9 d’ag. 2018

The silence of the kittens, Ovidia Yu

Ja sigui per la quantitat de gats abandonats pels carrers de Shanghai, per la solitud que pot experimentar l'immigrant de tant en tant estant a 10.000 Km de casa, però la qüestió és que gran part dels meus coneguts internacionals a Xina han acabat adoptant un gat. Amb tot el que això implica: vacunes, problemes de trasllat de l'animal a un altre país... Potser per això puc simpatitzar una mica més amb aquesta història que utilitza els gats com a metàfores, millor o pitjor trobades, de les relacions humanes. Però potser fins aquí arriba el meu apreci d'aquesta obra.

Una peça que gira una i altra vegada sobre el mateix tipus de jocs, sobre les metàfores amb gats explicades per diferents personatges en diferents situacions però que, totes, venen a ser la mateixa i que es poden resumir amb les últimes frases de l'obra, quan la metàfora esdevé política i qüestiona el tipus de país que estan construïnt els seus governants, basat en l'esterilització absoluta, la higiene, la manca de contacte...  una interessant i necessària reflexió davant les ciutats i els països que s'estan netejant la cara a base de foragitar tot allò que no els hi agrada. Però la pregunta inevitable és: feien falta tantes voltes per arribar aquí?
_____________
Ovidia Yu, The silence of the kittens (Epigram Books)
començat_ 14/11/17  //  acabat_ 18/11/17

11 de juny 2018

Life choices, Ovidia Yu

"Sometimes we can't tell which of our choices is going to make that big difference. Sometimes we aren't even aware we've made a choice until much later -or when it's too late." O, a vegades, sembla que tot siguin decisions transcendentals, que, constantment, ens trobem davant disjuntives de gran significància i que, prendre una decisió, implicarà prendre'n moltes d'altres futures, però que no prendre'n cap és, també, prendre una decisió...

"The first half of my life I must study hard at stupid subjects I can't stand so that the rest of my life I can slave hard at some stupid job I can't stand." D'aquí la importància que els joves es plantin i escollin estudiar (o no estudiar) allò que volen. Que no escoltin a aquells que només els volen imposar camins que no són els seus. Altrament, només faran que perllongar la tristesa i frustració dels seus pares una altra generació.

Un llarg monòleg intercalat amb gravacions de veu d'altri que ens mostra el pas de la infantesa al món adult. De les pressions per estudiar, per prosperar, per llaurar-se un futur, als neguits per un món laboral injust, abusiu, sexualitzat, on la dona massa sovint és objectificada, si no vexada directament.

El problema d'aquesta obra és que la gran majoria dels seus elements són previsibles. Les "Decisions vitals" o "de vida" del títol, s'entrelluquen 10 pàgines abans que passin. I, per afegir llenya al foc, alguns comentaris poden resultar tan previsibles que resulten irritants. Com l'enrecordar-se de la mare un cop descobreix que en Reggie l'està enganyant amb una altra: de veritat que el pensament que li ve al cap és, "li hauria d'haver fet cas a la meva mare?" La meva relació se'n va en orris però l'únic que hom pot pensar és en que hauria d'haver escoltat a la seva mare i no haver deixat mai l'escola? De debò?

Per no dir res del final, plagat de consells i flors i violes... si en parlés, potser em tancarien el blog.
____________
Ovidia Yu, Life choices (Epigram books)
començat_ 11/11/17  / /  acabat_ 12/11/17

8 de juny 2018

Breastissues, Ovidia Yu

A vegades els títols de les obres ja ens indiquen tot el què passarà. Tot. No només una breu insinuació temàtica sinó el contingut íntegre del text. Aquest binomi lingüístic, breast tissues i breast issues, ja ens diu que l'obra abordarà el tema dels pits en tant que element de feminitat, d'identitat, de creació de personalitat (idees esgrimides pels defensors de les operacions d'augment de pit), però també en tant que causants de problemes mèdics, de bonys inesperats apareguts en el pitjor moment.

Hi ha qui opina que les dones tenen millor assimilades les seves diferències pectorals que no pas els homes les seves discrepàncies fàl·liques. Que ja no importa la mida dels pits, que ningú s'avergonyeix del seu cos... llàstima que no sigui del tot cert. Que encara s'hagin de retocar amb photoshop les glàndules mamàries de la Keira Knightley per donar la cara (la cara i prou?) a la marca Chanel. I quan analitzem el tema a Àsia, les conclusions encara són més nefastes i esfereïdores. Fa por passejar per Garoso Hill de Seül i observar desenes de noies amb diferents parts del cos embenades, mirant botigues mentre fan temps per la visita al metge que els ha de deixar enllestit el nas, els pòmuls, els ulls, els pits... I pel què diu la Ovidia Yu, Singapur no sembla estar molt millor. "I can't imagine losing one breast! How will her husband feel about it! It's terrible! She'll never be able to wear any kind of low-cut neckline ever again!"

I, malauradament, en alguns instants l'obra deriva cap a una mena de pamflet mèdic explicatiu sobre què és un càncer de pit, com evoluciona, com es pot detectar... i irrita. Irrita que ens tractin com a nens. Que ens alliçonin. Que ens adoctrinin. Però bé, paciència, potser el públic potencial d'aquesta obra necessita d'aquesta mena de missatges. Ho desconec. Però, davant del dubte, sempre del bàndol de l'autor/a.
______________
Ovidia Yu, Breastissues (Epigram books)
començat_ 15/10/17  //  acabat_ 16/10/17

31 de maig 2018

Love calls, Ovidia Yu

Comèdia lleugera amb alguns elements foscos que ajuden a crear una sensació de contrast. Si no fos així, escenes previsibles com la de la Mia a l'ordinador parlant (practicant cibersexe) amb un nou desconegut mentre en Harry va dient al públic com n'és d'innocent i de poc experimentada amb els homes, serien gairebé insuportables. Per sort, la melangia de la Sandra, la tristesa que desprén el seu locutori amorós de ràdio, fan que l'obra assoleixi un equilibri adequat. No brillant, però sí suportable.

"You can think you know somebody. You may care for somebody. And still have no frigging idea what's going on inside her head."

I l'obra es desenvolupa amb aquella sensació d'estar veient un "Love actually" o qualsevol altra comèdia romàntica a l'ús. Sense girs inesperats, amb personatge i relacions planes que desemboquen exactament allà on ja havíem previst que ho farien des del primer segon. Un badall perllongat.

Veient que aquesta és la primera obra en la què Yu s'allunya del format més narratiu i de múltiples personatge, potser caldria que hi tornés.
____________
Ovidia Yu, Love Calls (Epigram books)
començat_ 14/10/17  //  acabat_ 14/10/17

19 de maig 2018

Journey's end, R. C. Sheriff

De tant en tant començo a llegir una obra de teatre bèl·lica. (Each his own wilderness, The long and the short and the tallCroades)  Sense cap interès concret pel tema, ni cap devoció concreta a la idea (ni fins i tot respecte), però és així. I, en general, no em decepcionen. Sobretot aquelles que utilitzen la guerra com a excusa per parlar de la condició humana, de les nostres febleses i dels nostres errors, que en èpoques de crisi s'accentuen i es deixen veure encara millor. Aquelles obres que, com aquesta, tracten més sobre les persones que no sobre la guerra. Perquè aquí no importa per què estan lluitant aquests atrinxerats, no ens interessa de quina guerra es tracta, qui mata a qui o deixa de matar sinó que ens interessen ells, l'Osborne, l'Stanhope i els seus problemes d'alcoholisme i la seva por a que sàpiguen que és un covard; i en Raleigh que arriba al front per primera vegada sense saber molt bé què esperar-ne; i en Mason que s'esmera a preparar els àpats amb el poc menjar que té...

I, com ja anuncia el títol, arriba el final del viatge, el moment que alguns d'ells han d'anar a atacar directament als enemics. El moment que ho pot canviar tot. I tots ho veuen. S'acomiaden fent veure que no ho fan, intenten parlar de què sigui menys de l'operació imminent, de la por i el neguit que senten.

I, una vegada més, l'obra és interessant quan s'oblida de la guerra, quan serveix com a excusa argumental, però perd pistonada quan el conflicte bèl·lic passa a primer pla i cau en el sentimentalisme més previsible.
____________
R. C. Sheriff, Journey's end (Penguin)
començat_ 10/09/17  // acabat_ 6/10/17

10 de maig 2018

Playing mothers, Ovidia Yu

Una vegada més, Ovidia Yu fidel al seu estil de dones en un escenari buit explicant històries. Però, en aquest cas, és una mica diferent. Les dones parlen de les seves mares primer per contextualitzar d'on venen i, després, quan s'amplien les llums a la segona escena, les veiem a les tres compartint pis i parlant entre elles. I de què parlen? Doncs del fet que la criada filipina ha desaparegut després d'un part secret a la seva habitació i els ha deixat la criatura. Bé, jo també en parlaria d'això si em trobés en una situació semblant.

"When you are busy changing nappies and driving your children to tuition, nobody asks you what you are doing with your life."

Però al final la criatura de la criada perd protagonisme i passa a ser l'excusa per generar diàlegs i reflexions sobre què significa ser mare. Sobre la importància del fet, sobre les pressions i els esforços que comporta. I, en ocasions, Ovidia Yu l'encerta i les seves opinions són ben trobades, enginyoses i divertides; destapa una mica el vel que cobreix la maternitat i ens en deixa veure les seves misèries. D'altres, pequen de sentimentalisme, és a dir, de manca d'interès.

_____________
Ovidia Yu, Playing mothers (Epigram Books)
començat_ 22/09/17  // acabat_ 24/09/17

3 de maig 2018

Cinco horas con Mario, Miguel Delibes

Malgrat les diferències, sobretot temàtiques, el començament de la novel·la recorda molt a un Mrs Dalloway de la Virginia Woolf. La barreja de descripció simultània de personatges que van apareixent i desapareixentl’afegit dels diàlegs entre-tallats, com petits fragments només sentits a mitges; les reflexions de la protagonista… Ulysses també tenia aquests elements, però la sensació era diferent, més feixuga, més solemne. Aquí, com en el cas de Mrs Dalloway, s’hi respira un cert aire costumista més lleuger, més de dia a dia. Vegis sinó la reflexió de la Carmen sobre els seus pits (un tema recurrent al llarg de l’obra) que són massa grans per un dol.
Però, sobretot, destaca el brillant ús de la repetició. Delibes repeteix deliberadament frases senceres, accions senceres, per mostrar la monotonia del ritual mortuori i també per enllaçar-nos en el temps: els petons a galta i galta, les mateixes paraules de consol, el fet que el mort no sembla ni mort, més petons, més paraules de consol… Més endavant, sembla que el recurs de la repetició també es faci servir per reflexar més fidelment com funciona el pensament humà, que ens va fent retornar a temes que no s’han acabat de tancar.


Però comença el monòleg. Seguint les frases que en Mario havia subrratllat de la Bíblia, la seva dona va retreient-li pràcticament tot el que havia fet en vida. Que si no va saber entendre les virtuts de la guerra, que si s’ajuntava amb comunistes, que si reclamava masses llibertats, que si era incapaç de comprar-li un cotxe, que si s’estava carregant als pobres: “a los pobres les estais revolviendo de más y el día que os hagan caso y todos estudien y sean ingenieros de caminos, tú dirás dónde ejercitamos caridad (…) y sin caridad, adios al evangelio!”

“La juventud está perdida, unos por el twist y otros por los libros.”

 “Porque tú escribir bien, todo el mundo dice, pero de unas cosas que no entiende nadie y cuando se entiende, peor.”

Retrat brilliant de l’Espanya dels anys 60, amb intel·lectuals que lluitaven per un món millor, més igualitari, més digne, mentre la gran majoria només desitjava preservar la tradició temorosos dels canvis i de tot allò que semblava nou.

“Los intelectuales con sus ideas estrambóticas, son los que lo enredan todo (…) porque creen que lo saben todo pero lo único que saben es incordiar.”


“La Inquisición era bien Buena porque nos obligaba a todos a pensar en bueno, o sea, en Cristiano.”

“Entre hombre y mujer hay un instinto, y las chicas con principios, las honradas, las que somos como se debe ser, gozamos excitándole en los hombres pero sin llegar a mayores, mientras que las fulanas se van a la cama con el primero que pillan.”

La qualitat teatral de l’obra és impressionant. La força del personatge de la Carmen, les confessions que va desgranant de manera innocent, són genials. I, sobretot, el retrat cínic, càustic i directe d’una època d’ignorància i creences, de fe, religions i tradicions arcaiques. Tantes, que resulta impossible enumerar aquí tots els referents que aborda, tots els multiples temes que critica i que ho fa tant bé.

Després de tants anys de vorejar aquest llibre, de mirar-lo de reüll a l’estanteria, quina satisfacció haver-lo pogut llegir.    
____________________
Miguel Delibes, Cinco horas con Mario (Destino)
començat_   8/06/17 / / acabat_ 29/06/17