Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.

Suite francesa, Irène Némirovski

La creació literària és un fet súmament curiós. Les tècniques d'escriptura que serveixen per uns, per altres esdevenen obstacles innecessaris, superflus, mecànics, esbojarrats...
Némirovski, segons indica Myriam Anissimov en el pròleg, utilitzava una tècnica "que s'inspirava en l'estil d'Ivan Turguénev. Quan començava una novel·la, no tan sols escrivia la narració en si, sinó també totes les reflexions que la narració li inspirava, sense suprimir ni ratllar res. A més, coneixia amb precisió tots els seus personatges, encara que fossin secundaris. Omplia llibretes senceres per descriure'n la fisonomia, el caràcter, l'educació i l'infantesa, les etapes cronològiques vitals. Quan tots els personatges havien arribat a aquest grau de precisió, amb dos llapis, un de vermell i un altre de blau, subratllava els trets essencials que volia conservar; de vegades només eren unes quantes línies. Aleshores passava ràpidament a la composició de la novel·la i després en redactava la versió definitiva." (13) Analítica, meticulosa, premeditada... Josep Pla afirmava que escribia minuciosament, racionalment, estudiant totes i cada una de les paraules que utilitzava fins al punt que res del que havia escrit va ser producte de l'emoció i el sentiment.
Diferents tarannàs, diferents tècniques. Entrevistant a la doctora Soley-Beltran per Revista de Letras, ella explicava que utilitzava un mètode semblant al de Némirovski, no tan metòdic ni obsessiu, però sí molt analític: l'estructura del text havia d'estar clara d'avantmà, els personatges majoritàriament delimitats. Només així, amb una clara estructuració de les carecterístiques més importants del text, podia escriure. D'altres escrivim a raig, deixem que siguin els personatges que visquin les accions, que desenvolupin els plantejaments inicials i se'ns mostrin, normalment, amb reaccions inesperades. Després clar que fem una feina de revisió, del que Jordi Casanovas (agafant un prèstec d'un altre autor) em digué que era la tècnica del nen i el matemàtic: primer jugar amb el text, divertir-t'hi, deixar que vagi a la deriva més agosarada i, després, fer-ne un estudi matemàtic, científic i rigurós, que el netegi de tot allò innecessari i incoherent. Confesso que en el meu cas, sovint pesa més el nen que el matemàtic.

"Els pobres no tenien pas més por que els rics; no s'aferraven pas més a la vida, però eren més gregaris, es necessitaves els uns als altres, necessitaven agafar-se els colzes, gemegar o riure junts." (26) Qui sap si per això eren pobres en aquesta societat que premia l'individualisme més ferotge.

"Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió, però la meta és lluny i el temps, escàs." (37)

"En el silenci només se sentia aquest soroll metàl·lic, el so que colpeix tan vivament l'oïda els matins d'avalots o de guerra a les ciutats amenaçades." (47)

"Aquella multitud miserable ja no tenia res d'humà; semblava un ramat en desbandada." (68) L'individu, perduda la seva individualitat, esdevé massa. Aquest és, precisament, un dels objectius de molts règims (i partits) polítics. Aquesta està sent una de les conseqüències de la nostra crisi present: hi ha tanta gent amb problemes que ja estem perdent la nostra individualitat per esdevenir massa ferida.

Capítol rere capítol, Némirovski retrata la transformació de les persones en animals egoistes, salvatges i, sobretot, primitius. Perduts en l'èxode de la fugida, la supervivència esdevé l'únic raonament i qualsevol acció sembla permesa o, si més no, possible: robatoris, crims... un descens a la desesperació humana com el que dibuixava Saramago a Ensayo sobre la ceguera o Golding a El senyor de les mosques.

"Què sent quan posa els peus en aquesta casa francesa l'amo de la qual no hi és perquè ell o els seus camarades l'han fet presoner? Ens compadeix? Ens odia? O bé entra aquí com si fos una fonda, només pensant en el llit, si és còmode, i en la cambrera, si és jove?" (224) La guerra ha acabat. Ara comença la invasió real.

"Benoît era taciturn i duia una triple armadura de pudor, masculina, pagesa i francesa. La seva dona no sabia què odiava i què estimava, només sabia que era capaç d'estimar i d'odiar." (238) La coïrassa de l'individu perfectament dibuixada. El silenci de l'home de pagès.

"Jo sóc un soldat. Els soldats no pensen. Em diuen que vagi aquí, i aquí vaig. Que lluiti, lluito. Que em faci matar, em moro. El fet de pensar faria la batalla més difícil i la mort més terrible." (273)

"El que és segur és que d'aquí a cinc, deu o vint anys aquest problema d'ara, que és el del nostre temps, ja no existirà, haurà estat substituït per d'altres." (285) I si això va ser cert pel nazisme, també ho serà (ho ha de ser) per la crisi actual. Potser només l'econòmica, clar, la social potser ja mai podrà ser superada. Per sort, com afegeix Lucile, "aquesta música, el soroll de la pluja als vidres, els grans cruixits del cedre al jardí del davant, aquest moment tan dolç, tan estrany al mig de la guerra, això no canviarà." (285)

La dicotomia soldat/persona, guerrer/individu inunda les pàgines d'aquest llibre mentre veiem com, puntualment, es trenca i els individus es retroben com a persones més enllà de les seves condicions de vencedors i vençuts. El retrat d'una època d'ocupació sense els escarafalls ni els artificis a què estem acostumats. Una obra sobria i racional plena de sentiments i emocions.



En els Annexos, Némirovski ens ofereix una bona quantitat de reflexions encertades sobre la vida i la guerra. Segurament fragments de les seves llibretes d'idees que al final no van passar la criba de la novel·la.

Afirma, per exemple: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors." (363) I aquesta és, potser, una de les principals lliçons del llibre: l'odi generalitzat no té raó de ser perquè rere les masses s'hi amaguen individus.

"Els francesos estaven cansats de la República com d'una vella esposa. La dictadura, per ells, era una aventura, un adulteri. Però el que volien era enganyar la dona, no assassinar-la. Ara veuen que la seva República i la seva llibertat són mortes. I ploren." (364)

"El món cada dia està més dividit entre els que tenen i el qui no tenen béns. Els uns no volen abandonar res, i els altres ho volen conquerir tot." (365)

"Ens volen fer creure que estem en una època comunitària en la qual l'individu ha de morir per tal que visqui la societat, i no volen veure que qui mor és la societat per tal que visquin els tirans." (365)

______________
Irène Némirovski, Suite francesa (La Magrana)
començat_ 16/08/14  /  acabat_ 5/09/14