13 de gen. 2019

Dramatic snippets/Pulgas dramáticas, José Moreno Arenas

Vet aquí una mena de deute contret no per cap pressió económica ni pels favors impositius que reclamen de ser retornats, sinó per l'agraïment. Pel record que l'arribada puntual del missatge d'en José Moreno Arenas felicitant-me el nadal, desperta dins meu. Per aquell cap de setmana del 2013 viscut a Albolote. Per conèixer-lo a ell, al seu món, a la seva família, a la Carmen Pombero (forània en aquell món com jo). Per dos dies de teatre i complicitats. Per les ganes d'aprofundir més en l'obra de Moreno Arenas però incapaç per les casualitats de la vida, és a dir, pels desplaçaments, els canvis de residència, de feina, de món... ara, però, ha arribat el moment. Ara sí. M'endinso novament al món d'en Pepe Moreno.

La llamada té una forta ressonància a en Calders. Als contes breus que omplien les Cròniques de la veritat oculta, formats de moments quotidians que desemboquen en l'absurditat per mostrar la incomunicació que patim. I aquí, no cal dir-ho, Moreno Arenas ho retrata perfectament.

Les peces més breus, les més puces de totes, comparteixen un element comú: juguen amb (és a dir, alteren) les expectatives del públic/lector. Les escenes sense diàleg en les quals identifiquem accions, presuposen comportaments, en la seva majoria acaben amb sorpresa. Amb el trencament de les regles del joc i amb la provocació vers l'espectador.

La cantante, tal i com ja posava de manifest Polly J. Hodge al pròleg, ens fa plantejar fins a quin punt la nostra vida és una representació. Fins a quin punt ens amaguem rere màscares i disfresses per passar els nostres dies. Tan aviat interpretem el paper del treballador com de l'amic, com de la parella, com el de pare, com el de l'expert crític, com el de fill... però qui som nosaltres realment?

Qui és en José Moreno Arenas dramaturg de renom internacional amagat rere un funcionari d'ajuntament granadí? I potser no ho arribem a saber mai, com mai arribem a conèixer a ningú del tot, però per sort tindrem els seus textos per gaudir de la seva sorna tan necessària.
_____________
José Moreno Arenas, Dramatic snippets/Pulgas dramáticas (Ediciones de Gestos)
començat_ 28/12/17  //  acabat_ 28/12/17

Hitting (on) women, Ovidia Yu

Tots, o gairebé tots, ens creiem alliberats del nostre passat. De la part del passat de la qual ens hem volgut alliberar, clar. Aquella que té a veure amb parelles, amics i companys que ja fa molt que ho han deixat de ser. I d'això va aquesta obra: de com la DONA descobreix que qui havia estat la seva parella fa més de 20 està morta. I clar, això ho remou tot, li fa replantejar la seva situació present i repassar els errors passats en un diàleg amb la parella morta.

"So you're happy. So comfortably happy and settled that 20 years after we split up, you're thinking of going all the way to San Francisco to look at a jar full of my ashes? You're such a lousy liar you can't even lie to yourself."

"Mothers don't know what they're doing, most of the time. Once you accept that, life becomes much simpler."

Una història d'abusos sexuals i de poder. D'una protagonista víctima d'un ex que l'apallisava, l'humiliava i la sotmetia. D'una família que la menystenia, d'un llogater que abusava d'ella... la història d'una modesta redempció, de l'inici d'una nova vida.
_____________
Ovidia Yu, Hitting (on) women (Epigram books)
començat_ 4/12/17  //  acabat_ 26/12/17

23 de set. 2018

Els micromecenes, Alberto Ramos

La ironia de l'Alberto Ramos no només no es perd amb els anys (ja en fa 5/6 que ens coneixem literària i personalment) sinó que s'intensifica. Vegis com a prova irrefutable El hombre del frac i Els últims dies de Clark K. Potser perquè compartim molts referents, els generacionals i els deformatius per professió, però la qüestió és que gaudeixo veient com la seva ironia creix en aquest text que s'endinsa en la política, en les promeses electorals, en els referèndums, les terceres vies, els plans D... sense fer-ho del tot. Com a temes paral·les al tema principal: el tatuatge que en Txema es vol fer de la cara de la Sílvia (futurible líder del partit) en el penis. Aquest és el plantejament de l'obra. I el desenvolupament és pur Ramos. Barreja de cinisme, Kafka, contemporaneïtat i absurd.

Ara no recordo fins a quina fase del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta va arribar amb aquesta obra, però en puc entendre la bona acollida que va tenir. No només és una sàtira sobre la inhumanitat que poden mostrar els polítics, molt més interessats en els vots que no les persones, sinó que a més també planteja la penúria que viu el sector artístic, obligat a recórrer a campanyes de micromecenatge per poder tirar endavat qualsevol projecte (ja sigui l'enregistrament d'un CD o el cost del tatuatge d'en Txema). Perquè, tal i com afirma l'Alberto, desenganyem-nos, en la gran majoria dels casos, els micromecenes no ho són per interessos artístics ni altruïsme creatiu sinó que són únicament els amics i familiars. Són les noves participacions als números de Nadal que veníem per a costejar-nos el viatge de final de curs d'EGB. Petites extorsions a aquells que ens estimen sense preguntes. Perquè, què en farà la iaia Milagros (per part de la Sílvia) de la foto del penis tatuat d'en Txema que ell envia com a agraïment contractual a tots els micromecenes? Què en faràn tots els altres, de fet. El mateix de sempre: pagar i callar.
_______________
Alberto Ramos, Els micromecenes 
començat_ 5/12/17  //  acabat_ 5/12/17

9 d’ag. 2018

The silence of the kittens, Ovidia Yu

Ja sigui per la quantitat de gats abandonats pels carrers de Shanghai, per la solitud que pot experimentar l'immigrant de tant en tant estant a 10.000 Km de casa, però la qüestió és que gran part dels meus coneguts internacionals a Xina han acabat adoptant un gat. Amb tot el que això implica: vacunes, problemes de trasllat de l'animal a un altre país... Potser per això puc simpatitzar una mica més amb aquesta història que utilitza els gats com a metàfores, millor o pitjor trobades, de les relacions humanes. Però potser fins aquí arriba el meu apreci d'aquesta obra.

Una peça que gira una i altra vegada sobre el mateix tipus de jocs, sobre les metàfores amb gats explicades per diferents personatges en diferents situacions però que, totes, venen a ser la mateixa i que es poden resumir amb les últimes frases de l'obra, quan la metàfora esdevé política i qüestiona el tipus de país que estan construïnt els seus governants, basat en l'esterilització absoluta, la higiene, la manca de contacte...  una interessant i necessària reflexió davant les ciutats i els països que s'estan netejant la cara a base de foragitar tot allò que no els hi agrada. Però la pregunta inevitable és: feien falta tantes voltes per arribar aquí?
_____________
Ovidia Yu, The silence of the kittens (Epigram Books)
començat_ 14/11/17  //  acabat_ 18/11/17

11 de juny 2018

Life choices, Ovidia Yu

"Sometimes we can't tell which of our choices is going to make that big difference. Sometimes we aren't even aware we've made a choice until much later -or when it's too late." O, a vegades, sembla que tot siguin decisions transcendentals, que, constantment, ens trobem davant disjuntives de gran significància i que, prendre una decisió, implicarà prendre'n moltes d'altres futures, però que no prendre'n cap és, també, prendre una decisió...

"The first half of my life I must study hard at stupid subjects I can't stand so that the rest of my life I can slave hard at some stupid job I can't stand." D'aquí la importància que els joves es plantin i escollin estudiar (o no estudiar) allò que volen. Que no escoltin a aquells que només els volen imposar camins que no són els seus. Altrament, només faran que perllongar la tristesa i frustració dels seus pares una altra generació.

Un llarg monòleg intercalat amb gravacions de veu d'altri que ens mostra el pas de la infantesa al món adult. De les pressions per estudiar, per prosperar, per llaurar-se un futur, als neguits per un món laboral injust, abusiu, sexualitzat, on la dona massa sovint és objectificada, si no vexada directament.

El problema d'aquesta obra és que la gran majoria dels seus elements són previsibles. Les "Decisions vitals" o "de vida" del títol, s'entrelluquen 10 pàgines abans que passin. I, per afegir llenya al foc, alguns comentaris poden resultar tan previsibles que resulten irritants. Com l'enrecordar-se de la mare un cop descobreix que en Reggie l'està enganyant amb una altra: de veritat que el pensament que li ve al cap és, "li hauria d'haver fet cas a la meva mare?" La meva relació se'n va en orris però l'únic que hom pot pensar és en que hauria d'haver escoltat a la seva mare i no haver deixat mai l'escola? De debò?

Per no dir res del final, plagat de consells i flors i violes... si en parlés, potser em tancarien el blog.
____________
Ovidia Yu, Life choices (Epigram books)
començat_ 11/11/17  / /  acabat_ 12/11/17

8 de juny 2018

Breastissues, Ovidia Yu

A vegades els títols de les obres ja ens indiquen tot el què passarà. Tot. No només una breu insinuació temàtica sinó el contingut íntegre del text. Aquest binomi lingüístic, breast tissues i breast issues, ja ens diu que l'obra abordarà el tema dels pits en tant que element de feminitat, d'identitat, de creació de personalitat (idees esgrimides pels defensors de les operacions d'augment de pit), però també en tant que causants de problemes mèdics, de bonys inesperats apareguts en el pitjor moment.

Hi ha qui opina que les dones tenen millor assimilades les seves diferències pectorals que no pas els homes les seves discrepàncies fàl·liques. Que ja no importa la mida dels pits, que ningú s'avergonyeix del seu cos... llàstima que no sigui del tot cert. Que encara s'hagin de retocar amb photoshop les glàndules mamàries de la Keira Knightley per donar la cara (la cara i prou?) a la marca Chanel. I quan analitzem el tema a Àsia, les conclusions encara són més nefastes i esfereïdores. Fa por passejar per Garoso Hill de Seül i observar desenes de noies amb diferents parts del cos embenades, mirant botigues mentre fan temps per la visita al metge que els ha de deixar enllestit el nas, els pòmuls, els ulls, els pits... I pel què diu la Ovidia Yu, Singapur no sembla estar molt millor. "I can't imagine losing one breast! How will her husband feel about it! It's terrible! She'll never be able to wear any kind of low-cut neckline ever again!"

I, malauradament, en alguns instants l'obra deriva cap a una mena de pamflet mèdic explicatiu sobre què és un càncer de pit, com evoluciona, com es pot detectar... i irrita. Irrita que ens tractin com a nens. Que ens alliçonin. Que ens adoctrinin. Però bé, paciència, potser el públic potencial d'aquesta obra necessita d'aquesta mena de missatges. Ho desconec. Però, davant del dubte, sempre del bàndol de l'autor/a.
______________
Ovidia Yu, Breastissues (Epigram books)
començat_ 15/10/17  //  acabat_ 16/10/17

31 de maig 2018

Love calls, Ovidia Yu

Comèdia lleugera amb alguns elements foscos que ajuden a crear una sensació de contrast. Si no fos així, escenes previsibles com la de la Mia a l'ordinador parlant (practicant cibersexe) amb un nou desconegut mentre en Harry va dient al públic com n'és d'innocent i de poc experimentada amb els homes, serien gairebé insuportables. Per sort, la melangia de la Sandra, la tristesa que desprén el seu locutori amorós de ràdio, fan que l'obra assoleixi un equilibri adequat. No brillant, però sí suportable.

"You can think you know somebody. You may care for somebody. And still have no frigging idea what's going on inside her head."

I l'obra es desenvolupa amb aquella sensació d'estar veient un "Love actually" o qualsevol altra comèdia romàntica a l'ús. Sense girs inesperats, amb personatge i relacions planes que desemboquen exactament allà on ja havíem previst que ho farien des del primer segon. Un badall perllongat.

Veient que aquesta és la primera obra en la què Yu s'allunya del format més narratiu i de múltiples personatge, potser caldria que hi tornés.
____________
Ovidia Yu, Love Calls (Epigram books)
començat_ 14/10/17  //  acabat_ 14/10/17