9 de set. 2017

Albert Finney doesn't live here anymore, John Chambers

La història d'una família disfuncional, explicada a través de flashbacks temporals que ens remonten a l'època més fosca de la Thatcher, amb vagues de miners, problemes econòmics i les revoltes al carrer, al mateix moment que el fill del protagonista està creixent. És a dir, com el passat negre el contamina i el converteix en el cínic apàtic que és ara. I és que aviat es demostra que el present de l'obra, Manchester de mitjans dels 90, no és tan diferent del passat. La Cath està a punt de perdre la feina si no accepta firmar un contracte denigrant, l'Steve acaba treballant d'home anunci perquè necessiten diners, el seu fill, un cop expulsat de casa, passa a ser un sense llar que pidola per sobreviure... no massa lluny, tampoc de la Catalunya del 2010.


Les discussions entre pare i fill estan ben retratades i l'actitud perdona-vides del fill molt ben aconseguida. No es tracta d'una obra meravellosa, però sí correcte. Un entreteniment amb apunts històrics i ànsies de revolta que no acosensegueix ser més que això: un entreteniment.
_______________
John Chambers, Albert Finney doesn't live here anymore
començat_ 11/1/17  /  acabat 13/1/17  

20 d’ag. 2017

Amy's view, David Hare

Una obra que comença com un problema de parella, la por que sent l’Amy de dir-li a en Dominic que està embarassada perquè ell no vol fills, es converteix, en el segon acte, en una interessant discussió sobre teatre, crítics i art. L’Esme, actriu en decadència, s’encara amb en Dominic que ara és un famós crític televisiu. El conflicte entre la cultura tradicional, que en Dominic afirma que està morta, i la cultura de masses. Entre allò vist com a vulgar i allò culte. Entre aquells que miren per sobre l’espatlla a aquells que creuen inferiors i els que potser no ho són tant, d’inferiors.

“The English attitude to their own institutions: defend them to strangers but laugh at them yourselves!” Una de les veritats que més costa d’extreure d’un anglès. Si és que és possible. De cara a fora, tot allò que fan ells és el millor: els millors pies, la millor democràcia, la millor música…però quan parlen entre ells, quan sembla que poden abandonar la seva arrogància insular, les crítiques són de les més ferotges. Una cosa que nosaltres no hem sapigut fer mai. Sempre critiquem tot allò nostre, tant entre nosaltres com davant d’estrangers. Potser per això no tenim fama d’arrogants…

En el tercer acte, els conflictes evolucionen a mesura que passen els anys: Esme ha perdut tots els diners per culpa de la mala gestió d’en Frank i en Dominic té una amant, però l’Amy no es decideix a deixar-lo. Per què? Perquè això voldria dir donar-li la raó a la seva mare. I aquest, és, potser, el gran tema d’aquest acte, el reconeixement per part de l’Amy que no pot acceptar que la seva mare tingués raó respecte en Dominic.


El quart acte, com ja passava en el darrer acte d’Skylight, serveix com una mena d’epíleg per a tancar la història. Més o menys. A Skylight, semblava aportar-hi un punt d’optimisme tot i que l’obra hauria pogut acabar perfectament sense aquell darrer acte. Aquí, sembla més necessari. Un afegit amb tocs poètics que obre noves possibilitats.  
_____________
David Hare, Amy's view (Faber and Faber)
començat_ 22/5/17  /  acabat_ 23/5/17

29 de jul. 2017

Skylight, David Hare

A la introducció, hi ha una entrevista a l’autor que ens ajuda a entrar al món d’en David Hare de mica en mica. Així, ell afirma: “when I’m asked about what my plays are about, it’s usually impossible to answer.” Com quan li preguntaven a en Pinter què significava tal element o què feia tal personatge… hi ha coses que no es poden explicar, que s’han de veure, sentir i, llavors, cadascú se’n pot crear la seva opinió. Que pot ser totalment antagònica amb la meva.

“We never do anything because we might actually enjoy it. We do it so we can write it all down.” Es queixa l’Edward parlant de la inutilitat dels currículums. Avui en dia, sembla que hem canviat currículums per xarxes socials. Ja no anem a concerts, a menjar, a exposicions, o a fer un cafè per plaer, sinó perquè queda bé al nostre perfil. Perquèsincerament, als hipsters de veritat els agraden els festivals, la música, els plaers petits estètics i sensorials d’un bon cafè en un espai minimalista preciosament decorat? o perquè saben que queden molt bé al seu Instagram? Últimament m’he trobat amb bastants anuncis publicitaris que et diuen on pots anar de vacances per aconseguir aquelles fotos d’Instagram perfectes. Crec que ja està dit tot.

“Language belongs to the past. This is the world of Super Mario. Bang! Splat! Spit out your venom and go.”

Després d’uns quants llibres llegits apàticament, quin plaer descobrir, i assaborir, en David Hare. Des de les primeres frases de l’obra, des de la incomoditat palpable entre la Kyra i l’Edward, queda clar que aquest text és una delícia. I, a mesura que passen les pàgines, no decepciona. Les històries de desamor sempre són més interessants. Potser perquè, en el fons, tots fem com la Kyra i ens agrada escoltar les misèries dels altres. Si més no, són més interessants que les històries d’èxit fàcil. I aquí, l’amor perdut entre la Kyra i en Tom retorna en una freda nit, però només temporalment.  El temps just per reconciliar-se suficientment com per recuperar el grau d’intimitat necessari per a poder-se retreure tot el què s’han fet l’un a l’altre, les decisions que s’han pres i els errors que s’han comes.


I com s’ha d’interpretar el final? És un punt d’esperança aquesta taula d’esmorzar tan ben parada? Les reflexions de la Kyra sobre què significa ser professor (escollir un alumne i convertir-lo en el teu objectiu, fer que, malgrat tot, millori) en realitat estan fent referència a l’Edward? Potser sí. O potser avui tinc el dia optimista…  
_________________
David Hare, Skylight (Faber and Faber)
començat_ 16/5/17  /  acabat_ 22/5/17  

8 de jul. 2017

The way of all flesh, Samuel Butler

Hi ha llibres que són com penyores d’una època: retrats fidels d’allò que està passant i que, ja sigui per distància geogràfica o temporal, no podem veure. Aquest llibre n’és un clar exemple. Butler mostra amb necessària ironia la ridiculesa d’una època plena de tradicions caduques i conceptes erronis.

“Every man’s work, whether it be literature or music or pictures or architecture or anything else, is always a portrait of himself, and the more he tries to conceal himself the more clearly will his character appear in spite of him.”

La família Pontifex com a paradigma de la burgesia amb aires de grandesa, dels adinerats que somien amb la noblesa, on les aparences són tant o més importants que la realitat, on els fills són projectes de millora social, emblemes d’un estatus que es vol assolir, però mai criatures estimades ni volgudes.

“Sensible people get the greater part of their own dying done during their own lifetime.”

I l’Ernest, l’hereu de la casa, és l’exemple de la persona perduda i insegura a qui els seus pares l’empenyen al sacerdoci. I així l’Ernest va passant anys a l’escola, intentant aprendre com viure entre les experiències reals i les doctrines falses que rep fins que es gradua i el traslladen a una església de Londres. On, no cal dir-ho, no triga gaire en adonar-se que no hi pertany.

“Half the vices which the world condemns most loudly have seeds of good in them and require moderate use rather than total abstinence.” El terme mig socràtic.

“People almost always want something external to themselves, to reveal to them their own likes and dislikes." Pot ser que ja ho intuïm però necessitem que vingui algú altre i ens ho digui. Així d’insegurs som. I així d’insegur és l’Ernest qui, després de passar breument per la presó, es qüestiona si vol seguir sent un home de fe. De fet, ni s’ho qüestiona.

“They put a gipsy or fortune-teller into prison for getting money out of silly people who think they have supernatural powerwhy should they not put a clergyman in prison for pretending that he can absolve sins, or turn bread and wine into flesh and blood of One who died two thousand years ago?”

“I want to put the children where they will be well and happy, and where they will not be betrayed into the misery of false expectations.” Es planteja l’Ernest després de trobar-se sol, separat d’una dona amb qui en realitat no es va arribar a casar perquè ella ja estava casada amb un altre, i totalment pobre. I el seu és el dilema que molts pares haurien de tenir. És el que, en el fons, ens plantegen a la pel·lícula Captain Fantastic: què fer? Mantenir als fills en una bombolla d’il·lusions que un dia es trencarà i el dolor sera més gran o bé aconseguir que siguin feliços i que els somnis els vagin arribant mica en mica i en la mesura que siguin realitzables? Està clar que en formular la pregunta així ja l'he repost. 
És la diferència, com tant bé s’explica a la pel·lícula, entre celebrar una festivitat inventada, basada en unes tradicions impossibles de demostrar-ne la seva veracitat i festejar el naixement d’algú que potser va existir o no, però a qui està clar que li atribuim molt més del que pot abarcar (nadal) o bé celebrar el naixement d’algú real, que de fet encara està viu i que ha fet molt més pels drets humans que no molts d’altres sants junts (Noam Chomski day)  

“The man to fear is he who goes at things with the cocksureness of pushing vulgarity and self-conceit.”   
_______________
Samuel Butler, The Way of all Flesh (Penguin)
començat_ 19/11/16  /  acabat_ 14/5/17