"Sabem tan poc els uns dels altres! Som com una mena de paquiderms: per més que provem de donar-nos les mans és ben inútil, només podem refregar-nos la tosca pell." (19) I ho rebla afegint: "Estem molt sols" (19) Així de prometedora arrenca aquesta obra sobre la revolució francesa i l'odi generat en el poble. Obra de vocabulari ric i reflexions interessants. Tant, que reclamen esdevenir el principal fil conductor d'aquesta fitxa.
"De boigs tots en som una mica; ara, ningú no té dret a imposar als altres la pròpia bogeria!" (21) I, malauradament, això és el que s'acostuma a oblidar. Amb la nostra obsessió redemptora, volem salvar les ànimes dels demés imposant-los els nostres errors. És la queixa que feia Cioran a Del inconveniente de haber nacido: "¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi? No tengo necesidad de intercesores, me las arreglaré solo."
El gran dilema de la llibertat: "deixem viure cadascú a la seva manera; sempre, però, que no sigui a costa d'altri o contrariant-lo en el seu benestar personal!" (22) Perquè, qui decideix allò que contraria el benestar personal? I si el meu benestar implica el teu dolor? Com conjuminem llibertat amb convivència? Alguns diran que cedint, sent tolerants i respectuosos. Però, clar, això ja són tres nous problemes: la cessió de terreny (és a dir, la privació de la llibertat), la tolerància (què vol dir ser tolerant?) i el respecte.
"L'arma de la República és el terror, la força de la República és la virtut: la virtut, car sense ella el terror és corruptible; el terror, car sense ell la virtut és impotent" (31) Maquiavel ja pregonava l'utilització del temor per controlar els súbdits. Ell, però, obviava la virtut. Però Maquiavel era politòleg i Bücher romàntic.
"Tothom correm en el mateix sentit, allà on troba el gust... el cos d'una persona, una imatge de Crist, les flors, les joguines" (35) El que passa és que els gustos tenen diferents graus qualitatius. Totalment subjectius, per descomptat, però que la força de la tradició els ha otorgat una gruixuda pàtina de força que costa molt d'arrencar.
"La Revolució és com Saturn, devora els propis fills." (39)
"Ja n'hi ha prou d'una societat que s'apropia les vestidures de l'aristocràcia morta i li hereta la lepra" (43) Exacte! Prou de seguir patrons caducs i nocius. Donem pas a noves maneres de fer.
"El pecat és en el pensament: que el pensament es converteixi en acte, que la mà l'executi, és un pur atzar." (43)
La vida "és una cassaca massa llarga que no arribem a omplir mai del tot" (49)
Després d'una discussió sobre l'existència de Déu basada en el raonaments clàssics sobre l'existència de la imperfecció, el dolor i el temps contrastant amb un ésser perfecte, omnipotent i etern, Chaumette sembla convençut que no existeix Déu, però els demés ho dubten i Payne afirma amb lúcida ironia: "al darrer moment reclamarà els sants olis, posarà els peus de cara a la Meca i es farà circumcidar, per no fallar-ne ni un." (70)
"Proveu de seguir les vostres frases fins al moment en què prenen cos material" (74) És a dir, dugueu a terme allò que prediqueu i, segurament, us endureu més d'una sorpresa. I no necessàriament bona.
"El dolor compta el temps amb tanta subtilesa que fracciona els segons" (78) reflexiona encertadament Laflotte des del calabós esperant la seva morta. El temps és subjectiu. Existeix la mesura del temps que és una convenció social i resta inscrita en els rellotges i els calendaris, i llavors existeix la percepció personal del temps. La nostra sensació del pas del temps, que el dilata i el contrau, freqüentment de manera directament proporcional al nostre grau de plaer: quan millor estem, més ràpid passa el temps, quan pitjor estem, més lentament passa.
El tercer acte comença amb reflexions entorn a l'existència de Déu i acaba mostrant la mal·leabilitat del poble. Com se'l pot induir a creure allò que hom vulgui només trobant les paraules adequades. Ben bé com l'engany de l'existència divina, jugar amb la ignorància, la credulitat i la por de les persones. Sofistes, predicadors, polítics, embaucadors i "personal coaches" en són els exemples més prominents. Tot i que potser no els que convé seguir més.
I el quart acte ens mostra el que el títol de l'obra ens havia promès: la mort de Danton. Però no ho fa de manera escandalosa ni amb escarafalls sinó discretament i d'esbiaix: és el ressò de les campanes que sent la Lucile el que ens mostra que la guillotina ja ha caigut. Que els presoners són morts i que, tanmateix, "tot es mou: el rellotge, les campanes que toquen, la gent que passa corrent, l'aigua" (102) Que el món, malgrat que masses vegades ens ho pugui semblar, no s'atura davant les nostres ínfimes misèries.
I, mentre que Julie, la dona de Danton es suïcida sola a la cambra prenent verí, Lucile es busca la mort cridant provocativament: "visca el rei!" (104) davant dels guardies republicans. Un digne final romàntic a una obra de molt bona lectura i, potser, impossible representació.
_____________
Georg Büchner, La mort de Danton (Edicions 62)
començat_ 10/12/13 / acabat_ 15/12/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada