Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oscar Wilde. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oscar Wilde. Mostrar tots els missatges

27 de des. 2017

The Judas Kiss, David Hare

Recreació de la condemna a Oscar Wilde per homosexualitat. Com va tenir la possibilitat de fugir de Londres i evitar la presó. Com es troba en una habitació d’hotel amb els seus amics i amants i passa els últims instants abans de la possible fugida. I per què ha de marxar? Perquè sap que el condemnaran. Sap que ell no és anglès i l’odi als estrangers és gran (i això, tots aquells que hem viscut al Regne Unit el temps suficient, també ho sabem).

I en això consisteix aquesta obra: en els moments abans del primer judici d’en Wilde, quan els amics li reclamen que fugi, quan la pròpia llei li diu que farà la vista grossa durant unes hores per a que tingui prou temps per marxar, suposadament per la notorietat del personatge, per la por a la reacció del públic, un públic, altrament, totalment domesticat que fuig en manades cap a França per a poder seguir sent qui són o bé que es retracta de les seves accions i afirmen que era només una fase, una etapa de desorientació, tal i com fa en Bosie al final de l’obra.

I, la segona part de l’obra és després de l’empresonament, la fugida a Nàpols, la misèria, l’oblit, els problemes econòmics i l’abandonament dels amics.

I, entremig, per descomptat, desenes de frases interessants. No oblidem que estem parlant d’Oscar Wilde:

“What is the fatal human passion? What is the source of all sin on this earth? This propensity in all human beings to indulge in the improper rapture, the gratuitous pleasure of giving others advice.”

“Do you sense the life that we did not live?”

“There is no morality in what is called morality; there is no sense in what is called sense; and least of all is there meaning in what is held to be meaning.”

Interessant saber una mica més de la vida d’en Wilde, especialment per a algú com jo a qui les biografies avorreixen somerament, però potser per això, pel toc biogràfic de l’obra, no hi he entrat tant com en les anteriors. Per descomptant que hi ha diàlegs ben trobats, reflexions d’en Wilde que, si no són seves, ho podrien ser, però després de l’agradable sorpresa d’Skylight, la sensació és que aquesta obra pot ser una obra menor d’en Hare.
________________
David Hare, The Judas Kiss (Faber and Faber)
començat_ 26/5/17  /  acabat_ 4/6/17



   

6 de març 2015

La decadencia de la mentira, Oscar Wilde

Dos personatges, en Cyril i en Vivian, donen peu a Wilde a qüestionar-se el paper de l'art dins la humanitat i la seva relació (i també la nostra) amb la natura.

"Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro." S'avisa a la contraportada. I, mirant al nostre voltant, la sensació és que té tota la raó.

"La experiencia me dice" (5) comença en Vivian mostrant-se clarament empirista "que cuanto más estudiamos el Arte menos nos interesa la naturaleza. Lo que de veras nos enseña el Arte es la falta de plan en la Naturaleza, su curiosa tosquedad, su extraordinaria monotonía y su carácter absolutamente imperfecto." (5-6) L'art ens ha d'obrir els ulls i fer-nos veure que la natura, malgrat l'enlluernament que ens produeix per la seva immensitat i bellesa salvatge (que tant cantaven els romàntics) és, en el fons, imperfecte. I no només això, sinó que és la tasca de l'art intentar-la fer millor. Crear noves realitats.

"La Naturaleza tiene buenas intenciones, pero como ya dijo Aristóteles, es incapaz de hacerlas realidad." (6)

"Al aire libre uno se vuelve abstracto e impersonal, se pierde la individualidad." (7) I és curiós veure com, per Wilde, això és el més important, l'individu, l'egocentrisme.

"Yo no pretendo ser coherente, eso es cosa de los ignorantes y los doctrinarios, de personas insufribles que llevan sus principios hasta el amargo extremo de la acción, hasta la reductio ad absurdum de la política." (8) Afirma en Vivian quan, després d'haver criticar l'acte de pensar, diu que està escrivint un article i en Cyril li comenta que està fent allò mateix que critica. I ho fa. Malgrat que ell digui que no, malgrat que vulgui separar práctica de teoria, en el fons segueix pensant. Encara que només sigui en el sentit més cartesià de res cogitans.

L'humor fi i la ironia d'Oscar Wilde s'escampen pel damunt de cada frase, cada comentari. Al principi, especialment en els comentaris del cínic Vivian, aquest Sòcrates dialèctic que és interpelat per en Cyrian. Perquè no es poden negar les similituds amb un diàleg platònic: les trampes de la conversa modificada a voluntat perquè l'interlocutor digui, precisament, allò que l'autor vol sentir per deixar que el personatge teòric exposi les seves idees.

Idea molt interessant (que convindria explotar, tant fictíciament com a la realitat): "el club de los Hedonistas Fatigados." (10) Un club que té, com un dels seus objectius, avorrir-se. No cal dir que molts en formem part sense haver-ne demanat mai la inscripció.

"En la actualidad, mientras que escribir poesía se ha vuelto una nada demasiado común y convendría desalentar a los poetas en lo posible, la moda de mentir ha caído casi en el oprobio." (13) Aquest és l'argument de l'article que està escrivint en Vivian. Aquesta és la tesi del seu pensament: la societat mata la mentida i cau en "el desconsiderado hábito de la exactitud". (14) I no pensem que la mentida està salvada perquè els polítics la preserven, aquest comentari ja el fa en Cyril i en Vivian li mostra ràpidament que els polítics només tergiversen les coses, però no menteixen. Mentir és quelcom molt diferent. Doncs a veure què serà això de mentir que tant s'ha de preservar.

"Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra." (14)

Wilde fa una repassada dels literats internacionals més reconeguts i es queixa del seu verisme predominant: "doctor Jeckyll se parece peligrosamente a un experimento extraído de la revista médica The Lancet." (15), Guy de Maupassant "despoja a la vida de los pocos harapos que todavía la cubren para mostrarnos llagas repugnantes y heridas purulentas." (17); "la indignación moral que Zola provoca en nuestra época no nos inspira la menor simpatía; se trata sencillamente de la indignación de Tartufo al ser desenmascarado." (18) I afegeix: els personatges de Zola "tienen vicios anodinos y virtudes más anodinas aún. La crónica de sus vidas carece del menor interés. ¿A quién le importa lo que les ocurra?" (18) A vegades, amb les biografíes passa el mateix: per moltes peripècies que hagi pogut experimentar un individu, a qui li importa què ha fet? A què és degut aquest vouyeurisme exacerbat que atrapa a tanta gent, sobretot a mesura que es fan grans? És, potser, perquè miren amb enveja les vides que ja han acceptat que ells no podran tenir?

"Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores." (18-9) Totalment en contra. Calen aquests relats de les classes inferiors per cridar l'atenció sobre les seves realitats volgudament camuflades. Calen Orwells, Tressells i demés per destapar les vergonyes del sistema. I si a més ho fan de manera atractiva, doncs millor.

L'art entès com a creació pura: "si un novelista comete la vileza de tomar sus personajes de la vida al menos debería fingir que son creaciones y no jactarse de que sean copias." (19)

"La pura modernidad de la forma siempre implica una vulgarización en cierto sentido y no puede ser de otro modo." (24)

"Si no es posible disfrutar la lectura de un libro una y otra vez, mejor sería no haberlo leído jamás." (26)

"El propósito del mentiroso no es otro que seducir, deleitar, dar placer." (37) I afegeix: "él es el auténtico pilar de la sociedad civilizada y sin él una cena de gala, incluso en las mansiones más encumbradas, resulta tan aburrida como una conferencia en la Royal Society." (37) El mentider com l'individu que ens allunya de l'avorriment, de la monotonia i la lletjor de les nostres vides. El mentider com un símbol d'allò més elevat de la societat, entesa aquí com a creació humana, com a artifici generat a voluntat.

"La Vida imita al Arte más de lo que el Arte imita a la Vida." (41)

"La literatura se anticipa siempre a la Vida: no la copia, la moldea a su conveniencia." (45) En aquest sentit, afirma que "el siglo XIX es en gran parte un invento de Balzac." (45)

La natura "es una creación nuestra y cobra vida en nuestros cerebros. Las cosas existen porque las vemos, y lo que vemos o cómo lo vemos depende de las artes que han influido en nosotros." (52) I amb això sí que hi estic totalment d'acord. Allò que observem no existeix més enllà de la nostra percepció o, dit d'altra manera, de la nostra manera de percebre-ho. Som nosaltres qui tracem horitzons al mar per separar el cel de l'oceà perquè ja d'entrada ens hem entretingut a dividir cel i oceà.

"El ser humano puede creer en lo imposible, pero nunca en lo improbable." (63) Les nostres estructures mentales ens imposibiliten de concebre allò que no és probable, els nostres mecanismes racionals s'hi oposen fervorosament. Però, davant d'allò impossible, sentim una clara preferència.

Les doctrines de la mentida que hauríem de seguir per viure en un món millor:
1. "El arte únicamente se expresa a sí mismo." (66)
2. "Todo el arte malo surge de volver a la Vida y la Naturaleza y erigirlas en ideales." (67)
3. "La Vida imita al Arte mucho más de lo que el Arte imita la Vida." (68)

Un recull interessant i divertit de reflexions i crítiques a la concepció més clàssica de l'art realista. Un opuscle que sí que ha valgut la pena llegir una vegada perquè segurament serà rellegit moltes més.
____________
Oscar Wilde, La decadencia de la mentira (Acantilado)
començat_ 10/02/15 /  acabat_ 12/02/15

11 de febr. 2015

Els últims dies de Clark K., Alberto Ramos

Transportant als personatges de la Lois i a en Clark de la saga d'en Superman a una escena de parella, Alberto Ramos mostra els possibles conflictes interns del superheroi: "si jo no fos en Superman, m'estimaries?" (7). És a dir, m'estimaries pel que sóc més enllà d'aquesta qualitat sobrenatural que posseeixo que em fa diferent? Per exemple, si jo fos ric, o rei, m'estimaries si passés a ser pobre o súbdit? El dilema sobre la veracitat dels sentiments i l'encegament d'allò que ens fascina. El dubte sobre si algú amb poder és valorat per qui és o per allò que representa.
Fins que descubrim l'engany: aquest Clark no és en Superman. Mai ho ha sigut, ni mai ho serà. Malgrat assemblar-s'hi físicament, no l'és i aquí radica la seva pena i els seus temors. Aquí rau, també, la possibilitat dels seus dubtes i inseguretats. Un superheroi, per definició, és perfecte. Per descomptat que tots acaben sortint temporalment del seu paper i s'enamoren esdevinguent més febles i vulnerables. Però, en principi, en Superman mai dubtaria de les seves capacitats. Mai es qüestionaria si la Lois l'estima per qui és o no. És a dir, mai cauria en el cercle viciós de les converses de parella.

"Tot allò que fas en públic està repercutint en la teva imatge. I com que tu fas més coses en públic que no pas jo, la meva imatge és la que està més exposada. Oi? Sí? O potser la gent normal no tenim una imatge que cuidar? Tothom està exposat al què diran, no només els que sortiu als mitjans de comunicació." (22)

Curiosa proposta i gir argumental de l'obra: en Superman es planteja què deu ser això de ser normal per un cop a la vida i en Clark li proposa que es faci passar per ell, que, durant una setmana, en Clark marxarà al poble a veure la seva mare i en Superman es faci passar per en Clark. El joc dels disbarats està servit en aquest prometedor final del primer acte. Aquest superman postmodern, es mostra dubitatiu, humà.

"Si l'únic interès d'un llibre està en saber com acaba, llavors no val la pena començar-lo" (30). I en aquesta afirmació hi ressonen les paraules d'Oscar Wilde quan afirmava que si un llibre no val la pena de ser re-llegit una i altra vegada, no val la pena de ser llegit.

"Si en Clark i en Superman fossin dues persones diferents, a qui triaries?" (50) Aquesta és la pregunta clau de l'obra. si un, l'home, l'ésser imperfecte, insegur, fumador, farsant, necessitat de sexe i d'emocions i l'altre, el superhome, el perfecte, el robòtic, el bondadós, el que no discuteix mai, el que sempre fa el què ha de fer (un superhome realment allunyat del nietzscheà que fa només allò que vol fer) fossin dos individus diferents, amb quin dels dos ens quedaríem? Preferiríem l'androide perfecte i, per tant, sense sorpreses ni emocions, o bé l'individu imperfecte, insegur, oscil·lant. Aquest és l'interessant dubte que planteja Alberto Ramos enmig de les pinzellades d'humor negre i ironia que omplen l'obra. El dilema entre imperfecció i perfecció, entre vida i mort, entre bondat i humanitat.
_____________
Alberto Ramos, Els últims dies de Clark K.
começat_ 15/12/14  /  acabat_ 15/12/14

27 de maig 2014

The Countess Cathleen, W. B. Yeats

La vida real de Maud Gonne (l'actriu i, en certa mesura, musa de Yeats) mostra paral·lelismes amb la vida dels pagesos de l'obra en tant que ells van haver de sobreviure la fam del 1847 i ella la del 1897. "During the 1897 famine in Kerry, Maud helped to draft a leaflet which quoted St Thomas Aquinas to prove that a starving man could justifiably take food without the owner's permission" (18) La idea que en època de crisi (guerra, fam, inundació...) qualsevol cosa està permesa, fins i tot robar. Però cal recordar Robyn Hood i prendre d'aquells que més tenen, no d'aquells que ja no tenen pràcticament res com sembla ser la premissa de moltes de les decisions polítiques actuals. Cal, també, recordar Saramago i el seu Assaig sobre la ceguesa i les nefastes conseqüències de la pèrdua de la més mínima noció d'humanitat i empatia.

"What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep." (23-4) es queixa en Teigue enmig de la més extrema fam. Perquè, certament, quan tot allò que t'envolta és només pena i dolor, com es pot seguir pregant al bon déu que ho permet? És la queixa clàssica dels ateistes sobre com és possible que Déu permeti el mal. I la resposta clàssica que aquesta vida és només un preparatiu, que no ho veiem amb la suficient perspectiva i que el dolor d'ara és només una insignificància comparat amb el benestar etern que ens espera, no serveix. Recorda massa a l'illa de les cent verges que John Smith va prometre als bons mormons. Els mascles, clar, a les dones no se'ls dóna ni veu ni vot.

"Is it because they have short memores they live so long?" (34) pregunta Cathleen a la seva assistenta obrint la porta cap a la següent conclusió: la càrrega del passat ens empeny amb més força cap a la fossa. Potser, si poguéssim oblidar-lo, el nostre passat, podríem tenir una vida més llarga, millor i més relaxada.

La idea de vendre la teva ànima forma part de la nostra cultura. Goethe ens en va mostrar les conseqüències a Faust, Oscar Wilde a El diari de Dorian Gray. Normalment es mostra com una barreja de moral, religió i dubtes existencials. La gent que està disposada a vendre la seva ànima, independentment del fet de si creuen en l'existència o no d'aquesta entitat anomenada, ho fan com un acte que sol ser vist com en contra de la moral. Ja sigui per necessitat o per avaricia, però prefereixen els diners, la joventut, el poder... la seva visió de la vida és purament materialista i empírica de manera que qualsevol cosa, fins i tot una ànima, pot ser subjecte d'una transacció mercantilista. I potser no s'equivoquen, però potser els fins que en busquen obtenir sí que són erronis.

En aquesta obra, els personatges estan tan disposats a vendre les seves ànimes ("diners per res!", pensen) que l'audiència pot preveure fàcilment que això tindrà múltiples conseqüències dramàtiques. Malauradament, molta de la narrativa que toca el tema de les transaccions d'ànimes acaben caient en les mateixes conclusions morals.

"Some sell because the money gleams, and some because they are in terror of the grave, and some because their neighbours sold before, and some because there is a kind of joy in casting hope away, in losing joy, in ceasing all resistance, in at last opening one's arms to the eternal flames, in casting all sails out upon the wind." (44)

"She does not even know she was a fool, so great a fool she was." (48) La beneïda ignorància: ser inconscient de la pròpia condició. El problema (i això passa massa sovint) és quan la inconsciència de la teva realitat et converteix en arrogant: quan ets tan ignorant que ignores que pots estar equivocat. I aquesta és, potser, una de les característiques humanes més insoportables. I potser també una de les més comunes.

El fet d'afegir la rondalla amb la qual s'inspira Yeats per aquesta obra ajuda alhora a entendre millor la història i la interpretació que en fa l'autor. Potser la darrera escena de l'obra és una mica massa mística pel meu gust (potser no calen la llum redemptora ni l'aparició de l'àngel) però compleix perfectament la seva funció de mostrar a l'audiència la salvació de Cathleen i tancar eficientment l'obra.
____________
W. B. Yeats, The Countess Cathleen (Penguin)
començat_ 21/01/14  /  acabat_ 24/01/14

9 de set. 2013

Niebla, Miguel de Unamuno

Interessant pròleg de Víctor Goti en el qual mostra la figura d’Unamuno: com els seus textos són sovint poc valorats, com el seu sentit de l’humor no és entès, com se’l critica per riure’s d’allò més sagrat. I, citant a Unamuno, diu: “si ha habido quien se ha burlado de Dios, ¿por qué no hemos de burlarnos de la Razón, de la Ciencia y hasta de la Verdad?” (14) I en un moment que el valor que s’otorgava a Déu ha passat al Coneixement (especialment el científic), quin gaudi poder-se’n burlar també de les ridícules pretensions de coneixement humanes.

Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca de la conciencia, que es el congojoso problema” (23) És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le arranquen la ilusión de la realidad.” (23)

Esa ocurrencia de llamarla nivola –ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24) En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.


La función más noble de los objetos es la de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.

La mania de viajar viene de topofobía, y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.

No hay más arte mnemotècnica que llevar un libro de memorias en el bolsillo.” (37)

Un primer capítol molt divertit on se’ns dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.

Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)

En el capítol quart les reflexions fluctuants d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.

¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan vitals com jo els pretenia.

El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials (i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real, de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.

Interessant personatge aquest Don Fermín, el tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra a la hache!” (86)

Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres, y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una mujer a las mujeres.” (99)

Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas, la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.

“El sueño de uno solo es la ilusión, la apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una cubeta”, que plantejà Putnam.

La vida es la única maestra de la vida; no hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.” (121)

Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima. Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)

Eso del amor es una cosa de libros, algo que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li podré assignar autor i entitat.

La cosa es que los personajes hablen, que hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)

Sobre la idea de nivola: “invento el género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.

El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este producto social, se ha hecho para mentir.” (164) Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la mentida.

Una de las cosas que me da más pavor es quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.

Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas, davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent, podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que tan bé practica Milan Kundera. 

Bona defensa de la narrativa (i la dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)
El gran dilema entre afavorir accions o diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament, només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió, gravetat, frec, velocitat…

“Lo más liberador del arte es que le hace a uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement, Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261) Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)

Al capítol 31, amb l’excusa del neguit d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266) Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la “fantasía” dels seus lectors.

Seguint la broma (o fins i tot burla satírica) que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses, sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)
Unes reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.
___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13  /  acabat_ 5/06/13 
 

22 de març 2012

La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann

Fill d’una família pagesa, però benestant, educat en l’ordre i la disciplina, dotat d’una gran intel·ligència que el va portar a ensenyar a la universitat de ben jove, “què fou allò que va induir Nietzsche vers espais sense camins, què fou allò que el va empènyer i fuetejar entre turments i el va fer morir, amb mort de màrtir, en la creu del pensament?” (89) Es pregunta Mann. I respon: “Fou el seu fat i aquest fat fou  la seva genialitat.” (89) Una resposta insatisfactòria perquè implica l’existència d’un destí predeterminat, d’una vida ja pre-establerta contra la qual no ens podem rebel·lar. Però clar, qui o què estableix aquest destí?

El 1880, jubilat ja de la universitat per culpa de la malaltia, Nietzsche digué al doctor Eiser: “la meva existència és una càrrega temible; ja fa molt de temps que l’hauria d’haver llançat lluny de mi, si no fos perquè, justament, en aquest estat dels meus sofriments i en una renúncia gairebé total, he fet els assaigs i experiments més instructius en els camps espiritual i ètic.” (93) Emaparentant-lo amb la teoria romàntica de la creació a través de l’ànima atormentada, de l’angoixa existencial.

El món sempre vol veure una ruptura en la vida i en l’obra dels grans homes.” (98) Producte, segurament, de l’enveja, de la frustració de veure com aquell sí que és un gran home mentre nosaltres seguim formant part de la mediocre humanitat; trobar un trencament, una fragmentació, humanitza a aquella figura, ens mostra que, en ell, no tot és perfecte. Que, malgrat tot, no és del tot feliç i que, per tant, nosaltres no ens hem de sentir tan desgraciats. És el consol dels mesquins.

En l’obra de Nietzsche, “allò que canvia només és l’accentuació que, cada cop, és més frenètica: el to de veu, sempre més estrident, la gesticulació, cada vegada més grotesca i temible. Allò que canvia és la manera d’escriure.” (98) És a dir, canvia la forma, però no el contingut.

Nietzsche va heretar de Schopenhauer la frase: “la vida només es pot justificar com un fenomen estètic.” (100) “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.” (100) Introduïnt, ja, la noció de la no-existència dels universals com la veritat, el bé i el mal, que no són més que un producte de la creació humana.

Comencen les crítiques a Sòcrates, l’arquetipus de l’home teòric: “el mensypreador de l’instint, el glorificador de  la consciència, aquell qui ensenyava que només podia ésser bo allò que era conscient, l’enemic de Dionís i assassí de la tragèdia.” (100-101) Mostrant així la dicotomia Apol·lo/Dionís, racional/instintiu, que defensà al llarg de la seva vida. En un principi amb l’esperança (o la ingenuïtat) juvenil de creure que s’estava produïnt un canvi, que l’esperit dionisíac estava rebrotant, per concloure, amb el temps, que tot seguia igual.

El segle XIX va ser considerat com el segle de la història perquè és quan es començaren a estudiar, analitzar, valorar, les dades històriques, però per a Nietzsche, això és una “malaltia històrica” que paralitza la vida. “La cultura, avui en dia —diu— és cultura històrica. Ara bé, els grecs no conegueren, en absolut, cap cultura històrica i ja ens estarem prou bé d’anomenar incults als grecs.” (103) I afegeix, “la història, cultivada per amor al coneixement pur, no per fidelitat a la vida i sense el contrapès d’unes “aptituds plàstiques”, d’una despreocupació creadora, és assassina, és la mort.” (103) I encara més: “un fenomen històric, un cop conegut, és mort.” (103)

Una vida dominada per la ciència és molt menys vida que una vida no dominada pel saber, sinó pels instints i les fal·leres poderoses.” (105) és el cant a la vida animal, instinctiva, allunyada de les constriccions imposades per la cultura. És, també, el principi de la noció de “la transmutació dels valors”, és a dir, veure que allò que ens han dit que és “bo” és només una imposició cultural perquè, de fet, “els instint o impulsos malvats són els més aristocràtics i enlairats de la vida.” (106) És a dir, l’egoisme que ens mostra l’infant, l’egoisme innat, individualista, la preocupació únicament pel “jo” perquè desconeix que existeix un “tu”, aquesta és la realitat humana, segons Nietzsche. La resta, la compassió, la bondat, la convivència… són afegits que la nostra societat ha anat instaurant damunt dels individus i que, amb l’ajut de la religió, generen un fort sentiment de culpa que persegueixen a la humanitat. Per això afirma que la moral cristiana és “quelcom verinós, rancorós i enemic de la vida.” (107)

Mann compara algunes idees de Nietzsche amb algunes d’Oscar Wilde. És una comparació sorprenent, inesperada, però encertada. Es tracta de la importància de les aparences. Wilde deia “For try as we may, we cannot get behind the appearance of things to reality. And the terrible reason may be that there is no reality in things apart from their apperances.” (107) i Nietzsche sembla afegir: “dir que la veritat val més que l’aparença no és sinó un prejudici moral.” (108)

Viure passa pel damunt de conèixer puix que, en anihilar la vida, el conèixer es destrueix a si mateix.” (111) És a dir, la vida és la font però, també, la preservadora del coneixement. Sense vida, tots els coneixements adquirits desapareixen.

El superhome: “secreció d’un sobreeiximent de luxe de la humanitat, el que fa sortir a la claror una mena més forta, un tipus més elevat, les condicions de naixença i de conservació del qual són diferents de les de l’home mitjà.” (120) El Superhome és qui ens treurà d’aquest desgavell, d’aquesta insensatesa que anomenem món, societat. El problema és que sembla que triga en arribar. Tot i que… “el superhome és l’home en el qual les propietats específiques de la vida, com la injustícia, la mentida i l’explotació es troben en grau màxim” (120) potser ja ha arribat.

Cal prohibir l’enriquiment ràpid i sense esforços; s’ha de treure de mans particulars i de societats privades, totes les branques del tranport i del comerç que siguin favorables a l’acumulació de grans fortunes, especialment el comerç del diner i cal considerar també, com éssers perillosos per a la societat, tant els que posseeixen massa com els que no posseeixen res.” (125) Però clar, la doctrina de races superiors, de constricció dels dèbils, de la legalitat de l’esclavització, era molt més interessant de ser escoltada.

El qui es queda amb Nietzsche en “sentit propi”, el que l’agafa al peu de la lletra, el que se’l creu, està perdut. Amb ell passa, veritablement com amb Sèneca, del qual Nietzsche diu que és un home al qual hem de perstar-li sempre oïda, però mai fidelitat i fe.” (129) L’excés lingüístic, però també ideològic, de Nietzsche és el que atreu als seus lectors, és el que fa que sigui el filòsof preferit entre aquells que mai han llegit filosofia. Però l’aprofundiment en els seus texts, la lectura crítica de les seves obres, ens han de mostrar diferents vessants d’aquest autor. Algunes amb les quals coincidirem (perquè de tot filòsof se’n pot aprendre quelcom), i d’altres amb les que no.

“El coneixement i l’exemple de Nietzsche, fou que la filosofia no és una abstracció freda, sinó que és viure, sofrir i sacrificar a favor de la humanitat.” (134) I Mann conclou el text amb una nota de gratitud a Nietzsche en tant que membre d’una joventut vers la qual s’hi sent deutor: “Nietzsche romandrà davant dels nostres ulls, com una figura embolcallada en una tragèdia delicada i venerable, flamejant dels llamps d’aquesta època de transició.” (134) Una bona visió d’un autor tan difícil d’abastar.
____________

Thomas Mann, La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_ 1/02/12  /  acabat_ 2/02/12

24 de des. 2011

The milk train doesn't stop here anymore, Tennessee Williams


El fet de llegir dues obres de Tennessee Williams seguides espero que permeti observar-ne els elements comuns entre elles però, també, les diferències, la capacitat de crear noves situacions, nous personatges.

Aquesta obra comença amb un pròleg de l’autor on ens explica la presència dels Stage Assistants, uns personatges vestits de negres que col·laboraran en la movilitat de l’escenari (una mica com el personatge que ajuda a Pere Arquillué en el Primer amor a pujar i baixar el llum i a desvestir-lo).
Ens diu Williams que aquesta mena de personatges són una barreja del “Kabuki Theatre of Japan and the chorus of Greek theatre.” (135). No són, per tant, una innovació seva, sinó una adaptació. El que ell hi afegeix és el fet que, puntualment, aquests personatges també tenen text i opinen: si van vestits de negre, ningú els sent, si apareixen vestits com a protagonistes, sí. D’acord, acceptem aquestes regles de joc. I més quan ell ens diu que “my excuse, or reason, is that I think the play will come off better the further is removed from conventional theatre since it’s been rightly described as an allegory and as a sophisticated fairy-tale.” (135)
Allò que ja no em convenç tant és el fet que comenci l’obra amb els Stage Assistants explicant qui són i quin serà el seu paper dins la funció: crec que aquest és un clar exemple de coses que  més val no dir, sinó mostrar.

Crítiques als Beatniks expressades per Mrs Gosforth:

The continent has been over-run by beatnicks lately. I’ve been besieged by them, Blackie. Writers that don’t write, painters that don’t paint. A bunch of freeloaders, Blackie. They come over here on a Yugoslavian freighter with about a hundred dollars in travellers’ cheques and the summer addresses of everybody they think they can free-load on. That’s why I’m not so sympathetic about them.” (147) I afegeix: “they’ll never work for a living as long as there is a name on their sucker-list.” (147)
             
I’m afraid he’s a beatnik, he has a beard and looks like he hadn’t seen water for bathing purposes in a couple of weeks.” (147-148)

You don’t have to be a dog to smell a beatnik. Sometimes they smell to high heaven because not washing is almost a religion with’em, why, last summer one of those ones you see in Life and Look, came up here. I had to talk to him with a handkerchief held to my nose: it was a short conversation and the last one between us.” (148)

Per tant, veiem, ja d’entrada, quin és el caràcter de Mrs Gosforth: una dona que s’ha casat quatre vegades, que ha assolit la seva fortuna dels primers marits (del primer ho sabem amb certesa perquè ella ens ho diu) i que es considera moralment superior per a poder jutjar a la gent que l’envolta. Adquereix, doncs, major rellevància la resposta que ella mateixa donà al comisari de policia quan li demanava al seu quart marit que fos més prudent al volant per respecte a ell i als demés: “for me there are no others.” (139) Així és aquest personatge: egoista.

Bé, crear és certament re-crear: “has it ever struck you, Connie, that life is all memory except for the one present moment that goes by you so quick you hardly catch it going? It’s really all memory, Connie, except for each passing moment. What I just now said to you is a memory now – recollection.” (168) I, per altra banda (per molt lleig que sigui citar-se a un mateix): 

                           “HOME2         A mi no m’interessa el temps.
HOME1         [Girant-se sorprès] Què? No et preocupa que passi tan ràpidament?
HOME2         [Indiferent, amb el rellotge penjant de la mà] No.
HOME1         No et preocupa saber que l’estàs perdent?
HOME2         No.
HOME1         No et preocupa veure que es fa tard i que potser ja mai assoliràs els teus somnis?
HOME2         No.
HOME1         No et preocupa que el present, que aquest precís moment, ara, quan el volem mirar, quan volem adonar-nos-en de la seva existència, ja és passat?
HOME2         No.
HOME1         No et preocupa saber que cada minut que passa és un minut menys de vida que tens?
HOME2         No.”


Aquesta peça és més fluixa que Cat on a Hottin roof, no assoleix la mateixa tensió, el mateix drama. Té elements interessants, recorda drames socials o de classe a l’estil Oscar Wilde, on es mostra la vida de moral relaxada de les dones adinerades, però jugant amb el misteri afegit del jove nou-vingut, que tan pot ser “the angel of death” com simplement un vividor. Això ja depèn de cadascú perquè, tal i com el mateix Chris afirma: “no traslation, no explanation, just “BOOM”.” (224)
_________
Tennessee Williams, The milk train doesn't stop here anymore (Penguin)
començat_ 17/09/11  /  acabat_ 19/09/11