Elepé, Carlos Be

Existeix un to despreocupat, de nit de festa per Malasaña, de moments d'abraçades col·lectives i cançons xarones cantades a viva veu. Jo vaig arribar al pis de calle Pez massa tard, ho reconec, quan les energies nocturnes ja començaven a flaquejar considerablement, però en vaig poder entrellucar aquestes estones, aquests matins de diumenge que jo havia de baixar a treure el cotxe aparcat al carrer i em creuava amb els que encara no havien acabat la nit, o aquelles converses de borratxos amb cambrers de fora de Madrid que volien convidar-nos sí o sí a l'últim gin tònic per mostrar la bondat de la capital. I no feia falta que ho fes, la veritat, Madrid ja ens havia captivat. La seva nit ens havia subjugat i les seves possibilitats ens havien enamorat. Que llunyana, trista, egocèntrica i de postaleta que es veia Barcelona al seu costat...

 

Estones de plaer nocturn compartit que, comparades amb les nits al Joy's, el pub local que durant tants anys va ser com una segona casa per tants de nosaltres, fa que siguin de més bon imaginar. En Carlos Be el sap retratar perfectament aquest moment màgic. Capturar en una petita ampolleta de records i obrir-ne el tap lleugerament perquè la seva olor ens hi transporti inevitablement. Però, per sort, Elepé no s'atura aquí, en aquest viatge divertit i nostàlgic, a les cançons de la Rocío Jurado, en Raphael o el gran Tino Casal i l'ambient canellesc no-binari de l'Almodóvar, sinó que també ofereix moments de reflexions més greus, els matins de la ressaca, el dia després, quan ens adonem que, efectivament, no som res, que la nostra existència és tan contingent i innecessària que un cop ja no hi siguem ningú s'enrecordarà de nosaltres. 

"La vida es una discoteca y el presente no se puede cambiar por el futuro ni por el pasado." 

I amb aquesta introducció al dolor del temps passat, descobrim l'admiració de l'Àngel per la Lucía: un amor d'infantesa cap a ella, una cantant famosa de nena. I amb això, la comèdia es mou decididament cap a la tragicomèdia i el text m'agrada més. 

"El futuro oculta trampas y solo te das cuenta cuando caes de bruces en ellas."

 

I aquest text també té la virtut de mostrar algunes d'aquestes trampes. La tristesa del pas del temps, dels amors perduts i els desenganys. Com alguns amics es queden pel camí perquè els excessos ja ho tenen això, que fan neteja i com, a vegades, malgrat assolir el somni estem més sols i perduts que mai. 

______________

Carlos Be, Elepé (disponible a la pàgina web d'en Carlos Be)

començat_ 8/6/21  // acabat_ 8/6/21

Amén, Carlos Be

"Señores de la iglesia católica apostólica, esta es mi apostasía pública. Porque sé en lo que creo. Y no es en ustedes." Afirma obertament Carlos Be en el pròleg allunyant-se públicament d'una "afiliació política vitalícia" que ell (ni ningú, no ens enganyem) va demanar ni ha tingut dret a escollir o rebutjar. La democràcia, l'autèntica, no la que ens volen fer creure actualment, tampoc té raó de ser en l'església.

Davant la notícia de la pena de mort aplicada a dos homes, en principi pel fet d'haver violat a un nen de 13 anys però, possiblement, en realitat, perquè eren homosexuals, un dels personatges anònims afirma acertadament: "Para mi, estas imágenes y la desinformación que los acompaña son una muestra más de la demonización a que están siendo sometidos ciertos países que defienden su soberanía y sobre todo su petróleo frente al colonialismo occidental." El soroll de notícies que ens persegueix ja fa anys que no busca informar amb certa objectivitat d'allò que passa, sinó seguir les directrius d'uns paràmetres prefixats per uns lobbies polítics extremadament influents i perillosos. Els mitjans de comunicació tradicionals jo no comuniquen, difonen ideologia.

"La Biblia se repite tanto que induce a sedación. Es, simplemente, un ritual para amuermar."

"Parte de nuestro deber es encubrir los pecados, no erradicarlos: para que puedan seguir existiendo, para que nosotros podamos redimir a los creyentes, para que sigan necesitándonos." Perquè no permetem que ningú mati a Déu (per molt Nietzsche que es digui) i tot segueixi com en el segle passat. Perquè poguem seguir "pecant" (en el sentit més cristià de la paraula, és a dir, actuant incorrectament) convençuts que no ens passarà res perquè conseguirem el perdó diví. La màgia del cristianisme i el perdó instantani a totes les barrabassades que poguem arribar a fer.

Una obra crítica i necessària sobre una realitat que molts creiem caduca però que encara manté molt del seu poder i influència històrics intactes. Conjuntament amb totes les vexacions i teories retrògrades i anòmales que preserven amb dents i sang.
_____________
Carlos Be, Amén (Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos)
començat_ 21/12/15  /  acabat_ 21/12/15