El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14

La espera, Jorge Luis Borges

Un personatge anònim arriba a una casa d'hostes. Dóna un nom fals, el del seu enemic, i s'amaga. Tancat a l'habitació, espera que passin els dies, que Villari, l'enemic, mori. Però, també, que ell mateix, aquest Villari fals, mori.
És l'espera del que viu, del que sap que tot s'acaba. S'entreté amb bagateles, va al cine, llegeix algun llibre (com, altrament, fem tots i cada un de nosaltres en la nostra espera particular), però a les nits el somni del final l'atormenta. Nit rera nit. Fins que un dia el desperta la presència d'un desconeguts a l'habitació i sap que l'hora ja ha arribat. El dia d'aquest individu gris que esperava la mort, ha arribat i ell s'hi gira d'esquenes potser per por, "para despertar la misericordia de quienes lo mataron, o porque es menos duro sobrellevar un acontecimiento espantoso que imaginarlo y aguardarlo sin fin" (165) La por de l'home vers la mort que Ferrater Mora ens ensenya a El ser y la muerte com s'ha tractat històricament. Com Epicur oferia en el tetrafarmacón l'esperança d'obviar allò que no és pel fet que encara no és i que, un cop arriba, no ens afecta perquè llavors nosaltres ja no som; com els pensadors cristians han dibuixat la figura divina per mantenir viva l'esperança d'una vida eterna tal i com ho criticava Schopenhauer: "tanto las creencias religiosas como los sistema filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"".
____________
Jorge Luis Borges, La espera (dintre de El Aleph - Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre

Els cinc components del clan dels Benasperi irrompen com l'encarnació del superhome nietzscheà. Individus vitalistes, forts, allunyats de la civilització alienadora i en contacte directe amb la natura. "No hemos sido nunca espectadores de la vida" (68), afirma el portaveu del clan, aquest narrador múltiple que dóna veu a tots ells, mostrant-se/los clarament anti-schopenhaurians, és a dir, volgudament vitalistes.

Crítica clara, concisa i encertadíssima de l'escola: "las mejores intuiciones, los grandes descubrimientos y las más bellas fascinaciones son propios de los niños, hasta que entran en escena los planes escolares con sus maestros deslucidos, especialistas en recortar imaginaciones y embozar permeabilidad. Sabemos que los edificios escolares dejaron de ser hace mucho tiempo centros de enseñanza para convertirse en auténticos centros de adiestramiento, donde los maestros ya no son mentores y sí guardianes que actúan con los niños a golpe de conductismo. Les hinchan de conocimientos y siegan su frescura vital, les paralizan para poderlos dominar, para solidificar un gran ejército de mediocres, de alienados, de aburridos... no hay espacio para los seres libres, no se admiten luchadores; fomentan uniformidad e inmadurez y propician un mundo invadido de eunucos. Sabemos que el sistema educativo está orientado a ser un método de ascenso social y garantiza la primera fase de idiotización del pueblo. Sabemos que con una atención localizada, lejos de la masificación y de los grandes muros de la escuela, la capacidad de aprender cosas de los libros, del mundo y de la vida se multiplica a la enésima potencia y tiende al infinito. Sabemos, en definitiva, que el hombre mediocre busca el academicismo, mata la creatividad, tipifica, estructura, legisla y hace pasar a todos por el aro." (63/4)

"Malditos sean, representantes de religiones que se aprovechan de los temores existenciales de la gente, que hablan de cielos y del más allá porque no encuentran nada que amar sobre la tierra." (73)

I el clan s'organitza i passa a l'acció. Esdevé un grup d'atac en defensa de la justícia universal. Segresten a alcaldes i mossèns per escarnir-los i fer-los veure la insensatesa de les seves accions. Un pas enllà més dels actes d'escarni vers als polítics i banquers actuals que amb tant fervor s'intenten prohibir des de l'estat.

"¿Podemos enseñar a nuestros hijos a ser libres en estas ciudades tupidas de normas y prohibiciones?" (80)

Un cant a la revolta, als somnis, a la cerca activa de la justícia natural. Un retorn a l'individu previ al contracte social. La història d'una lluita que, malgrat els obstacles que troba, no s'atura. No ha d'aturar-se fins que el món "comience a girar poco a poco del revés." (85)
_______________
Jon López de Viñaspre, El clan de los Benasperi (dintre de El clan de los Benasperi - Palamedes editorial)
començat_ 28/07/14  /  acabat_ 28/07/14

Del inconveniente de haber nacido, E.M. Cioran

“No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento.” (10) La por a la mort, afirma Cioran, no és certa, és només una projecció de la nostra por a estar vius. Però clar, continua el seu raonament, ens han ensenyat a témer a la mort i a veure el naixement com a un motiu de joia. Com es pot canviar, de cop, tota aquesta tradició?

“No hago nada, es cierto. Pero veo pasar las horas –lo cual vale más que tratar de llenarlas.” (10) Perquè és millor ser un espectador en el sentit schopenhauerià del terme, que no pas algú que omple les seves hores amb programes de televisió banals i distraccions superficials.

“¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi? No tengo necesidad de intercersores, me las arreglaré solo.” (11) Exacte. És detestable aquesta obsessió que tenen moltes religions (potser especialment les occidentals? No ho sé, no en sóc expert) de voler salvar de totes totes la teva ànima. De pregar pel teu bé, d’escampar la bona nova… preocupeu-vos dels vostres problemes, nosaltres ja ens preocuparem dels nostres.

L’engany al què ens condueix les paraules: “el verdadero contacto entre los seres sólo se establece en la presencia muda, en la aparente no-comunicación, en el intercambio misterioso y sin palabras que se asemeja a la plegaria interior.” (13)

En una societat tan acostumada al soroll constant, només quan podem estar amb algú en silenci sembla que és quan ens hi podem entendre de debò. Sempre i quan sigui un silenci compartit, un silenci volgut, un silenci plàcid. El silenci incòmode que massa sovint s’interposa entre les persones no és més que una altra manera de cridar: una mostra del nostre malestar.

“A medida que los años pasan, decrece el número de seres con quienes puede uno entenderse.” (17) És a dir, les experiències vitals de cadascú agafen més força conformant una personalitat única i diferenciada de la resta que, massa sovint, fa que ens aïllem els uns dels altres, que tinguem menys punts en comú i ens distanciem.

“Confesamos nuestras penas a otra persona sólo para hacerla sufrir, para que cargue con ellas.” (19). I tot aquell que hagi passat un matí a la sala d’espera de qualsevol C.A.P. entendrà perfectament a què es refereix Cioran.

“Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas.” (22)

“¡Qué suerte la de Nietzsche, haber terminado como terminó: en plena euforia!” (25)

És la penúltima reflexió d’aquesta primera part del llibre. Una primera part on ha predominat la noció de la maledicció del naixement (per això el títol del llibre) i la incapacitat de superar-la, d’anar més enllà del nostre naixement. És a dir, el fet que, malgrat tot, no serem mai lliures del tot. Perquè la llibertat total implica poder-ho fer tot, poder fer, fins i tot, allò que és impossible.

“Si el hastío del mundo confiriera por sí solo la santidad, no veo cómo podría yo evitar la canonización.” (29) Comença forta la segona part del llibre.

“Sólo se deberían escribir libros para decir cosas que uno no se atrevería a confiar a nadie.” (31) I, sovint, la literatura exerceix aquest funció terapèutica. Gràcies a la solitud de la pàgina en blanc, ens atrevim a dir allò que no gosem dir de viva veu.

“Cuando se sabe de manera absoluta que todo es irreal, no tiene ningún sentido fatigarse para demostrarlo.” (35) Aquesta és una de les moltes lluites innecessàries a les que hem d’aprendre a renunciar. Si no ho féssim, ens tornaríem bojos.

“Toda opinión, todo punto de vista es necesariamente parcial, trunco, insuficiente.” (36) I qui digui que no és així, potser té en massa estima les seves pròpies idees.

Si la primera part tractava el tema del naixement, del jo, en aquesta segona Cioran mira cap als demés i analitza allò que l’envolta, les persones, les arts, el llenguatge…

“Si a medida que uno envejece hurga cada vez más en su propio pasado, a expensas de los “problemas”, es sin duda porque es más fácil remover recuerdos que ideas.” (50) Tots mirem enrere. I, amb el pas del temps, és a dir, a mesura que augmenta el nombre de coses per mirar, ho fem més. I, com molt bé diu Cioran, potser ho fem perquè els records són fàcils de remenar i de capgirar. Les idees que tenim o hem tingut no tant.

“Una obra está terminada cuando ya no podemos mejorarla, aunque se la sepa insuficiente e incompleta. Cuando se está tan harto que no se tiene ya la fuerza de agregar una sola coma, aunque sea indispensable. Lo que decide el grado de perfección de una obra no es de ninguna manera una exigencia de arte o de verdad, es el cansancio y, más aún, el hartazgo.” (51) I això ho puc corroborar per pròpia experiènca. Més d’un text que dono per acabat sé que necessita retocs, que reclama canvis i millores, però ja me n’he fartat d’ell i l’abandono. Potser temps després (setmanes, mesos, anys) hi torno i el modifico. Potser queda per sempre més imperfecte.

A la tercera part, seguint mirant cap als demés, abunden les referències i reflexions sobre autors, pensadors, artistes…

La quarta part s’endinsa (en termes generals, clar, perquè altres temes també hi són tractats) en la família i en les ciutats o les comunitats. Així, Cioran afirma “en continua rebeldía contra mi ascendencia, toda la vida he deseado ser otro: español, ruso, caníbal, todo excepto lo que soy.” (66) El descontentament vers la realitat que ens ha tocat viure.

La cinquena part aborda el tema de la creació, especialment la literària. Què implica escriure, com són els escriptors, els lectors… “sólo hay enriquicimiento cuando se frecuentan disciplinas alejadas de la propia.” (72) Diu Cioran sobre els escriptors recordant la necessitat de no estancar-se en un estil o una tendència i ser més amplis en la lectura. Això repercutirà inevitablement en la seva escriptura.

“Al permitir que el hombre sea, la Naturaleza cometió algo más que un error de cálculo: cometió un atentado contra sí misma.” (75)

“Después de ciertas experiencias deberíamos cambiar de nombre, puesto que ya no somos el mismo.” (76) Preciosa imatge sobre el poder de les paraules i la mutabilitat de la vida.

“No mires hacia atrás ni hacia adelante, mira en ti sin temor ni nostalgia.” (81) és l’encertadíssim consell de Cioran i és, a més, la mostra (potser fins aquest punt de la fitxa inexistent) que l’obra de Cioran està, en contra del que es pugui creure, plena d’optimisme. Plena de comentaris positius, d’imatges de bellesa, de bromes. Clar que a tots ens agrada molt més la seva mala folla, però no podem reduir els seus textos a la crítica i prou.

“Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en nuestra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.” (81)

“Siento que soy libre” comença a dir Cioran. Però conclou: “sé que no lo soy” (87) I aquesta conclusió és la que sovint oblidem. És la que ens han enganyat tant bé per a que la ignorem.

La sisena part és potser, de moment, la més difícil de catalogar. S’hi tracten temàtiques múltiples que aborden la religió, la solitud, les persones, la vida… si no odiés la paraula, diria que és tracta d’una part eclèctica.

La setena part sembla centrar-se més en l’existència. L’existència en general, en el fet d’estar viu, en les seves implicacions… “Cuanto más se vive, menos útil parece el haber vivido.” (97) Segueix en la seva línia Cioran.

“Existir sería una empresa absolutamente impracticable si dejáramos de darle importancia a lo que no la tiene.” (100) és a dir, si ens treiéssim del damunt totes les distraccions supèrflues (esports, música, arts…) i només donéssim importància a allò realment important (important per a la supervivència de l’individu en el sentit més mecànic i biològic, s’entén) doncs la vida deixaria de tenir valor per a nosaltres.

“Faltos de ocupación, los viejo parecen querer resolver algo muy complicado y dedicar a ello todas las facultades de que aún disponen.” (103) diu molt encertadament Cioran. I, potser no amb menys raó, afegeix; “esa es quizá la razón por la cual no se suicidan en masa como deberían hacerlo si estuviesen un poquitín menos absortos.” (103) El gran dubte de la vellesa: per què, malgrat tot, seguir vivint?

“Cuando me preocupa un poco más de la cuenta el no trabajar, me digo que bien podría estar muerto y que entonces trabajaría aún menos…” (107). Les discussions sobre el treballar o no són ben curioses. Socialment hi ha uns paràmetres establerts, unes convencions que s’han de seguir, de no fer-ho sembla que hom no treballa, tot i passar-se les nits en blanc sense deixar mai de fer-ho. Potser el tema seria establir què vol dir exactament treballar (cobrar? Seguir un horari?). Si més no s’evitarien moltes confussions i discussions inútils.

“Para vencer la perturbación o una inquietud tenaz no hay nada como imaginar el propio entierro.” (108) O, dit d’altra manera, posar perspectivisme al problema, adonar-nos que, potser, no n’és tant, de problemàtic. La mort com a motor per la vida, que reclamava Heidegger.

I per concloure aquesta part sobre l’existència, Cioran diu “todo fenómeno es una versión degradada de otro fenómeno más vasto: el tiempo, una tara de la eternidad; la historia, una tara del tiempo; la vida, tara también, de la materia.” (112)

La vuitena part sembla concentrar-se en França, en la seva història, en les seves revolucions… “lo que me disgusta de la Revolución Francesa es que todo ocurre sobre un escenario: sus promotores son actores natos, la guillotina no es más que un decorado.” (116)

“Lo único que debería enseñársele a los jóvenes es que no hay nada o casi nada que esperar de la vida.” (117) l’ascetisme epicuri per defugir el dolor; la no participació shcopenhaueriana… i, en canvi, què s’ensenya a les escoles? Que dos i dos són quatre i que si memoritzem allò ensenyat ens espera un gran futur. Cioran afegeix: “pienso en un Cuadro de Desengaños colocado en las escuelas y en el que estarían representadas todas las decepciones reservadas a cada cual.” (117) Potser així, quan arribessin, no serien tan doloroses.

“¿Qué es, pues, la filosofía? El gusano en el fruto.” (121) O, tal i com digué una amiga en referència a la necessitat de canviar les maneres de viure des de dintre, el corc que ho va rosegant tot deixant la carcassa per fora fins que, al final, pffff… una bufarada i l’estructura cau.

La novena part és, novament, de temàtica variada. Potser el tema de la religió, la meditació, la reflexió i la vida abans de néixer i després de morir hi sobresurten, però no excessivament.

“En el fondo cada cual se cree y se siente inmortal, anque sepa que va a expirar dentro de un instante. Se puede comprender todo, admitir todo, imaginar todo, salvo la propia muerte, aunque se piense en ella sin descanso y se esté resignado.” (143)

“¡Cuidado con los eufemismos! Agravan el horror que se supone deben disfrazar.” (149) I, precisament, el llenguatge és el tema de la desena parta. El poder del llenguatge que ja ens mostrà Wittgenstein, la seva capacitat de crear el món. Aquí Cioran vol mostrar el nostre ús incorrecte del llenguatge però, també, la pedanteria i les aberracions que es fan en el seu nom: “la gente distinguida no inventa en cuestión de lenguaje.” (154)

“Dios: una enfermedad de las que nos creemos curados porque ya nadie muere por su causa.” (157) I això potser a la França del 1973 de Cioran era veritat. Avui en dia, però, està clar que la malaltia encara perdura.

“No leeré más a los sabios.” (160) Afirma certament Cioran: “me han hecho demasiado daño” (160). Continua mostrant les idees de l’engany de la literatura i el dolor de la raó. “Debí de haberme entregado a mis instintos, dejar expandirse mi locura. He hecho todo lo contrario, he adquirido la máscara de la razón, y la máscara ha terminado por suplantar al rostro y por usurpar todo lo demás.” (160)

A la onzena part abarca l’antropologia. Dóna voltes a la idea d’home, “un gorila descarriado” (172), a la manera com viu la vida, com busca explicacions i sortides per acabar concluïnt que “el hombre sólo me interesa desde que ya no cree en sí mismo.” (174) Ara que l’home està en decadència, que dubra de tot, que es troba indefens és quan, segons Cioran, val la pena.

Com si s’estigués justificant, Cioran diu al dotzè apartat: “cualquiera puede tener de vez en cuando el sentimiento de no ocupar más que un punto y un instante; conocer ese sentimiento día y noche, durante todas las horas, es menos común, y a partir de esa experiencia, de ese dato, uno se torna hacia el nirvana o hacia el sarcasmo, o hacia los dos a la vez.” (181) Per això els seus textos a vegades respiren pau, harmonia (en el sentit de buidor i no-res, clar, no en el sentit més hippiós de l’expressió) i d’altres ràbia i crítica.

“Todo lo que el hombre hace se vuelve necesariamente en contra suya.” (183)

“Nada, no me ocurre nada, es sólo que he dado un salto fuera de mi destino, y ahora ya no sé hacia donde dirigirme, hacia qué correr…” (187) acaba el llibre amb aquesta imatge tan poètica i, alhora, tan desoladora: una bona mostra del pensament de Cioran.
____________
E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido (Taurus)
començat_ 16/05/13  /  acabat_ 25/05/13 
 

Freud i l'avenir, Thomas Mann

Freud és aquell vell conegut del qual tots n’hem sentit a parlar, tots creiem saber-ne algunes de les seves anècdotes (psicoanàlisis, teràpies, complexes d‘Èdip, el i jo i l’allò, l’inconscient...) però que, en el fons, realment no coneixem.

Entrellaçant les idees nietzscheanes amb les de Freud, Mann lloa una vegada més al Nietzsche adolescent referint-se a ell com a posseïdor de “una naturalesa cridada a saber, però que no havia nascut per a ser sàvia.” (145)

“L’home ha estat anomenat “l’animal malalt” a causa de les tensions agreujants i de les dificultats que el distingeixen i que li són imposades per la seva posició entre la naturalesa i l’esperit, entre l’animal i l’àngel.” (147) Per això, continua dient Mann, no ens ha de sorprendre que sigui a través de l’estudi de la malaltia, de la neurosi, com ens apropem més al coneixement de l’home.

“El terreny de l’allò —ens diu Freud— és la part fosca, inassolible, de la nostra personalitat; la poca cosa que en sabem ho hem après a través de l’estudi de l’elaboració onírica i de la formació de símptomes neuròtics.” (150) L’allò és, per tant, tal i com afegeix Mann, “un caos, com una caldera bullent d’excitacions i estímuls.” (150) Importa remarcar el següent punt: “l’allò és primitiu i irracional; és purament dinàmic. No reconeix cap mena de vida, no coneix ni el bé ni el mal, ni cap tipus de moral.” (151) I, per si això no fos suficient per allunyar-lo de l’individu amb el qual està associat, afegeix Freud que  “tampoc coneix el temps.” (151) Per això, un desig, una fretura, una decepció, un trauma infantil, pot ser igual de fort, de nou, al cap dels anys: perquè per ell no existeix el pas del temps, es manté sempre igualment present.

El “jo”, en canvi, és una petita part d’aquest “allò”, modificable, temporal... “el “jo” és aquella part de l’allò que, per la proximitat i per la influència del món exterior fou modificada i disposada a rebre estímuls i per a protegir-se’n, comparable amb la capa cortical que circunda un terrosset de substància vivent.” (152) I afegeix encara que la tasca del “jo” “és la de representar aquell món exterior davant de l’allò.” (152)

El “jo” com a subordinat absolut de l’allò. I aquí és on Mann mostra la connexió Freud/Schopenhauer dient: “la descripció que fa Freud de l’allò i del “jo”, no és certament la descripció de la “voluntat” i de “l’intel·lecte” que fa Schopenhauer?” (153) I explicat així, estem temptats de dir que sí, que la voluntat es sobreposava damunt l’intel·lecte com l’allò s’imposa damunt del “jo” i dels seus neguits morals. I, encara més, no hi podríem afegir també a Nietzsche en aquest paral·lelisme? El seu vitalisme dionisíac imposant-se damunt el racionalisme apol·lini; el superhome damunt l’home actual.

Introduint la noció de “mite” i d’originalitat, Mann afirma, seguint Freud, que el caràcter, és a dir, el rol que agafa cada nova persona que neix, “és un paper mític que és representat en la il·lusòria ingenuïtat de posseir una originalitat i una unicitat, com si ho fes, en certa manera, segons la troballa més pròpia d’un mateix i per compte propi.” (162-163) Com si fos un innovador, individual, únic, quan en realitat no fa més que repetir patrons de comportament més que establerts. Afegeix Mann, “a aquest actor que acaba de pujar i està actuant sota la llum fent la representació amb dignitat i amb seguretat, no li ve la seguretat de la seva presumpta originalitat i unicitat, ans al contrari, ell crea des d’una consciència molt profunda, aquesta dignitat i aquesta seguretat de tornar a representar quelcom que ja és reglamentat i fonamentat i que, en tot cas, tant si el paper que representa és bo com si és dolent, tant si és noble com repulsiu, l’actor es comporta modèlicament en el seu paper.” (163) És una referència a l’innatisme més estàtic, aquell que ja ens marca unes tendències a seguir i que nosaltres seguirem. O bé és una crítica a la noció de creació, és l’afirmar que tota creació és re-creació, que tots els actes que fem no són nous sinó que corresponen a uns patrons moltíssimes vegades abans utilitzats. En certs casos té raó (recordem que Freud va categoritzar la consciència humana en diferents etapes i moltes d’elles semblen repetir-se fidelment amb diferents protagonistes), però en d’altres vull creure que s’equivoca i encara queda un marge per a la improvisació, per a l’actuació lliure i innovadora. Potser peco de confiar, malgrat tot, en la humanitat.

“La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.” (164)

Cap al final del discurs, com si recordés que es tracta d’un homenatge a Freud i no una recerca dels elements psicoanalítics dins les seves novel·les, Mann fa un panegíric a Freud tot afirmant que “aquest psicòleg-metge serà honorat, així ho crec jo, com a precursor d’un humanisme de l’avenir que tots pressentim.” (171) I afegeix, “un humanisme que, amb les forces de l’inconscient, de l’allò, mantindrà unes relacions més atrevides, més lliures i serenes, artísticament més madures de les que s’ha pogut permetre una humanitat com l’actual.” (171) Sembla, doncs, que Mann també peca de confiança en la humanitat. Per això cita a Freud dient que la seva teoria del somni era “un tros d’una nova terra verge científica guanyat a les creences populars i a la mística.” (172) I per això mateix conclou aquest discurs eufòricament amb la frase: “heus aquí el poble alliberat de l’angoixa i de l’odi, en marxa vers un madur avenir de pau.” (173) Trenta anys després, encara l’estem esperant, aquest alliberament de l’angoixa i de l’odi.
___________
Thomas Mann, Freud i l'avenir (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_5/02/12  /  acabat_ 6/02/12

La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann

Fill d’una família pagesa, però benestant, educat en l’ordre i la disciplina, dotat d’una gran intel·ligència que el va portar a ensenyar a la universitat de ben jove, “què fou allò que va induir Nietzsche vers espais sense camins, què fou allò que el va empènyer i fuetejar entre turments i el va fer morir, amb mort de màrtir, en la creu del pensament?” (89) Es pregunta Mann. I respon: “Fou el seu fat i aquest fat fou  la seva genialitat.” (89) Una resposta insatisfactòria perquè implica l’existència d’un destí predeterminat, d’una vida ja pre-establerta contra la qual no ens podem rebel·lar. Però clar, qui o què estableix aquest destí?

El 1880, jubilat ja de la universitat per culpa de la malaltia, Nietzsche digué al doctor Eiser: “la meva existència és una càrrega temible; ja fa molt de temps que l’hauria d’haver llançat lluny de mi, si no fos perquè, justament, en aquest estat dels meus sofriments i en una renúncia gairebé total, he fet els assaigs i experiments més instructius en els camps espiritual i ètic.” (93) Emaparentant-lo amb la teoria romàntica de la creació a través de l’ànima atormentada, de l’angoixa existencial.

“El món sempre vol veure una ruptura en la vida i en l’obra dels grans homes.” (98) Producte, segurament, de l’enveja, de la frustració de veure com aquell sí que és un gran home mentre nosaltres seguim formant part de la mediocre humanitat; trobar un trencament, una fragmentació, humanitza a aquella figura, ens mostra que, en ell, no tot és perfecte. Que, malgrat tot, no és del tot feliç i que, per tant, nosaltres no ens hem de sentir tan desgraciats. És el consol dels mesquins.

En l’obra de Nietzsche, “allò que canvia només és l’accentuació que, cada cop, és més frenètica: el to de veu, sempre més estrident, la gesticulació, cada vegada més grotesca i temible. Allò que canvia és la manera d’escriure.” (98) És a dir, canvia la forma, però no el contingut.

Nietzsche va heretar de Schopenhauer la frase: “la vida només es pot justificar com un fenomen estètic.” (100) “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.” (100) Introduïnt, ja, la noció de la no-existència dels universals com la veritat, el bé i el mal, que no són més que un producte de la creació humana.

Comencen les crítiques a Sòcrates, l’arquetipus de l’home teòric: “el mensypreador de l’instint, el glorificador de  la consciència, aquell qui ensenyava que només podia ésser bo allò que era conscient, l’enemic de Dionís i assassí de la tragèdia.” (100-101) Mostrant així la dicotomia Apol·lo/Dionís, racional/instintiu, que defensà al llarg de la seva vida. En un principi amb l’esperança (o la ingenuïtat) juvenil de creure que s’estava produïnt un canvi, que l’esperit dionisíac estava rebrotant, per concloure, amb el temps, que tot seguia igual.

El segle XIX va ser considerat com el segle de la història perquè és quan es començaren a estudiar, analitzar, valorar, les dades històriques, però per a Nietzsche, això és una “malaltia històrica” que paralitza la vida. “La cultura, avui en dia —diu— és cultura històrica. Ara bé, els grecs no conegueren, en absolut, cap cultura històrica i ja ens estarem prou bé d’anomenar incults als grecs.” (103) I afegeix, “la història, cultivada per amor al coneixement pur, no per fidelitat a la vida i sense el contrapès d’unes “aptituds plàstiques”, d’una despreocupació creadora, és assassina, és la mort.” (103) I encara més: “un fenomen històric, un cop conegut, és mort.” (103)

“Una vida dominada per la ciència és molt menys vida que una vida no dominada pel saber, sinó pels instints i les fal·leres poderoses.” (105) és el cant a la vida animal, instinctiva, allunyada de les constriccions imposades per la cultura. És, també, el principi de la noció de “la transmutació dels valors”, és a dir, veure que allò que ens han dit que és “bo” és només una imposició cultural perquè, de fet, “els instint o impulsos malvats són els més aristocràtics i enlairats de la vida.” (106) És a dir, l’egoisme que ens mostra l’infant, l’egoisme innat, individualista, la preocupació únicament pel “jo” perquè desconeix que existeix un “tu”, aquesta és la realitat humana, segons Nietzsche. La resta, la compassió, la bondat, la convivència… són afegits que la nostra societat ha anat instaurant damunt dels individus i que, amb l’ajut de la religió, generen un fort sentiment de culpa que persegueixen a la humanitat. Per això afirma que la moral cristiana és “quelcom verinós, rancorós i enemic de la vida.” (107)

Mann compara algunes idees de Nietzsche amb algunes d’Oscar Wilde. És una comparació sorprenent, inesperada, però encertada. Es tracta de la importància de les aparences. Wilde deia “For try as we may, we cannot get behind the appearance of things to reality. And the terrible reason may be that there is no reality in things apart from their apperances.” (107) i Nietzsche sembla afegir: “dir que la veritat val més que l’aparença no és sinó un prejudici moral.” (108)

“Viure passa pel damunt de conèixer puix que, en anihilar la vida, el conèixer es destrueix a si mateix.” (111) És a dir, la vida és la font però, també, la preservadora del coneixement. Sense vida, tots els coneixements adquirits desapareixen.

El superhome: “secreció d’un sobreeiximent de luxe de la humanitat, el que fa sortir a la claror una mena més forta, un tipus més elevat, les condicions de naixença i de conservació del qual són diferents de les de l’home mitjà.” (120) El Superhome és qui ens treurà d’aquest desgavell, d’aquesta insensatesa que anomenem món, societat. El problema és que sembla que triga en arribar. Tot i que… “el superhome és l’home en el qual les propietats específiques de la vida, com la injustícia, la mentida i l’explotació es troben en grau màxim” (120) potser ja ha arribat.

“Cal prohibir l’enriquiment ràpid i sense esforços; s’ha de treure de mans particulars i de societats privades, totes les branques del tranport i del comerç que siguin favorables a l’acumulació de grans fortunes, especialment el comerç del diner i cal considerar també, com éssers perillosos per a la societat, tant els que posseeixen massa com els que no posseeixen res.” (125) Però clar, la doctrina de races superiors, de constricció dels dèbils, de la legalitat de l’esclavització, era molt més interessant de ser escoltada.

“El qui es queda amb Nietzsche en “sentit propi”, el que l’agafa al peu de la lletra, el que se’l creu, està perdut. Amb ell passa, veritablement com amb Sèneca, del qual Nietzsche diu que és un home al qual hem de perstar-li sempre oïda, però mai fidelitat i fe.” (129) L’excés lingüístic, però també ideològic, de Nietzsche és el que atreu als seus lectors, és el que fa que sigui el filòsof preferit entre aquells que mai han llegit filosofia. Però l’aprofundiment en els seus texts, la lectura crítica de les seves obres, ens han de mostrar diferents vessants d’aquest autor. Algunes amb les quals coincidirem (perquè de tot filòsof se’n pot aprendre quelcom), i d’altres amb les que no.

“El coneixement i l’exemple de Nietzsche, fou que la filosofia no és una abstracció freda, sinó que és viure, sofrir i sacrificar a favor de la humanitat.” (134) I Mann conclou el text amb una nota de gratitud a Nietzsche en tant que membre d’una joventut vers la qual s’hi sent deutor: “Nietzsche romandrà davant dels nostres ulls, com una figura embolcallada en una tragèdia delicada i venerable, flamejant dels llamps d’aquesta època de transició.” (134) Una bona visió d’un autor tan difícil d’abastar.
____________

Thomas Mann, La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)

començat_ 1/02/12  /  acabat_ 2/02/12

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann

1a Part: Schopenhauer

“La Veritat i la Bellesa han de relacionar-se recíprocament” (15), comença dient Thomas Mann en aquest recull d’assajos i conferències sobre tres dels pensadors que més el van influir. Afegeix: “una Bellesa que no tingui a favor seu la Veritat, que no pugui invocar-la, que només visqui d’ella mateixa i per a ella, no és altra cosa sinó una fal·lera buida.” (15)  I això, en una societat preocupada (podríem dir obsessionada?) per la bellesa en tant que bellesa, s’oblida molt sovint. Predomina el valor subjectiu de qualitat (allò bell) i s’ignora el valor objectivable de qualitat (allò vertader).

Primera visió de Nietzsche en relació amb Schopenhauer: “Nietsche, la missió del qual fou la d’apropar, encara més fortament entre si, l’art i el coneixement, la ciència i la passió, tot imbricant la veritat i la bellesa, l’una amb l’altra, d’una manera més tràgica i embriagadora de com ja ho havia fet Schopenhauer, veié en aquest el seu gran ensenyant i mestre.” (19) Això al principi, clar, perquè després el repudià.

Encertat: parlant de Plató i de la seva teoria del coneixement, diu: “podem veure com aquest pensador va saber trobar una importància transcendental en la diferència entre l’article determinat i l’indeterminat.” (21) la diferència entre LA taula (la idea de taula, fixa i inamovible) i UNA taula, un fenomen anecdòtic, variable i condemnat a la decadència. Però continua Mann: “de la qual cosa [aquesta diferència entre articles] féu una paradoxa pedagògica puix que, realment, resulta una paradoxa afirmar que el coneixement només és vàlid per a allò que és invisible, pensat i intuït en l’esperit.” (21) I conclou Mann: “la realitat del que és real no és sinó un préstec de l’espiritual! Això no era res o era quelcom ben contorbador per al sa enteniment de la humanitat.” (21) I no s’equivoca. Quan s’explica la teoria de les idees a un adolescent per primera vegada, les seves reaccions acostumen a ser aquestes dues: o bé no copsen la magnitud d’allò plantejat i no li donen més importància a aquesta possibilitat que el valor numèric de l’examen i continuen aferrant-se a les sever certeses materials, empíriques, falses; o bé obren els ulls esfereïts perquè tot allò que se’ls havia ensenyat fins aquell moment ara trontolla. Podria ser que la realitat no fos realitat. I això ho canvia tot.

 “Allò que Plató va introduir en l’antic món occidental, ben d’hora, amb la seva àmplia interpretació de la diferència dels articles determinat i indeterminat, fou l’esperit científic.” (22) Deduir, induir coses teòricament que potser contradiuen els nostres sentits però que s’adapten perfectament al nostre mode d’intentar llegir el món. Fins que deixen de fer-ho, clar. Fins que ens adonem que ens estàvem equivocant novament i que resulta que la Terra no és plana, que ara és rodona. Bé, no del tot rodona, una mica eixatada, no és pas una circumferència perfecte aristotèlica.

Per Plató, el temps és “la visió dividida i trossejada que un ser individual té de les idees, les quals són fora del temps i, per tant, són eternes. El temps [...] és la imatge mòbil de l’eternitat.” (23) Perquè, clar, si afirma que les idees són eternes i immutables, d’alguna manera s’ha de justificar la percepció temporal que d’elles en tenim els humans. Sorprèn, però, que no digués que el temps és el procés de degradació de les còpies de les idees, és a dir, del món material, el nostre.

Per a Schopenhauer, “la voluntat era la causa darrera, primitiva i irreductible de l’ésser, la deu de tots els fenòmens que, en cadascun d’ells, era l’engendrador i l’impulsor actiu de tot el món visible i de tota la vida, car era la voluntat de viure.” (27)

“Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.” (34) Ni més ni menys. De tant en tant alguna espurna de llum ens fa creure en la felicitat, però dura tan poc... El propi Schopenhauer també ho deia: preguntant-se sobre les satisfaccions acomplertes afirmava que n’hi ha,  “però si les comparem amb el llarg turment dels nostres anhels, la infinitat dels nostres desigs, les satisfaccions resulten breus i miserables.” (34) Perquè la voluntat ens fa voler, desitjar, anhelar, aspirar, i així quan assolim un desig, ja en tenim un altre en ment. Darrerament em retorna molt la frase epicúrea que diu que el plaer és l’absència de desig, perquè freturar, voler quelcom, normalment és causa de dolor, mai de plaer.

Davant d’aquells que afirmen que aquest és el millor dels móns possibles (Leibniz i companyia), Schopenhauer respon que “aquest món és el pitjor dels móns imaginables perquè només que fos un xic més dolent, ja no podria ésser.” (36) La voluntat és autodestructiva i l’existència del món, no ho oblidem, una representació de la voluntat, rau al límit del desastre d’esdevenir un infern: “només que aquesta [la voluntat] hagués estat més forta, si hagués existit un xic més de voluntat de viure, aleshores hauria estat, perfectament, l’infern.” (35)

Però no tot és negatiu en Schopenhauer, també hi ha un brot d’esperança, de redempció: “hi ha un estat en què s’esdevé el miracle, segons el quals, el coneixement es desempallega de la voluntat, el subjecte deixa d’ésser merament individual i es converteix en pur subjecte, sense voluntat, del coneixement. Aquest estat s’anomena estat estètic.” (37) L’art i el plaer estètic són una solució, segons Schopenhauer, perquè “el plaer estètic era pur, no interessat, lliure de voluntat, era una representació en el sentit més intens i més serè alhora; contemplació clara, profunda i no enterbolida.” (38)

“La diversitat i la injustícia no són sinó accessòries de la multiplicitat que hi ha en el temps i en l’espai, però que no és altra cosa que un simple fenomen; és la representació que nosaltres ens fem, en tant que individus, d’un món en virtut dels arranjaments del nostre intel·lecte, món que en veritable realitat és l’objectivitat de l’única i sola voluntat de viure, tant en el conjunt com individualment, en mi i en tu.” (45) En altres paraules, la diversitat no existeix, sinó que som nosaltres qui la creem, nosaltres qui etiquetem, agrupem, segreguem, basant-nos en elements comuns als quals nosaltres hem decidit atorgar-los importància però que, en realitat, no en tenen cap.

Segons Mann, El món com a voluntat i representació de Schopenhauer és tan reeixida que si algú la llegeix o l’estudia durant un cert temps, “totes les altres coses —totes, eh?— que llegeix en l’entremig o immediatament després, li resulten estranyes, doctrinàries, incorrectes, arbitràries, indisciplinades de la veritat.” (54) I, malauradament, no hi he dedicat prou temps a aquest llibre per poder estar d’acord amb Mann, però sí que tinc constància de la sensació que expressa, la lectura de Ionescu, de Salinger, de Kerouac, de Saramago o d’Orwell, entre molts i molts d’altres, sovint la proporcionen.

“La compassió, l’amor cristià, la supressió de l’egoisme, ens són donats a través del coneixement que endevina la raó de l’engany del jo i del tu.” (61) És a dir, de la descoberta del fet que la diferència no existeix i que, per tant, tots som u.

Schopenhauer “estableix un paral·lelisme entre religió i filosofia i [en la religió] hi veu una “metafísica per al poble” que, pensada per a la gran massa del gènere humà, només pot oferir la veritat en forma al·legòrica, mentre que la filosofia ens la dóna amb tota puresa.” (61)

“La filosofia, aclareix Schopenhauer, no pregunta “on van”, “d’on vénen” ni “per què són”, sinó solament “què són” les coses d’aquest món.” (65) Tot i que, sovint, les altres preguntes han de ser respostes per a poder intentar respondre aquesta última.

“El coneixement com a “pau de l’ànima”, l’art com a aquietament, com a alliberador d’un estat, redimit, vers la contemplació “pura”, mancada de voluntat.” (78) Perquè mai s’ha d’oblidar que Schopenhauer fou el precursor de la idea d’entendre la vida com a un espectacle en el qual nosaltres només n’hem de ser espectadors, sense mai prendre’n part. Només així la vida pot ser suportable. Una màxima que, no cal dir-ho, m’ha mantingut assegut a bancs de nombrosos parcs durant llarguíssimes tardes.

“Volem una cosa no perquè la considerem bona, sinó que la trobem bona perquè la volem.” (82) diu Schopenhauer. Així és com la voluntat ens enganya, ens fa representar les coses tal i com vol i som nosaltres que n’hem de ser conscients, d’aquesta manipulació. Però, a més, amb aquesta afirmació, també ens mostra quelcom de molt més important: la subjectivitat de la bondat. Allò “bo” no existeix objectivament, independentment de nosaltres, sinó que és un producte dels nostres designis. La bondat o la maldat depenen dels homes i, més concretament, de cada home. El que cal, doncs, és conciliar un codi de convivència en el qual certes actuacions són acceptables (o bones) i d’altres no ho són (dolentes). Així de senzill. I així de complicat.
______________
Thomas Mann, Schopenhauer, Nietzsche, Freud (La llar del llibre)
començat_ 24/01/12  /  acabat_ 6/02/12