Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.
-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.
-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?
- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...
-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.
-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.
-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.
-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.
-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.
-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.
-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...
-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.
-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.
-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.
- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.
-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.
-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.
-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.
-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.
-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.
-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.
-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.
-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.
-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.
-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.
I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:
Bon Sant Jordi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kierkegaard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kierkegaard. Mostrar tots els missatges
23 d’abr. 2015
Sant Jordi 2015
Etiquetes de comentaris:
albee,
bradbury,
bukowski,
Calders,
calvino,
Goethe,
Hesse,
huxley,
ionesco,
J.D. Salinger,
Kafka,
Kerouac,
Kierkegaard,
kundera,
Némirovski,
orwell,
pirandello,
sales,
saramago,
wilde
1 d’abr. 2014
L'avenir és llarg, Louis Althusser
Aquest llibre es tracta d'una autobiografia en la qual el propi autor "havia precisat que ell no intentava pas descriure la seva infantesa tal i com havia estat, ni els membres de la seva família en la seva realitat, ans restituir la representació que ell es va veure menat a fer-se'n." (18). Saber que els records sovint són il·lusió i voler-los explicar per intentar entendre'ns.
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.
"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.
"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?
Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.
"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.
"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.
"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.
"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.
"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.
"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.
"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.
"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.
"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.
"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".
"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.
Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.
"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.
Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.
"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.
"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.
"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.
"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.
I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13 / acabat_ 03/01/14
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.
"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.
"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?
Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.
"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.
"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.
"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.
"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.
Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)
"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.
"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.
"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)
"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.
"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.
"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.
"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".
"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.
"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.
Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.
"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.
Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.
"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.
"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.
"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.
"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.
I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13 / acabat_ 03/01/14
Etiquetes de comentaris:
Althusser,
comunisme,
Descartes,
filosofia,
Foucault,
Hegel,
Heidegger,
josep sabater i pi,
Kant,
Kierkegaard,
Marx,
periodisme,
Popper,
wittgenstein
26 d’oct. 2011
Teoría de la novela, Georg Lukacs
En el pròleg, el propi Lukács ens diu: “la atmósfera en la que
fue escrito este libro era pues la de una permanente desesperación ante la
situación mundial.” (12) És d’esperar, doncs, ràbia, desencís, impotència.
Pot ser un text interessant.
Sobre la relació entre Marx i Kierkegaard, Karl Löwitz va dir: “por
lejos que estén uno del otro, ambos se emparentan por su común oposición
ofensiva con respecto a la realidad establecida y por su común dependencia con
relación a Hegel.” (20) I això és el que precisament atrau als joves
d’aquests autors: la seva queixa constant, el seu descontentament ferotge amb
la realitat establerta tant és que sigui una realitat de frustracions
catòliques, d’alienació de l’individu o de crisi econòmica: el jove es
caracteritza per la incomoditat davant d’un món en el qual li diuen que s’ha
d’incorporar però que no és el que ell desitja.
“Que el libro termine en Tolstoi como en una cima, que termine
con una advertencia sobre Dostoievski —el cual no habría “escrito novelas”—
muestra claramente que el autor no anhela un género literario nuevo, sino más
bien, como él dice, un “mundo nuevo”.” (21) Per tant, fins i tot aquell que
no conegui a Lukács, el pot començar a relacionar amb idees marxistes i de
canvis i millores socials. I, de fet, la confirmació d’aquesta idea ens ve dues
pàgines més tard, quan ens mostra la crítica als pensadors burgesos, majoritàriament
teòrics i gens pràctics, que després de la guerra observaven el món com si
estiguessin en un hotel: el Gran hotel de l’Abisme. “Es un hotel provisto de
todo el confort moderno, pero suspendido a orillas de un abismo, de la nada,
del absurdo. El espectáculo cotidiano del abismo, situado entre la calidad de
la cocina y las distracciones artísticas, no puede sino aumentar los placeres
que encuentran los pensionistas de ese confort refinado.” (23)
“La filosofía, ya en tanto que es forma de vida como en tanto que determina la forma y el contenido de la creación literaria, es siempre el síntoma de una grieta entre el exterior y el interior, expresión de una diferencia esencial entre yo y el mundo, de un desajuste entre el alma y la acción. Ésa es la razón por la cual las épocas felices no tienen filosofía.” (27)
“Hemos descubierto la creación de formas y, desde entonces,
falta siempre la realización en aquello que abandona nuestras manos cansadas y
decepcionadas. Hemos descubierto en nosotros mismos la única sustancia
verdadera y, desde entonces, hemos debido admitir que entre el saber y el
hacer, entre el alma y las estructuras, entre el yo y el mundo, se ahondan
infranqueables abismos y que más allá de ese abismo, toda sustancialidad flota
en la dispersión de la reflexividad.” (31) Aquesta és la nostra diferència
respecte dels grecs. Per això creem i pensem de maneres diferents. Per això
ells construïen epopeies i nosaltres
novel·les, és a dir, intents d’expressar la realitat o la nostra percepció d’ella.
“En el nuevo mundo, ser hombre es estar solo.” (34) Els
grecs, en la seva creació literària “es necesario que estrechen y
volatilicen aquello a lo que deben dar forma, de modo de poder soportarlo, o
bien que iluminen de una manera crítica la imposibilidad de realizar su objeto
necesario y la nada interna de lo único posible, introduciendo así en el
universo de las formas la incoherencia estructural del mundo.” (36) Arriba
un moment en el qual ja no n’hi ha prou amb cantar les vel·leïtats dels herois,
sinó que ens hem d’enfrontar amb la realitat que ens envolta.
A la tragèdia grega, “el coro puede tomar por su cuenta todo el
lirismo de la situación y del destino, dejando a los actores las palabras y los
gestos de una dialéctica trágica que se presenta entonces en toda su pura
desnudez.” (40) És curiós pensar que un director de teatre em va proposar
una vegada fer una versió de Tu i Jo en la qual ell hi veia una nova lectura,
una posada en escena trencadora i innovadora, una escenificació vanguardista,
fins i tot: introduir una ballarina de dansa contemporània que expressés els
sentiments dels personatges. Si en comptes de ballarina m’hagués dit un cor
grec, potser me l’hauria pres més seriosament.
La solitud és un element clau pel pas de l’epopeia a la tragèdia i
al drama perquè la solitud “no es la simple ebriedad de un alma de la que el
destino se ha apoderado y que se hace canto, sino el tormento de la criatura
condenada a estar sola y que se consume en busca de una comunidad.” (42) És
el dolor de voler pertànyer i de sentir-se desplaçat.
“Esta soledad no es solamente dramàtica, sino también psicológica,
pues no se deduce del modelo a priori de todo personaje dramático, sino que es,
al mismo tiempo, vivencia del hombre transformándose en héroe; y si la
psicología no debe ser una simple materia prima no elaborada en el drama, no
puede expresarse sino en un lirismo del alma.” (43) I amb
això s’introdueix una de les transformacions cabdals de la literatura: el
deixar de mirar exclusivament cap a l’exterior i el començar a mirar-nos l’interior.
I, seguint aquesta idea, Lukács ens diu que “el objeto del drama
es el Yo inteligible; el de la epopeya, el Lo empírico.” (44)
“El espíritu fundamental de la novela, el que determina la
forma, se objetiva como psicología de héroe novelesco: esos héroes están
siempre en la búsqueda.” (56) I aquesta cerca constant tant pot ser real
(com en el Quixot) com figurada (com A la recerca del temps perdut).
“La literatura de diversión ofrece todas las características
exteriores de la novela, pero en su esencia, no está ligada a nada, no descansa
sobre nada y carece, por consiguiente, de toda significación.” (67)
Totalment d’acord. Ara l’únic problema que tenim és com posar-nos d’acord en
què és “literatura de diversión”. Una tasca que pot semblar aparentment
senzilla, però que pot resultar impossible de dur a terme perquè està clar que
no es pot basar en criteris subjectius, de gust o plaer, sinó que ha de poder
ser objectivable, quantificable i universalitzable. “Potser tenint en compte el
vocabulari utilitzat”, suggeririen alguns, però hi ha grans obres que no
requereixen de grans vocabularis per a ser-ho (A la carretera, per
exemple, té un vocabulari molt pobre en comparació amb l’Ulisses. De
fet, pràcticament totes les novel·les tenen un vocabulari pobre al costat d’Ulísses).
“Potser s’ha de tenir en compte la temàtica”, dirien uns altres, donant a
entendre que hi ha uns temes millors que d’altres, com si uns fossin més
elevats, com si no importés la manera com són encarats. Potser es podria fer a
l’inrevés, és a dir, intentar establir uns mínims de qualitat basant-nos en el
grau de simplicitat del llenguatge, la poca rigurositat històrica o factual de
l’obra, la volatilitat del tema... però cauríem una vegada més en els mateixos
paranys...
“Desde que las ideas son planteadas como inaccesibles y
devienen, empíricamente hablando, irreales, desde que son cambiadas en ideales,
la individualidad pierde el caràcter inmediatamente orgánico que hacía de ella
una realidad no problemàtica.” (71) És a dir, quan intentem abarcar més del
que podem, quan el nostre cervell no està concentrat només en la supervivència
sinó que disposa de temps per a les meditacions metafísiques, apareixen les
idees i, amb elles, els neguits, els dubtes, les frustracions... les novel·les.
“La melancolía de la edad adulta surge de que ella mantiene
frente a esa desgarradora vivencia por la cual ve desaparecer o decrecer su
juvenil confianza en la voz interior de su vocación, pero compreba, al mismo
tiempo, que es en vano escrutar ese mundo exterior al cual se consagra, de
ahora en adelante, para aprender de él los medios de dominarlo.” (79) És a
dir, la barreja del fet de veure desaparèixer la força i la il·lusió de la
joventut combinats amb la certesa que el món que ens envolta no és nostre
aliat, sinó el nostre enemic.
“No es una azar histórico si el Quijote fue concebido como
parodia de las novelas de caballería, y la relación que lo une a ellas, supera
el plano de lo accidental. La novela de caballería había sucumbido a la suerte
que espera toda epopeya desde que, partiendo de elementos puramente formales,
pretende sostener y prolongar la vida de una forma más allá del momento en la
dialéctica histórico-filosófica ha condenado ya las condiciones
transcendentales de existencia.” (93) En altres paraules, la creació
literària no neix del no-res, sinó que és producte del seu context històric i
social. I, afegeix Lukács, “no teniendo sus formas ya raíces en el ser
transcendente, no teniendo ya nada que producir que le sea inmanente, deben necesariamente
marchitarse, devenir puramente abstractas, puesto que, privadas ellas mismas,
de toda substancia, la fuerza que les ha permitido crear objetos no puede sino
decaer.” (93) Un cop superada la raó de ser de les novel·les de cavalleria
(ja sigui per causes estètiques, per variacions a l’estima dels cavallers i
dels contes) ja no tenen raó de ser. Per això apareix el Quixot: “la
primera gran novela de la literatura universal se levanta en el umbral del
período en que el Dios cristiano comienza a abandonar el mundo, en que el
hombre se vuelve solitario y no puede encontrar ya sino en su alma, en ninguna
parte arraigada, el sentido y la substancia, donde el mundo, presente, está, de
ahora en adelante, librado a la inmanencia de su propio sin sentido.” (95) “Es
el tiempo del demonismo en libertad, de la gran confusión de valores en el
interior de un sistema axiológico aún subsistente. Y Cervantes, en tanto que
cristiano fiel y patriota ingenuamente leal, ha alcanzado la esencia más
profunda de esa problemàtica demoníaca en su obra literaria, la necesidad, para
el heroísmo más puro de volverse grotesco, para la fe más firme, de devenir
locura, desde que las vías que conducen a la patria trasncendente se han
tornado impracticables, la imposibilidad de que la más pura, la más heroica
evidencia subjetiva corresponda a lo real efectivo.” (95-96) I conclou aquest raonament amb la
següent sentència: “es la melancolía profunda del curso mismo de la
historia, de la fuga del tiempo que muestra así que los contenidos eternos, que
las actitudes eternas pierden su sentido cuando han cumplido su tiempo, porque
el tiempo puede superar a lo eterno. “ (96) I té tota la raó.
El Quixot és “el primer gran combate de la interioridad
contra la vulgaridad prosaica de la vida exterior.” (96) L’individu comença
a guanyar importància, la seva subjectivitat esdevé visible, així com també el
seu descontentament amb el món, la seva alienació i angoixa vital.
“El matrimonio que interviene al final de todas las grandes
comedias, entre todos los principales personajes con excepción de los
hipócritas y de los pícaros desenmascarados, es una ceremonia tan puramente
simbólica como la muerte de los héroes al final de las tragedias. En ambos
casos, no se trata sino de fronteras que marcan de manera sorprendente los
límites, los contornos acusados que exige la esencialidad escultural de la forma
dramàtica.” (99) I afegeix que “a medida que la convención toma más
lugar en la vida y en la literatura épica, la comedia admite desenlaces cada
vez menos convencionales.” (99) Quan ja s’ha abusat de l’esquema, quan la idea
deixa de ser simbòlica i esdevé un esteretip caduc, comencen a aparèixer nous
desenllaços. I sort, perquè esgoten tant els casaments al final de les comèdies
clàssiques com les mort en les tragèdies. Potser perquè la vida pot ser més tràgica
que la mort.
Naixement de la novel·la romàntica: “la inadaptación que
proviene de que el alma es más amplia y más vasta que todos los destinos que la
vida puede ofrecerle.” (104) L’adonar-se que l’individu, la seva ànima,
desitja i aspira a molt més d’allò que el món li pot donar.
“La pérdida de toda simbolización épica, la disolución de la forma
en una sucesión nebulosa e inestructurada de estados de alma, el reemplazo de
la trama concreta por el anàlisis psicológico.” (105) I
resulta borrós i emboirat perquè l’ànima és així, fluctua, varia, ens fa creure
que és d’una manera, però llavors actua d’una altra de ben diferent. L’acció,
centrada en la psicologia dels personatges, transcendeix l’ordre cronològic i la
realitat espaial perquè el pensament, com tan bé va demostrar Joyce a Ulísses,
no entén de temps ni espai sinó que salta d’un lloc a l’altre.
La importància del temps, no només com a mesura dels fets, com
passava en la èpica, sinó com a element modificador de les persones, dels
comportaments, de les idees. És per això que Lukács opina que pràcticament es
podria dir que “toda la acción de la novela no es sino un combate contra las
potencias del tiempo.” (114)
Diferents tipus de novel·la: la novel·la de la desil·lusió, la
novel·la que neix del descobriment de la solitud de l’individu, del
sense-sentit de la vida, del pas del temps i del final tràgic.
La novel·la de l’ensenyament, és la que descriu “un proceso
consciente y dirigido que se orienta hacia un fin determinado, el desarrollo,
en los seres de ciertas cualidades que, sin una activa y feliz intervención de
los hombres y de las circunstancias no surgirían jamás en ellos; porque lo que
es alcanzado de tal modo, constituye una realidad capaz de formar otros hombres
y de favorecer su expansión, un medio educativo.” (125) És un tipus de
novel·la que creu que l’acció d’un individu pot ser universalitzable, pot
mostrar comportaments i mentalitats als demés i ajudar-los a viure. Quan
aquesta mena de novel·les s’adonen que només descriuen un cas individual, una
experiència subjectiva i difícilment universalitzable, “tan pronto como esa
fe desaparece —lo que expresado desde el punto de vista formal, equivale a
decir; tan pronto como la acción se funda sobre el destino de un hombre
solitario que no hace sino atravesar las comunidades aparentes o efectivas, sin
compartir su destino—, el modo de estructuración literaria sufre necesariamente
una modificación esencial y se acerca a la novela de la desilusión.” (125-126)
L’obra de Tolstoi “—consecuencia paradojal de la relación
contradictoria entre la disposición interior del escritor y la época que
encuentra frente a él— es aun una vivencia romàntica y sentimental que deviene
el centro mismo de toda la realización: la insatisfacción de los hombres
esenciales frente a todo lo que puede ofrecerles el universo de la cultura que
los rodea y, como consecuencia, una vez repudiado ese universo, la búsqueda y
el descubrimiento del otro universo, es decir, de la otra realidad, más
esencial, de la naturaleza.” (136) Ens mostra el neguit de la cerca sense
possibilitats de trobar, de l’angoixa existencial d’aquell que se sap viu,
finit, absurd, però no en pot fugir.
“La ausencia en esta vida de todo fin y de toda substancia no se
traduce solamente en el plano objetivo, para el lector, como vivencia de la
desilusión, sino también como vacío esencial, permanente y agitado, como
aburrimiento sin tregua. No encontramos conversación o acontecimiento que el
autor no haya marcado en el lugar del juicio que da sobre ellos.” (138)
“Y pretendiendo superar la cultura solamente se la ha desterrado
sin substituirla por una vida asegurada y más rica de esencia: la superación de
la forma novelesca no llega sino a hacerla más problemática aún desde el punto
de vista puramente artístico; las novelas de Tolstoi son tipos llevados al
extremo del romanticismo de la desilusión (una transposición barroca de la
forma ilustrada por Flaubert) sin que Tolstoi se acerque más que otro, en su
estructuración concreta, al fin deseado, es decir, a la realidad
transproblemática de la epopeya.” (140)
Cercant fugir de del dolor, l’únic que acaba fent és accentuar-lo,
tot ornamentant-lo, guarnint-lo, elaborant-lo.
I acaba així aquest llibre, certament amb tendències negatives i
pessimista, que deixa, tanmateix, un bon regust de boca. Una sensació d’haver
tocat, tot i que molt per sobre, alguns dels punts claus de la literatura
universal: els començaments èpics del primitivisme, de l’adoració als déus, de
la vida plena en tant que buida de neguit, d’angoixa existencial i dedicada
exclusivament a ser viscuda; a la supervivència, a l’educació a les divinitats.
Després d’això, apareix la tragèdia grega que mostra una mica més d’angoixa
vital, però ho fa de manera universalitzada, estereotipada i, per tant, sense
endinsar-se encara en l’individu. Fins que arriba la novel·la de la desil·lusió
que sí que ho fa. És la novel·la de la descoberta que l’individu està sol,
abandonat, desil·lusionat. Apareix, després, la novel·la de l’ensenyament que
pretén mostrar conductes que s’allunyin d’aquesta desil·lusió, però que
fracassa perquè el trencament natura/cultura ja s’ha realitzat i ja no es pot
solucionar: l’home està condemnat a la infelicitat, a la recerca sense futur. A
l’angoixa.
___________
Georg Lukács, Teoría de la novela (Siglo Veinte)
començat_ 14/08/11 / acabat_ 23/08/11
___________
Georg Lukács, Teoría de la novela (Siglo Veinte)
començat_ 14/08/11 / acabat_ 23/08/11
Etiquetes de comentaris:
A la carretera,
Dostoievski,
Flaubert,
Georg Lukacs,
Hegel,
Jack Kerouac,
James Joyce,
Kierkegaard,
Marx,
teoria de la novela,
Tolstoi,
tragèdia grega,
Ulisses
23 d’ag. 2011
Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán
I un dia em ve de gust descobrir com es presentaven els existencialistes als estudiants de batxillerat i C.O.U., és a dir, a l’estudiant que jo també vaig ser.
En el pròleg, l’autor del llibre, professor de secundària durant més de 20 anys, ens promet que està interessat en ensenyar, però també en educar, és a dir, en el procés i les maneres a través de les quals s’han d’impartir els ensenyaments per a que resultin efectius. Totalment d’acord. Llàstima que només començar, l’autor s’endinsa en un vocabulari feixuc, rebuscat, d’allò més complicat per algú de 16 o 17 anys sense coneixements previs de filosofia. Comencem malament.
Parlant de l’origen de l’existencialisme, fa referència a la 1a guerra mundial i diu que “este sangriento holocausto originó una inmensa crisis de conciencia y de valores, patentizó el drama de la muerte y la congoja de la finitud del hombre, desencadenó y puso súbitamente en primer plano la reflexión sobre el sentido de la existencia humana. El existencialismo constituye una respuesta a este desolador marco histórico.” (17-18)
Molt bé. Em plantejo, però, quin adolescent entendrà això de “la finitud del hombre” o, fins i tot, les paraules “patentizó” i “congoja”.
Vet aquí la importància dels registres, senyor Fontán.
Com aplaudir-se a un mateix: “La actitud antiesencialista resulta plenamente comprensible dentro de las coordenadas que lo hemos encuadrado.” (22) I potser sí que la definició anterior era molt clara i entenedora (“En el hombre, según los existencialistas, prima la existencia sobre la esencia. La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22)), però potser no cal donar-se aquests copets a l’esquena un mateix.
Motius que fan que l’existencialisme sigui una doctrina de pensament atractiva:
1. “La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22) És a dir, tots neixem lliures d’arribar a ser allò que vulguem. Malgrat els entrebancs socials, econòmics, culturals… no tenim cap altra limitació essencial que ens impedeixi ser com vulguem ser. El que passa és que ens passem mitja vida intentant descobrir què volem ser i quan creiem saber-ho ja no tenim forces per assolir-ho.
2. “para el existencialismo las cosas no deben ser explicadas, sino vividas.” (23) I què és això sinó el reclam etern de deixar-nos de teoria i començar a viure?
I s’entra a l’anàlisi del primer autor:
Kierkegaard
Grans records, surt el nom de Regina Olsen i és com menjar un pastisset Proustià i retorno al Diari d’un seductor, a la seva romàntica desesperació, al seu hedonisme extrem, al seu desig estètic.
“Cada hombre es solitario, no puede comunicarse con profundidad con los demás ni establecer relaciones verdaderamente íntimas con ellos. Pero puede entrar, si quiere, mediante la fe subjetiva y existencial, en comunicación directa, inmediata, con otra persona, con otro sujeto: Dios.” (51) I massa sovint ens oblidem d’això. No del tema de Déu (el principal error Kierkegaardià), sinó del fet que estem sols, que no ens podem comunicar al 100% amb els demés, que, com a molt, som capaços de generar o de sentir una certa empatia pels altres, però que és impossible saber fins a quin punt allò que sentim es correspon a la realitat de l’altre. Ignorar-ho és creure’s en la possessió de la raó i donar consells a tothom. Acceptar aquesta solitud infranquejable és aprendre a ser feliç, malgrat la solitud final.
“Todos los filósofos existencialistas conservarán del pensamiento de Kierkegaard la idea de angustia, la idea de subjetividad, las paradojas de la existencia y la idea de la nada.” (55) L’angoixa com a sensació nascuda davant la descoberta de la vida, de la realitat finita i absurda de la nostra existència, però també davant del buit, del no-res que ens precedeix i que ens sobreviurà. Perquè, com diu Fontán, “no trata Kierkegaard, como Hegel, de allanar o superar las oposiciones y contradicciones de la existencia humana y de combinarlas en una síntesis reconciliadora, sino que la dialéctica kierkegaardiana deja persistir intactos los pares de opuestos, incluso muestra un vivo interés por agudizarlos y acentuarlos.” (54-55) És a dir, Kierkegaard no utilitza la filosofia per a fer-nos la vida més fàcil i plaentera, sinó per a fer-nos-la més real.
Heidegger:
Cal que digui, ara, quina és la idea heideggeriana que més m’ha marcat des del moment que la vaig sentir i que, de fet, és potser de les que més he explicat a tots els pobres que m’han hagut d’escoltar? És aquesta: no hem de defugir la mort. Al contrari, hem d’aprendre a observar-la, n’hem de prendre consciència de la seva presència, sentir el seu buit, el seu no-res. I aquesta buidor, aquesta angoixa ha d’esdevenir el motor de la nostra vida: hem de ser conscients de la mort per així poder viure més plenament. Una idea que Martin Amis gira irònicament així: “Death gives us something to do. Because it’s a full-time job looking the other way.” (London Fields, 240)
“El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir. El hombre es en el presente su pasado y su futuro al mismo tiempo. Toda nuestra vida cotidiana no es otra cosa que usar de las posibilidades futuras que nos brinda nuestro pasado.” (63) Per molt que creiem que vivim en el present, en realitat ho estem fent també en el passat i en el futur, com a conseqüència de tots els actes previs que hem realitzat i com a possibilitat de tot allò que farem. De fet, i això no ho diu Heidegger, sinó jo, el present no existeix a nivell racional, existeix a nivell vital, en tant que el vivim, l’experimentem, però quan el volem passar pel sedàs de la raó, ja no és present: és passat. Així d’efímer i fràgil és el nostre present.
El fet que l’home viu de manera inautèntica es mostra, segons Heidegger, pels següents motius:
- “Anonimato: ignorado, desconocido, disuelto entre la masa.
- Mediocridad: hacer lo que hace la gente, decir lo que dice la gente, etc.
- Publicidad: charlatanería superficial o curiosidad banal.
- Anodino: insípido, insulso, insustancial, trivial, vulgar.
- Irresponsabilidad: hacer lo que todos hacen sin plantearse nunca las consecuencias o implicaciones ulteriores.
- Inconsciencia: evadirse del problema de la muerte y de los grandes interrogantes de la existencia.” (64)
I qui més qui menys es pot veure reflexat en aquestes característiques, qui més qui menys alguna vegada ha caigut en algun d’aquests sacs.
Com a solució, com a vida autèntica, Heidegger aporta la idea prèviament explicada: “aceptar la realidad de la muerte.” (65) “El hombre auténtico se atreve a enfrentarse con la desnuda realidad de la muerte que le revela que su ser es, sin más, nada. El hombre auténtico no se escabulle de la presencia de la muerte y del hecho de la inanidad, sino todo lo contrario: de la muerte y la nada sacará razones para definir el sentido de su existencia.” (65)
“La pérdida del ser es la causa, según Heidegger, de los grandes males que afectan a la civilización contemporánea.” (74) “los hombres, todos y cada uno de los hombres que me rodean, ya no valen por lo que son (lo que son han dejado de serlo al cerrarse al ser), sino para lo que me sirven. Se convierten en objetos, dejando de ser sujetos. Se convierten en medios, y dejan de ser fines.” (74) I encara afegeix: “La sociedad tecnológica surge bajo la huella del olvido del ser. El Estado totalitario, la manipulación de la sociedad de consumo, la masificación del hombre bajo el engranaje despiadado de los mecanismos de la sociedad industrial son, pues, consecuencias inmediatas del abandono del ser.” (74) I conclou: “El hombre actual en su ciega carrera tecnológica y armamentística, que amenaza el equilibrio ecológico de la tierra y que compromete la continuidad de la vida humana sobre el planeta ante el peligro de un holocausto nuclear, expresa dramáticament su pérdida de sentido ante el ocultamiento del ser.” (74) I el que més mal fa és que aquesta queixa la feia Heidegger l’any 1927 i avui en dia, 84 anys després, res ha canviat. De res han servit les seves queixes i les continues protestes d’altres intel·lectuals i pensadors com Adorno i Horkheimer: tot segueix igual i, de fet, pitjor.
Sartre:
Un dels pocs llibres que he llegit integrament en francès és L’existència és un humanisme, de Sartre: era la única edició que tenien a la biblioteca de la Universitat de Glasgow i havia de fer un treball sobre el tema. Era això o inventar-mes les coses perquè internet tot just neixia llavors. Clar que em vaig inventar moltes coses perquè el meu francès llegit parteix del coneixement del català, unes nocions de llatí i una bona imaginació lingüística. Però recordo que el vaig trobar un llibre molt encertat.
La Nàusea, llegit anys després, en canvi, em saturà: molta informació, molts temes i jo potser molt verd. És un llibre que convé rellegir i que el tinc cridant-me des de l’estanteria des de fa anys.
“El hombre es libre porque no ha sido creado para ningún fin, no por Dios (Sartre da por supuesto el ateísmo, pues parte de la base de que Dios no existe a pesar de no detenerse en demostrarlo; parece que lo considera como ya suficiente demostrado por pensadores anteriores), ni por la evolución, ni por ninguna otra cosa.” (85) Molt bé Sartre, molt malament el senyor Fontán: utilitzant un exemple clàssic de la lògica, si hom diu que no existeixen els corbs blancs (ja sigui com a resultat de l’experiència empírica, dels raonaments mentals, de l’estudi d’aquestes aus… pel que sigui), no té per què demostrar que no existeixen. És més, no hi ha manera de demostrar que una cosa no existeix: el que sí que hi ha és manera de demostrar que les coses existeixen. En aquest cas, mostrant un corb blanc. Per tant, senyor Fontán, si Sartre diu que Déu no existeix, és vostè qui li ha de mostrar que s’equivoca ensenyant-li a Déu.
“Simplemente nos encontramos existiendo, y entonces tenemos que decidir que hemos de hacer con nosotros mismos. Como no hemos sido creados para hacer nada en concreto, ni para realizar ningún fin, cada hombre deberá buscarse un fin propio, un objetivo propio, válido solamente para él, y realizar su proyecto particular, que tiene un valor meramente subjetivo.” (85) Molt bé tota aquesta llibertat otorgada per Sartre, però al mateix temps, quina por i quina responsabilitat! A molta gent li va d’allò més bé tenir un Déu o qualsevol altre propòsit vital prèviament marcat al qual aferrar-se per seguir vivint. Sense ells, estan sols i abandonats. I llàstima que no ho valorin perquè millor sols que tan mal acompanyats.
“El hombre es una pasión inútil. Ni el nacer ni el morir tienen sentido.” (91) Aquest sense-sentit és el que genera la sensació de nàusea, és a dir: “el sentimiento que el hombre experimenta hacia lo real, cuando adquiere plena conciencia de que está desprovisto de razón de ser, de que es absurdo.” (91) L’enfrontament directe i conscient amb la realitat absurda, superflua, innecessària i insensata de la nostra existència ens provoca la nàusea. La observació directe del buit ens esborrona.
Karl Jaspers:
Silenci. Ignorància. Vet aquí el que una llicenciatura en filosofia centrada pràcticament exclusivament en Wittgenstein provoca. Clar que el nom havia sortit alguna vegada, que alguna referència indirecta, esbiaixada s’hi havia fet, però res més.
És hora de conèixer a un desconegut.
“El sujeto pensante, cuando ha llegado a viejo es cuando menos se siente acabado: como decía Kant: cuando hemos llegado al punto donde podemos comenzar de veras, tenemos que irnos y dejar que se haga cargo otra vez el principiante.” (98) La sensació que necessitem tota una vida per començar a aprendre coses i, quan les volem aplicar, ja és massa tard.
“Soy, pues, cuando elijo; no cuando me limito a pensar. El cogito, ergo sum (pienso, luego existo) de Descartes debería sustituirse, en la filosofía de Jaspers, por el Eligo, ergo sum (elijo, luego soy).” (104) Crítica al racionalisme extrem que s’oblida de l’individu, de la vida, de l’existència. Seguint aquest plantejament, Jaspers diu que “la libertad no se demuestra; su existencia se constata en su presencia y en su ejercicio. La libertad no se demuestra por mi inteligencia, sino por mi actividad personal.” (106) Perquè la llibertat no cal racionalitzar-la, no cal plantejar-nos si existeix o no, per Jaspers, el sol fet de poder-la qüestionar, ja implica que existeix. Potser sí, potser no. Hom es pot fer moltes preguntes i no per això se’n deriva l’existència d’allò preguntat. Se’n diu crítica a la prova ontològica de l’existència de Déu. És a dir, primer uns van dir que en tant que Déu és el ser més perfecte que podem pensar i com que la manca d’existència seria una privació d’aquesta perfecció, se’n deriva, per força, que existeix, però foren rebatuts mostrant-los que confonien essència amb existència. Que passaven d’un atribut a una realitat. Perquè no hi ha cap element que impliqui la necessitat de la existència de Déu i, per tant, afirmar que és perfecte no força la seva existència, sinó que ens mostra una característica d’aquesta entitat que pot o no existir.
Doncs aquí retorna aquesta idea al cap. Que potser l’afirmació que la genera no és de Jaspers, que potser és culpa de la interpretació que en fa Fontán. De moment, no ho puc assegurar.
Interessant la connexió llibertat i necessitat que fa Jaspers: “ser libre es ser uno mismo, es actuar necesariamente de acuerdo con lo que uno es. Libertad es fidelidad a sí mismo. Por otra parte, mi propia libertad se impone cadenas a sí misma, pues lo que ella ha hecho en el pasado deviene un condicionamiento para mis decisiones presentes y encauza mi porvenir.” (106) És la teoria dels espectres, de Derrida, que ens diu que ens persegueixen els espectres de les eleccions passades, dels móns i possibilitats que no vam escollir. És a dir, que en prendre una decisió en el passat, vam escollir una opció però en vam descartar d’altres que, en comptes de desaparèixer, ens persegueixen constantment, com si fossin espectres, per fer-nos plantejar si vam escollir bé. És l’enyorança per la vida no viscuda. Una de les pitjors enyorances.
Jaspers emfatitza la idea que, malgrat ser molt més important l’individu que allò universal, ens convé interactuar amb els demés: “el hombre no se realiza, como existente, de forma aislada. Yo no soy más que con y por los demás.” (107) O, com diu ell, comunicar-nos. No una comunicació entesa com a transmissió de paraules o d’idees, sinó una comunicació molt més profunda: “en la verdadera comunicación lo que me atrae no es algo que el otro pueda tener (ciertas ideas a transmitir, ciertas emociones a compartir, ciertos placeres a proporcionar), sino lo que él propiamente es en su libre manifestación.” (108) Aquesta comunicació és important perquè “la libertad del otro me revela mi propia libertad, la existencia del otro desvela mi propia existencia. Necesito, por tanto, mantener la libertad del otro para que, frente a ella, se manifieste la mía propia.” (109) És a dir, com ja s’ha comentat abans, gràcies als demés, nosaltres som.
Interessant pensador, caldrà aprofundir més en la seva obra.
Gabriel Marcel:
Un altre desconegut i, en aquest cas, fins al punt de no haver-ne sentit mai el seu nom.
Comença bé, però: “mi vida está infinitamente más allá de la conciencia que puedo tener de ella en un momento cualquiera.” (114) Dit d’altra manera, no podem jutjar un tot per un particular, una vida per un minut.
Alienació de l’individu: “la persona se agota en ser consumidor, ciudadano, funcionario público, padre de familia, etc. De esta forma el individuo se convierte en un ser anónimo e impersonal.” (118-9) I afegeix més avall que “al olvidarse del ser , por haber perdido el ser, el hombre solo se preocupa por el tener.” (119) I conclou amb la genial frase: “Se valora al hombre por lo que tiene y no por lo que es.” (119) Exacte: un retrat perfecte de la nostra societat deshumanitzada que ha enretirat l’home del centre de l’univers i hi ha situal els interessos (econòmics, personals…)
Marcel diferencia entre problema (“algo intelectual que está ante mí y separado de mí.” (121)) i misteri (“una realidad que penetra en mí.” (121)) i considera que la ciència s’encarrega d’estudiar i resoldre problemes, és a dir, elements exteriors al jo, mentre que la filosofia s’encarrega de desvetllar misteris, allò referent al jo. “El ser no es un problema a resolver, es un misterio a comprender.” (120) perquè, com afegeix, “el ser no es un objeto, sino una presencia; no puede consiguientemente ser demostrado o deducido, sino simplemente experimentado y reconocido.” (120) Per tant, no es poden aplicar les estratègies racionals emprades per la ciència a l’hora de conèixer el ser, sinó que s’ha de recórrer a diferents aproximacions.
Reclama el pas de la subjectivitat a la intersubjectivitat, és a dir, del jo al tu, però preservant aquest jo i aquest tu. El que passa és que no acaba de ser clar en les seves afirmacions perquè diu que “el yo encuentra en el tú su verdadero ser porque ya no está solo.” (123) Quan havia dit que l’individu estava sol? I, encara més, quan havia dit que no havia d’estar sol? Novament, ignorant del pensament de Marcel, millor culpar a Fontán per una deficient explicació.
“El ser, pues, es el nosotros; el yo y el tú no son más que aspectos o participaciones de él. Esta es, en definitiva, la intuición central de la filosofía de Gabriel Marcel.” (123-4)
I acaba feliç el senyor Fontán. Ja havia amenaçat amb anterioritat, però havia obtat per ignorar-ho, però aquesta conclusió que fa no té nom. Ni decència. Arran del pensament de Marcel, ens mostra com el francès creia que l’amor ens permetia la comunicació última amb els altres individus. Fins aquí, d’acord. Després deia que de totes les formes d’amor, l’amor a Déu era el més gran i autèntic de tots: “És es el amor siempre disponible, el Ser siempre fiel que nunca me traicionará, el paradigma que me sirve de guía en todas las formas de intersubjetividad que mantengo a lo largo de mi existencia.” (125) Doncs molt bé, cadascú és lliure de creure el que vulgui. Però aquí apareix Fontán i insisteix en el tema: “las filosofías de Karl Jaspers y de Gabriel Marcel nos muestran con toda evidencia que las filosofías de la existencia no lo reducen todo a la existencia, porque la existencia —según ambos pensadores defienden— debe siempre definirse con algo distinto de ella: la Trascendencia.” (125) I es queda tan content. Ja ens ha deixat el sermó religiós i ell feliç. Doncs no, senyor Fontán, l’objectiu d’aquest llibre no és el de captar nous adeptes al cristianisme, sinó introduir el pensament existencialista als estudiants de filosofia de secundària. Si no és capaç de fer això, no escrigui aquesta mena de llibres.
I, per culminar un llibre sobre l’existencialisme, una introducció al tema pensat pels estudiants de B.U.P i C.O.U., la reflexió final del senyor Fontán és que l’existencialisme ha mort. Sí, senyor! Així segur que aconseguirà l’atenció dels estudiants! Segons Fontán, l’existencialisme primer va ser assatjat i criticat i ara ja no és seguit per cap filòsof… bé, si ell ho diu. El que sí que accepta Fontán, és que ha transcendit la filosofia i s’ha instaurat en altres àrees (“podemos afirmar que el cine (a partir de Bergman) o la literatura (a partir de Kafka), han incorporado —en mayor o menor medida— muchas de las inquietudes y perspectivas ontológicas abiertas por los existencialismos.” (131) I amb això sí que no s’equivoca. Que no accepti la possibilitat d’una mutació, d’un pas dels llibres teòrics a una introducció social, que només reconegui com a filosofia aquell mecanisme reglat, organitzat, jerarquitzat, de pensament, això ja és tot una altra fitxa de lectura.
____________
Pedro Fontán, Los existencialismos: claves para su comprensión (Cincel)
començat_ 19/07/11 / acabat_ 24/07/11
Etiquetes de comentaris:
diari d'un seductor,
existencialisme,
Heidegger,
jaspers,
Kierkegaard,
la nausea,
marcel,
Martin Amis,
Proust,
regina olsen,
sartre
26 de maig 2011
El mite de Sísif, Albert Camus
Arran del mite de Sísif, d’aquell personatge condemnat pels déus a traginar eternament una col·losal roca muntanya amunt per, un cop al cim, veure com cau muntanya avall tot sabent que està obligat a tornar-la a pujar, Camus n’extreu una metàfora de la nostra vida. Tot és absurd, conclou. El que passa és que ens neguem a acceptar-ho i busquem justificacions i raons a una vida que no en té.
Comença el llibre amb un raonament directe i clau: l’única pregunta realment important, l’única a la qual hauria d’intentar donar resposta la filosofia, és si val la pena viure. És a dir, si cal evitar el suïcidi. La resta, les qüestions empíriques, metafísiques, l’existència divina… són jocs que hem creat per passar el temps.
A partir d’aquest plantejament, la fenomenologia de Husserl se’ns mostra com a errònia, la passió divina de Kierkegaard insatisfactòria. “Murs absurds” erigits per evitar veure la veritat.
“No m’interessa saber si l’home és lliure. No puc experimentar sinó la meva pròpia llibertat” (p. 74) És a dir, acceptem, com ja ho començà a fer Hume i Mill que no hi ha absoluts. Afegim-nos al crit de Nietzsche i d’Ortega i Gasset a favor del perspectivisme, del reconèixer que no hi ha una sola idea de BÉ (pobre Plató que equivocat que estava), sinó múltiples interpretacions d’allò que és el bé. I no per això totes elles incorrectes. No existeix La Llibertat, sinó la meva llibertat, aquesta és l’única que jo puc conèixer i l’única que és realment important. Egoisme? No: consciència pròpia.
“La creença en el sentit de la vida suposa sempre una escala de valors, una tria, les nostres preferències. La creença en l’absurd, segons les nostres definicions, ensenya el contrari.” (79). Si la vida té un sentit, els nostres actes han d’estar encaminats cap a la realització plena d’aquest sentit, encara que ens aportin tristesa, dolor i angoixa. Ara bé, quan la vida deixa de tenir sentit, els nostres actes no necessiten ser baremats constantment i podem cercar aquells actes que ens resultin veritablement desitjats. Ni més ni menys.
“Extrec així de l’absurd tres conseqüències, que són la meva revolta, la meva llibertat i la meva passió.” (83) Oblidem-nos dels ensenyaments pretèrits de filòsofs conservadors i alliçonadors, reclamem la nostra llibertat, la real, la que ens afecta a nosaltres com a individus i revifem la nostra passió. Perquè la vida de cada individu és únicament de cada individu i d’ell depèn que la visqui al màxim.
“El que deixem dit defineix solament una manera de pensar. Ara es tracta de viure.” (85) Coherent, doncs amb el que s’ha dit al llarg d’aquesta primera part, Camus conclou que pensar, raonar, analitzar… està bé, però aquí del que realment es tracta és de viure.
La possible crítica arribats a aquest punt és que Camus estigui proclamant la rauxa, el lliure arbitri i l’eixalabrament, per això ell mateix diu: “ L’absurd no allibera, sinó que lliga. No autorita tots els actes. Tot és permès no significa que res no sigui prohibit. L’absurd es limita a restituir la seva equivalència a les conseqüències dels nostres actes. No recomana el crim, això seria pueril, sinó que restitueix la seva inutilitat al remordiment.” (90) És a dir, no s’ha d’actuar criminalment, però si es fa, si es decideix cometre un crim, que el sancionador de les nostres accions no siguin els remordiments. Alliberem-nos de les cadenes que ens va implantar Plató i que han mantingut el cristianisme i acceptem que som lliures de fer el que vulguem i fem-ho conscientment, sense remordiments, sense mala sang. Llavors està clar que farem allò que realment és millor per nosaltres.
“L’home absurd és l’home que no se separa del temps.” (96) Aquell que viu en el present, el temps que li ha tocat viure. Que n’és conscient que el passat ja no existeix i que el futur és només una possibilitat remota. Ell viu el temps que li toca i no se’n separa mai.
“Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.” (110) Tan gran és el pes de la societat damunt l’individu, que l’obliga a reprimir allò que realment pensa i acabar dient només trivialitats socialment acceptades.
“Entre la història i l’etern, he triat la història, perquè m’agraden les certituds. De la història, si més no, n’estic segur, ¿i com negar aquesta força que m’aixafa?” (112) Si bé és cert que el pes de la història al qual fa referència al final és real, potser convindria no estar tan convençut de la realitat de la història. Perquè la història en general no existeix. Existeixen les històries, el conjunt de relats més o menys subjectius (però sempre subjectius) que ens expliquen fets passats. Creure en una sola història és pecar d’innocència. És voler creure que a l’hora de recordar, tothom ho fa neutralment, sense confusió, sense interessos. És creure que el que ens diu el llibre d’història és cert quan, de fet, és només aproximat. Acceptable per la nostra època i prou. Fins que obres futures ens mostrin que el passat que nosaltres crèiem d’una manera va resultar ser d’una altra. Clar que hi ha dades objectives com el començament o el final d’una guerra, però els seus motius, el rerafons que inicià la guerra, això ja s’escapa de les nostres capacitats i hem de confiar en l’opinió de tercers.
“Tot pensament que renuncia a la unitat exalta la diversitat. I la diversitat és el lloc de l’art. L’únic pensament que allibera l’esperit és el que el deixa sol, segur dels seus límits i de la seva fi pròxima.” (147) Recordem a Heidegger: el que importa és ser conscient, violentament conscient, fins i tot, de la nostra mortalitat, del fet que som finits, que tots tenim un dia límit, perquè aquesta angoixa esdevingui el motor per voler aprofitar el nostre temps.
Un cop s’accepta l’absurd, l’home s’allibera: “ El que resta és un destí l’única sortida del qual és fatal. Fora d’aquesta única fatalitat de la mort, tot, joia o felicitat, és llibertat. Queda un món l’únic amo del qual és l’home. El que el lligava era la il·lusió d’un altre món.” (148) El voler creure en un més enllà molt millor que el nostre present, no era més que un lligam, una font de tristesa amagada rera una falsa il·lusió.
Si el mite de Sísif és tràgic, “ho és perquè el seu heroi és conscient.” (153) Però això no és una crida a la feliç ignorància, sinó al fet de ser coneixedors de què som i actuar en conseqüència.
Així com se’ns diu que l’Ulisses de Joyce crea utopies, mil plantejaments possibles i infinits camins a seguir sense delimitar-ne cap, sense cloure’n cap, Camus afirma a l’apèndix final que el destí de l’obra de Kafka “o potser la seva grandesa, consisteix a oferir-ho tot i a no confirmar res.” (174)
_____________
Albert Camus, El mite de Sísif (edicions 62)
començat_ 8/04/10 / acabat_ 16/03/11
_____________
Albert Camus, El mite de Sísif (edicions 62)
començat_ 8/04/10 / acabat_ 16/03/11
Etiquetes de comentaris:
albert camus,
el mite de Sísif,
Heidegger,
Hume,
Husserl,
Joyce,
Kafka,
Kierkegaard,
Mill,
Ortega y gasset,
Ulisses
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




