Traduir Shakespeare, Joan Sellent

Fa uns anys, quan encara vivia a Barcelona, vaig tenir la fortuna d’assistir a una conferència d’en Joan Sellent al nou edifici de la Beckett a Poble Nou encara en construcció. Ara, tan lluny com n’estic d’allò que un dia va semblar casa, fa il·lusió poder aprofundir una mica més en les reflexions del traductor per excel·lència del teatre que es fa a Catalunya. I també em fa qüestionar la mida reduïda de la nostra cultura teatral que amb un de sol ja en tenim prou per a fer-ho tot...

1r Assaig: Entendre Shakespeare.

Llegit en el malaguanyat i menystingut Festival Shakespeare, nascut a Santa Susanna, traslladat a Mataró per anar a morir a Barcelona.

Les obres de Shakespeare, “si han passat al primer rang de la història del teatre i de la literatura no és simplement per les coses que diuen, sinó per LA MANERA COM LES DIUEN.” És a dir, l’equilibri entre “la complexitat conceptual i expressiva, i de l’altra, aquells components estètics que fan que les obres de Shakespeare no siguin simples cròniques ni tractats filosòfics, sinó unes obres d’art de primera magnitud.” La importància, tantes vegades menys tinguda, del llenguatge.

En el moment de traduir “la simplificació dels components retòrics és un dels peatges que s’han de pagar al servei de la immediatesa del text, però es tracta de mirar que el preu d’aquest peatge no es dispari excessivament.” I, malauradament, hi ha molts traductors a qui sembla no importar-los pagar un preu molt elevat i ens trobem amb obres que han perdut la força, l’encant i l’expressivitat amb l’excusa de l’actualització del text. I que quedi clar: les actualitzacions no tenen perquè ser dolentes. Només cal fer-les bé.

“El vers no entrebanca, sinó que potencia la transmissió del missatge.”

2n Assaig: Paraula de Shakespeare

Jorge Luis Borges: “La ausencia de bambalinas obligó a Shakespeare, afortunadamente para nosotros, a la creación verbal de paisajes.” I de paisatges se’n poden crear de moltes maneres. Fa molts anys, la Björk creava paisatges emocionals mentre que quan teníem temps d’escoltar-los, la gent del Siglo XXI intentaven definir la música de la islandesa com a paisatges sonors. La fal·lera era tan gran, que aquesta idea de la creació de paisatges va ser un dels punts de partida de la meva tesi de final de carrera: Music in Words: the relationship between music and written language in The Wire magazine Diguem que tant el tema com el format del meu treball va confondre en iguals mesures als meus professors de l’encotillada University of Stirling…

Avui en dia, però, sembla que ja ens conformem amb els paisatges virtuals de les pantalles dels nostres mòbils.

3r Assaig: Un foraster que ve sovint a casa

Un dels conceptes que més es repeteixen en les conferències d’en Sellent és el de l’elecció: el traductor està forçat a escollir, a prendre decisions. Davant d’un text a traduir, el traductor “sap que s’haurà de decidir per un dels dos o més camins possibles, i que una cosa o altra es perdrà pel camí.”

“El traductor és sempre, inevitablement, el primer intèrpret del text que ha d’arribar a l’escena.” Ha de saber si aquelles paraules funcionen més enllà del paper; si poden arribar a l’audiència correctament o no. I, especialment, en el cas d’en Sellent que, com ell no es cansa de repetir, fa traduccions per escena, no per publicacions i, per tant, cal que els seus textos tinguin qualitat oral encara que això impliqui perdre en tecnicismes i academicismes que reclamarien d’una lectura pausada.

Quan vaig estrenar The Kitchen a Nova York, vaig adonar-me que era un text massa feixuc per a ser llegit a la lleugera, que una lectura dramatitzada només n’exposava alguns detalls però feia passar per alt, fins i tot ignorar, d’altres. De fet, ningú va entendre el final de l’obra. Ningú ho ha fet encara. Ni abans del taller de reescriptura del IATI Theater ni després de la representació. No cal dir que la cara dels actors quan els hi vaig explicar era per veure-la. Llàstima, però, que ho vaig haver d’explicar i no ho van poder extreure del text. Culpa meva? Segurament.

___________________

Joan Sellent, Traduir Shakespeare (L’Apuntador, Núvol)

Començat_ 17/1/17  /  acabat_ 10/4/17

2666, Roberto Bolaño

La prosa d’en Bolaño és agraïda. De frases llargues, amb múltiples subordinades i gran riquesa lèxica que són un plaer visual i auditiu. Ressonen els grans de la literatura sud-americana: Borges, Cortázar, García Márquez... i, mica en mica, ens introdueix a la història dels quatre protagonistes enamorats de la narrativa de l’Archimboldi, un escriptor alemany desconegut a qui ells contribueixen a ressuscitar de l’oblit, però no a portar-lo a la llum pública perquè ell, malgrat estar nominat pel Nobel, es manté reclòs, allunyat del món.

Però s’acaba La part dels crítics i abandonem aquests personatges interessants que ens han atret, primer, per la seva faceta d’intel·lectuals, però després, i sobretot, per la seva faceta d’humans. És a dir, de persones amb defectes, dubtes, neguits i propensos a cometre errors. Acabem el que seria el primer dels llibres independents que Bolaño va especificar que s’editessin així però que d’altres decidiren obviar les seves decisions i publicar-ho com a un únic volum. Una vegada més, les opinions dels morts no importen massa davant les decisions econòmiques. Passem, però, a La part d’Amalfitano. Aquest personatge secundari, professor de literatura afincat a Santa Teresa, on fa de guia als crítics. Coneixem una mica més la seva vida, la seva relació amb Barcelona i com la seva dona l’abandona a ell i a la seva filla. Coneixem el seu malestar vital, la buidor que sent un cop es trasllada a Santa Teresa, la por vers la ciutat però, sobretot, vers la seva pròpia persona.

 “Lo inútil se impone no como calidad de vida sino como moda o distintivo de classe, y tanto la moda como los distintivos de clase necesitan admiración, pleitesía.”

A La part de Fate, Bolaño segueix teixint la història a través dels múltiples personatges. Ara és el torn del periodista afro-americà Fate, especialitzat en política però que, les circumstàncies, l’envien a la ciutat de Santa Teresa a cobrir un combat de boxa entre un americà i un mexicà. No cal dir que el combat no té color i el mexicà cau al primer cop de puny tal i com era d’esperar, però això no ens interessa, l’important és el món fosc ple de mirades ambigües i assassinats que es troba el periodista. L’important és que després del combat acaba coneguent a la Rosa Amalfitano, la filla de l’Oscar Amalfitano, i la salva d’un grup perillós i fugen de la ciutat amb una altra periodista que s’està jugant la vida investigant els assassinats de dones que es produeixen constantment a Santa Teresa.

Bolaño, hàbilment, ha canviat l’estil i la temàtica de l’obra, d’una elucubració teòrica amorosa sobre la figura de l’Archimboldi i les possibles relacions entre els crítics, cap a un cas d’intriga i assassinats, amb baralles, drogues i pistoles. I això ens porta a La part dels morts, un detallat recompte de totes les dones assassinades a la ciutat de Santa Teresa des del 1993 (i en són moltes), conjuntament amb la narració d’altres actes delictius, com les accions del Penitente. Un recull acurat de llocs on van ser trobats els cadàvers, com van ser assassinades i vexades les víctimes i com la policia intenta trobar els culpables.

“Siempre hay que hacer preguntas, y siempre hay que preguntarse el porqué de nuestras propias preguntas. ¿Y sabes por qué? Porque nuestras preguntas, al primer descuido, nos dirigen hacia lugares adonde no queremos ir.”

Una part, aquesta de les mortes, que acaba sent exagerada. Hi ha tantes víctimes, tantes descripcions, tants personatges que apareixen i desapareixen, que costa mantenir l’interès. Una llàstima perquè, fins aquest punt el llibre, el conjunt de llibres,  era realment interessant. Ara, una sensació d’estar llegint un diari sensacionalista s’apodera de mi.

“En este país siempre hemos confundido lucidez con terquedad, ¿no le parece? Creemos ser lúcidos, pero en realidad somos tercos.” Bolaño fa referència a Mèxic però és evident que aquesta idea també pot ser aplicada al nostre país.

“Uno cree que desde adentro puede mejorar algunas cosas. Primero tratas de mejorarlas desde afuera, luego crees que si estuvieras dentro las posibilidades reales de cambio serían mayores. Al menos uno cree que desde el interior va a tenir más libertad de acción. Falso.Hay cosas que no cambian ni desde afuera ni desde dentro.”

Aplicable, lògicament, a la política, a la frustració de voler canviar el sistema degenerat que ens toca patir prenent-ne part, participant de les votacions, confiant que el nostre vot servirà d’alguna cosa, que la nostra veu serà escoltada i apreciada per algú; entrant en formacions polítiques, en ajuntaments i governs intentant canviar les circumstàncies des de dintre només per descobrir-nos tant o més lligat de mans que els altres... però també en molts d’altres aspectes de la nostra vida. Com, per exemple, i un que em toca directament sense haver-lo buscat mai, l’educació. La de vegades que he intentat modificar el sistema educatiu a les classes que m’he vist obligat a impartir! Quasi tantes com les vegades que m’han cridat al despatx del director/a de torn per recriminar-me la meva actuació.

Afortunadament, després de desenes de descripcions d’assassinats, Bolaño comença a intercalar-hi altres històries, com les declaracions des de la presó d’en Haas, la llarga conversa entre la diputada Esquivel i el periodista, la visita de l’expert americà Kessler per ajudar a esbrinar els casos... que faciliten una mica més la lectura. Però tot i això, l’excés d’informació i dades fan que aquesta part del llibre sigui la més feixuga de totes. Per sort, comença una nova part, La part d’Archimboldi.

“Los cristianos nos masturbamos pero no nos suicidamos.”

Una part on, per fi, coneixem a l’Archimboldi a qui pràcticament ja havíem oblidat entre tants cadàvers. Una part on se’ns explica la seva transformació, de Reiter, un alemany que va acabar a la guerra i en un camp de presoners alemanys, a l’escriptor Archimboldi. Un viatge molt més interessant que el de l’anterior part, ple de múltiples personatges secundaris però igualment importants, que conformen el caràcter de l’escriptor.

 “La lectura es placer y alegria de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.”

I Bolaño sembla allargar-nos discretament una mà i acabar de tancar l’enteranyinat cercle en aquest últim capítol. Perquè no només coneixem al misteriós Archimboldi, descobrim com va començar a publicar i quina vida va tenir (el misteri que són incapaços de desvetllar els crítics de la primera part), sinó que a més coneixem a la seva germana i entenem la relació, i importància, de la ciutat de Santa Teresa en el llibre. Un final d’agrair que et provoca múltiples moments d’aquells de connexions d’idees i personatges i que fan que, malgrat l’obertura intencionada del llibre, la seva immensitat a vegades inabastable, en sortim amb una certa sensació de final.

_______________

Roberto Bolaño, 2666 (Anagrama)

començat_ 30/07/16  /  acabat_ 15/11/16

El Aleph, Jorge Luis Borges

Arran de la mort de Beatriz Viterbo, el narrador comença a freqüentar la casa dels pares d'ella el dia de l'aniversari de Beatriz. Primer només hi passa una estoneta, a la tarda, per rememorar la vida perduda però, mica en mica, va allargant la visita i quedant-s'hi a sopar. És aquí on estableix una amistat amb Demeri, el poeta mediocre que vol escriure una poesia mastodòntica que englobi tot el món.

"Tan ineptos me parecieron esas ideas, tan pomposa y tan vasta su exposición, que las relacioné inmediatamente con la literatura." (178)

Per què està immers en un projecte tan ambición? Per què ho vol mostrar tot en una poesia? Doncs perquè ha vist l'Aleph, un punt de contacte amb la totalitat del món, del temps i de les persones. Una mena de visió divínica de la realitat que el protagonista també arriba a veure provocant-li el plantejamente d'un dubte clau del llenguatge i, sobretot, de les seves limitacions: "todo lenguaje es un alfabeto de símbolos cuyo ejercicio presupone un pasado que los interlocutores comparten; ¿cómo transmitir a los otros el infinito Aleph, que mi temerosa memoria apenas abarca?" (191) Com explicar amb paraules allò que no té paraules que ho puguin definir? Doncs potser apropant-hi a través de les imatges, les idees, les sensacions... una mica el que Borges fa tan bé en aquest llibre carregat de laberints (amb o sense parets), de monstres mitològics, de reis pretèrits, d'ancians savis i jutges cruels.
_______________
Jorge Luis Borges, El Aleph (dintre de El Aleph - Alianza editorial)
començat_ 3/08/14  /  acabat_ 3/08/14

El hombre en el umbral, Jorge Luis Borges

Seguint el to profètic de les mil-i-una nits (tal i com afirma el narrador), aquesta és una història que ressona a fàbula. La cerca d'un jutge cruel que ha condemnat a desenes d'innocents. El seu perseguidor recorre tota la Índia ("un refrán dice que la India es más grande que el mundo" (168)) buscant-lo en va, seguint pistes falses i camins que no el duen enlloc fins que es troba amb un avi assegut al portal de casa seva. A partir d'aquí, present i passat es fonen. Les paraules de l'avi explicant la història d'un jutge cruel que ningú s'atreveix a empresonar individualment però que, com a col·lectivitat, un dia van tenir el coratge de fer-ho; com aquest jutge havia de ser jutjat pel boig del poble perquè ningú més semblava poder ser imparcial. Com el judici havia durat 10 dies per culpa de tots els testimonis que hi havia. Com el jutge havia estat sentenciat a mort pels seus mútiples delictes... i, entremig, una multitud de persones entrant i sortint de la casa amb immensa felicitat, com si vinguessin d'una festa, com si acabessin d'assistir a la mort del jutge cruel que tant mal els havia fet... i això és, precísament, el que acabaven de viure. Explicat per la boca del vell, el present immediat es converteix en passat llunyà amb ressò de fàbula, però quan el perseguidor veu al boig amb l'espasa encara tacada de sang i el cos del jutge mort al terra, s'adona que present i passat s'han fos en un.
_______________
Jorge Luis Borges, El hombre en el umbral (dintre de El Aleph - Alianza Editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

La espera, Jorge Luis Borges

Un personatge anònim arriba a una casa d'hostes. Dóna un nom fals, el del seu enemic, i s'amaga. Tancat a l'habitació, espera que passin els dies, que Villari, l'enemic, mori. Però, també, que ell mateix, aquest Villari fals, mori.
És l'espera del que viu, del que sap que tot s'acaba. S'entreté amb bagateles, va al cine, llegeix algun llibre (com, altrament, fem tots i cada un de nosaltres en la nostra espera particular), però a les nits el somni del final l'atormenta. Nit rera nit. Fins que un dia el desperta la presència d'un desconeguts a l'habitació i sap que l'hora ja ha arribat. El dia d'aquest individu gris que esperava la mort, ha arribat i ell s'hi gira d'esquenes potser per por, "para despertar la misericordia de quienes lo mataron, o porque es menos duro sobrellevar un acontecimiento espantoso que imaginarlo y aguardarlo sin fin" (165) La por de l'home vers la mort que Ferrater Mora ens ensenya a El ser y la muerte com s'ha tractat històricament. Com Epicur oferia en el tetrafarmacón l'esperança d'obviar allò que no és pel fet que encara no és i que, un cop arriba, no ens afecta perquè llavors nosaltres ja no som; com els pensadors cristians han dibuixat la figura divina per mantenir viva l'esperança d'una vida eterna tal i com ho criticava Schopenhauer: "tanto las creencias religiosas como los sistema filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"".
____________
Jorge Luis Borges, La espera (dintre de El Aleph - Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

Los dos reyes y los dos laberintos, Jorge Luis Borges

Continuació del conte anterior (Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto), en principi, les paraules que el mossèn Allaby digué quan es començà a construir el laberint.
Un conte al·legòric sobre l'astúcia d'un rei que, després d'haver estat tancat en un laberint i d'haver-ne pogut sortir, es venja del seu captor deixant-lo enmig del desert: "en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que te veden el paso." (158) I allà, enmig del desert, va morir de gana i de set en aquest laberint natural perquè, a vegades, la llibertat absoluta pot ser la més gran presó.
______________
Jorge Luis Borges, Los dos reyes y los dos laberintos (dintre de El aleph - Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto, Jorge Luis Borges

Un matemàtic i un poeta passen la nit en una casa-laberint on la llegenda diu que va ser-hi assassinat Abenjacán el Bojarí. Però la història no és senzilla, l'individu assassinat ja estava mort abans que el matessin, fugia de la mort i decidí construir el laberint per amagar-s'hi... o no? confusió rera confusió que Unwin no està disposat a acceptar i, després de donar-hi moltes voltes, després de passar la nit en blanc al laberint, arriba a la conclusió que els papers dels personatges de la història s'han intercanviat. Que el criat que mata al rei Abenjacán en resultat és el culpable de tot; és ell qui roba el tresor del rei i, fugint d'ell, edifica el laberint per a poder-hi matar a Abenjacán quan vingui a buscar-lo.

Història confusa d'assassins en la qual, una vegada més, els diàlegs, les reflexions i la poesia de les paraules dels personatges són més importants que la història en sí.
_________________
Jorge Luis Borges, Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto (dintre de El Aleph -Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14