Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pirandello. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pirandello. Mostrar tots els missatges

8 d’abr. 2017

Nothing, Evdokimos Tsolakidis

Un dels grans dilemes a l’hora d’escriure (o si més no, estaria bé, seria necessari, que ho fos) és com transferir informació a l’espectador/lector sense que resulti massa evident, massa forçat o fals. És el dilema entre dir i mostrar que tant costa d’assolir. Massa sovint es peca de posar en boca de personatges parrafades que ningú mai pronunciaria; o bé es fa que es comparteixin/repeteixin records que no cal posar en tantes paraules perquè els involucrats ja els coneixen perfectament; o bé, com en aquesta obra, s’afegeix informació extra que, en una conversa normal no afegiríem mai. Perquè, des de quan en el moment de trucar a la policia per demanar quelcom els diem no només el nostre nom i cognoms (plausible) sinó també la nostra professió detallada? “I’m a theater crític for Evermore.” Què hi té a veure la nostra feina amb la denúncia? Per què cal especificar la revista? Doncs perquè l’autor no ha trobat cap altra manera de passar-nos aquesta informació. Una informació que, per altra banda, tampoc resulta tant imprescindible per l'obra. 
 O, pitjor encara, quan aquesta bona dona ens explica la parrafada sobre el seu home amb l’amant i de com ella ha acabat al teatre. Una llàstima perquè una obra que podia beure i aprendre d’en Pirandello i els seus 6 personatges en busca d’autor, acaba caient en múltiples errors puerils i escandalera innecessària.
____________
Evdokimos Tsolakidis, Nothing
començat_ 9/01/17  /  acabat_ 9/01/17

4 d’abr. 2016

La casa de Tócame Roque, Agustín Espinosa

"El auténtico protagonista de la obra es la casa donde transcurre la acción, un lugar en el que ocurren hechos terribles, desfilan los fantasmas de quienes la han habitado, cobra vida lo inanimado y se revisa el discurrir del siglo XX hasta la fecha misma de la redacción del drama. Todo ello bajo una óptica de radical pesimismo que proclama el fina de la felicidad vanguardista." I qui diu pessimisme, diu "decadència", "mort" i "putrefacció" perquè al llarg de l'obra els cadàvers i els trossos mutilats de persones se succeeixen.

El surrealisme propi de l'obra combinat amb la manca del segon acte, fa que la comprensió global del text es faci difícil però no impedeix que se'n pugui apreciar el seu interès i modernitat. Destaca el metateatre que apareix puntualment a l'obra però que agafa força al final quan els personatges comencen a dubtar de la realitat d'allò que estan experimentant i en Julio es pregunta: "¿Y si todo fuese mentira mía? ¿Si sólo estuviera ensayando, representando para ti, el final del acto tercero de La casa de Tócame Roque, mi última tragedia para tantear, sin exponerme demasiado a un veredicto adverso del público, sus posibilidades de éxito?" Seguint el camí d'en Pirandello i els seus Sis personatges en busca d'autor, Agustín Espinosa exposa aquest dubte a través d'un personatge que funciona alhora com a distànciament de la realitat (el fet de reconèixer que estem observant una obra de teatre, és a dir, una creació) i com un apropament a ella (en tant que efectivament, estem observant a en Julio recitar el final del tercer acte de l'obra La casa de Tócame Roque). Un efectiu cercle tancat que obre múltiples preguntes.
____________
Agustín Espinosa, La casa de Tócame Roque (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 16/01/16  /  acabat_ 16/01/16

8 de març 2016

El sonido 13, Mario Verdaguer

Quan Derrida afirmava que els textos mai estan complets del tot sinó que es van generant i regenerant en cada nova lectura que reben, que és el lector qui, temporalment i subjectivament, els tanca en donar-los el sentit que per ell prenen, hi hem de reconèixer, també, la perversió de les nostres lectures. En el pròleg, el que erròniament alguns dirien "a priori" (erròniament perquè no és "previ a l'experiència" sinó "previ, temporalment, als fets", que és molt diferent), el text de El sonido 13 m'havia cridat l'atenció. Potser pel títol (que em fa pensar en el meu Conversación 24), potser per les paraules que li havien dedicat, però fos com fos, començo la lectura amb la il·lusió de trobar un bon text. I tothom sap que les altes expectatives acostumen a provocar majors frustracions. Així que quan el text comença amb un monòleg de El profesor de Estética que recull les següents frases: "Quizás sean los personajes que van y vienen por el corredor de la literatura!", "¿Por qué palpita el corazón eléctrico del timbre?" i "Yo soy un infeliz Profesor de Estética" per indicar-nos barroerament qui és i com se sent, el sentiment de frustracio creix i la voluntat d'abandonar la lectura apareix. Però avui no és un bon dia. Avui estic creant un text més negatiu del que potser hi ha. Tal vegada, demà les coses seran diferents...

Però quan quelcom no va bé, per moltes hores que passin, seguirà anant malament...
Nou exemple de vergonya aliena: "¿Por qué no he cerrado a tiempo esa puerta oscura que se abre en el abismo del pasado?"

Declaració de principis de l'autor pronunciada pel Profesor de Estética quan en el seu somni irrompen personatges literaris del passat: "Yo busco otro sonido, otra voz que vosotros podéis dar; otro sonido que está más allá de todo lo que he escuchado hasta ahora." I afegeix: "Deteneos, no penetréis en mi vida, en mi escenario, monigotes viejos. Yo quiero ser original; yo soy un Profesor de Estética." Per si no ens havia quedat clar en les 10 vegades prèvies que ho havia dit. I perseguint aquest objectiu d'originalitat, autor i actor busquen els personatges d'aquest nou drama que donarà veu a aquest nou so, El sonido 13. Plantejament curiós de metateatre amb regust pirandellià que, malauradament, l'excessiva lírica (dolenta) dels diàlegs l'entorbuleix.

"El telón va a caer. Es algo fatal que separa mi vida de la vuestra. ¡El telón es mi tragedia! Me separa de la vida, me deshumaniza, me aprisiona en la literatura dramática."

I seguint en el mateix to pseudo-coelhià de l'obra, el misteriós so 13 que busquen autor i protagonista no és altra que la veu del públic: "Tu voz [espectador] es el sonido que busca mi marido; pero tu voz no estará nunca en los escenarios." Perquè els espectadors, i aquí falten trompetes i violins per acompanyar la gran frase final (mentre els demés ens amaguem sota terra) "son los verdaderos personajes del drama de la vida."
_______________
Mario Verdaguer, El sonido 13 (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 9/01/16  /  acabat_ 9/01/16

23 d’abr. 2015

Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.







21 de gen. 2015

El coverol del consueta, Josep M. Diéguez

L'any 2004, Josep M. Diéguez denunciava ja la crisi del sector teatral situant a un apuntador buscant feina al SOC. Arribarà el moment que la noció de crisi perdrà la seva etiqueta de "temporal" per esdevenir "permanent". La qüestió serà saber on traçar la línia temporal: deu anys? De fet ja han passat. Quinze? Vint? Més enllà d'aquestes consideracions prèvies, Diéguez juga intel·ligentment la idea de situar a un home de teatre en el món real, primer buscant feina d'allò que sap fer, d'apuntador i, després, al despatx d'un advocat que defensa un pressumpte assassí. I aquest apuntador no triga massa en mostrar les seves vituts ajudant a l'advocat a desempallagar-se d'una periodista insistent, gràcies a la cita d'una llei. "Amb ella ha funcionat, però no crec que ens hi poguem arriscar a comissaria" (45) dubta l'advocat davant la proposta de l'apuntador de fer-li d'apuntador al llarg del dia per a que mai es quedi sense paraules. I l'apuntador respon encertadament: "per què no? Canviarà l'escenari però l'obra és la mateixa." (45) La vida com un teatre absurd en el qual tots desenvolupem (amb major o menor encert) el nostre paper. El gran teatre del món, que deia Calderón de la Barca. La farsa que tots representem.

I això és, precisament, el que fa cada un dels personatges d'aquesta obra, la policia fa de policia malgrat el pesat que la persegueix, l'advocat fa d'advocat malgrat posar-se nerviós a les sessions i ser incapaç de recordar què ha de dir, la periodista fa de periodista (en el sentit clàssic de la paraula, s'entén, no en el modern d'opinionista interessat en modificar les consciències) i furga buscant la notícia (la veritat (?) potser només el sensacionalisme), el consueta fa d'apuntador convertint-se en un ésser que hi és sempre però que sembla que no hi sigui i l'assassí fa d'assassí matant a la periodista. Tots fent el seu paper. Tot normal. "Ara tot encaixa, oi?" (66) li diu l'assassí a la Policia, "ja no és gratuït (Silenci) Ja tens un psicòpata. (Silenci) Ja estàs tranquil·la." (66) Perquè, massa sovint, no hi ha res pitjor que haver-nos d'encarar a aquells que es surten del guió. No hi ha por més grossa que topar-nos amb un personatge de Pirandello que està perdut buscant direcció.
_____________
Josep M. Diéguez, El coverol del consueta (Coordinadora de grups amateurs de teatre d'Osona)
començat_ 7/10/14  /  acabat_ 7/10/14

24 de nov. 2014

Ja hi tinc un peu, Joan Brossa

Entrar al món de Brossa és endinsar-se en un espai on tot és possible. On els trapezistes cauen del trapezi, on les parelles parlen sense comunicar-se i, tanmateix, quin rerefons més real s'entrelluca al fons.

"Qui no 'satreveix a jugar-s'ho tot d'un cop, o no té gaire mèrit o tem massa la sort." (16)

"MARE: Ja hi tens totes les disfresses? La Bíblia. El tabac. Les ulleres de sol." (18) Màscares i disfresses que tots ens posem diàriament segons la representació que ens toqui fer aquell dia: de treballador, de bon cristià, de persona social... Elements que actuen com a coïrassa per protegir el nostre feble esperit de la ferotgia del món.

El segon acte, la llegenda dels tres fills que han de portar un tresor perdut a la muntanya Alegre després de superar les proves que els posa el destí, mostra com les temptacions, els deliris de tresors i grandesa, ceguen als homes. Així, el primer fill escull la porta d'or (tot i haver estat avisat d'escollir la de fusta) perquè ell la troba la més digna de la seva persona. Ja ho va dir Plató, els homes estan fets de diferents metalls. Però potser no som conscients de quin és el nostre metall i ens tenim en més estima de la que ens mereixem.

"El món, sense mentires, seria una cosa ben tràgica" (53)

De sobte, els papers es canvien i el senyor Ramon passa a ser la Carme i la Carme el senyor Ramon. Les paraules que es diuen, ja no són les seves sinó les de l'altre i els individus es transformen inevitablement. Confussió primera, però efecte més que interessant, posteriorment. Actors sense personatge definit com els que dibuixà Pirandello però, també, la representació directa del valor arbitrari de les paraules i, per extensió, del llenguatge. No és el mateix que un individu digui unes coses que aquestes mateixes coses siguin dites per algú altre. I això, que sembla molt obvi, ho tendim a obviar massa sovint i atribuïm un valor absolut i inalterable al llenguatge. I a la veritat, i a la religió, i a la ciència, i a la moral i a les lleis...

"Si l'amor surt per la finestra, la sal del sainet entra per la porta" (70) I, amb la tornada d'en Quimet i l'emoció de la Carme, el senyor Ramon s'adona que totes les seves esperances de maridatge se'n van en orris. El temps, malgrat tot, sí que ha passat per ell i ja no pot combatre contra l'amor entre dos joves. El triangle amorós es tanca adeqüadament.

La qüestió, però, és saber quina significació té el segon acte que es manté tan allunyat de la resta de l'obra. És, potser una metàfora del viatge que en Quimet inicia en el primer acte? És una mostra de l'ambició del senyor Ramon que busca la Carme només per reconciliar-se amb el món i no per ella mateixa? Una advertència sobre les faltes de la humanitat i les conseqüències de l'avarícia?
La resposta, si n'hi ha, cadascú l'ha de trobar.
______________
Joan Brossa, Ja hi tinc un peu (dintre de Teatre - edicions 62)
començat_ 6/09/14  /  acabat_ 6/09/14

9 de set. 2013

Niebla, Miguel de Unamuno

Interessant pròleg de Víctor Goti en el qual mostra la figura d’Unamuno: com els seus textos són sovint poc valorats, com el seu sentit de l’humor no és entès, com se’l critica per riure’s d’allò més sagrat. I, citant a Unamuno, diu: “si ha habido quien se ha burlado de Dios, ¿por qué no hemos de burlarnos de la Razón, de la Ciencia y hasta de la Verdad?” (14) I en un moment que el valor que s’otorgava a Déu ha passat al Coneixement (especialment el científic), quin gaudi poder-se’n burlar també de les ridícules pretensions de coneixement humanes.

Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca de la conciencia, que es el congojoso problema” (23) És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le arranquen la ilusión de la realidad.” (23)

Esa ocurrencia de llamarla nivola –ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24) En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.


La función más noble de los objetos es la de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.

La mania de viajar viene de topofobía, y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.

No hay más arte mnemotècnica que llevar un libro de memorias en el bolsillo.” (37)

Un primer capítol molt divertit on se’ns dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.

Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)

En el capítol quart les reflexions fluctuants d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.

¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan vitals com jo els pretenia.

El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials (i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real, de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.

Interessant personatge aquest Don Fermín, el tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra a la hache!” (86)

Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres, y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una mujer a las mujeres.” (99)

Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas, la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.

“El sueño de uno solo es la ilusión, la apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una cubeta”, que plantejà Putnam.

La vida es la única maestra de la vida; no hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.” (121)

Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima. Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)

Eso del amor es una cosa de libros, algo que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li podré assignar autor i entitat.

La cosa es que los personajes hablen, que hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)

Sobre la idea de nivola: “invento el género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.

El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este producto social, se ha hecho para mentir.” (164) Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la mentida.

Una de las cosas que me da más pavor es quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.

Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas, davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent, podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que tan bé practica Milan Kundera. 

Bona defensa de la narrativa (i la dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)
El gran dilema entre afavorir accions o diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament, només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió, gravetat, frec, velocitat…

“Lo más liberador del arte es que le hace a uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement, Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261) Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)

Al capítol 31, amb l’excusa del neguit d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266) Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la “fantasía” dels seus lectors.

Seguint la broma (o fins i tot burla satírica) que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses, sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)
Unes reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.
___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13  /  acabat_ 5/06/13