The Ginger Ale Boy, Enda Walsh

 Durant molts anys, (sobretot quan era més jove i menys expert en ignorar falòrnies) només em topava amb la imatge arquetípica de l'escriptor que planifica, estructura i organitza totes i cadascuna de les pàgines dels seus textos com si es tractés d'un arquitecte dibuixant els plans d'una nova casa. Per sort, vaig topar-me amb en Kerouac i la seva escriptura automàtica i amb en Bukowski i els seus textos tan orals i vaig descobrir que ser escriptor no implicava necessàriament seguir uns paràmetres tan delimitats per la tradició. És a dir, que no calia que em sentís malament o inferior pel fet que tots els meus textos parteixen de l'emoció, d'una frase, d'una paraula fins i tot, i són ells qui em porten fins al final i no pas jo qui els estructura i planifica i entrelliga. Aquí, Enda Walsh confirma que ell també era un escriptor a raig, que algunes de les seves millors obres van ser escrites en dues setmanes i, sobretot, que no sap d'on surten molts dels personatges ni tampoc entén tots els finals de les seves obres. I no puc expressar en paraules com m'hi sento d'identificat. 

M'està costant molt entrar en el text. Intento imginar-lo muntat a l'escenari i vull creure que és millor, que el dinamisme de l'escenari el fa millorar. Que potser si llegís The art of entertainment no m'agradaria tant com haver vist l'obra representada fa ara tants anys al Temporada Alta. Sí, vull creure-hi, però em costa. 

"In life, most people end up with the things they don't really want... It gives those who have it all something to look down at." 

I acabo el text amb la mateixa sensació que m'ha acompanyat tota l'estona: alguna cosa s'està perdent en el paper, algun punt subversiu, irreverent, suposo que divertit, no acaba de ser transmès per escrit. I potser és la primera vegada que em passa llegint un text teatral. Curiós. 

_____________

Enda Walsh, The Ginger Ale Boy

començat_ 10/5/23 // acabat_ 21/5/23 

Els micromecenes, Alberto Ramos

La ironia de l'Alberto Ramos no només no es perd amb els anys (ja en fa 5/6 que ens coneixem literària i personalment) sinó que s'intensifica. Vegis com a prova irrefutable El hombre del frac i Els últims dies de Clark K. Potser perquè compartim molts referents, els generacionals i els deformatius per professió, però la qüestió és que gaudeixo veient com la seva ironia creix en aquest text que s'endinsa en la política, en les promeses electorals, en els referèndums, les terceres vies, els plans D... sense fer-ho del tot. Com a temes paral·les al tema principal: el tatuatge que en Txema es vol fer de la cara de la Sílvia (futurible líder del partit) en el penis. Aquest és el plantejament de l'obra. I el desenvolupament és pur Ramos. Barreja de cinisme, Kafka, contemporaneïtat i absurd.

Ara no recordo fins a quina fase del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta va arribar amb aquesta obra, però en puc entendre la bona acollida que va tenir. No només és una sàtira sobre la inhumanitat que poden mostrar els polítics, molt més interessats en els vots que no les persones, sinó que a més també planteja la penúria que viu el sector artístic, obligat a recórrer a campanyes de micromecenatge per poder tirar endavat qualsevol projecte (ja sigui l'enregistrament d'un CD o el cost del tatuatge d'en Txema). Perquè, tal i com afirma l'Alberto, desenganyem-nos, en la gran majoria dels casos, els micromecenes no ho són per interessos artístics ni altruïsme creatiu sinó que són únicament els amics i familiars. Són les noves participacions als números de Nadal que veníem per a costejar-nos el viatge de final de curs d'EGB. Petites extorsions a aquells que ens estimen sense preguntes. Perquè, què en farà la iaia Milagros (per part de la Sílvia) de la foto del penis tatuat d'en Txema que ell envia com a agraïment contractual a tots els micromecenes? Què en faràn tots els altres, de fet. El mateix de sempre: pagar i callar.
_______________
Alberto Ramos, Els micromecenes 
començat_ 5/12/17  //  acabat_ 5/12/17

Krapp's last tape, Samuel Beckett

Fa un parell d’anys, una versió d’aquesta obra va ser representada al Temporada Alta de Girona però les entrades desaparegueren tan ràpidament que ni vaig adonar-me de la seva existència. Ara tinc la possibilitat de saber de què anava aquella obra.

El personatge d’en Krapp se’ns mostra com a vell, decrèpit, malmès pel pas dels anys i per una vida feixuga. La roba que porta, les dificultats que té per moure’s, els cabells grisos... ens mostren la seva decadència. El seu nom (de sonoritat semblant a “crap”, és a dir, merda, deixalles, tot allò sobrer) també ens indica amb quin personatge ens encarem.

Krapp està rodejat de caixes numerades plenes de cintes d’enregistrar. Després de menjar un plàtan, que mantenia guardat amb clau en una calaixera, posa una cinta i sentim la gravació: ell, de més jove, fent una mena de diari oral. Curiós exercici que permet sentir els pensaments de joventut i veure’n la reacció en la vellesa. Com està d’acord amb algunes coses i com no en suporta d’altres. Per això, l’escolta d’aquesta cinta és constantment interrompuda per en Krapp present: hi ha coses del seu passat que no vol tornar a sentir. Per això avança la cinta endavant a voluntat, per evitar sentir allò que no vol recordar. Un fet que, altrament, tots duem a terme de manera més o menys conscient amb els nostres records i la rememoració que en fem d’ells.

Després de sentir al Krapp jove, és el torn d’en Krapp actual, el vell, decrèpit, d’enregistrar una nova cinta. Comença, com era d’esperar, maleint el seu passat: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.” (62) No és veritat que tot temps passat fou millor, les ferides de la vida encara couen i aquell jove ingenu que fou 30 anys abans n’és en bona part culpable.

El seu discurs però, resulta entretallat, caòtic, pensaments desconnectats de tota una vida, dubtes encerclats que el fan parar la cinta perquè no diuen allò que ell anhela dir. Però quan torna a gravar, no triga a tornar a desviar-se del camí. Són tantes les coses que voldria dir, que no en sap dir cap. Així, decideix deixar de gravar i tornar a escoltar al seu jo passat. Ara ens explica la relació amorosa que una vegada tingué, aquell instant compartit quan “I lay down across her with my face in her breasts and my hand on her.” (63) Un moment de felicitat que ja no es pot recuperar i que, fins i tot de jove, el portà a pensar que el millor ja havia passat, que “perhaps my best years are gone.” (63) I, potser per mostrar per quin motiu foren els millors, afegeix la veu enregistrada: “when there was a chance of happiness.” (63) Exacte. La possibilitat de felicitat com a marca d’una bona època. Una possibilitat que, veient a en Krapp present, sabem que no es va realitzar mai. La seva mirada trista, buida al final ens ho indica, quan la cinta afirma: “but I wouldn’t want them back. Not with the fire in me now. No, I wouldn’t want them back.” (63)

Però ara és ara, el foc ja s’ha apagat i veiem que en Krapp present no pensa el mateix sinó que està turmentat pels espectres d’aquell passat no viscut.
____________
Samuel Beckett, Krapp's last tape (dintre de Collected Shorter Plays by Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 7/02/12  /  acabat_ 7/02/12