8 de jul. 2017

The way of all flesh, Samuel Butler

Hi ha llibres que són com penyores d’una època: retrats fidels d’allò que està passant i que, ja sigui per distància geogràfica o temporal, no podem veure. Aquest llibre n’és un clar exemple. Butler mostra amb necessària ironia la ridiculesa d’una època plena de tradicions caduques i conceptes erronis.

“Every man’s work, whether it be literature or music or pictures or architecture or anything else, is always a portrait of himself, and the more he tries to conceal himself the more clearly will his character appear in spite of him.”

La família Pontifex com a paradigma de la burgesia amb aires de grandesa, dels adinerats que somien amb la noblesa, on les aparences són tant o més importants que la realitat, on els fills són projectes de millora social, emblemes d’un estatus que es vol assolir, però mai criatures estimades ni volgudes.

“Sensible people get the greater part of their own dying done during their own lifetime.”

I l’Ernest, l’hereu de la casa, és l’exemple de la persona perduda i insegura a qui els seus pares l’empenyen al sacerdoci. I així l’Ernest va passant anys a l’escola, intentant aprendre com viure entre les experiències reals i les doctrines falses que rep fins que es gradua i el traslladen a una església de Londres. On, no cal dir-ho, no triga gaire en adonar-se que no hi pertany.

“Half the vices which the world condemns most loudly have seeds of good in them and require moderate use rather than total abstinence.” El terme mig socràtic.

“People almost always want something external to themselves, to reveal to them their own likes and dislikes." Pot ser que ja ho intuïm però necessitem que vingui algú altre i ens ho digui. Així d’insegurs som. I així d’insegur és l’Ernest qui, després de passar breument per la presó, es qüestiona si vol seguir sent un home de fe. De fet, ni s’ho qüestiona.

“They put a gipsy or fortune-teller into prison for getting money out of silly people who think they have supernatural powerwhy should they not put a clergyman in prison for pretending that he can absolve sins, or turn bread and wine into flesh and blood of One who died two thousand years ago?”

“I want to put the children where they will be well and happy, and where they will not be betrayed into the misery of false expectations.” Es planteja l’Ernest després de trobar-se sol, separat d’una dona amb qui en realitat no es va arribar a casar perquè ella ja estava casada amb un altre, i totalment pobre. I el seu és el dilema que molts pares haurien de tenir. És el que, en el fons, ens plantegen a la pel·lícula Captain Fantastic: què fer? Mantenir als fills en una bombolla d’il·lusions que un dia es trencarà i el dolor sera més gran o bé aconseguir que siguin feliços i que els somnis els vagin arribant mica en mica i en la mesura que siguin realitzables? Està clar que en formular la pregunta així ja l'he repost. 
És la diferència, com tant bé s’explica a la pel·lícula, entre celebrar una festivitat inventada, basada en unes tradicions impossibles de demostrar-ne la seva veracitat i festejar el naixement d’algú que potser va existir o no, però a qui està clar que li atribuim molt més del que pot abarcar (nadal) o bé celebrar el naixement d’algú real, que de fet encara està viu i que ha fet molt més pels drets humans que no molts d’altres sants junts (Noam Chomski day)  

“The man to fear is he who goes at things with the cocksureness of pushing vulgarity and self-conceit.”   
_______________
Samuel Butler, The Way of all Flesh (Penguin)
començat_ 19/11/16  /  acabat_ 14/5/17 
                  



1 de jul. 2017

El traster, Anna Punsoda

Amb un començament insegur, no per l’estil narratiu sinó pel contingut que sembla fregar perillosament la narrativa adolescent per uns instants, el text va agafant força i mostra frases curioses.

“En Pau Escarp tenia un nen, dues nenes i un bony als testicles que calia analitzar.”

“Quanta desgràcia ha portat el cristianisme al món. Abans se sacrificava algú, com més estimat millor, per satisfer als déus. Després va arribar Jesús i tothom se sacrifica a si mateix per als altres. I així tots sacrificats i amargats.”



I la pregunta que es fa l’Abel sobrevola per tot el text: es pot ser un bon assassí a Barcelona? El clima (“no es pot matar la gent quan va amb bermudes i samarreta”) i la llum ho impedeixen. Potser per això ell n’és un de tant galdós que acaba recorrent a l’ajuda de la seva mare...

I la pregunta que em faig jo després de llegir el conte és: m’ha agradat? La estranya història d’aquest Abel, infantil, emasculat per la seva bellesa extrema, per les dones que se’l rifen, per la mare que no el deixa acabar de créixer... m’ha agradat?

I m'imagino que el fet d’haver-m’ho de preguntar ja em dóna la resposta.
______________
Anna Punsoda, El traster (L’Apuntador, Núvol)
començat_ 11/4/17  /  acabat_ 12/4/17



24 de juny 2017

Traduir Shakespeare, Joan Sellent

Fa uns anys, quan encara vivia a Barcelona, vaig tenir la fortuna d’assistir a una conferència d’en Joan Sellent al nou edifici de la Beckett a Poble Nou encara en construcció. Ara, tan lluny com n’estic d’allò que un dia va semblar casa, fa il·lusió poder aprofundir una mica més en les reflexions del traductor per excel·lència del teatre que es fa a Catalunya. I també em fa qüestionar la mida reduïda de la nostra cultura teatral que amb un de sol ja en tenim prou per a fer-ho tot...


1r Assaig: Entendre Shakespeare.

Llegit en el malaguanyat i menystingut Festival Shakespeare, nascut a Santa Susanna, traslladat a Mataró per anar a morir a Barcelona.

Les obres de Shakespeare, “si han passat al primer rang de la història del teatre i de la literatura no és simplement per les coses que diuen, sinó per LA MANERA COM LES DIUEN.” És a dir, l’equilibri entre “la complexitat conceptual i expressiva, i de l’altra, aquells components estètics que fan que les obres de Shakespeare no siguin simples cròniques ni tractats filosòfics, sinó unes obres d’art de primera magnitud.” La importància, tantes vegades menys tinguda, del llenguatge.

En el moment de traduir “la simplificació dels components retòrics és un dels peatges que s’han de pagar al servei de la immediatesa del text, però es tracta de mirar que el preu d’aquest peatge no es dispari excessivament.” I, malauradament, hi ha molts traductors a qui sembla no importar-los pagar un preu molt elevat i ens trobem amb obres que han perdut la força, l’encant i l’expressivitat amb l’excusa de l’actualització del text. I que quedi clar: les actualitzacions no tenen perquè ser dolentes. Només cal fer-les bé.

“El vers no entrebanca, sinó que potencia la transmissió del missatge.”


2n Assaig: Paraula de Shakespeare

Jorge Luis Borges: “La ausencia de bambalinas obligó a Shakespeare, afortunadamente para nosotros, a la creación verbal de paisajes.” I de paisatges se’n poden crear de moltes maneres. Fa molts anys, la Björk creava paisatges emocionals mentre que quan teníem temps d’escoltar-los, la gent del Siglo XXI intentaven definir la música de la islandesa com a paisatges sonors. La fal·lera era tan gran, que aquesta idea de la creació de paisatges va ser un dels punts de partida de la meva tesi de final de carrera: Music in Words: the relationship between music and written language in The Wire magazine Diguem que tant el tema com el format del meu treball va confondre en iguals mesures als meus professors de l’encotillada University of Stirling…
Avui en dia, però, sembla que ja ens conformem amb els paisatges virtuals de les pantalles dels nostres mòbils.


3r Assaig: Un foraster que ve sovint a casa

Un dels conceptes que més es repeteixen en les conferències d’en Sellent és el de l’elecció: el traductor està forçat a escollir, a prendre decisions. Davant d’un text a traduir, el traductor “sap que s’haurà de decidir per un dels dos o més camins possibles, i que una cosa o altra es perdrà pel camí.”

“El traductor és sempre, inevitablement, el primer intèrpret del text que ha d’arribar a l’escena.” Ha de saber si aquelles paraules funcionen més enllà del paper; si poden arribar a l’audiència correctament o no. I, especialment, en el cas d’en Sellent que, com ell no es cansa de repetir, fa traduccions per escena, no per publicacions i, per tant, cal que els seus textos tinguin qualitat oral encara que això impliqui perdre en tecnicismes i academicismes que reclamarien d’una lectura pausada.

Quan vaig estrenar The Kitchen a Nova York, vaig adonar-me que era un text massa feixuc per a ser llegit a la lleugera, que una lectura dramatitzada només n’exposava alguns detalls però feia passar per alt, fins i tot ignorar, d’altres. De fet, ningú va entendre el final de l’obra. Ningú ho ha fet encara. Ni abans del taller de reescriptura del IATI Theater ni després de la representació. No cal dir que la cara dels actors quan els hi vaig explicar era per veure-la. Llàstima, però, que ho vaig haver d’explicar i no ho van poder extreure del text. Culpa meva? Segurament.
___________________
Joan Sellent, Traduir Shakespeare (L’Apuntador, Núvol)

Començat_ 17/1/17  /  acabat_ 10/4/17