The Ruffian on the Stair, Joe Orton

[petita reproducció mnemotècnica de la fitxa que vaig fer unes setmanes enrere i que va quedar guardada en el mòbil que un conductor de Didi em va robar davant la parsimònia de Didi] 

La introducció presenta un autor meravellós, un personatge de qui en voldries ser amic, bromista, transgressor, divertit... L'anècdota dels llibres manipulats a la biblioteca nacional és boníssima. Que acabés amb l'Orton passant 6 mesos a la presó em sembla exageradissim, però eren altres temps. Al nostre país segurament t'haurien matat directament en aquells anys 60. Recentment, pensant en l'Orton, jo he aportat el meu petit punt a la profanació bibliotecaria i m'he encarregat de rectificar algun conte de la biblioteca de l'escola on treballo. M'explico: un cop a la setmana porto als nens a la biblioteca perquè s'acostumin als llibres i en descobreixin els seus móns i, mentrestant, jo tafanejo els quatre contes que hi tenen. I, tafanejant, tafanejant, vaig trobar un llibre tipus enciclopèdic 3D del cos humà que em va cridar l'atenció. Tot anava bé fins que vaig arribar a la part dels òrgans reproductors masculins i femenins. Algú s'havia encarregat de tapar/censurar minuciosament la pàgina tot cobrint-la amb un foli perfectament enganxat. No sé si a casa haurien fet el mateix, però aquí a la Xina les qüestions sexuals només es viuen de portes endins, ni petons no es poden veure pel carrer. Doncs l'esperit de l'Orton em va posseir i em vaig encarregar d'alliberar les imatges que algú podria creure ofensives. Perquè no ho oblidem, fa molta més basarda veure una polla i un cony que no pas un guerrer amb espases i pistoles matant a algú altre.

Potser per aquesta introducció m'esperava un text més trencador, unes farses més punyents, però no ho vaig acabar de trobar. M'agrada la presentació del Ruffian que em recorda molt als personatges de The Zoo story de l'Albee. Aquests diàlegs forts, inesperadament sincers que només pots tenir amb desconeguts. De fet, el desenllaç de l'obra també és molt semblant. El ruffian vol morir però ell no s'atreveix a fer-ho sol i força a algú altre a fer-ho per ell. 

Em van agradar els diàlegs entre ella i el ruffian per l'ambigüitat de la conversa, per la foscor que desprén el personatge extern malgrat mostrar-se tan educat. Recordo que l'obra em va semblar prou interessant com per decidir llegir una altra obra de l'Orton (sobretot perquè la següent en aquesta antologia és Entertaining Mr Sloane, que se suposa que és la seva peça més reeixida) i endarrerir uns dies el començament de la lectura conjunta de The catcher in the rye que havia promès a la Lisa per fer-ho encaixar amb el nadal. Però la Lisa em perdonarà. Sempre em perdona.
___________
Joe Orton, The Ruffian on the Stair 
començat_ principis de desembre del 2021 //  acabat_ prinicipis de desembre del 2021

[I, de sobte, la sorpresa inesperada de la tecnologia: la fitxa escrita al mòbil robat, de sobte reapareix al mòbil nou. I no puc evitar reproduir-la aquí]

"JOYCE. You never listen to me. 

MIKE. You never say anything interesting." 

La introducció de les obres completes de l'Orton estava tan ben escrita, presentava al dramaturg d'una manera tan llaminera que em fa por decepcionar-me per culpa de les altes expectatives que ha generat. De moment, però, no decepciona. 

"Suicide is difficult when you've got a pious mum." 

L'obra comença amb força amb les converses de la parella i amb l'aparició d'en Wilson. Hi ha un moment que el ritme frena quan parlen en Wilson i en Mike sobre el seu passat comú irlandès, però per sort és només un instant abans de tornar a agafar arrencada fins al final. S'hi intueix el to sardònic que es comentava a la introducció, les frases carregades de mala folla, els atacs a la convencionalitat. Només cal veure com la Joyce està molt més trasbalsada perquè se li han mort els peixos de colors que no pas per l'assassinat que acaba de viure. I l'Orton ho reforça amb una de les darreres frases del text: "I'll fetch the police. This has been a crime of passion. They'll understand. They have wives and goldfish of their own." 

La temàtica de fons beu fortament del romanticisme, de la idea de no poder seguir vivint sense la teva parella que tants bons (i mals) moments ha portat al món de la literatura i la dramatúrgia. També hi sento ressons de The Zoo Story de l'Albee en el fet de buscar a un desconegut (en aquest cas no tan desconegut) per a que faci l'acte que tu no t'atreveixes a fer. I totes dues referències m'agraden. 

La meva intenció era llegir una obra d'aquesta antologia i començar la lectura compartida de El vigilant en el camp de sègol però aquest text m'ha deixat amb ganes de més. La Lisa haurà d'esperar un parell de dies. 

_____________

Joe Orton, The Ruffian on the Stair

començat_ 7/12/21 // acabat_ 10/12/21

Crave, Sarah Kane

Ostres la Sarah Kane. N'havia sentit bones referències. Un bon amic com en Xavier Pàmies està involucrat amb el que diuen que és una molt bona producció del text, Dic "diuen" no pas perquè ho dubti sinó perquè jo no ho he pogut gaudir per motius geogràfics, que Xangai abans quedava més a prop, però arran del coronavirus ens hem allunyat més. Sigui com sigui, ja era hora que pogués entrar al món de la Kane.

"In a lay-by on the motorway going out of the city, or maybe in, depending on which way you look, a small dark girl sits in the passenger seat of a parked car. Her elderly grandfather undoes his trousers and it pops out of his pants, big and purple (...) And when she cries, her father in the back seat says I'm sorry, she's not normally like this."

Aquesta és la cruesa que buscava, aquest és el dolor i la decadència social que imaginava que em trobaria en aquest text. És agradable quan les expectatives es compleixen. Últimament, en Bolaño, l'Albee i la Kane han estat a l'altura. La Solà, no tant...

"There's something very unflattering about being desired when the other person is so drunk that can't see."

"M - Why do you drink so much?
B - The fags aren't killing me fast enough."

I de tant en tant sembla que ens perdem, que els diàlegs siguin totalment incoherents, desconnexos els uns dels altres, les temàtiques tan variades i les frases tan inverosímils que ens quedem descol·locats, però llavors enfilem un parell de rèpliques ben trabades i el text et torna a atrapar. El dolor esdevé tan evident, la ràbia, la frustració, que no importa la fragmentació de la seva exposició. I, entremig, aquestes boniques mini narracions, aquests microrelats tan preciosistes i carregats de significat i maldat: "A small girl became increasingly paralysed by her parents' frequently violent rows. Sometimes she would spend hours standing completely still in the toilet, simply because that was where she happened to be when the fight began. Finally, in moments of calm, she would take bottles of milk from the fridge or doorstep and leave them in places where she may later become trapped. Her parents were unable to understand why they found bottles of sour milk in every room in the house."

Són aquestes imatges que perduren les que m'han fascinat del text. Aquestes ampolles de llet passada escampades per la casa com a metàfora de la por, el dolor, la violència i la infantesa robada.

Un tema recurrent en el text, i que potser marca el final, si és que n'hi ha cap de final massa clar, és la sensació de ràbia contra la vida, l'inconvenient d'haver nascut del què es queixava en Cioran. Algun dels protagonistes ho afirma en algun moment demanant haver nascut morta, d'altres ho reclamen com a solució al seu dolor present. I aquest "happy and free" que clou l'obra sembla encaminat cap a la mateixa idea. Un final que és un començament que és un final.

_____________

Sarah Kane, Crave
començat_ 8/2/21  //  acabat_ 8/2/21

Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.