Rapture Play, C. J. Celeiro

Tancada en una habitació, la Kendra, de 15 anys, ha estat comprovant els càlculs d'un visionari per arribar a la conclusió que, des d'aquell dia, s'inicia el principi del final del món i Déu començarà a abduir gent cap al cel en un procés de salvament de les bones ànimes caritatives just abans de portar a terme l'apocalipsi bíblic. Per descomptat que el seu germà, en Tommy, de 17 anys, no la vol creure (qui ho faria?) però les abduccions comencen i llavors el dubte esdevé certesa. El més incrèdul esdevé creient davant les proves empíriques. No hi fa res que Descartes ens plantegés que els sentits ens poden enganyar, no hi fa res que els metafísics ens mostrin que la realitat pot ser que no existeixi. Al final, l'empirisme s'acaba convertint en la nostra font primordial de coneixement. Així, un cop comencen les abduccions, un cop fins i tot en Tommy està convençut que Déu nostresenyor se n'ha fartat de la humanitat i es prepara per destruïr-la, per davant només tenen tres opcions: amagar-se, gaudir de l'espectacle o sortir al carrer a esperar ser abduïts (si han de ser-ho, clar).

"People like to live like they're dying. It's that saying about living each day as if it's your last." (13) O, segons Heidegger, utilitzar la mort com un motor per la nostra vida. Malauradament, aquests rampells duren poca estona i ràpidament tornem a la monotonia dopificada de les nostres vides.

"If God loved us so much, why would he cause things like this to happen?" (30) El dubte habitual, i inevitable, sobre l'existència del mal en el món i com es conjumina això amb l'existència d'un Déu totpoderós i bondadós. Una de les preguntes més interessants sobre Déu que tendeix a caure en una antinomia inevitable en la ment dels creients racionals perquè si Déu existeix, llavors ell accepta el mal perquè està a les seves mans evitar-lo, és a dir, no és tan bondadós com ens havien volgut fer creure. O no és tan totpoderós. O bé no existeix. I l'excusa que tot escapa als nostres dominis no serveix: no podem estar sempre justificant allò que desconeixem apel·lant a que escapa la nostra raó. De fer-ho, ja ens podríem plegar de braços i deixar ara mateix totes les nostres cerques i investigacions. Si hi ha coses que escapen a la nostra raó, que estan regides més enllà de la nostra voluntat, quin sentit té esforçar-s'hi tant en intentar modificar allò no-modificable?

La segona part de l'obra s'obre amb el conflicte ciència/creença. Però, en aquest cas, el representant científic, en Graham, sembla mostrar-se més creient (en la ciència) que no pas en Tommy (en Déu). És l'obcecació d'aquell que es creu tenir la raó absoluta i no està disposat a considerar la possibilitat d'estar equivocat. Totes les opcions són possibles, totes són vàlides, el problema comença quan algú té la necessitat d'imposar les seves creences (religioses, científiques, espirituals, kàrmiques...) damunt els demés. Quan la sobèrbia s'apodera d'aquestes persones i miren amb menyspreu i sorna als que no han vist la llum. Quan truquen a la porta de casa teva per vendre't la salvació de la teva ànima. Quan et mortifiquen fent que et prenguis uns medicaments l'únic efecte positiu dels quals és que amplien les butxaques de les farmacèutiques que els fabriquen.

"When you die, it's over. There's nothing to worry about. The end. When you're alive, just about anything can happen." (64)

El final de l'obra (que no es desvetllarà aquí) és bastant decepcionant. Està bé que no deixa al 100% clar a què o a qui es deuen aquelles abduccions (tot i que està clar al 90%) però el que sí que es dirà és que es perd el camí iniciat sobre les especulacions religioses i els conflictes interessants sobre la ciència i les creences i això, es miri com es miri, es cregui el que es cregui, és una llàstima.
____________
C. J. Celeiro, Rapture Play (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 22/02/15  /  acabat_ 22/02/15

La punyalada, Marià Vayreda

"Veureu quina vida he portat i per quin voler de Déu encara m'arrossego pel camí del cementiri sens assolir-ne mai el terme." (21) ens adverteix l'Albert, l'ermità ferèstec del Mas Bardals que s'amaga esquerpament entre les muntanyes de la Garrotxa però que acaba obrint-se a l'excursionista, el narrador d'aquesta història.

"El bé, per ell era lo que s'ajusta a les conveniències personals, sempre que la justícia no hi tingui que dir, i el mal lo que les contraria, lo que desplau, lo que lleva la tranquil·litat." (21) I què és el bé, sinó això? Quan els utilitaristes van afegir la cláusula d'utilitat, alguns es feren escarafalls però, en el fons, el bé és allò que ens convé i que no malmet als demés. Una altra cosa és que els nostres actes siguin perjudicials als demés. Llavors el dilema moral sobre la nostra actuació ja agafa unes altres dimensions. Un brillant exemple d'això l'ofereix Václav Havel en el seu text La protesta.

Els patrons familiars, els conceptes d'amor i parella, varien tant d'una època a una altra (o ho haurien de fer, per anar bé) que és inevitable somriure davant les paraules de l'Albert al pare de la Coralí quan li vol mostrar l'amor que sent per ella i com la necessita: "Des de que ella és morta [la meva mare], a casa fins les parets ploren, ploren d'enyorança d'una mà jove i polida que les netegi de pols i teranyines, d'una escombra que escombri net, i jo, d'una mestressa feinera i endreçada." (96) Podem riure d'aquest masclisme exagerat, d'aquesta funció atribuïda a la dona com a netejadora de la casa però, tanmateix, quanta gent hi ha al nostre voltant que pensa exactament el mateix i no gosa dir-ho? Els rols de parella que adoptem no enganyen. Els anys semblen no passar per tothom de la mateixa manera.

Però de sobte tot es capgira després de la baralla entre l'Ibo i l'Albert, quan l'orgull de l'Ibo en resulta ferit i decideix segrestar la Coralí. A partir d'aquest punt, comença una acarnissada batuda dels boscos i muntanyes buscant a l'Ibo que, mentrestant, es va guanyant la fama de ser el més temible trabucaire, que tant ataca a rics terratinents com a magres contrabandistes. Una cacera obsessiva que sembla trastornar a l'Albert i a tots els que han rebut l'embestida de l'Ibo, amb explícits banys de sang com el del capítol XXI en el qual bona part del sèguit de l'Ibo és emboscat a la vora del riu i executats allà mateix: "La taca roja de sa sang clapant la penya com la dels altres infeliços que s'escolaven regatellant per l'espadat avall, encara avui pot veure-les l'excursionista que visita aquells llocs de desolació." (183)

"Per a la vida de brètol me féu nosa aquella bondat ingènita, encara que mancada de base moral, i per a la vida honrada em mancava consciència de mi mateix, em mancava fe, pràctiques familiars, en una paraula, tot aquell llevat de creences, obligacions i intuicions de finalitat que formen l'encadenament de pares a fills i que a mi se m'havia trencat o, millor dit, me l'havia trencat el treball de llima sorda justament del que era ara el meu carnal enemic." (190)

Molt bona recreació del procés cognitiu segons la teoria empirista: de la percepció inicial dels sentits, en conformem les idees. "Després de la vista, començà la reacció del sentit de l'oïdo: de primer, era sols una munió de sons indeterminats que comprenien des de la profunda braó de la cascada fins a l'estrident, metàl·lic ressò del rotllo de l'església que arribaven de quan a quan a ponderar-se fins a formar la paraula "Albert!" que jo tampoc comprenia lo que significava." (210) La percepció sola, abstracta, sense unes nocions prèvies de què vol dir percebre, què volen dir les paraules, per exemple, no té cap valor. Són un conjunt d'estímuls que la tradició i el costum ens han ensenyat a desxifrar d'aquella manera concreta. "I la idea acabà per aparèixer, encara que confusa i difuminada potser per falta material de llum o tal volta deficiència dels òrgans destinats a apreciar-la. Era la Coralí que tenia al davant." (210) Però, i si Descartes tenia raó (abans d'abaixar-se els pantalons i edificar una teoria filosòfica pel beneplàcit de l'església) i no podem confiar en els nostres sentits?

Els últims capítols, com s'anuncia al pròleg, mostren el procés d'embogiment de l'Albert, la seva transformació de persona a cos sense raó ni enteniment. I és realment interessant, aquesta decadència, aquest dualisme cos/ànima. L'únic punt que grinyola és el final. El tràgic destí que el títol de l'obra ja anuncia però que no quadra amb l'artilugi de la narració dintre de la narració que proposa Vayreda. Si el text que llegim com a lectors és una transcripció d'allò que va escriure l'Albert del mas Bardals i va deixar posteriorment en llegat a l'excursionista que inicia el text, llavors, vol dir que la punyalada certera de Coralí que li retorna el seny a l'Albert i el permet mirar-la "amb els ulls de l'ànima" (215) i allunyar la recança que sentia "quan la mirava amb els ulls de la carn, perquè entreveia l'esperança de fer-me'n digne un cop deslliurat de la podridura del cos" (215), no acaba amb la seva vida com el text sembla indicar-nos.
Potser, el fet que Vayreda morí abans de corregir el manuscrit més enllà del novè capítol dels vint-i-cinc que configuren la novel·la hi té alguna cosa a veure. Potser hem de llegir la mort de l'Albert com una mort simbòlica, com una purificació del passat salvatge i de cacera que havia viscut. Però això planteja la qüestió de què passa amb la Coralí, per què no segueix al seu costat quan ell és un masover vell i mal carat? Preguntes obertes que genera un text absolutament recomenable.
_______________
Marià Vayreda, La punyalada (Edicions 62)
començat_ 4/08/14  /  acabat_ 15/08/14

The Invisible Man, H. G. Wells

En les meves visites rutinàries a les charity shops dels voltants de la universitat de Glasgow buscant llibres per omplir les meves incomptables hores de solitud (això era l'any 1998, els portàtils, aquelles andròmines cuadrades i feixugues, només els tenien alguns privilegiats i en el pis que estava no teníem tele perquè ningú estava disposat a pagar-ne la llicència) vaig trobar-me de tot. Però recordo, concretament, la vegada que vaig comprar aquest llibre, The Invisible Man, d'H. G. Wells. M'havia quedat sense llibres per llegir i necessitava el que fos per omplir les hores i vaig trobar-lo al costat d'un de l'Asimoov, que per cert no he llegit encara, i un recull de contes de ciència ficció que entraven perfectament a l'oferta de 3 llibres per 1£ o algun preu així de ridícul. Quan el venedor, un noi més jove que jo (sí, en aquell moment ja em començava a trobar gent més jove que jo en feines que jo podria fer, senyal inequívoc del pas del temps), em va mirar amb un somriure de complicitat i em va dir que a ell també li agradaven els llibres de cinència ficció i que, si anava passant, de tant en tant n'anaven rebent, em va sorprendre. Llibres de ciència ficció? Qui? Jo? I em vaig mirar les mans i vaig descobrir-hi aquests clàssics de la ciència ficció i em vaig sorprendre a mi mateix. Jo que mai n'he sigut un fan... potser per això he trigat 15 anys a començar aquest i els altres dos han quedat aparcats potser per sempre més. La solitud ens fa fer coses que no podem entendre.

"The main thesis which he expounded during the last two decades of his life was that the human race must adapt itself to the material forces it has created, or perish." (8) Per això, quan va esclatar la segona guerra mundial, va ser "the confirmation that mankind had indeed lost the mastery over the forces of its own making and was heading inexorably towards doom." (9) Un pensament més que comprensible si tenim en compte que Wells va ser fill d'aquesta generació que va viure dues guerres mundials, les bombes nuclears d'Hiroshima i Nagasaki i el començament de la guerra freda on tot semblava penjar d'un fil.

Interessant: Jules Verne escribia sobre el futur per dir-nos "this will happen!" (13) mentre que H. G. Wells ho feia per dir-nos "when it happens, this is how it will affect you." (13)

El llibre comença amb un bon primer capítol. Res d'escarafalls ni explosions ni parafernàlia sensacionalista. Senzillament un home cobert amb un barret, unes ulleres, bufanda, abric i guants que arriba a un hostal i encén la curiositat de la propietària. Si els lectors no sapiguéssim (o imaginéssim, perquè ningú no ens ho ha confirmat encara) que sota la roba hi ha un cos invisible, el poder d'aquest capítol seria molt diferent. Aquesta és una de les virtuts d'escollir bé els títols, per simples i evidents que puguin semblar.

Molt bona manera de generar l'interès: al tercer capítol encara no sabem qui és aquest estranger que s'hostatja a casa la senyora Hall, ni tampoc ningú l'ha acabat de veure del tot. El màxim d'aprop que hem estat de veure'l ha sigut després que el gos el mossegués i el senyor Hall entrés a veure si estava bé: "he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy" (37) Però tot passa tan ràpidament que ni ell mateix està segur de què ha vist. A més, descobreix que "his vocabulary was altogether too limited for his impressions" (38) És a dir, que el llenguatge sovint ens falla, que és incapaç d'expressar allò que veiem, o sentim, o pensem. I això és un gran problema perquè, no ho oblidem, en gran mesura, interpretem el món, el veiem, el llegim, el coneixem, a través del llenguatge, de la nostra capacitat d'etiquetar allò que percebem i de poder-ho comunicar als demés. Quan les paraules ens fallen, ens quedem sols, aïllats de la resta de la societat.

És curiós veure com els enemics (entesos com aquells que no són com nosaltres i que ens fan por) varien amb els anys (en termes generals, clar, per desgràcia encara hi ha prejudicis que no hem sapigut bandejar): aquí, del misteriós hoste de l'hospederia primer en diuen que és un negre i, més endavant, que és un anarquista preparant bombes. Diferents temps, diferents enemics.

"Great and strange ideas transcending experience often have less effect upon men and women than smaller, more tangible considerations" (82) Perquè, en el fons, tots pequem d'empiristes, en major o menor grau, d'acord, però tots només creiem allò que veiem o experimentem i la resta preferim ignorar-ho, fer veure que, realment, no ha passat.

Els capítols 10, 11 i 12 sorprenen per la seva modalitat tècnica. El primer ens mostra una acció, l'arribada del senyor Marvel a l'hostal d'Iping, com s'equivoca de porta i obre la del saló on havia treballat l'home invisible i com després surt a fora a fumar sota la finestra d'aquest mateix saló fins que salta al jardí, recull uns llibres i roba i marxa perseguit com un lladre. El segon capítol torna endarrera en el temps i ens explica els mateixos fets però des d'un altre punt de vista, en aquesta cas, el dels homes que hi havia a dintre del saló remenant els documents de l'home invisible. I el tercer capítol ens porta encara un altre angle, el del senyor Hall que sent sorolls estranys i s'apropa a la porta del saló a veure què passa i, a través d'aquesta nova visió també veiem com es desencadena la ràbia de l'home invisible. Es tracta d'una tècnica narrativa súmament recorrent en moltes sèries nord-americanes actuals (Lost, How I met your mother...) que resulta molt interessant pel perspectivisme que aporta, per la modificació de la nostra primera impressió. És a dir, per la corroboració que les impressions ens enganyen com ja ens havia dit Descartes. I, si a sobre hi ha un geni maligne (per seguir amb la terminologia cartesiana) que ens vol manipular per motius dramàtics o narratius, doncs encara molt més.

El capítol 14 ens constata una realitat: cada època té les seves pròpies creences. Algunes poden ser transmeses d'una època a l'altra, però d'altres s'esvaeixen i costen d'entendre. És a dir, esdevenen incommensurables entre elles. En aquest cas, veiem el senyor Marvel assegut en un banc esperant que l'home invisible vagi a robar diners i al seu costat s'hi asseu un vell mariner amb ganes de xerrar que li mostra la història de l'Home invisible que ha sortit als diaris. Ell creu cegament en el diari. Malgrat trobar la història estranya, malgrat que al senyor Marvel (a instàncies de l'home invisible) li diu que és tot un engany, el vell mariner continua afirmant vegada rera vegada "it's here in the paper!" (108), com si això fos sinònim de les més gran de les veritats. Que en el seu temps segur que ho era, clar. Avui en dia, en part som més cínics i descreguts i en gran part els diaris han abandonat els criteris de veritat i s'han convertit en pamflets electoralistes i partidistes de difícil credibilitat.

Els individus són difícils de governar, això no és cap descobriment. Per generar convivència, malauradament, sembla que sigui imperatiu l'existència d'unes lleis i normes de conducte. Clar que seria millor que no hi fossin i tothom actués correctament per voluntat pròpia i no per obligació. Però això no és possible: calen totes les persones del món actuant correctament per a viure en convivència i només en cal una, de persona, actuant diferentment per a desestabilitzar-ho tot. Per això, quan en Griffin esdevé invisible per primera vegada ens diu que "my head was already teeming with all the wild and wonderful things I had now impunity to do." (153) és a dir, ara que és invisible, ja no té per què seguir les lleis. Aquí rau el problema de la societat: les lleis són imposicions que només volem trencar. Però clar, si ja des de l'escola s'ensenya als nens que han d'obeir, callar, estar asseguts... a cop de crit i regles imposades, no és d'estranyar que llavors un cop grans, un cop tenim capacitat de decidir acceptar o rebutjar les regles, el desig sigui el de trencar-les. I aquesta és la conclusió que sembla sorgir-ne d'aquesta història. Griffin, invisible, esdevé també agressiu, anti social. Com si, sabent-se diferent, no dóna l'oportunitat a la humanitat d'acceptar-lo. Que, segurament, no ho faria, clar. I menys en una època en la qual els circs de persones estranyes i malformades eren d'allò més habituals.

I fa gràcia veure com el senyor Marvel lluita per descobrir el secret de la invisibilitat convençut que ell actuarà molt diferent de com ho féu en Griffin, sobretot perquè els lectors sabem que en Griffin també pensava que actuaria d'una altra manera quan buscava la invisibilitat. Certament, ja ens ho havien dit a la introducció: Wells no ens mostra què pot passar en el futur sinó que ens diu quines conseqüències tindran les coses que passin en el futur. I això és molt interessant.
_______________
H. G. Wells, The Invisible Man
començat_ 16/11/13  /  acabat_ 22/11/13

Sistema de la agresión, Sade

A la introducció, Noelle Châtelet ens diu que a l’època de Sade s’acaba amb “la metafísica tradicional y con sus conceptos abstractos; es la experiencia empírica e individual la que, de ahora en adelante, servirá de trampolín a la reflexión filosófica y al discurso teórico.” (8) És a dir, l’home comença a pensar des d’ell mateix i no en referència als déus, als universals i demés conceptes abstractes que entretenien les hores dels antics pensadors. Per això, seguint el raonament de Châtelet, prolifera la novel·la filosòfica, o la novel·la de pensament, aquella que no només narra unes accions, sinó que planteja unes reflexions.

“La idea de Dios es el único error que no puedo perdonar a los hombres.” (10) Aquest és l’ateïsme de Sade. Un ateïsme radical que s’adona que Déu ha estat substituït per la raó en molts casos i desitja canviar-ho.

Sobre el determinisme, diu Sade: “la educación, por más que haga, no cambia nada, y aquel que debe ser un malvado lo será con toda seguridad, por buena que sea la educación que le hayan dado, al igual que aquel cuyos órganos han sido dispuestos para el bien volará seguramente hacia la virtud, pese a que no haya tenido maestro.” (16) Però clar, ell aquí parla d’educació acadèmica, de formació. Lògicament, aquest tipus de coneixement adquirit no implica necessàriament una bondat o maldat en l’home i, per tant, en aquest sentit, pot ser certa la seva afirmació. Ara bé, si l’educació és més àmplia, si no és només un fet acadèmic, sinó social, el fet de dotar de normes de conducta i valors a l’infant, llavors la frase sàdica trontolla. Algú educat adeqüadament (ja sigui per pares, amics, professors, associacions…) serà una persona que tendirà al bé. Aquell in-educat estarà perdut i no tendirà al bé perquè no el coneixerà. Restarà en l’estat primitiu de l’ego freudià i només pensarà en ell mateix. Serà un animal, un ser egoista i cruel (com Nietzsche definia als infants) perquè no sabrà ser res més. El dubte és, com aplicar aquesta educació. Com fer que el nen perdi la seva instintiva necessitat de supervivència unipersonal i s’adoni, també, del valor de la col·lectivitat?

Seguint aquest raonament, Chatêlet diu que “las leyes instituidas por la sociedad le [parecen] a Sade una desviación y una contrariedad de los deseos naturales.” (18). I aquí ressona, una vegada més, Hobbes i el seu sempitern Homo homini lupus est.

“De ambos [el mossèn i el muribund] el más ciego es el que se pone una venda en los ojos y no el que se la quita. Tú edificas, inventas, multiplicas; yo, destruyo, simplifico.” (34) I ressona, aquí, Nietzsche i la seva filosofia del martell: no es tracta de construir un edifici teòric, es tracta de destruir el que ja tenim perquè està fonamentat en la mentida i l’engany.

Déu, “¿acaso me ha creado para darse el placer de castigarme sólo por haber elegido un camino del que no me deja ser el único responsible?” (40) Aquesta és una de les preguntes que més freqüentment s’haurien de fer aquells que s’omplen la boca de divinitats. I, de fet, és una que potser mai es fan. Fer-se-la seria acceptar la crueltat de Déu. O la seva ineptitud. O ambdues coses.

“Resulta muy frívolo decidir que una cinta teñida de color marrón sea efectivamente marrón; no hay nada real en ello más que nuestras convenciones.” (45) El món tal i com l’entenem i, sobretot, anomenem, és arbitrari, casual, producte de les nostres decisions. Sinó només cal plantejar-se perquè diferents cultures tenen paraules impossibles de traduir: l’orvallo gallec, les múltiples nomenclatures de la neu dels innuit… han adaptat el món a les seves necessitats i a la seva realitat. Com fem tots.

“Una cosa absolutamente incomprensible o absolutamente imposible de ser aprehendida por los sentidos pasa a ser inexistente.” (46) Però, “jo ara no veig el llit, si vaig a l’habitació, que hi serà el llit?” que plantejava a Tu i Jo. És a dir, l’absurd en el que cau l’empirisme radical.

No en volem saber res “de un dios todopoderoso, pero que jamás lleva a cabo todo lo que desea, de un ser soberanamente bueno y que no crea sino a descontentos, de un ser amante del orden, pero en cuyos dominios todo es desorden.” (55) Bona descripció de les principals contradiccions inherents al cristianisme: el dubte sobre el mal, sobre la llibertat, sobre la omnipotència divina… si Déu és bondat, per què accepta el mal? Per què tortura i és cruel? Si és tot poderós, per què permet els defectes i les imperfeccions? I l’excusa que això pertany als designis divins i que s’escapa a l’home d’entendre-ho ja no ens serveix. És el paral·lel de la resposta que el pare li dóna al fill insistent que pregunta “per què?” a tot: “perquè és així.”

“Vuestro teísmo ha hecho cometer muchos delitos, pero jamás ha evitado ninguno.” (57)

“Sobre la ignorancia y el miedo […] se basan todas las religiones.” (59) Por irracional, clar, por a la foscor, al buit, al no-res, a l’absurditat de l’existència, que fa cercar un puntal on recolzar-se.

Una bona deducció extreta de Juliette o las prosperidades del vicio: “los suplicios de la otra vida sería inútiles para los vivos, que no pueden presenciarlos.” (65) Aquest és el raonament epicurià: no hem de patir per la mort perquè ara estem vius i, un cop morts, o bé no sentim res i ja no patirem, o si bé sentim alguna cosa voldrà dir que no estem morts. Però segueix parlant Juliette: “serían inútiles para los condenados, pues en el infierno nadie se convierte y porque el tiempo de la pretendida misericordia de ese Dios ya no existe: de lo que se deduce que Dios, en el ejercicio de su venganza eterna, no tendría otro objetivo que el de divertirse e insultar a la debilidad de sus criaturas.” (65)

“Guardémonos bien de creer que la universalidad de una doctrina pueda jamás ser un título en su favor.” (67) O, dit en altres paraules, que pel fet de ser compartida una idea no cal que sigui necessàriament bona. Un exemple banal es veu en la lectura de certs llibres: pel fet que tothom llegeixi en Dan Brown o en Ken Follett no implica necessàriament que siguin bons. Com a molt implica que tenen una bona campanya de màrketing i que són de fàcil lectura.

“¿Plantaría en su jardín un hombre lleno de bondad un árbol que produjese frutos deliciosos pero envenenados y se contentaría con prohibir a sus hijos que los comiesen, diciéndoles que morirán si se atreven a tocarlos?” (73) pregunta Sade a través de Juliette. I continua: “si supiese que existe semejante árbol en su jardín, este hombre prudente y sabio ¿no habría tenido la delicadeza de derribarlo?” (73) Però no. Déu no talla l’arbre malgrat saber que l’home estarà condemnat. Aquest és l’argument sobre la maldat divina que molts han intentat rebatre apel·lant al lliure albir, al fet que Déu ha preferit donar llibertat d’acció a l’home, que pugui escollir, fins i tot, el mal, si així ho desitja. Un debat, clar, inacabable. El que és curiós, però, és veure l’engany de la dialèctica impresa. Quan Plató transcrivia (o inventava) els diàlegs socràtics, esdevenien bastant clars els mecanismes que utilitzava Sòcrates per a convèncer als seus interlocutors. I més, perquè ells sempre deien allò que ell volia que diguessin. Aquí passa el mateix. Juliette pot convèncer a aquells que la escolten perquè li responen allò que ella vol que responguin. En els diàlegs reals, el nostre interlocutor ben poques vegades té la delicadesa de respondre allò que més ens convé que respongui.

“¿Somos dueños de nuestros gustos?” (104) Pregunta el monjo Clement a Teresa. I el seu discurs prossegueix mostrant que la resposta és que no. Que som producte de la natura, afirma, i que estem configurats d’una manera, tenim uns desitjos i unes inclinacions, per culpa de com vam ser fets.

“La teoría del amor al prójimo es una quimera que debemos al cristianismo y no a la naturaleza.” (105) Una vegada més, Hobbes.

“Habéis creído que podríais hacer felices a vuestros pueblos aumentando el número de leyes, mientras que de lo que se trataba era de disminuir el de los crímenes.” (167) És la crítica del Sade més polític a la regularització de la societat, al fet que les lleis actuen en contra de la natura i això sí que és un crim que s’hauria d’evitar.

“El origen de nuestras pasiones y, en consecuencia, la causa de nuestras desviaciones depende únicamente de nuestra constitución física.” (176) afirma Sade mostrant un mecanicisme absolut, al més pur estil de La Mettrie. Culpabilitzar a la natura dels nostres actes, tant dels bons com dels dolents, és eximir a l’home de tota responsabilitat. És dir que l’educació, la civilització, la cultura, no tenen cap acció damunt nostre. I això ell mateix afirma en altres parts que no és així, ell és el primer de culpar a les lleis de la reacció adversa de moltes persones, per exemple… el que sí que està clar és que el grau de determinació (o mecanicisme) i el grau de socialització és complicat d’establir perquè, a més, varia depenent de les persones: no és mai una xifra estable.

“No hay nada bueno, nada respetable, nada de hecho que pueda hacer feliz en lo que se denomina virtud.” (186) I contra aquest mur no s’hi pot fer res. No serveix de res apel·lar a l’empatia, el sentiment fraternal quan la persona esdevé un llop solitari, egoista i instintiu.

“No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.” (209)

Combinant veritats amb arguments falsos, Sade va examinant els defectes morals de la societat (robatoris, violació, incest, assassinat…) per mostrar que no deixen de ser actes volguts per la natura i que únicament són punibles perquè els homes així ho hem dictaminat. Però clar, tan aviat defensa l’assassinat com diu que tothom pot fer el que vulgui, és a dir, que tothom pot escollir viure, si vol, i ningú altre podria privar-li aquesta decisió.

Pixa fora de test quan diu que “jamás la muerte de un individuo ha influido sobre la masa en general” (221) a menys que es refereixi a tota la humanitat sencera que llavors sí que tindria raó, tot i haver dit una trivialitat. Sí que l’encerta, però, quan critica l’orgull de l’home i la seva tendència de creure’s imprescindible: “se quedaría muy asombrado si viese que, después de la destrucción total de la especie humana, nada ha variado en la naturaleza y que el curso de los astros ni siquiera se ha retardado.” (222) Una de freda, una de calenta.

“Dictemos pocas leyes, pero que sean buenas. No se trata de multiplicar las ataduras: sólo se trata de darle un carácter indestructible a las que se emplean.” (228)

Un cop llegit aquest Sistema de la agresión, sorgeixen dues possibilitats: o bé Sade era millor narrador que filòsof (Justine i Juliette són dues lectures boníssimes) o bé aquesta sel·lecció no l’hi ha fet justícia. Dubtes sense resposta directa que tampoc em neguitegen tant com per intentar desxifrar.
__________
Sade, Sistema de la agresión (Tusquets editores)
començat_ 05/06/13  /  acabat_ 24/06/13