2666, Roberto Bolaño

La prosa d’en Bolaño és agraïda. De frases llargues, amb múltiples subordinades i gran riquesa lèxica que són un plaer visual i auditiu. Ressonen els grans de la literatura sud-americana: Borges, Cortázar, García Márquez... i, mica en mica, ens introdueix a la història dels quatre protagonistes enamorats de la narrativa de l’Archimboldi, un escriptor alemany desconegut a qui ells contribueixen a ressuscitar de l’oblit, però no a portar-lo a la llum pública perquè ell, malgrat estar nominat pel Nobel, es manté reclòs, allunyat del món.

Però s’acaba La part dels crítics i abandonem aquests personatges interessants que ens han atret, primer, per la seva faceta d’intel·lectuals, però després, i sobretot, per la seva faceta d’humans. És a dir, de persones amb defectes, dubtes, neguits i propensos a cometre errors. Acabem el que seria el primer dels llibres independents que Bolaño va especificar que s’editessin així però que d’altres decidiren obviar les seves decisions i publicar-ho com a un únic volum. Una vegada més, les opinions dels morts no importen massa davant les decisions econòmiques. Passem, però, a La part d’Amalfitano. Aquest personatge secundari, professor de literatura afincat a Santa Teresa, on fa de guia als crítics. Coneixem una mica més la seva vida, la seva relació amb Barcelona i com la seva dona l’abandona a ell i a la seva filla. Coneixem el seu malestar vital, la buidor que sent un cop es trasllada a Santa Teresa, la por vers la ciutat però, sobretot, vers la seva pròpia persona.

 “Lo inútil se impone no como calidad de vida sino como moda o distintivo de classe, y tanto la moda como los distintivos de clase necesitan admiración, pleitesía.”

A La part de Fate, Bolaño segueix teixint la història a través dels múltiples personatges. Ara és el torn del periodista afro-americà Fate, especialitzat en política però que, les circumstàncies, l’envien a la ciutat de Santa Teresa a cobrir un combat de boxa entre un americà i un mexicà. No cal dir que el combat no té color i el mexicà cau al primer cop de puny tal i com era d’esperar, però això no ens interessa, l’important és el món fosc ple de mirades ambigües i assassinats que es troba el periodista. L’important és que després del combat acaba coneguent a la Rosa Amalfitano, la filla de l’Oscar Amalfitano, i la salva d’un grup perillós i fugen de la ciutat amb una altra periodista que s’està jugant la vida investigant els assassinats de dones que es produeixen constantment a Santa Teresa.

Bolaño, hàbilment, ha canviat l’estil i la temàtica de l’obra, d’una elucubració teòrica amorosa sobre la figura de l’Archimboldi i les possibles relacions entre els crítics, cap a un cas d’intriga i assassinats, amb baralles, drogues i pistoles. I això ens porta a La part dels morts, un detallat recompte de totes les dones assassinades a la ciutat de Santa Teresa des del 1993 (i en són moltes), conjuntament amb la narració d’altres actes delictius, com les accions del Penitente. Un recull acurat de llocs on van ser trobats els cadàvers, com van ser assassinades i vexades les víctimes i com la policia intenta trobar els culpables.

“Siempre hay que hacer preguntas, y siempre hay que preguntarse el porqué de nuestras propias preguntas. ¿Y sabes por qué? Porque nuestras preguntas, al primer descuido, nos dirigen hacia lugares adonde no queremos ir.”

Una part, aquesta de les mortes, que acaba sent exagerada. Hi ha tantes víctimes, tantes descripcions, tants personatges que apareixen i desapareixen, que costa mantenir l’interès. Una llàstima perquè, fins aquest punt el llibre, el conjunt de llibres,  era realment interessant. Ara, una sensació d’estar llegint un diari sensacionalista s’apodera de mi.

“En este país siempre hemos confundido lucidez con terquedad, ¿no le parece? Creemos ser lúcidos, pero en realidad somos tercos.” Bolaño fa referència a Mèxic però és evident que aquesta idea també pot ser aplicada al nostre país.

“Uno cree que desde adentro puede mejorar algunas cosas. Primero tratas de mejorarlas desde afuera, luego crees que si estuvieras dentro las posibilidades reales de cambio serían mayores. Al menos uno cree que desde el interior va a tenir más libertad de acción. Falso.Hay cosas que no cambian ni desde afuera ni desde dentro.”

Aplicable, lògicament, a la política, a la frustració de voler canviar el sistema degenerat que ens toca patir prenent-ne part, participant de les votacions, confiant que el nostre vot servirà d’alguna cosa, que la nostra veu serà escoltada i apreciada per algú; entrant en formacions polítiques, en ajuntaments i governs intentant canviar les circumstàncies des de dintre només per descobrir-nos tant o més lligat de mans que els altres... però també en molts d’altres aspectes de la nostra vida. Com, per exemple, i un que em toca directament sense haver-lo buscat mai, l’educació. La de vegades que he intentat modificar el sistema educatiu a les classes que m’he vist obligat a impartir! Quasi tantes com les vegades que m’han cridat al despatx del director/a de torn per recriminar-me la meva actuació.

Afortunadament, després de desenes de descripcions d’assassinats, Bolaño comença a intercalar-hi altres històries, com les declaracions des de la presó d’en Haas, la llarga conversa entre la diputada Esquivel i el periodista, la visita de l’expert americà Kessler per ajudar a esbrinar els casos... que faciliten una mica més la lectura. Però tot i això, l’excés d’informació i dades fan que aquesta part del llibre sigui la més feixuga de totes. Per sort, comença una nova part, La part d’Archimboldi.

“Los cristianos nos masturbamos pero no nos suicidamos.”

Una part on, per fi, coneixem a l’Archimboldi a qui pràcticament ja havíem oblidat entre tants cadàvers. Una part on se’ns explica la seva transformació, de Reiter, un alemany que va acabar a la guerra i en un camp de presoners alemanys, a l’escriptor Archimboldi. Un viatge molt més interessant que el de l’anterior part, ple de múltiples personatges secundaris però igualment importants, que conformen el caràcter de l’escriptor.

 “La lectura es placer y alegria de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.”

I Bolaño sembla allargar-nos discretament una mà i acabar de tancar l’enteranyinat cercle en aquest últim capítol. Perquè no només coneixem al misteriós Archimboldi, descobrim com va començar a publicar i quina vida va tenir (el misteri que són incapaços de desvetllar els crítics de la primera part), sinó que a més coneixem a la seva germana i entenem la relació, i importància, de la ciutat de Santa Teresa en el llibre. Un final d’agrair que et provoca múltiples moments d’aquells de connexions d’idees i personatges i que fan que, malgrat l’obertura intencionada del llibre, la seva immensitat a vegades inabastable, en sortim amb una certa sensació de final.

_______________

Roberto Bolaño, 2666 (Anagrama)

començat_ 30/07/16  /  acabat_ 15/11/16

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

The Broom of the System, David Foster Wallace

Hi ha començaments memorables a la història de la literatura recordats per tothom: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo", "Call me Ishmael"... el començament proposat per David Foster Wallace també n'hauria de ser un: "Most really pretty girls have pretty ugly feet, and so does Mindy Metalman." (3) Una frase que ja marca el to, l'agudesa i, sobretot, la ironia, del text que s'enceta.

Any 1981, en una habitació d'una residència universitària femenina, tres estudiants reben la visita de la Lenore, la germana petita d'una d'elles. Beuen, fumen, xerren... combinant expressions juvenils amb llenguatge acadèmic i barroc, fins que apareixen dos nois d'una altra universitat: la festa es capgira. Tensió, fricció i, sobretot, sensació d'impotència: "just because you're bigger, physically, just take up more space, you think -do you think?- that you can rule everything, make women do whatever stupid rotten disgusting stuff you say you want just because you're drunk?" (18) Però, per desgràcia, es veu que sí.

La qualitat narrativa d'en David Foster Wallace és incommensurable. Els capítols esdevenen històries que volem sentir, relats que reclamen la nostra atenció. Volem saber què li passa a l'home que pateix d'una doble vanitat (és vanitós però està obsessionat en fingir que no ho és), o a la besàvia de la Lenore que, juntament amb 20 residents més, ha desaparegut de la residència on s'estava, o a l'obès Norman Bombardini que s'ha proposat menjar-se, literalment, el món...

David Foster Wallace utilitza intel·ligentment diferents registres narratius per mostrar espais, sensacions i personatges. Així, veiem, en format teatral, la decisió del governador d'Ohio de construir un desert fals enmig de l'estat per a què els ciutadans no es relaxin, perquè tinguin un punt de referència negativa, de contrast, i vegin com n'estàn de bé. I, davant la pantomima a què ens tenen acostumats la majoria de polítics, l'elecció teatral no és gens casual ni innocent.

El cinquè capítol està explicat a través d'en Rick Vigorous, l'editor per qui treballa la Lenore i que no fa honor al seu cognom. Ell està enamorat d'ella malgrat la diferència d'edat i ens explica com es van conèixer. Sense diàlegs, només amb una detallada descripció narrativa d'en Rick, convertint les paraules directes de la Lenore en una mena de transcripció periodística.

"She studied classics and philosophy and who knows what else under a mad crackpot genius named Wittgenstein, who believed that everything was words. Really. If your car would not start, it was apparently to be understood as a language problem. If you were unable to love, you were lost in language. Being constipated equalled being clogged with linguistic sediment." (73) I, malgrat la clara ironia malintencionada d'en Rick Vigorous, Wittgenstein tenia raó: el món són paraules. Sense elles seríem incapaços de delimitar, entendre, definir, comunicar, la realitat. Sense paraules, tot seria una massa homogènia impossible de desxifrar: un oceà inacabable.

Preciosa imatge de la familia Spaniard (la germana de la Lenore, el seu home i els seus fills) respresentant una funció de teatre familiar: primer es posen màscares amb les seves pròpies cares i reciten les virtuts de la vida familiar. Després es posen màscares amb la inscripció "membre de la família" i perden les seves individualitats pel benefici de la família. El joc de les màscares que tots representem diàriament.

Quan la Lenore visita al seu germà al campus d'Amherst, recuperem la importància del llenguatge en la història. Ja sabíem que la besàvia Lenore havia estat alumne de Wittgenstein i vivia la vida a través del llenguatge. Ara, però, veiem com el germà intenta plantejar hipòtesis sobre la desaparició de la besàvia seguint la lògica del seu pensament lingüístic proporcionant converses interessants sobre el significat i les paraules. Jugant amb antinòmies (el dibuix del barber a qui li acaba explotant el cap perquè es troba davant d'un enigma d'actuació en el qual actuar i no actuar es sobreposen i no sap què fer), paranys visuals (el dibuix de l'home en un pla inclinat que tots tendim a creure que està pujant però que Wittgenstein planteja que podria estar baixant).... i, entremig, en Rick, que ha retornat a la seva facultat després de molts anys, es troba atacat pels records i es refugia en un bar on la casualitat (potser una mica massa, i no és el primer cop ni l'últim que l'atzar esdevé un mecanisme narratiu dins l'obra) fa que es trobi amb l'home de la seva ex-veïna. "Ti symptosis" (234) n'hi diu en Lang, "what a hell of a coincidence." (234) I encara més si tenim en compte que aquest en Lang és el mateix que apareix al primer capítol quan la Lenore visita a la seva germana a la facultat. Però, malgrat tot, la vida està plena d'aquestes coincidències. I moltes més de les que no en som conscients.

Continuant amb la filosofia del llenguatge, en Rick Vigorous cita (sense nombrar-lo) a Austin i la seva teoria performativa de les paraules: "some words have to be explicitly uttered, Lenore. Only by actually uttering certain words does one really do what one says. "Love" is one of those words, performative words. Some words can literally make things real." (285)

"Lang constructs Lenore, constructs her the way we each of course construct, impose our frameworks of perception and understanding on, the persons who inhabit our individual networks." (343) Esse est percipi, però també la construcció de la realitat, dels individus, a través de les nostres nocions. Construïm personatges, caràcters, a la gent que ens envolta i, sovint, descobrim que s'acaben assemblant massa a les nostres creacions fins al punt que hem de dubtar si són així perquè nosaltres les hem "fet" així o bé si nosaltres els hem "percebut" així perquè ja ho eren d'entrada. Però si tenim en compte que la realitat no existeix sense la nostra percepció d'ella (el nostre concepte de "realitat", s'entén) és més plausible decantar-se per la primera opció.

"No symbol is merely a symbol Rick. A symbol is valid and appropriate because its reference is real." (346) Però això no vol dir que aquesta referència sigui inamovible. Aquí rau, massa sovint, l'error d'interpretació que molts cometem. Els referents dels nostres símbols (posem per exemple, les paraules del nostre vocabulari) són purament arbitraris, convencionals i, per tant, temporals i modificables. Wittgenstein construí un diccionari amb els seus alumnes on les paraules tenien el significat, el referent, que havien acordat entre tots que era el més adequat. Probablement es tractava d'un llenguatge més coherent, útil i pràctic que el nostre però, malauradament, no va passar de ser un llenguatge privat. I potser mai podrà ser res més que això perquè costa canviar els hàbits humans perquè tendim a atribuir universalitat i certesa absoluta i inamovible a tot allò que nosaltres mateixos hem creat. Tan gran és el nostre egocentrisme. I, mentrestant, seguim amb aquest vocabulari nostre ple d'ambigüetats i d'imperfeccions que no ens garanteix que el nostre receptor entengui exactament allò que li volem transmetre.

"Attachment to things, to places, to other living beings requires in my view expenditures of energy and attention for in excess of the value of the things thus brought into the relation of attachment." (351) I massa sovint tenim aquesta mateixa sensació en la nostra lluita diària per relacionar-nos amb el món i aquells que ens envolten. Com afirmava Osvaldo Lamborghini en els seus últims anys de reclusió al seu pis de Barcelona, perquè sortir si ningú ens vol?

I el final, abrupte, inacabat (literalment, l'última frase queda inacabada) mostra una de les qualitats principals del llibre: la intel·ligent i lúcida mostra de les paradoxes del llenguatge, la narració i la realitat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Un nido de paradojas, que vaig publicar a Revista de Letras)

_______________
David Foster Wallace, The Broom of the System (Abacus)
començat_ 23/12/14  /  acabat_ 13/01/15

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges

Les paraules del condemnat a mort han generat pàgines brillants de la literatura universal; des de l'Apologia de Sòcrates, de Plató, a Cien años de soledad, de García Márquez, el tema dels últims pensaments, del repàs d'una vida que està a punt d'acabar-se per voluntat d'altri, esdevé una font d'idees i records.
Aquí, Borges ens mostra els últims pensaments d'Otto Dietrich zur Linde. Un home culte que busca una raó de viure en les lletres però també en les accions.
Entre les seves reflexions, sobresurt el dubte sobre la predeterminación de l'individu, el fet que "todos los hechos que pueden ocurrirle a un hombre, desde el instante de su nacimiento hasta el de su muerte, han sido prefijados por él" (97). Canvi considerable vers la idea que un déu o entitat superior ha prefixat el nostre destí, que genera idees peculiars: "toda negligencia es deliberada, todo casual encuentro una cita, toda humillación una penitencia, todo fracaso una misteriosa victoria, toda muerte un suicidio." (97) Si tot ho hem decidit prèviament, tot és responabilitat nostre. "No hay consuelo más hábil que el pensamiento de que hemos elegido nuestras desdichas" (97) Potser sí, però alhora, tampoc hi ha condemna més gran que la de culpar-nos de tot allò que hem fet.

"Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud" (98)

Un home, aquest Otto, però, convençut que la lluita és la solució, que l'atac és la salvació i que no dubta en assassinar i torturar fins i tot a aquells que admira pel sol fet de ser jueus. El subdirector del camp de concentració de Tarnowitz.

Borges juga astutament amb les nostres expectatives i ens mostra primer un individu a punt de morir que, en tant que narrador, ja té (només d'entrada) la nostra atenció i bona part de la nostra compassió (són masses anys de narradors heroics i protagonistes per no caure en aquesta temptació), però mica en mica es van mostrant les seves accions al llarg de la seva vida i ens fa canviar radicalment de punt de vista. Potser per això es tracta d'un dels contes més reconeguts de Borges. I amb motiu.
_______________
Jorge Luis Borges, Deutsches Requiem (dintre de El Aleph -Alianza editorial)
començat_ 31/07/14  /   acabat_ 31/07/14

El muerto, Jorge Luis Borges

L'ascens i la caiguda d'un no-ningú. Talment com la trama de la majoria de pel·lícules clàssiques de gàngsters (Un dels nostres, El padrino...) Borges narra la vida d'Otálora, un "hombre del suburbio de Buenos Aires, [...] un triste compadrito sin más virtud que la explotación del coraje" (32) que passa a formar part d'un grup de contrabandistes i, per un segon, a creure que en serà el nou líder. Fins que descobreix que l'han enganyat per executar-lo fredament.

Sensació de nou periodisme de Wolfe, de narrativa pura com Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. Però també sensació d'escuet. De brevetat extrema que reclama d'un parell de pàgines més.
_________
Jorge Luis Borges, El muerto (dintre de El aleph - Alianza editorial)
començat_ 15/07/14  /  acabat_ 15/07/14

The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, Junot Díaz

Al pròleg, divertit i informatiu, Díaz introdueix el concepte de Fukú, una maledicció originada a la República Dominicana que s'escampa per tot el món. Algunes veus afirmen que JFK va ser-ne una de les seves víctimes famoses. I Díaz informa al lector sobre el fet que aquest llibre no és res més que la narració d'una història de Fukú, per tant, ja d'entrada se'ns avisa de la maledicció que amaga aquest llibre que, d'altra banda, el mateix títol ja ens la insinua.

Amb el pas del temps, mentre Oscar s'engreixa cada vegada més i esdevé més i més estrany, hi ha quelcom de clar sobre d'ell: "couldn't have passed for Normal if he'd wanted to." (21) Així de peculiar era. I en una època de blancor i estandardització, és un plaer poder llegir sobre algú diferent.

"He realised his fucked-up comic-book-reading, role-playing-game-loving, no-sports-playing friends were embarrassed by him" (29)

Tal i com Jonathan Franzen fa a Freedom, el segon capítol d'aquest llibre té un protagonista completament diferent: la germana de l'Oscar. El lector la pot conèixer, saber què pensa i què sent... començant per una molt bona escena en el bany que recorda remotament a la inesborrable escena del bany de Zooey de J. D. Salinger, però en aquest cas, Díaz l'utilitza per mostrar una realitat molt més empírica que els dilemes existencials de Salinger: el càncer de pit de la mare d'Oscar. "And it's in that bathroom where it all begins. Where you begin" (54)

"That's white people for you. They lose a cat and it's on all-points bulletin, but we Dominicans, we lose a daughter and we might not even cancel an appointment at the salon." (66)

Les semblances (estructurals, clar) entre aquest llibre i Freedom d'en Franzen van en augment: en tots dos ens trobem amb una família, la nostra atenció és enfocada sobre un dels membres de la família i llavors en el següent caràcter passem a conèixer millor a un altre membre de la família alhora que anem enrere en el temps per intentar entendre una mica més per què són tal i com són en el present. Per aquest motiu es pot llegir "Mistakes were made", l'auto-confessió escrita per la Patty en el llibre d'en Franzen i en el llibre de Díaz hi ha "The three Heartbreaks of Belicia Cabral 1955-1962" (77)

Des de bon principi resulta bastant clar que les notes a peu de pàgina afegides per l'autor només eren pel benefici del lector més que per afegir informació imprescindible per entendre la història. Però a la página 87, Díaz ho fa completament evident quan es dirigeix directament als seus lectors potencials: "Maria Montez was the original J.Lo (or whatever smoking caribeña is the number-one eye-crack of your time". Els lectors esdevenen part directa, i explícita, del procés d'escriptura d'aquest llibre tal i com també ho féu Unamuno a Niebla, o Kundera a bona part de les seves obres.

"Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass" (100)

I, de sobte, resulta evident. Hi havia quelcom de familiar a les primeres pàgines del llibre. Alguna cosa que romania entre línies en el primer capítol però que retorna en les memòries de Belicia Cabrales: l'herència directa del Realisme Màgic. Tal i com García Márquez ho féu a Cien años de soledad, la realitat es barreja (complementa/modifica) amb aparicions místiques. Un exemple clar ens el mostra la marató de pregàries de La Inca: "so furious and so unrelenting, in fact, was La Inca's pace that more than a few women suffered shetoot (spiritual burnout) and collapsed, never again to feel the divine breath of the Todopoderoso on their neck" (145)

En el quart capítol retornem a Amèrica, a l'Oscar i la Lola, però ara a través d'un narrador anònim. Qui és aquest dominicà que decideix anar a viure amb l'Oscar per poder-lo vigilar? Qui és aquest Yunior?

"In a better world I would have kissed her over the ice trays and that would have been the end of all our troubles. But you know exactly what kind of world we live in." (194)

A través d'en Yunior, aquest personatge cínic, obsessionat pel sexe, infidel de naixement, coneixem el primer intent de suïcidi de l'Oscar. I també que no serà el darrer. Oscar està deprimit i cansat de la seva vida. És evident que només és qüestió de seguir llegint abans que assoleixi el que busca.

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari (bé, de fet era a Twitter, qui llegeix diaris avui en dia?) que el fet d'utilitzar la segona persona a l'hora de narrar una història la fa molt més íntima. Sembla que el narrador ens parli directament. Un truc ben senzill que no s'utilitza amb massa freqüència. Així, quan la segona part del llibre comença i retornem al punt de vista de la Lola, en les seves paraules directament adreçades a un desconegut "tu", sentim clarament aquesta intimitat.

"If you ask me I don't think there are such things as curses. I think there is only life. That's enough." (205)

És curios el fet que la vida de l'Oscar no s'acaba a través d'un suïcidi directe (tenint en compte els seus intents previs) sinó en un acte indirecte d'auto-assassinat producte de l'amor. El noi que mai ha estat amb una dona, s'acaba sacrificant per amor.

Potser el final del llibre és una mica massa optimista (si es tenen en compte les circumstàncies) i menys cínic com era la tònica general del llibre però, tot i això, en conjunt es tracta d'un bon llibre, una molt bona introducció al món de Junot Díaz.
_______________
Junot Díaz, The Brief Wondrous Life of Oscar Wao (Faber and Faber)
començat_ 03/02/14  /  acabat_ 27/02/14

Rèquiem per una monja, William Faulkner

El primer que sorprèn de Rèquiem per una monja és la seva curiosa combinació de teatre i novel·la. D’entrada, es pot creure que és una decisió aleatòria, atzarosa, fins i tot, que, pel que sigui, Faulkner va creure que algunes parts del llibre funcionaven millor com a novel·la mentre que d’altres podien ser mostrades en format teatral, és a dir, amb predominància del dinamisme i la verbalitat per damunt de la descripció. Però només cal veure la marcada diferència temàtica d’ambdues parts per assegurar-nos que l’atzar o la ben-sonància de les paraules no hi tingueren res a veure en la decisió. Ens trobem davant d’una novel·la-teatre organitzada i súmament planificada.

La part novel·lesca s’encarrega d’aportar-nos la informació sobre la constitució d’un poble, com si d’una crònica detallista es tractés o d’un recull arxivístic (per la seva freda, impersonal, recopilació de dades). Aquesta part ens informa objectivament sobre uns fets històrics i constatables que són la base damunt la qual hem de poder entendre el comportament i les paraules dels actors/personatges de la part teatral. Perquè aquesta segona part, la teatral, ens endinsa en un cas particular, en una experiència personal d’uns individus que viuen en aquesta ciutat. Ens hem mogut de l’espai públic a l’espai privat, de l’objectivitat al subjectivisme. Centrant-se en els dilemes interiors, els neguits i les angoixes d’aquestes persones, Faulkner opta per no abusar del poder narratiu, però exterior, d’un narrador omniscient, que tot ho sap i tot ho veu, i el que fa és posar davant els nostres ulls als personatges implicats i deixar que siguin ells, amb les seves accions, les seves converses entretallades, les seves visites de matinada, qui se’ns mostrin. Sense pre-judicar, sense presentacions, sense reflexions ulteriors. Senzillament sent ells.

Com ja s’ha comentat abans, la part narrativa explica el procés fundacional d’una ciutat americana, des dels primers assentaments fins a l’edificació de la casa de justícia, la presó, així com també el seu posterior progrés que és també el de tota una nació com ens ho mostra l’arribada del ferrocarril, dels automòbils… El més curiós és que la lectura d’aquesta creació ens recorda inevitablement la creació d’una altra ciutat novel·lesca: el Macondo de Cien años de soledad. Faulkner ho féu abans, més de quinze anys abans, però els llibres, en tant que texts vius, alliberats de l’opressió dels seus autors i dels seus temps, ens arriben a les mans ignorant la seva cronologia i ens poden fer creure que va ser primer l’ou que la gallina quan tothom sap que la pregunta no té resposta i que, per tant, com ens mostra Wittgenstein, no cal formular-la.

El problema d’aquesta part narrativa rau en la quantitat excessiva d’informació que ens aporta. Hi ha masses dades, estadístiques, fets històrics per a poder-ho pair tot i el fet de prescindir dels “punts” i utilitzar com a molt el “punt-i-coma” encara ens genera una major sensació d’empatx, d’ofec, fins i tot. Però si mengem a poc a poc i païm bé, l'àpat és d'allò més suculent.

Pel que fa a la part teatral, la que ens mostra l’acció pròpiament dita, ens trobem amb un procés d’expiació d’un crim moral. Més enllà de l’assassinat de la criatura, més enllà del fet que l’esclava negra l’hagi comès o no (fixem-nos que això acaba esdevinguent anecdòtic com el fet que la matin o no), el que importa és que Temple necessita alliberar-se de la seva culpa i creu que salvant a la criada es salvarà també ella. “Que algú la salvi o estem condemnats!” es queixa preocupada i Stevens li demostra que té motius per preocupar-se dient que “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”

Temple s’adona que les confessions que no ha pogut fer en privat, al confessionari, cal que les faci públicament, és a dir, que transcendeixi l’espai privat (representat amb el teatre) i entri a l’espai públic (la narració/la ciutat). Cal que tots els afectats les puguin sentir, que tothom sàpiga quina vida havia portat amb anterioritat, què li passà quan decidí pujar a aquell cotxe.

Aquí es tracta que la culpable es despulli davant de tothom i es mostri fràgil, vulnerable, fragmentada. Que demani perdó i clemència. Malgrat que en aquest cas no hi ha indult possible perquè el crim és contra un mateix i cadascú pot arribar a ser el seu més temible jutge, el seu més despietat butxí.

_____________

William Faulkner, Rèquiem per una monja (Llibres a mà)

començat_ 30/11/10  /  acabat_ 9/12/10