The Limp, Rafael Casal

Samuel Beckett, a les seves obres breus, proposava sovint considerar únicament parts dels personatges: la boca, els peus, la veu... enfocar la nostra atenció a aquests elements i oblidar la resta de l'individu. Fragmentar l'ésser en parts i mostrar-nos parcials, dividits, imperfectes. Rafael Casal proposa un acte semblant. Partint de la idea tripartita de l'individu marcada per Freud, mostra tres parts d'una mateixa persona: el cervell, el cor i el penis. O, en altres paraules, el pensament, les emocions i els impulsos. La racionalitat, la civilització i els instints.

"Love is no mythical, unexplainable mystery of humanity. It is an equation that either does or does not result the desired sum. The variables are three: passion, commitment and intimacy." (7)

Molt bona comparació d'una cita romàntica amb un procés de selecció de personal: "we have a position open. We are looking for somebody to fill it." (11) Tot i que, en realitat, l'home tendeix a ser qui pidola per una feina que també la volen 50 candidats més. Però segueix BRAIN: "do your interview in the correct order. Don't start with past work experience. Talk about what you can do for my company and what you think my company will do for you." (11) I conclou: "Ultimately, I am trying to gauge if you are looking for a career or if you are just looking to pad your resume." (11-12)

"That's why dads don't stick around now, 'cuz even God didn't think Dad was important enough to put in the picture. By contemporary standards... didn't God step in on another mothafucka's girl and knocked her up, and then left his ass to raise the baby?" (23)

Resulta interessant veuve com l'Amy, la ex-nòvia que al principi de l'obra semblava la criatura perfecta que cap d'ells podia oblidar (sobretot en HEART i en BRAIN), a mesura que l'obra evoluciona i els records retornen, anem descobrint que ni era tan bona, ni se l'estimaven tant.

En una mena d'exercici d'exorcisme, DICK i BRAIN li exposen records a en HEART perquè s'adoni que tot s'ha acabat. I ell ho veu, però no pot fer res per evitar seguir pensant en ella. És la seva naturalesa. I sobresurt aquest pacte entre en DICK i en BRAIN per actuar a l'esquena d'en HEART i ens fa plantejar que, efectivament, és possible actuar racionalment i instintivament sense posar-hi el cor en allò que fem.

"We live in a world of coexisting universes. You may think you care about everyone's universe but your actions tell us otherwise. In truth you only care about what dictates or disrupts, births or aborts something in yours." (42)

"This isn's just about the three of us being on the same page" (46) diu en BRAIN referint-se a l'amor. "It's about the six of us being on the same page. That's why love is such a miracle. Try to get six people to get along ALWAYS." (46) Com combinar les diferents parts de cada individu amb les d'un altre si, massa sovint, ja ens costa arribar a un accord amb (o acceptar) les nostres?

Un bon diàleg intern de l'individu tripartit que s'enfronta a la seva vida incapaç d'allunyar-se del passat. Una interessant proposta que, en alguns moments, peca una mica massa de caure en l'estètica més eslàpstica o vodevilesca però que, quan l'encerta, l'encerta de debò.
___________
Rafael Casal, The Limp (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 6/03/15  /  acabat_ 6/03/15

Sistema de la agresión, Sade

A la introducció, Noelle Châtelet ens diu que a l’època de Sade s’acaba amb “la metafísica tradicional y con sus conceptos abstractos; es la experiencia empírica e individual la que, de ahora en adelante, servirá de trampolín a la reflexión filosófica y al discurso teórico.” (8) És a dir, l’home comença a pensar des d’ell mateix i no en referència als déus, als universals i demés conceptes abstractes que entretenien les hores dels antics pensadors. Per això, seguint el raonament de Châtelet, prolifera la novel·la filosòfica, o la novel·la de pensament, aquella que no només narra unes accions, sinó que planteja unes reflexions.

“La idea de Dios es el único error que no puedo perdonar a los hombres.” (10) Aquest és l’ateïsme de Sade. Un ateïsme radical que s’adona que Déu ha estat substituït per la raó en molts casos i desitja canviar-ho.

Sobre el determinisme, diu Sade: “la educación, por más que haga, no cambia nada, y aquel que debe ser un malvado lo será con toda seguridad, por buena que sea la educación que le hayan dado, al igual que aquel cuyos órganos han sido dispuestos para el bien volará seguramente hacia la virtud, pese a que no haya tenido maestro.” (16) Però clar, ell aquí parla d’educació acadèmica, de formació. Lògicament, aquest tipus de coneixement adquirit no implica necessàriament una bondat o maldat en l’home i, per tant, en aquest sentit, pot ser certa la seva afirmació. Ara bé, si l’educació és més àmplia, si no és només un fet acadèmic, sinó social, el fet de dotar de normes de conducta i valors a l’infant, llavors la frase sàdica trontolla. Algú educat adeqüadament (ja sigui per pares, amics, professors, associacions…) serà una persona que tendirà al bé. Aquell in-educat estarà perdut i no tendirà al bé perquè no el coneixerà. Restarà en l’estat primitiu de l’ego freudià i només pensarà en ell mateix. Serà un animal, un ser egoista i cruel (com Nietzsche definia als infants) perquè no sabrà ser res més. El dubte és, com aplicar aquesta educació. Com fer que el nen perdi la seva instintiva necessitat de supervivència unipersonal i s’adoni, també, del valor de la col·lectivitat?

Seguint aquest raonament, Chatêlet diu que “las leyes instituidas por la sociedad le [parecen] a Sade una desviación y una contrariedad de los deseos naturales.” (18). I aquí ressona, una vegada més, Hobbes i el seu sempitern Homo homini lupus est.

“De ambos [el mossèn i el muribund] el más ciego es el que se pone una venda en los ojos y no el que se la quita. Tú edificas, inventas, multiplicas; yo, destruyo, simplifico.” (34) I ressona, aquí, Nietzsche i la seva filosofia del martell: no es tracta de construir un edifici teòric, es tracta de destruir el que ja tenim perquè està fonamentat en la mentida i l’engany.

Déu, “¿acaso me ha creado para darse el placer de castigarme sólo por haber elegido un camino del que no me deja ser el único responsible?” (40) Aquesta és una de les preguntes que més freqüentment s’haurien de fer aquells que s’omplen la boca de divinitats. I, de fet, és una que potser mai es fan. Fer-se-la seria acceptar la crueltat de Déu. O la seva ineptitud. O ambdues coses.

“Resulta muy frívolo decidir que una cinta teñida de color marrón sea efectivamente marrón; no hay nada real en ello más que nuestras convenciones.” (45) El món tal i com l’entenem i, sobretot, anomenem, és arbitrari, casual, producte de les nostres decisions. Sinó només cal plantejar-se perquè diferents cultures tenen paraules impossibles de traduir: l’orvallo gallec, les múltiples nomenclatures de la neu dels innuit… han adaptat el món a les seves necessitats i a la seva realitat. Com fem tots.

“Una cosa absolutamente incomprensible o absolutamente imposible de ser aprehendida por los sentidos pasa a ser inexistente.” (46) Però, “jo ara no veig el llit, si vaig a l’habitació, que hi serà el llit?” que plantejava a Tu i Jo. És a dir, l’absurd en el que cau l’empirisme radical.

No en volem saber res “de un dios todopoderoso, pero que jamás lleva a cabo todo lo que desea, de un ser soberanamente bueno y que no crea sino a descontentos, de un ser amante del orden, pero en cuyos dominios todo es desorden.” (55) Bona descripció de les principals contradiccions inherents al cristianisme: el dubte sobre el mal, sobre la llibertat, sobre la omnipotència divina… si Déu és bondat, per què accepta el mal? Per què tortura i és cruel? Si és tot poderós, per què permet els defectes i les imperfeccions? I l’excusa que això pertany als designis divins i que s’escapa a l’home d’entendre-ho ja no ens serveix. És el paral·lel de la resposta que el pare li dóna al fill insistent que pregunta “per què?” a tot: “perquè és així.”

“Vuestro teísmo ha hecho cometer muchos delitos, pero jamás ha evitado ninguno.” (57)

“Sobre la ignorancia y el miedo […] se basan todas las religiones.” (59) Por irracional, clar, por a la foscor, al buit, al no-res, a l’absurditat de l’existència, que fa cercar un puntal on recolzar-se.

Una bona deducció extreta de Juliette o las prosperidades del vicio: “los suplicios de la otra vida sería inútiles para los vivos, que no pueden presenciarlos.” (65) Aquest és el raonament epicurià: no hem de patir per la mort perquè ara estem vius i, un cop morts, o bé no sentim res i ja no patirem, o si bé sentim alguna cosa voldrà dir que no estem morts. Però segueix parlant Juliette: “serían inútiles para los condenados, pues en el infierno nadie se convierte y porque el tiempo de la pretendida misericordia de ese Dios ya no existe: de lo que se deduce que Dios, en el ejercicio de su venganza eterna, no tendría otro objetivo que el de divertirse e insultar a la debilidad de sus criaturas.” (65)

“Guardémonos bien de creer que la universalidad de una doctrina pueda jamás ser un título en su favor.” (67) O, dit en altres paraules, que pel fet de ser compartida una idea no cal que sigui necessàriament bona. Un exemple banal es veu en la lectura de certs llibres: pel fet que tothom llegeixi en Dan Brown o en Ken Follett no implica necessàriament que siguin bons. Com a molt implica que tenen una bona campanya de màrketing i que són de fàcil lectura.

“¿Plantaría en su jardín un hombre lleno de bondad un árbol que produjese frutos deliciosos pero envenenados y se contentaría con prohibir a sus hijos que los comiesen, diciéndoles que morirán si se atreven a tocarlos?” (73) pregunta Sade a través de Juliette. I continua: “si supiese que existe semejante árbol en su jardín, este hombre prudente y sabio ¿no habría tenido la delicadeza de derribarlo?” (73) Però no. Déu no talla l’arbre malgrat saber que l’home estarà condemnat. Aquest és l’argument sobre la maldat divina que molts han intentat rebatre apel·lant al lliure albir, al fet que Déu ha preferit donar llibertat d’acció a l’home, que pugui escollir, fins i tot, el mal, si així ho desitja. Un debat, clar, inacabable. El que és curiós, però, és veure l’engany de la dialèctica impresa. Quan Plató transcrivia (o inventava) els diàlegs socràtics, esdevenien bastant clars els mecanismes que utilitzava Sòcrates per a convèncer als seus interlocutors. I més, perquè ells sempre deien allò que ell volia que diguessin. Aquí passa el mateix. Juliette pot convèncer a aquells que la escolten perquè li responen allò que ella vol que responguin. En els diàlegs reals, el nostre interlocutor ben poques vegades té la delicadesa de respondre allò que més ens convé que respongui.

“¿Somos dueños de nuestros gustos?” (104) Pregunta el monjo Clement a Teresa. I el seu discurs prossegueix mostrant que la resposta és que no. Que som producte de la natura, afirma, i que estem configurats d’una manera, tenim uns desitjos i unes inclinacions, per culpa de com vam ser fets.

“La teoría del amor al prójimo es una quimera que debemos al cristianismo y no a la naturaleza.” (105) Una vegada més, Hobbes.

“Habéis creído que podríais hacer felices a vuestros pueblos aumentando el número de leyes, mientras que de lo que se trataba era de disminuir el de los crímenes.” (167) És la crítica del Sade més polític a la regularització de la societat, al fet que les lleis actuen en contra de la natura i això sí que és un crim que s’hauria d’evitar.

“El origen de nuestras pasiones y, en consecuencia, la causa de nuestras desviaciones depende únicamente de nuestra constitución física.” (176) afirma Sade mostrant un mecanicisme absolut, al més pur estil de La Mettrie. Culpabilitzar a la natura dels nostres actes, tant dels bons com dels dolents, és eximir a l’home de tota responsabilitat. És dir que l’educació, la civilització, la cultura, no tenen cap acció damunt nostre. I això ell mateix afirma en altres parts que no és així, ell és el primer de culpar a les lleis de la reacció adversa de moltes persones, per exemple… el que sí que està clar és que el grau de determinació (o mecanicisme) i el grau de socialització és complicat d’establir perquè, a més, varia depenent de les persones: no és mai una xifra estable.

“No hay nada bueno, nada respetable, nada de hecho que pueda hacer feliz en lo que se denomina virtud.” (186) I contra aquest mur no s’hi pot fer res. No serveix de res apel·lar a l’empatia, el sentiment fraternal quan la persona esdevé un llop solitari, egoista i instintiu.

“No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.” (209)

Combinant veritats amb arguments falsos, Sade va examinant els defectes morals de la societat (robatoris, violació, incest, assassinat…) per mostrar que no deixen de ser actes volguts per la natura i que únicament són punibles perquè els homes així ho hem dictaminat. Però clar, tan aviat defensa l’assassinat com diu que tothom pot fer el que vulgui, és a dir, que tothom pot escollir viure, si vol, i ningú altre podria privar-li aquesta decisió.

Pixa fora de test quan diu que “jamás la muerte de un individuo ha influido sobre la masa en general” (221) a menys que es refereixi a tota la humanitat sencera que llavors sí que tindria raó, tot i haver dit una trivialitat. Sí que l’encerta, però, quan critica l’orgull de l’home i la seva tendència de creure’s imprescindible: “se quedaría muy asombrado si viese que, después de la destrucción total de la especie humana, nada ha variado en la naturaleza y que el curso de los astros ni siquiera se ha retardado.” (222) Una de freda, una de calenta.

“Dictemos pocas leyes, pero que sean buenas. No se trata de multiplicar las ataduras: sólo se trata de darle un carácter indestructible a las que se emplean.” (228)

Un cop llegit aquest Sistema de la agresión, sorgeixen dues possibilitats: o bé Sade era millor narrador que filòsof (Justine i Juliette són dues lectures boníssimes) o bé aquesta sel·lecció no l’hi ha fet justícia. Dubtes sense resposta directa que tampoc em neguitegen tant com per intentar desxifrar.
__________
Sade, Sistema de la agresión (Tusquets editores)
començat_ 05/06/13  /  acabat_ 24/06/13

Freud i l'avenir, Thomas Mann

Freud és aquell vell conegut del qual tots n’hem sentit a parlar, tots creiem saber-ne algunes de les seves anècdotes (psicoanàlisis, teràpies, complexes d‘Èdip, el i jo i l’allò, l’inconscient...) però que, en el fons, realment no coneixem.

Entrellaçant les idees nietzscheanes amb les de Freud, Mann lloa una vegada més al Nietzsche adolescent referint-se a ell com a posseïdor de “una naturalesa cridada a saber, però que no havia nascut per a ser sàvia.” (145)

“L’home ha estat anomenat “l’animal malalt” a causa de les tensions agreujants i de les dificultats que el distingeixen i que li són imposades per la seva posició entre la naturalesa i l’esperit, entre l’animal i l’àngel.” (147) Per això, continua dient Mann, no ens ha de sorprendre que sigui a través de l’estudi de la malaltia, de la neurosi, com ens apropem més al coneixement de l’home.

“El terreny de l’allò —ens diu Freud— és la part fosca, inassolible, de la nostra personalitat; la poca cosa que en sabem ho hem après a través de l’estudi de l’elaboració onírica i de la formació de símptomes neuròtics.” (150) L’allò és, per tant, tal i com afegeix Mann, “un caos, com una caldera bullent d’excitacions i estímuls.” (150) Importa remarcar el següent punt: “l’allò és primitiu i irracional; és purament dinàmic. No reconeix cap mena de vida, no coneix ni el bé ni el mal, ni cap tipus de moral.” (151) I, per si això no fos suficient per allunyar-lo de l’individu amb el qual està associat, afegeix Freud que  “tampoc coneix el temps.” (151) Per això, un desig, una fretura, una decepció, un trauma infantil, pot ser igual de fort, de nou, al cap dels anys: perquè per ell no existeix el pas del temps, es manté sempre igualment present.

El “jo”, en canvi, és una petita part d’aquest “allò”, modificable, temporal... “el “jo” és aquella part de l’allò que, per la proximitat i per la influència del món exterior fou modificada i disposada a rebre estímuls i per a protegir-se’n, comparable amb la capa cortical que circunda un terrosset de substància vivent.” (152) I afegeix encara que la tasca del “jo” “és la de representar aquell món exterior davant de l’allò.” (152)

El “jo” com a subordinat absolut de l’allò. I aquí és on Mann mostra la connexió Freud/Schopenhauer dient: “la descripció que fa Freud de l’allò i del “jo”, no és certament la descripció de la “voluntat” i de “l’intel·lecte” que fa Schopenhauer?” (153) I explicat així, estem temptats de dir que sí, que la voluntat es sobreposava damunt l’intel·lecte com l’allò s’imposa damunt del “jo” i dels seus neguits morals. I, encara més, no hi podríem afegir també a Nietzsche en aquest paral·lelisme? El seu vitalisme dionisíac imposant-se damunt el racionalisme apol·lini; el superhome damunt l’home actual.

Introduint la noció de “mite” i d’originalitat, Mann afirma, seguint Freud, que el caràcter, és a dir, el rol que agafa cada nova persona que neix, “és un paper mític que és representat en la il·lusòria ingenuïtat de posseir una originalitat i una unicitat, com si ho fes, en certa manera, segons la troballa més pròpia d’un mateix i per compte propi.” (162-163) Com si fos un innovador, individual, únic, quan en realitat no fa més que repetir patrons de comportament més que establerts. Afegeix Mann, “a aquest actor que acaba de pujar i està actuant sota la llum fent la representació amb dignitat i amb seguretat, no li ve la seguretat de la seva presumpta originalitat i unicitat, ans al contrari, ell crea des d’una consciència molt profunda, aquesta dignitat i aquesta seguretat de tornar a representar quelcom que ja és reglamentat i fonamentat i que, en tot cas, tant si el paper que representa és bo com si és dolent, tant si és noble com repulsiu, l’actor es comporta modèlicament en el seu paper.” (163) És una referència a l’innatisme més estàtic, aquell que ja ens marca unes tendències a seguir i que nosaltres seguirem. O bé és una crítica a la noció de creació, és l’afirmar que tota creació és re-creació, que tots els actes que fem no són nous sinó que corresponen a uns patrons moltíssimes vegades abans utilitzats. En certs casos té raó (recordem que Freud va categoritzar la consciència humana en diferents etapes i moltes d’elles semblen repetir-se fidelment amb diferents protagonistes), però en d’altres vull creure que s’equivoca i encara queda un marge per a la improvisació, per a l’actuació lliure i innovadora. Potser peco de confiar, malgrat tot, en la humanitat.

“La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.” (164)

Cap al final del discurs, com si recordés que es tracta d’un homenatge a Freud i no una recerca dels elements psicoanalítics dins les seves novel·les, Mann fa un panegíric a Freud tot afirmant que “aquest psicòleg-metge serà honorat, així ho crec jo, com a precursor d’un humanisme de l’avenir que tots pressentim.” (171) I afegeix, “un humanisme que, amb les forces de l’inconscient, de l’allò, mantindrà unes relacions més atrevides, més lliures i serenes, artísticament més madures de les que s’ha pogut permetre una humanitat com l’actual.” (171) Sembla, doncs, que Mann també peca de confiança en la humanitat. Per això cita a Freud dient que la seva teoria del somni era “un tros d’una nova terra verge científica guanyat a les creences populars i a la mística.” (172) I per això mateix conclou aquest discurs eufòricament amb la frase: “heus aquí el poble alliberat de l’angoixa i de l’odi, en marxa vers un madur avenir de pau.” (173) Trenta anys després, encara l’estem esperant, aquest alliberament de l’angoixa i de l’odi.
___________
Thomas Mann, Freud i l'avenir (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_5/02/12  /  acabat_ 6/02/12

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann

1a Part: Schopenhauer

“La Veritat i la Bellesa han de relacionar-se recíprocament” (15), comença dient Thomas Mann en aquest recull d’assajos i conferències sobre tres dels pensadors que més el van influir. Afegeix: “una Bellesa que no tingui a favor seu la Veritat, que no pugui invocar-la, que només visqui d’ella mateixa i per a ella, no és altra cosa sinó una fal·lera buida.” (15)  I això, en una societat preocupada (podríem dir obsessionada?) per la bellesa en tant que bellesa, s’oblida molt sovint. Predomina el valor subjectiu de qualitat (allò bell) i s’ignora el valor objectivable de qualitat (allò vertader).

Primera visió de Nietzsche en relació amb Schopenhauer: “Nietsche, la missió del qual fou la d’apropar, encara més fortament entre si, l’art i el coneixement, la ciència i la passió, tot imbricant la veritat i la bellesa, l’una amb l’altra, d’una manera més tràgica i embriagadora de com ja ho havia fet Schopenhauer, veié en aquest el seu gran ensenyant i mestre.” (19) Això al principi, clar, perquè després el repudià.

Encertat: parlant de Plató i de la seva teoria del coneixement, diu: “podem veure com aquest pensador va saber trobar una importància transcendental en la diferència entre l’article determinat i l’indeterminat.” (21) la diferència entre LA taula (la idea de taula, fixa i inamovible) i UNA taula, un fenomen anecdòtic, variable i condemnat a la decadència. Però continua Mann: “de la qual cosa [aquesta diferència entre articles] féu una paradoxa pedagògica puix que, realment, resulta una paradoxa afirmar que el coneixement només és vàlid per a allò que és invisible, pensat i intuït en l’esperit.” (21) I conclou Mann: “la realitat del que és real no és sinó un préstec de l’espiritual! Això no era res o era quelcom ben contorbador per al sa enteniment de la humanitat.” (21) I no s’equivoca. Quan s’explica la teoria de les idees a un adolescent per primera vegada, les seves reaccions acostumen a ser aquestes dues: o bé no copsen la magnitud d’allò plantejat i no li donen més importància a aquesta possibilitat que el valor numèric de l’examen i continuen aferrant-se a les sever certeses materials, empíriques, falses; o bé obren els ulls esfereïts perquè tot allò que se’ls havia ensenyat fins aquell moment ara trontolla. Podria ser que la realitat no fos realitat. I això ho canvia tot.

 “Allò que Plató va introduir en l’antic món occidental, ben d’hora, amb la seva àmplia interpretació de la diferència dels articles determinat i indeterminat, fou l’esperit científic.” (22) Deduir, induir coses teòricament que potser contradiuen els nostres sentits però que s’adapten perfectament al nostre mode d’intentar llegir el món. Fins que deixen de fer-ho, clar. Fins que ens adonem que ens estàvem equivocant novament i que resulta que la Terra no és plana, que ara és rodona. Bé, no del tot rodona, una mica eixatada, no és pas una circumferència perfecte aristotèlica.

Per Plató, el temps és “la visió dividida i trossejada que un ser individual té de les idees, les quals són fora del temps i, per tant, són eternes. El temps [...] és la imatge mòbil de l’eternitat.” (23) Perquè, clar, si afirma que les idees són eternes i immutables, d’alguna manera s’ha de justificar la percepció temporal que d’elles en tenim els humans. Sorprèn, però, que no digués que el temps és el procés de degradació de les còpies de les idees, és a dir, del món material, el nostre.

Per a Schopenhauer, “la voluntat era la causa darrera, primitiva i irreductible de l’ésser, la deu de tots els fenòmens que, en cadascun d’ells, era l’engendrador i l’impulsor actiu de tot el món visible i de tota la vida, car era la voluntat de viure.” (27)

“Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.” (34) Ni més ni menys. De tant en tant alguna espurna de llum ens fa creure en la felicitat, però dura tan poc... El propi Schopenhauer també ho deia: preguntant-se sobre les satisfaccions acomplertes afirmava que n’hi ha,  “però si les comparem amb el llarg turment dels nostres anhels, la infinitat dels nostres desigs, les satisfaccions resulten breus i miserables.” (34) Perquè la voluntat ens fa voler, desitjar, anhelar, aspirar, i així quan assolim un desig, ja en tenim un altre en ment. Darrerament em retorna molt la frase epicúrea que diu que el plaer és l’absència de desig, perquè freturar, voler quelcom, normalment és causa de dolor, mai de plaer.

Davant d’aquells que afirmen que aquest és el millor dels móns possibles (Leibniz i companyia), Schopenhauer respon que “aquest món és el pitjor dels móns imaginables perquè només que fos un xic més dolent, ja no podria ésser.” (36) La voluntat és autodestructiva i l’existència del món, no ho oblidem, una representació de la voluntat, rau al límit del desastre d’esdevenir un infern: “només que aquesta [la voluntat] hagués estat més forta, si hagués existit un xic més de voluntat de viure, aleshores hauria estat, perfectament, l’infern.” (35)

Però no tot és negatiu en Schopenhauer, també hi ha un brot d’esperança, de redempció: “hi ha un estat en què s’esdevé el miracle, segons el quals, el coneixement es desempallega de la voluntat, el subjecte deixa d’ésser merament individual i es converteix en pur subjecte, sense voluntat, del coneixement. Aquest estat s’anomena estat estètic.” (37) L’art i el plaer estètic són una solució, segons Schopenhauer, perquè “el plaer estètic era pur, no interessat, lliure de voluntat, era una representació en el sentit més intens i més serè alhora; contemplació clara, profunda i no enterbolida.” (38)

“La diversitat i la injustícia no són sinó accessòries de la multiplicitat que hi ha en el temps i en l’espai, però que no és altra cosa que un simple fenomen; és la representació que nosaltres ens fem, en tant que individus, d’un món en virtut dels arranjaments del nostre intel·lecte, món que en veritable realitat és l’objectivitat de l’única i sola voluntat de viure, tant en el conjunt com individualment, en mi i en tu.” (45) En altres paraules, la diversitat no existeix, sinó que som nosaltres qui la creem, nosaltres qui etiquetem, agrupem, segreguem, basant-nos en elements comuns als quals nosaltres hem decidit atorgar-los importància però que, en realitat, no en tenen cap.

Segons Mann, El món com a voluntat i representació de Schopenhauer és tan reeixida que si algú la llegeix o l’estudia durant un cert temps, “totes les altres coses —totes, eh?— que llegeix en l’entremig o immediatament després, li resulten estranyes, doctrinàries, incorrectes, arbitràries, indisciplinades de la veritat.” (54) I, malauradament, no hi he dedicat prou temps a aquest llibre per poder estar d’acord amb Mann, però sí que tinc constància de la sensació que expressa, la lectura de Ionescu, de Salinger, de Kerouac, de Saramago o d’Orwell, entre molts i molts d’altres, sovint la proporcionen.

“La compassió, l’amor cristià, la supressió de l’egoisme, ens són donats a través del coneixement que endevina la raó de l’engany del jo i del tu.” (61) És a dir, de la descoberta del fet que la diferència no existeix i que, per tant, tots som u.

Schopenhauer “estableix un paral·lelisme entre religió i filosofia i [en la religió] hi veu una “metafísica per al poble” que, pensada per a la gran massa del gènere humà, només pot oferir la veritat en forma al·legòrica, mentre que la filosofia ens la dóna amb tota puresa.” (61)

“La filosofia, aclareix Schopenhauer, no pregunta “on van”, “d’on vénen” ni “per què són”, sinó solament “què són” les coses d’aquest món.” (65) Tot i que, sovint, les altres preguntes han de ser respostes per a poder intentar respondre aquesta última.

“El coneixement com a “pau de l’ànima”, l’art com a aquietament, com a alliberador d’un estat, redimit, vers la contemplació “pura”, mancada de voluntat.” (78) Perquè mai s’ha d’oblidar que Schopenhauer fou el precursor de la idea d’entendre la vida com a un espectacle en el qual nosaltres només n’hem de ser espectadors, sense mai prendre’n part. Només així la vida pot ser suportable. Una màxima que, no cal dir-ho, m’ha mantingut assegut a bancs de nombrosos parcs durant llarguíssimes tardes.

“Volem una cosa no perquè la considerem bona, sinó que la trobem bona perquè la volem.” (82) diu Schopenhauer. Així és com la voluntat ens enganya, ens fa representar les coses tal i com vol i som nosaltres que n’hem de ser conscients, d’aquesta manipulació. Però, a més, amb aquesta afirmació, també ens mostra quelcom de molt més important: la subjectivitat de la bondat. Allò “bo” no existeix objectivament, independentment de nosaltres, sinó que és un producte dels nostres designis. La bondat o la maldat depenen dels homes i, més concretament, de cada home. El que cal, doncs, és conciliar un codi de convivència en el qual certes actuacions són acceptables (o bones) i d’altres no ho són (dolentes). Així de senzill. I així de complicat.
______________
Thomas Mann, Schopenhauer, Nietzsche, Freud (La llar del llibre)
començat_ 24/01/12  /  acabat_ 6/02/12

Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor

A la introducció ens mostren la part més trista, solitària i marginal de Llor: ens diuen que és un home tímid, reclòs, amb una malaltia visible (quina és no se’ns indica, però la seva visibilitat implica la marginació social). I clar, és inevitable traçar paral·lelismes amb els personatges marginats que poblen les seves narracions.

Descrivint els origens de la Laura: “barcelonina òrfena d’un no ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l’aire.” (pàg. 21) I és important el fet dels “castells a l’aire” pel contrast amb la realitat ferrenya d’uns vilatans que només toquen de peus a terra.

Descrivint Barcelona: “Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l’esclat dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d’automòbil, d’automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia, amb les quals visqué des que se li va morir el pare.” (22) La Barcelona classista, la Barcelona vista amb ulls de pobra, de ràbia, d’enveja… no trigarà en canviar i esdevenir la Barcelona somiada i enyorada d’aquell que no se sent bé allà on està.

Amb poques pàgines, Llor ja mostra la diferència camp/ciutat, home/dona. I ja veiem que la Laura, a Comarquinal (Vic), no hi estarà bé, que se li farà petita.

Diferències entre Barcelona i Comarquinal: “els camps de patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats, el doble rengle de xiprers que duen al cementiri i les teluries roges. Quatre capellans amb el baix dels pantalons de vellut blanc de pols, passegen per la carretera del pont, sota el tel de boira de la tarda provinciana, en aquella hora fina que a Barcelona comencen a resplendir els aparadors, mentre els salons de te encenen els llums i els músics eixorden el públic amb els esgarips d’unes cançons de negres que a tothom agraden i ningú no entén.” (24) I sobresurt la crítica als amants de la cultura com a quelcom elitista, fatxenda, que es preocupen més per estar al dia que no pas per saber què significa allò que asseguren que els agrada. Tants anys després, i ben poques coses han canviat…

Descrivint la primera impressió de la família: “La Laura s’adona d’un rengle d’ulls, iguals, que la fixen insistentment, una mica esparverats. La família. Són ulls rodons, de color d’acer, que fiblen; miren terriblament tristos, seriosos, mentre la cara somriu amb falagueria.” (25) Genial descripció de la hipocresia de poble, de la que et mira de dalt a baix i se’t menja amb la mirada però que manté una rialla clavada als llavis perquè això és el que pertoca.

Descrivint a la Teresa, la cunyada: “L’abric de la Teresa, recte, sever, desprèn una bona olor de pomes guardades a la calaixera, olor de fadrina assenyada.” (25)

Els primers neguits de la Laura: “Sols dues coses m’han fet mala impressió d’ençà que sóc casada, i totes dues d’avui: la boira d’aquesta terra, una boira humida que sol venir cada vespre i cobreix tot el Pla vuit mesos de l’any, l’altra ha estat la rebuda que m’ha fet la germana d’en Tomàs. Té quaranta anys, però és com si en tingués quatre-cents.” (30) I, amb ells, nosaltres també comencem a intuïr des d’on sorgiran els problemes, comencem a veure, també, el valor simbòlic d’aquesta boira espessa que tot ho cobreix, que tanca els ulls, que priva de veure més enllà, que manté al poble allunyat de la resta de món, que té engabiada a la Laura.

Descrivint a la Teresa: “Em sembla que, tret de la mica dels deures religiosos, els seus delers no van pas més enllà dels fogons al cove de la roba.” (30)

Descrivint la boira: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l’aparent deler d’alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal.” (38)

Descrivint els desitjos amagats dels homes de Comarquinal: “A dins les alcoves amargues algun marit, quan torna, encara evoca la il·lusió de les sedes acolorides, les mitges impalpables i les turgències de la forastera, tot contemplant amb ulls enyorats el posat de la muller adormida.” (39) Elles, les dones de Comarquinal, no es poden comparar amb la bellesa insinuant i sensual de la Laura!

La primera trobada d’en Tomàs amb la Laura: “tanmateix, així com en Tomàs havia sabut trobar al mercat una euga, una parella de bous i un cavall modèlics, aquell dia va semblar-li que es trobava al davant d’un exemplar de dona, d’aquella mena de dones que ell no estava acostumat a tractar ni a Comarquinal ni a les festes majors per tal com les aristòcrates estiuejants eren inaccessibles, guardades rera una xarxa de minyons clenxinats, de parla sud-americana aigualida per un llevat de barcelonisme acusador.” (42)

Descrivint el primer acte sexual un cop arribats a Comarquinal: “Aviat senten que en Tomàs baixa amb cops de peu triomfals. La Laura es queda acotxada una altra estona. Les llàgrimes li pugen als ulls, sense més ni més, per un sentiment d’humiliació, com una persona que ha estat ofesa sense haver-ho merescut.” (44)

I comencen a créixer les diferències entre la parella. Se’ns mostra com ell vol presumir de dona, la vol lluir a la vista de tots per provocar enveges i fer que la gent parli, mentre ella només desitja estar amb ell i que ell la estimi.

Descrivint el model de dona ideal de l’època: “la teva mare sabia més de comptes que d’anar a passeig.” (62) La mestressa de casa, resignada, que tira endavant la masia, que manté l’economia familiar i la casa neta i que no es regala ni un sol segon per a ella mateixa.

La gent de Barcelona: “La gent desconeguda que topeu no té interès a saber qui sou, ni on aneu, ni quants diners teniu a la butxaca.” (63) És a dir, que es pot gaudir de l’anonimat, sense crítiques ni mirades de retret.

Comarquinal és el retrat d’una burgesia revellida, mal pensada, crítica amb els veïns, interessada en el safareig i l’escàndol. D’aparença pulcra i refinada, religiosos, bondadosos, però en el fons sent mal carats, mal educats i uns reprimits sexuals (com mostra el fet que l’oncle d’en Tomàs s’ajup a espiar les cuixes de la Laura per sota la taula).

De consells en tenen molts. Però tots són per preservar la decència de la família. Per tenir la dona tancada a casa cuidant el mas i per no gastar un sol cèntim.

Descripció de la Teresa: “La Teresa ha heretat els elements autèntics de les virtuts pairals de la raça i el seny de les bones mestresses de Muntanyola: paciència i abnegació per a sofrir les vel·leitats dels marits i dels hereus, seny ordenador, capacitat per a saber-se imposar al servei sense crits, bona memòria per a recordar les coses que hi ha a cada pam quadrat de la casa.” (72) Por. Por que aquests siguin els valors, que les dones hagin de ser “abnegades” i aguantar tot el que facin els marits i els hereus. Però no s’acaba aquí, continua la descripció de la Teresa dient: “no podent esmerçar la seva virtut de resignació i de respecte a la divinitat d’un marit o d’un hereu, la Teresa va aplicar-la en una adoració muda, a una obediència passiva a la voluntat del germà. Perquè li plaïa de sotmetre’s, amb una mena de terror deliciosa, a la tirania o al capritx d’en Tomàs per cal com era el germà, l’hereu i un home. Ella s’anul·lava, es feia fonedissa davant qualsevol manament d’ell, per despòtic que fos.” (72) Increïble. I més increïble com intenta adoctrinar a la Laura en aquests hàbits alienadors.

Maneres de pensar d’en Tomàs: “Les dones, se us ha de tenir acotades amb la regna, si no, feu com els cavalls i…” (80)

Descripció de com la Laura veu a en Tomàs un cop caigut el vel de la novetat: “un home que beu i menja de gust, barrejant-ho tot, sense percebre la diferència de sabor i de matisos d’allò que s’empassa. Obre la boca per rosegar com si remugués. La Laura li veu el menjar a dintre, informe, li veu les cavitats del nas, els porus entresuats. Amb la sabata ferrada ha arraconat la catifa i la trepitja sense adonar-se’n; li veu el front, magnífic, llis de cap senyal de pensament, els dits untosos de greix del gallet de l’escopeta amb què ha entretingut el seu oci de senyor // rural, matar per la diversió de matar ocells innocents que, un cop morts, l’amo reagala a les masoveres, agraïdes.” (80-81)

I és en aquest punt que la Laura s’adona que no estima aquest home i que tampoc ho ha fet mai, “que ell i ella han sofert l’embriaguesa dels sentits.” (81) I és precisament ara que el seu embaràs dóna els primers senyals.

Descripció de com s’estén la xafarderia que la Laura s’entén amb en Pere: “la xarxa es nuà, subtil, de tertúlia a tertúlia, del cafè al casino. Els llums del saló de la vídua del notari Torroella van ser vistos encesos fins tard de moltes nits. El venerable doctor Grau se senyà tres vegades, horripilat. La nova es va estendre pel capítol catedralici, arribà fins als graons del tron episcopal.” (135) Com una riuada imparable, la notícia, falsa, s’escampa per tot Comarquinal.

Descripció de la vetlla de la difunta madrona: mostra de les xafarderies a cau d’orella, dels mals pensaments, de l’estancament i l’ofec d’aquesta gent que tot ho miren i tot ho critiquen. L’aire és tan carregat, que la Laura se sent defallir i fuig al carrer a intentar respirar. I, en comptes, es troba amb en Pere vora el riu i ell se li declara i li besa la galta.

Crítica de la Teresa al comportament de la Laura: “Ja veus on ens ha dut el teu modernisme, aquelles rialles!, els vestits!, el desvergonyiment de lluir els braços i les cames per fer l’estrangera! Gràcies a Déu, fins ara no ens hi havíem trobat mai a casa nostra. Ni la mare ni l’àvia no llegien gaire de pressa, però els hauria caigut la cara de vergonya si haguessin pogut pensar que, anys a venir, una de les mestresses de Muntanyola es passaria la vida ajaguda amb flors al pit i un llibre a les mans, com una dona de món.” (155) On vas a parar! Això mai! Una dona que llegeix a casa! Quin pecat més gran! Perquè es veu que a ulls de la Teresa no hi ha res pitjor que intentar ser feliç, gaudir dels petits plaers, de la lectura, del temps, dels somnis. Ella que havia estat educada per a ser una esclava, per a obeir i no tenir ni un segon pels seus plaers, no ho pot concebre. Ella que es mor de gelosia perquè és ella qui voldria estar amb en Pere, però no sap com fer-ho perquè malgrat tenir 40 anys de l’amor no en sap res.

Els mals vénen de Barcelona, perquè allí els nens neixen menys sans, amb la pell groga i empiocats, diu la filla de l’enterramorts. La moral a Barcelona és molt més laxa, el comportament més arrauxat.

Descripció del buit creat entorn de la Laura quan torna a Comarquinal després de l’exili estiuenc a les Aulines: “la vídua del notari Torroella li oferí un somriure molt distret quan va passar-li pel costat; les seves filles varen saludar-la amb cara d’espantades. La família Vilella li girà francament la cara, puix que des que tenien un sant a la família no els era possible relacionar-se amb persones de vida escandalosa. La Ventura, la mitja senyora recollida a casa de l’oncle Llibori, cada vegada que la veia li manifestava un menyspreu tan ple de dignitat que hauria fet riure la Laura si hagués tingut prou bon humor.” (170)

Descripció de la vida que li espera a la Laura a Comarquinal: “Esperar Tots Sants, menjar les llaminadures que li posen al plat, com la mainada, boira i més boira, Nadal, la Quaresma, Pasqua, la festa major estantissa, sentir els roncs d’en Tomàs les nits que es queda a casa, el seu alè de tabac negre quan l’abraça, acompanyar el rosari de Teresa, sentir contar anècdotes obscenes més o menys dissimulades de vicaris i majordones, sofrir les vexacions d’un grup de santedat formal; revellir-se, morir…” (171)

El pecat no comès per la Laura la condueix al purgatori, a l’aïllament i, mentrestant, les males veus de Comarquinal fan la seva feina i escampen i multipliquen allò que no ha fet. Però les crítiques també acaben per ser avorrides, insulses, un cop passada la novetat i convè trobar-ne de noves, per això els veïns dels Muntanyola canvien la crítica a la Laura per la crítica al senyor Tomàs i a la Teresa per mantenir-la tancada i fer-li passar misèries. De sobte, els butxins de la Laura esdevenen víctimes de les crítiques i això sí que no ho pot tolerar el senyor Tomàs, ell que és una persona tan orgullosa. Així que força a la Laura a posar-se el millor i més sensual vestit i a anar amb la Teresa i ell al casino a lluïr-se. Conscient que això vol dir retrobar en Pere de cal notari. Però l’orgull ferit pot més que la gelosia.

Descripció de l’origen dels mals de Comarquinal (segons el pare Ferro Vell): “Prou sé que és difícil frenar les males llengües. I no és que la gent d’aquí sigui pitjor que l’altre; la repressió ens fa com un llevat d’hipocresia i ens fa ser més amables i dissimulats. Ens ve d’aquest fons de sexualisme mal reprimit…” (202) Per a ell, la culpa de tot, com també havia dit Freud anys abans, ens ve del sexe i, més concretament, de la manca de sexe. La mala gent de Comarquinal ho són per les seves mancances sexuals, com demostra la Teresa que si ja era seca d’entrada, esdevé dolenta a mesura que creix el seu desig sexual no correspost vers en Pere.

Descripció d’en Pere quan deixa de ser un ideal i esdevé home: “Aquest home és en Pere, el Pere de carn i ossos, no el Pere de les Aulines. I el veu, enardit per la passió, que no és pas aquell que venia cada tarda a la sala i li parlava dels núvols, dels estels i dels marges florits amb veu simple, que acaronava l’ibis brodat de la cortina i li recollia els papers de música amb unció. S’ha transformat en un ésser instintiu, enrogit, anhelós, la boca cruel com un conquistador al punt que va a assaborir la venjança, un amo que venç. Sent el gest egoista, veu el rostre de prop, la roentor de l’alè contra la seva boca, uns // punts negres, minúsculs, als porus del nas, la lleu suor del front, un emboirament animal als ulls, com els ulls d’en Tomàs, en moments com aquell, els ulls inflamats de l’oncle darrera les ulleres verdes, el reflex d’ulls de la Teresa quan avui parlava del Pere adolescent…” (212-213) Mostra del caràcter idealista de la Laura, del fet que ella s’enamora de la idea de l’amor, de la llibertat, de la felicitat, però acaba topant-se amb la feréstega realitat.

Descripció de la imatge que té el poble de la Laura: “és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines valoraven amb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha sentit l’escalfor de les mans impúdiques d’un mig sant amb les ulleres verdes, que maleí el fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió de les mans d’un home amb egoisme d’amat, carn que conté una ànima abandonada de Déu…” (214)

I la Laura aconsegueix fugir de la presó que és Comarquinal, de les males llengües, de la boira opressora, i es tanca en un convent per a intentar ser feliç.

I creu que s’hi apropa, a la felicitat, fins que comença a mirar més enllà de les parets, fins que comença a dubtar de la bondat de les seves companyes, fins que s’adona que mai podrà ser feliç perquè ella sempre desitjarà molta més llibertat i felicitat de la que podrà obtenir en aquest món.
__________
Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants (Edicions 62)
començat_ 7/07/11  /  acabat_ 19/07/11