L'edat dels vius, Mar Bosch Oliveras

 L'Orwell, a 1984, tancava al pobre Winston Smith a l'habitació 101 per castigar-lo. I quin era el càstig? Un complicat artilugi que li tapava la cara i a dintre hi havia una rata a punt per atacar-lo. La font dels meus malsons durant força temps. La Mar Bosch, comença el llibre fent baixar a l'Elisa a les clavegueres i ser mossegada per desenes de rates. Però ho fa de manera desenfadada, sense èpica ni exageracions, però de manera descriptiva, irònica i crítica alhora. I ja ens marca el to del llibre.

"perquè som així -érem-, una civilització que no li importa morir, però sí fer-se vell."

Hem passat de la veneració cega i absolutament obedient als vells a l'oblit i la marginació. Els avis han desaparegut de les televisions, dels teatres, de les nostres cases i de les nostres vides perquè ens fan nosa. Tot sembla centrat a l'entreteniment i el gaudi dels joves i la gent gran és sistemàticament arreconada. Les noves tecnologies han rematat la feina. A ningú li sembla estrany que algú li digui a un avi que li demani al seu fill o nét que li faci una operació amb el mòbil donant per fet la seva incapacitat tecnològica. Però encara recordo en Marcel Salleras (a punt de jubilar-se a la UdG) davant un primogènit ordinador l'any 98, quan nosaltres tot just començàvem a descobrir els xats. 

Bona jugada, la de la Mar, reutilitzant el tetrafàrmac d'Epicur (una de les meves debilitats) com als quatre punts que remarcaven als ciutadans "els Amos de la ciència": 

1. "gaudir la vida perquè no n'hi havia cap altra" 

2. No tenir por a la mort. 

3. "Les coses bones eren fàcils d'aconseguir (perquè ells ens hi ajudarien). 

4. Les coses dolentes eren fàcils de suportar (perquè tindríem assegurats l'aliment la casa, els amics i els amants)". 

Què entenien per "coses bones", com garantirien els amics per fer més suportables les "coses dolentes"? Doncs friso per veure-ho. 

I segueix ressonant 1984 amb les llums de neó dels cartells amb missatges que omplen els carrers de Ciutat Jardí. I també amb la "llenguafliua", el llenguatge que es parla a la ciutat, plagat de metàfores i d'ensinistraments. 

Fa gràcia veure que reapareix amb freqüència el cartell gegant que presideix la ciutat amb la cita grega: "no era. Vaig ser. No sóc. No importa." i imagino que la Mar devia fer la mateixa classe que jo a la UdG. I recordo com a mi també em va colpir fins al punt que la vaig apuntar en un raconet dels meus apunts. Uns apunts que no he mirat mai més. 

"El record de la gent, que si no el guardes bé se te'n va primer pels detalls i després s'escola tot."

I arriba la segona part del llibre, i l'illa de Sant Pere i els ressons de Lost són inevitables, però també del Macondo de 100 años de Soledad. Perquè aquí, com allà, també ens expliquen la creació d'una nova ciutat, la importància dels fundadors, el paper de l'església... I aquí és quan ens comencem a preguntar més seriosament qui és el narrador omniscient que ens parla de Sant Pere i que també fa comentaris sobre l'Elisa Neri. Una divinitat, potser? Un mestre titellaire que mou tots els fils? Una mica de cada? 

I quan encara estem amb aquests pensaments ja arriba la tercera part on l'Elisa recupera la veu cantant i ens explica com ha estat això de tenir l'oportunitat de viure una segona vida. Què ha significat fugir del món encorsetat de Ciutat Jardí i de la Cura que feia que ningú envellís i retornar a una experiència vital més natural i, per què no dir-ho, real. I no cal ni dir quina prefereix l'Elisa. I tampoc cal dir quina sembla preferir (malauradament) la societat actual prefabricada, operada i incapaç d'acceptar l'envelliment.

___________

Mar Bosch Oliveras, L'edat dels vius

començat_ 23/3/23 // acabat_ 8/4/23

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

The driving child, Mona Simpson

Detallada descripció de la Jane, la nena acabada de nèixer i de la Mary, la seva mare, que va fugir amb l’Owen i de la seva àvia, la pastissera belga que es feia passar per francesa i a qui mai li va agradar l’Owen. I, entremig, una descripció d’Auburn, el poble on havia crescut Mary que recorda molt a les descripcions fundacionals del Macondo de Cien años de soledad.

A part d’això, poca cosa més en aquest text.

“Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.” (285)

I després de fer el viatge sola, conduïnt a l’edat de nou anys, Jane s’adona que a la ciutat del seu pare i, per extensió,  a la resta del món, “it had all been going on without her and her mother.” (296) És a dir, que el món no s’havia aturat perquè ella no hi fos. I descobrir això és una fita molt més important del que sembla: hi ha molta gent que no ho arriba a descobrir mai. O bé, si ho fan, ho ignoren per no ferir el seu ego.
______________
Mona Simpson, The driving child (Granta)
començat_ 12/05/13  /  acabat_ 12/05/13