The heart is a lonely hunter, Carson McCullers

Després de la densitat textual i conceptual d'en Pynchon (encara no he pogut acabar Gravity's rainbow, i potser mai ho faré), la prosa lenta d'en Walser va semblar un descans. Ara, les frases curtes i les poques ornamentes de McCullers, semblen un passeig vora el mar un torrid capvespre d'estiu. 

M'agrada el joc d'anar introduint els personatges lentament a mesura que van coincidint a l'espai i el temps. Una mica semblant, salvant les moltíssimes diferències, al joc proposat per Linklater a Slackers, el de seguir a un personatge una estona fins que es topa amb un altre i després seguim al segon personatge, com en una cursa de relleus.

"Don't you know you can't bring no nigger in a place where white men drink?" li pregunta un client del bar al borratxo d'en Blount. I la pregunta i prou ja fa feredat. Que en algun moment de la història algú pugui dir una cosa així (perquè existeix una prohibició real, clar, perquè hi ha un govern al darrere que ho legitima, no ho oblidem) m'esfereix. M'esfereix i em fa pensar en la merda de món que tenim. Perquè alguns aspectes han canviat, per descomptat, ara les lleis són més rebuscades i camuflades, però les prohibicions, restriccions, menyspreu o maltractes per raça, cultura o sexe persisteixen. Tant a l'orgullós occident (no oblideu mai que per molts britànics nosaltres som immigrants de baixa qualitat a qui poder trepitjar i insultar) com a l'Orient més altiu (a la Xina el racisme cap als estrangers està en auge, el patriotisme exacerbat que la covid ha generat i que el partit s'ha encarregat de promulgar, està causant estralls). 

"The mutual distrust between the men who were just awakened and those who were ending a long night gave everyone a feeling of estrangement."

Alguna vegada, poques la veritat perquè en general m'apretava més la son que la gana, quan era jove havia acabat en un bar de treballadors un diumenge pel matí i mentre jo acabava de matar la nit, ells començaven la jornada. I he de dir que bevien molta més cervesa i conyac i estaven molt més actius ells que no pas jo. 

"I don't believe in God any more than I do in Santa Claus"

 
I quina sorpresa tan agradable topar-me amb la solitud dels diferents personatges. La solitud del mut Singer, la solitud del borratxo, la solitud del propietari del bar, la solitud de la Mick la filla de la casa d'hostes, la solitud del doctor Copeland, que va voler projectar ideals en els seus fills i els va acabar foragitant, la solitud del pare de la Mick, que només busca a algú amb qui poder parlar una estona... Quin pes tan gran que comporta aquesta solitud al llibre. I que ben dibuixada. 

I una segona sorpresa és sentir parlar a en Jake, el borratxo del bar, sobre les injustícies socials i la pressió laboral. I retronen les paraules d'en Tressell a The ragged trousered philanthropists (l'última gran producció de Palamedes editorial) 

"Why was it that in cases of real love the one who is left does not more often follow the beloved by suicide?" 

Quan ens creiem tan moderns, trencadors, defensors de les llibertats i de les múltiples tendències vitals i sexuals, de sobte trobem una frase com "By nature all people are of both sexes", escrita abans de 1940 i, com a mínim, hauríem de sentir vergonya. Vergonya i admiració per l'autora. I després ja vindrà la tristesa de comprovar que no hem avançat massa en els últims 80 anys... 

La gran tristesa de la colonització/genocidi blanc en poques frases: "I will get to stand before Jesus with all my children and grandchildrens and great grandchildrens and kinfolks and friends and I say to him, 'Jesus Christ, us is all sad colored peoples.' And then he will place His holy hand upon our heads and straightaway us will be white as cotton" Perquè malauradament a vegades la víctima aspira a ser com el seu butxí perquè creu que estarà millor. Merda d'humanitat. 

"We are forced to sell our bodies so that we can eat and live. And the price which is given us for this is only enough so that we will have the strength to labor longer for the profits of others." 

I afegeix el Doctor Copeland en el seu discurs marxista de Nadal: "today we are not put up on the platforms and sold at the courthouse square. But we are forced to sell our strength, our time, our souls during almost every hour that we live. We have been freed from one kind of slavery only to be delivered into another." 

"He recalled the words he had used, and they seemed to fade and lose their strength. The words left unsaid were heavier on his heart." 

"The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

I finalment en Jake Blount té l'oportunitat d'exposar el seu raonament vital. Amb l'excusa de la visita al fill del metge Copeland, acaba parlant amb en Copeland que també està malalt i mostren tots els mals de la nostra societat. Com el món està governat per quatre empreses que exploten als demés. Com els pobres no estan millor que si fossin esclaus tot fent-los creure que són lliures. 

"The whole system of capitalistic democracy is rotten and corrupt. There remains only two roads ahead. One: fascism. Two : reform of the most revolutionary and permanent kind." 

I el llibre acaba amb un bonic epíleg en forma de dia a través del qual tanquem les diferents històries (ens acomiadem d'elles tancant el cercle de relleus del començament) i tots els personatges retornen a la solitud que, temporalment, havien aconseguit allunyar. 

____________
Carson McCullers, The heart is a lonely hunter
començat_ 29/07/21 // acabat_ 9/10/21

The Tanners, Robert Walser

"The traces Robert Walser left on his path through life were so faint as to have been almost effaced altogether." Ens diu en G. W. Sebald al pròleg. I aquesta sembla ben bé la sensació. Qui és en Robert Walser? Per què se'n fa una obra de teatre que es diu L'art de desaparèixer lentament? Quin misteri hi ha rere la persona /personatge? 

Un pròleg bastant llarg i fent moltes referències a The Robber... què passa, que no estic llegint The Tanners? Bé, és igual, és una gran introducció a aquest autor desconegut per mi que afirma coses com:

"Healthy people should always, so to speak, take certain risks. For what other reason, blast and confound it, is a person healthy? Simply in order to stop living one day at the height of one's health?"

"I know now more than ever that intellectual circles are filled with philistinism. I mean moral and aesthetic chickenheartedness." 

I ja dintre de la novel·la, veig ràpidament el to pausat però incisiu d'en Walser: "he often also reproached himself bitterly for neglecting the duty of being at least a little happy." 

Quin personatge, aquest en Simon. Un xerraire que encara no he acabat de desxifrar si és un txitxarelo o bé una criatura innocent. Un individu que està perdut i va provant feines i, pel que sembla, vides, gràcies a la seva oratòria. 

Quina imatge més terrible (sobretot per la seva realitat) aquesta dels treballadors anònims del banc, que es passen tota la vida fent el mateix, veient la mateixa gent, que poden tenir un atac de cor enmig de l'oficina després d'haver-hi treballat 50 anys i gairebé ningú reaccionarà. "I don't care a whit about enjoying the benefits associated with receiving a fixed monthly income. While receiving it, I degenerate, becoming addlepated and lily-livered, I ossify." 

"I don't want a future, I want a present." 

I això, que sembla tan senzill, és tan sistemàticament oblidat que fa feredat. 

"You have a future only when you have no present, and when you have a present, you forget to even think about the future." 

"Life is so tedious and this encourages the development of oddities." 

Llegir ens fa viatjar, això ho sabem tots, però no acabo d'entendre per què últimament tots els llibres que llegeixo em fan viatjar al passat. És que potser ja sóc tan gran que tinc més històries al darrere que pel davant? En aquest cas, l'escena d'en Simon menjant en una Cantina per pobres amb un avi sense feina al costat m'ha transportat al meu primer matí a Liverpool. Primer i últim, Liverpool només era un tràmit camí de Glasgow, el destí final. Era l'aeroport barat que Easyjet tenia des de Barcelona (quan encara no existia Ryanair, quan encara no tenia internet a casa i vaig fer la reserva dels vols a l'Estació Jove de Girona). Després, 5 hores de tren cap al nord. Doncs aquell primer matí a Liverpool, després d'una arribada accidentada, d'un individu que em va oferir ajuda per trobar un lloc per dormir però que va insistir tant en què pugés al seu cotxe que jo, amb els meus 20 anyets no me'n vaig refiar i vaig acabar vagant sota el plugim britànic fins anar a petar a un YMCA que em va oferir refugi i un espai en una llitera compartida amb desconeguts (i una nit de no dormir abraçat a les meves 50 maletes que temia que em prenguessin). L'endemà pel matí jo era en Simon, o més aviat jo era la Klara: algú fora de lloc en una Cantina que oferia menjar a sense llars, alcohòlics, drogoaddictes i d'altres personatges.

"How can you mean to portray a life when you've scarcely yet experienced one?" 

El dubte sobre la possibilitat dels joves de poder parlar sobre la vida quan encara no l'han viscut. Com si només poguéssim parlar d'allò que hem viscut i prou, impossibilitant a pràcticament tots els escriptors a escriure perquè, quan es va topar amb un escarbat humà en Kafka? O quants cotxes va cremar en Jordi Casanovas abans d'escriure Gazoline? O quan va viatjar a Bedlam la Mar Bosch (i si ho vas fer, coi Mar, perquè no m'hi has portat mai?)... Quan em van concedir el premi Boira per Tu i Jo els membres del jurat em van dir que tenien molta curiositat per saber quina edat tenia l'autor de l'obra i que coincidien que havia de ser algú gran, de més de 60 anys... Vaig escriure Tu i jo, una obra sobre la vellesa, l'Alzheimer i la pèrdua de la identitat als 27 anys. 

"What was a dead man? What else but a reminder to live?" 

"You believe all kinds of things when you lack experience, and later you experience things that make you see the world quite differently." 

"I cannot live and at the same time despise my life. I must find myself a life, a new life, even if all of life consists only of an endless search for life." 

I aquests dies que el fantasma de marxar de la Xina (després de gairebé 6 anys) em comença a assatjar i els dubtes sobre la vida aquí, el valor de les coses, de la família, dels amics, de les arrels, fa que tot plegat sigui més enterbolit ara que un virus ens manté presoners a Xangai i que aquest comentari ressoni amb molta força. Si en fa d'anys que estic buscant el meu lloc el món! El lloc on poder viure perquè allà on em va tocar néixer em resulta detestable, insípid, lleig, però allà on vaig a parar (Escòcia, la Xina) té també una data de caducitat... 

"I found the days so beautiful I'd have considered it impertinent to desecrate them with work. You know how much is lost by daily work." 

I aquesta reflexió, aquest axioma, aquesta veritat categòrica, és la que massa sovint oblidem i malgastem les nostres vides en feines de merda, avorrides, insulses, inútils i repetitives. Com si els nostres dies no fossin finits. 

Després d'un interessant diàleg sobre els beneficis i els inconvenients de quedar-se sempre al teu país, en Simon afirma que, en el fons, ell tampoc no vol cap gran carrera professional perquè "what's so grand about it: people acquiring crooked backs at an early age from stooping at undersized desks, wrinkled hands, pale faces, mutilated workday trousers, trembling legs, fat bellies, sour stomachs, bald spots upon their skulls, bitter, snappish, leathery, faded insipid eyes, ravaged brows and the consciousness of having been conscientious fools." I afegeix: "I'd rather live with financial difficulties than be faced with the difficult decision of where to travel on summer holidays to restore my ruined health." 

Potser per la vida erràtica d'en Simon però aquest llibre segueix desenterrant molts fantasmes del meu passat. Dels bons i dels dolents. Recordo la meva arribada a Glasgow carregat amb maletes i caminant perdut per la ciutat. Recordo els pisos de Girona (els dos del Cardenal Margarit i el del Bonastruc de Porta). Recordo les feines a Rotimpres i a la Roberlo, als Papers Torras de Sant Julià de Ramis i a la Xocolata Torres de Banyoles, i a Sant Celoni i la fugida a la Patum. Recordo Santa Maria de Palautordera i recordo Finlàndia... 

"Starting over from the beginning, even if it was for the fiftieth time now, what did it matter." 

"I'm quite conscious of my virtues and weaknesses, and take pains to avoid boasting about either." 

I aquesta mena de confessions són les que ens fan valorar a en Simon, respectar-lo en les seves decisions vitals i entendre el seu deambular per la vida sense grans ambicions però tampoc grans neguits. I potser també és això el que hi veu en ell la dona de l'últim capítol (una prostituta? La madame d'un burdell? Segurament). Per això li demana que calli i vagi amb ella. Perquè la tendresa i bonhomia d'en Simon són contagioses. 

______________

Robert Walser, The Tanners 

començat_ 17/5/21 //  acabat_ 28/7/21