silenci del pare que tampoc pot dormir però no sap com expressar l'estima cap al seu fill. 

______________

Brian Friel, Philadelphia, Here I Come!

començat_ 2/3/22 // acabat_ 11/4/22

Elepé, Carlos Be

Existeix un to despreocupat, de nit de festa per Malasaña, de moments d'abraçades col·lectives i cançons xarones cantades a viva veu. Jo vaig arribar al pis de calle Pez massa tard, ho reconec, quan les energies nocturnes ja començaven a flaquejar considerablement, però en vaig poder entrellucar aquestes estones, aquests matins de diumenge que jo havia de baixar a treure el cotxe aparcat al carrer i em creuava amb els que encara no havien acabat la nit, o aquelles converses de borratxos amb cambrers de fora de Madrid que volien convidar-nos sí o sí a l'últim gin tònic per mostrar la bondat de la capital. I no feia falta que ho fes, la veritat, Madrid ja ens havia captivat. La seva nit ens havia subjugat i les seves possibilitats ens havien enamorat. Que llunyana, trista, egocèntrica i de postaleta que es veia Barcelona al seu costat...

 

Estones de plaer nocturn compartit que, comparades amb les nits al Joy's, el pub local que durant tants anys va ser com una segona casa per tants de nosaltres, fa que siguin de més bon imaginar. En Carlos Be el sap retratar perfectament aquest moment màgic. Capturar en una petita ampolleta de records i obrir-ne el tap lleugerament perquè la seva olor ens hi transporti inevitablement. Però, per sort, Elepé no s'atura aquí, en aquest viatge divertit i nostàlgic, a les cançons de la Rocío Jurado, en Raphael o el gran Tino Casal i l'ambient canellesc no-binari de l'Almodóvar, sinó que també ofereix moments de reflexions més greus, els matins de la ressaca, el dia després, quan ens adonem que, efectivament, no som res, que la nostra existència és tan contingent i innecessària que un cop ja no hi siguem ningú s'enrecordarà de nosaltres. 

"La vida es una discoteca y el presente no se puede cambiar por el futuro ni por el pasado." 

I amb aquesta introducció al dolor del temps passat, descobrim l'admiració de l'Àngel per la Lucía: un amor d'infantesa cap a ella, una cantant famosa de nena. I amb això, la comèdia es mou decididament cap a la tragicomèdia i el text m'agrada més. 

"El futuro oculta trampas y solo te das cuenta cuando caes de bruces en ellas."

 

I aquest text també té la virtut de mostrar algunes d'aquestes trampes. La tristesa del pas del temps, dels amors perduts i els desenganys. Com alguns amics es queden pel camí perquè els excessos ja ho tenen això, que fan neteja i com, a vegades, malgrat assolir el somni estem més sols i perduts que mai. 

______________

Carlos Be, Elepé (disponible a la pàgina web d'en Carlos Be)

començat_ 8/6/21  // acabat_ 8/6/21

Crave, Sarah Kane

Ostres la Sarah Kane. N'havia sentit bones referències. Un bon amic com en Xavier Pàmies està involucrat amb el que diuen que és una molt bona producció del text, Dic "diuen" no pas perquè ho dubti sinó perquè jo no ho he pogut gaudir per motius geogràfics, que Xangai abans quedava més a prop, però arran del coronavirus ens hem allunyat més. Sigui com sigui, ja era hora que pogués entrar al món de la Kane.

"In a lay-by on the motorway going out of the city, or maybe in, depending on which way you look, a small dark girl sits in the passenger seat of a parked car. Her elderly grandfather undoes his trousers and it pops out of his pants, big and purple (...) And when she cries, her father in the back seat says I'm sorry, she's not normally like this."

Aquesta és la cruesa que buscava, aquest és el dolor i la decadència social que imaginava que em trobaria en aquest text. És agradable quan les expectatives es compleixen. Últimament, en Bolaño, l'Albee i la Kane han estat a l'altura. La Solà, no tant...

"There's something very unflattering about being desired when the other person is so drunk that can't see."

"M - Why do you drink so much?
B - The fags aren't killing me fast enough."

I de tant en tant sembla que ens perdem, que els diàlegs siguin totalment incoherents, desconnexos els uns dels altres, les temàtiques tan variades i les frases tan inverosímils que ens quedem descol·locats, però llavors enfilem un parell de rèpliques ben trabades i el text et torna a atrapar. El dolor esdevé tan evident, la ràbia, la frustració, que no importa la fragmentació de la seva exposició. I, entremig, aquestes boniques mini narracions, aquests microrelats tan preciosistes i carregats de significat i maldat: "A small girl became increasingly paralysed by her parents' frequently violent rows. Sometimes she would spend hours standing completely still in the toilet, simply because that was where she happened to be when the fight began. Finally, in moments of calm, she would take bottles of milk from the fridge or doorstep and leave them in places where she may later become trapped. Her parents were unable to understand why they found bottles of sour milk in every room in the house."

Són aquestes imatges que perduren les que m'han fascinat del text. Aquestes ampolles de llet passada escampades per la casa com a metàfora de la por, el dolor, la violència i la infantesa robada.

Un tema recurrent en el text, i que potser marca el final, si és que n'hi ha cap de final massa clar, és la sensació de ràbia contra la vida, l'inconvenient d'haver nascut del què es queixava en Cioran. Algun dels protagonistes ho afirma en algun moment demanant haver nascut morta, d'altres ho reclamen com a solució al seu dolor present. I aquest "happy and free" que clou l'obra sembla encaminat cap a la mateixa idea. Un final que és un començament que és un final.

_____________

Sarah Kane, Crave
començat_ 8/2/21  //  acabat_ 8/2/21

The Zoo Story, Edward Albee

Llegir Edward Albee mai decepciona. Els professors universitaris de Who's afraid of Virginia Woolf de tant en tant encara retornen al meu cap. O l'ambient que van generar, o les sensacions que em van despertar, o com em va agradar poder compartir una estona amb ells. I d'això es tracta, coi! De sentir, de gaudir, de compartir... I aquest text crec que em provocarà el mateix. Sé que em provocarà el mateix. 
I sorprèn veure amb la facilitat que ho fa. Amb el llenguatge tan planer i la poquissima acció que passa. Però que bo que és. I que petit em fa sentir quan recordo que jo vaig escriure La cuina que té un plantejament pràcticament idèntic: uns diàlegs entre desconeguts en un parc. Però que bé que soluciona el text ell i que esquerdat que està el meu text que fins i tot dies abans d'estrenar-lo a Nova York ni els actors ni el director n'havien entès el final. 

"When you're a kid you use the [pornographic] cards as a substitute for a real experience, and when you're older you use real experience as a substitute for the fantasy." 

"I don't like to use words that are too harsh in describing people. I don't like to. But the landlady is a fat ugly, mean, stupid, unwashed, misanthropic, cheap, drunken bag of garbage." 

"I don't talk to many people (...) but every once in a while I like to talk to somebody, really talk." I això és precisament el què fa en Jerry. I en Peter li segueix la corrent. Potser perquè ell també està sol. Potser perquè malgrat tenir el que sembla una vida de somni amb una casa gran, dona, fills gats i periquitos, ell mateix confessa que va cada diumenge a passar la tarda al parc per estar sol, que ell volia nens i no nenes, que els gats i els periquitos van ser una imposició de la seva dona i les seves filles... És a dir, que està sol i se sent menystingut. 

Genial. Divertit, sense estridències, amb pinzellades cultistes i moltes preguntes sobre què vol dir ser persones i sobre com som com a societat. Potser sense el final amb baralles i ganivet en mà seria com viure un conte del millor Salinger (com trobo a faltar sentir l'emoció que vaig sentir llegint els 9 contes per primera vegada), potser aquest desenllaç és el que menys m'agrada del text, però no prou com per fer-me canviar d'idea sobre la bellesa del text. 

_______________

Edward Albee, The Zoo Story 

començat_ 16/1/21 // acabat_ 16/1/21

L'eclipsi, Paco Zarzoso

"La sort de no parlar a ningú és que t'escolta tothom... el fracàs de parlar amb tothom és que no t'escolta ningú..."

I en aquesta època de debats polítics carents de sentit i de propostes pseudopolítiques destinades a engreixar les butxaques d'uns mentre s'oblida la polis, que em reafirmen amb la meva felicitat d'estar-ne lluny, ben lluny de tot plegat, aquesta frase ressona amb més força.

"Al segle passat, els éssers humans érem un ramat de bèsties... i saps en què ens hem transformat al XXI? Doncs en un ramat de zombis... de zombis confosos que deambulen d'una banda a l'altra, els uns altius i els altres resignats... però zombis... zombis borrosos que hem acabat desdibuixant la història."

Zombis ridículs que ens arrosseguem, que anem sempre de pressa per arribar a la feina que la tenim a l'altra banda de la ciutat i ens creuem cada dia a la grisor del metro amb els cinc cents altres zombis que viuen a l'altra banda de la ciutat però treballen a la nostra banda... Zombis sense criteri que correm a mirar l'última sèrie de Netflix que ens diuen que hem de mirar, que correm a posar al crit al cel quan el veí ens diu que cal fer-ho però callem quan les injustícies ens exploten a la cara...

Un casament lèsbic en un cementiri; un enterramorts comunista que vol portar la mòmia d'en Lènin al seu cementiri per iniciar la revolució; un fotògraf amb pedaç de pirata a l'ull que havia estat parella d'una de les núvies; un pare/sogre propietari d'una gran cadena hotelera; un germà de la núvia que és un artista alcohòlic a qui el futur sogre de la seva germana vol salvar de la misèria encarregant-li 600 retrats que no ha de signar; una dona morta i un amant també mort que s'apareixen al cementiri... i segurament algun personatge més que em deixo. Una amalgama de gent, d'emocions i, sobretot, diàlegs grandiloqüents. Perquè sembla que un cop ens hem allunyat del realisme, ja tot és possible.

"No oblideu que la sensualitat és passat indefinit, la sexualitat present continu, i l'amor futur imperfecte..."

I poc després l'Olaf, l'enterramorts comunista, reapareix disfressat de Lènin i afirma: "No oblideu que l'aristocràcia és passat indefinit, la burgesia present continu, i el proletariat futur perfecte."

En algun moment de la vida, certes lectures m'havien empetitit. El seu tsunami lingüístic, la seva allau cultural i les múltiples referències que jo era completament incapaç de copsar, m'enfonsaven tot posant en relleu la meva ignorància. Ara, passats els anys, molts per cert, això ja no em passa. I no pas perquè conegui totes les referències del món, presents i passades o perquè em meravelli el cabdal lingüístic grandiloqüent, sinó perquè he après a veure què s'hi amaga al darrere. A destriar el gra de la palla. A vegades hi ha una bona història, uns personatges interessants, unes accions atractives i totes les filigranes posteriors no ens han de distreure... d'altres, no hi ha res. Rere el gran embolcall de colors, no s'hi amaga res de valor. Aquesta obra d'en Zarzoso se situa en un terme mig. Hi ha moments que corre el perill de quedar-se en l'embolcall lluent que ens fascina però només ens empatxa i, d'altres, en canvi, transpira una història que podria ser interessant. Sobretot si l'acabéssim d'entendre...

_____________

Paco Zarzoso, L'eclipsi

començat_ 6/6/20 //  acabat_ 9/6/20

Que rebentin els actors, Gabriel Calderón

"La història d'una persona sempre és la història de moltes persones" ens diu Gabriel Calderón.  I afegeix: "Tots sols, no som res." I té raó. Les nostres accions, els nostres comentaris, no són mai en el buit sinó que afecten a d'altres. Amb major o menor intensitat, per descomptat. Amb més o menys consciència del fet. Però ho fan. Pensem, sinó, què passa quan, de sobte, inesperadament, veiem algú que feia anys que no veiem. O ens apareix (com m'ha passat aquesta setmana) el seu nom per alguna xarxa social i dediquem uns instants a xafardejar la seva vida. Aquesta persona ha fet una vida aliena a nosaltres. Però en algun moment, vam tenir un contacte. I això perdura. Ara, tampoc cal donar-li més transcendència a aquest fet o acabaríem impossibilitats d'acció per por de ferir als demés.

"Tots lluitem, de manera més o menys encertada per dues coses
Per ser feliços
O bé perquè els altres siguin tan infeliços com nosaltres."

Fa mandra tenir a un actor que ens faci de guia i ens vagi dient constantment on som. La conversa entre l'Antoni i l'Anna (avi i neta) està bé, les paraules de l'Antoni ressonen amb força, fins que arriba en Josep i ens diu que "ara sí, anem cap al present". Cal? On som, de campament escolar i el monitor ens ha de guiar? Som tan estúpids que no ho entendríem? No som prou pacients per esperar a que les coses s'aclareixin per elles mateixes al llarg de l'obra?
Està clar que, segons en Calderón, no.

"El temps és còmplice i acaba fent que els dubtes es converteixin en veritats."

"Totes dues sabem que la veritat i el passat són relatius. No nego que hi hagi una veritat, no nego que hi hagi un passat, el que estic dient és que és nostre."

Perdó per la reiteració, però de veritat que són una llàstima aquests comentaris constants que ens van indicant cap a quin moment temporal ens movem. Si es vol fer una obra fragmentada temporalment, es fa amb totes les conseqüències. No afegint-hi un personatge pont/frontissa que ens agafi de la maneta per anar amunt i avall (en aquest cas, endavant i endarrere). Això ens fa més petits. Més idiotes.

No recordo exactament com es feia a la novel·la The time travellers' wife de l'Audrey Niffenegger, però els viatges temprals també n'eren la clau del text i no recordo sentir-me guiat tota l'estona. Però potser m'equivoco, la vaig llegir (i gaudir fins a un punt inesperat, fins i tot fins a copiar-ne idees per la meva obra La cuina) fa molts anys. Abans de la primera fitxa de lectura, és a dir, un mínim de 9 anys i mig, que segur que en són més.

Resulta interessant que una de les principals fonts de conflicte del text sigui la manera com els personatges s'anomenen entre ells. No em diguis sogra, no em diguis mama, no em diguis avi... ningú vol acceptar el seu rol dintre la família. Com si acceptar-ne l'etiqueta volgués dir acceptar-ne les responsabilitats.

"Us heu cregut que la vida és aquesta mena de pau mentre espereu la garrotada final."

Fins quan es pot allargar un secret? En Gabriel Calderón ho fa més de 100 pàgines i 15 escenes. al principi, les referències al secret són més subtils, més passatgeres, però, a mesura que avança l'obra, són més directes i persistents. I a la taula de nadal parada amb tots els membres d'aquesta família trencada (ideològicament però també físicament perquè la meitat estan morts) sembla que el secret ha de sortir. El pacte entre en Jordi, la Graciela i l'Antoni, s'ha d'explicitar d'una vegada per totes.
Però tampoc.

"Hi ha tantes veritats com persones."

Pot estar bé el recurs d'aturar el temps just quan els persontages marxen un a un però s'acaba fent pesat. La predicció que tornarà a produïr-se un discurset amb el comiat d'un nou personatge li treu la gràcia.

Tot i això, tot i aquestes qüestions formals del text que m'han irritat lleugerament, en conjunt es tracta d'un text interessant. Ferèstec i dur en certes ocasions, crític i cabrejat, també; però d'altres innocent i fantasiós. Apelant a la nostra capacitat d'anular el judici i d'acceptar les regles d'aquest joc amb salts temporals. Hi haurà qui ho farà, hi haurà qui no. D'aquesta elecció en dependran els aplaudiments que dedicarem al final de l'obra.
_______________
Gabriel Calderón, Que rebentin els actors (Arola editors)
començat_ 25/5/20  //  acabat_ 27/5/20

El coratge de matar, Lars Norén

Les relacions entre pares i fills (ambdós del sexe masculí) en el món del teatre i la literatura acostumen a ser fredes, distants, de poques paraules compartides, d'incomprensió i de masses retrets no pronunciats. Aquesta obra no en podia ser una excepció.

El Pare s'instal·la a casa del fill, no sabem per què, no sabem quant s'hi estarà, i el Fill no sap com afrontar-ho. De fet, tampoc no sap com viure: té la casa buida, no té menjar, les llums del passadís foses, les moquetes aixecades, està pràcticament sempre tancat a casa...
Mica en mica anem descobrint, lleugerament, detalls de les seves vides. Com el pare va acabar fent de cambrer tota la seva vida perquè no el van deixar estudiar. Com el fill ha seguit la mateixa carrera segurament per inseguretat... fins que arriba la Radka, l'amiga/parella del Fill i aquesta intrusa fa que el pare esdevingui més amable, d'entrada. Que el fill parli més. Que els coneguem a tots plegats una mica més. Amb totes les pors i dolors remoguts que això comporta. Amb totes les ambigüitats i mitges tintes. Totes les mentides mig amagades i totes les veritats no pronunciades.

"La veritat és que no sabia si estaves borratxo o si eres un malalt mental, i encara no ho sé, tot i que has deixat de beure."

La segona escena és esfereïdora. Incòmode. De difícil llegir i m'imagino que de molt mal observar. Però completament necessària per conduïr-nos al desenllaç de la tercera escena. Un desenllaç que, d'altra banda, ja se'ns havia introduït des del primer moment i no ens sorprèn. De fet, s'espera. I axò sap greu perquè fa que el tancament de l'obra no sigui tan reeixit com tota la tensió que s'ha anat acomulant. Final catàrquic? Potser per algú. Però massa previsible. Llàstima.
______________
Lars Norén, El coratge de matar (Arola editors)
començat_ 15/4/20  //  acabat_ 16/4/20

El futur, Helena Tornero

"La confiança és molt important. Si tens confiança, sembla que tens poder. Si sembla que tens poder, sembla que tens diners. Si sembla que tens poder i diners, la gent s'aparta del teu camí i et deixa passar." Amb aquesta teoria, no gens descabellada, la Diana pretén creuar mitja Europa amb un cotxe robat i un desconegut d'origen magrebí al seu costat traginant una motxilla sospitosa a l'esquena i que només té documents d'identitats falsos. Què pot anar malament?

Però més enllà d'aquests petits elements d'innocència en el text, el plantejament d'aquesta mena de Road movie i la manera de posar-la a escena amb actors extres fent comentaris per ajudar a fabricar la història i amb els propis personatges principals trencant la quarta paret per esclarir algun que altre raonament, resulten molt agradables de llegir. Vull dir que tinc ganes de veure què els passa a la Diana a en Halim. Vull saber quin paper tindrà la Dona Sueca i l'Home Elegant dins l'obra. I, per descomptat, també m'interessa esbrinar quin és aquest "impacte" cap al qual tota l'obra es dirigeix fent un compte enrere.

"Només hi ha dues opcions: la via del decreixement o la via de la barbàrie. O deixem de créixer o ens matem entre tots."

Malauradament, tot i el ritme interessant i l'evolució ben trobada d'aquesta relació entre en Halim i la Diana, puntualment l'autora peca de mestretites, de voler alliçonar una mica massa als espectadors tot oferint-nos un grapat d'informació que una cerca ràpida a Google (per aquells que hi podeu accedir, o bé un Baidu per aquells que estem a l'altra banda de la Gran Muralla Digital Xinesa) ens pot proporcionar ràpidament. És aquella sensació que, amb l'excusa que en Halim no parla bé la nostra llengua, que no pertany a la nostra cultura occidental, omplim el text de dades que tampoc no aporten res més que això: respostes del Trivial.

"Les paraules «mai més» i «per sempre» no haurien d'existir."

I són aquesta mena de frases, en el seu context concret de mort, les que m'arriben amb més força. Clar que hi ha un punt de cursileria final, d'optimisme massa optimista per aportar un final feliç a una història que potser no el reclamava, però no importa. Avui, en aquest present, aquesta obra m'ha semblat interessant. M'ha recordat, i molt (i perdó per l'auto-referència) a Bugaderies Iqbal i m'ha fet replantejar-me'n alguns paràgrafs. Però no és per això que l'he assaborit. Tampoc sabria concretar-ne el per què, però ho he fet.
_______________
Helena Tornero, El futur (Arola editors)
començat_ 13/4/20  //  acabat_ 14/4/20

Actes obscens en espai públic, Davide Carnevali

Fa uns quants anys un amic em va convidar a anar al Lliure a veure Seuls d'en Mouawad. No cal dir que vaig acceptar encantat, que el nom d'aquell autor estava per tot arreu aquells dies (per tot arreu del món teatral, s'entén, clar, perquè fora d'aquesta bombolla i de la petita de l'editorial Periscopi era i segueix sent un desconegut) i vaig comprovar que, efectivament, la curiositat mata el gat. Vam aguantar estoicament les primeres hores de l'obra, els monòlegs i més monòlegs i les projeccions sobre projeccions sobre projeccions de projeccions d'ell mateix fins a l'arribada de l'orgia cromàtica final. La pluja de colors que l'autor-actor-director-artista-egòlatre ens va llençar pel damunt mentre nosaltres esperàvem que s'acabessin els pots de pintura de l'Abacus que encara quedaven sobre l'escenari va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència. La crítica que va publicar el meu amic sobre l'obra no en deixava cap dubte i aquell vespre viscut al Lliure és, encara a hores d'ara, una broma recurrent entre nosaltres. Doncs bé, llegint aquest text, aquest encàrrec (un encàrrec!) del TNC tinc la mateixa sensació. Teatre volgudament i grandiloqüentment elitista que queda molt bé dintre la programació i en els cartells i que ens fa omplir la boca i salivar de la cultura tan elevada que tenim. Però que, en realitat, no deixa de ser un gran badall incomestible i una llençada de diners que podrien anar, no sé, per exemple, a ajudar els dramaturgs i autors catalans? Ei, que n'hi teníem molts d'autors catalans en aquesta temporada, no ho nego, hi havia l'Artigau, en Rosich, en Jordi Oriol, en Francesc Meseguer, en Xavier Bobés... però calia fer un encàrrec tan enrevessat i innecessari?

"Perquè el desig, en el fons no és un tenir sense posseir?"

I la sensació és que aquest text reclama d'un manual d'instruccions. Les cites bíbliques finals poden ser una guia i l'epíleg del propi autor una altra. Però no suficients. I les preguntes que no em puc treure del cap són: com s'ho va fer el públic per seguir (ja no dic entendre) l'obra quan la van veure en directe? I, novament, calia fer aquesta mena d'encàrrec? Aquest és el teatre que necessitem al TNC?
_____________
Davide Carnevalli, Actes obscens en espai públic (Arola editors)
començat_ 8/4/20  // acabat_ 9/4/20 

Tierra sin primavera, Lluís Capdevila

Sorprèn, només d'entrada, el canvi de to d'aquest text. De l'optimisme expansiu de La festa major de Gràcia, passem a la foscor i la ràbia de les paraules de la Abuela. Una molt bona manera d'analitzar el mateix problema des de dues perspectives tan contraposades.

"Mañana Dios dirá... No, Dios no dirá nada. Dios está ciego y sordo y no nos ve ni nos oye a los pobres. Se ha pasado a los ricos y les bendice la tripa podrida y el podrido corazón."

Paraules de ràbia que busquen alimentar l'odi en el nen perquè, com molt bé diu i repeteix l'àvia: "el miedo engendra el odio" i l'odi és el que necessitem per venjar totes les injúries que rebem avui.

"Cada uno tiene su verdad, su verdad para uso personal, que ha creado de un amasijo de mentiras."

Que terrible aquest general Palmiro i els seus ministres que tant ens fa pensar en un altre famós general que campà per Espanya durant masses anys. "A los pueblos les convienen ministros decorativos, ministros para los bailes de palacio y las procesiones, ministros que no estén aquejados de la grosera y funesta manía de trabajar." I quin refugi humorístic que ens donen aquests personatges ridículs després de personatges terribles com el de l'àvia que ha d'enganyar al seu net fent-li creure que el seu pare vés a saber on és, o el dels presoners que reben pallisses diàries mentre esperen ser fusilats només per haver pensat diferent que el règim. Quina merda d'anys. Quina merda de societat. I quina merda quan ens sentim que encara hi som tan a prop. Per no dir immersos completament en el mateix femer.

Ai pobre General Palmiro, d'idees boges esbojarrades que primer vol que els turistes creguin que el país és molt alegre i té l'absurda idea de fer que tothom porti nassos postissos fins i tot els dirigents, militars, religiosos i ell mateix. No cal dir que el pla és un gran fracàs i únicament provoca que el poble deixi de témer-lo per passar a enriure's d'ell i això tothom sap que és un gran problema pels dictadors. No cal haver llegit a Maquiavel per saber que tot líder ha de generar por al poble si vol ser escoltat. Però aquest General Palmiro té més d'Ubú rei que del Príncep d'en Maquiavel. Com a mostra, la seva següent idea brillant: suspendre la primavera per evitar que el poble canti i estigui massa content. Ridícul i absurd. Però tan proper als polítics que hem tingut i que seguim tenint, que ja no ens fa ni gràcia.

"Nunca hubo en nuestro país tanta moralidad como ahora. Ni tanta prostitución y pornografía como ahora."

I, malgrat tot, l'optimisme. En Lluís Capdevila devia ser una persona plena d'il·lusió malgrat l'exili. L'esperança que la dictadura serà derrotada, que la primavera tornarà (literalment perquè en Palmiro l'havia prohibit) i la gent tornarà a ser lliure i els ocells tornaran a cantar. I és bonic somiar. Llàstima que ja fa massa que sabem que només és això: un somni. I els somnis, somnis són.
_________________
Lluís Capdevila, Tierra sin primavera (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 6/4/20

La festa major de Gràcia, Lluís Capdevila

Llegir aquest text sobre uns exiliats catalans a França, tancats en un pis petit a l'espera que passi tot i puguin retornar a la seva vida normal, en un moment de confinament (mal confinament, tot sigui dit), és inevitable comparar-lo amb les nostres situacions presents. No ben bé la meva perquè per primera vegada a la vida la fortuna sembla haver-se posat al meu costat i, de moment, hem pogut esquivar el maleït virus, primer fugint a temps de la Xina i, després, tornant-hi just abans que la pandèmia arribés a Catalunya. Però sí la vida d'amics i família que es troben tancats a l'espera. Alguns amb més il·lusió que d'altres, a qui els dies se'ls fan llargs i les nits eternes. Tots, però, esperant poder tornar a la vida normal. Somiant en recuperar aquelles petites bestieses que feien que la vida tingués sentit i que  donàvem tant per fetes que ja ni les valoràvem. En un any com aquest que s'està suspenent tot: festivals de música, el festival d'Edimburg (impossible pensar en retornar a Edimburg a l'agost i trobar-la buida!), la Patum i suposo que aviat també començaran a caure les festes majors més primerenques, doncs la il·lusió d'aquest Senyor Daniel de voler celebrar la festa major de Gràcia malgrat les circumstàncies és un exemple a seguir. És el que afirmaven a Orsini: "no podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

"Que indignes fórem si oblidéssim els nostres morts i no sabéssim fer justícia als seus botxins!"

I aquesta és la idea que hem de preservar un cop el viurs hagi marxat: tots els nostres morts (i a hores d'ara pràcticament tothom en tenim un -o més d'un- de massa proper per quedar-nos indiferents) no poden ser oblidats. Tots els errors, totes les aberracions comeses pels polítics (TOTS els polítics de TOTS els partits) i les mans negres de l'ÍBEX-35 que els mouen com els titelles que són, no poden ser oblidats. I per descomptat que en Capdevila parlava d'una altra guerra en aquest sainet optimista malgrat el desori; clar que ell parlava d'un altre tipus d'exili molt més cruel i sanguinari que aquest nostre abraçats per Netflix i demés, pero així com no es pot escriure mai des del buit sinó que tenim la petjada d'allò que vivim i hem viscut, tampoc es pot llegir des del buit i sembla que tot allò que cau a les meves mans aquests dies està infectat d'aquest maleït virus que ens té aturats, als afortunats, i desesperats als demés.
Quina merda de temps que ens ha toca viure, també. I quina merda de gestió que n'han fet els nostres polítics.
No ho oblidem mai.
_________________
Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 3/4/20

Orsini, Aleix Aguilà

Comença l'obra amb la sensació creixent de ràbia, d'angoixa, de desassossec. I no sabem per què encara, però aquest augment exponencial del malestar m'agrada.

"No podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

I aquesta és la sensació que tinc massa sovint: quan vam viure la farsa de la independència interrompuda immediatament pels mateixos que ens l'havien promès, quan vam viure les pallisses de l'1 d'octubre, quan vam veure la incapacitat de tirar endavant la famosa "voluntat d'un poble", però també recentment, quan hem vist com un país mirava amb arrogància com la Xina emmalaltia i afirmava sense cap mena de vergonya ni sentit comú que Espanya tenia un sistema sanitari dels millors del món i que, per tant, cap virus l'atacaria tan vehementment com ho havia fet amb la Xina, quan ens hem trobat fugint d'Àsia per la por a aquest enemic invisible i hem retornat temporalment a aquest país de pandereta que no ens deixa fugir convençuts que arribàvem a un territori sa per adonar-nos, per sort a temps de fugir, que estava més podrit que el país d'on havíem fugit, doncs el pensament és aquest: no ens prendreu el somriure (i qui diu somriure diu ganes de viure, de seguir endavant). Ara tenim l'odi, la ràbia, però això també passarà i ens quedarà el somriure i ens en riurem a les vostres cares mentre vosaltres seguiu lluitant per un maleït escó.
Per molt que us en cardeu de nosaltres, per molt que la nostra vida us importi una puta merda, no ens prendreu les il·lusions. Aquesta serà la vostra derrota.

"Aquesta és la realitat. La que a ningú agrada. Mai ens l'ensenyaran en aquest teatre. És lletja, cruel, injusta. No ven, no omple butaques."

La introducció ens parlava de jocs de miralls, d'atemptats anarquistes contra la burgesia catalana més naftelinada i quan comencem a llegir l'obra i veiem un casament elitista al capdamunt del Cadí no enenem de què ens parlaven. A mesura que el text s'engresca, creiem que parlen d'independència, que aquesta ràbia i angoixa, aquest dia important, és la falsa declaració d'independència, però llavors parlen d'un atemptat i em perdo i encara més quan la Victòria introdueix el conflicte de classes, però potser és precisament llavors quan, paradoxalment, recuperem lleugerament el camí. No ho sé. Quan el drama evoluciona i els protagonistes passen a ser actors, personatges ("no es pot discutir amb personatges") el mirall sembla fer-se evident, la burgesia també i el Liceu i la bomba Orsini del títol i i i... i em pregunto si em convenç. Si aquest entrar i sortir de la realitat, aquest estira-i-arronsa entre persones i personatges i temps històrics (amb un transexual o transvestit o persona amb confusió de gènere afegit que no s'acaba d'entendre què aporta a l'obra), si tot plegat em convenç.
I crec que no.
M'agraden els diàlegs. M'agraden la majoria de reflexions del text. Però aquest batibarreig històric m'avorreix. Qüestions de gust.
____________
Aleix Aguilà, Orsini (Arola Editors)
començat_ 2/4/20 // acabat_ 3/4/20  

Una hora de felicidad, Manuel Veiga

Allò que comença sent una història tipus Kitchen sink drama d’en Ken Loach (o una Revolta de Bruixes d'en Benet i Jornet si no volem ser acusats de provincians per mirar a l’estranger per explicar la nostra realitat), esdevé una història de fantasies i il·lusions, de moments de màgia que ens ajuden a seguir endavant malgrat tot. Les desventures d'una dona de fer feines que vol creure en allò que no pot ser per poder seguir endavant.

No és cap obra brillant ni està carregada de grans frases ni reflexions transcendentals, però és que tampoc pretén ser-ho. I aquesta és una de les seves virtuts. És un text d’entreteniment que s’endinsa una mica en la profunditat inescrutable dels sentiments humans, especialment del dolor, el dol i la tristesa.

Però potser perquè ja estem de tornada de tot (o ens pensem que ja estem de tornada de tot i tot és post- alguna cosa) el text desprèn certa ingenuïtat dels noranta, d’una època on, tal i com vaig llegir fa poc, per desgràcia no em puc atribuir aquest raonament, va ser l’últim cop que vam ser innocents, que encara crèiem que les coses anirien a millor, que no ens havien marcat per vida els atacs terroristes internacionals ni el temor d’una crisi econòmica i vital que sembla no tenir fi, o l’arribada d’un nou virus. I aquesta ingenuïtat, vista avui dia, fa certa ràbia. I sobretot tristesa per les oportunitats perdudes.

______________

Manuel Veiga, Una hora de felicidad

Començat 8/8/19  // acabat_ 8/8/19

Garatges, Jakob Arjouni

In vino veritas en estat pur. Després de mostrar algunes converses entretallades de veïns, quan l’Esguerrat para una taula al carrer per a seduir la nova veïna, els quatre homes que malviuen en els garatges ocupen el lloc d’ella i s’emborratxen junts i, aviat, comencen a desbarrar. Ja sabem que l’Home és un personatge temible, ex militar a qui van fer fora per llençar d’un tren a un moro, però ara també el veiem en la seva faceta de masclista. Se’ns mostra com una bèstia sense escrúpols ni respecte: “per la nena no hem de tenir escrúpols, ja es veu que li agrada follar. Tant li fa qui es munti a sobre. No vull ni saber qui li ha fet la panxa.” I encara unes línies més avall, “A les femelles els agrada follar tant com a nosaltres. És la seva natura limitada que fa que no ho demostrin massa sovint. L’hem d’obligar a que disfruti, oi?”

Una obra que ens mostra la crueltat humana, la decadència a la que pot arribar l’ésser humà, ja sigui participant activament del mal o bé rentant-se’n les mans com fa (imagino que no per casualitat) el personatge de l’obrer.
_____________
Jakob Arjouni, Garatges (Virus editorial)
començat_ 8/6/18  //  acabat_ 13/6/18

Nazim fot el camp, Jakob Arjouni

Hi ha escenes, situacions o plantejaments, que ja prometen d’entrada. Que sembla que ho has de fer molt malament per no treure’n un bon text. Que penses, hòstia, que ben trobat! Cabró, tan de bo ho hagués pensat jo, això!

Els personatges, joves, perduts, amb somnis d’una vida millor però sense convenciment ni criteri, tancats en una presó per passar la nit després de baralles totalment innecessàries, és un molt bon punt de partida. I en Jakob Arjouni en sap treure profit. Veiem el desengany, la frustració, la violència de la ràbia, de les vides adultes que encara no han acabat de començar i que temen que ho facin.

“Llavors començaràs a jugar a la loteria i a fotre-li un mastegot a la teva parenta i a la canalla perquè no ho has aconseguit. Perquè t’has passat quaranta anys fantasiejant, satisfet amb la teva cervesa, sobre coses que no existeixen, que no existeixen per tu, o com a mínim no d’aquesta manera. I no hi ha res pitjor que un simpàtic somiador que un bon dia es desperta i se n’adona que tots els seus somnis no valien una puta merda. Llavors deixa de ser simpàtic per convertir-se en un amargat.”

I finalment entra en Nazim en aquesta mena de camarot dels germans Marx. Un noi palestí a qui el deportaran cap a una mort segura. Perquè això va així. Perquè la manca d’un paperot pot marcar la vida o la mort d’una persona. Perquè l’Europa (i tot l’Occident) democràtica, pacifista, solidària, volcada en les maratons de recollida de diners de la tele, no entén d’immigrants il·legals. Si algú creua la frontera (falsa, prefabricada, altrament) sense tenir tots els papers en regla, se l’ha de fer fora. No fos cas que es quedés aquí i tingués una possibilitat de sobreviure. Només faltaria!
_______________
Jakob Arjouni, Nazim fot el camp (Virus editorial)
començat_ 25/6/18  //  acabat_ 28/6/18

Ushuaia, Marc Artigau

Una de les virtuts d’en Marc Artigau és el lirisme dels seus textos. La fluïdesa i, sovint, bellesa visual que desprenen les seves paraules. Els móns misteriosos als quals ens transporta. Potser no em convenç el recurs oníric però suposo que a vegades necessitem apel·lar als somnis per poder fer entendre millor allò que defuig la realitat.

“Soñamos los recuerdos que otros han perdido.”

I el conjunt resulta curiós, amb un to de fàbula, de conte o de llegenda combinat amb elements crus, d’abusos de poder i d’assassinats. Un clarobscur amb ressons poètics que, en general, funciona. A part de l’aparició (i desaparició) dels personatges de l’Aïna, l’Actor i el Mag, que encara és hores d’ara que em pregunto si l’obra hauria empitjorat gaire si mai haguessin existit...

Sigui com sigui, no em queda cap dubte que, de les tres obres del Bradomín 2008 (Ríanse del hipopótamo, En los bosques de la noche i Ushuaia) aquesta és la millor.
_____________
Marc Artigau, Ushuaia (dintre de Textos teatrales Marqués de Bradomín)
començat_ 9/5/18  //  acabat_ 9/5/18