Rayuela, Julio Cortázar

Davant les dues opcions de lectura presentades per l'autor (seguir l'ordre convencional i llegir capítol rere capítol fins al 56 o bé començar pel 73 i anar saltant cap a on se'ns indica al final de cada capítol) no hi ha dubte: són molts els llibres llegits de principi a final seguint l’ordre après de lectura. Ara, ve de gust seguir el joc proposat per Cortázar. Tirar la pedra i saltar fins al capítol 73.

Comença la novel·la apel·lant a la irrealitat, “todo es escritura, es decir, fábula” (355) i explica l’anècdota de l’home que mirava un cargol de rosca i com, en un principi, els demés se’n reien d’ell però, amb el temps, aqull cargol de rosca aportava una mena de pau, de tranquil·litat a tothom que el mirava. Fins al punt que un cop mort el seu propietari, algun veí el robà i el deu mantenir guardat per preservar estones de pau secretes. Davant de la necessitat d’explicar l’estrany poder d’aquest cargol de rosca, que alguns el volen divinitzar, Cortázar diu que “quizá el error estuviera en aceptar que ese objeto era un tornillo por el mero hecho que tenía la forma de tornillo.” (355) La crítica a les aparences, a creure que és cert tot allò que veiem i que, a més, és tal i com ho veiem nosaltres, com si els nostre ulls, les nostres percepcions, fossin infal·libles.

Bonica imatge: “la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.” (13)

En el tercer capítol, és a dir, en el cinqué llegint seguint l’ordre proposat, la història entre els dos personatges principals, la Maga, silenciosa, observadora, estimada, i el narrador en primera persona de sobte és externalitzada i ens trobem amb un narrador en tercera persona i omniscient. I el canvi funciona. Ara, aquest narrador exterior ens pot presentar al protagonista, a Horacio Oliveira. Pot, també, fer reflexions alienes a ell, pot dir, per exemple: “si algo había elegido desde joven era no defenderse mediante la rápida y ansiosa acumulación de una “cultura”, truco por excelencia de la clase media argentina pra hurtar el cuerpo a la realida nacional y a cualquier otra, y creerse a salvo del vacío que la rodeaba.” (27) Una molt bona crítica a l’arquetipus de l’argentí atrinxerat rere les paraules i la cultura.

Mica en mica, anar entrant en el joc. Encara no, però. Encara sobresurt la part linial, els primers capítols que expliquen la tòrrida relació entre Horacio i la Maga, abans que les reflexions intercalades dels capítols finals. Temps al temps: hi ha moltes pàgines per recórrer.

Complex. Potser seria interessant escriure quin és el darrer capítol llegit per evitar que, quan hagi de passar uns dies sense obrir el llibre oblidi quin em tocava. El doll de paraules i les múltiples referències literàries no sempre ajuden a situar-se al lector.

Experimentació lingüística/ infringiments de la censura/ descontextualització del vocabulari? Sigui com sigui, el capítol 68 utilitza paraules inventades per descriure un acte sexual entre Oliveira i la Maga i, malgrat no entrendre-les, les paraules, en captem el seu significat. Un fet que ens mostra l’arbitrarietat del llenguatge. Com les paraules són buides de significació sense nosaltres i la nostra decisió d’atribuir-les-hi un significat concret i no un altre.

“La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.” (415) No cal afegir res més.

Pas a pas, anem coneguent “El club de la serpiente”, als seus membres refinats, cultes i intel·lectuals així com les seves activitats: alcohol, sexe, literatura. Veiem les rivalitats entre ells, les sexuals entre Gregorovius i Oliveira perquè al primer li agradaria estar amb la Maga; o bé musicals, sobre quin nou disc posar, per exemple; estètiques, el senyor Wong, el qual, davant la pregunta sobre si està preparant un llibre sobre la tortura afirma que “en China se tenía un concepto distinto del arte” (57) i per això els mostra fotografies de tortures i penes de mort.

El club de la serpiente com un espai que recorda molt als ambients descrits per Kerouac a On the Road i The Subterraneans: música bebop i jazz, alcohol, sexe. Vides al marge de la societat. En aquesta ocasió a Paris i amb el record puntual, no necessàriament positiu, dels respectius països. La Maga, per exemple, quan li pregunten pel seu país el que recorda és com va ser violada.

“Internarse en una realidad o en un modo posible de una realidad, y sentir cómo aquello que en una primera instancia parecía el absurdo más desaforado, llega a valer, a articularse con otras formas absurdas o no, hasta que del tejido divergente (con relación al dibujo estereotipado de cada día) surge y se define un dibujo coherente que sólo por comparación temerosa con aquél parecerá insensato o delirante o incomprensible.” (395)

En el capítol 18, Cortázar ens ofereix un monòleg interior a l’estil joicià d’un Horacio sortint del club completament ebri i reflexionant sobre tot i sobre res en concret, saltant d’un tema a l’altre, tot intercalat amb la pròpia veu de la consciència animant-lo a anar a dormir i intentar passar la borratxera. Un capítol molt interessant.

“Vos buscás algo que no sabés lo que es. Yo también y tampoco sé lo que es. Pero son dos cosas diferentes.” (77) Exacte: tots estem buscant quelcom que no sabem què és però la nostra cerca és necessàriament solitària: ningú ens hi pot ajudar.

“En realidad después de los cuarenta años la verdadera cara la tenemos en la nuca, mirando desesperadamente para atrás.” (91) Molt bona manera de mostrar el pas del temps i, sobretot, la nostàlgia per aquest temps passat que s’accentua amb l’edat.

“Usar la novela como se usa un revólver para defender la paz, cambiando su signo. Tomar de la literatura eso que es puente vivo de hombre a hombre, y que el tratado o el ensayo sólo permite entre especialistas.” (364-5) Una mica cursi, la primera frase, encertada la segona: la democràcia de la novel·la, el fet que pot, o hauria de poder arribar a tothom. Que no vol dir que ho faci, no vol dir que la qualitat hagi de disminuir, però sí la consciència d’aquest potencial intrínsec de la literatura comparat amb els assaigs que acostumen a ser pensats i destinats per a grups específics i, per tant, més reduïts.

Bona reflexió sobre el cicle vital: “sólo viviendo absurdamente se podría romper alguna vez este absurdo infinito.” (23) Aquest etern retorn nietzscheà, aquest fer sempre el mateix, cometre els mateixos errors, sense poder-los defugir.

Molt interessant l’ambient creat al capítol 23. Oliveira, més per avorriment que per voluntat, entra en un auditori a escoltar una pianista. Només hi ha una vintena de persones. Un presentador introdueix les peces amb grandiloqüència innecessària. Comença la música definida com a sincretisme fatal i es tracta d’un conjunt d’acords tocats amb unes pauses de 10, 12, 20 segons entremig. No cal dir que, al final, Oliveira es queda sol a l’auditori. I aquí és on apareix la bellesa d’aquesta escena. Oliveira s’apiada de la pianista i la menteix, la felicita, l’acompanya fins a casa seva veient que ni tan sols el seu representant l’espera. Malgrat fer-li fàstic tot plegat, s’està amb ella. “Le quedaba la noción de que él no era eso, de que en alguna parte estaba como esperándose, de que ese que andaba por el barrio latino arrastrando a una vieja histérica y quizá nimfomaníaca era apenas un doppelgänger mientras el otro, el otro…” (115) Vés a saber on està l’altre.

“A mi me parece que los peces ya no quieren salir de la pecera, casi nunca tocan el vidrio con la nariz.” (128-9) La bellesa dels detalls.

De l’escena d’Oliveira amb la intèrpret caduca, passem a l’interior de casa la Maga, amb Gregorovius intentant conquistar-la, amb el nen intentant adormir-se i les hores passant. Fins que retorna Oliveira i encara no ha passat res entre la Maga i Gregorovius. I llavors arriben Ronald i Baps i Etienne que ve de l’hospital… i són quasi les 2 d’aquella nit plujosa i estan tots en el petit pis, asseguts al terra fent un cafè i parlant sobre la vida i la mort. “Con inexplicable tentación de suicidio de la inteligencia por vía de la inteligencia misma. El alacrán clavándose el aguijón, harto de ser un alacrán pero necesitado de alacranidad para acabar con el alacrán.” (156)

Encertat: “—¿Y vos te conformás con que no haya una explicación?

—No. —dijo Etienne—, pero al mismo tiempo hago cosas que me quitan un poco el mal gusto del vacío. Y eso es en el fondo la mejor definición del homo sapiens.” (157)

“Lo absurdo no son las cosas, lo absurdo es que las cosas estén ahí [en la realitat] y las sintamos como absurdas.” (160)

I continuen les reflexions nocturnes al pis de la Maga: “la razón sólo nos sirve para desear la realidad en calma, o analizar sus futuras tormentas, nunca para resolver una crisis instantánea.” (161)

“Probablemente de todos nuestros sentimientos el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.” (162) Diu Etienne mostrant una visió fatalista de l’home, afirmant que, malgrat tot, allò que no podem evitar és viure. Que, el get que Guy hagi sobreviscut l’intent de suïcidi n’és una mostra d’aquesta dicotomia raó/vida.

“El absurdo es que salgas por la mañana a la puerta y encuentres la botella de leche en el umbral y te quedes tan tranquilo porque ayer te pasó lo mismo y mañana te volverá a pasar. Es ese estancamiento, ese así sea, esa sospechosa carencia de excepciones.” (163) Es queixa Oliveira. Primer insinuant una crítica al principi de causalitat, però després mostrant una crítica al principi d’inèrcia. És a dir, al fet que tots actuem per inèrcia, seguint un monòton moviment que ja ni ens plantegem per què va començar. “Habría que intentar otro camino.” (163)

I aquesta llarga doble escena acaba com s’havia insinuat un parell de vegades: amb la mort d’en Rocamadour, el fill de la Maga. O, més concretament, amb la Maga adonant-se del que tots els demés ja saien però no gosaven dir-li.

Definitivament, el capítol 28, per la seva força estètica, racional i emotiva és un dels més reeixits. De moment.

“Sabía que sin fe no ocurre nada de lo que debería ocurrir, y con fe casi siempre tampoco.” (478)

Molt bona descripció de la descoberta de la novetat. O de la monotonia. Són els dos extrems de la mateixa corda: “habituado sin saberlo a los ritmos de la Maga, de pronto un nuevo mar, un diferente oleaje lo arrancaba a los automatismos, lo confrontaba, parecía denunciar oscuramente su soledad enredada de simulacros.” (383)

Una altra nova imatge preciosa que ofereix el llibre: “tampoco Pola hubiera comprendido por qué de noche él retenía el aliento para escucharla dormir, espiando los rumores de su cuerpo.” (414) I no ens cal entendre-ho tampoc a nosaltres. La seva visió ja és suficient.

Una vegada més, a través de l’anàlisi de l’obra Morelliana se’ns mostra (irònicament?) el perquè de l’estructura de Rayuela: “edificar la obra sobre la base de partes sueltas —conceptuando la obra como una partícula de la obra— y tratando al hombre como una fusión de partes de cuerpo y partes de alma —mientras a la Humanidad entera la trato como a un mezclado de partes.” (479) I no s’equivoca: estem compostos de milions de fragments, de parts adoptades, imposades, viscudes, somiades… i, continua el text, si tanmateix algú considera que aquesta partició de l’obra és una burla a l’art contemporani, està totalment encertat: “yo deseo esquivarme tanto de vuestro Arte, señores, como de vosotros mismos.” (146)

Gir inesperat (i introduït amb calçador): l’avi víctima de l’accident provocat per Oliveira i que, al final, Oliveira i Etienne decideixen anar a visitar a l’hospital, resulta ser Morelli, l’escriptor. Es troben, de sobte, amb un dels seus referents cara a cara. I Morelli sembla no decepcionar-los amb frases com: “vamos a fumar, aprovechando que me lo han prohibido.” (154)

A la introducció del llibre, en les breus instruccions de lectura, es comentava que el llibre podia ser llegit com un llibre normal o bé saltant als capítols indicats. Si escollíem la primera opció, el llibre s’acabava al capítol 56 i comentaven que “el lector prescindirá sin remordimientos de lo que sigue.” (5) Però, llegint les reflexions, les idees i situacions que succeeixen més enllà del capítol 56, no hi estic gens d’acord: el lector que esculli la primera opció es perdrà moltíssimes coses i això li hauria de rosegar la consciència.

Quan Morelli li pregunta a Oliveira si és escriptor, ell respon: “qué voy a escribir, para eso hay que tener alguna certidumbre de haber vivido.” (487) Per això mateix es comentava que Saramago va deixar d’escriure als 30 i pocs anys, perquè ja no sabia què més dir, no havia viscut prou. I no va tornar a reemprendre l’escriptura fins a la vellesa.

Quan Oliveira torna al pis, sis dies després de la mort de Rocamadour, la Maga no hi és, ha marxat i, en comptes, hi ha Gregorovius. Llavors, ell pregunta: “—¿La Maga hizo alguna insinuación de que se iba a matar?” (173) I Gregorovius respon: “—Bueno, las mujeres, ya se sabe.” (173) I no cal dir res més.

Novament Morelli amb grans aforismes: “la mejor cualidad de mis antepasados es la de estar muertos; espero modesta pero orgullosamente el momento de heredarla.” (417)

“Nos hace falta un Novum Organum de verdad, hay que abrir de par en par la ventanas y tirar todo a la calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella.” (481) Només així, desempallagant-nos-en de tot, tenim possibilitats d’arribar a pensar més clarament.

“La invocación del alma por el hombre se insinúa cada vez que surge el sentimiento del cuerpo como parásito, como gusano adherido al yo.” (368) És a dir, quan el cos ens fa mal, quan estem malalts, per exemple, ens adonem que, en el fons, som un cos i prou. L’ànima s’esvaeix.

“Que la arranque a su tendencia a tejer pulóvers o a hablar, hablar, interminablemente hablar de las muchas materias de la nada.” (188)

Quan comença el capítol 34, la sensació és de confussió, que hi ha hagut un error d’edició i alguna línia s’ha capgirat. Quan descobrim que aquest és el joc que ens proposa Cortázar, ens agrada. Veiem la seva utilitat. Veiem l’intent de mostrar la simultaneïtat, el pensament a diferentes capes. Però també percebem com, en excés, esgota.

“Sólo en sueños, en la poesía, en el juego […] nos asomamos a veces a lo que fuimos antes de ser esto que vaya a saber si somos.” (416)

“Lenguaje quiere decir residencia en una realidad, vivencia en una realidad.” (400) Per això llengua i identitat tendeixen a anar junts; per això, com deia Coromines, si perdem la llengua, perdem la identitat.

“La realidad, aceptes la de la Santa Sede, la de René Char o la de Oppenheimer, es siempre una realidad convencional, incompleta y parcelada. La admiración de algunos tipos frente a un microscopio electrónico no me parece más fecunda que la de las porteras por los milagros de Lourdes.” (403)

I, després d’un descens als inferns (tot i que Horacio pensi que és potser un acte de redempció com el d’Heràclit que s’enterrà sota la merda per guarir-se), passem a la següent part del llibre: “Del lado de acá” i coneixem dos nous personatges, Traveler i Talita. Un parell de capítols de certa confusió, d’intentar ubicar aquests nous personatges i Cortázar desvetlla el misteri; no li interessa allargar-lo. Traveler és un amic d’infantesa d’Horacio Oliveira i ara, que retorna exiliat al seu país, l’acull.

“La gente se cree amiga porque coincida algunas horas por semana en un sofá, una película, a veces una cama, o porque le toca hacer el mismo trabajo en la oficina.” (361) Però amb això no n’hi ha prou. No confonguem companys amb amics.

Interessant manera de crear imatges al lector: servint-se del salt en els capítols, quan al capítol 75 ens explica un moment de joc/bogeria d’Oliveira rient-se de la imatge que li tornava el mirall en el moment de rentar-se les dents, el lector visualitza l’acció, la memoritza i l’emmagatzema. Seguidament, quan es retorna al capítol 43 es diu: “le soltó la risa en la cara a Talita, como esa misma mañana al espejo mientras estaba por cepilllarse los dientes.” (254) I no podem evitar imaginar a Cortázar enamorant-se d’aquesta frase i decidint ampliar-la, donar-li una existència: convertint-la en el capítol 75.

Molt ben definida, aquesta certesa que ens enganyem, la il·lusió ens fa creure/veure coses que no existeixen i el que és trist no és el miratge sinó la descoberta de les nostres debilitats, els nostres desitjos amagats: “haber creído ver a la Maga era menos amargo que la certidumbre de que un deseo incontrolable la había arrancado del fondo de eso que definían como subconsciencia y proyectado contra la silueta de cualquiera de las mujeres de a bordo.” (275)

“Pero cuántas veces había cumplido el mismo ciclo en montones de esquinas y cafés de tantas ciudades, cuántas veces había llegado a conclusiones parecidas, se había sentido mejor, había creído poder empezar a vivir de otra manera, por ejemplo, una tarde en que se había metido a escuchar un concierto insensato, y después…” (278) Exacte: i després… el dolor no neix de la necessitat de construir somnis, il·lusions, castells de fum que ens fan pensar en una vida millor. El dolor neix de la desfeta inevitable d’aquests somnis, de l’ensorrament ruinós d’aquests castells.

“Para suavizar mi desgracia, me entregué de lleno a los placeres.” (426)

El misteri del capítol 55. Anant amunt i avall del llibre, confirmant a la taula inicial que, efectivament, estic seguint l’ordre correctament, observo que el capítol 55 no apareix en aquest llistat. Potser és un error. Potser si arriba per alguna altra banda… però no, fent trampes i mirant cap a on ens condueix el capítol 55 veiem que no et remet enlloc que, de fet, és un capítol que només llegiran aquells que segueixen l’ordre natural dels capítols. Obvia dir que jo faré trampa, que abans de començar a llegir el 56, últim capítol de l’ordre natural, llegiré el 55 per saber què s’hi amaga. I sé que no seré l’únic.

Quan es produeix el canvi d’ofici i els propietaris del circ passen a ser propietaris d’un hospital psiquiàtric emportant-se a alguns dels seus treballadors del circ amb ells (Oliveira, Traveler, Talita…) apareix el problema de l’adaptació. “Sin experiencia, sin verdaderas ganas, sin nada: el hombre era verdaderamente el animal que se acostumbraba hasta a no estar acostumbrado.” (294)

I es desvetlla el misteri del capítol 55 no-accessible a través de la lectura fragmentada. Arribem al capítol 129 i és un ampliació (utilitzant les mateixes frases però afegint-hi reflexions i comentaris) del 55. Durant una estona, lectura paral·lela per veure on s’han afegit els incissos i pensar si hi feien falta, si aporten quelcom de nou, noves imatges i visions.

El primer afegit, les lectures i futures reflexions de Traveler sobre els texts de Ceferino Pérez és prou interessant tot i que no genial. Mostra l’evolució de la societat sempre mirant endavant i oblidant el passat.

El que sí que perdem, i és una llàstima, és una frase enginyosa que surt al capítol 55 però no al 129: “Traveler se asomó dos veces a la puerta que daba sobre el ala administrativa. No había nadie, ni siquiera el ala.” (305)

Ceferino proposa que l’armament es distribueixi equitativament als països depenent de la quantitat de quilòmetres quadrats que tinguin. Per cada Km2 un canó, dos fusells… també reclama una igualtat de sou a tots els països. És a dir, cobrar el mateix per la mateixa feina i així no hi hauria països rics ni països pobres. La teoria massa sovint és molt més bonica i senzilla que la pràctica.

Frase que guarda tota la tristesa del món: “Esa vieja tristeza satisfecha de volver a ser el de siempre, de continuar, de mantenerse a flote contra viento y marea, contra el llamado y la caída.” (465)

Una vegada més, el poder de les imatges és tan fort, que les accions desapareixen. Tot està estàtic, però les emocions se succeeixen. Així, com havíem vist en l’episodi dels taulons que havien de fer de pont entre la casa de Traveler i la d’Oliveira al damunt del quals hi puja Talita i s’hi queda durant llarga estona, ara, quan Oliveira ha posat una trampa a Traveler a l’hospital després d’haver fet un petó a Talita, els moviments són també mínims, però l’acció rica. El fet que des de la finestra es vegi una Rayuela pintada al terra, connecta present, passat i futur: Talita no pot evitar la temptació de jugar-hi com quan era nena, Oliveira observa els traços al terra i afirma que si saltés per la finestra “voy a caer justo en el cielo.” (324)

El primer final, el final de la lectura natural (capítol 56), està bé. Lleugerament previsible perquè les dues últimes pàgines estaven aixecant el clímax del possible salt per la finestra. Un fet que, normalment es resol en dues possibles opcions: el salt i el no salt. En aquest cas, s’opta per la segona, perquè la mort és una sortida massa fàcil per algú com Horacio. La seva alienació, manca de contacte amb la humanitat encara ha de perdurar.

El segon final manté la complexitat, les reflexions i les múltiples possibles interpretacions vistes al llarg del recorregut de la lectura a salts. Aquí es juga amb la confusió, amb les diferents situacions, amb un Oliveira convalescent (potser s’ha tirat per la finestra?) i els demés personatges cuidant-lo un per un, Traveler, Gekrepten,Talita, Ovejero… però el que sobresurt d’aquest segon final és el bucle amb el qual s’acaba. Del capítol 77 anem al 131, del 131 anem al 58 i del 58 tornem al 131. Rellegim el mateix capítol dues vegades i el veiem sota dues perspectives diferents. Cortázar ens mostra com els texts agafen vida quan són llegits. Com un mateix text pot significar coses diferents depenent de qui i de quan és llegit. El relativisme literari: la seva relectura aporta noves i inesperades interpretacions.

Un clàssic de debò. I amb motius més que suficient per a ser-ho.
_______________
Julio Cortázar, Rayuela (Planeta-Agostini)
començat_ 6/05/12  /  acabat_19/07/12