Davant les dues opcions de lectura presentades per l'autor (seguir l'ordre convencional i llegir capítol rere capítol fins al 56 o bé començar pel 73 i anar saltant cap a on se'ns indica al final de cada capítol)
no hi ha dubte: són molts els llibres llegits
de principi a final seguint l’ordre après de lectura. Ara, ve de gust seguir el
joc proposat per Cortázar. Tirar la pedra i saltar fins al capítol 73.
Comença la novel·la apel·lant a la irrealitat,
“todo es escritura, es decir, fábula” (355) i
explica l’anècdota de l’home que mirava un cargol de rosca i com, en un
principi, els demés se’n reien d’ell però, amb el temps, aqull cargol de rosca
aportava una mena de pau, de tranquil·litat a tothom que el mirava. Fins al
punt que un cop mort el seu propietari, algun veí el robà i el deu mantenir
guardat per preservar estones de pau secretes. Davant de la necessitat
d’explicar l’estrany poder d’aquest cargol de rosca, que alguns el volen
divinitzar, Cortázar diu que “quizá el error estuviera en aceptar que ese
objeto era un tornillo por el mero hecho que tenía la forma de tornillo.” (355) La crítica a les aparences, a creure que és cert tot allò que
veiem i que, a més, és tal i com ho veiem nosaltres, com si els nostre ulls,
les nostres percepcions, fossin infal·libles.
Bonica imatge: “la gente que se da citas
precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta
desde abajo el tubo de dentífrico.” (13)
En el tercer capítol, és a dir, en el cinqué
llegint seguint l’ordre proposat, la història entre els dos personatges
principals, la Maga, silenciosa, observadora, estimada, i el narrador en
primera persona de sobte és externalitzada i ens trobem amb un narrador en
tercera persona i omniscient. I el canvi funciona. Ara, aquest narrador
exterior ens pot presentar al protagonista, a Horacio Oliveira. Pot, també, fer
reflexions alienes a ell, pot dir, per exemple: “si algo había elegido desde
joven era no defenderse mediante la rápida y ansiosa acumulación de una
“cultura”, truco por excelencia de la clase media argentina pra hurtar el
cuerpo a la realida nacional y a cualquier otra, y creerse a salvo del vacío
que la rodeaba.” (27) Una molt bona crítica a
l’arquetipus de l’argentí atrinxerat rere les paraules i la cultura.
Mica en mica, anar entrant en el joc. Encara
no, però. Encara sobresurt la part linial, els primers capítols que expliquen
la tòrrida relació entre Horacio i la Maga, abans que les reflexions
intercalades dels capítols finals. Temps al temps: hi ha moltes pàgines per
recórrer.
Complex. Potser seria interessant escriure
quin és el darrer capítol llegit per evitar que, quan hagi de passar uns dies
sense obrir el llibre oblidi quin em tocava. El doll de paraules i les
múltiples referències literàries no sempre ajuden a situar-se al lector.
Experimentació lingüística/ infringiments de
la censura/ descontextualització del vocabulari? Sigui com sigui, el capítol 68
utilitza paraules inventades per descriure un acte sexual entre Oliveira i la
Maga i, malgrat no entrendre-les, les paraules, en captem el seu significat. Un
fet que ens mostra l’arbitrarietat del llenguatge. Com les paraules són buides
de significació sense nosaltres i la nostra decisió d’atribuir-les-hi un
significat concret i no un altre.
“La vida, como un comentario de otra cosa
que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.” (415) No cal afegir res més.
Pas a pas, anem coneguent “El club de la
serpiente”, als seus membres refinats, cultes i
intel·lectuals així com les seves activitats: alcohol, sexe, literatura. Veiem
les rivalitats entre ells, les sexuals entre Gregorovius i Oliveira perquè al
primer li agradaria estar amb la Maga; o bé musicals, sobre quin nou disc
posar, per exemple; estètiques, el senyor Wong, el qual, davant la pregunta
sobre si està preparant un llibre sobre la tortura afirma que “en China se
tenía un concepto distinto del arte” (57) i per això
els mostra fotografies de tortures i penes de mort.
El club de la serpiente com un espai que
recorda molt als ambients descrits per Kerouac a On the Road i The Subterraneans: música bebop i jazz,
alcohol, sexe. Vides al marge de la societat. En aquesta ocasió a Paris i amb
el record puntual, no necessàriament positiu, dels respectius països. La Maga,
per exemple, quan li pregunten pel seu país el que recorda és com va ser
violada.
“Internarse en una realidad o en un modo
posible de una realidad, y sentir cómo aquello que en una primera instancia
parecía el absurdo más desaforado, llega a valer, a articularse con otras
formas absurdas o no, hasta que del tejido divergente (con relación al dibujo
estereotipado de cada día) surge y se define un dibujo coherente que sólo por
comparación temerosa con aquél parecerá insensato o delirante o
incomprensible.” (395)
En el capítol 18, Cortázar ens ofereix un
monòleg interior a l’estil joicià d’un Horacio sortint del club completament
ebri i reflexionant sobre tot i sobre res en concret, saltant d’un tema a
l’altre, tot intercalat amb la pròpia veu de la consciència animant-lo a anar a
dormir i intentar passar la borratxera. Un capítol molt interessant.
“Vos buscás algo que no sabés lo que es. Yo
también y tampoco sé lo que es. Pero son dos cosas diferentes.” (77) Exacte: tots estem buscant quelcom que no sabem què és però la
nostra cerca és necessàriament solitària: ningú ens hi pot ajudar.
“En realidad después de los cuarenta años
la verdadera cara la tenemos en la nuca, mirando desesperadamente para atrás.” (91) Molt bona manera de mostrar el pas del temps i, sobretot, la
nostàlgia per aquest temps passat que s’accentua amb l’edat.
“Usar la novela como se usa un revólver
para defender la paz, cambiando su signo. Tomar de la literatura eso que es
puente vivo de hombre a hombre, y que el tratado o el ensayo sólo permite entre
especialistas.” (364-5) Una mica cursi, la primera
frase, encertada la segona: la democràcia de la novel·la, el fet que pot, o
hauria de poder arribar a tothom. Que no vol dir que ho faci, no vol dir que la
qualitat hagi de disminuir, però sí la consciència d’aquest potencial intrínsec
de la literatura comparat amb els assaigs que acostumen a ser pensats i
destinats per a grups específics i, per tant, més reduïts.
Bona reflexió sobre el cicle vital: “sólo
viviendo absurdamente se podría romper alguna vez este absurdo infinito.” (23) Aquest etern retorn nietzscheà, aquest fer sempre el mateix,
cometre els mateixos errors, sense poder-los defugir.
Molt interessant l’ambient creat al capítol
23. Oliveira, més per avorriment que per voluntat, entra en un auditori a
escoltar una pianista. Només hi ha una vintena de persones. Un presentador
introdueix les peces amb grandiloqüència innecessària. Comença la música
definida com a sincretisme fatal i es tracta d’un conjunt d’acords tocats amb
unes pauses de 10, 12, 20 segons entremig. No cal dir que, al final, Oliveira
es queda sol a l’auditori. I aquí és on apareix la bellesa d’aquesta escena.
Oliveira s’apiada de la pianista i la menteix, la felicita, l’acompanya fins a
casa seva veient que ni tan sols el seu representant l’espera. Malgrat fer-li
fàstic tot plegat, s’està amb ella. “Le quedaba la noción de que él no era
eso, de que en alguna parte estaba como esperándose, de que ese que andaba por
el barrio latino arrastrando a una vieja histérica y quizá nimfomaníaca era
apenas un doppelgänger mientras el otro, el otro…”
(115) Vés a saber on està l’altre.
“A mi me parece que los peces ya no quieren
salir de la pecera, casi nunca tocan el vidrio con la nariz.” (128-9) La bellesa dels detalls.
De l’escena d’Oliveira amb la intèrpret
caduca, passem a l’interior de casa la Maga, amb Gregorovius intentant
conquistar-la, amb el nen intentant adormir-se i les hores passant. Fins que
retorna Oliveira i encara no ha passat res entre la Maga i Gregorovius. I
llavors arriben Ronald i Baps i Etienne que ve de l’hospital… i són quasi les 2
d’aquella nit plujosa i estan tots en el petit pis, asseguts al terra fent un
cafè i parlant sobre la vida i la mort. “Con inexplicable tentación de
suicidio de la inteligencia por vía de la inteligencia misma. El alacrán
clavándose el aguijón, harto de ser un alacrán pero necesitado de alacranidad
para acabar con el alacrán.” (156)
Encertat: “—¿Y vos te conformás con que no
haya una explicación?
—No. —dijo Etienne—, pero al mismo tiempo
hago cosas que me quitan un poco el mal gusto del vacío. Y eso es en el fondo
la mejor definición del homo sapiens.” (157)
“Lo absurdo no son las cosas, lo absurdo es
que las cosas estén ahí [en la realitat] y las
sintamos como absurdas.” (160)
I continuen les reflexions nocturnes al pis de
la Maga: “la razón sólo nos sirve para desear la realidad en calma, o
analizar sus futuras tormentas, nunca para resolver una crisis instantánea.” (161)
“Probablemente de todos nuestros
sentimientos el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La
esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.” (162) Diu Etienne mostrant una visió fatalista de l’home, afirmant que,
malgrat tot, allò que no podem evitar és viure. Que, el get que Guy hagi
sobreviscut l’intent de suïcidi n’és una mostra d’aquesta dicotomia raó/vida.
“El absurdo es que salgas por la mañana a
la puerta y encuentres la botella de leche en el umbral y te quedes tan
tranquilo porque ayer te pasó lo mismo y mañana te volverá a pasar. Es ese
estancamiento, ese así sea, esa sospechosa carencia de excepciones.” (163) Es queixa Oliveira. Primer insinuant una crítica al principi de
causalitat, però després mostrant una crítica al principi d’inèrcia. És a dir,
al fet que tots actuem per inèrcia, seguint un monòton moviment que ja ni ens
plantegem per què va començar. “Habría que intentar otro camino.” (163)
I aquesta llarga doble escena acaba com
s’havia insinuat un parell de vegades: amb la mort d’en Rocamadour, el fill de
la Maga. O, més concretament, amb la Maga adonant-se del que tots els demés ja
saien però no gosaven dir-li.
Definitivament, el capítol 28, per la seva
força estètica, racional i emotiva és un dels més reeixits. De moment.
“Sabía que sin fe no ocurre nada de lo que
debería ocurrir, y con fe casi siempre tampoco.” (478)
Molt bona descripció de la descoberta de la
novetat. O de la monotonia. Són els dos extrems de la mateixa corda: “habituado
sin saberlo a los ritmos de la Maga, de pronto un nuevo mar, un diferente
oleaje lo arrancaba a los automatismos, lo confrontaba, parecía denunciar
oscuramente su soledad enredada de simulacros.” (383)
Una altra nova imatge preciosa que ofereix el
llibre: “tampoco Pola hubiera comprendido por qué de noche él retenía el
aliento para escucharla dormir, espiando los rumores de su cuerpo.” (414) I no ens cal entendre-ho tampoc a nosaltres. La seva visió ja és
suficient.
Una vegada més, a través de l’anàlisi de
l’obra Morelliana se’ns mostra (irònicament?) el perquè de l’estructura de Rayuela: “edificar la obra sobre la base de partes sueltas —conceptuando la
obra como una partícula de la obra— y tratando al hombre como una fusión de
partes de cuerpo y partes de alma —mientras a la Humanidad entera la trato como
a un mezclado de partes.” (479) I no s’equivoca: estem
compostos de milions de fragments, de parts adoptades, imposades, viscudes,
somiades… i, continua el text, si tanmateix algú considera que aquesta partició
de l’obra és una burla a l’art contemporani, està totalment encertat: “yo
deseo esquivarme tanto de vuestro Arte, señores, como de vosotros mismos.” (146)
Gir inesperat (i introduït amb calçador):
l’avi víctima de l’accident provocat per Oliveira i que, al final, Oliveira i
Etienne decideixen anar a visitar a l’hospital, resulta ser Morelli,
l’escriptor. Es troben, de sobte, amb un dels seus referents cara a cara. I
Morelli sembla no decepcionar-los amb frases com: “vamos a fumar,
aprovechando que me lo han prohibido.” (154)
A la introducció del llibre, en les breus
instruccions de lectura, es comentava que el llibre podia ser llegit com un
llibre normal o bé saltant als capítols indicats. Si escollíem la primera
opció, el llibre s’acabava al capítol 56 i comentaven que “el lector
prescindirá sin remordimientos de lo que sigue.” (5)
Però, llegint les reflexions, les idees i situacions que succeeixen més enllà
del capítol 56, no hi estic gens d’acord: el lector que esculli la primera
opció es perdrà moltíssimes coses i això li hauria de rosegar la consciència.
Quan Morelli li pregunta a Oliveira si és
escriptor, ell respon: “qué voy a escribir, para eso hay que tener alguna
certidumbre de haber vivido.” (487) Per això mateix es
comentava que Saramago va deixar d’escriure als 30 i pocs anys, perquè ja no
sabia què més dir, no havia viscut prou. I no va tornar a reemprendre
l’escriptura fins a la vellesa.
Quan Oliveira torna al pis, sis dies després
de la mort de Rocamadour, la Maga no hi és, ha marxat i, en comptes, hi ha
Gregorovius. Llavors, ell pregunta: “—¿La Maga hizo alguna insinuación de
que se iba a matar?” (173) I Gregorovius respon: “—Bueno,
las mujeres, ya se sabe.” (173) I no cal dir res més.
Novament Morelli amb grans aforismes: “la
mejor cualidad de mis antepasados es la de estar muertos; espero modesta pero
orgullosamente el momento de heredarla.” (417)
“Nos hace falta un Novum Organum de verdad,
hay que abrir de par en par la ventanas y tirar todo a la calle, pero sobre
todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella.” (481) Només així, desempallagant-nos-en de tot, tenim possibilitats
d’arribar a pensar més clarament.
“La invocación del alma por el hombre se
insinúa cada vez que surge el sentimiento del cuerpo como parásito, como gusano
adherido al yo.” (368) És a dir, quan el cos ens fa
mal, quan estem malalts, per exemple, ens adonem que, en el fons, som un cos i
prou. L’ànima s’esvaeix.
“Que la arranque a su tendencia a tejer
pulóvers o a hablar, hablar, interminablemente hablar de las muchas materias de
la nada.” (188)
Quan comença el capítol 34, la sensació és de
confussió, que hi ha hagut un error d’edició i alguna línia s’ha capgirat. Quan
descobrim que aquest és el joc que ens proposa Cortázar, ens agrada. Veiem la
seva utilitat. Veiem l’intent de mostrar la simultaneïtat, el pensament a
diferentes capes. Però també percebem com, en excés, esgota.
“Sólo en sueños, en la poesía, en el juego
[…] nos asomamos a veces a lo que fuimos antes de ser esto que vaya a saber si
somos.” (416)
“Lenguaje quiere decir residencia en una
realidad, vivencia en una realidad.” (400) Per això
llengua i identitat tendeixen a anar junts; per això, com deia Coromines, si
perdem la llengua, perdem la identitat.
“La realidad, aceptes la de la Santa Sede,
la de René Char o la de Oppenheimer, es siempre una realidad convencional,
incompleta y parcelada. La admiración de algunos tipos frente a un microscopio
electrónico no me parece más fecunda que la de las porteras por los milagros de
Lourdes.” (403)
I, després d’un descens als inferns (tot i que
Horacio pensi que és potser un acte de redempció com el d’Heràclit que
s’enterrà sota la merda per guarir-se), passem a la següent part del llibre: “Del
lado de acá” i coneixem dos nous personatges, Traveler
i Talita. Un parell de capítols de certa confusió, d’intentar ubicar aquests
nous personatges i Cortázar desvetlla el misteri; no li interessa allargar-lo.
Traveler és un amic d’infantesa d’Horacio Oliveira i ara, que retorna exiliat
al seu país, l’acull.
“La gente se cree amiga porque coincida
algunas horas por semana en un sofá, una película, a veces una cama, o porque
le toca hacer el mismo trabajo en la oficina.” (361)
Però amb això no n’hi ha prou. No confonguem companys amb amics.
Interessant manera de crear imatges al lector:
servint-se del salt en els capítols, quan al capítol 75 ens explica un moment
de joc/bogeria d’Oliveira rient-se de la imatge que li tornava el mirall en el
moment de rentar-se les dents, el lector visualitza l’acció, la memoritza i
l’emmagatzema. Seguidament, quan es retorna al capítol 43 es diu: “le soltó
la risa en la cara a Talita, como esa misma mañana al espejo mientras estaba
por cepilllarse los dientes.” (254) I no podem evitar
imaginar a Cortázar enamorant-se d’aquesta frase i decidint ampliar-la,
donar-li una existència: convertint-la en el capítol 75.
Molt ben definida, aquesta certesa que ens
enganyem, la il·lusió ens fa creure/veure coses que no existeixen i el que és
trist no és el miratge sinó la descoberta de les nostres debilitats, els
nostres desitjos amagats: “haber creído ver a la Maga era menos amargo que
la certidumbre de que un deseo incontrolable la había arrancado del fondo de
eso que definían como subconsciencia y proyectado contra la silueta de
cualquiera de las mujeres de a bordo.” (275)
“Pero cuántas veces había cumplido el mismo
ciclo en montones de esquinas y cafés de tantas ciudades, cuántas veces había
llegado a conclusiones parecidas, se había sentido mejor, había creído poder
empezar a vivir de otra manera, por ejemplo, una tarde en que se había metido a
escuchar un concierto insensato, y después…” (278)
Exacte: i després… el dolor no neix de la necessitat de construir somnis,
il·lusions, castells de fum que ens fan pensar en una vida millor. El dolor
neix de la desfeta inevitable d’aquests somnis, de l’ensorrament ruinós
d’aquests castells.
“Para suavizar mi desgracia, me entregué de
lleno a los placeres.” (426)
El misteri del capítol 55. Anant amunt i avall
del llibre, confirmant a la taula inicial que, efectivament, estic seguint
l’ordre correctament, observo que el capítol 55 no apareix en aquest llistat.
Potser és un error. Potser si arriba per alguna altra banda… però no, fent
trampes i mirant cap a on ens condueix el capítol 55 veiem que no et remet
enlloc que, de fet, és un capítol que només llegiran aquells que segueixen
l’ordre natural dels capítols. Obvia dir que jo faré trampa, que abans de
començar a llegir el 56, últim capítol de l’ordre natural, llegiré el 55 per
saber què s’hi amaga. I sé que no seré l’únic.
Quan es produeix el canvi d’ofici i els
propietaris del circ passen a ser propietaris d’un hospital psiquiàtric
emportant-se a alguns dels seus treballadors del circ amb ells (Oliveira,
Traveler, Talita…) apareix el problema de l’adaptació. “Sin experiencia, sin
verdaderas ganas, sin nada: el hombre era verdaderamente el animal que se
acostumbraba hasta a no estar acostumbrado.” (294)
I es desvetlla el misteri del capítol 55
no-accessible a través de la lectura fragmentada. Arribem al capítol 129 i és
un ampliació (utilitzant les mateixes frases però afegint-hi reflexions i
comentaris) del 55. Durant una estona, lectura paral·lela per veure on s’han
afegit els incissos i pensar si hi feien falta, si aporten quelcom de nou,
noves imatges i visions.
El primer afegit, les lectures i futures
reflexions de Traveler sobre els texts de Ceferino Pérez és prou interessant
tot i que no genial. Mostra l’evolució de la societat sempre mirant endavant i
oblidant el passat.
El que sí que perdem, i és una llàstima, és
una frase enginyosa que surt al capítol 55 però no al 129: “Traveler se
asomó dos veces a la puerta que daba sobre el ala administrativa. No había
nadie, ni siquiera el ala.” (305)
Ceferino proposa que l’armament es distribueixi
equitativament als països depenent de la quantitat de quilòmetres quadrats que
tinguin. Per cada Km2 un canó, dos fusells… també reclama una igualtat de sou a
tots els països. És a dir, cobrar el mateix per la mateixa feina i així no hi
hauria països rics ni països pobres. La teoria massa sovint és molt més bonica
i senzilla que la pràctica.
Frase que guarda tota la tristesa del món: “Esa
vieja tristeza satisfecha de volver a ser el de siempre, de continuar, de
mantenerse a flote contra viento y marea, contra el llamado y la caída.” (465)
Una vegada més, el poder de les imatges és tan
fort, que les accions desapareixen. Tot està estàtic, però les emocions se
succeeixen. Així, com havíem vist en l’episodi dels taulons que havien de fer
de pont entre la casa de Traveler i la d’Oliveira al damunt del quals hi puja
Talita i s’hi queda durant llarga estona, ara, quan Oliveira ha posat una
trampa a Traveler a l’hospital després d’haver fet un petó a Talita, els
moviments són també mínims, però l’acció rica. El fet que des de la finestra es
vegi una Rayuela pintada al terra, connecta present, passat i futur: Talita no
pot evitar la temptació de jugar-hi com quan era nena, Oliveira observa els
traços al terra i afirma que si saltés per la finestra “voy a caer justo en
el cielo.” (324)
El primer final, el final de la lectura
natural (capítol 56), està bé. Lleugerament previsible perquè les dues últimes
pàgines estaven aixecant el clímax del possible salt per la finestra. Un fet
que, normalment es resol en dues possibles opcions: el salt i el no salt. En
aquest cas, s’opta per la segona, perquè la mort és una sortida massa fàcil per
algú com Horacio. La seva alienació, manca de contacte amb la humanitat encara
ha de perdurar.
El segon final manté la complexitat, les
reflexions i les múltiples possibles interpretacions vistes al llarg del
recorregut de la lectura a salts. Aquí es juga amb la confusió, amb les
diferents situacions, amb un Oliveira convalescent (potser s’ha tirat per la
finestra?) i els demés personatges cuidant-lo un per un, Traveler,
Gekrepten,Talita, Ovejero… però el que sobresurt d’aquest segon final és el
bucle amb el qual s’acaba. Del capítol 77 anem al 131, del 131 anem al 58 i del
58 tornem al 131. Rellegim el mateix capítol dues vegades i el veiem sota dues
perspectives diferents. Cortázar ens mostra com els texts agafen vida quan són
llegits. Com un mateix text pot significar coses diferents depenent de qui i de
quan és llegit. El relativisme literari: la seva relectura aporta noves i inesperades
interpretacions.
Un clàssic de debò. I amb motius més que
suficient per a ser-ho.
_______________
Julio Cortázar, Rayuela (Planeta-Agostini)
començat_ 6/05/12 / acabat_19/07/12
