Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vanguardia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vanguardia. Mostrar tots els missatges

4 d’abr. 2016

La casa de Tócame Roque, Agustín Espinosa

"El auténtico protagonista de la obra es la casa donde transcurre la acción, un lugar en el que ocurren hechos terribles, desfilan los fantasmas de quienes la han habitado, cobra vida lo inanimado y se revisa el discurrir del siglo XX hasta la fecha misma de la redacción del drama. Todo ello bajo una óptica de radical pesimismo que proclama el fina de la felicidad vanguardista." I qui diu pessimisme, diu "decadència", "mort" i "putrefacció" perquè al llarg de l'obra els cadàvers i els trossos mutilats de persones se succeeixen.

El surrealisme propi de l'obra combinat amb la manca del segon acte, fa que la comprensió global del text es faci difícil però no impedeix que se'n pugui apreciar el seu interès i modernitat. Destaca el metateatre que apareix puntualment a l'obra però que agafa força al final quan els personatges comencen a dubtar de la realitat d'allò que estan experimentant i en Julio es pregunta: "¿Y si todo fuese mentira mía? ¿Si sólo estuviera ensayando, representando para ti, el final del acto tercero de La casa de Tócame Roque, mi última tragedia para tantear, sin exponerme demasiado a un veredicto adverso del público, sus posibilidades de éxito?" Seguint el camí d'en Pirandello i els seus Sis personatges en busca d'autor, Agustín Espinosa exposa aquest dubte a través d'un personatge que funciona alhora com a distànciament de la realitat (el fet de reconèixer que estem observant una obra de teatre, és a dir, una creació) i com un apropament a ella (en tant que efectivament, estem observant a en Julio recitar el final del tercer acte de l'obra La casa de Tócame Roque). Un efectiu cercle tancat que obre múltiples preguntes.
____________
Agustín Espinosa, La casa de Tócame Roque (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 16/01/16  /  acabat_ 16/01/16

23 de març 2016

Amor de dos vidas, Manuel Altolaguirre

Després d'un començament entrebancat que voreja el perill de caure en els errors que també havia trobat a El personaje presentido de Concha Méndez, Altolaguirre redreça el text i acaba presentant bé la situació que ja hem més que vist des de la tercera frase: dos personatges, un de jove i un de vell, que en realitat són el mateix. La gràcia és que tots dos estan convençuts que ells són el real que està somiant l'altre. I a veure com ho fas per justificar la teva existència! Es veu que els ajuntaments tenen la potestat d'entregar certificats d'existència a tot aquell que el pugui necessitar només presentant el DNI que confirmi que la persona que tenen al davant està viva. Però n'hi ha prou amb això? De debò que un document certifica la nostra existència? Descartes ja ens va mostrar que no ens podem fiar dels sentits, Putnam ja ens va dir que no ens podem fiar de les nostres percepcions, Wittgenstein ja ens va dir que tot és llenguatge, Berkeley ja ens va dir que el ser és ser percebut, però si no podem garantir l'existència de l'altre, qui ens pot donar essència en percerbre'ns?

I tot plegat acaba sent una estranya (i no en el sentit més positiu de la paraula) història d'amor. Un amor etern que traspassa cossos i persones, tal i com indica el títol, per perdurar més enllà de la vida i de la mort. Una obra que mostra alguns elements curiosos però que s'embolica massa amb l'al·legoria i el simbolisme poètic (per no dir res del fet de recitar una poesia enmig de l'obra) per deixar que la pugui arribar a disfrutar com ho hauria pogut fer si hagués seguit altres viaranys dramàtics.
_____________
Manuel Altolaguirre, Amor de dos vidas (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 16/01/16  /  acabat_ 16/01/16

17 de març 2016

El personaje presentido, Concha Méndez

"¿Y qué importa sentirse loco de vez en cuando? Si locos hemos de ser felices... ¡Viva la locura!"
I fixem-nos com massa sovint el qualificatiu "boig" s'aplica no a aquells que pateixen d'un problema mental diagnosticat sinó a aquells que actuen de manera diferent a allò establert socialment, a allò que el contracte social ha imposat, independentment de la seva validesa o correcció. Només cal dedicar uns minuts a escoltar les notícies, obrir les factures de llum i gas, parlar amb els teus veïns per adonar-se que quelcom grinyola, que potser va sent hora de fer com Nietzsche i davant d'una societat caducada, corrumpuda i en procés etern de putrefacció, deixar-nos atrapar per la bogeria i així poder, per fi, viure plenament.

Perduda en un somni, Sonia busca desesperadament l'amor. En una acció destriadora de candidats que no l'acaba de convèncer i que recorda a la de la donzella de La doncella, el marinero y el estudiante d'en Lorca, un rere l'altre, va allunyant els possibles candidats. Candidats, per cert, entre els quals hi inclou també a en Gustavo, el seu germà que va morir amb només 2 anys. Una seqüència d'escenes i espais on trobar l'amor per la por terrible a quedar-se sola.

"Un amante sólo podría llamarse... Podría llamarse, por ejemplo... No sé, un nombre que no lo tuviese nadie, que no lo supiese nadie más que yo."

I, de cop, una obra que ja començava a fer-se repetitiva i, per tant, avorrida, cau en el desastre absolut: el moment menyspreable que l'autora fa que un personatge expliqui al públic què està passant perquè a) el públic és idiota i cal que li ho expliqui amb pèls i senyals o b) l'autora no sap fer-ho d'altra manera. Quan a en Guillermo el tanquen a una habitació d'hotel per una aposta, ja hem intuït el sentit de la juguesca i hem pogut imaginar les circumstàncies etíliques que l'han propiciat (tots hem vist o llegit o sentit a parlar de Les amistats perilloses) per tant, no cal, repeteixo, no cal!, que ens expliqui (i a sobre en un monòleg!) com s'ha produït l'aposta i les seves condicions. Una vegada més, menys és més.

I a partir d'aquest moment, caiguda en picat de l'obra, frases de vergonya aliena de l'estil: "Cuando lanzabas el coche como proyectil disparado que perforaba la noche" o "el infinito deseo de dispersarse, de disgregarse en el Cosmos, de formar parte de Todo, de integrarse a Todo, y así, perder un poco la propia fuerza, de este exceso de vida que llevo en mí y que es como un explosivo que tengo que contener" o bé "Mi yo integro es como dique entre dos mares, entre dos fuerzas máximas. Como cada ola del mar, cada hora de la vida viene a romper a la orilla nuestra."

"¡Qué infinita la soledad de los primeros momentos en tierra extraña!"

Però no tot és dolent. Concha Méndez juga molt bé, tot i que puntualment n'abusa massa, a fer que un personatge acabi la frase de l'altre; a crear idees a través de dos interlocutors. O, dit d'altra manera, a jugar intel·ligentment amb el llenguatge.
______________
Concha Méndez, El personaje presentido (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 15/01/16  /  acabat_ 15/01/16

15 de març 2016

El hombre deshabitado, Rafael Alberti

Des de bon principi, Alberti transmet una sensació de "desasosiego y angustia" que se'ns informa que és "fruto de la profunda crisis vital y espiritual que el autor expresó tanto en sus poemas como en la pieza teatral". El traç trist i cansat d'una ciutat i d'uns individus perduts i desanimats, d'éssers deshabitats, buits per dintre, sense ànima ni rumb:

"Humanidad hastiada, viviendas vacías, repintadas por fuera para disimular el abandono y oscuridad en que viven por dentro."

Parodiant la creació divina, El Vigilante nocturno li va concedint a l'home deshabitat els seus atributs començant per l'ànima, seguint pels sentits i acabant amb la seva dona. Un cop es troben els dos junts, home i dona, els convida a viure la vida, a estar junts i ja més endavant passaran comptes. Les paraules no són les mateixes que a la Bíblia, però la idea és la mateixa.
No triga gaire, doncs, en aparèixer "La tentación" en forma de dona jove i atractiva que, amb l'ajuda dels cinc sentits, sedueix a l'home i li reclama que mati a la seva dona.

Amb la tragèdia bíblica assolida, amb ganivetades i trets afegits, l'Home es torna a trobar amb el Vigilante nocturno/Déu i li reclama la seva absència: "¿Por qué no viniste en mi socorro?" A la qual cosa el Vigilant li respon: "Sólo pronunciaste mi nombre en el momento de tu muerte. Cuando no había remedio. Mientras fuiste dichoso, jamás te acordaste de mí." I aquesta reflexió la podem extrapolar fàcilment a terrenys més personals que no reclamen d'éssers mitològics per a ser experimentats. Tots tenim un conegut que només ens contacta quan ens necessita però quan tot li va bé s'oblida de nosaltres. O potser som nosaltres mateixos els que actuem així vers amics que, volgudament o no, ho acaben sent per conveniència. Ara bé, que un Déu totpoderós, magnànim i demés actuï amb les ànsies de venjança infantils del nen a qui no van deixar jugar a futbol a l'hora del pati, sempre m'ha semblat, si més no, curiós.

"¡Mi creador" ¡Un criminal, Señor, un criminal! Tú, en vida me rodeaste de monstruos sólo para perderme. Tú, en vida, cuando era más feliz, me mandaste un demonio, un ángel del abismo, para arrastrarme ahora al fondo de la tierra. ¡Mi creador! ¡Un asesino! Sí. Porque tú, Señor, puesto que ya lo sabías todo, lo manejabas todo, conocías todos los resortes y secretos nublados de mi alma en el mundo, bien pudiste evitar estas catástrofes, mandándome una luz, un aviso celeste, o habiéndome creado de otro modo. Yo no tengo la culpa."
I aquest discurs de l'Home, que potser cap al final perd part de la seva força i coherència perquè passa d'acusar al creador d'haver-lo temptat intencionadament i d'haver-li pres la felicitat a demanar-li que l'hagués fet diferent per haver pogut combatre allò que li venia... doncs aquest discurs recorda, pel to, no tant pel contingut, el brillant poema d'en Palau i Fabre Cant espiritual que, com he comentat en altres ocasions, vaig tenir la fortuna de sentir-li recitar amb tot el seu esplendor en una aula de la universitat de València (després, quan li van demanar que el tornés a recitar en el paranimf de la universitat per clausurar la Trobada d'escriptors, es va comprovar que hi ha coses, moments, sensacions que no es poden provocar, que senzillament surten). Un text que, com aquest, juga amb la necessitat, la voluntat de creure, per demostrar-ne la seva impossibilitat.
Tal i com afirmava el propi Alberti, es tracta ben bé de "un auto sacramental sin sacramento, libre de toda preocupación teológica, pero no poética."
_____________
Rafael Alberti, El hombre deshabitado (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 10/01/16  /  acabat_ 11/01/16

8 de març 2016

El sonido 13, Mario Verdaguer

Quan Derrida afirmava que els textos mai estan complets del tot sinó que es van generant i regenerant en cada nova lectura que reben, que és el lector qui, temporalment i subjectivament, els tanca en donar-los el sentit que per ell prenen, hi hem de reconèixer, també, la perversió de les nostres lectures. En el pròleg, el que erròniament alguns dirien "a priori" (erròniament perquè no és "previ a l'experiència" sinó "previ, temporalment, als fets", que és molt diferent), el text de El sonido 13 m'havia cridat l'atenció. Potser pel títol (que em fa pensar en el meu Conversación 24), potser per les paraules que li havien dedicat, però fos com fos, començo la lectura amb la il·lusió de trobar un bon text. I tothom sap que les altes expectatives acostumen a provocar majors frustracions. Així que quan el text comença amb un monòleg de El profesor de Estética que recull les següents frases: "Quizás sean los personajes que van y vienen por el corredor de la literatura!", "¿Por qué palpita el corazón eléctrico del timbre?" i "Yo soy un infeliz Profesor de Estética" per indicar-nos barroerament qui és i com se sent, el sentiment de frustracio creix i la voluntat d'abandonar la lectura apareix. Però avui no és un bon dia. Avui estic creant un text més negatiu del que potser hi ha. Tal vegada, demà les coses seran diferents...

Però quan quelcom no va bé, per moltes hores que passin, seguirà anant malament...
Nou exemple de vergonya aliena: "¿Por qué no he cerrado a tiempo esa puerta oscura que se abre en el abismo del pasado?"

Declaració de principis de l'autor pronunciada pel Profesor de Estética quan en el seu somni irrompen personatges literaris del passat: "Yo busco otro sonido, otra voz que vosotros podéis dar; otro sonido que está más allá de todo lo que he escuchado hasta ahora." I afegeix: "Deteneos, no penetréis en mi vida, en mi escenario, monigotes viejos. Yo quiero ser original; yo soy un Profesor de Estética." Per si no ens havia quedat clar en les 10 vegades prèvies que ho havia dit. I perseguint aquest objectiu d'originalitat, autor i actor busquen els personatges d'aquest nou drama que donarà veu a aquest nou so, El sonido 13. Plantejament curiós de metateatre amb regust pirandellià que, malauradament, l'excessiva lírica (dolenta) dels diàlegs l'entorbuleix.

"El telón va a caer. Es algo fatal que separa mi vida de la vuestra. ¡El telón es mi tragedia! Me separa de la vida, me deshumaniza, me aprisiona en la literatura dramática."

I seguint en el mateix to pseudo-coelhià de l'obra, el misteriós so 13 que busquen autor i protagonista no és altra que la veu del públic: "Tu voz [espectador] es el sonido que busca mi marido; pero tu voz no estará nunca en los escenarios." Perquè els espectadors, i aquí falten trompetes i violins per acompanyar la gran frase final (mentre els demés ens amaguem sota terra) "son los verdaderos personajes del drama de la vida."
_______________
Mario Verdaguer, El sonido 13 (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 9/01/16  /  acabat_ 9/01/16

29 de febr. 2016

Los medios seres, Ramón Gómez de la Serna

La recreació física (i transcendent) dels personatges en mig éssers que proposa Gómez de la Serna, ens apropa a una de les idees de l'amor exposades en El banquet platònic per la qual s'afirmava que els individus estan incomplets i que l'amor és la cerca, i la troballa, de la part que ens falta. Entenent aquí, clar està, que la connexió és mútua. I acceptant, també, que els individus estan predestinats. Moltes premisses per una recerca tan inexcrutable.

A la celebració del primer aniversari de casats de la Lucía i en Pablo s'hi presenten nombrosos personatges estranys a felicitar-los: el criat que va obrir les portes de l'església al dia del seu casament; un nuvi que es va casar a la mateixa església que ells pocs minuts abans i que està convençut que un dels seus trigèmins és d'en Pablo en tant que el destí els va unir i en Pablo no ha pogut tenir fills; el mossèn que els va casar entristit per no haver sortit a les fotos del casament... Però el dia de festa aviat es mostra menys festiu del previst. Ni la Lucía ni en Pablo veuen amb bons ulls això del matrimoni i se senten presoners en vida. "¡Obstinarse en cerrar todas las puertas, embalsamarse en vida!... ¡Ser el uno del otro para quedarse los dos sin ninguno!... ¡Qué afán de anulación!... Compañeros de vagón para toda la vida... Se necesita que venga a sentarse junto a nosotros el viajero misterioso..."

"Esto de apelar al gramófono en las reuniones, es un recurso para desinfectar las conversaciones." Opinen els mig éssers que han anat al te que han organitzat en Pablo i la Lucía a la segona escena. Una festa que, ben aviat, s'observa que pretenen que sigui una recerca d'aquell individu ideal amb qui poder fugir de la presó del casament. Un joc d'emparellaments aparentment impossible perquè a cap dels dos els convenç cap dels individus que troben.

"La virtud es lo que hace más pesado el tener que ser humanos."

"Un hombre con alfiler de corbata es como un insecto clavado en una vitrina" afirma Margarita, un personatge arrebatador a qui tots els homes admiren i totes les dones critiquen, d'idees clares i opinions contundents. Un altre exemple: "¡Cómo me gustan los besos de cine! Absorben tanto, que la que los recibe encoge tanto, que parece convertirse en una niña de pecho aupada por su papá."

"Hay preguntas que no se pueden hacer, porque nadie las podría contestar." Ressons del Wittgenstein del Tractatus que tenia tan clara la diferència enre allò que es pot dir, allò possible, i allò que s'ha de callar. Entre els problemes, que tenen solució i, per tant, sentit de ser formulats, i els enigmes, irresolubles i, per tant, que no calen ser enunciats.

"[¡] No hay delícia mayor que la de tirar una piedra a un pozo muy hondo y sentir que tarda mucho en oírse el ruido de su caída!"
_______________
Ramón Gómez de la Serna, Los medios seres (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 8/01/16  /  acabat_ 9/01/16


26 de febr. 2016

Un sueño de la razón, Cipriano de Rivas Cherif

"Por muchas vueltas que le des al mundo, no sales del fondo de tu provincia". A diferència del pensament atribuït a Unamuno d'utilitzar els viatges per curar el nostre provincialisme, massa sovint constatem que, per molta gent, l'escenari que els envolta pot variar tant com sigui imaginable, que ells segueixen igual d'obstinats i curts de vista. Viatjar no cura res si es fa amb els ulls tancats.

"El PRÍNCIPE - Entonces, ¿nunca sabe usted lo que pasa en el mundo?
BLANCA - No sé lo que cuentan los periódicos, repito. Nada tiene que ver una cosa con otra."
La informació i sobre-informació a la que estem sotmesos no ens apropa més a la realitat del món sinó que, malauradament, ens n'allunya per culpa dels interessos personals, o partidistes, dels mitjans de comunicació. Per altra banda, quan aconseguim fugir del món de la informació, de tot el soroll que ens persegueix i que ens afecta conscientment o inconscient, descobrim que, en contra del què molts puguin dir, hi ha vida més enllà de les notícies. Hi ha vida més enllà de la política, el futbol i la corrupció, el que passa és que el soroll és tan fort que ens costa veure-la. Dos mesos d'aïllament, digital i social, a la Xina m'ho han recordat. Es pot viure sense saber qui ha guanyat les últimes eleccions. De fet, es viu millor. Una vida més autèntica i pura consistent en un acte que massa sovint oblidem (o ens fan oblidar): viure.

"Ya sabes que a mi me sirven las palabras para no decir lo que pienso."

Mai deixa de sorprendre la modernitat de la península ibèrica dels anys 20 amb l'empenta modernista catalana, el teatre d'Adrià Gual i els moviments de Dalí, Buñuel i companyia, però també les idees liberals que encara avui en dia són vistes com a transgressores, errònees i de mal gust. Com en aquest cas, la planificació de dues dones de tenir un fill utilitzant un home-titella que, un cop realitzada la seva funció ja no el necessiten per res més. Un cant a la necessitat de lluitar per l'amor autèntic independentment del sexe de la persona estimada.
"Entonces... ¿el futuro es nuestro?" pregunta la Blanca al final de l'obra. Algun dia potser sí. De moment, després de retrocedir molt enrere, ara sembla que estem en el mateix punt que ells. Si fos optimista esperaria que l'embranzida continués i seguíssim endavant. El què passa és que pesa més la noció que l'evolució no és linialment progressiva com molts s'entesten a creure...
____________
Cipriano de Rivas Cherif, Un sueño de la razón (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 6/01/16  /  acabat_  7/01/16

25 de febr. 2016

Tic-Tac, Claudio de la Torre

"Sabes muy bien cómo hacer perder el tiempo a los demás. Deberías escribir."

Quan en una família humil obrera, un dels fills decideix no treballar perquè s'adona que ell no està fet per ser un esclau de la feina, és a dir, quan apel·la a la moral d'esclau i es proclama senyor (seguint les paraules de Nietzsche), els problemes comencen. Com compaginar el desig de viure amb la necessitat de sobreviure (en una societat capitalista)? Un tema que recorda moltes obres del modernisme català com l'Auca del senyor Esteve, però que aquí no es desenvolupa pel mateix camí sinó que aquí arriba el pare de treballar amb la il·lusió infantil, i resignada, de qui espera que li toqui la loteria per poder deixar la feina que ja fa anys que odia. És a dir, el sentiment d'alienació no és únic del fill, de les noves generacions, sinó que és una qüestió hereditària i, afortunadament, algú està disposat a trencar-ho voluntàriament i no apel·lant als designis de l'atzar.

En el segon quadre de l'obra, un farmacèutic que en comptes de vendre medicaments ven somnis, es queixa als seus treballadors que la gent ja no somia: "Yo le oí contar a mi antecesor que en sus tiempos soñaba todo el mundo, dormido o despierto. Pero, ¡ahora! Y es que hasta los libros se han puesto imposibles, no hacen más que copiar la vida." Fins que entra el fill, acompanyat d'un Homenet que afirma ser la seva consciència. A partir d'aquí es produeix una mena de conte de nadal dickensià i li mostren al fill què en pensa la gent d'ell per indicar-li que està malbaratant la seva vida i no és volgut per ningú.

"Yo era feliz con mis sueños", es queixa el fill al manicomi dels morts després que no l'hagin volgut acceptar entre els morts. "Sin importarme nada el mundo. ¿Quiénes trajeron la miseria? ¡Los otros! Que si el dinero, que si el trabajo... ¡No me dejaban en paz! Por eso me maté."

Una obra alegòrica, fins i tot fabulista, que vol ser un cant cínic a la necessitat de seguir somiant. No hi ha la innocència d'aquells que ens animen ingènuament a seguir somiant prometent-nos un món millor i fantàstic, sinó la fèrria estoïcitat d'aquells que, malgrat la misèria que ens envolta, la mediocritat de la seva existència i la foscor del nostre entorn, mai hem de deixar de somiar. Per molt inútil que als demés els pugui semblar.
____________
Claudio de la Torre, Tic-Tac (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 5/01/16  /  acabat_ 6/01/16

22 de febr. 2016

Hamlet, José Bello y Luis Buñuel

Considerada per la crítica "como el único testimonio indiscutible del teatro surrealista español". Un drama d'amors i triangles amorosos que mostra "el rechazo de los principios lógicos y de verosimilitud, los saltos espaciales y temporales o la parodia inmisericorde de estilos y principos estéticos" que són les característiques que Agustín Muñoz-Alonso idenfica com a pròpies del surrealisme en general.

Bona definició de l'efecte de extrañamiento "característico de la poética de toda la obra de Buñuel" segons afirma Sánchez Vudal: "efecto resultante de crear todas las condiciones (rítmicas, retóricas, ideológicas, etc.) para que se espere, por pura continuidad un determinado estilema y sustituirlo súbitamente por otro imprevisible sin dar tiempo al lector a reaccionar." Un recurs altament utilitzat a les obres de teatre de l'absurd i pel qual, personalment, sento també una debilitat. Les regles del joc no només s'han de canviar perquè ja n'estem farts de jugar sempre al mateix joc en el que sempre guanyen els mateixos (principalment perquè fan trampes) sinó que, si poden ser aniquilades, millor que millor.

I, entre estranyeses lingüístiques i ideològiques i salts espacio-temporals, Hamlet es troba per fi a soles amb la seva estimada Letícia en un vaixell a alta mar per descobrir que, en realitat, la Letícia és ell mateix, connectat, potser, amb la història d'en Narciso d'en Max Aub, o bé obrint la porta a múltiples interpretacions sobre què significa l'amor, la identitat, la bellesa, l'atracció o, fins i tot, la realitat. És a dir, obligant-nos a pensar, que és l'únic que hem de reclamar del teatre.
_________
José Bello i Luis Buñuel, Hamlet (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 4/01/16  /  acabat_ 4/01/16

10 de febr. 2016

Narciso, Max Aub

"Las palabras no sirven para cimentar la arquitectura de lo no sabido."

En aquest triangle d'amors no correspostos, en Juan estima a l'Eco, l'Eco estima a en Narciso i en Narciso no estima a ningú tret d'ell mateix. I, entremig, Max Aub juga amb les formes clàssiques del teatre i hi introdueix un corifeu a l'estil grec i un sèquit de ninfes que, tots plegats, ajuden a mostrar la incomunicació de la humanitat.

Eco es planteja dir només allò que diu Narciso amb l'esperança de seduir a aquest home "que va buscándose en todas las mujeres." Però, en comptes de dir el mateix que ell pensa, diu exactament el mateix que l'altre, és a dir, fa d'eco d'en Narciso i repeteix la darrera paraula que diu. Aquest joc dels disbarats lingüístics, en comptes de deixar asturat a en Narciso, el converteix en un ser més transcendent i metafòric, com si per fi hagués trobat un interlocutor a la seva alçada i pogués parlar amb llibertat. "Dijo el filósofo que el mundo es nuestra representación", ens diu; "todo se tiñe de mí, aquello es una casa porque yo digo que es una casa", "El mundo es un espejo".

I, al final, Eco l'acaba seduïnt; en Narciso acaba seduït per la seva pròpia veu i es casa amb l'Eco. Fins que en Juan la salva d'aquesta submissió miserable i se l'endú ben lluny d'en Narciso, trencant així aquest triangle impossible.

"¿Y quién soy? ¡Eco, eco, contéstame! ¿Cómo quieres que viva sin ti? ¿No me entendéis? Yo tampoco."
____________
Max Aub, Narciso (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

8 de febr. 2016

Enemigo que huye, José Bergamín

"El silencio será positivo o negativo según su polarización. El silencio es polar; y un silencio polar me hiela."

"Y si no saben ellos lo que es un fantasma, ¿cómo han podido verlo? Y si vosotros no sabéis lo que es suceder, ¿cómo decís que han sucedido?" La importància del llenguatge és tan gran com la poca atenció que se li dedica generalment. Altrament, potser hauríem de recórrer a la màxima wittgensteiniana i davant la insensatesa de les nostres paraules i la buidor dels nostres discursos, "guardar silenci".

"La aristocracia no es tener nombres, es tener título, tener títulos; y el Diablo es el aristócrata de la creación porque no tiene nombre, tiene títulos."

"El juicio final es un juicio sintético a priori."

Mentre que a la primera escena ens enfronterm amb Hamlet, Horaci i Ofelia en el famós cementiri shakesperià, a la segona escena ens trobem en el laboratori del Doctor Faust ajudat per Wagner i visitat per Don Juan que li demana consell per a descobrir qui és. "Eso es lo que vengo a consultarle: si lo he inventado yo [el nom de Don Juan] o lo han inventado los demás; si me he inventado o me han inventado." És a dir, si jo sóc en tant que jo o en tant que creació dels demés; si l'ésser pot existir sol o bé només com a percepció dels altres, seguint la teoria Berkeleyana.
I, a partir d'aquí, l'obra sopala escenes i personatges impossibles, humans i animals, amb estores voladores i viatges damunt libèl·lules gegants, recobert de la gràcia dels jocs de paraules. De la reducció a l'absurd de les paraules que diem que demostra l'absurditat de les nostres paraules i, indirectament, de la nostra realitat.

"Quiero no querer lo que quiero, porque lo que más quiero no es querer."
____________
José Bergamín, Enemigo que huye (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

27 de gen. 2016

Diálogo mudo de los cartujos, Federico García Lorca

El silenci d'uns monjos cartoixans admirant la bellesa d'una rosa.
El seu caminar lent, pausat però orquestrat, cap a l'església a l'hora de l'àngelus.
La bellesa d'unes claus folrades amb cotó perquè no malbaratin el silenci sagrat...
i, de fons, un reguer de formigues que puja paret amunt buscant menjar. Símbologia utilitzada també per Dalí, gran amic de Lorca, que afirmava haver somiat un camí de formigues que li sortien de la mà, i que mostra en molts dels seus quadres amb un sentit de decadència, de mort lenta, de putrefacció creixent... en aquest cas, Lorca li recull, poèticament, la idea i les formigues de la paret s'emmirallen amb el blanc reguer de monjos obedients que s'endinsen a l'església a resar.
__________
Federico García Lorca, Diálogo mudo de los cartujos (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

20 de gen. 2016

Diálogo de los dos caracoles, Federico García Lorca

Una altra peça breu que conforma (conjuntament amb La doncella, el marinero y el estudiante, Quimera i Diálogo mudo de los cartujos, entre d'altres) "la experimentación irracionalista que preludia aspectos fundamentales de su teatro imposible." Peces qualificades pel mateix Lorca com a "Poesía pura. Desnuda." 

En aquest cas, ens enfrontem al possible diàleg sense paraules de dos cargols: un d'ells conscient dels perills del món, simbolitzats per les rates, i l'altre perdut en el món de les il·lusions. Dos no-personatges que mostren una realitat existent però massa sovint ignorada: el món es menja les il·lusions. D'aquí el darrer "Ay", l'única paraula real de tot el text, pronunciat pel cargol somiador, presumiblament quan s'adona de la presència de les rates. I a vegades tenim la sensació que ni tan sols tindrem temps de pronunciar aquest "Ay" o el famós "merda" que la mitologia urbana atribueix al Dalí muribund. No ens  deixaran.
_________
Federico García Lorca, Diálogo de los dos caracoles (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

5 de gen. 2016

Fatum, Antonio Espina

Sota l'epígraf de "Drama sintético" que, segons els futuristes havia de "comprimir en pocos minutos, en pocas palabras y en pocos gestos innumerables situaciones, sensibilidades, ideas, sensaciones, hechos y símbolos", Antonio Espina ofereix una peça del què avui en dia en diem (convençuts d'haver inventat el concepte) micro o nano teatre seguint el camí que ja fa anys que recorre José Moreno Arenas amb les seves "pulgas dramáticas".

Una petita escena davant una via de tren que exposa la fatalitat del destí en les nostres accions que recorda, sobretot per l'escenari i la melangia de la peça, Via morta d'en Pere Calders. Una peça de teatre breu en el qual Antonio Espina mostra com el pes del llenguatge ("siempre que se viaja se olvida algo") modifica l'acció del protagonista (no pot marxar perquè no se li ha oblidat res). Una preponderància lèxica que es repetirà en gran part de les obres d'aquesta antologia i que Agustín Muñoz-Alonso López ja ens avançava com a estilema del teatre de vanguardia espanyol.
_____________
Antonio Espina, Fatum (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat 3/01/16

4 de gen. 2016

El ayuda de cámara, Corpus Barga

Fa uns anys (2003), Clásicos Castalia editava una antologia del Teatro español de vanguardia amb la voluntat de recollir un conjunt de textos representatius del possible (tot i que per molts no existent) moviment vanguardista del teatre espanyol del primer terç del segle XX. Una època que, com la present, oferia un espai d'acció molt limitat al teatre creatiu, "un contexto que si por un lado ofrecía una imagen de gran dinamismo y actividad, por otro exhibía una permanente conciencia de crisis, de profunda insatisfacción por la pobreza artística de los espectáculos y la actitud acomodaticia de un público acostumbrado a representaciones y géneros de fácil asimilación", tal i com afirma en el pròleg Agustín Muñoz-Alonso López. Un espai no gaire diferent, de fet, totalment igual, al del primer terç del segle XXI caracteritzat pel boom de la dramatúrgia catalana, per la gran esperança de la renovació del teatre però que tot ha quedat en fum. Per fortuna, en el passat aquest estat letàrgic va ser esquerdat lleugerament per figures tan representatives com Lorca (amb obres com El públic que, ironies del destí, s'ha estrenat fa poc a Barcelona) o Valle-Inclán. Si en el passat es va poder fer, no hem de perdre l'esperança. Per molt que ens empenyin a fer-ho.

La primera obra d'aquesta antologia és El ayuda de cámara, una peça breu en la qual un senyor desorientat dintre del llit, insegur de tot i de tothom, li pregunta què ha de fer al seu criat. Si ha de sortir del llit o no, vestir-se o no, però també si és de dia o de nit així com la pregunta cartesiana per excel·lència: "¿Estoy despierto o dormido?"

Un joc d'aparences que, puntualment, sembla capgirar els rols de poder amb el criat indicant-li al senyor què ha de fer, que esdevé un retrat perfecte de l'estat hipnòtic dels enamorats. El senyor està perdut, en un "vivo sin vivir en mi" per culpa de l'amor que sent per la Pura. Un amor que ignorem si és correspost o no però sí que sabem que no és fidel perquè la Pura s'enten amb el criat mentre el senyor està presoner dels seus propis pantalons (del seu propi estatus/poder?) fins al punt que, quedant-se sol afirma que "llego a no saber si estoy o no enamorado, si estoy vivo o muerto." I nosaltres, amb la mirada irònica de qui s'ho mira des de fora, l'entenem massa bé...
___________
Corpus Barga, El ayuda de cámara (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16