Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà

"Quan parlem de presència literària de la química, l'obra literària de Goethe és referència obligada [...] [Les afinitats electives] porta el mateix títol que una obra científica -De attractionibus electivis- escrita el 1775 pel químic suec Torbern Bergman. Aquest definia l'activitat com la tendència de dos elements a dissociar-se en presència d'un tercer per al qual un dels dos primers tingués més afinitat." (126) Brillant i racional manera d'entendre molts trencaments amorosos.

"Quan un món sorgeix, un altre en desapareix" (139) Talment com si aquests móns, siguin físics o intel·lectuals, tinguessin una matèria que empeny a l'anterior a desaparèixer. I, sovint, és una qüestió merament conceptual, de comprensió del món, de la realitat, a través d'uns conceptes i no d'uns altres. El famós canvi de paradigma de Kuhn. Però, efectivament, tots dos no tenen cabuda, quan entra el nou, l'anterior ha de desaparèixer.

Primo Levi, químic a més de narrador, "afirmava que la seva formació el situava en millor posició que altres col·legues per apreciar l'espectre de significats de paraules com "clar", "fosc", "pensament" o "lleuger" [...] Explicava que la química l'havia ajudat a treballar els materials poc corrents i de propietats fora del comú, cosa que el va dur a ampliar el seu vocabulari personal d'apreciacions." (150) I d'aquesta afirmació en sobresurten dos punts: el primer, la necessitat de crear una nou vocabulari per a definir allò que hom experimenta, és a dir, poder dotar de paraules la realitat viscuda i, alhora, conformar la realitat gràices a la seva nominalització.
I, segon, el fet que es tracta d'un vocabulari personal. És a dir, propi i, segurament, difícil de comunicar als demés sense un exercici previ de definició. Un exercici que molta gent no està disposat a fer perquè creuen que ells ja saben què vol dir "blau", per exemple (com podríem haver dit "democràcia") tot i no ser capaços de copsar que s'està parlant d'un altre tipus de "blau" (d'una altra concepció de "democràcia").
Per això, Levi afirmava que "abans d'utilitzar un mot, cal aprofundir el seu abast així com el seu camp lingüístic" (150) Abans de parlar, hem de saber què volen dir les nostres paraules. I això ben poques vegades ho fem. Seduïts pel significat generalitzat que s'ha donat a una paraula, o que creiem que s'ha donat a una paraula, la utilitzem sense ni adonar-nos que allò que estem dient, en el fons, no té cap sentit. O té, precísament, el sentit contrari que li creiem donar. Meravelles del llenguatge.
________________
Xavier Duran i Escribà, La química: amors i desamors literaris (dintre de Entre la por i l'esperança, Jordi Font-Agustí, coord. - Proa editorial)
començat_ 20/05/14  /  acabat 01/06/14

The Countess Cathleen, W. B. Yeats

La vida real de Maud Gonne (l'actriu i, en certa mesura, musa de Yeats) mostra paral·lelismes amb la vida dels pagesos de l'obra en tant que ells van haver de sobreviure la fam del 1847 i ella la del 1897. "During the 1897 famine in Kerry, Maud helped to draft a leaflet which quoted St Thomas Aquinas to prove that a starving man could justifiably take food without the owner's permission" (18) La idea que en època de crisi (guerra, fam, inundació...) qualsevol cosa està permesa, fins i tot robar. Però cal recordar Robyn Hood i prendre d'aquells que més tenen, no d'aquells que ja no tenen pràcticament res com sembla ser la premissa de moltes de les decisions polítiques actuals. Cal, també, recordar Saramago i el seu Assaig sobre la ceguesa i les nefastes conseqüències de la pèrdua de la més mínima noció d'humanitat i empatia.

"What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep." (23-4) es queixa en Teigue enmig de la més extrema fam. Perquè, certament, quan tot allò que t'envolta és només pena i dolor, com es pot seguir pregant al bon déu que ho permet? És la queixa clàssica dels ateistes sobre com és possible que Déu permeti el mal. I la resposta clàssica que aquesta vida és només un preparatiu, que no ho veiem amb la suficient perspectiva i que el dolor d'ara és només una insignificància comparat amb el benestar etern que ens espera, no serveix. Recorda massa a l'illa de les cent verges que John Smith va prometre als bons mormons. Els mascles, clar, a les dones no se'ls dóna ni veu ni vot.

"Is it because they have short memores they live so long?" (34) pregunta Cathleen a la seva assistenta obrint la porta cap a la següent conclusió: la càrrega del passat ens empeny amb més força cap a la fossa. Potser, si poguéssim oblidar-lo, el nostre passat, podríem tenir una vida més llarga, millor i més relaxada.

La idea de vendre la teva ànima forma part de la nostra cultura. Goethe ens en va mostrar les conseqüències a Faust, Oscar Wilde a El diari de Dorian Gray. Normalment es mostra com una barreja de moral, religió i dubtes existencials. La gent que està disposada a vendre la seva ànima, independentment del fet de si creuen en l'existència o no d'aquesta entitat anomenada, ho fan com un acte que sol ser vist com en contra de la moral. Ja sigui per necessitat o per avaricia, però prefereixen els diners, la joventut, el poder... la seva visió de la vida és purament materialista i empírica de manera que qualsevol cosa, fins i tot una ànima, pot ser subjecte d'una transacció mercantilista. I potser no s'equivoquen, però potser els fins que en busquen obtenir sí que són erronis.

En aquesta obra, els personatges estan tan disposats a vendre les seves ànimes ("diners per res!", pensen) que l'audiència pot preveure fàcilment que això tindrà múltiples conseqüències dramàtiques. Malauradament, molta de la narrativa que toca el tema de les transaccions d'ànimes acaben caient en les mateixes conclusions morals.

"Some sell because the money gleams, and some because they are in terror of the grave, and some because their neighbours sold before, and some because there is a kind of joy in casting hope away, in losing joy, in ceasing all resistance, in at last opening one's arms to the eternal flames, in casting all sails out upon the wind." (44)

"She does not even know she was a fool, so great a fool she was." (48) La beneïda ignorància: ser inconscient de la pròpia condició. El problema (i això passa massa sovint) és quan la inconsciència de la teva realitat et converteix en arrogant: quan ets tan ignorant que ignores que pots estar equivocat. I aquesta és, potser, una de les característiques humanes més insoportables. I potser també una de les més comunes.

El fet d'afegir la rondalla amb la qual s'inspira Yeats per aquesta obra ajuda alhora a entendre millor la història i la interpretació que en fa l'autor. Potser la darrera escena de l'obra és una mica massa mística pel meu gust (potser no calen la llum redemptora ni l'aparició de l'àngel) però compleix perfectament la seva funció de mostrar a l'audiència la salvació de Cathleen i tancar eficientment l'obra.
____________
W. B. Yeats, The Countess Cathleen (Penguin)
començat_ 21/01/14  /  acabat_ 24/01/14