¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran

L'assaig (Premio Anagrama de Ensayo 2015) s'obre amb el relat d'un somni que ha tingut una model. Un somni en el qual es veu sent devorada per cucs. Un somni, clar, que no és ben rebut per aquells que l'envolten pels quals la bellesa, la joventut i, per descomptat, la vida, és l'únic que importa. "Las divas son eternas, morirse no es cool y pudrirse menos. Estaba sola con su angustia. Al final de mi carrera, yo también callé lo que sabía: van a comerte viva, querida." (13) Ens introdueix Patrícia Soley-Beltran ja un dels temes principals d'aquest assaig: la percepció de la bellesa, tot i canviant i modificable al llarg dels anys, és estàtica en la seva dictadura del cos, de la joventut i l'aparença de felicitat. Les angoixes, els neguits, els dubtes, s'han de deixar a una altra classe de persones... però què passa quan algú s'adona que aquestes "classes" de persones són només barreres fictícies imposades i auto-imposades? Què passa quan algú vol ser alhora Rita Hayworth i un intel·lectual francès?

"Se trata de encarnar una belleza ideal en un mundo imperfecto." (13)

"Llevaba años haciéndome (y siendo hecha) como mujer." (18) És a dir, "aprendí a peinarme, a hacerme la manicura y la pedicura, a depilarme, a maquillarme, a combinar ropa y complementos, a posar imitando ante el espejo las posturas de las modelos de las revistas francesas de mi madre, y a andar sobre tacones sin doblar las rodillas ni caerme." (18) Un marcat i meticulós treball corporal per satisfer uns conceptes pre-establerts d'allò que és (o era) una dona segons els cànons arbitraris establerts socialment. La creació d'una "identitat". Entenent aquí "identitat" com a la pertanença a un grup concret que només comparteix certes característiques físiques internes i algunes d'externes i ben poca cosa més. La creació de l'individu en tant que mirall de la societat en la qual li ha tocat viure i com a resposta als genitals que l'atzar li ha assignat. En altres paraules: l'anul·lació de la individualitat en benefici de la massa.

"La indumentaria integra no sólo cómo nos percibimos a nosotros mismos sino también a los demás." (24) És el que Paul Schilder definia com a "esquema corporal", la "imagen interna de nuestro propio cuerpo; la que "vemos" si cerramos los ojos y pensamos en nuestra apariencia." (24) Una imatge que és "maleable, se modifica según nuestro estado de ánimo o el diseño de la indumentaria con la que nos cubrimos y adornamos." (24) Tal i com la pròpia Patrícia em digué a l'entrevista que li vaig fer per Revista de Letras, "escoger la ropa que nos ponemos implica decidir cómo queremos que nos vean".

"Tocar fondo implica encontrar una base sobre la que darse impulso, dar una buena patada a algunas cosas, salir del agujero negro y respirar nuevamente." (26)

"Todas las sociedades humanas buscan una respuesta ante el desorden que plantea el mundo mediante la clasificación sistemática de la realidad." (32) Com afirmava Kazumi Yumoto a Los amigos: "Tenemos miedo a cosas sin forma. Si les damos una forma y un nombre, entonces ya sabemos qué es. Y si sabemos qué es, tenemos menos miedo."

Llegint a l'antropòloga Mary Douglas, Soley-Beltran afirma que "nuestro cuerpo es un espacio para la construcción de la identidad sociopersonal con el fin de obtener la aceptación que todos, en mayor o menor grado, necesitamos para nuestro desarrollo y supervivencia." (33) És per això, segueix el pensament de Douglas, que davant d'una guerra o una catàstrofe tendim a mantenir el nostre aspecte físic impolut. La nostra aparença "refleja nuestra adhesión a las reglas de la civilización y constituye una fuente de dignidad personal" (34) Per això mateix, la imatge dels tres individus treient-se les camises a Hombres en el sol d'en Gasán Kanafani és tan poderosa: no només s'estan treient una peça de roba, s'estant treient el seu vincle amb la humanitat.

"La identidad personal ha dejado de ser algo heredado [els oficis d'abans, per exemple] y estática y se ha convertido en un proyecto, en una actividad en la que constantemente nos esforzamos y en la cual el cuerpo y la autorreflexión juegan un importante papel." (36) 

Mica en mica, queda clar que el primer capítol és una aproximació als dubtes sobre què signifiquen les models. Representen un concepte social? Mostren només unes idees d'una època? A partir d'aquí, què implica mostrar-se d'una manera o d'una altra? Per què ho fem? Des de quan? I, en definitiva, com ens construïm (o ens construeixen) la identitat?

"¿Qué es lo que resulta tan seductor de la persona pública de las modelos? [...] ¿Por qué mientras se reconoce que una actriz interpreta un papel, se cree que las maniquís son "ellas mismas" en las fotos o desfiles?" (48) Quin estrany mecanisme d'hipnosi o suggestió ens fa mirar amb altres ulls a les models? O, anant encara un pas més enllà, tal i com planteja l'autora: existeix realment el glamour? Hi ha realitat més enllà de les màscares, la il·luminació, la direcció, l'escenografia i demés artilugis que generen la idea de perfecció que envolta a les models?

"Hoy en día quizá estamos ya tan habituados a que un modelo de identidad habite nuestro imaginario, que nos parece lo más normal que una figura ajena marque nuestros modos de ver, ser y sentir." (62) Estem tan domesticats, tan ben ensinistrats i tan infantilitzats, que esperem que el pare/mare estat (empresa) ens digui quina roba ens hem de posar, quina música hem d'escoltar i quines pel·lícules hem de veure.

"Mediante el complejo de inferioridad se vinculó el bienestar psicológico a la posesión de un físico adecuado a los patrones de belleza dominantes. Esta vinculación cubrió una operación comercial con una pátina de legitimación científica." (73) I, al mateix temps, va infundar molts més complexos i mancances imposades que el mercat ja s'encarregaria de pal·liar. Començava l'època de les depressions subvencionades, els fàrmacs de la felicitat i el terrible sentiment de no pertinença que només els diners pot apaivagar.

"La celebridad y el éxito económico que cosecha la figura ejemplar de la modelo comunica a hombres y mujeres un mensaje inequívoco: la conformidad con los patrones hegemónicos de identidad obtiene su recompensa." (113) Una afirmació que implica acceptar, també, el contrari: la no-conformitat no té recompensa. De fet, potser té càstig.

"El cuerpo ha crecido en importancia visual y conceptual hasta llegar a convertirse en el principal signo de identidad." (140) Sembla que ja no som segons allò que fem i opinem, sinó segons com ens mostrem físicament. I en tant que el cos és cada vegada més una màquina en el sentit que li otorgava La Mettrie, només aquells amb més diners poden tenir la millor maquinària.

"La práctica generalizada de disciplinas atléticas prehistóricas, como correr, tienden a exacerbarse durante periodos de crisis bajo diferentes nomenclaturas que persiguen su actualización. La fiebre por prácticas como el fitness o el footing (jogging) llegaron a su punto álgido durante la crisis de los  noventa; en la actualidad, el running hace furor. Todos ellos parten de la propia corporeidad para proporcionar un sentido de control e independencia en esos momentos difíciles en los que el contrato social se tambalea y parece que sólo nos tenemos a nosotros mismos." (144) I el que resulta curiós (de fet, més que curiós, intencionat) és el fet que es promocionin aquestes activitats atlètiques que calmen els ànims inquiets, que ajuntaments i diputacions organitzin curses públiqus i les televisions s'omplin de competicions esportives que ens encoratgen a cuidar el nostre cos. Però mai, repeteixo, mai, es retorna  la màxima llatina de mens sana in corpore sano. El binomi es trenca volgudament perquè una cosa és que els ciutadans estiguin sans físicament, és a dir, que gastin menys en sanitat pública (llegeixis campanyes anti-tabac, obesitat infantil...) però l'altra és que alimentin les seves ments. Recordem: cap govern vol ciutadans pensants. Encara es negarien a fer la feina que se'ls imposa!

"El cuerpo es un campo de batalla visual. Las representaciones reproducen relaciones de géneros que son relaciones de poder." (171)

"El lenguaje y el consumo de marcas no esconden, reprimen o expresan el ser "interior", sino que lo producen". (192)

"De la deliberada confusión de la maniquí con el vestido a inicios del siglo XX a la asociación entre modelo, producto e identidad ideal de finales del mismo siglo, en el XXI se afianza la plasticidad de los cuerpos e identidades. La modelo es pura pantalla para la proyección de valores, relatos, anhelos y deseos acuñados por una cultura al servicio de un conglomerado de profesionales e industrias." (204)

"La moda evidencia las jerarquías sociales, pone de relieve los mecanismos de distinción, activa la envidia y el deseo, nos seduce con una fantasía ideal ante la que temblamos, temerosos de no llegar a estar nunca a su altura. Eternamente culpables." (253)

Partint de la idea d'en Benjamin que el capitalisme és religió, aquí s'exposa com la moda utilitza mecanismes, llenguatges i imatges religioses per satisfer la seva necessitat comercial. Tot s'hi val per fer diners.

"En la era de la comunicación visual, el glamour es la liturgia visual que invoca el poder económico." (256)

"Al denunciar la domesticación de placeres e identidades sujetos a intereses mercantiles, mi aspiración no es otra que desligar personas, sueños y esperanzas de la colonización corporativa que invade por ojo, deseo y mente." (256) Així, un cop desmuntat l'engranatge fals (i falsificador) del món de la moda, és a dir, un cop respostes les preguntes inicials del llibre a través d'aquest viatge de creixement de l'autora i d'evolució de la moda i les figures de les models, neixen encara més preguntes: "¿es posible acomodar la legítima aspiración humana a una vivencia corporal gozosa, a la prosperidad, la felicidad y la belleza (cualquiera que sea su definición) sin dictados corporativos universalizantes? ¿Cómo dar cabida a la necesidad humana de belleza y verdad sin caer en el libertinaje visual al servicio de una seductora y explotadora economía de consumo? ¿Es posible crear nuevos modelos de ver colectivos más justos y acordes con la diversidad real? ¿Cómo desarrollar una ética responsable de creación y consumo de imágenes?" (256) En altres paraules, com podem ser feliços individual i col·lectivament?
____________
Patrícia Soley-Beltran, ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama)
començat_ 27/05/15  /  acabat_ 21/06/15

Fury, Salman Rushdie

En Malik Solanka, un ex-professor d'història que ho deixa tot i se'n va a Nova York a buscar una redempció contra la ràbia que l'envolta i que ell mateix també està sentint. Vol ser maltractat per la ciutat, castigat, purificat... curiós argument per una novel·la plena de submóns.

"When the epoch of analogue (which was to say also the richness of language, of analogy) was giving way to the digital era, the final victory of the numerate over the literate." (81) El món contemporani està regit pels números, no per les paraules. I hem de pagar un preu molt car per aquesta decisió. Per començar, la destrucció de la cultura, de la sensibilitat i, finalment, de la humanitat. Afortunadament tot és cíclic i tard o d'hora (potser el segle que ve) tornarà el temps de les lletres.

"Each marriage that breaks interrogates those that continue to hold." (77) Així com davant d'una defunció o un enterrament, els dubtes existencials semblen inevitables (tot i durar només uns instants, clar, cal amagar la mort sota la catifa i seguir endavant com si res), davant d'una parella trencada, els plantejaments sobre la pròpia relació també ens sobrevenen. "Are we still good? Okay, how good? Are there things you're not telling me? Am I going to wake up one day and you'll say something that makes me realise I've been sharing my bed with an stranger?" (77)

"Who let Charlton Heston out of his cage and then asked why children were getting shot?" (87)

"Human life was now lived in the moment before the fury, when the anger grew, or the moment during -the fury's hour, the time of the beast set free- or in the ruined aftermath of a great violence, when the fury ebbed and chaos abated, until the tide began, once again, to turn." (129) Aquest és el món del qual intenta fugir en Malik. Aquest món ple de fúria que l'està convertint, també a ell, en una persona furiosa a punt d'esclatar en qualsevol moment. Per què cerca fugir de la fúria en un lloc com Nova york on encara n'hi troba més, ni ell mateix no ho sap respondre més enllà de la sensació de voler ser castigat.

"How to defeat the demons of the past when the demons of the future where all around in full cry?"(145)

En el seu intent d'entendre al ser humà, de trobar què és el que va malament amb ell mateix i amb tota la humanitat, en Malik es troba amb "The mechanisation of the human" (182) el fet que l'ésser humà passa a estar constituït per parts intercanviables que els metges s'encarreguen d'afegir, de treure, de netejar, d'abrillantar... en Malik compara l'individu amb un vehicle que pot ser repintat, la tapisseria canviada... "Unhappiness was redefined as physical unfitness, despair as a question of good spinal alignment." (183) L'individu convertit en l'home màquina de La Mettrie (o, fins i tot, en el Mensch Maschine de Kraftwerk) on tots els problemes mentals poden ser arreglats amb un canvi de peces. En el fons, però, que no ens passi per alt, això implica un fet indiscutible: "happiness was selfishness." (183)

En els primers dies del nou mil·leni, quan està ambiantada la història, "human expectations were at the highest levels in human history, and so, therefore, were humans disappointments." (184). En époques d'abundància i somnis de grandesa, els malsons també es multipliquen perquè, tal i com ens va advertir Epicur, només aquell que poc espera, poc es decebrà.

Totes les històries dels Bavurians, els Mogols, Kronos y Cyborgs, tot i recordar l'exercici d'imaginació de les protagonistes de Criaturas Celestiales, s'acaba allartgant en excés i trenca el ritme narratiu assolit. Just quan més ens interessa la vida d'en Malik Solanka.

"In the minds of many adults, the experience on offer in the movie theatres now felt more real than what was available in the world outside." (230-1)

Pàgina rera pàgina, Rushdie va retratant l'estupidesa, la infantilització, vanalització i egoisme de tota una societat. I, per extensió, per l'admiració que els Estats Units genera arreu del món, per bona part de la població humana tal i com ens mostra l'extremisme de Babur, el coronel Filibuster, que està preparan una revolta que acaba sent una dictadura encoberta. Un nou retrat de l'estupidesa humana. De la ràbia que s'apodera de tot i de tothom. El crit d'un individu aïllat que lluita per allunyar aquesta ràbia de dintre seu per adonar-se, finalment, que la ràbia està a tot arreu.
_____________
Salman Rushdie, Fury (Jonathan Cape)
començat_ 13/10/14  /  acabat_ 29/10/14

Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa del segle XIX, Jordi Lamarca

Quan Descartes pregonava el dualisme extrem, la separació cos/ment, cos/ànima, cos/esperit, i quan La Mettrie ens brindava el seu mecanicisme absolut dibuixant a l'individu com una màquina i res més que una màquina, el que estaven fent (conscient o inconscientment) era deshumanitzar les persones. els arrebataven la capacitat de sentir, d'emocionar-se. Això mateix és el que criticà France Cobbe, fundadora de la National Anti-Vivisection Society quan "atribueix al cientifisme la pèrdua de sensibilitat davant del patiment humà" (110):

"Uno de los peores es el peligro de que el estudiante aplique los puntos de vista materialistas a todos los asuntos. Considerará las lágrimas de la madre -no como expresión de dolor- sino como disoluciones de muriatos y de carbonatos de sosa y de fosfatos de calcio; y reflexionará diciendo que han sido provocados no por la crueldad del hijo sino por presión cerebral sobre las glándulas lacrimales." (110)

Davant la controvèrsia entre fe i ciència a mitjans del XIX, Thomas Henry Huxley respongué a les burles de ser parents del mico en tant que descendents d'ell, dient: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat." (119) I aquesta és potser una de les millors respostes que es pot donar a aquells que, pregonant bondat i empatia, només busquen brega.
_____________
Jordi Lamarca, Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa del segle XIX (dins de Entre la por i l'esperança, Jordi Font-Agustí, coord - Proa editorial)
començat_ 16/05/14  /  acabat_ 20/05/14

Sistema de la agresión, Sade

A la introducció, Noelle Châtelet ens diu que a l’època de Sade s’acaba amb “la metafísica tradicional y con sus conceptos abstractos; es la experiencia empírica e individual la que, de ahora en adelante, servirá de trampolín a la reflexión filosófica y al discurso teórico.” (8) És a dir, l’home comença a pensar des d’ell mateix i no en referència als déus, als universals i demés conceptes abstractes que entretenien les hores dels antics pensadors. Per això, seguint el raonament de Châtelet, prolifera la novel·la filosòfica, o la novel·la de pensament, aquella que no només narra unes accions, sinó que planteja unes reflexions.

“La idea de Dios es el único error que no puedo perdonar a los hombres.” (10) Aquest és l’ateïsme de Sade. Un ateïsme radical que s’adona que Déu ha estat substituït per la raó en molts casos i desitja canviar-ho.

Sobre el determinisme, diu Sade: “la educación, por más que haga, no cambia nada, y aquel que debe ser un malvado lo será con toda seguridad, por buena que sea la educación que le hayan dado, al igual que aquel cuyos órganos han sido dispuestos para el bien volará seguramente hacia la virtud, pese a que no haya tenido maestro.” (16) Però clar, ell aquí parla d’educació acadèmica, de formació. Lògicament, aquest tipus de coneixement adquirit no implica necessàriament una bondat o maldat en l’home i, per tant, en aquest sentit, pot ser certa la seva afirmació. Ara bé, si l’educació és més àmplia, si no és només un fet acadèmic, sinó social, el fet de dotar de normes de conducta i valors a l’infant, llavors la frase sàdica trontolla. Algú educat adeqüadament (ja sigui per pares, amics, professors, associacions…) serà una persona que tendirà al bé. Aquell in-educat estarà perdut i no tendirà al bé perquè no el coneixerà. Restarà en l’estat primitiu de l’ego freudià i només pensarà en ell mateix. Serà un animal, un ser egoista i cruel (com Nietzsche definia als infants) perquè no sabrà ser res més. El dubte és, com aplicar aquesta educació. Com fer que el nen perdi la seva instintiva necessitat de supervivència unipersonal i s’adoni, també, del valor de la col·lectivitat?

Seguint aquest raonament, Chatêlet diu que “las leyes instituidas por la sociedad le [parecen] a Sade una desviación y una contrariedad de los deseos naturales.” (18). I aquí ressona, una vegada més, Hobbes i el seu sempitern Homo homini lupus est.

“De ambos [el mossèn i el muribund] el más ciego es el que se pone una venda en los ojos y no el que se la quita. Tú edificas, inventas, multiplicas; yo, destruyo, simplifico.” (34) I ressona, aquí, Nietzsche i la seva filosofia del martell: no es tracta de construir un edifici teòric, es tracta de destruir el que ja tenim perquè està fonamentat en la mentida i l’engany.

Déu, “¿acaso me ha creado para darse el placer de castigarme sólo por haber elegido un camino del que no me deja ser el único responsible?” (40) Aquesta és una de les preguntes que més freqüentment s’haurien de fer aquells que s’omplen la boca de divinitats. I, de fet, és una que potser mai es fan. Fer-se-la seria acceptar la crueltat de Déu. O la seva ineptitud. O ambdues coses.

“Resulta muy frívolo decidir que una cinta teñida de color marrón sea efectivamente marrón; no hay nada real en ello más que nuestras convenciones.” (45) El món tal i com l’entenem i, sobretot, anomenem, és arbitrari, casual, producte de les nostres decisions. Sinó només cal plantejar-se perquè diferents cultures tenen paraules impossibles de traduir: l’orvallo gallec, les múltiples nomenclatures de la neu dels innuit… han adaptat el món a les seves necessitats i a la seva realitat. Com fem tots.

“Una cosa absolutamente incomprensible o absolutamente imposible de ser aprehendida por los sentidos pasa a ser inexistente.” (46) Però, “jo ara no veig el llit, si vaig a l’habitació, que hi serà el llit?” que plantejava a Tu i Jo. És a dir, l’absurd en el que cau l’empirisme radical.

No en volem saber res “de un dios todopoderoso, pero que jamás lleva a cabo todo lo que desea, de un ser soberanamente bueno y que no crea sino a descontentos, de un ser amante del orden, pero en cuyos dominios todo es desorden.” (55) Bona descripció de les principals contradiccions inherents al cristianisme: el dubte sobre el mal, sobre la llibertat, sobre la omnipotència divina… si Déu és bondat, per què accepta el mal? Per què tortura i és cruel? Si és tot poderós, per què permet els defectes i les imperfeccions? I l’excusa que això pertany als designis divins i que s’escapa a l’home d’entendre-ho ja no ens serveix. És el paral·lel de la resposta que el pare li dóna al fill insistent que pregunta “per què?” a tot: “perquè és així.”

“Vuestro teísmo ha hecho cometer muchos delitos, pero jamás ha evitado ninguno.” (57)

“Sobre la ignorancia y el miedo […] se basan todas las religiones.” (59) Por irracional, clar, por a la foscor, al buit, al no-res, a l’absurditat de l’existència, que fa cercar un puntal on recolzar-se.

Una bona deducció extreta de Juliette o las prosperidades del vicio: “los suplicios de la otra vida sería inútiles para los vivos, que no pueden presenciarlos.” (65) Aquest és el raonament epicurià: no hem de patir per la mort perquè ara estem vius i, un cop morts, o bé no sentim res i ja no patirem, o si bé sentim alguna cosa voldrà dir que no estem morts. Però segueix parlant Juliette: “serían inútiles para los condenados, pues en el infierno nadie se convierte y porque el tiempo de la pretendida misericordia de ese Dios ya no existe: de lo que se deduce que Dios, en el ejercicio de su venganza eterna, no tendría otro objetivo que el de divertirse e insultar a la debilidad de sus criaturas.” (65)

“Guardémonos bien de creer que la universalidad de una doctrina pueda jamás ser un título en su favor.” (67) O, dit en altres paraules, que pel fet de ser compartida una idea no cal que sigui necessàriament bona. Un exemple banal es veu en la lectura de certs llibres: pel fet que tothom llegeixi en Dan Brown o en Ken Follett no implica necessàriament que siguin bons. Com a molt implica que tenen una bona campanya de màrketing i que són de fàcil lectura.

“¿Plantaría en su jardín un hombre lleno de bondad un árbol que produjese frutos deliciosos pero envenenados y se contentaría con prohibir a sus hijos que los comiesen, diciéndoles que morirán si se atreven a tocarlos?” (73) pregunta Sade a través de Juliette. I continua: “si supiese que existe semejante árbol en su jardín, este hombre prudente y sabio ¿no habría tenido la delicadeza de derribarlo?” (73) Però no. Déu no talla l’arbre malgrat saber que l’home estarà condemnat. Aquest és l’argument sobre la maldat divina que molts han intentat rebatre apel·lant al lliure albir, al fet que Déu ha preferit donar llibertat d’acció a l’home, que pugui escollir, fins i tot, el mal, si així ho desitja. Un debat, clar, inacabable. El que és curiós, però, és veure l’engany de la dialèctica impresa. Quan Plató transcrivia (o inventava) els diàlegs socràtics, esdevenien bastant clars els mecanismes que utilitzava Sòcrates per a convèncer als seus interlocutors. I més, perquè ells sempre deien allò que ell volia que diguessin. Aquí passa el mateix. Juliette pot convèncer a aquells que la escolten perquè li responen allò que ella vol que responguin. En els diàlegs reals, el nostre interlocutor ben poques vegades té la delicadesa de respondre allò que més ens convé que respongui.

“¿Somos dueños de nuestros gustos?” (104) Pregunta el monjo Clement a Teresa. I el seu discurs prossegueix mostrant que la resposta és que no. Que som producte de la natura, afirma, i que estem configurats d’una manera, tenim uns desitjos i unes inclinacions, per culpa de com vam ser fets.

“La teoría del amor al prójimo es una quimera que debemos al cristianismo y no a la naturaleza.” (105) Una vegada més, Hobbes.

“Habéis creído que podríais hacer felices a vuestros pueblos aumentando el número de leyes, mientras que de lo que se trataba era de disminuir el de los crímenes.” (167) És la crítica del Sade més polític a la regularització de la societat, al fet que les lleis actuen en contra de la natura i això sí que és un crim que s’hauria d’evitar.

“El origen de nuestras pasiones y, en consecuencia, la causa de nuestras desviaciones depende únicamente de nuestra constitución física.” (176) afirma Sade mostrant un mecanicisme absolut, al més pur estil de La Mettrie. Culpabilitzar a la natura dels nostres actes, tant dels bons com dels dolents, és eximir a l’home de tota responsabilitat. És dir que l’educació, la civilització, la cultura, no tenen cap acció damunt nostre. I això ell mateix afirma en altres parts que no és així, ell és el primer de culpar a les lleis de la reacció adversa de moltes persones, per exemple… el que sí que està clar és que el grau de determinació (o mecanicisme) i el grau de socialització és complicat d’establir perquè, a més, varia depenent de les persones: no és mai una xifra estable.

“No hay nada bueno, nada respetable, nada de hecho que pueda hacer feliz en lo que se denomina virtud.” (186) I contra aquest mur no s’hi pot fer res. No serveix de res apel·lar a l’empatia, el sentiment fraternal quan la persona esdevé un llop solitari, egoista i instintiu.

“No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.” (209)

Combinant veritats amb arguments falsos, Sade va examinant els defectes morals de la societat (robatoris, violació, incest, assassinat…) per mostrar que no deixen de ser actes volguts per la natura i que únicament són punibles perquè els homes així ho hem dictaminat. Però clar, tan aviat defensa l’assassinat com diu que tothom pot fer el que vulgui, és a dir, que tothom pot escollir viure, si vol, i ningú altre podria privar-li aquesta decisió.

Pixa fora de test quan diu que “jamás la muerte de un individuo ha influido sobre la masa en general” (221) a menys que es refereixi a tota la humanitat sencera que llavors sí que tindria raó, tot i haver dit una trivialitat. Sí que l’encerta, però, quan critica l’orgull de l’home i la seva tendència de creure’s imprescindible: “se quedaría muy asombrado si viese que, después de la destrucción total de la especie humana, nada ha variado en la naturaleza y que el curso de los astros ni siquiera se ha retardado.” (222) Una de freda, una de calenta.

“Dictemos pocas leyes, pero que sean buenas. No se trata de multiplicar las ataduras: sólo se trata de darle un carácter indestructible a las que se emplean.” (228)

Un cop llegit aquest Sistema de la agresión, sorgeixen dues possibilitats: o bé Sade era millor narrador que filòsof (Justine i Juliette són dues lectures boníssimes) o bé aquesta sel·lecció no l’hi ha fet justícia. Dubtes sense resposta directa que tampoc em neguitegen tant com per intentar desxifrar.
__________
Sade, Sistema de la agresión (Tusquets editores)
començat_ 05/06/13  /  acabat_ 24/06/13