The Tanners, Robert Walser

"The traces Robert Walser left on his path through life were so faint as to have been almost effaced altogether." Ens diu en G. W. Sebald al pròleg. I aquesta sembla ben bé la sensació. Qui és en Robert Walser? Per què se'n fa una obra de teatre que es diu L'art de desaparèixer lentament? Quin misteri hi ha rere la persona /personatge? 

Un pròleg bastant llarg i fent moltes referències a The Robber... què passa, que no estic llegint The Tanners? Bé, és igual, és una gran introducció a aquest autor desconegut per mi que afirma coses com:

"Healthy people should always, so to speak, take certain risks. For what other reason, blast and confound it, is a person healthy? Simply in order to stop living one day at the height of one's health?"

"I know now more than ever that intellectual circles are filled with philistinism. I mean moral and aesthetic chickenheartedness." 

I ja dintre de la novel·la, veig ràpidament el to pausat però incisiu d'en Walser: "he often also reproached himself bitterly for neglecting the duty of being at least a little happy." 

Quin personatge, aquest en Simon. Un xerraire que encara no he acabat de desxifrar si és un txitxarelo o bé una criatura innocent. Un individu que està perdut i va provant feines i, pel que sembla, vides, gràcies a la seva oratòria. 

Quina imatge més terrible (sobretot per la seva realitat) aquesta dels treballadors anònims del banc, que es passen tota la vida fent el mateix, veient la mateixa gent, que poden tenir un atac de cor enmig de l'oficina després d'haver-hi treballat 50 anys i gairebé ningú reaccionarà. "I don't care a whit about enjoying the benefits associated with receiving a fixed monthly income. While receiving it, I degenerate, becoming addlepated and lily-livered, I ossify." 

"I don't want a future, I want a present." 

I això, que sembla tan senzill, és tan sistemàticament oblidat que fa feredat. 

"You have a future only when you have no present, and when you have a present, you forget to even think about the future." 

"Life is so tedious and this encourages the development of oddities." 

Llegir ens fa viatjar, això ho sabem tots, però no acabo d'entendre per què últimament tots els llibres que llegeixo em fan viatjar al passat. És que potser ja sóc tan gran que tinc més històries al darrere que pel davant? En aquest cas, l'escena d'en Simon menjant en una Cantina per pobres amb un avi sense feina al costat m'ha transportat al meu primer matí a Liverpool. Primer i últim, Liverpool només era un tràmit camí de Glasgow, el destí final. Era l'aeroport barat que Easyjet tenia des de Barcelona (quan encara no existia Ryanair, quan encara no tenia internet a casa i vaig fer la reserva dels vols a l'Estació Jove de Girona). Després, 5 hores de tren cap al nord. Doncs aquell primer matí a Liverpool, després d'una arribada accidentada, d'un individu que em va oferir ajuda per trobar un lloc per dormir però que va insistir tant en què pugés al seu cotxe que jo, amb els meus 20 anyets no me'n vaig refiar i vaig acabar vagant sota el plugim britànic fins anar a petar a un YMCA que em va oferir refugi i un espai en una llitera compartida amb desconeguts (i una nit de no dormir abraçat a les meves 50 maletes que temia que em prenguessin). L'endemà pel matí jo era en Simon, o més aviat jo era la Klara: algú fora de lloc en una Cantina que oferia menjar a sense llars, alcohòlics, drogoaddictes i d'altres personatges.

"How can you mean to portray a life when you've scarcely yet experienced one?" 

El dubte sobre la possibilitat dels joves de poder parlar sobre la vida quan encara no l'han viscut. Com si només poguéssim parlar d'allò que hem viscut i prou, impossibilitant a pràcticament tots els escriptors a escriure perquè, quan es va topar amb un escarbat humà en Kafka? O quants cotxes va cremar en Jordi Casanovas abans d'escriure Gazoline? O quan va viatjar a Bedlam la Mar Bosch (i si ho vas fer, coi Mar, perquè no m'hi has portat mai?)... Quan em van concedir el premi Boira per Tu i Jo els membres del jurat em van dir que tenien molta curiositat per saber quina edat tenia l'autor de l'obra i que coincidien que havia de ser algú gran, de més de 60 anys... Vaig escriure Tu i jo, una obra sobre la vellesa, l'Alzheimer i la pèrdua de la identitat als 27 anys. 

"What was a dead man? What else but a reminder to live?" 

"You believe all kinds of things when you lack experience, and later you experience things that make you see the world quite differently." 

"I cannot live and at the same time despise my life. I must find myself a life, a new life, even if all of life consists only of an endless search for life." 

I aquests dies que el fantasma de marxar de la Xina (després de gairebé 6 anys) em comença a assatjar i els dubtes sobre la vida aquí, el valor de les coses, de la família, dels amics, de les arrels, fa que tot plegat sigui més enterbolit ara que un virus ens manté presoners a Xangai i que aquest comentari ressoni amb molta força. Si en fa d'anys que estic buscant el meu lloc el món! El lloc on poder viure perquè allà on em va tocar néixer em resulta detestable, insípid, lleig, però allà on vaig a parar (Escòcia, la Xina) té també una data de caducitat... 

"I found the days so beautiful I'd have considered it impertinent to desecrate them with work. You know how much is lost by daily work." 

I aquesta reflexió, aquest axioma, aquesta veritat categòrica, és la que massa sovint oblidem i malgastem les nostres vides en feines de merda, avorrides, insulses, inútils i repetitives. Com si els nostres dies no fossin finits. 

Després d'un interessant diàleg sobre els beneficis i els inconvenients de quedar-se sempre al teu país, en Simon afirma que, en el fons, ell tampoc no vol cap gran carrera professional perquè "what's so grand about it: people acquiring crooked backs at an early age from stooping at undersized desks, wrinkled hands, pale faces, mutilated workday trousers, trembling legs, fat bellies, sour stomachs, bald spots upon their skulls, bitter, snappish, leathery, faded insipid eyes, ravaged brows and the consciousness of having been conscientious fools." I afegeix: "I'd rather live with financial difficulties than be faced with the difficult decision of where to travel on summer holidays to restore my ruined health." 

Potser per la vida erràtica d'en Simon però aquest llibre segueix desenterrant molts fantasmes del meu passat. Dels bons i dels dolents. Recordo la meva arribada a Glasgow carregat amb maletes i caminant perdut per la ciutat. Recordo els pisos de Girona (els dos del Cardenal Margarit i el del Bonastruc de Porta). Recordo les feines a Rotimpres i a la Roberlo, als Papers Torras de Sant Julià de Ramis i a la Xocolata Torres de Banyoles, i a Sant Celoni i la fugida a la Patum. Recordo Santa Maria de Palautordera i recordo Finlàndia... 

"Starting over from the beginning, even if it was for the fiftieth time now, what did it matter." 

"I'm quite conscious of my virtues and weaknesses, and take pains to avoid boasting about either." 

I aquesta mena de confessions són les que ens fan valorar a en Simon, respectar-lo en les seves decisions vitals i entendre el seu deambular per la vida sense grans ambicions però tampoc grans neguits. I potser també és això el que hi veu en ell la dona de l'últim capítol (una prostituta? La madame d'un burdell? Segurament). Per això li demana que calli i vagi amb ella. Perquè la tendresa i bonhomia d'en Simon són contagioses. 

______________

Robert Walser, The Tanners 

començat_ 17/5/21 //  acabat_ 28/7/21

Una trilogia palestina, Gasán Kanafani

María Rosa de Madariaga afirma en el pròleg que l'única solució possible al problema israelo-palestí seria recuperar les idees originàries del 1967 d'instaurar "un Estado democrático y laico." (20) Un país on "judíos, musulmanes y cristianos puedan convivir pacíficamente, con independencia de sus orígenes religiosos o étnicos." (20) Una utopia de difícil realització.

"Expulsión, éxodo, exilio, lucha por la vida, injusticias y opresión en el país de acogida; factores todos ellos que contribuirán a hacer de Kanafani desde muy joven -a los quince años de edad- un activo militante de la causa palestina." (23-4)

"La pluma fue su arma de combate" (25) afirma de Madariaga. "Hay momentos históricos, situaciones límite, en los que el escritor no puede aislarse en su torre de marfil y permanecer indiferente a lo que le rodea. Su deber de intelectual es testimoniar." (25)

"En Hombres en el sol hay una evasión, una huida, de la amarga y cruda realidad. La búsqueda de una solución individual lleva a la muerte, que es aquí una prolongación de la derrota, una muerte aceptada pasivamente, con resignación, sin lucha. En Lo que os queda, se vislumbra ya el esbozo de una toma de conciencia. La búsqueda de una solución, aunque siga siendo de forma individual, representa ya un intento de liberación. [...] Um Saad representa la etapa superior de la toma de conciencia, la solución colectiva que se traduce en la lucha armada." (27) En Jordi Casanovas, a la seva obra Gazoline, exposava una conclusió semblant en referència al conflicte existent a les banlieu franceses: arriba un punt que els arguments s'acaben, que l'opressió és tan gran, que l'única opció és contra-atacar. I per molta voluntat pacifista que tots poguem tenir, aquesta sembla ser, de moment, l'única sortida real. El diàleg no existeix perquè no deixa de ser dos monòlegs contraposats. I a vegades no passa de ser un soliloqui repetitiu.

"Lo que resulta más trágico de esta novela [Hombres en el sol] es la resignación de los tres hombres ante la muerte -como bestias que llevan al matadero-, la aceptación de un destino ineluctable, fatal, como si el camino que habían elegido no pudiera conducirlos más que a ese fin." (35)

En quant a la segona novel·la, Lo que os queda, d'un estil més trencador i metafòric (ressons de Faulkner i Joyce com es veurà en la propera Fitxa de Lectura, l'autor es fa una pregunta clau arran de les crítiques que la consideraven massa trencadora formalment i confosa per poder arribar al seu públic potencial: "¿escribo para que un crítico diga en una revista cualquiera que he escrito una novela excelente, o escribo para llegar a la gente?" (41) Considerant la mutació estilística que de Madariego afirma que va fer l'autor de cara a la seva següent novel·la, el seu públic desitjat està clar.

A Um Saad, la novel·la que tanca aquesta trilogia, Kanafani reflexa, com ja s'ha dit abans, "la etapa de la toma de conciecia colectiva del pueblo palestino." (52) És l'època de les guerrilles. De la lluita.

Tres novel·les fundacionals d'un autor assassinat amb 36 anys i que no va tenir temps gairebé ni a corregir-les o ampliar-les. El testimoni viu d'una mort anunciada.
____________
Gasán Kanafani, Una trilogia palestina (Hoja de Lata)
començat_ 20/03/15  /  acabat_ 21/03/15

Gazoline, Jordi Casanovas

L'any 2006, els suburbis parisencs van dir prou i van començar a revoltar-se i a cremar cotxes per mostrar el descontentament generalitzat dels barris més pobres de la capital francesa. Partint d'aquesta notícia real, en Jordi Casanovas traça la història de cinc adolescents de les afores que estan a punt de cremar un cotxe. Ja n'estan farts de no fer res i volen actuar. Amb un sentiment semblant al que es dibuixa a La Haine, d'en Mathieu Kassovitz, aquests joves pobres no tenen res a perder i la seva frustració esdevé odi. Ja no poden estar-se quiets i callats durant més temps. És el moment d'actuar per mostrar que existeixen. Que, malgrat que se'ls vulgui ignorar i marginalitzar tancant-los a les banlieue, ells existeixen. "Ahora están pasando cosas. Estamos a punto de revolucionarnos. Se nota. La gente está muy cabreada y está a punto de explotar." (18) Reivindica en Marcel davant la notícia que l'André ha decidit anar a la ciutat a treballar. Per ell, ara no és moment de fugir sinó de lluitar. És el gran dilema que persegueix a la joventut espanyola actual: marxar del país ensorrat per la crisi, la corrupció i l'estafa col·lectiva o bé quedar-se i lluitar. Llàstima que en aquest país l'esperit de revolta no està tan arrelat com a França i les manifestacions de descontentament acaben sent sofocades amb boles de goma i cops de porra.

"Haré que venga la televisión. Grabarán como quema el coche de un tío importante y, a partir de aquí, tendrán que hacernos caso y nos sacarán de este jodido pozo." (29) L'esperança de la intervenció del govern paternalista. Malauradament, masses vegades s'intenta millorar la situació present confiant en l'ajuda d'aquells que, precisament, ens hi han condemnat perquè s'adequa més als seus interessos.

"Todos queremos salir en la televisión. Si no, no existimos." (36) És el crit d'en Marcel. El crit de la societat pre-contemporània que considera més real allò que veu per la televisió que allò que l'envolta. Actualment, potser hauríem de caviar la televisió per Twitter o Youtube. Però el problema de la invisibilitat, de la falsa percepció de la realitat, persisteix i s'ha incrementat. Si no tenim presència a les xarxes, no som ningú. Encara que la nostra personificació només duri els minuts que duri la viralitat d'allò que ens ha donat a conèixer. Entre tot el soroll que rebem diàriament, només esdevenim persones/caricatures mentre dura la bombolla viral.

L'obra mostra dues postures diferents davant del problema social real: en Marcel reclama l'acció directa, el canvi (violent per força perquè ja no els queda cap altra alternativa), mentre que l'André planteja el diàleg, l'ensorrament del sistema des de dintre, la constitució d'assemblees i xarxes veïnals. És a dir, el donar flors a la policia que es va veure en tantes ocasions durant les manifestacions del 15M i que només va servir per a què els manifestants rebessin encara més fort.
Es tracta de la diferència entre el canvi immediat i el canvi a llarg termini. La diferència entre actuar i resignar-se (si més no d'entrada). El pensament revolucionari que tant ens fa falta avui en dia però que encara no s'acaba de donar. Encara ens donen masses engrunes per no estar morint de gana i no tenir cap altra opció que contra-atacar. Encara que no ho semblin, els enemics són més llestos que nosaltres.
______________
Jordi Casanovas, Gazoline (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 28/02/15  /  acabat_ 28/02/15

Suite francesa, Irène Némirovski

La creació literària és un fet súmament curiós. Les tècniques d'escriptura que serveixen per uns, per altres esdevenen obstacles innecessaris, superflus, mecànics, esbojarrats...
Némirovski, segons indica Myriam Anissimov en el pròleg, utilitzava una tècnica "que s'inspirava en l'estil d'Ivan Turguénev. Quan començava una novel·la, no tan sols escrivia la narració en si, sinó també totes les reflexions que la narració li inspirava, sense suprimir ni ratllar res. A més, coneixia amb precisió tots els seus personatges, encara que fossin secundaris. Omplia llibretes senceres per descriure'n la fisonomia, el caràcter, l'educació i l'infantesa, les etapes cronològiques vitals. Quan tots els personatges havien arribat a aquest grau de precisió, amb dos llapis, un de vermell i un altre de blau, subratllava els trets essencials que volia conservar; de vegades només eren unes quantes línies. Aleshores passava ràpidament a la composició de la novel·la i després en redactava la versió definitiva." (13) Analítica, meticulosa, premeditada... Josep Pla afirmava que escribia minuciosament, racionalment, estudiant totes i cada una de les paraules que utilitzava fins al punt que res del que havia escrit va ser producte de l'emoció i el sentiment.
Diferents tarannàs, diferents tècniques. Entrevistant a la doctora Soley-Beltran per Revista de Letras, ella explicava que utilitzava un mètode semblant al de Némirovski, no tan metòdic ni obsessiu, però sí molt analític: l'estructura del text havia d'estar clara d'avantmà, els personatges majoritàriament delimitats. Només així, amb una clara estructuració de les carecterístiques més importants del text, podia escriure. D'altres escrivim a raig, deixem que siguin els personatges que visquin les accions, que desenvolupin els plantejaments inicials i se'ns mostrin, normalment, amb reaccions inesperades. Després clar que fem una feina de revisió, del que Jordi Casanovas (agafant un prèstec d'un altre autor) em digué que era la tècnica del nen i el matemàtic: primer jugar amb el text, divertir-t'hi, deixar que vagi a la deriva més agosarada i, després, fer-ne un estudi matemàtic, científic i rigurós, que el netegi de tot allò innecessari i incoherent. Confesso que en el meu cas, sovint pesa més el nen que el matemàtic.

"Els pobres no tenien pas més por que els rics; no s'aferraven pas més a la vida, però eren més gregaris, es necessitaves els uns als altres, necessitaven agafar-se els colzes, gemegar o riure junts." (26) Qui sap si per això eren pobres en aquesta societat que premia l'individualisme més ferotge.

"Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió, però la meta és lluny i el temps, escàs." (37)

"En el silenci només se sentia aquest soroll metàl·lic, el so que colpeix tan vivament l'oïda els matins d'avalots o de guerra a les ciutats amenaçades." (47)

"Aquella multitud miserable ja no tenia res d'humà; semblava un ramat en desbandada." (68) L'individu, perduda la seva individualitat, esdevé massa. Aquest és, precisament, un dels objectius de molts règims (i partits) polítics. Aquesta està sent una de les conseqüències de la nostra crisi present: hi ha tanta gent amb problemes que ja estem perdent la nostra individualitat per esdevenir massa ferida.

Capítol rere capítol, Némirovski retrata la transformació de les persones en animals egoistes, salvatges i, sobretot, primitius. Perduts en l'èxode de la fugida, la supervivència esdevé l'únic raonament i qualsevol acció sembla permesa o, si més no, possible: robatoris, crims... un descens a la desesperació humana com el que dibuixava Saramago a Ensayo sobre la ceguera o Golding a El senyor de les mosques.

"Què sent quan posa els peus en aquesta casa francesa l'amo de la qual no hi és perquè ell o els seus camarades l'han fet presoner? Ens compadeix? Ens odia? O bé entra aquí com si fos una fonda, només pensant en el llit, si és còmode, i en la cambrera, si és jove?" (224) La guerra ha acabat. Ara comença la invasió real.

"Benoît era taciturn i duia una triple armadura de pudor, masculina, pagesa i francesa. La seva dona no sabia què odiava i què estimava, només sabia que era capaç d'estimar i d'odiar." (238) La coïrassa de l'individu perfectament dibuixada. El silenci de l'home de pagès.

"Jo sóc un soldat. Els soldats no pensen. Em diuen que vagi aquí, i aquí vaig. Que lluiti, lluito. Que em faci matar, em moro. El fet de pensar faria la batalla més difícil i la mort més terrible." (273)

"El que és segur és que d'aquí a cinc, deu o vint anys aquest problema d'ara, que és el del nostre temps, ja no existirà, haurà estat substituït per d'altres." (285) I si això va ser cert pel nazisme, també ho serà (ho ha de ser) per la crisi actual. Potser només l'econòmica, clar, la social potser ja mai podrà ser superada. Per sort, com afegeix Lucile, "aquesta música, el soroll de la pluja als vidres, els grans cruixits del cedre al jardí del davant, aquest moment tan dolç, tan estrany al mig de la guerra, això no canviarà." (285)

La dicotomia soldat/persona, guerrer/individu inunda les pàgines d'aquest llibre mentre veiem com, puntualment, es trenca i els individus es retroben com a persones més enllà de les seves condicions de vencedors i vençuts. El retrat d'una època d'ocupació sense els escarafalls ni els artificis a què estem acostumats. Una obra sobria i racional plena de sentiments i emocions.



En els Annexos, Némirovski ens ofereix una bona quantitat de reflexions encertades sobre la vida i la guerra. Segurament fragments de les seves llibretes d'idees que al final no van passar la criba de la novel·la.

Afirma, per exemple: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors." (363) I aquesta és, potser, una de les principals lliçons del llibre: l'odi generalitzat no té raó de ser perquè rere les masses s'hi amaguen individus.

"Els francesos estaven cansats de la República com d'una vella esposa. La dictadura, per ells, era una aventura, un adulteri. Però el que volien era enganyar la dona, no assassinar-la. Ara veuen que la seva República i la seva llibertat són mortes. I ploren." (364)

"El món cada dia està més dividit entre els que tenen i el qui no tenen béns. Els uns no volen abandonar res, i els altres ho volen conquerir tot." (365)

"Ens volen fer creure que estem en una època comunitària en la qual l'individu ha de morir per tal que visqui la societat, i no volen veure que qui mor és la societat per tal que visquin els tirans." (365)

______________
Irène Némirovski, Suite francesa (La Magrana)
començat_ 16/08/14  /  acabat_ 5/09/14