Els 10 millors llibres llegits el 2015

1.
The Broom of the System, David Foster Wallace (Abacus)
Després de temps perseguint aquest llibre, per fi a principis d'any el vaig poder llegir. I va resultar millor del què m'esperava. Filosofia del llenguatge, Wittgenstein, personatges solitaris i amb problemes socials, crítica a la societat americana (i global), una prosa generosa i fascinant... què més es pot demanar?

2.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler (Libros del Asteroide).
Hi ha llibres que ens sorprenen per la seva dolça senzillesa, per la humilitat i extremada correcció de la seva escriptura, per la proximitat dels personatges i les ressonàncies de les situacions. Si a més hi afegim  el ressó de les cançons de Bon Iver com a rerefons sonor i alhora fil argumental de la història, l'èxit està assegurat.

3.
El condominio, Stanley Elkin (La Fuga ediciones).
Aquest llibre em va arribar a les mans com un regal inesperat de la bona gent de Revista de Letras i immediatament vaig entrar al món irònic i crític d'Stanley Elkin, a la realitat de les micro-ciutats que ens construïm constantment, amb les seves lleis estúpides, el seu exclusivisme bel·ligerant i el seu racisme imperant que, en el fons, no fan més que ressaltar la solitud de l'individu contemporani.

4.
El rostre de l'altre, Xavier Antich (Edicions 3 i 4).
El meu primer contacte amb el pensament d'en Lévinas es va produïr fa tres anys llegint, precisament, amb una traducció de Xavier Antich de L'humanisme de l'altre home. Aquí, la necessitat de reconèixer i reconèixer-nos en l'altre, aprofundeix en l'imperatiu ètic d'un pensament necessari.

5.
Old Times, Harold Pinter (Faber and Faber).
Després de molts anys d'haver de sentir que les meves obres recordaven a Pinter, va arribar un dia que em vaig veure obligat a pal·liar la meva deixadesa i llegir-ne alguna cosa. Encara que només fos per veure quines similituds hi trobaven. Després de llegir un bon grapat de texts d'en Pinter, sincerament, em sento afalagat per la comparació i penso que tant de bo les meves obres s'hi assemblessin més.

6.
¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran (Anagrama).
Amb una intel·ligent i ben resolta combinació d'assaig i biografia, Soley-Beltran encara l'individu, la creació d'identitat, els valors socials, estètics, visuals, amb la realitat d'un món regit per l'economia. Desmuntant mites sobre crecions iconogràfiques però, sobretot, fent-nos pensar sobre com ens mostrem i per què ens mostrem tal i com ho fem (si som lliures de fer-ho o responem a unes coercions exteriors), aquest assaig obre un camí d'investigació i, sobretot, de legitimació, sobre el cos i l'individu.

7.
East of Eden, John Steinbeck (Penguin)
Steinbeck mai decepciona. Ja sigui amb The grapes of Wrath o La perla, és sempre capaç de crear un món tan real i crític alhora, tant humà i ple de misèries que ens deixa amb ganes de passar més estona amb els seus personatges.

8.
La puerta, Albert Lladó (A Fortiori ediciones).
Més enllà de l'amistat que ens uneix amb l'Albert, resulta curiós veure els paral·lelismes de les nostres vides: mentre ell (el personatge i la persona) creixia en un poble del Maresme i anava a ciutat a estudiar filosofia, jo realitzava un viatge semblant. I els neguits, dubtes, raonaments i qüestions que omplen La puerta s'assemblen tant als que m'acompanyaven i m'acompanyen encara que, si sabés escriure tant bé com ell, potser podria haver signat jo La puerta.

9.
Una trilogía palestina, Gasán Kanafani (Hoja de Lata editores)
Fa pocs dies, un visat denegat m'ha obligat a abandonar temporalment la meva nova residència i vida a Shanghai fent-me plantejar, una vegada més, el per què de l'existència de fronteres. En un món pretesament global i globalitzat, on la gent adinerada, les empreses caudaloses, poden afincar-se allà on volen i fer allò que volen, la realitat dels pobres és que no podem sortir de casa en llibertat. Per què? De què tenen por? Que tots anirem a viure a un altre país? I quin mal hi ha? Si no existeix la possiblitat de sobreviure a casa teva, per què no pots buscar feina i fortuna fora sense necessitat de visats ni fronteres? Que el país s'ompliria? Tant bon punt es veiés que no hi ha prou feines per tothom aquells sense feina anirien  un altre país i problema solucionat. En canvi, sembla que és preferible que la gent es jugui la vida entrant clandestinament a països pretesament millors amagats dintre camions cisterna i creuant deserts infernans.

10.
El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre (Palamedes editorial).
Després d'entrar al món vitalista i naturalista de Jon López de Viñaspre amb El clan de los Benasperi, aquest viatge a la Colòmbia dels cafetals, dels pobles petits i de, com ell mateix diu, la vida i la mort a l'antiga, és a dir, autèntiques, esdevé una necessitat i un plaer. Encara que només sigui per recordar que hi ha altres vides possibles.

¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran

L'assaig (Premio Anagrama de Ensayo 2015) s'obre amb el relat d'un somni que ha tingut una model. Un somni en el qual es veu sent devorada per cucs. Un somni, clar, que no és ben rebut per aquells que l'envolten pels quals la bellesa, la joventut i, per descomptat, la vida, és l'únic que importa. "Las divas son eternas, morirse no es cool y pudrirse menos. Estaba sola con su angustia. Al final de mi carrera, yo también callé lo que sabía: van a comerte viva, querida." (13) Ens introdueix Patrícia Soley-Beltran ja un dels temes principals d'aquest assaig: la percepció de la bellesa, tot i canviant i modificable al llarg dels anys, és estàtica en la seva dictadura del cos, de la joventut i l'aparença de felicitat. Les angoixes, els neguits, els dubtes, s'han de deixar a una altra classe de persones... però què passa quan algú s'adona que aquestes "classes" de persones són només barreres fictícies imposades i auto-imposades? Què passa quan algú vol ser alhora Rita Hayworth i un intel·lectual francès?

"Se trata de encarnar una belleza ideal en un mundo imperfecto." (13)

"Llevaba años haciéndome (y siendo hecha) como mujer." (18) És a dir, "aprendí a peinarme, a hacerme la manicura y la pedicura, a depilarme, a maquillarme, a combinar ropa y complementos, a posar imitando ante el espejo las posturas de las modelos de las revistas francesas de mi madre, y a andar sobre tacones sin doblar las rodillas ni caerme." (18) Un marcat i meticulós treball corporal per satisfer uns conceptes pre-establerts d'allò que és (o era) una dona segons els cànons arbitraris establerts socialment. La creació d'una "identitat". Entenent aquí "identitat" com a la pertanença a un grup concret que només comparteix certes característiques físiques internes i algunes d'externes i ben poca cosa més. La creació de l'individu en tant que mirall de la societat en la qual li ha tocat viure i com a resposta als genitals que l'atzar li ha assignat. En altres paraules: l'anul·lació de la individualitat en benefici de la massa.

"La indumentaria integra no sólo cómo nos percibimos a nosotros mismos sino también a los demás." (24) És el que Paul Schilder definia com a "esquema corporal", la "imagen interna de nuestro propio cuerpo; la que "vemos" si cerramos los ojos y pensamos en nuestra apariencia." (24) Una imatge que és "maleable, se modifica según nuestro estado de ánimo o el diseño de la indumentaria con la que nos cubrimos y adornamos." (24) Tal i com la pròpia Patrícia em digué a l'entrevista que li vaig fer per Revista de Letras, "escoger la ropa que nos ponemos implica decidir cómo queremos que nos vean".

"Tocar fondo implica encontrar una base sobre la que darse impulso, dar una buena patada a algunas cosas, salir del agujero negro y respirar nuevamente." (26)

"Todas las sociedades humanas buscan una respuesta ante el desorden que plantea el mundo mediante la clasificación sistemática de la realidad." (32) Com afirmava Kazumi Yumoto a Los amigos: "Tenemos miedo a cosas sin forma. Si les damos una forma y un nombre, entonces ya sabemos qué es. Y si sabemos qué es, tenemos menos miedo."

Llegint a l'antropòloga Mary Douglas, Soley-Beltran afirma que "nuestro cuerpo es un espacio para la construcción de la identidad sociopersonal con el fin de obtener la aceptación que todos, en mayor o menor grado, necesitamos para nuestro desarrollo y supervivencia." (33) És per això, segueix el pensament de Douglas, que davant d'una guerra o una catàstrofe tendim a mantenir el nostre aspecte físic impolut. La nostra aparença "refleja nuestra adhesión a las reglas de la civilización y constituye una fuente de dignidad personal" (34) Per això mateix, la imatge dels tres individus treient-se les camises a Hombres en el sol d'en Gasán Kanafani és tan poderosa: no només s'estan treient una peça de roba, s'estant treient el seu vincle amb la humanitat.

"La identidad personal ha dejado de ser algo heredado [els oficis d'abans, per exemple] y estática y se ha convertido en un proyecto, en una actividad en la que constantemente nos esforzamos y en la cual el cuerpo y la autorreflexión juegan un importante papel." (36) 

Mica en mica, queda clar que el primer capítol és una aproximació als dubtes sobre què signifiquen les models. Representen un concepte social? Mostren només unes idees d'una època? A partir d'aquí, què implica mostrar-se d'una manera o d'una altra? Per què ho fem? Des de quan? I, en definitiva, com ens construïm (o ens construeixen) la identitat?

"¿Qué es lo que resulta tan seductor de la persona pública de las modelos? [...] ¿Por qué mientras se reconoce que una actriz interpreta un papel, se cree que las maniquís son "ellas mismas" en las fotos o desfiles?" (48) Quin estrany mecanisme d'hipnosi o suggestió ens fa mirar amb altres ulls a les models? O, anant encara un pas més enllà, tal i com planteja l'autora: existeix realment el glamour? Hi ha realitat més enllà de les màscares, la il·luminació, la direcció, l'escenografia i demés artilugis que generen la idea de perfecció que envolta a les models?

"Hoy en día quizá estamos ya tan habituados a que un modelo de identidad habite nuestro imaginario, que nos parece lo más normal que una figura ajena marque nuestros modos de ver, ser y sentir." (62) Estem tan domesticats, tan ben ensinistrats i tan infantilitzats, que esperem que el pare/mare estat (empresa) ens digui quina roba ens hem de posar, quina música hem d'escoltar i quines pel·lícules hem de veure.

"Mediante el complejo de inferioridad se vinculó el bienestar psicológico a la posesión de un físico adecuado a los patrones de belleza dominantes. Esta vinculación cubrió una operación comercial con una pátina de legitimación científica." (73) I, al mateix temps, va infundar molts més complexos i mancances imposades que el mercat ja s'encarregaria de pal·liar. Començava l'època de les depressions subvencionades, els fàrmacs de la felicitat i el terrible sentiment de no pertinença que només els diners pot apaivagar.

"La celebridad y el éxito económico que cosecha la figura ejemplar de la modelo comunica a hombres y mujeres un mensaje inequívoco: la conformidad con los patrones hegemónicos de identidad obtiene su recompensa." (113) Una afirmació que implica acceptar, també, el contrari: la no-conformitat no té recompensa. De fet, potser té càstig.

"El cuerpo ha crecido en importancia visual y conceptual hasta llegar a convertirse en el principal signo de identidad." (140) Sembla que ja no som segons allò que fem i opinem, sinó segons com ens mostrem físicament. I en tant que el cos és cada vegada més una màquina en el sentit que li otorgava La Mettrie, només aquells amb més diners poden tenir la millor maquinària.

"La práctica generalizada de disciplinas atléticas prehistóricas, como correr, tienden a exacerbarse durante periodos de crisis bajo diferentes nomenclaturas que persiguen su actualización. La fiebre por prácticas como el fitness o el footing (jogging) llegaron a su punto álgido durante la crisis de los  noventa; en la actualidad, el running hace furor. Todos ellos parten de la propia corporeidad para proporcionar un sentido de control e independencia en esos momentos difíciles en los que el contrato social se tambalea y parece que sólo nos tenemos a nosotros mismos." (144) I el que resulta curiós (de fet, més que curiós, intencionat) és el fet que es promocionin aquestes activitats atlètiques que calmen els ànims inquiets, que ajuntaments i diputacions organitzin curses públiqus i les televisions s'omplin de competicions esportives que ens encoratgen a cuidar el nostre cos. Però mai, repeteixo, mai, es retorna  la màxima llatina de mens sana in corpore sano. El binomi es trenca volgudament perquè una cosa és que els ciutadans estiguin sans físicament, és a dir, que gastin menys en sanitat pública (llegeixis campanyes anti-tabac, obesitat infantil...) però l'altra és que alimentin les seves ments. Recordem: cap govern vol ciutadans pensants. Encara es negarien a fer la feina que se'ls imposa!

"El cuerpo es un campo de batalla visual. Las representaciones reproducen relaciones de géneros que son relaciones de poder." (171)

"El lenguaje y el consumo de marcas no esconden, reprimen o expresan el ser "interior", sino que lo producen". (192)

"De la deliberada confusión de la maniquí con el vestido a inicios del siglo XX a la asociación entre modelo, producto e identidad ideal de finales del mismo siglo, en el XXI se afianza la plasticidad de los cuerpos e identidades. La modelo es pura pantalla para la proyección de valores, relatos, anhelos y deseos acuñados por una cultura al servicio de un conglomerado de profesionales e industrias." (204)

"La moda evidencia las jerarquías sociales, pone de relieve los mecanismos de distinción, activa la envidia y el deseo, nos seduce con una fantasía ideal ante la que temblamos, temerosos de no llegar a estar nunca a su altura. Eternamente culpables." (253)

Partint de la idea d'en Benjamin que el capitalisme és religió, aquí s'exposa com la moda utilitza mecanismes, llenguatges i imatges religioses per satisfer la seva necessitat comercial. Tot s'hi val per fer diners.

"En la era de la comunicación visual, el glamour es la liturgia visual que invoca el poder económico." (256)

"Al denunciar la domesticación de placeres e identidades sujetos a intereses mercantiles, mi aspiración no es otra que desligar personas, sueños y esperanzas de la colonización corporativa que invade por ojo, deseo y mente." (256) Així, un cop desmuntat l'engranatge fals (i falsificador) del món de la moda, és a dir, un cop respostes les preguntes inicials del llibre a través d'aquest viatge de creixement de l'autora i d'evolució de la moda i les figures de les models, neixen encara més preguntes: "¿es posible acomodar la legítima aspiración humana a una vivencia corporal gozosa, a la prosperidad, la felicidad y la belleza (cualquiera que sea su definición) sin dictados corporativos universalizantes? ¿Cómo dar cabida a la necesidad humana de belleza y verdad sin caer en el libertinaje visual al servicio de una seductora y explotadora economía de consumo? ¿Es posible crear nuevos modelos de ver colectivos más justos y acordes con la diversidad real? ¿Cómo desarrollar una ética responsable de creación y consumo de imágenes?" (256) En altres paraules, com podem ser feliços individual i col·lectivament?
____________
Patrícia Soley-Beltran, ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama)
començat_ 27/05/15  /  acabat_ 21/06/15

La fam, Joan Oliver

"La dimensió pública del teatre situa als dramaturgs en la corda fluixa" (19) afirma Francesc Foguet en el pròleg a La fam. Una veritat tant aplicable a l'època de Joan Oliver com a la present perquè sembla que els anys passen però les coses tendeixen a mantenir-se iguals. Sinó pitjor. Un fet que porta a Foguet qüestionar-se si els dramaturgs "poden inhibir-se del present que viuen els espectadors?" (19) Pot un autor mantenir-se aliè a la realitat que l'envolta i que l'afecta, inevitablement, tant a ell com al públic assistent a les seves obres?
Hi ha preguntes que no necessiten ser respostes perquè són auto-evidents. Tot i que les paraules de María Rosa de Madariaga referint-se a Gasán Kanafani poguin servir com a resposta als indecisos: "Hay momentos históricos, situaciones límite, en los que el escritor no puede aislarse en su torre de marfil y permanecer indiferente a lo que le rodea. Su deber de intelectual es testimoniar". 

"Qui us ho ha dit, que el món no es pot trabucar d'una revolada?" (42) Pregunta en Samsó aquest personatge anàrquic, instintiu, tant humà (en el bon sentit de la paraula humà), a la Lupa. Qui ens assegura que els intents frustrats de canvi del passat no han de triomfar si els tornem a repetir? En paraules de Hume, qui ens assegura que demà sortirà el sol? Si ja ho donem tot per perdut, més valdria llençar la tovallola, deixar de llegir, deixar d'escriure, deixar de pensar i esdevenir màquines robòtiques amb un únic objectiu: el consum. (I potser no estem tan allunyats. Recentment apareixia als diaris la notícia que la facultat de filosofia de Girona oferiria un grau mixte de filosofia i emprenedoria. D'entrada, aquesta idea no té per què ser dolenta, convé aplicar la lògica més aristotèlica al món empresarial. Convé aportar la visió racional i deductiva al món dels negocis per humanitzar-lo, reinventar-lo i, sobretot, millorar-lo. Està clar, però, que aquest no és el camí que seguirà aquest grau. No som tan ingenus com per deixar-nos enganyar una vegada més. O sí?)

En el pròleg, Foguet comentava que la transformació d'en Samsó d'individu desganat, instintiu i, sobretot, lliure, a líder dels rebels era potser massa sobtada. Que a la tercera escena els esdeveniments passaven massa ràpidament. I és cert. L'enfonsament d'en Nel, la confirmació de la seva covardia i el posterior alçament d'en Samsó passen gairebé en un mateix cop d'aire però, com també afirmava Foguet, el tarannà d'en Samsó, la seva força instintiva i el seu comportament allunyat de l'encotillament de les regles socials, permeten acceptar la seva transformació: una bèstia, per molt mansa que sigui, quan es veu atacada o està ferida, mossega. I això és el que fa en Samsó en aquesta tercera escena quan encapçala als homes cap a la reconquesta del Palau d'Occident. "Mori la fam! I visca el poble!" (71) Crida mostrant que en el poble veu més reflexats els seus sentiments més purs, naturals i allunyats de les convencions i restriccions imperants.

"Els homes no ens podem refiar dels sentits: per culpa de la famosa intel·ligència els tenim gairebé atrofiats." (75)

Aviat descobreixen, però, que en Samsó no es mou per cap sentiment fraternal ni cap voluntat sindicalista sinó que actua únicament per instints i pren allò que considera que li pertoca. Ja sigui el berenar de la Lupa a la primera escena, o el Palau d'Occident. Tal i com es comentava al pròleg, en Samsó és un home amoral, és a dir, que actua més enllà de la moral, que els seus actes no responen a cap criteri de moral vigent i, per tant, no poden ser judicats sota els paràmetres de conceptes morals com bo o dolent. Podríem, fins i tot, dir que en Samsó és una mena de superhome nietzscheà que ha fugit de les restriccions socials arbitràries i s'ha erigit com a home natural, vitalista i individual. Que hagi coincidit que sigui una època de revoltes i l'hagin volgut posar al capdavant de la revolta, ha estat una casualitat externa. En Samsó actua sense voluntat racional i seguint únicament el criteri de la seva llibertat. Per això, quan en Nel el va a buscar perquè torni a liderar la revolta que s'està enfonsant, en Samsó no dubta a respondre-li: "per què no en llogueu a un altre de més manejable?" (87)
Havent observat els enganys i abusos econòmics de molts dels que s'omplen la boca de revolucions des dels despatxos (com és el cas del professor Múller), en Samsó no està disposat a deixar-se comprar i escull l'opció que més s'adequa als seus instints: la llibertat.
I que des de l'exterior se'l jutgi, se'l critiqui i se'l menystingui, no és més que una mostra de la por i l'enveja que fa aquell que és lliure de veritat.
___________
Joan Oliver, La fam (Proa)
començat_ 27/04/15  /  acabat_ 1/05/15