The Ginger Ale Boy, Enda Walsh

 Durant molts anys, (sobretot quan era més jove i menys expert en ignorar falòrnies) només em topava amb la imatge arquetípica de l'escriptor que planifica, estructura i organitza totes i cadascuna de les pàgines dels seus textos com si es tractés d'un arquitecte dibuixant els plans d'una nova casa. Per sort, vaig topar-me amb en Kerouac i la seva escriptura automàtica i amb en Bukowski i els seus textos tan orals i vaig descobrir que ser escriptor no implicava necessàriament seguir uns paràmetres tan delimitats per la tradició. És a dir, que no calia que em sentís malament o inferior pel fet que tots els meus textos parteixen de l'emoció, d'una frase, d'una paraula fins i tot, i són ells qui em porten fins al final i no pas jo qui els estructura i planifica i entrelliga. Aquí, Enda Walsh confirma que ell també era un escriptor a raig, que algunes de les seves millors obres van ser escrites en dues setmanes i, sobretot, que no sap d'on surten molts dels personatges ni tampoc entén tots els finals de les seves obres. I no puc expressar en paraules com m'hi sento d'identificat. 

M'està costant molt entrar en el text. Intento imginar-lo muntat a l'escenari i vull creure que és millor, que el dinamisme de l'escenari el fa millorar. Que potser si llegís The art of entertainment no m'agradaria tant com haver vist l'obra representada fa ara tants anys al Temporada Alta. Sí, vull creure-hi, però em costa. 

"In life, most people end up with the things they don't really want... It gives those who have it all something to look down at." 

I acabo el text amb la mateixa sensació que m'ha acompanyat tota l'estona: alguna cosa s'està perdent en el paper, algun punt subversiu, irreverent, suposo que divertit, no acaba de ser transmès per escrit. I potser és la primera vegada que em passa llegint un text teatral. Curiós. 

_____________

Enda Walsh, The Ginger Ale Boy

començat_ 10/5/23 // acabat_ 21/5/23 

Ask the Dust, John Fante

Qui és el gran Arturo Bandini? Com pot ser que no n'hagueu sentit a parlar mai d'ell? Potser perquè és un autor frustrat, bloquejat i arruinat que només ha publicat un conte curt i sobreviu en un hotel de mala mort gràcies als diners que li deixa la seva mare i al fet de no pagar l'habitació amb la freqüència que hauria. Un autor maleït que s'enfronta a la lluita de l'artista de decidir viure per tenir experiències per explicar però que amb prou feines és capaç de sobreviure. Un autor que somia poder anar amb dones per poder parlar d'amor però que és incapaç d'intimar ni tan sols amb les prostitutes. Un fracassat que s'imagina tot el que el món s'està perdent sense conèixer-lo, tot el que arribarà a assolir quan el descobreixin finalment, tot el que serà quan torni a esciure, si és que ho torna a fer mai més. Un perdedor a l'estil d'en Hank Chinaski, l'alter ego d'en Bukowski. No és d'estranyar, doncs, que el llibre vagi precedit d'una introducció escrita pel propi Bukowski on hi reconeix la forta influència de l'obra d'en Fante damunt la seva producció. I qui és en Fante? Com pot ser que no m'hagueu a sentir a parlar mai d'ell? Doncs potser pel mateix motiu que jo, perquè no se'n parla. Perquè malgrat ser reconegut i valorat entre els cercles de crítics i autors, no arriba al públic. Només cal mirar quant s'ha trigat a traduïr alguns dels seus llibres al català i quants pocs títols hi ha. Estem massa concentrats (voluntàriament o involuntària) amb les modes passatgeres d'autors que demà ja haurem oblidat i d'autors mediàtics que ja no tenim energies per fixar-nos i reconèixer als autors que mereixen el nostre temps.

A vegades trobem idees curioses en els llibres que, temps després, descobrim que potser no eren originals d'aquell autor, que potser eran tributs o còpies d'altres idees prèvies. A The Broom of the System, David Foster Wallace ens mostrava com el germà de la Lenore amagava la droga que venia dintre la pròtesis de la seva cama; aquí, en Benny, l'amic d'en Bandini, té una cama de fusta amb un espai per amagar-hi la marihuana que ven. I amb en Foster Wallace sent un individu tant llegit, no es pot descartar que hagués pres aquesta idea d'en Fante. I, de ser així, podem iniciar el fascinant joc d'intentar traçar les lectures prèvies que es mostren camuflades en els nostres autors de capçalera.

"We were not alive at all; we approached living, but we never achieved it, we are going to die."

El gran Bandini, l'autor consagrat que només ha publicat un conte curt i que es descobreix impotent davant les aproximacions sexuals de la Camila (la cambrera mexicana amb qui manté una pertorbadora relació) i busca solucionar el seu problema amb l'ajuda de prostitutes cada vegada més demacrades sense sortir-se'n. El gran Bandini que somia en històries d'amor, en mites i recreacions però és incapaç de dur-les a terme. Topa una i altra vegada amb la barrera infranquejable de la realitat. Si només el món s'assemblés una mica més a allò que ens imaginem... Si per una vegada el món que ens creem nosaltres no topés amb el món que es creen els demés...

"Sick in my soul I tried to face the ordeal of seeking forgiveness? From whom? What God, what Christ? They were myths I once believed, and now they were beliefs I felt were myths." 

El sociòleg francés Lipovetski va escriure una sèrie d'assajos sobre la societat postmoderna durant els 80 i els 90 i una de les seves idees principals era precisament aquesta: l'home postmodern ha perdut totes les seves creences; hem matat a Déu, però a ningú li importa. Hem seguit endavant com si res. Hem passat de l'època col·lectiva de la fe a l'època narcissista del jo.

Amb un clar paral·lelisme amb la seva vida decadent, grisa i sòrdida d'hoste en un hostal de pobres que amb prou feines pot pagar, rodejat de veïns estranys i llunàtics, la relació de l'Arturo Bandini amb l'amor també és decadent, grisa i sòrdida. Des de la impotència sexual amb la Camila a la posterior relació amor/odi, de baralles, discussions i dies sense veure's. Un amor no correspost però alhora no negat, una relació trencada des del principi entre dos individus perduts, nafrats, que s'acaben buscant una i altra vegada. Per molt mal que això els faci, segueixen empenyent la pedra d'en Sísif muntanya amunt.
______________
John Fante, Ask the Dust (Black Sparrow Press)
començat_ 2/04/16  /  acabat_ 7/04/16

Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.

Brown Buffalo, Carlos Morton

Començament confús d'una obra que promet ser esgotadora: projeccions, personatges múltiples, diferents espais i èpoques, realitat i ficció, món i inframón, rictus i supersticions... i jo que creia que La tragèdia de l'home d'Imre Madách era un projecte ambiciós!

Una vegada fora de l'inframón i acceptant el fet que el co-protagonista és Hunter Thompson, entrant dins la caòtica dinàmica inflamada d'LSD.

"My mother told me I was ugly as a pig and without any redeeming qualities." (13) Es queixa BB en to bukowskià.

Afortunadament, l'exageració inicial s'atura i les projeccions poc a poc només serveixen per ubicar el lloc de l'acció que, altrament, el mateix discurs ja ens el situa: d'un bar a Colorado a un ball d'institut, a la ciutat de Juárez l'any 1968... records d'una vida complicada. Flashos d'un passat que, inevitablement, estan marcant un present.

"One hijo de puta tells me I'm not Mexican and the other says I'm not American. What am I? What the hell am I?" (26) es queixa BB víctima de la deslocalització de l'emigrant: ja no pertany enlloc. I, quan l'emigrant és pobre i no pot comprar-se una identitat, encara pitjor.

"Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation." (27-8) Realment, quan s'enfada, el personage d'en BB és quan més lúcid està. Cínic i crític alhora.

"You treat all women the same -like shit!BB: I was reading Kerouac and Ginsberg -I got carried away" (47)

Les reflexions al voltant del racisme també resulten d'allò més interessants. Per exemple, mostren el fet que només es parla de l'home blanc o del negre i ningú diu res dels marrons. L'obsessió dicotòmica de la societat actual impedeix entendre que hi hagi més colors de pell. O, parlant de les seves relacions amb els psiquatres, BB diu: "their whole theory of insanity is white. They box us in a white bag so we can think white thoughts and call it recovery." (69) I podria afegir que omplen als pacients de medicaments que aturen el seu cervell i els adormen fins que passen a ser els individus adormiscats i dòcils que omplen les fàbriques de qualsevol país.

"Does life have a purpose? That's left to biographers. They find meaning because they see things in retrospect." (70) Exacte, la vida, a mesura que és viscuda, molt sovint sembla no tenir sentit, les nostres decisions i els nostres dubtes semblen no conduir enlloc i només se'ls hi pot donar un sentit quan es mira des de la distància. Encara que sigui un sentit fals que l'afegim nosaltres per no haver d'acceptar que res té sentit. Però un cop els fets han passat, la nostra mirada retrospectiva s'inventa el significat que més ens convé. Aquella decisió que vam prendre amb 20 anys, de sobte als 30 dóna els seus fruits. Com si durant aquells deu anys d'entremig no haguéssim pres cap altra decisió més decisiva.

I l'obra acaba, de fet, plantejant el dubte de si res és real, si es tracta d'un somni o bé dels records just abans de morir o bé de la visió que els pares tenen del fill enterrat a qui li han robat el cos (li han fet una autòpsia, l'han manipulat... no ho sabem). Diferents possibilitats obertes que s'agraeix que no es vulguin tancar perquè resalten que el fet realment important és que queda allò que ha escrit: el llegat de la seva vida.
_______________
Carlos Morton, Brown Buffalo (Part del Cimientos Play Development Program - IATI Theater)
començat_ 14/01/14  /  acabat_ 14/01/14