Mil cretins, Quim Monzó

Quim Monzó. Potser fa 15, 20 anys que vaig llegir l'últim llibre de Quim Monzó. Quan era un dels meus autors de capçalera, quan va aparèixer El perquè de tot plegat i d’ell vaig anar a parar a La magnitud de la tragèdia i a Illa de maians i a Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux i Maury. Després, silenci. De tant en tant llegeixo les seves columnes al diari, de tant en tant l’he sentit a la ràdio, però mai més m’he sentit temptat a tornar-lo a llegir. Fins ara. Quan va sortir Mil cretins jo solia visitar el meu avi a la residència (ara encara ho faig, o ho hauria de fer, però amb menys freqüència) i pels comentaris que havia sentit del llibre, per les ressenyes i les entrevistes llegides, em va atreure bastant.

Ara, després de tant de temps, torno a tenir un Quim Monzó entre els braços.

“El senyor Beneset”, el primer conte, és un text de costumisme monzonià, és a dir, una realitat present, autèntica, detallada minuciosament (la visita d’un fill al seu pare que està en una residència), però alhora grotesca i sexualitzada. I, en aquest cas, quan el sexe latent és entre avis o bé entre un avi i les seves cuidadores, un avi, el senyor Beneset, a qui li agrada vestir-se de dona, doncs el grau de grotesc augmenta.

Un començament lent (poca acció o fets en el conte) però provocador. Una invitació a seguir llegint.

“L’amor és etern” és un conte amb més malícia que l’anterior. És el relat d’una parella trencada anys enrere que es retroben per casualitat i acaben passant la nit junts. I després una altra, i una altra, fins que són al mateix punt on ho havien deixat anys enrere. I, just quan ell es planteja que potser està cometent un error, que caldria trencar la relació, tafanejant pels calaixos de casa d’ella troba un sobre que el fa canviar d’opinió: ella està malalta i li queda poc temps de vida (com li confirma l’amiga íntima d’ella). A partir d’aquí, ell decideix que haurien de viure junts; llavors “arriba un dia que, preu per preu, decidim que potser hauríem de casar-nos” (33). Però clar, el temps passa i ella “no solament no es mor sinó que quan veu dones embarassades o mares amb nens en cotxets m’agafa pel braç i em mira amb uns ulls tots tendres.” (35) I entre aquests funestos pensaments, entre el neguit de provocar-li la mort si l’abandona, segueixen junts fins que ella li explica que havia estat molt malalta, però que ara ja s’ha curat, que ja podran viure tota la vida junts. Final de gerra d’aigua glaçada típic monzonià.

“Dissabte” planteja un dubte: com desempellagar-se d’un record dolorós? Sense dir-nos si es tracta d’una mort, però insinuant que es tracta d’una ruptura (“de jove sempre tallava, de les fotos, les amigues amb les quals es barallava, i a les de grup –com que era molt difícil tallar una persona sense desgraciar tota la foto– de les amigues amb qui es barallava en ratllava la cara i el cos, i els ratllava també als negatius, perquè si mai en feia cap altra còpia no apareguessin de manera inesperada” (42)). Així, la protagonista comença a tallar al personatge en qüestió de les fotos, però mica en mica s’adona que no només està a les fotos que, de fet, està a tot arreu i, per tant, cal desballestar tot el pis: la roba, els calaixos, els mobles, les portes, el lavabo, les rajoles, la pintura de la paret. Tot fora, tot ben lluny, el mal exorcisat. Pot, doncs, continuar la seva vida.

Sorprèn, després d’aquests darrers contes, l’engany mediàtic, o la poca retentiva de les notícies sentides, o la poca qualitat de les notícies literàries. O tot plegat. Sigui com sigui, un llibre que jo feia centrat en el món de la vellesa, focalitzat en les llars d’avis i les seves vicissituds, de moment només n’ha mostrat un, de conte, sobre aquest tema. Els altres dos, dues històries de desamor. Interessants, però que no eren allò que jo esperava.

“Dos somnis” no amaga cap secret, és la narració de dos somnis l’únió dels quals és que foren tinguts després de les morts (ambdues per càncer) dels seus co-protagonistes i amics del narrador/somiador. El primer somni té a veure amb un pis compartit entre el narrador i l’amic mort. Un pis de solters, malgrat estar casats, a on portar les seves conquestes. El segon somni té a veure amb un amic que mai volgué tenir fills però que, un cop mort, en el somni, el narrador el veu amb fills i feliç de tenir-los. Dos somnis breus que perfilen uns personatges, unes il·lusions contrastades. Però, sobretot, unes maneres de viure diferents i unes il·lusions, les del narrador, frustrades. Perquè ell és el primer que deixa d’utilitzar el pis compartit, perquè ell és qui segueix viu i sense descendència.

“Miro per la finestra” és, de moment, el conte més interessant de tots. Narra les aventures d’un individu que decideix fer precisament això, mirar per la finestra. Però no una ràpida llambregada casual, sinó fer-ho a voluntat i dedicant-hi tota la seva atenció i tot el seu temps. “Hi ha molta gent que mira per la finestra, de passada, per xaferdejar, per passar l’estona. Jo mateix hi he mirat així moltes vegades. Però aquesta vegada és diferent. Aquesta vegada es tracta de dedicar-se a mirar per la finestra, no pas a veure-hi tal o tal altra cosa, a tafanejar què fan o no fan els veïns.” (69) Aquest seu mirar per la finestra és tan seriós que el condueix a nombroses reflexions com, per exemple, la importància d’allò que no veu: “l’activitat de mirar per la finestra inclou també adonar-se de tot el que no veus per la finestra i de tot el que no fas perquè estàs cent per cent concentrat a mirar per la finestra.” (68) A més, mirar per la finestra té una altra virtut: “durant tota aquesta estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir.” (71) I això sí que no té preu.

“La llança” sembla un avís, o un acte de penediment, o un retret… depenent d’on es situï Monzó, si es situa en algun lloc. En la posició de l’autor consagrat que un dia, atzarosament, llegeix un llibre d’un autor novell i que, sense donar-li més importància, el cita en una entrevista periodística provocant una reacció important. O bé si es posiciona en el lloc de l’autor jove que, agraït per aquesta cita, truca a l’autor consagrat per parlar amb ell una estona però ell, l’autor consagrat, mai respon a les seves trucades. Fins que un dia, anys després, quan l’autor novell ja ha tret un altre llibre, coincideixen tots dos en un acte literari i ens adonem que el relleu ja s’ha produït, que ara l’autor novell ja s’ha consagrat i ja pot, fins i tot, criticar els nous llibres de l’altre.

“L’arribada de la primavera” és el conte més llarg de tots els llegits fins ara i, també, el que mostra una estructura diferent. Combinant diferents històries (diferents moments de la mateixa? Diferents protagonistes? No ho sabem encara) Monzó mostra la mort dels avis, els seus preparatius, la seva espera (“això dura massa. Noi, com costa d’anar-se’n d’aquest món” (100) una frase que, aquells que hem tractat amb gent gran hem sentit a dir en més d’una ocasió), la buidor de la casa sense els seus propietaris… però tot sembla indicar-nos que es tracta dels pensaments llençats a l’aire per algú que visita als seus pares a la residència. Algú que, cansat de veure el seu decrèpit estat, de sentir les seves queixes, busca consol mirant per la finestra. Cercant indrets millors.

“La sang del mes que ve” és el primer relat de la segona part del llibre i augura, ja, un canvi subtil: passem de contes a microrelats. Històries més breus, àgils, anècdotes fins i tot. Pensaments compartits. Com aquest primer, en el qual Maria decideix no tenir el fill de Déu que l’arcàngel li ha baixat a anunciar. És a dir, que Jesús, el salvador de la humanitat, esdevindrà “la sang del mes que ve”.

“Trenta línies” mostra la frustració de l’escriptor acostumat a amagar-se rera les paraules i les frases a qui, de sobte, li encarreguen que escrigui un conte curt, de no més de 30 línies. A ell, que “de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes no ho aconsegueix.” (129) Ara li demanen que sigui breu i s’adona que “no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència” (139). És hora, doncs, de deixar d’escriure. Just a la trentena línia.

“Un tall” entra en el surrealisme. Un surrealisme crític, un capgirar una situació (el tall al coll que rep un alumne) i criticar la ineptitud de les formes, de la rigidesa social: “aquestes són maneres d’entar a classe, Toni?” (133) pregunta el professor a l’alumne sagnant. I conclou: “vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d’aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l’hauràs de netejar.” (135)

“Una nit” capgira el conte de la Bella dorment i condueix al príncep a la frustració per no ser capaç de despertar-la amb un petó. Ni amb un altre. Ni un altre. Ni un altre, fins que amb tants petons el príncep s’excita i reflexiona “que potser allò del petó no és res més que la metàfora d’un contacte més radical” (139-40)

“Una altra nit” sembla nèixer d’un acudit, de la frase final, del retret de la dona cap a l’home que pateix d’insomni i que quan, de vegades, després de follar se li tanquen els ulls, li’n retreu aquest fet. A part d’això, alguns apunts costumistes sobre la vida en parella i la seva representació cinematogràfica.

“Enllà de la nafra” mostra la dificultat de generar conversa i encara més quan la conversa amaga intencions sexuals i com tots esdevenim pèssims actors quan intentem dir allò que creiem que l’altre vol sentir, malgrat errar-la sempre.

“Per molts anys” és el retrat del desig de modificar a la parella. En aquesta ocasió, a base de regalar-li allò que ens agrada a nosaltres i que a ella no li agrada, ja siguin jerseis, música o llibres.

“Qualsevol temps passat” mostra una realitat present i cada dia més estesa. Així com abans la televisió era l’enemiga de les famílies, era vista com l’aniquiladora de les converses, de sobte, amb l’aparició dels ordinadors molts enyoren les televisions perquè, com a mínim, “feia que estiguessin [els membres de la família] una estoneta plegats.” (156)

“La plenitud de l’estiu” és una àcida sàtira de les trobades familiars i dels seus inútils rituals: la trobada, els petons, les fotografies, l’àpat, més fotografies, anar a veure les fotografies, el comiat, més fotografies… una societat que sembla viure a través de les imatges, allunyats del contacte real.

“El noi i la dona” retorna al surrealisme, a l’absurd. Es tracta de la relació que s’estableix entre un noi que es guanya la vida penjant cartells i una dona que es decida a desenganxar-los. Tants com ell enganxa, ella en treu. Fins que el noi es queda sense cartells i la dona arrenca el darrer penjat. Es miren i s’acomiaden fins l’endemà: la solitud compartida.

“La forquilla” retrata l’escena d’una dona que, en un restaurant, tira la seva forquilla al terra i veient que ningú se n’adona la recull i la canvia per la del seu marit. Però un observador atent, el narrador, l’ha vist i es planteja mil preguntes: “¿ell és menys escrupolós? ¿Són els anys de convivència, que podreixen fins les pedres? ¿És una mostra de moltes altres petites venjances que practica? ¿Escup també a la tassa de cafè amb llet del marit, cada matí, quan ell bada?” (167) Per cert, a nivell purament gramatical, constatar que la presència dels dos interrogants (¿?) en aquestes preguntes respon a la voluntat de preservar l’estil de Monzó, un dels escriptors que ha escollit adoptar aquest interrogant de començament de pregunta (¿) visualment tan lleig però que en català és acceptat per evitar, diuen, ambigüetats en el moment de formular les preguntes, és a dir, que una pregunta llarga potser el lector no l’entendrà com a pregunta fins al final, fins que vegi el signe interrogatiu que li capgirarà tot el sentit de la frase. D’acord, pot passar. Però de vegades també interessa que passi. No cal dir, que jo he optat per no utilitzar l’interrogant capgirat del principi. Potser perquè les meves preguntes no són tan llargues? Potser perquè ja m’agrada forçar la relectura d’una frase que comença afirmativa però que acaba en pregunta.

“Xiatsu” és un conte fluix. Fluix en general i encara més fluix posicionalment, en tant que l’últim conte d’aquest recull. Un recull desigual que partia d’una publicitat enganyosa, o si més no, esbiaixada, sobre el contingut del llibre. Perquè recordo ara perfectament les entrevistes, els comentaris, les preguntes sobre les experiències de Quim Monzó a les residències d’avis. El tema de tres, potser quatre dels 19 contes d’aquest llibre. Ningú li preguntà o publicità la seva experiència amb els somnis (tema de 3 contes) o als bars (2 contes) o amb el desamor (2 contes) o els escriptors (2 contes) o els restaurants (1 conte) o les escoles (1 conte) o… el problema de les expectatives: sovint no s’assoleixen.

_______________
Quim Monzó, Mil cretins (Quaderns Crema)
començat_ 26/04/12  /  acabat_ 3/05/12