El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15

El mite de Sísif, Albert Camus

Arran del mite de Sísif, d’aquell personatge condemnat pels déus a traginar eternament una col·losal roca muntanya amunt per, un cop al cim, veure com cau muntanya avall tot sabent que està obligat a tornar-la a pujar, Camus n’extreu una metàfora de la nostra vida. Tot és absurd, conclou. El que passa és que ens neguem a acceptar-ho i busquem justificacions i raons a una vida que no en té.

Comença el llibre amb un raonament directe i clau: l’única pregunta realment important, l’única a la qual hauria d’intentar donar resposta la filosofia, és si val la pena viure. És a dir, si cal evitar el suïcidi. La resta, les qüestions empíriques, metafísiques, l’existència divina… són jocs que hem creat per passar el temps.

A partir d’aquest plantejament, la fenomenologia de Husserl se’ns mostra com a errònia, la passió divina de Kierkegaard insatisfactòria. “Murs absurds” erigits per evitar veure la veritat.

“No m’interessa saber si l’home és lliure. No puc experimentar sinó la meva pròpia llibertat” (p. 74) És a dir, acceptem, com ja ho començà a fer Hume i Mill que no hi ha absoluts. Afegim-nos al crit de Nietzsche i d’Ortega i Gasset a favor del perspectivisme, del reconèixer que no hi ha una sola idea de BÉ (pobre Plató que equivocat que estava), sinó múltiples interpretacions d’allò que és el bé. I no per això totes elles incorrectes. No existeix La Llibertat, sinó la meva llibertat, aquesta és l’única que jo puc conèixer i l’única que és realment important. Egoisme? No: consciència pròpia.

“La creença en el sentit de la vida suposa sempre una escala de valors, una tria, les nostres preferències. La creença en l’absurd, segons les nostres definicions, ensenya el contrari.” (79). Si la vida té un sentit, els nostres actes han d’estar encaminats cap a la realització plena d’aquest sentit, encara que ens aportin tristesa, dolor i angoixa. Ara bé, quan la vida deixa de tenir sentit, els nostres actes no necessiten ser baremats constantment i podem cercar aquells actes que ens resultin veritablement desitjats. Ni més ni menys.

“Extrec així de l’absurd tres conseqüències, que són la meva revolta, la meva llibertat i la meva passió.” (83) Oblidem-nos dels ensenyaments pretèrits de filòsofs conservadors i alliçonadors, reclamem la nostra llibertat, la real, la que ens afecta a nosaltres com a individus i revifem la nostra passió. Perquè la vida de cada individu és únicament de cada individu i d’ell depèn que la visqui al màxim.

“El que deixem dit defineix solament una manera de pensar. Ara es tracta de viure.” (85) Coherent, doncs amb el que s’ha dit al llarg d’aquesta primera part, Camus conclou que pensar, raonar, analitzar… està bé, però aquí del que realment es tracta és de viure.

La possible crítica arribats a aquest punt és que Camus estigui proclamant la rauxa, el lliure arbitri i l’eixalabrament, per això ell mateix diu: “ L’absurd no allibera, sinó que lliga. No autorita tots els actes. Tot és permès no significa que res no sigui prohibit. L’absurd es limita a restituir la seva equivalència a les conseqüències dels nostres actes. No recomana el crim, això seria pueril, sinó que restitueix la seva inutilitat al remordiment.” (90) És a dir, no s’ha d’actuar criminalment, però si es fa, si es decideix cometre un crim, que el sancionador de les nostres accions no siguin els remordiments. Alliberem-nos de les cadenes que ens va implantar Plató i que han mantingut el cristianisme i acceptem que som lliures de fer el que vulguem i fem-ho conscientment, sense remordiments, sense mala sang. Llavors està clar que farem allò que realment és millor per nosaltres.

“L’home absurd és l’home que no se separa del temps.” (96) Aquell que viu en el present, el temps que li ha tocat viure. Que n’és conscient que el passat ja no existeix i que el futur és només una possibilitat remota. Ell viu el temps que li toca i no se’n separa mai.

“Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.” (110) Tan gran és el pes de la societat damunt l’individu, que l’obliga a reprimir allò que realment pensa i acabar dient només trivialitats socialment acceptades.

“Entre la història i l’etern, he triat la història, perquè m’agraden les certituds. De la història, si més no, n’estic segur, ¿i com negar aquesta força que m’aixafa?” (112) Si bé és cert que el pes de la història al qual fa referència al final és real, potser convindria no estar tan convençut de la realitat de la història. Perquè la història en general no existeix. Existeixen les històries, el conjunt de relats més o menys subjectius (però sempre subjectius) que ens expliquen fets passats. Creure en una sola història és pecar d’innocència. És voler creure que a l’hora de recordar, tothom ho fa neutralment, sense confusió, sense interessos. És creure que el que ens diu el llibre d’història és cert quan, de fet, és només aproximat. Acceptable per la nostra època i prou. Fins que obres futures ens mostrin que el passat que nosaltres crèiem d’una manera va resultar ser d’una altra. Clar que hi ha dades objectives com el començament o el final d’una guerra, però els seus motius, el rerafons que inicià la guerra, això ja s’escapa de les nostres capacitats i hem de confiar en l’opinió de tercers.

“Tot pensament que renuncia a la unitat exalta la diversitat. I la diversitat és el lloc de l’art. L’únic pensament que allibera l’esperit és el que el deixa sol, segur dels seus límits i de la seva fi pròxima.” (147) Recordem a Heidegger: el que importa és ser conscient, violentament conscient, fins i tot, de la nostra mortalitat, del fet que som finits, que tots tenim un dia límit, perquè aquesta angoixa esdevingui el motor per voler aprofitar el nostre temps.

Un cop s’accepta l’absurd, l’home s’allibera: “ El que resta és un destí l’única sortida del qual és fatal. Fora d’aquesta única fatalitat de la mort, tot, joia o felicitat, és llibertat. Queda un món l’únic amo del qual és l’home. El que el lligava era la il·lusió d’un altre món.” (148) El voler creure en un més enllà molt millor que el nostre present, no era més que un lligam, una font de tristesa amagada rera una falsa il·lusió.

Si el mite de Sísif és tràgic, “ho és perquè el seu heroi és conscient.” (153) Però això no és una crida a la feliç ignorància, sinó al fet de ser coneixedors de què som i actuar en conseqüència.

Així com se’ns diu que l’Ulisses de Joyce crea utopies, mil plantejaments possibles i infinits camins a seguir sense delimitar-ne cap, sense cloure’n cap, Camus afirma a l’apèndix final que el destí de l’obra de Kafka “o potser la seva grandesa, consisteix a oferir-ho tot i a no confirmar res.” (174)
_____________
Albert Camus, El mite de Sísif (edicions 62)
començat_ 8/04/10  /  acabat_ 16/03/11