Let me be Frank with you, Richard Ford

I seguint l'estela de retorns a llocs de plaer pretèrits, de reviure passades glòries i retrobar antics amics, iniciada pel fascinant retorn a El camp de sègol, ara em retrobo amb un altre vell amic, en Frank Bascombe. 

Les primeres línies les absorbeixo amb certa aprensió. Tinc por de no entrar al llibre però en Ricard Ford només necessita una pàgina per tornar-me a atrapar. 

"In recent weeks, I've begun compiling a personal inventory of words that, in my view, should no longer be usable - in speech or any form." quina gran idea. I ell ho fa amb l'objectiu d'assolir un idioma més pur, més concentrat i més efectiu. Una mica com el fet (parafrasejant en Ford) d'anar a viure a l'estranger i no aprendre l'idioma del país "so that the English you end up speaking to make yourself understood bears a special responsibility to be clear, simple and value-bearing." 

I en Frank ha envellit dignament. I es pot permetre pensar i dir el que vulgui. Només faltaria! "I tell him, to me Pakistanis and Indians are the same people, like Israelis and Arabs, and northern and southern Irishmen. Religion's just their excuse to maim and incinerate each other - otherwise they'd die of boredom." 

"What little difference a house makes once it's gone. How effortlessly, almost sweetly, the world re-asserts its claim and becomes itself again." 

"I don't look in mirrors anymore. It's cheaper than surgery." 

"So the houses have become available to a new wave of white young-marrieds who work two jobs, are never home, wouldn't think of having children, and pride themselves on living in a 'heritage' neighborhood instead of in a dreary townhouse where everything works but isn't 'historic'." I això passa a tot arreu. Els cascs antics de moltes ciutats catalanes estan sent recuperats per famílies joves que gasten una milionada en condicionar uns edificis precaris. Aquí a Xangai, això passa a la Concessió Francesa. On la ciutat sembla ser menys metròpolis i els edificis només tenen dues o 3 plantes. On tot són 'lane houses' sense ascensor, amb poca força elèctrica que fa que els hiverns que reclamen d'estufa siguin un calvari. Amb poca pressió d'aigua perquè les tuberies són prehistòriques. Amb lavabos on no hi pots tirar mai el paper de vàter perquè automàticament l'embussa... Ei, però estàs en un edifici històric! 

"I'm retired. I'm just waiting to die, or for my wife to come back from Mantoloking - whichever's first." 

"Those who ignore history are no more likely to repeat it than anyone else but are more likely to feel better about many things." 

"It's a solid gain to experience significant life events for which no words or obvious gestures apply." 

I reconec que em perdo/avorreixo. O bé és que passen masses coses al meu voltant per entrar plenament en aquesta nova aventura d'en Frank. No ho sé. Però la visita de l'ex-inquilina de la casa de Haddam se'm va fer llarga. La seva història sobre el pare perdent el cap, no em va arribar. Per sort, algunes frases, algunes reflexions em tornen a endinsar al text. 

"these were the days when people still made things and used machines, instead of the opposite." 

"there's no right way to plan a life and no right way to live one -only plenty of wrong ways." 

En Ford proposa diferents teories al llarg del llibre, justificades per l'edat del personatge, per les experiències viscudes, i que resulten molt encertades: 

    1. El diccionari de paraules per eliminar, una gran idea que apareix de bon començament i ens prometen que anirà retornant però ho fa molt menys del què m'hauria agradat. "I've been decommissioning polluted words out of my vocabulary lately." 

    2. El mode de fàbrica. Davant la vida en general, adoptar una manera de fer neutre, que no ha rebut cap actualització ni ingerència externa. Evitar entrar en converses innecessàries, respondre de manera ambigua que eviti conflictes... L'anar fent de tota la vida, sense pena ni glòria. 

    3. Només hauríem de tenir 5 amics a la vida. Comenta que les amistats ens prenen una gran quantitat de temps, d'anys de vida, fins i tot i, que per ser justos i realment amic dels nostres amics, no en podem tenir més de 5, sinó no els dediquem tot el temps que ens reclamen. 

"So many things can go wrong, it's strange any go right." 

I el llibre acaba amb un bon regust de boca. La visita al conegut que està moribund i reclama que en Frank el passi a veure abans de morir, és una bona manera d'acabar un llibre ubicat en la vellesa del personatge (i de l'autor). Potser l'escena amb el malalt terminal no és tan punyent com esperava, però la sorpresa que revela i, sobretot, com fa plantejar quina reacció tan diferent hauria tingut en Frank d'haver estat revelada anys abans, és molt interessant. I les darreres paraules amb el mossèn de pacotilla que diu malament el nom del fill d'en Frank i li pregunta pel que està mort, és un bon resum del to del llibre: el punt just de tristesa i nostàlgia combinat amb el cinisme d'aquell qui ja està de tornada de tot.

______________

Richard Ford, Let me be Frank with you

començat 10/1/22 // acabat 2/3/22

El condominio, Stanley Elkin

A Independence Day, Richard Ford retratava una Amèrica en involució a través dels ulls cínics d'en Frank Bascombe, reconvertit en aquesta segona novel·la en agent immobiliari. A través de les cases que mostrava i els barris que visitava, descobríem el seu món i els seus neguits. El començament de El condominio ens retorna al món d'en Frank Bascombe: la detallada i hiper-adjectivada descripció de la construcció dels nous barris de bungalows, del pas de la propietat privada a la idea de la propietat compartida, aquests condominis quet garantien una residència personal i unes àrees comunes pel plaer de tothom que, al cap d'uns mesos, ja estaven oblidades i abandonades... un retrat de la incapacitat humana de preservar allò que és de tots, ja sigui un condomini, un barri, un poble o un país.

"A la mierda la muerte. Vivid como si no existiera porque existe de veras." (44)

En un gir kafkià, el condomini que hereda en Marshall del seu pare, encara de cos present, resulta econòmicament inviable d'acceptar. (I en dir "kafkià", també es podria dir "català" perquè l'impost de successió ha posat a molta gent en una situació semblant). Acceptar l'herència implica acceptar també una quantitat impagable de despeses comunes i deutes contrets pel seu pare; vendre el condomini no es pot fer fins que la paperassa no estigui enllestida i, mentrestant, els deutes seguiran creixent... i la proposta a la baixa dels propietaris de comprar-li el condomini tampoc satisfà a en Marshall. A qui hauria de satisfer que l'estiguin robant davant mateix del cadàver del seu pare?

"Comprendía -o mejor dicho, comprendía que no había manera de comprender- que el valor de las cosas estaba sujeto a fluctuaciones disparatadas." (55) En un món regit per diners inexistents, per fluctuacions econòmiques tan volàtils com irreals, el valor de les coses esdevé una quimera somiada per algú altre.

"En el fondo era asombroso que hubiera tanto sufrimiento y tan poca venganza en el mundo." (60) Educats (ensinistrats (?)) com estem en l'obediència i el pacifisme de postal, en la resignació i la humillació cristianes, rebem els cops sense plantejar-nos com els podrem retornar.

De sobte en Marshall, instal·lat temporalment a casa del seu pare, comença a descobrir els entramats d'aquesta curiosa ciutat-estat. El fan fora de la piscina pública perquè no porta la pulsera que el certifica com a resident o, en el seu defecte, com a visitant convidat per un resident. Poc després, rep la visita mafiosa de l'equip directiu dels residents de la comunitat. "Estamos en el paraíso" (88) li diuen. "Somos un microcosmos. Si aquí logramos que todo funcione, ¿por qué no lo consiguen fuera? ¿Me sigue? La respuesta es sencilla. ¿Dónde están los negros? ¿Dónde están los puertorriqueños? [...] No solo somos una comunidad, ¡somos un gueto!" (86) I ho diuen amb el cap alt. Amb l'orgull d'aquell que creu fermament que està fent allò correcte precisament perquè és el contrari del que fan els demés. Una comunitat tancada obsessionada en preservar el seu paradís artificial a través de comités i taxes internes. I, mentrestant, en Marshall se sent cada dia més desplaçat, més gelós del món que s'obre fora del condomini: "babeaba viendo los productos lujosos en los escaparates, mirando como un demente a las jóvenes amas de casas y a las mujeres que iban a la moda. Estaba celoso de los niños bien vestidos, les envidiaba el privilegio de tener portero y que vivieran en edificios con ascensor, los odiaba por lo que imaginaba que sería su dominio del francés y sus mentes despiertas, por sus niñeras y por sus buenas maneras." (96) "En una tienda de artículos de piel se enfadó consigo mismo porque, a diferencia del delgado propietario que vestía vaqueros y jersey de cuello alto, él no era homosexual." (97) Mirant al seu voltant, es feia la pregunta que molts ens hem fet (i ens seguim fent) tantes i tantes vegades: "¿Por qué no podía tener las cosas que quería en lugar de las que tenía y las que aún debía legalizar?" (98) Per què la tantes vegades publicitada (però mai observada) justícia divina (o poètica pels ateus) no es produeix? Perquè no hi ha una correlació directe entre allò desitjat i allò rebut com sembla existir entre allò no-desitjat i allò imposat?

"Era un auténtico amnésico para las cuestiones privadas, la vida pública le resultaba mucho más real que la suya." (99)

La ciutat vista com una autèntica trampa sense sortida possible. Un parany ple d'enganys i vides no-viscudes. Edificis i condominis que des-humanitzen a l'hora que massifiquen als individus: "Al mudarme aquí, quise cambiar de vida, alterar sus condiciones manipulando la geografía, pero ahora veo que eso no tiene nada que ver. [...] La salud mental es como la altura de una persona. Los traumas no tienen nada que ver. Se es feliz o no se es." (147) I, perdut en el fals paradís ple de regles i restriccions, d'avis que no volen veure els seus néts ni en fotografies, en Marshall arriba a la conclusió que "no me siento diferente a cómo me sentía antes. Soy tan infeliz como antes, pero no más." (148) La seva immersió en "el paraís" que li prometien que era el condomini, ha produït aquests resultats letàrgics.
_______________
Stanley Elkin, El condominio (La Fuga)
començat_ 25/06/15  /  acabat_ 6/07/15

The Lay of the Land, Richard Ford

I per fi, despres de molts anys (no tants com per oblidar, clar) em disposo a acabar la trilogia d'en Frank Bascombe. Mai abans cap trilogia m'havia atret, si no tenim en consideració les històries de la familia Glass que en Salinger va anar escampant en diferents llibres. Normalment els personatges ja estan bé on els deixem un cop acabats els llibres.
En aquest cas, Richard Ford ha fet un exercici molt interessant. Un relat de la vida, de l'evolució real d'uns personatges tal i com ha fet Richard Linklater amb la seva trilogia cinematogràfica de Before Sunrise, Before Sunset i Before Midnight. Una recreació de les nostres vides, un mirall que ens exposa tal i com som.

"A town you used to live in signifies something -possibly interesting- about you: what you were once." (13)

Una de les caractéristiques que Ian Jack, editor de The Best of Young American Novelists, remarcava dels authors americans era la seva contextualització i, sobretot, localització en el moment d'escriure: el fet que narraven històries que passaven en llocs reals dels Estats Units. Richard Ford ho demostra constantment. Descriu carreteres, cases, cartells... però també s'endinsa en festes i tradicions típiques americanes, encara que sigui per criticar-les. De fet, aquest cinisme que mostra constantment és part de la seva gràcia (per exemple quan parla del Dia d'Acció de Gràcies diu que no té cap sentit però que "Americans' are hard-wired for something to be thankful for. Our national spirit thrives on invented gratitude." (26)). Un cinisme que emparenta en Frank Bascombe amb Ignatius J. Reilly, el protagonista de La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole.

Arran de la pregunta de com ens veuran els científics dintre d'uns anys quan examinin els nostres comportaments, les nostres rutines, les nostres cases, les nostres infrastructures... Frank Bascombe arriba a la conclusió que veuran que, en realitat, no hem inventat res, que només hem agafat allò que hi havia i ho hem modificat i que, a més, ho hem fet de manera col·lectiva i estandarditzada. Aquest sentiment de monotonia, però, en comptes d'enrabiar-lo com hauria pogut fer-li en altres èpoques de la vida (en altres llibres de la trilogia), li demostra que ell està plenament en l'etapa que ell anomena "The Permanent Period" (46). És a dir, "the time of life when very little you say comes in quotes, when few contrarian voices mutter doubts in your head, when the past seems more generic than specific, when life's a destination more than a journey and when who you feel to be is pretty much how people will remember you once you've creaked." (46) Quan estàs totalment integrat. Quan pertanys a la mass mundana i la teva vida passa sense pena ni glòria.

"I don't usually like being around men my age -since they always make me feel old." (67) Pensa en Frank Bascombe que, en aquesta tercera entrega, ambientada al 2000, ja té uns 50 ants. I afegeix: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon." (71)

Sobre el problema de l'amistat. Recentment, en una llarga sobretaula, va sorgir el fet de l'amistat, de com els amics canvien, com se'n generen de nous, com és fàcil per a algunes persones i difícil per d'altres... com a vegades sembla fer mandra conèixer gent nova i com d'altres ens maleïm per no tenir a ningú a prop. Aquí, Richard Ford exposa una interessant teoria: amb els anys fem menys amics perquè el nostre passat està tan carregat que haver-lo d'explicar una vegada mes ens fa mandra: "the past gets so congested with lived life that anyone in their third quartile -which includes men- is already far enough along the road that making a friend like you could when you were twenty five involves so much brain-rending and boring catching up that it simply isn't worth the effort." (95)

"Our present selves were under pressure from our past, which is what the past is good at." (110) Una vegada més, els espectres de Derrida que ens persegueixen. El passat, tant el que vam viure com el que no vam viure (el que fa més mal) ens ataca constantment.

"Can you love someone for three minutes?" (131) I potser ningú més ho ha sentit, o tothom ho sent però mai no ho ha parlat amb mi, però entenc perfectament a què es refereix el protagonista. De cop, notes que estimes a una persona amb totes les teves forces encara que tot just l'acabis de conèixer o que potser saps que no la veuràs mai més. És l'encant de les emocions que ens demostren que, malgrat voler-ho dissimular, malgrat els nostres patètics intents de voler-nos situar al capdamunt dels animals, en el fons, no som tan diferents de qualsevol altre espècie: ens movem molt més per instints del que gosem acceptar.

El record és una arma molt perillosa. Ens fa creure que allò passat era molt millor del que, potser, va ser. Així, després d'una quarta part del llibre llegida, la sensació que Independence Day era molt millor és inevitable. Però la veritat és que no ho sé. Fa molt que el vaig llegir. Per sort, quan en Frank es troba amb la seva ex per preparar el dia d'Acció de Gràcies, la cosa millora. Només cal comentar la història que li explica a ella sobre la bogaderia, com anava a queixar-se perquè no li havien rentat bé una peça i, en arribar-hi, s'hi troba una nota dient que la bogaderia està tancada per la mort de la filla dels propietaris. Xoc. Emoció. Dolor. Intensitat. Aquest tipus d'històries són les que hi trobava a faltar. A veure si després d'aquesta introducció d'unes 150 pàgines el llibre agafa volada.

"So much of life's made up of choosing things created by other people, people even less qualified than ourselves." (196) Escollir escola, universitat, currículum acadèmic... quan saps que, en el fons, no tenen ni idea de què és el millor que et poden oferir i només inverteixen en allò que generarà un benefici econòmic immediat. (només cal veure la notícia recent de la reducció/supressió de les hores de filosofia a batxillerat: una vergonya)

Malauradament, entrant i sortint del llibre. Les parts més descriptives, o els flashbacks excessivament llargs, acaben perdent interès. Per sort, quan toca temes més directament (la relació entre en Frank i la seva dona, o la visita al bar de Haddam amb baralla inclosa) el text millora i recordo per què em va agradar tant Independence Day. Tot i el seu desafortunat títol.

"We act on so many things we don't know very much about, don't you think? It's no wonder we're all a little fucked up." (254)

"The worst thing about others blabbing on their cell phones -and the chief reason I don't own one- is the despairing recognition that everybody's doing, thinking, saying pretty much the same things you are, and none of it's too interesting." (285) El fet d'adonar-te que ens assemblem molt més del que volem acceptar. Que, per daunt de les diferències anecdòtiques (els noms, els llocs visitants...) massa sovint caiem tots en el mateix sac. I que, a sobre, és un sac monòton i avorrit.

"I've made it my business at this odd time of life, when the future seems interesting but not necessarily "fun", to permit no time to be a dead time." (304) Bona resolució. El pitjor de les bones resolutions, però, és que acostumem a ignorar-les ben aviat.

"A lot of things seem one way but are another." (355) Axioma que gairebé (pràcticament) sempre oblidem. "How a thing seems is often just the game we play to save ourselves from great, panicking pain." (355) El joc de les aparences: la nostra vida.

Estructura tradicional: 3 parts. La primera, una introducció, un retrobament del personatge d'en Frank Bascombe, de la seva vida, dels canvis des de l'última vegada que el vam veure (divorci, càncer...) i el posicionament geogràfic (Sea-Clift) i, sobretot, temporal, el Dia d'Acció de Gràcies del 2000.
La segona, el desenvolupament de l'acció: dos dies a la vida d'en Frank, amb visites a cases per vendre, clients, converses amb el company de feina i, sobretot, solitud compartida. Malgrat tractar-se d'una època més positiva de la seva vida (aquest Permanent Period), la rèmora del dolor l'acompanya. Potser per això acaba plorant al final de la segona part, perquè s'adona que tot és una farsa i que el dolor, malgrat tot, persisteix.
Presumiblament la tercera part parlarà del día d'Acció de Gràcies i, amb ell, d'una sensació de desenllaç, de tancament d'un cicle.
Gràcies a aquesta segona part de la novel·la que ha anat millorant pàgina rera pàgina, començo la tercera amb ganes de saber què m'espera. Bona senyal. Per fi retrobo en Richard Ford dels dos llibres previs de la trilogia.

La tercera part resulta ser una part de frustracions, de plans que no es compleixen, de converses tallades, de trobades que no es produeixen: l'ex dona d'en Frank li deixa un missatge al contestador dient-li que no anirà a l'àpat; en Frank no ven la casa que ensenya el dia d'Acció de Gràcies tot i que ja estava pràcticament venuda; en Mike li diu que li vol comprar l'empresa; l'agent Marinara es presenta a casa seva per comprovar qui és i com viu...

"You can say yours is a "nontraditional" Thanksgiving when you have cancer and the sight of food makes you sick and you nearly piss your pants and the police check in and your wife's split to England." (451)

De sobte, acció inesperada: motos destrossant una casa, adolescents russos disparant a en Frank i matant al seu veí... dubto de la necessitat, però entenc i valoro les seves conseqüències. Gràcies a aquesta intromissió, les reflexions finals poden agafar més força: la proximitat de la mort agreuja els pensaments. Tot i això, potser amb la visita (que al final no es produeix) a la presó per a treure'n la Clarissa també n'hi hauria hagut prou per generar unes reflexions semblants.

Sigui com segui, aquesta tercera part ha decaigut. Té pàgines molt interessants, reflexions sobre la vida encertadíssimes (no hem d'oblidar que es tracta d'un llibre d'en Richard Ford), però perd el ritme i l'interès que s'havien gestat a la segona part. Una llàstima. Sap greu acomiadar-se així d'en Frank Bascombe (si és que aquest és el final i no apareix un quart llibre com insinuen els rumors).
___________
Richard Ford, The Lay of the Land (Bloomsbury)
començat_ 29/07/13  /  acabat_ 06/09/13

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen

Confesso avergonyit que aquest és el meu primer contacte directe amb algun text d’en Jonathan Franzen. Fa temps que Les correccions està en les mil-i-una llistes mentals de llibres que m’he de llegir (com també ho fa The Lay of the Land, de Richard Ford, per tancar la trilogia sobre en Frank Bascombe), però la casualitat de moment el manté lluny del meu abast. Potser aquest text m’obligarà a llegir-lo d’una vegada per totes. O potser me’n treurà les ganes.

Bon començament. Àgil. Divertit. Plantejant directament una escena, dibuixant uns personatges i, al final d’ella, mostrant-nos l’engany. Que el sincer Aberant, el protagonista responent preguntes connectat a un polígraf en realitat és un mentider patològic. Un exemple:

“Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.” (115)

I, de sobte, s’adona que potser totes les seves mentides de nen van ser en certa manera promogudes: “they needed him to believe that he was deceiving them lest he suspect the enormity of their deception of him.” (119) perquè potser la família li estava amagant coses molt pitjors que les ridícules i innocents mentides que ell deia. “Maybe one of of Andy’s sisters would have found a new God and blown the roof of the house of Aberant, announced to the world that shy, honest Gene had sexually abused each of his three daughters in turn, and that their mother had worn those hideous floral pants suits not because she had bad taste, but because her legs were covered with bruises and burn marks.” (119) Els secrets ocults darrere la façana de la família modèlica. I, inevitablement, American Beauty, amb el seu armari ple de morts retorna a la memòria.

“The only rules he believed in were rules of grammar, spelling and punctuation.” (123) afirma Franzen allunyant encara més al protagonista del món, abstraient-lo de la realitat, convertint-lo en un espectador que està més enllà del bé i del mal. Apropant-lo a l’ideal vital (que no vitalista) de Schopenhauer: el món com a representació.

“And he really did love the present. It was the only place he could bear to live.” (123) Clou magistralment aquest fragment deixant-me amb ganes de córrer a la llibreria més propera i compar Les correccions i devorar-lo aquest plujós dissabte d’abril. (Ara, a mitjans de juliol, confesso que no ho vaig fer)

Així de positiu ha estat el meu primer contacte amb en Jonathan Franzen. Segurament no serà el darrer.
_____________
Jonathan Franzen, How he came to be nowhere (Granta)
Començat_ 27/04/13  /  Acabat_ 27/04/13 
 

Burning Mary, Tom Drury

Hi ha certs textos, certes combinacions de paraules i signes ortogràfics que generen una agradable sensació d’empatia, d’entendre què està dient l’autor i, a més, d’agradar-te com ho està dient. Aquest n’és un. Un altre exemple clar: el moment de la banyera a Zooey de J. D. Salinger. I no és casualitat que retorni aquest autor al pensament perquè les primeres pàgines del text de Drury remeten (tot i no saber molt bé el perquè) a Salinger. I a Richard Ford. És a dir, a grans narradors americans. Són unes pàgines plenes del sentiment literari independent americà (d’origen però que ha transcendit fronteres). Així de bé comença aquest Burning Mary.

“Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.” (74) Aquesta és la conclusió a la qual arriba el protagonista a l’enterrament del seu tutor. I no s’equivoca gens.

Un breu fragment d’una novel·la que sembla interessant però no sense defectes perquè el trocet en el qual el protagonista sent a dues persones parlant sobre diners mentre està amagat a l’oficina resulta excessivament forçat, mal introduït i, pitjor encara, sembla ser el precedent d’una possible trama de la novel·la. Sincerament espero que no sigui així, que només es tractés d’un error anecdòtic introduït per a poder sentir la sabiduria popular de l’oncle del protagonista:“very easy to get into trouble, very hard to get out.” (79) i també, “be careful what you accept, because that’s what you get”. (79)

Sigui com sigui, potser és el primer text que m’ha despertat la curiositat per llegir més coses del seu autor que, altrament, és el que es pretenia en aquest recull de Granta. 1 de 5, no és una bona estadística.
___________
Tom Drury, Burning Mary (Granta)
Començat_ 25/04/13  /  Acabat_ 25/04/13