26 de març 2017

Las nubes, Aristofanes

Es podria dir que Aristòfanes ens presenta el conflicte entre el món ideal, en el seu sentit més ampli, i el món terrenal. La lluita eterna entre les idees, representada per Sòcrates, i la realitat, dibuixada per Estrepsíades. Però em quedaria curt. L’escatologia, la grolleria i l’interès per les estafes d’Estrepsíades es contraposen com a valor positiu al somiatruitisme, als dubtes lingüístics i els plantejaments teòrics socràtics. La contraposició ja està decantada clarament cap a una banda i la lluita no existeix, és només l'excusa per humiliar a Sòcrates  Ben bé com els dialegs platònics on ja sabem qui en sortirà triumfador. 
Fugint de la comèdia hiperbòlica, com el propi autor ens indica a través del Corifeu, ens situa en el conflicte absurd dels contraris que, malgrat parlar-se, no s’entenen. Perquè no es poden entendre. Perquè viuen en mons diferents.

“¿A quién has visto tú que por ser buena persona le haya sucedido en alguna ocasión algo de provecho?”

Estrepsíades vol aprendre l’art de la retòrica per poder enganyar a tots aquells que li deixen diners i així no haver-los de tornar mai allò que els deu però, aviat, Sòcrates veu que és impossible ensenyar-li res perquè Estrepsíades és incapaç d’aprendre. Solució? Enviar al fill d’Estrepsíades a aprendre l’ars retorica. Però clar, i aquí ja es comença a entrellucar el punt de faula còmica de l’obra, Fidípides, el fill, ràpidament aprèn l’Argument Pitjor, és a dir, aquell que rebat tot allò just, aquell que permet sortir vencedor de qualsevol debat tot i defensar les posicions més incoherents i injustes. És a dir, el manual d’estil que voldrien seguir tots els tertulians de ràdio i televisió.

I quan algú posseeix una arma tan nociva, està clar que la temptació d’utilitzar-la augmentarà i aviat veiem com el fill es gira contra el pare i, en comptes d’ajudar-lo a no haver de pagar els seus deutes, l’intenta fer fora de la seva pròpia casa justificant, a tot hora, la correcció (argumental, clar) d’apallissar el propi pare.

Potser n'esperava més d'aquesta obra, potser n'havia sentit tants bons comentaris, que al final la sensació és agredolça.
______________
Aristofanes, Las nubes 
començat_ 16/11/16  / acabat_ 19/11/16

30 de des. 2016

2666, Roberto Bolaño

La prosa d’en Bolaño és agraïda. De frases llargues, amb múltiples subordinades i gran riquesa lèxica que són un plaer visual i auditiu. Ressonen els grans de la literatura sud-americana: Borges, Cortázar, García Márquez... i, mica en mica, ens introdueix a la història dels quatre protagonistes enamorats de la narrativa de l’Archimboldi, un escriptor alemany desconegut a qui ells contribueixen a ressuscitar de l’oblit, però no a portar-lo a la llum pública perquè ell, malgrat estar nominat pel Nobel, es manté reclòs, allunyat del món.

Però s’acaba La part dels crítics i abandonem aquests personatges interessants que ens han atret, primer, per la seva faceta d’intel·lectuals, però després, i sobretot, per la seva faceta d’humans. És a dir, de persones amb defectes, dubtes, neguits i propensos a cometre errors. Acabem el que seria el primer dels llibres independents que Bolaño va especificar que s’editessin així però que d’altres decidiren obviar les seves decisions i publicar-ho com a un únic volum. Una vegada més, les opinions dels morts no importen massa davant les decisions econòmiques. Passem, però, a La part d’Amalfitano. Aquest personatge secundari, professor de literatura afincat a Santa Teresa, on fa de guia als crítics. Coneixem una mica més la seva vida, la seva relació amb Barcelona i com la seva dona l’abandona a ell i a la seva filla. Coneixem el seu malestar vital, la buidor que sent un cop es trasllada a Santa Teresa, la por vers la ciutat però, sobretot, vers la seva pròpia persona.
 “Lo inútil se impone no como calidad de vida sino como moda o distintivo de classe, y tanto la moda como los distintivos de clase necesitan admiración, pleitesía.”

A La part de Fate, Bolaño segueix teixint la història a través dels múltiples personatges. Ara és el torn del periodista afro-americà Fate, especialitzat en política però que, les circumstàncies, l’envien a la ciutat de Santa Teresa a cobrir un combat de boxa entre un americà i un mexicà. No cal dir que el combat no té color i el mexicà cau al primer cop de puny tal i com era d’esperar, però això no ens interessa, l’important és el món fosc ple de mirades ambigües i assassinats que es troba el periodista. L’important és que després del combat acaba coneguent a la Rosa Amalfitano, la filla de l’Oscar Amalfitano, i la salva d’un grup perillós i fugen de la ciutat amb una altra periodista que s’està jugant la vida investigant els assassinats de dones que es produeixen constantment a Santa Teresa.
Bolaño, hàbilment, ha canviat l’estil i la temàtica de l’obra, d’una elucubració teòrica amorosa sobre la figura de l’Archimboldi i les possibles relacions entre els crítics, cap a un cas d’intriga i assassinats, amb baralles, drogues i pistoles. I això ens porta a La part dels morts, un detallat recompte de totes les dones assassinades a la ciutat de Santa Teresa des del 1993 (i en són moltes), conjuntament amb la narració d’altres actes delictius, com les accions del Penitente. Un recull acurat de llocs on van ser trobats els cadàvers, com van ser assassinades i vexades les víctimes i com la policia intenta trobar els culpables.

“Siempre hay que hacer preguntas, y siempre hay que preguntarse el porqué de nuestras propias preguntas. ¿Y sabes por qué? Porque nuestras preguntas, al primer descuido, nos dirigen hacia lugares adonde no queremos ir.”

Una part, aquesta de les mortes, que acaba sent exagerada. Hi ha tantes víctimes, tantes descripcions, tants personatges que apareixen i desapareixen, que costa mantenir l’interès. Una llàstima perquè, fins aquest punt el llibre, el conjunt de llibres,  era realment interessant. Ara, una sensació d’estar llegint un diari sensacionalista s’apodera de mi.

“En este país siempre hemos confundido lucidez con terquedad, ¿no le parece? Creemos ser lúcidos, pero en realidad somos tercos.” Bolaño fa referència a Mèxic però és evident que aquesta idea també pot ser aplicada al nostre país.

“Uno cree que desde adentro puede mejorar algunas cosas. Primero tratas de mejorarlas desde afuera, luego crees que si estuvieras dentro las posibilidades reales de cambio serían mayores. Al menos uno cree que desde el interior va a tenir más libertad de acción. Falso.Hay cosas que no cambian ni desde afuera ni desde dentro.”

Aplicable, lògicament, a la política, a la frustració de voler canviar el sistema degenerat que ens toca patir prenent-ne part, participant de les votacions, confiant que el nostre vot servirà d’alguna cosa, que la nostra veu serà escoltada i apreciada per algú; entrant en formacions polítiques, en ajuntaments i governs intentant canviar les circumstàncies des de dintre només per descobrir-nos tant o més lligat de mans que els altres... però també en molts d’altres aspectes de la nostra vida. Com, per exemple, i un que em toca directament sense haver-lo buscat mai, l’educació. La de vegades que he intentat modificar el sistema educatiu a les classes que m’he vist obligat a impartir! Quasi tantes com les vegades que m’han cridat al despatx del director/a de torn per recriminar-me la meva actuació.

Afortunadament, després de desenes de descripcions d’assassinats, Bolaño comença a intercalar-hi altres històries, com les declaracions des de la presó d’en Haas, la llarga conversa entre la diputada Esquivel i el periodista, la visita de l’expert americà Kessler per ajudar a esbrinar els casos... que faciliten una mica més la lectura. Però tot i això, l’excés d’informació i dades fan que aquesta part del llibre sigui la més feixuga de totes. Per sort, comença una nova part, La part d’Archimboldi.

“Los cristianos nos masturbamos pero no nos suicidamos.”

Una part on, per fi, coneixem a l’Archimboldi a qui pràcticament ja havíem oblidat entre tants cadàvers. Una part on se’ns explica la seva transformació, de Reiter, un alemany que va acabar a la guerra i en un camp de presoners alemanys, a l’escriptor Archimboldi. Un viatge molt més interessant que el de l’anterior part, ple de múltiples personatges secundaris però igualment importants, que conformen el caràcter de l’escriptor.
 “La lectura es placer y alegria de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.”

I Bolaño sembla allargar-nos discretament una mà i acabar de tancar l’enteranyinat cercle en aquest últim capítol. Perquè no només coneixem al misteriós Archimboldi, descobrim com va començar a publicar i quina vida va tenir (el misteri que són incapaços de desvetllar els crítics de la primera part), sinó que a més coneixem a la seva germana i entenem la relació, i importància, de la ciutat de Santa Teresa en el llibre. Un final d’agrair que et provoca múltiples moments d’aquells de connexions d’idees i personatges i que fan que, malgrat l’obertura intencionada del llibre, la seva immensitat a vegades inabastable, en sortim amb una certa sensació de final.

_______________
Roberto Bolaño, 2666 (Anagrama)
començat_ 30/07/16  /  acabat_ 15/11/16

Morder mucho tiempo tus trenzas: las condenadas, Angélica Liddell

Tancades a casa (presoneres? fugitives?) la Primera i la Segona discoteixen d'entrada sobre el violoncel que ja no hi és, sobre els trets que es tornen a sentir a fora, sobre el dolor, el passat... El seu és un diàleg punyent i encertat que no s'avergonyeix de ser directe i agressiu: "¿Qué hubieras hecho si me hubiera negado? Un día me negué. No me apetecía y me negué. Tu te empeñaste. Cuando me negué por segunda vez me cayó encima una lluvia de golpes. Nunca más me volvi a negar."

"No matan a los hombres. Matan a tu madre, a tu hermano, a tu amigo."

I, mica en mica, la poètica s'apodera de l'obra. La bellesa de les imatges salvatges, desenfrenades. El fluir de visions que semblen emanar de la cita inicial de Baudelaire, "Permíteme morder mucho tiempo tus trenzas, pesadas y negras. Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que me como los recuerdos."

I la Segona afirma que posava noms de pintors a totes les valls que es formaven en el cos de la Primera quan s'adormia: "el valle de tus tobillos, el valle de la corva de tus pantorrillas, el valle de tu cintura." Afirma, també, que li escrivia cartes d'amor que immediatament trencava en les quals li deia "cosas tan preciosas que sólo se puede leer en una carta." O també, com "después de golpearte me besaba la mano con la que lo había hecho. Si alguna vez me golpeabas tú intentaba besar la parte del cuerpo que me dolía." I la Primera li respon amb una pregunta: "¿Es posible que cada golpe fuera un beso?" I no cal dir res més...

"Voy a pensar en el dolor hasta que de tanto pensar en él el dolor pierda el sentido. El dolor, el dolor, el dolor, el dolor..."

El sexe i la mort; el dolor i la vida; i el passat que ens persegueix. Enrere queden les figures d'en Gunter i la Lucía, dues víctimes pretèrites que condueixen als personatges presents a l'estat en què es troben. Que potser, fins i tot, permeten acceptar (justificar?) el seu comportament visceral.

Una obra simbólica i poderosa en la qual hi sobren les referències a músics i pintors. Però tots sabem que la combinació excés i cultura agrada molt entre els crítics. Potser per això en trobem tant sovint (i de manera tan gratuïta) a tantes peces...
____________
Angélica Liddell, Morder mucho tiempo tus trenzas: las condenadas
començat_ 26/10/16  /  acabat_ 26/10/16

17 d’ag. 2016

Contra la libertad, Esteve Soler

Duríssima primera història sobre una Europa emmurallada que separa mares i fills. No gaire diferent al què trobem avui en dia, per descomptat, on els refugiats no poden entrar a la “terra promesa”. Però aquí, la separació és més extrema i la mare li recorda al fill tot el que hi ha a la banda “bona” de la barrera, totes les fites intel·lectuals i culturals assolides per Europa, tota la bellesa de les millors simfonies, quadres i edificis, la inspiració de les obres narratives i teatrals, la investigació dels científics... mentre a l’altra banda de la frontera, el fill malviu com un refugiat. L’humanisme del qual presumim, les nostres grans gestes per la humanitat, reduïdes a un mirar-nos al melic mentre a l’altra banda del mur el món agonitza. O potser som nosaltres els que estem agonitzant, vivint immersos en el nostre passat gloriós i oblidant què significa, de veritat, l’humanisme. I el fet que les assignatures de filosofia, literatura o música estiguin desapareixent dels nostres centres educatius no diu massa al nostre favor. L’humanisme no casa bé amb l’economia capitalista. Substituïm les classes de filosofia per classes d’emprenedoria i d’aquí uns anys tindrem la societat perfecta... submisa, obedient, consumista, idiota.

La segona història està centrada en el matrimoni, un estament que ja sortia a Contra el progrés. Allà, era tractat com un contracte pur i dur. Un paper legal que unia a dues persones durant un any i que després s’havia de renovar o trencar. Aquí, Soler planteja un dels dubtes claus del matrimoni: és un acte de llibertat o bé una imposició? Quan el mossèn ens diu “fins que la mort us separi”, vol dir que estem lligats de mans i peus? I, precisament d’això és del què es queixa la núvia d’aquesta història. Ella no vol aquesta imposició, així com tampoc vol (fent una deducció lògica a l’absurd) la submissió sexual a la qual la sotmet el seu futurible marit qui té preferència per la postura dels gossets i en dir-li “puta” mentre follen.
Tot plegat, una divertida crítica a les relacions de parella i als rols que prenem però, també, a la importància de les paraules que diem sense ser-ne conscients del seu significat.

La tercera història està ambientada en un món apocalíptic en el qual uns soldats s’amaguen dintre d’una cova. Però no estan sols, estan connectats amb el món exterior a través dels seus aparells. Reben missatges de sol·licitud d’amistat i “M’agrada” a les seves fotos de perfil i això els fa creure que el món no està tan malament, que un cop perdut el contacte humà directe, ens queda el caliu virtual. Però clar, tothom coneix la fredor dels aparells, la falsedat del món virtual, les ombres i aparences del què veiem en els nostres mòbils. Ombres de la realitat que es reflecteixen dins la caverna platònica dins la qual estem tots atrapats. I què passa quan intentem sortir-ne? Què els passa als protagonistes d’aquesta història? Doncs això.

La quarta història juga amb les preconcepcions, amb la generació d’unes expectatives que no es compleixen; l’extrañamiento d’en Buñuel. Ens exposa les perversions d’un individu que, contrari al què se’ns indueix a creure al principi,  no són sexuals sinó intel·lectuals: l’home, agafeu-vos fort, llegeix.

“Su marido ha tenido un brote de pensamiento independiente.”

El pitjor que pot fer un home, llegir. I, a sobre, llegir assaig! Si com a mínim s’acontentés amb les pentalogies pseudo-sexuals de moda, o amb els llibres de detectius escandinaus...

“Todavía recuerdo cuando todo el mundo hacía como que leía libros... hasta que entramos en razón y lo dejamos.” I la tecnologia ens hi ha ajudat molt en aquest abandonar l’aparentar que llegim. Ja no cal omplir estanteries de casa nostra amb llibres que no llegirem mai per fer veure que som el què no som. Comprar llibres ja no concedeix estatus social, com tampoc ho fa anar al teatre o mirar pel·lícules subtitulades. L’estatus social ens el garanteix el nostre compte corrent. Ara, els llibreters ja no es deuen trobar, com jo em vaig trobar en més d’una ocasió en el meu any a la Llibreria Geli, amb personatges lamentables que venien a comprar llibres gairebé a granel, segons la mida del llom i el color de les cobertes, perquè quedessin bé a les prestatgeries.


“Un casino es como un parque recreativo para ninos, con sus luces y colores... los adultos somos niños con deudas.”

I amb aquest començament relativament plàcid, s’amaga potser una de les històries més fosques i cruels de les set (el títol se’l disputarien aquesta història i la sisena). Els pensaments en veu alta d’una dona adinerada que té tot el què vol però necessita de deu mil pastilles per seguir endavant i de deu mil més per poder dormir a les nits. El món de les drogues legals que se’ns mostrava brillantment a Requiem for a Dream. Però ella, tot i la seva desídia, fredor, superficialitat i menyspreu vers la humanitat, no és la pitjor de la història. El pitjor és el seu marit, un economista, un inversor que es folla a nens petits i la convenç a ella que no hi ha cap mal en fer-ho. I ella, clar, ho acaba acceptant. “Lo que ocurre es que somos una sociedad hipócrita. Follarse a un niño es algo que siempre se ha admitido en las sociedades complejas.” El què passa és que aquí neix el gran dubte de l’ètica: fins on són legítimes les meves accions? Sóc lliure de fer tot allò que vull o bé existeix la llibertat de l’altri que coerciona, i ha de coercionar, la meva llibertat?
I la gràcia del text de l’Esteve Soler és que no intenta respondre aquestes preguntes. No cau en el parany adoctrinador i pretén mostrar-nos com hem de viure les nostres vides. Això hauria estat un gran error. L’important d’aquestes preguntes, com tantes altres preguntes importants a la vida, és que ens les formulem, que ens les plantegem i aquest sol fet ja ens hauria de fer replantejar i modificar els nostres comportaments.

La sisena història ens mostra l’abús del món tèxtil. Amb la ironia i causticitat característiques, Soler presenta un individu que té a centenars de treballadors amagats sota el vestidor de la seva dona, la sala més gran de la casa. Allà sota, cusen i tenyeixen roba com esclaus, però ell creu que són feliços. O els vol fer creure que ho són. “La gente sabe que las fábricas son fiestas y que el niño que hizo su camiseta era un niño que tenia bichos en el agua que bebía, pero que era un suplemento nutricional que le daba energía, y que si golpeaban al niño para que fuera más rápido era para hacer música con el contacto de la madera contra la piel.”
Perquè, en el fons, a ells els agrada anar tots entaforats en una furgoneta sense finestres cap a treballar (Inditex fleta busos diaris pels seus treballadors des de Barcelona a Tordera) o compartir un pis de 25 m2 amb 10 persones més (el sou mitjà d’un treballador de logística d’una empresa tèxtil a Catalunya és de 700 euros, tenint en compte els lloguers de molts habitatges, necessiten compartir pis per sobreviure, ja sigui amb companys de feina, amics, o pares i avis). I això ho saben els bondadosos i magnànims empresaris que els concedeixen un sou mensual que “equivale a cinco jerseis en las tiendas”. Imagineu-vos quin luxe. I això a dintre d’Europa. Si en sortim, si mirem les condicions dels treballadors tèxtils a llocs com Turquia, el Marroc, la Índia i la Xina (principals productors de tota la roba que portem) les coses empitjoren. El sou mig/alt a la Xina, a les fàbriques legals, s’entén, és d’uns 3.000 yuans, uns 400 euros per jornada completa de vuit/deu hores diàries, de sis dies a la setmana i si alguna festa nacional cau entre setmana, la recuperen el diumenge. Si tenim en compte que la vida a la Xina ha pujat moltíssim de preu en aquests darrers anys, que els pisos a Shanghai costen uns 3.000 o 4.000 yuans si ets xinès (a partir dels 7.000 si ets estranger), i que segurament seran pisos sense lavabo ni cuina pròpies; que a les cantines on abans es menjava per 5 yuans ara en necessites 12, que els cotxes són un luxe a l’abast de molt pocs, que a Shanghai els taxis baixen la bandera als 14 yuans... no vull ni imaginar en quines condicions estan aquells que treballen en fàbriques il·legals.
Però, encara que resultés que no tot és tan bonic com volen que ho sigui els empresaris, encara que els nens no gaudissin cosint 15 hores diàries, encara que no se’ls cremés la pell amb els tints tòxics que utilitzen i que després aboquen als rius d’on tots en treuen l’aigua per cuinar els fideus i l’arròs i hi renten la roba provocant malformacions en poblacions senceres (com es mostra a The True Cost) “no vamos a permitir que un poco de muerte, saqueo y horror nos hagan perder unas magníficas ofertas, ¿verdad?”


I l’obra acaba amb una imatge poètica, trista, però de gran bellesa. Amb un crit de frustració, de ràbia cap a la realitat que ens estan obligant a viure, cap a la devastació provocada pels bancs, els polítics i les immobiliàries, per la quantitat de gent que s’ha suïcidat (i que ho segueixen fent malgrat el silenci imposat institucionalment ens els mitjans de comunicació que ells justifiquen apel·lant al possible efecte crida, tot i que potser es refereixen a la por a la crida a les armes, al dir “ja n’hi ha prou!”) ofegats per hipoteques abusives que no poden tornar, per desnonaments que els han deixat al carrer i sense esperances de sobreviure. I de debò que seria bonic poder retre un homenatge a aquestes víctimes del govern, a tots aquests a qui han enganyat i robat burdament. Però sabem que aquest text és ficció i que, en el fons, tots seguim egoistament endavant amb les nostres vides com la protagonista de la cinquena història, que s’empastilla per acceptar-ho tot, o com la de la sisena història, que no permetrà que una mica de mort i horror li amarguin una bona tarda de compres. Perquè no hem d’oblidar mai les paraules d’Adorno, Horkheimer i els demés de L’escola de Frankfurt: som lliures de fer el que vulguem, som lliures de comprar aquesta televisió o aquesta altra, de comprar aquest mòbil (cada vegada menys perquè la dictadura Apple està eliminant aquesta llibertat) o aquest altra, de comprar aquesta camiseta o aquesta altra... però el què no som, és lliures de no comprar, de no consumir. Això mai.

3 d’ag. 2016

Middlesex, Jeffrey Eugenides

A vegades tens expectatives d'un llibre. No moltes ni molt grans. Potser ni tan sols molt bones, que fan que el vagis deixant per més endavant. Però llavors, quan el comences, descobreixes que no va exactament d'allò que havies intuït o t'havien dit... així, aquesta història d'un hermafrodita d'origen grec vivint als Estats Units, no ens parla tant d'aquesta realitat sinó de la història dels avis del "protagonista", de com van haver de fugir de Turquia davant la neteja ètnica dels turcs i començar de zero als Estats Units. La justificació d'Eugenides és que cal conèixer l'arbre geneològic del protagonista per a poder-lo entendre bé a ell. A mi em sona a excusa per poder explicar la història de Grècia emmascarant-la amb l'escàndol mercantilitzable de la història d'un hermafrodita.

"You used to be able to tell a person's nationality by the face. Immigration ended that. Next you discerned nationality via the footwear. Globalisation ended that."

"Part of the new production method's genius was its division of labor into unskilled tasks. That way you could hire anyone. And fire anyone." Aquest era el mètode Ford que en Lefty va trobar-se a la seva primera feina americana. Només nou anys deprés que la gent fou deshumanitzada per la producció en cadena: "people stopped being human in 1913. That was the year Henry Ford put his cars on rollers and made his workers adopt the speed of the assembly line."

"Maybe the best proof that the language is patriarchal is that it oversimplifies feelings."

No és fins a la meitat del llibre que s'arriba, finalment, a la història de la Calliope, la narradora hermafrodita de la història. I mica en mica, encara. Explicant com va creixent com una nena però com, amb l'arribada de la pubertat, s'adona que els pits no li creixen ni li ve la regla. És a dir, que no és com la resta de les seves companyes de classe i això li preocupa. Estem tan condemnats a voler pertànyer que quan ens sentim foranis patim.

"There is no evidence against genetic determinism more persuasive than the children of the rich."

I arriba el dia que la Calliope se n'adona que no és una dona. No sap encara què és, no coneix termes per definir-se i sense etiquetes se sent perdut, fora de lloc, anònim. I necessita de la mala praxis d'un metge per decidir fugir per evitar que l'operin per convertir-la en una dona. És a dir per estandaritzar-la, per obligar-la a formar part d'un ramat encara que no sigui amb el que ella s'hi sent més còmode. Comença aquí, la tercera part temàtica del llibre: Calliope a la carretera. I el llibre millora considerablement. Eugenides ens explica les aventures de Calliope fent d'auto-estopista i les seves desgràcies al parc quan per fi arriba a San Francisco que la condueixen al bar sexual d'en Job Prest i a exposar-se com a monstre pel plaer de clients anònims. De fet, una de les conclusions a les que arriben, desafortunadament, molts intersexuals o transgèneres. Aïllats de la societat com estan, invisibles per la resta de la humanitat, per desgràcia, les seves esperances d'ingressos econòmics, és a dir, de tenir una vida normal en aquesta societat que només es verifica a través dels diners, passen massa sovint per la prostitució i l'exhibicionisme més denigrants. I si no, penseu quants transsexuals o intersexuals coneixeu treballant de caixers de supermercat. O de bombers. O de mestres. O de banquers...

"When you travel like I did, vague about destination and with an open-ended itinerary, a holy-seeming openness takes over your character. It's the reason the first philosophers were peripatetic." És per això que s'afirma que 1 any a l'estranger equival a 4 anys a casa teva. Només cal una condició: l'obertura de mides. No podem anar pel món fent exactament el mateix que fèiem a casa, donant l'esquena a la nova realitat, ignorant el nostre nou entorn... i si em posés a enumerar la quantitat d'individus, per no dir energúmens, que m'he trobat a Shanghai en aquests 10 mesos que fa que hi visc que afirmen que ells mai mengen xinès o que no suporten els xinesos ni volen tenir-hi res a veure amb ells... no acabaria mai. Per això es creen guettos com Yonkang Lu, el career de bars d'estrangers  que són incapaços d'adaptar-se. Els mateixos que miren amb mals ulls a tots aquells que són diferents a ells, ja sigui per raça, sexe, religió o equip de futbol.
Als anys 70 a San Francisco, Calliope, rebatejada com a Cal, s'afegeix a un moviment alliberador amb una tasca d'igualar i normalitzar les diferents opcions de gènere i, per extensió, de maneres de viure i de pensar. Avui, més de 40 anys després, encara no s'han assolit els seus objectius.
_______________
Jeffrey Eugenides, Middlesex (Picador)
començat_ 26/06/16  /  acabat_ 28/07/16

21 de jul. 2016

A room of one's own, Virginia Woolf

Davant l'encàrrec de fer una classe sobre Dones i literatura, Virginia Woolf explica que podria parlar d'Austen, de Brönte i companyia, però això no seria suficient. Sempre queden elements pendents. Calen molt més que quatre noms per entendre la relació entre dones i literatura. Per tant, es proposa mostrar com ha arribat a la conclusió del tema ("A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction") per ensenyar tots els prejudicis i deduccions que li han conduït i que sigui l'audiència qui jutgi la correcció o l'error d'allò que diu.

Comença mostrant el masclisme i la intolerància del món acadèmic. Com li retreuen el fet que camina per un camí que només és pels homes, com li prohibeixen l'entrada a la biblioteca de la universitat perquè "ladies are only admitted to the library if accompanied by a Fellow of the College or furnished with a letter of introduction".

Després que li hagin denegat l'accés a la biblioteca d'aquesta facultat d'Oxbridge fictícia pel fet de ser dona, segueix la seva recerca entre amics i coneguts però, a l'endemà, va a Londres i pot accedir finalment a una biblioteca per remenar llibres sobre dones. I ràpidament arriba a una conclusió: els que els escriuen són tots homes i, a més, estan enfadats. Però per què? Si tenen tot el poder, si són els reis del patriarcat, per què estan enfadats? Potser, es planteja, quan el patriarca "insisted a little too emphatically upon the inferiority of women, he was concerned not with their inferiority, but with his own superiority. That was what he was protecting rather hot-headedly and with too much emphasis." Igual que quan el ric critica al pobre, ho fa per por que el pobre li prengui la seva riquesa.

"Literature is strewn with the wreckage of men who have minded beyond reason the opinions of others."

"Women live like Bats or Owls, labour like Beasts, and die like Worms" afirmava la duquesa de Newcastle, aquesta Margaret Cavendish que és un personatge curiós i que reclama ser examinat amb més atenció i amb qui em vaig topar per primera vegada llegint El mundo deslumbrante, de Siri Hustvedt.

"It is the masculine values that prevail. Speaking crudely, football and sport are "important"; the worship of fashion, the buying of clothes "trivial"." I aquesta idea, afegeix Woolf, es traspassa a la ficció: "this is an important book, the critic assumes, because it deals with war. This is an insignificant book because it deals with the feelings of women in a drawing-room."

"It is fatal for anyone who writes to think of their sex." Seguint la teoria dualista de la ment (tots posseïm una part masculina i una de femenina), Woolf reclama la cooperació de les dues parts. Deixar d'escriure llibres únicament masculins que no desperten l'interès femení i escriure llibres andrògins, mixes.

"We may prate of democracy, but actually, a poor child in England has little more hope than had the son of an Athenian slave to be emancipated into that intellectual freedom of which great writings are born." I això era tan cert llavors i allà, com ara i aquí. El mirage de la democràcia fa creure als pobres (d'esperit i d'economia) que tenen els mateixos drets i les mateixes possibilities que els rics i poderosos. Però quan arriba el moment de la veritat, quan els conflicts d'uns col·lideixen amb els conflictes dels altres, aviat han d'acceptar que no és així. I si aquests pobres han tingut la desgràcia afegida de néixer dones, doncs les seves oportunitats de ser disminueixen per mil. Abans i ara. Per molt que ens vulguin fer creure el contrari.
__________________
Virginia Woolf, A Room of one's own (Penguin)
començat_ 10/06/16  /  acabat_ 26/06/16

14 de jul. 2016

Burmese Days, George Orwell

"No European cares anything about proofs. When a man has a black face, suspicion IS proof." Afirma en U Po Kyin, el magistrat pretesament respectable que s'ha guanyat la posició a base d'estafes, suborns i traicions múltiples.
Des del començament, doncs, Orwell ens mostra la corrupció enquistada en el sistema polític de Burma. Com tothom estafa i manipula i només cal tenir diners i bons contactes per pujar de categoria i sortir indemne de totes les acusacions. Una mica com succeeix avui en dia en el govern espanyol, perquè ens en fem una idea.

L'imperialisme britànic més dèspota i racista, se'ns mostra brillantment en el segon capítol, quan entrem al Club d'Europeus. Un club on, per descomptat, els indis no hi tenen permesa l'entrada. Però, de sobte, apareix un article al diari dient que els temps estan canviant i s'ha d'acceptar indis d'altes categories al club, amb l'explosió d'odi, racisme i insults que això comporta entre els habituals. Individus que són com aquells "Englishmen -common unfortunately- who should never be allowed to set foot in the East." Personatges que no toleren que els seus criats indis parlin anglès correctament: "I can't stick servants who talk English". Individus lamentables que exporten la seva sobèrbia allà on van. I, ves per on, passejant pel centre de Shanghai, pels voltants dels bars d'occidentals, descobreixo que aquests individus imperialistes, tancats de ment, incapaços d'adaptar-se, integrar-se i donar gràcies al seu nou país d'acollida que els està omplint les butxaques, segueixen mirant amb menyspreu i, en el millor dels casos, condescendència, als locals. Ara, però, l'imperialisme ja no és únicament per nacions sinó que és un imperialisme econòmic i moral. Si a això que molts introdueixen aquí se n'hi pot dir moral i no consumisme pur.

"We seem to have no AUTHORITY over the natives nowadays, with all these dreadful Reforms, and the insolence they learn from the newspapers." I conclou: "they are getting almost as bad as the lower classes at home." On anirem a parar! Gent reclamant millores vitals!

"Beauty is meaningless until it is shared."

"You are free to be a drunkard, an idler, a coward, a backbiter, a fornicator; but you are not free to think for yourself." Tan cert llavors com ara. Mentre ens emborratxem, mirem el futbol, fem rues de celebració de títols d'altres que no paguen els mateixos impostos que nosaltres, matem els dies asseguts al sofà mirant el Facebook de semi-coneguts, omplim les terrasses dels bars i les sorres de les platges... tot va bé. Ara, que ningú s'atreveixi a pensar per ell mateix.

"When one does get any credit in this life, it is usually for something that one has not done."

"Like all men who have lived much alone, he adjusted himself better to ideas than to people."

"Most people can be at ease in a foreign country only when they are disparaging the inhabitants." Certament, els occidentals afincats a la Xina (els maleïts "expats" que no immigrants com haurien de ser, perquè l'imperialisme comença en el llenguatge), només se senten còmodes quan critiquen els locals. Quan se senten superiors, millors, més civilitzats. Quan se saben forasters a tot el que observen que no els agrada. Llavors és quan més a gust es troben en el nou país. És la vergonya del narcissisme occidental al qual feia referència en Lipovetski. I, de fet, el llibre es pot resumir així, en la descripció detallada de la decadència de l'home occidental. El triomf del narcissisme, de l'egoisme, de la depravació i del sentiment de superioritat auto-otorgat. La vergonya de la humanitat que, malgrat el pas del temps, es incapaç d'aprendre dels seus errors i està condemnat a repetir-los una i altra vegada.
_______________
George Orwell, Burmese Days (Penguin)
començat_ 8/05/16  /  acabat_ 9/06/16