Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Heidegger. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Heidegger. Mostrar tots els missatges

16 de juny 2016

Hamlet, William Shakespeare

"How weary, stale, flat, and unprofitable seemes to me all the uses of this world" s'exclama un taciturn Hamlet en una de les seves primeres rèpliques. Després que el rei li hagi recriminat que estigui allargant massa el dol pel seu pare, ell encara se sent ferit i, sobretot, perdut davant la pregunta existential per excel·lència: quin sentit té tot plegat? Sartre en parla de la nàusea abans de comunicar-nos que al final, simplement, tot s'acaba. Heidegger ens encara al cru final per fer-nos adonar que aquell ha de ser el nostre motor per la vida. Cioran afirmava que "No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento." I els religiosos s'aferren a post-vides, vides més enllà d'aquesta que, pel que sembla, seran millor (que tampoc costa massa) i a través de les quals tot prendrà sentit. N'hi ha per triar i per remenar. Que cadascú escolli la seva opció. Però que no la vulgui imposar damunt dels demés.

"Neither a borrower, nor a leader be; for lone oft loses both it selfe and friend."

"There is nothing either good or bad, but thinking makes it so." Diu en Hamlet a en Rosencrantz i en Guildenstern (els personages secundaris que esdevenen protagonistes a l'obra d'en Tom Stoppard). Ens mostra la relativització de la moral, l'efimeritat i convencionalisme dels valors ètics, la base del nostre contracte social que, malauradament, és trencat constantment segons les conveniències.

I, per descomptat: "To be, or not to be, that is the question." El dubte primari sobre el sentit de seguir endavant, sobre la raó de seguir viu quan Hamlet ha descobert que el seu pare ha estat assassinat i que l'assassí s'ha casat amb la seva mare. Què és més noble, "to suffer the slings and arrows of outragious fortune, or to take armes against a sea of troubles, and by opposing end them: to die, to sleepe." Seguir la fe cristiana i aguantar la tortura i el dolor que és la vida terrenal amb l'esperança d'una vida millor en el més enllà o suïcidar-se? Però, també, el dubte existencial sobre què passa després de morts. Som epicuris i acceptem que, un cop morts, no som i no té sentit preocupar-se'n? Som existencialistes i afirmem que, la vida, simplement s'acaba? Som platònics i retornem al món de les idees? "The dread of something after death, the undiscovered countrey, from whose borne no traveller returnes, puzels the will, and makes us rather beare those iles we have, than flye to other that we know not of." La por a allò desconegut (així com la pressió social perquè no hem d'oblidar que el suïcidi és pecat com es demostra quan mor Ofèlia i els pallassos afirmen que si no hagués estat una dona rica no l'haurien enterrat mai al cementiri) fa que acceptem els greuges i dolors d'allò conegut, la vida. "Conscience does make cowards of us all." I si covards és com ens volen, covards és com ens tenen. Xaiets tantes vegades colpejats que ja ni ens atrevim a aixecar el cap per veure qui ens està donant l'enèsima pallissa.
Però també, i a nivell meta-literari, el dubte de per què hem acabat relacionant aquest monòleg amb la descoberta de la calavera d'en Yarick d'unes quantes escenes més tard. Per què és parlar de Hamlet i visualitzar un individu aixecant una calavera exclamant-se "To be or not to be"? Recentment vaig tenir la fortuna de participar a una xerrada sobre les obres de Shakespeare, Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i José Martí i el Dr. Steve Jacobi (director cultural a la universitat Wellington de Shanghai i especialista en Shakespeare) afirmava que en realitat molt poca gent llegeix a Shakespeare. I molt menys al Regne Unit. Espantats per l'arcaïcisme del llenguatge, poc acostumats a esforçar-se per haver d'entendre un text que no està en anglès mastegat (un dels problemes del seu imperialisme lingüístic mundial) pocs britànics s'apropen als textos originals. I potser aquest és un dels motius per aquesta confusió generalitzada. Per descomptant que visualment és molt més atractiu que en Hamlet faci el monòleg cèlebre amb una calavera a la mà, però no va ser així com Shakespeare ho va plantejar. Potser la lectura popular ha millorat aquest element de l'obra. Potser la ignorància general del text autèntic ha fet barrejar les escenes sense que ningú s'encarregui de posar-les en ordre. Potser alguna adaptació del text va optar per aquesta idea i l'èxit va ser tan gran que les demés adaptacions la van copiar com a original...
Sigui com sigui, al final, tal i com afirma en Hamlet just abans de morir en una frase que sembla recuperar gairebé literalment en Wittgenstein uns quants segles després amb el seu famós "d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci": "the rest is silence."
______________
William Shakespeare, Hamlet (Penguin)
començat_ 8/04/16  /  acabat_ 10/04/16

1 de juny 2016

La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16




13 de nov. 2015

El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15



16 de març 2015

Rapture Play, C. J. Celeiro

Tancada en una habitació, la Kendra, de 15 anys, ha estat comprovant els càlculs d'un visionari per arribar a la conclusió que, des d'aquell dia, s'inicia el principi del final del món i Déu començarà a abduir gent cap al cel en un procés de salvament de les bones ànimes caritatives just abans de portar a terme l'apocalipsi bíblic. Per descomptat que el seu germà, en Tommy, de 17 anys, no la vol creure (qui ho faria?) però les abduccions comencen i llavors el dubte esdevé certesa. El més incrèdul esdevé creient davant les proves empíriques. No hi fa res que Descartes ens plantegés que els sentits ens poden enganyar, no hi fa res que els metafísics ens mostrin que la realitat pot ser que no existeixi. Al final, l'empirisme s'acaba convertint en la nostra font primordial de coneixement. Així, un cop comencen les abduccions, un cop fins i tot en Tommy està convençut que Déu nostresenyor se n'ha fartat de la humanitat i es prepara per destruïr-la, per davant només tenen tres opcions: amagar-se, gaudir de l'espectacle o sortir al carrer a esperar ser abduïts (si han de ser-ho, clar).

"People like to live like they're dying. It's that saying about living each day as if it's your last." (13) O, segons Heidegger, utilitzar la mort com un motor per la nostra vida. Malauradament, aquests rampells duren poca estona i ràpidament tornem a la monotonia dopificada de les nostres vides.

"If God loved us so much, why would he cause things like this to happen?" (30) El dubte habitual, i inevitable, sobre l'existència del mal en el món i com es conjumina això amb l'existència d'un Déu totpoderós i bondadós. Una de les preguntes més interessants sobre Déu que tendeix a caure en una antinomia inevitable en la ment dels creients racionals perquè si Déu existeix, llavors ell accepta el mal perquè està a les seves mans evitar-lo, és a dir, no és tan bondadós com ens havien volgut fer creure. O no és tan totpoderós. O bé no existeix. I l'excusa que tot escapa als nostres dominis no serveix: no podem estar sempre justificant allò que desconeixem apel·lant a que escapa la nostra raó. De fer-ho, ja ens podríem plegar de braços i deixar ara mateix totes les nostres cerques i investigacions. Si hi ha coses que escapen a la nostra raó, que estan regides més enllà de la nostra voluntat, quin sentit té esforçar-s'hi tant en intentar modificar allò no-modificable?

La segona part de l'obra s'obre amb el conflicte ciència/creença. Però, en aquest cas, el representant científic, en Graham, sembla mostrar-se més creient (en la ciència) que no pas en Tommy (en Déu). És l'obcecació d'aquell que es creu tenir la raó absoluta i no està disposat a considerar la possibilitat d'estar equivocat. Totes les opcions són possibles, totes són vàlides, el problema comença quan algú té la necessitat d'imposar les seves creences (religioses, científiques, espirituals, kàrmiques...) damunt els demés. Quan la sobèrbia s'apodera d'aquestes persones i miren amb menyspreu i sorna als que no han vist la llum. Quan truquen a la porta de casa teva per vendre't la salvació de la teva ànima. Quan et mortifiquen fent que et prenguis uns medicaments l'únic efecte positiu dels quals és que amplien les butxaques de les farmacèutiques que els fabriquen.

"When you die, it's over. There's nothing to worry about. The end. When you're alive, just about anything can happen." (64)

El final de l'obra (que no es desvetllarà aquí) és bastant decepcionant. Està bé que no deixa al 100% clar a què o a qui es deuen aquelles abduccions (tot i que està clar al 90%) però el que sí que es dirà és que es perd el camí iniciat sobre les especulacions religioses i els conflictes interessants sobre la ciència i les creences i això, es miri com es miri, es cregui el que es cregui, és una llàstima.
____________
C. J. Celeiro, Rapture Play (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 22/02/15  /  acabat_ 22/02/15

9 de febr. 2015

El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14


1 d’abr. 2014

L'avenir és llarg, Louis Althusser

Aquest llibre es tracta d'una autobiografia en la qual el propi autor "havia precisat que ell no intentava pas descriure la seva infantesa tal i com havia estat, ni els membres de la seva família en la seva realitat, ans restituir la representació que ell es va veure menat a fer-se'n." (18). Saber que els records sovint són il·lusió i voler-los explicar per intentar entendre'ns.
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.

"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.

"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?

Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.

"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.

"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.

"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.

"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de  creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.

Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)

"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.

"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.

"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)

"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.

"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.

"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.

"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".

"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.

"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.

Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.

"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.

Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.

"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.

"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.

"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.

"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.

I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13  /  acabat_ 03/01/14




18 de març 2014

The rabbit and the tiger, Leah Franqui



"Sometimes there are rabbits" (3) Li diu en Javier a l'Elena quan ella afirma haver-ne vist un. Interessant manera de mostrar desinterès acompanyada de la següent rèplica: quan l'Elena li pregunta si no la creu, ell respon, "Does it matter?" (3) Exacte. Realment importa el que hem vist o creiem que hem vist? 
Aquest és el punt de partida d'aquesta obra de Leah Franqui, seleccionada pel Cimientos Play Development Program de l'any 2014 que organitza el novaiorquès teatre IATI Theater. El dubte sobre la realitat, sobre allò que ens mostren els sentits, sobre la fantasia i la imaginació.

"I think believe may be humanity's greatest curse" (17)

"Truth is just a toy" (34), "Truth is the enemy of all good stories." (34) Continua sembrant el terreny Franqui per indicar-nos que aquesta obra transgredirà els conceptes establerts de veritat. I aquest fet, la freqüent enemistat entre la veritat i les bones històries, sovint s'olida. Perquè, acceptem-ho, les nostres històries sempre són millors si les engalanem una mica, si les modifiquem. És a dir, quan deixen de ser del tot vertaderes.

"Why do you still need to run to the jungle when you need something?" (47) li pregunta en Javier a l'Elena després que ella ha confessat que la selva que s'imagina, a la qual han arribat perseguint el conill (clares, i buscades referències a Alícia al país de les meravelles) és el jardí de casa del seu avi vist a través dels ulls d'una nena de sis anys. Ella mateixa. Després de saber que és precisament aquest indret de la seva infantesa, aquest racó de la seva ment on ella fuig cada vegada que topa amb algun problema, amb quelcom que li produeix dolor: el seu refugi secret. En aquest cas, el detonant d'aquesta fugida és la mort de l'avi, un més que bon motiu per seguir el conill fins a la selva. Per emular definitivament a Alícia i trencar, així, la sensació Donnie Darko que s'estava apoderant de l'obra.

"You don't know what living means if dying doesn't mean anything" (60). Reminiscències heideggerianes: utilitzar la mort com a motor per la vida, com a justificació, fins i tot. En tant que morim, viure.

"Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?" (61) Per exemple, enyorar la vida que no hem viscut, el present que no hem tingut perquè vam escollir malament durant el passat... els espectres derridians que no ens volen abandonar.

El final, amb la voluntat de concretar el problema, de justificar-lo, fins i tot, perd una mica de força i interès. No convenç el fet que l'Elena escapi de la selva gràcies a la seva decisió de no creure-hi més i que tot retorni a la normalitat com si fos un conte de fades, un somni, o una reproducció de les obsessions i deliris que tenen lloc dintre del seu cap. Resulta curiós veure que es produeix un cas a l'inversa del de la Dorothy al Mag D'oz en el qual ella retornava a casa seva quan decidia creure fortament. D'acord. Es podria psiconalitzar el final i dir que l'Elena, marxant de la selva, abandona definitivament la infantesa, esdevé més forta, s'allunya definitivament dels aliats de la infantesa, dels indrets segurs on fugia i decideix enfrontar-se cara a cara amb la realitat: el funeral del seu avi. També. Però el que està clar és que la sensació final de l'obra no és tan positiva com la inicial.
_______________
Leah Franqui, The rabbit and the tiger
començat_ 06/12/13  /  acabat_ 06/12/13

4 de set. 2013

Del inconveniente de haber nacido, E.M. Cioran

No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento.” (10) La por a la mort, afirma Cioran, no és certa, és només una projecció de la nostra por a estar vius. Però clar, continua el seu raonament, ens han ensenyat a témer a la mort i a veure el naixement com a un motiu de joia. Com es pot canviar, de cop, tota aquesta tradició?

No hago nada, es cierto. Pero veo pasar las horas –lo cual vale más que tratar de llenarlas.” (10) Perquè és millor ser un espectador en el sentit schopenhauerià del terme, que no pas algú que omple les seves hores amb programes de televisió banals i distraccions superficials.

“¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi? No tengo necesidad de intercersores, me las arreglaré solo.” (11) Exacte. És detestable aquesta obsessió que tenen moltes religions (potser especialment les occidentals? No ho sé, no en sóc expert) de voler salvar de totes totes la teva ànima. De pregar pel teu bé, d’escampar la bona nova… preocupeu-vos dels vostres problemes, nosaltres ja ens preocuparem dels nostres.

L’engany al què ens condueix les paraules: “el verdadero contacto entre los seres sólo se establece en la presencia muda, en la aparente no-comunicación, en el intercambio misterioso y sin palabras que se asemeja a la plegaria interior.” (13)
En una societat tan acostumada al soroll constant, només quan podem estar amb algú en silenci sembla que és quan ens hi podem entendre de debò. Sempre i quan sigui un silenci compartit, un silenci volgut, un silenci plàcid. El silenci incòmode que massa sovint s’interposa entre les persones no és més que una altra manera de cridar: una mostra del nostre malestar.

A medida que los años pasan, decrece el número de seres con quienes puede uno entenderse.” (17) És a dir, les experiències vitals de cadascú agafen més força conformant una personalitat única i diferenciada de la resta que, massa sovint, fa que ens aïllem els uns dels altres, que tinguem menys punts en comú i ens distanciem.

Confesamos nuestras penas a otra persona sólo para hacerla sufrir, para que cargue con ellas.” (19). I tot aquell que hagi passat un matí a la sala d’espera de qualsevol C.A.P. entendrà perfectament a què es refereix Cioran.

Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas.” (22)

“¡Qué suerte la de Nietzsche, haber terminado como terminó: en plena euforia!” (25)
És la penúltima reflexió d’aquesta primera part del llibre. Una primera part on ha predominat la noció de la maledicció del naixement (per això el títol del llibre) i la incapacitat de superar-la, d’anar més enllà del nostre naixement. És a dir, el fet que, malgrat tot, no serem mai lliures del tot. Perquè la llibertat total implica poder-ho fer tot, poder fer, fins i tot, allò que és impossible.

Si el hastío del mundo confiriera por sí solo la santidad, no veo cómo podría yo evitar la canonización.” (29) Comença forta la segona part del llibre.

Sólo se deberían escribir libros para decir cosas que uno no se atrevería a confiar a nadie.” (31) I, sovint, la literatura exerceix aquest funció terapèutica. Gràcies a la solitud de la pàgina en blanc, ens atrevim a dir allò que no gosem dir de viva veu.

Cuando se sabe de manera absoluta que todo es irreal, no tiene ningún sentido fatigarse para demostrarlo.” (35) Aquesta és una de les moltes lluites innecessàries a les que hem d’aprendre a renunciar. Si no ho féssim, ens tornaríem bojos.

Toda opinión, todo punto de vista es necesariamente parcial, trunco, insuficiente.” (36) I qui digui que no és així, potser té en massa estima les seves pròpies idees.

Si la primera part tractava el tema del naixement, del jo, en aquesta segona Cioran mira cap als demés i analitza allò que l’envolta, les persones, les arts, el llenguatge…

Si a medida que uno envejece hurga cada vez más en su propio pasado, a expensas de los “problemas”, es sin duda porque es más fácil remover recuerdos que ideas.” (50) Tots mirem enrere. I, amb el pas del temps, és a dir, a mesura que augmenta el nombre de coses per mirar, ho fem més. I, com molt bé diu Cioran, potser ho fem perquè els records són fàcils de remenar i de capgirar. Les idees que tenim o hem tingut no tant.

“Una obra está terminada cuando ya no podemos mejorarla, aunque se la sepa insuficiente e incompleta. Cuando se está tan harto que no se tiene ya la fuerza de agregar una sola coma, aunque sea indispensable. Lo que decide el grado de perfección de una obra no es de ninguna manera una exigencia de arte o de verdad, es el cansancio y, más aún, el hartazgo.” (51) I això ho puc corroborar per pròpia experiènca. Més d’un text que dono per acabat sé que necessita retocs, que reclama canvis i millores, però ja me n’he fartat d’ell i l’abandono. Potser temps després (setmanes, mesos, anys) hi torno i el modifico. Potser queda per sempre més imperfecte.

A la tercera part, seguint mirant cap als demés, abunden les referències i reflexions sobre autors, pensadors, artistes…

La quarta part s’endinsa (en termes generals, clar, perquè altres temes també hi són tractats) en la família i en les ciutats o les comunitats. Així, Cioran afirma “en continua rebeldía contra mi ascendencia, toda la vida he deseado ser otro: español, ruso, caníbal, todo excepto lo que soy.” (66) El descontentament vers la realitat que ens ha tocat viure.

La cinquena part aborda el tema de la creació, especialment la literària. Què implica escriure, com són els escriptors, els lectors… “sólo hay enriquicimiento cuando se frecuentan disciplinas alejadas de la propia.” (72) Diu Cioran sobre els escriptors recordant la necessitat de no estancar-se en un estil o una tendència i ser més amplis en la lectura. Això repercutirà inevitablement en la seva escriptura.

Al permitir que el hombre sea, la Naturaleza cometió algo más que un error de cálculo: cometió un atentado contra sí misma.” (75)

Después de ciertas experiencias deberíamos cambiar de nombre, puesto que ya no somos el mismo.” (76) Preciosa imatge sobre el poder de les paraules i la mutabilitat de la vida.

No mires hacia atrás ni hacia adelante, mira en ti sin temor ni nostalgia.” (81) és l’encertadíssim consell de Cioran i és, a més, la mostra (potser fins aquest punt de la fitxa inexistent) que l’obra de Cioran està, en contra del que es pugui creure, plena d’optimisme. Plena de comentaris positius, d’imatges de bellesa, de bromes. Clar que a tots ens agrada molt més la seva mala folla, però no podem reduir els seus textos a la crítica i prou.

Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en nuestra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.” (81)

Siento que soy libre” comença a dir Cioran. Però conclou: “sé que no lo soy” (87) I aquesta conclusió és la que sovint oblidem. És la que ens han enganyat tant bé per a que la ignorem.

La sisena part és potser, de moment, la més difícil de catalogar. S’hi tracten temàtiques múltiples que aborden la religió, la solitud, les persones, la vida… si no odiés la paraula, diria que és tracta d’una part eclèctica.

La setena part sembla centrar-se més en l’existència. L’existència en general, en el fet d’estar viu, en les seves implicacions… “Cuanto más se vive, menos útil parece el haber vivido.” (97) Segueix en la seva línia Cioran.

Existir sería una empresa absolutamente impracticable si dejáramos de darle importancia a lo que no la tiene.” (100) és a dir, si ens treiéssim del damunt totes les distraccions supèrflues (esports, música, arts…) i només donéssim importància a allò realment important (important per a la supervivència de l’individu en el sentit més mecànic i biològic, s’entén) doncs la vida deixaria de tenir valor per a nosaltres.

Faltos de ocupación, los viejo parecen querer resolver algo muy complicado y dedicar a ello todas las facultades de que aún disponen.” (103) diu molt encertadament Cioran. I, potser no amb menys raó, afegeix; “esa es quizá la razón por la cual no se suicidan en masa como deberían hacerlo si estuviesen un poquitín menos absortos.” (103) El gran dubte de la vellesa: per què, malgrat tot, seguir vivint?

Cuando me preocupa un poco más de la cuenta el no trabajar, me digo que bien podría estar muerto y que entonces trabajaría aún menos…” (107). Les discussions sobre el treballar o no són ben curioses. Socialment hi ha uns paràmetres establerts, unes convencions que s’han de seguir, de no fer-ho sembla que hom no treballa, tot i passar-se les nits en blanc sense deixar mai de fer-ho. Potser el tema seria establir què vol dir exactament treballar (cobrar? Seguir un horari?). Si més no s’evitarien moltes confussions i discussions inútils.

Para vencer la perturbación o una inquietud tenaz no hay nada como imaginar el propio entierro.” (108) O, dit d’altra manera, posar perspectivisme al problema, adonar-nos que, potser, no n’és tant, de problemàtic. La mort com a motor per la vida, que reclamava Heidegger.

I per concloure aquesta part sobre l’existència, Cioran diu “todo fenómeno es una versión degradada de otro fenómeno más vasto: el tiempo, una tara de la eternidad; la historia, una tara del tiempo; la vida, tara también, de la materia.” (112)

La vuitena part sembla concentrar-se en França, en la seva història, en les seves revolucions… “lo que me disgusta de la Revolución Francesa es que todo ocurre sobre un escenario: sus promotores son actores natos, la guillotina no es más que un decorado.” (116)

Lo único que debería enseñársele a los jóvenes es que no hay nada o casi nada que esperar de la vida.” (117) l’ascetisme epicuri per defugir el dolor; la no participació shcopenhaueriana… i, en canvi, què s’ensenya a les escoles? Que dos i dos són quatre i que si memoritzem allò ensenyat ens espera un gran futur. Cioran afegeix: “pienso en un Cuadro de Desengaños colocado en las escuelas y en el que estarían representadas todas las decepciones reservadas a cada cual.” (117) Potser així, quan arribessin, no serien tan doloroses.

“¿Qué es, pues, la filosofía? El gusano en el fruto.” (121) O, tal i com digué una amiga en referència a la necessitat de canviar les maneres de viure des de dintre, el corc que ho va rosegant tot deixant la carcassa per fora fins que, al final, pffff… una bufarada i l’estructura cau.

La novena part és, novament, de temàtica variada. Potser el tema de la religió, la meditació, la reflexió i la vida abans de néixer i després de morir hi sobresurten, però no excessivament.

En el fondo cada cual se cree y se siente inmortal, anque sepa que va a expirar dentro de un instante. Se puede comprender todo, admitir todo, imaginar todo, salvo la propia muerte, aunque se piense en ella sin descanso y se esté resignado.” (143)

“¡Cuidado con los eufemismos! Agravan el horror que se supone deben disfrazar.” (149) I, precisament, el llenguatge és el tema de la desena parta. El poder del llenguatge que ja ens mostrà Wittgenstein, la seva capacitat de crear el món. Aquí Cioran vol mostrar el nostre ús incorrecte del llenguatge però, també, la pedanteria i les aberracions que es fan en el seu nom: “la gente distinguida no inventa en cuestión de lenguaje.” (154)

Dios: una enfermedad de las que nos creemos curados porque ya nadie muere por su causa.” (157) I això potser a la França del 1973 de Cioran era veritat. Avui en dia, però, està clar que la malaltia encara perdura.

No leeré más a los sabios.” (160) Afirma certament Cioran: “me han hecho demasiado daño” (160). Continua mostrant les idees de l’engany de la literatura i el dolor de la raó. “Debí de haberme entregado a mis instintos, dejar expandirse mi locura. He hecho todo lo contrario, he adquirido la máscara de la razón, y la máscara ha terminado por suplantar al rostro y por usurpar todo lo demás.” (160)

A la onzena part abarca l’antropologia. Dóna voltes a la idea d’home, “un gorila descarriado” (172), a la manera com viu la vida, com busca explicacions i sortides per acabar concluïnt que “el hombre sólo me interesa desde que ya no cree en sí mismo.” (174) Ara que l’home està en decadència, que dubra de tot, que es troba indefens és quan, segons Cioran, val la pena.

Com si s’estigués justificant, Cioran diu al dotzè apartat: “cualquiera puede tener de vez en cuando el sentimiento de no ocupar más que un punto y un instante; conocer ese sentimiento día y noche, durante todas las horas, es menos común, y a partir de esa experiencia, de ese dato, uno se torna hacia el nirvana o hacia el sarcasmo, o hacia los dos a la vez.” (181) Per això els seus textos a vegades respiren pau, harmonia (en el sentit de buidor i no-res, clar, no en el sentit més hippiós de l’expressió) i d’altres ràbia i crítica.

“Todo lo que el hombre hace se vuelve necesariamente en contra suya.” (183)

Nada, no me ocurre nada, es sólo que he dado un salto fuera de mi destino, y ahora ya no sé hacia donde dirigirme, hacia qué correr…” (187) acaba el llibre amb aquesta imatge tan poètica i, alhora, tan desoladora: una bona mostra del pensament de Cioran.
____________
E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido (Taurus)
començat_ 16/05/13  /  acabat_ 25/05/13 
 

23 d’ag. 2011

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán


I un dia em ve de gust descobrir com es presentaven els existencialistes als estudiants de batxillerat i C.O.U., és a dir, a l’estudiant que jo també vaig ser.
En el pròleg, l’autor del llibre, professor de secundària durant més de 20 anys, ens promet que està interessat en ensenyar, però també en educar, és a dir, en el procés i les maneres a través de les quals s’han d’impartir els ensenyaments per a que resultin efectius. Totalment d’acord. Llàstima que només començar, l’autor s’endinsa en un vocabulari feixuc, rebuscat, d’allò més complicat per algú de 16 o 17 anys sense coneixements previs de filosofia. Comencem malament.
Parlant de l’origen de l’existencialisme, fa referència a la 1a guerra mundial i diu que “este sangriento holocausto originó una inmensa crisis de conciencia y de valores, patentizó el drama de la muerte y la congoja de la finitud del hombre, desencadenó y puso súbitamente en primer plano la reflexión sobre el sentido de la existencia humana. El existencialismo constituye una respuesta a este desolador marco histórico.” (17-18)
Molt bé. Em plantejo, però, quin adolescent entendrà això de “la finitud del hombre” o, fins i tot, les paraules “patentizó” i “congoja”.
Vet aquí la importància dels registres, senyor Fontán.
Com aplaudir-se a un mateix: “La actitud antiesencialista resulta plenamente comprensible dentro de las coordenadas que lo hemos encuadrado.” (22) I potser sí que la definició anterior era molt clara i entenedora (“En el hombre, según los existencialistas, prima la existencia sobre la esencia. La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22)), però potser no cal donar-se aquests copets a l’esquena un mateix.
Motius que fan que l’existencialisme sigui una doctrina de pensament atractiva:

1. “La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22) És a dir, tots neixem lliures d’arribar a ser allò que vulguem. Malgrat els entrebancs socials, econòmics, culturals… no tenim cap altra limitació essencial que ens impedeixi ser com vulguem ser. El que passa és que ens passem mitja vida intentant descobrir què volem ser i quan creiem saber-ho ja no tenim forces per assolir-ho.
2. “para el existencialismo las cosas no deben ser explicadas, sino vividas.” (23) I què és això sinó el reclam etern de deixar-nos de teoria i començar a viure?
I s’entra a l’anàlisi del primer autor:

Kierkegaard

Grans records, surt el nom de Regina Olsen i és com menjar un pastisset Proustià i retorno al Diari d’un seductor, a la seva romàntica desesperació, al seu hedonisme extrem, al seu desig estètic.
Cada hombre es solitario, no puede comunicarse con profundidad con los demás ni establecer relaciones verdaderamente íntimas con ellos. Pero puede entrar, si quiere, mediante la fe subjetiva y existencial, en comunicación directa, inmediata, con otra persona, con otro sujeto: Dios.” (51) I massa sovint ens oblidem d’això. No del tema de Déu (el principal error Kierkegaardià), sinó del fet que estem sols, que no ens podem comunicar al 100% amb els demés, que, com a molt, som capaços de generar o de sentir una certa empatia pels altres, però que és impossible saber fins a quin punt allò que sentim es correspon a la realitat de l’altre. Ignorar-ho és creure’s en la possessió de la raó i donar consells a tothom. Acceptar aquesta solitud infranquejable és aprendre a ser feliç, malgrat la solitud final.
Todos los filósofos existencialistas conservarán del pensamiento de Kierkegaard la idea de angustia, la idea de subjetividad, las paradojas de la existencia y la idea de la nada.” (55) L’angoixa com a sensació nascuda davant la descoberta de la vida, de la realitat finita i absurda de la nostra existència, però també davant del buit, del no-res que ens precedeix i que ens sobreviurà. Perquè, com diu Fontán, “no trata Kierkegaard, como Hegel, de allanar o superar las oposiciones y contradicciones de la existencia humana y de combinarlas en una síntesis reconciliadora, sino que la dialéctica kierkegaardiana deja persistir intactos los pares de opuestos, incluso muestra un vivo interés por agudizarlos y acentuarlos.” (54-55) És a dir, Kierkegaard no utilitza la filosofia per a fer-nos la vida més fàcil i plaentera, sinó per a fer-nos-la més real.
Heidegger:
Cal que digui, ara, quina és la idea heideggeriana que més m’ha marcat des del moment que la vaig sentir i que, de fet, és potser de les que més he explicat a tots els pobres que m’han hagut d’escoltar? És aquesta: no hem de defugir la mort. Al contrari, hem d’aprendre a observar-la, n’hem de prendre consciència de la seva presència, sentir el seu buit, el seu no-res. I aquesta buidor, aquesta angoixa ha d’esdevenir el motor de la nostra vida: hem de ser conscients de la mort per així poder viure més plenament. Una idea que Martin Amis gira irònicament així: “Death gives us something to do. Because it’s a full-time job looking the other way.” (London Fields, 240)
El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir. El hombre es en el presente su pasado y su futuro al mismo tiempo. Toda nuestra vida cotidiana no es otra cosa que usar de las posibilidades futuras que nos brinda nuestro pasado.” (63) Per molt que creiem que vivim en el present, en realitat ho estem fent també en el passat i en el futur, com a conseqüència de tots els actes previs que hem realitzat i com a possibilitat de tot allò que farem. De fet, i això no ho diu Heidegger, sinó jo, el present no existeix a nivell racional, existeix a nivell vital, en tant que el vivim, l’experimentem, però quan el volem passar pel sedàs de la raó, ja no és present: és passat. Així d’efímer i fràgil és el nostre present.
El fet que l’home viu de manera inautèntica es mostra, segons Heidegger, pels següents motius:
- “Anonimato: ignorado, desconocido, disuelto entre la masa.
- Mediocridad: hacer lo que hace la gente, decir lo que dice la gente, etc.
- Publicidad: charlatanería superficial o curiosidad banal.
- Anodino: insípido, insulso, insustancial, trivial, vulgar.
- Irresponsabilidad: hacer lo que todos hacen sin plantearse nunca las consecuencias o implicaciones ulteriores.
- Inconsciencia: evadirse del problema de la muerte y de los grandes interrogantes de la existencia.” (64)
I qui més qui menys es pot veure reflexat en aquestes característiques, qui més qui menys alguna vegada ha caigut en algun d’aquests sacs.
Com a solució, com a vida autèntica, Heidegger aporta la idea prèviament explicada: “aceptar la realidad de la muerte.” (65) “El hombre auténtico se atreve a enfrentarse con la desnuda realidad de la muerte que le revela que su ser es, sin más, nada. El hombre auténtico no se escabulle de la presencia de la muerte y del hecho de la inanidad, sino todo lo contrario: de la muerte y la nada sacará razones para definir el sentido de su existencia.” (65)
La pérdida del ser es la causa, según Heidegger, de los grandes males que afectan a la civilización contemporánea.” (74) “los hombres, todos y cada uno de los hombres que me rodean, ya no valen por lo que son (lo que son han dejado de serlo al cerrarse al ser), sino para lo que me sirven. Se convierten en objetos, dejando de ser sujetos. Se convierten en medios, y dejan de ser fines.” (74) I encara afegeix: “La sociedad tecnológica surge bajo la huella del olvido del ser. El Estado totalitario, la manipulación de la sociedad de consumo, la masificación del hombre bajo el engranaje despiadado de los mecanismos de la sociedad industrial son, pues, consecuencias inmediatas del abandono del ser.” (74) I conclou: “El hombre actual en su ciega carrera tecnológica y armamentística, que amenaza el equilibrio ecológico de la tierra y que compromete la continuidad de la vida humana sobre el planeta ante el peligro de un holocausto nuclear, expresa dramáticament su pérdida de sentido ante el ocultamiento del ser.” (74) I el que més mal fa és que aquesta queixa la feia Heidegger l’any 1927 i avui en dia, 84 anys després, res ha canviat. De res han servit les seves queixes i les continues protestes d’altres intel·lectuals i pensadors com Adorno i Horkheimer: tot segueix igual i, de fet, pitjor.
Sartre:
Un dels pocs llibres que he llegit integrament en francès és L’existència és un humanisme, de Sartre: era la única edició que tenien a la biblioteca de la Universitat de Glasgow i havia de fer un treball sobre el tema. Era això o inventar-mes les coses perquè internet tot just neixia llavors. Clar que em vaig inventar moltes coses perquè el meu francès llegit parteix del coneixement del català, unes nocions de llatí i una bona imaginació lingüística. Però recordo que el vaig trobar un llibre molt encertat.
La Nàusea, llegit anys després, en canvi, em saturà: molta informació, molts temes i jo potser molt verd. És un llibre que convé rellegir i que el tinc cridant-me des de l’estanteria des de fa anys.
El hombre es libre porque no ha sido creado para ningún fin, no por Dios (Sartre da por supuesto el ateísmo, pues parte de la base de que Dios no existe a pesar de no detenerse en demostrarlo; parece que lo considera como ya suficiente demostrado por pensadores anteriores), ni por la evolución, ni por ninguna otra cosa.” (85) Molt bé Sartre, molt malament el senyor Fontán: utilitzant un exemple clàssic de la lògica, si hom diu que no existeixen els corbs blancs (ja sigui com a resultat de l’experiència empírica, dels raonaments mentals, de l’estudi d’aquestes aus… pel que sigui), no té per què demostrar que no existeixen. És més, no hi ha manera de demostrar que una cosa no existeix: el que sí que hi ha és manera de demostrar que les coses existeixen. En aquest cas, mostrant un corb blanc. Per tant, senyor Fontán, si Sartre diu que Déu no existeix, és vostè qui li ha de mostrar que s’equivoca ensenyant-li a Déu.
Simplemente nos encontramos existiendo, y entonces tenemos que decidir que hemos de hacer con nosotros mismos. Como no hemos sido creados para hacer nada en concreto, ni para realizar ningún fin, cada hombre deberá buscarse un fin propio, un objetivo propio, válido solamente para él, y realizar su proyecto particular, que tiene un valor meramente subjetivo.” (85) Molt bé tota aquesta llibertat otorgada per Sartre, però al mateix temps, quina por i quina responsabilitat! A molta gent li va d’allò més bé tenir un Déu o qualsevol altre propòsit vital prèviament marcat al qual aferrar-se per seguir vivint. Sense ells, estan sols i abandonats. I llàstima que no ho valorin perquè millor sols que tan mal acompanyats.
El hombre es una pasión inútil. Ni el nacer ni el morir tienen sentido.” (91) Aquest sense-sentit és el que genera la sensació de nàusea, és a dir: “el sentimiento que el hombre experimenta hacia lo real, cuando adquiere plena conciencia de que está desprovisto de razón de ser, de que es absurdo.” (91) L’enfrontament directe i conscient amb la realitat absurda, superflua, innecessària i insensata de la nostra existència ens provoca la nàusea. La observació directe del buit ens esborrona.
Karl Jaspers:
Silenci. Ignorància. Vet aquí el que una llicenciatura en filosofia centrada pràcticament exclusivament en Wittgenstein provoca. Clar que el nom havia sortit alguna vegada, que alguna referència indirecta, esbiaixada s’hi havia fet, però res més.
És hora de conèixer a un desconegut.
El sujeto pensante, cuando ha llegado a viejo es cuando menos se siente acabado: como decía Kant: cuando hemos llegado al punto donde podemos comenzar de veras, tenemos que irnos y dejar que se haga cargo otra vez el principiante.” (98) La sensació que necessitem tota una vida per començar a aprendre coses i, quan les volem aplicar, ja és massa tard.
Soy, pues, cuando elijo; no cuando me limito a pensar. El cogito, ergo sum (pienso, luego existo) de Descartes debería sustituirse, en la filosofía de Jaspers, por el Eligo, ergo sum (elijo, luego soy).” (104) Crítica al racionalisme extrem que s’oblida de l’individu, de la vida, de l’existència. Seguint aquest plantejament, Jaspers diu que “la libertad no se demuestra; su existencia se constata en su presencia y en su ejercicio. La libertad no se demuestra por mi inteligencia, sino por mi actividad personal.” (106) Perquè la llibertat no cal racionalitzar-la, no cal plantejar-nos si existeix o no, per Jaspers, el sol fet de poder-la qüestionar, ja implica que existeix. Potser sí, potser no. Hom es pot fer moltes preguntes i no per això se’n deriva l’existència d’allò preguntat. Se’n diu crítica a la prova ontològica de l’existència de Déu. És a dir, primer uns van dir que en tant que Déu és el ser més perfecte que podem pensar i com que la manca d’existència seria una privació d’aquesta perfecció, se’n deriva, per força, que existeix, però foren rebatuts mostrant-los que confonien essència amb existència. Que passaven d’un atribut a una realitat. Perquè no hi ha cap element que impliqui la necessitat de la existència de Déu i, per tant, afirmar que és perfecte no força la seva existència, sinó que ens mostra una característica d’aquesta entitat que pot o no existir.
Doncs aquí retorna aquesta idea al cap. Que potser l’afirmació que la genera no és de Jaspers, que potser és culpa de la interpretació que en fa Fontán. De moment, no ho puc assegurar.
Interessant la connexió llibertat i necessitat que fa Jaspers: “ser libre es ser uno mismo, es actuar necesariamente de acuerdo con lo que uno es. Libertad es fidelidad a sí mismo. Por otra parte, mi propia libertad se impone cadenas a sí misma, pues lo que ella ha hecho en el pasado deviene un condicionamiento para mis decisiones presentes y encauza mi porvenir.” (106) És la teoria dels espectres, de Derrida, que ens diu que ens persegueixen els espectres de les eleccions passades, dels móns i possibilitats que no vam escollir. És a dir, que en prendre una decisió en el passat, vam escollir una opció però en vam descartar d’altres que, en comptes de desaparèixer, ens persegueixen constantment, com si fossin espectres, per fer-nos plantejar si vam escollir bé. És l’enyorança per la vida no viscuda. Una de les pitjors enyorances.
Jaspers emfatitza la idea que, malgrat ser molt més important l’individu que allò universal, ens convé interactuar amb els demés: “el hombre no se realiza, como existente, de forma aislada. Yo no soy más que con y por los demás.” (107) O, com diu ell, comunicar-nos. No una comunicació entesa com a transmissió de paraules o d’idees, sinó una comunicació molt més profunda: “en la verdadera comunicación lo que me atrae no es algo que el otro pueda tener (ciertas ideas a transmitir, ciertas emociones a compartir, ciertos placeres a proporcionar), sino lo que él propiamente es en su libre manifestación.” (108) Aquesta comunicació és important perquè “la libertad del otro me revela mi propia libertad, la existencia del otro desvela mi propia existencia. Necesito, por tanto, mantener la libertad del otro para que, frente a ella, se manifieste la mía propia.” (109) És a dir, com ja s’ha comentat abans, gràcies als demés, nosaltres som.
Interessant pensador, caldrà aprofundir més en la seva obra.
Gabriel Marcel:
Un altre desconegut i, en aquest cas, fins al punt de no haver-ne sentit mai el seu nom.
Comença bé, però: “mi vida está infinitamente más allá de la conciencia que puedo tener de ella en un momento cualquiera.” (114) Dit d’altra manera, no podem jutjar un tot per un particular, una vida per un minut.
Alienació de l’individu: “la persona se agota en ser consumidor, ciudadano, funcionario público, padre de familia, etc. De esta forma el individuo se convierte en un ser anónimo e impersonal.” (118-9) I afegeix més avall que “al olvidarse del ser , por haber perdido el ser, el hombre solo se preocupa por el tener.” (119) I conclou amb la genial frase: “Se valora al hombre por lo que tiene y no por lo que es.” (119) Exacte: un retrat perfecte de la nostra societat deshumanitzada que ha enretirat l’home del centre de l’univers i hi ha situal els interessos (econòmics, personals…)
Marcel diferencia entre problema (“algo intelectual que está ante mí y separado de mí.” (121)) i misteri (“una realidad que penetra en mí.” (121)) i considera que la ciència s’encarrega d’estudiar i resoldre problemes, és a dir, elements exteriors al jo, mentre que la filosofia s’encarrega de desvetllar misteris, allò referent al jo. “El ser no es un problema a resolver, es un misterio a comprender.” (120) perquè, com afegeix, “el ser no es un objeto, sino una presencia; no puede consiguientemente ser demostrado o deducido, sino simplemente experimentado y reconocido.” (120) Per tant, no es poden aplicar les estratègies racionals emprades per la ciència a l’hora de conèixer el ser, sinó que s’ha de recórrer a diferents aproximacions.
Reclama el pas de la subjectivitat a la intersubjectivitat, és a dir, del jo al tu, però preservant aquest jo i aquest tu. El que passa és que no acaba de ser clar en les seves afirmacions perquè diu que “el yo encuentra en el tú su verdadero ser porque ya no está solo.” (123) Quan havia dit que l’individu estava sol? I, encara més, quan havia dit que no havia d’estar sol? Novament, ignorant del pensament de Marcel, millor culpar a Fontán per una deficient explicació.
El ser, pues, es el nosotros; el yo y el tú no son más que aspectos o participaciones de él. Esta es, en definitiva, la intuición central de la filosofía de Gabriel Marcel.” (123-4)
I acaba feliç el senyor Fontán. Ja havia amenaçat amb anterioritat, però havia obtat per ignorar-ho, però aquesta conclusió que fa no té nom. Ni decència. Arran del pensament de Marcel, ens mostra com el francès creia que l’amor ens permetia la comunicació última amb els altres individus. Fins aquí, d’acord. Després deia que de totes les formes d’amor, l’amor a Déu era el més gran i autèntic de tots: “És es el amor siempre disponible, el Ser siempre fiel que nunca me traicionará, el paradigma que me sirve de guía en todas las formas de intersubjetividad que mantengo a lo largo de mi existencia.” (125) Doncs molt bé, cadascú és lliure de creure el que vulgui. Però aquí apareix Fontán i insisteix en el tema: “las filosofías de Karl Jaspers y de Gabriel Marcel nos muestran con toda evidencia que las filosofías de la existencia no lo reducen todo a la existencia, porque la existencia —según ambos pensadores defienden— debe siempre definirse con algo distinto de ella: la Trascendencia.” (125) I es queda tan content. Ja ens ha deixat el sermó religiós i ell feliç. Doncs no, senyor Fontán, l’objectiu d’aquest llibre no és el de captar nous adeptes al cristianisme, sinó introduir el pensament existencialista als estudiants de filosofia de secundària. Si no és capaç de fer això, no escrigui aquesta mena de llibres.
I, per culminar un llibre sobre l’existencialisme, una introducció al tema pensat pels estudiants de B.U.P i C.O.U., la reflexió final del senyor Fontán és que l’existencialisme ha mort. Sí, senyor! Així segur que aconseguirà l’atenció dels estudiants! Segons Fontán, l’existencialisme primer va ser assatjat i criticat i ara ja no és seguit per cap filòsof… bé, si ell ho diu. El que sí que accepta Fontán, és que ha transcendit la filosofia i s’ha instaurat en altres àrees (“podemos afirmar que el cine (a partir de Bergman) o la literatura (a partir de Kafka), han incorporado —en mayor o menor medida— muchas de las inquietudes y perspectivas ontológicas abiertas por los existencialismos.” (131) I amb això sí que no s’equivoca. Que no accepti la possibilitat d’una mutació, d’un pas dels llibres teòrics a una introducció social, que només reconegui com a filosofia aquell mecanisme reglat, organitzat, jerarquitzat, de pensament, això ja és tot una altra fitxa de lectura.
____________
Pedro Fontán, Los existencialismos: claves para su comprensión (Cincel)
començat_ 19/07/11  /  acabat_ 24/07/11