The Catcher in the Rye, J.D. Salinger

Havia començat una fitxa preciosa sobre aquest llibre que m'ha acompanyat durant tants anys. Hi explicava com vaig arribar per primera vegada al Vigilant. Com va ser una mestra de castellà de l'institut (sí, també apreníem castellà a la meva època) que ens va deixar escollir entre dos llibres per llegir a la part de literatura universal. Com tothom va escollir El Viejo y el mar d'en Hemingway perquè era molt més curt que el Vigilant. Com jo em vaig decantar per entrar al Centeno. Hi explicava com m'hi vaig endinsar i com no m'ho podia creure. Com hi havia algú més que sentia exactament el mateix que jo. Com amb els meus 15 anys em sentia tan emmirallat amb en Holden Caulfield. Com em va obrir els ulls a una manera diferent de viure, amb menys solitud i amb més acceptació de la ràbia i frustració... 

En aquella fitxa perduda hi comentava com vaig rellegir aquest llibre fins a l'infinit. Primer en una traducció catalana, després vaig retornar a la versió d'Alianza en castellà que m'hi havia introduït. Els vaig rellegir un parell de cops més i després vaig anar a viure a Glasgow i el vaig estar buscant per totes les llibreries de segona mà fins que en vaig trobar un exemplar revellit en anglès. El vaig llegir amb fruïció amb el meu anglès incipient. I crec que encara el vaig rellegir un parell de vegades més quan arribava el Nadal perquè em feia companyia durant la tristesa i foscor d'aquells nadals de principis de mil·leni. Però ara feia molt que l'havia oblidat. Fins que va aparèixer la Lisa. Fins que vam començar a compartir lectures i els dos vam arribar al Vigilant i vam decidir que aquest Nadal el rellegiríem junts. I això és el que estem fent. Ella confinada al seu pis de Londres perquè la Covid no perdona a ningú, i jo pasturant per Xangai.

I la meva fitxa recollia els grans records que la lectura està remoguent. Les frases que tinc guardades a dintre i retornen. Les imatges precioses que mai he oblidat, com el dubte persistent sobre què fan els ànecs de Central Park quan es glaça el seu estany. Era una fitxa preciosa, però un fill de puta de taxista de Didi m'ha robat el mòbil i l'he perdut per sempre més. Cabrons. 

Per sort, vaig tard en la meva lectura (perdona Lisa) i només estic a la meitat del llibre. Encara podré anotar moltes més coses. 

Una de les coses que recordo haver anotat era el fet d'adonar-me de la clara bisexualitat d'en Holden. No ho havia vist mai tan clar abans. La pressió de l'adolescència dels anys 90, que t'impedia qualsevol tipus de sensibilitat em devia ennuvolar els ulls. Vull dir que si aquella època ja costava dir que t'agradava Suede perquè ja t'etiquetaven, suposo que no vaig voler veure l'evidència. Les mirades i comentaris d'en Holden sobre l'Stradlater no deixen cap dubte. 

"People always clap for the wrong things." 

"People are always ruining things for you." 

M'està sorprenent la foscor del text. Recordava que en Holden es queixava, deia que les coses el deprimien, però havia oblidat que ho fes de manera tan beligerant. No recordava, per exemple, la sordidesa de l'escena posterior a la trobada amb la prostituta de l'hotel, ni que ell digués que ja només volia suïcidar-se. A la seva manera, clar, amb el gir típic d'en Holden: "I probably would've done it, too, if I'd been sure somebody'd cover me up as soon as I landed. I didn't want a bunch of stupid rubbernecks looking at me when I was all gory." 

Recordo entrar al Museu d'Història natural de Nova York gràcies a la meva obre Els gronxadors i no poder deixar de pensar en en Holden. En aquell moment només em venia al cap la imatge de l'esquimal pescant, però res més. Ara veig que, rere l'esquimal també hi havia la idea que cada cop que entrem al museu d'Història natural, tot està exactament igual i els únics que hem canviat som nosaltres (idea, per cert, recollida pels Amics de les arts, imagino que conscientment perquè no només compartim amics, nits de festa per Girona i el fet d'haver viscut un temps a Escòcia amb en Joan Enric, sinó també referents). 

"If you do something too good, then, after a while, if you don't watch it, you start showing off." 

Arriba aquell moment que t'adones que tot està en El vigilant. Tot. Que quan algun personatge d'algun conte o obra de teatre meva s'exclama i li diu a un altre que haurien de marxar junts, fugir de tot i de tothom i començar de nou (vegis L'any que vam viure sense Internet), en realitat no està fent més que parafrasejar a en Holden parlant amb la Sally al bar del costat de la pista de patinatge. 

"It was so putrid I couldn't take my eyes off it." 

"You take somebody that cries their goddam eyes out over phony stuff in the movies, and nine times out of ten they're mean bastards at heart." 

I una ximpleria que ni recordava del text, que en el moment que l'havia llegit per última vegada no tenia cap significat especial ni cap transcendència, però que ara de sobte ressona tan directament: la parella d'en Luce és de Xangai. Mira que hi ha ciutats al món... 

"Who wants flowers when you are dead? Nobody." 

Elements comuns de El vigilant i els meus textos (iniciàtics): tristesa, solitud, depressió, incomprensió, odi social, religió, mort... Soc un plagiador.

I quan per fi en Holden entra secretament a casa seva i va a parlar amb la Phoebe, revisc alguns dels millors records que tinc del llibre. Però també em sorprenc reconeixent-me encara més amb en Holden: la Phoebe li retreu que no li agradi res i el repta a que digui una cosa que realment li agradi. I ressonen les vegades i vegades que algun alumne d'institut m'havia dit que no m'agradava res amb la sinceritat a cor obert de l'adolescència. 

I de sobte... Una altra revelació. La cançó que dóna títol al llibre i que en Holden creu que té la frase "If a body catch a body comin' through the rye" resulta que és un poema que diu "If a body meet a body coming through the rye" escrit per en Robert Burns. Increïble. Una de les millors nits de l'any quan vivia a Escòcia era Burns Night, en honor a en Robbie Burns. Haggis, whisky i cheilidh. I ara resulta que també dóna nom a aquest llibre. 

"Among other things, you'll find that you're not the first person who was ever confused and frightened and even sickened by human behavior. You're by no means alone on that score, you'll be excited and stimulated to know." 

I aquest consell que li dóna en Mr. Antolini a en Holden és potser un dels millors consells que es pot donar a un adolescent. Potser fins i tot l'únic consell. Fer-los veure que allò que senten, que aquells dubtes, neguits, angoixes, pors, rabies i frustracions no només les senten ells sinó que són compartides. És a dir, que poden trobar algú altre amb qui compartir-les i superar-les. O si més no aprendre a conviure amb elles. Que potser és l'opció que vaig acabar adoptant jo. Acceptar-les i anar tirant. I, de tant en tant, fugir del país, de tot i de tothom, que això també ajuda molt.

Hòstia puta. Parlant de foscor en el text, havia oblidat completament la topada amb en Mr. Antolini. Ostres. No me l'esperava gens. I per descomptat que en Holden potser exagera, però fa por quan afirma que "that kind of stuff's happened to me about twenty times since I was a kid. I can't stand it." 

I al final, el moment preciós de certa reconciliació amb el món, quan la Phoebe puja als cavallets i en Holden l'observa assegut al banc sota una forta pluja redemptora. Quan, finalment, se sent feliç i accepta tornar a casa dels seus pares. El motiu que justifica la portada paradigmàtica amb el cavall vermell.

"Don't ever tell anybody anything. If you do, you start missing everybody." 

I s'acaba el llibre. I em torna a sorprendre. Quan el llegia a la meva adolescència em removia per dintre, em feia sentir viu, menys sol. Ara, crec que n'he entès i apreciat més aspectes i referències; qüestió de pas del temps, no de tenir gaire més saviesa. I em reafirmo en el gran valor d'aquest llibre a la meva vida. I a tots aquells que no el suporten, doncs en part els envejo per no haver sentit mai la tristesa que sent en Holden quan mira al seu voltant. I també els detesto una mica per ser uns falsos i uns insensibles. 

_______________

J.D. Salinger, The Catcher in the Rye

començat_ 16/12/21 // acabat_ 9/1/22

[Fitxa recuperada inesperadament per la màgia d'un Núvol que ni sabia que em perseguia -inacabada]

I retorno al camp de sègol. Ara que el món sembla girar-se una mica més de cul que mai, que la persona amb qui convisc ha estat presa pel govern xinès i tancada en un hotel hospitalitzat forçada a passar una quarentena en unes condicions pèssimes, només per ser un tercer contacte d'un possible cas positiu de coronavirus... Retorno al camp de sègol amb les ganes de reteobar-m'hi. De recuperar a aquell nano de 14 o 15 anys que va escollir llegir un llibre estrany anomenat El guardián entre el centeno a la classe de castellà quan tots els companys es decantaven per El Viejo y el mar perquè tenia moltes menys pàgines. De tornar a sentir aquelles emocions, aquella forta sotregada d'adonar-me que no estava sol amb les meves sensacions i tristeses. Espero recuperar aquella estranya sensació de felicitat enmig de la tristesa, del cinisme i el rebuig cap a tot i cap a tothom. 

Realment ho necessito. 

I, per descomptat, arriba el començament tan màgic, aquest marcatge tan clar de to i que defineix tan bé com serà la resta del llibre: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it." 

"The more expensive a school is, the more crooks it has." 

I, lògicament, entro en el món d'en Holden Caulfield amb els braços oberts. I com no fer-ho amb frases com aquestes que segueixen parlant-me tan directament? 

"You wondered what the heck he was still living for." 

"Old guys' legs at beaches and places, always look so white and unhairy."

 

"People never notice anything." 

I aquestes imatges que m'han acompanyat des de fa tants anys: 

"I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over." 

I em sorprèn, també, descobrir-hi coses noves. Escenes, situació, diàlegs que no recordava gens. 

"What really knocks me out is a book that, when you're all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it." 

I de sobte, les tendències homosexuals (o bisexuals) d'en Holden es tornen completament evidents. La seva relació amb l'Stradlater és d'amor platònic, d'apreciació de la bellesa física de l'altra individu, independentment de si és home o dona. No ho havia vist mai abans en anteriors lectures, alguna vegada havia sentit alguna insinuació però sempre m'havia mantingut allunyat de cap mena de crítica o comentari sobre les obres d'en Salinger pel profund respecte que sento per ell, i per voler preservar la seva voluntat d'engegar a la merda el món i voler viure en l'anonimat. Però ara que rellegeixo el text, ho veig clar com la llum del sol. Potser el fet d'haver viscut experiències similars fa que ho vegi encara més. Qui ho hauria dit que tants anys després, en Holden i jo seguim compartint tantes coses... 

"Almost every time somebody gives me a present, it ends up making me sad." 

"People always clap for the wrong things." 

... 

______________ 

The Tanners, Robert Walser

"The traces Robert Walser left on his path through life were so faint as to have been almost effaced altogether." Ens diu en G. W. Sebald al pròleg. I aquesta sembla ben bé la sensació. Qui és en Robert Walser? Per què se'n fa una obra de teatre que es diu L'art de desaparèixer lentament? Quin misteri hi ha rere la persona /personatge? 

Un pròleg bastant llarg i fent moltes referències a The Robber... què passa, que no estic llegint The Tanners? Bé, és igual, és una gran introducció a aquest autor desconegut per mi que afirma coses com:

"Healthy people should always, so to speak, take certain risks. For what other reason, blast and confound it, is a person healthy? Simply in order to stop living one day at the height of one's health?"

"I know now more than ever that intellectual circles are filled with philistinism. I mean moral and aesthetic chickenheartedness." 

I ja dintre de la novel·la, veig ràpidament el to pausat però incisiu d'en Walser: "he often also reproached himself bitterly for neglecting the duty of being at least a little happy." 

Quin personatge, aquest en Simon. Un xerraire que encara no he acabat de desxifrar si és un txitxarelo o bé una criatura innocent. Un individu que està perdut i va provant feines i, pel que sembla, vides, gràcies a la seva oratòria. 

Quina imatge més terrible (sobretot per la seva realitat) aquesta dels treballadors anònims del banc, que es passen tota la vida fent el mateix, veient la mateixa gent, que poden tenir un atac de cor enmig de l'oficina després d'haver-hi treballat 50 anys i gairebé ningú reaccionarà. "I don't care a whit about enjoying the benefits associated with receiving a fixed monthly income. While receiving it, I degenerate, becoming addlepated and lily-livered, I ossify." 

"I don't want a future, I want a present." 

I això, que sembla tan senzill, és tan sistemàticament oblidat que fa feredat. 

"You have a future only when you have no present, and when you have a present, you forget to even think about the future." 

"Life is so tedious and this encourages the development of oddities." 

Llegir ens fa viatjar, això ho sabem tots, però no acabo d'entendre per què últimament tots els llibres que llegeixo em fan viatjar al passat. És que potser ja sóc tan gran que tinc més històries al darrere que pel davant? En aquest cas, l'escena d'en Simon menjant en una Cantina per pobres amb un avi sense feina al costat m'ha transportat al meu primer matí a Liverpool. Primer i últim, Liverpool només era un tràmit camí de Glasgow, el destí final. Era l'aeroport barat que Easyjet tenia des de Barcelona (quan encara no existia Ryanair, quan encara no tenia internet a casa i vaig fer la reserva dels vols a l'Estació Jove de Girona). Després, 5 hores de tren cap al nord. Doncs aquell primer matí a Liverpool, després d'una arribada accidentada, d'un individu que em va oferir ajuda per trobar un lloc per dormir però que va insistir tant en què pugés al seu cotxe que jo, amb els meus 20 anyets no me'n vaig refiar i vaig acabar vagant sota el plugim britànic fins anar a petar a un YMCA que em va oferir refugi i un espai en una llitera compartida amb desconeguts (i una nit de no dormir abraçat a les meves 50 maletes que temia que em prenguessin). L'endemà pel matí jo era en Simon, o més aviat jo era la Klara: algú fora de lloc en una Cantina que oferia menjar a sense llars, alcohòlics, drogoaddictes i d'altres personatges.

"How can you mean to portray a life when you've scarcely yet experienced one?" 

El dubte sobre la possibilitat dels joves de poder parlar sobre la vida quan encara no l'han viscut. Com si només poguéssim parlar d'allò que hem viscut i prou, impossibilitant a pràcticament tots els escriptors a escriure perquè, quan es va topar amb un escarbat humà en Kafka? O quants cotxes va cremar en Jordi Casanovas abans d'escriure Gazoline? O quan va viatjar a Bedlam la Mar Bosch (i si ho vas fer, coi Mar, perquè no m'hi has portat mai?)... Quan em van concedir el premi Boira per Tu i Jo els membres del jurat em van dir que tenien molta curiositat per saber quina edat tenia l'autor de l'obra i que coincidien que havia de ser algú gran, de més de 60 anys... Vaig escriure Tu i jo, una obra sobre la vellesa, l'Alzheimer i la pèrdua de la identitat als 27 anys. 

"What was a dead man? What else but a reminder to live?" 

"You believe all kinds of things when you lack experience, and later you experience things that make you see the world quite differently." 

"I cannot live and at the same time despise my life. I must find myself a life, a new life, even if all of life consists only of an endless search for life." 

I aquests dies que el fantasma de marxar de la Xina (després de gairebé 6 anys) em comença a assatjar i els dubtes sobre la vida aquí, el valor de les coses, de la família, dels amics, de les arrels, fa que tot plegat sigui més enterbolit ara que un virus ens manté presoners a Xangai i que aquest comentari ressoni amb molta força. Si en fa d'anys que estic buscant el meu lloc el món! El lloc on poder viure perquè allà on em va tocar néixer em resulta detestable, insípid, lleig, però allà on vaig a parar (Escòcia, la Xina) té també una data de caducitat... 

"I found the days so beautiful I'd have considered it impertinent to desecrate them with work. You know how much is lost by daily work." 

I aquesta reflexió, aquest axioma, aquesta veritat categòrica, és la que massa sovint oblidem i malgastem les nostres vides en feines de merda, avorrides, insulses, inútils i repetitives. Com si els nostres dies no fossin finits. 

Després d'un interessant diàleg sobre els beneficis i els inconvenients de quedar-se sempre al teu país, en Simon afirma que, en el fons, ell tampoc no vol cap gran carrera professional perquè "what's so grand about it: people acquiring crooked backs at an early age from stooping at undersized desks, wrinkled hands, pale faces, mutilated workday trousers, trembling legs, fat bellies, sour stomachs, bald spots upon their skulls, bitter, snappish, leathery, faded insipid eyes, ravaged brows and the consciousness of having been conscientious fools." I afegeix: "I'd rather live with financial difficulties than be faced with the difficult decision of where to travel on summer holidays to restore my ruined health." 

Potser per la vida erràtica d'en Simon però aquest llibre segueix desenterrant molts fantasmes del meu passat. Dels bons i dels dolents. Recordo la meva arribada a Glasgow carregat amb maletes i caminant perdut per la ciutat. Recordo els pisos de Girona (els dos del Cardenal Margarit i el del Bonastruc de Porta). Recordo les feines a Rotimpres i a la Roberlo, als Papers Torras de Sant Julià de Ramis i a la Xocolata Torres de Banyoles, i a Sant Celoni i la fugida a la Patum. Recordo Santa Maria de Palautordera i recordo Finlàndia... 

"Starting over from the beginning, even if it was for the fiftieth time now, what did it matter." 

"I'm quite conscious of my virtues and weaknesses, and take pains to avoid boasting about either." 

I aquesta mena de confessions són les que ens fan valorar a en Simon, respectar-lo en les seves decisions vitals i entendre el seu deambular per la vida sense grans ambicions però tampoc grans neguits. I potser també és això el que hi veu en ell la dona de l'últim capítol (una prostituta? La madame d'un burdell? Segurament). Per això li demana que calli i vagi amb ella. Perquè la tendresa i bonhomia d'en Simon són contagioses. 

______________

Robert Walser, The Tanners 

començat_ 17/5/21 //  acabat_ 28/7/21

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15