Gazoline, Jordi Casanovas

L'any 2006, els suburbis parisencs van dir prou i van començar a revoltar-se i a cremar cotxes per mostrar el descontentament generalitzat dels barris més pobres de la capital francesa. Partint d'aquesta notícia real, en Jordi Casanovas traça la història de cinc adolescents de les afores que estan a punt de cremar un cotxe. Ja n'estan farts de no fer res i volen actuar. Amb un sentiment semblant al que es dibuixa a La Haine, d'en Mathieu Kassovitz, aquests joves pobres no tenen res a perder i la seva frustració esdevé odi. Ja no poden estar-se quiets i callats durant més temps. És el moment d'actuar per mostrar que existeixen. Que, malgrat que se'ls vulgui ignorar i marginalitzar tancant-los a les banlieue, ells existeixen. "Ahora están pasando cosas. Estamos a punto de revolucionarnos. Se nota. La gente está muy cabreada y está a punto de explotar." (18) Reivindica en Marcel davant la notícia que l'André ha decidit anar a la ciutat a treballar. Per ell, ara no és moment de fugir sinó de lluitar. És el gran dilema que persegueix a la joventut espanyola actual: marxar del país ensorrat per la crisi, la corrupció i l'estafa col·lectiva o bé quedar-se i lluitar. Llàstima que en aquest país l'esperit de revolta no està tan arrelat com a França i les manifestacions de descontentament acaben sent sofocades amb boles de goma i cops de porra.

"Haré que venga la televisión. Grabarán como quema el coche de un tío importante y, a partir de aquí, tendrán que hacernos caso y nos sacarán de este jodido pozo." (29) L'esperança de la intervenció del govern paternalista. Malauradament, masses vegades s'intenta millorar la situació present confiant en l'ajuda d'aquells que, precisament, ens hi han condemnat perquè s'adequa més als seus interessos.

"Todos queremos salir en la televisión. Si no, no existimos." (36) És el crit d'en Marcel. El crit de la societat pre-contemporània que considera més real allò que veu per la televisió que allò que l'envolta. Actualment, potser hauríem de caviar la televisió per Twitter o Youtube. Però el problema de la invisibilitat, de la falsa percepció de la realitat, persisteix i s'ha incrementat. Si no tenim presència a les xarxes, no som ningú. Encara que la nostra personificació només duri els minuts que duri la viralitat d'allò que ens ha donat a conèixer. Entre tot el soroll que rebem diàriament, només esdevenim persones/caricatures mentre dura la bombolla viral.

L'obra mostra dues postures diferents davant del problema social real: en Marcel reclama l'acció directa, el canvi (violent per força perquè ja no els queda cap altra alternativa), mentre que l'André planteja el diàleg, l'ensorrament del sistema des de dintre, la constitució d'assemblees i xarxes veïnals. És a dir, el donar flors a la policia que es va veure en tantes ocasions durant les manifestacions del 15M i que només va servir per a què els manifestants rebessin encara més fort.
Es tracta de la diferència entre el canvi immediat i el canvi a llarg termini. La diferència entre actuar i resignar-se (si més no d'entrada). El pensament revolucionari que tant ens fa falta avui en dia però que encara no s'acaba de donar. Encara ens donen masses engrunes per no estar morint de gana i no tenir cap altra opció que contra-atacar. Encara que no ho semblin, els enemics són més llestos que nosaltres.
______________
Jordi Casanovas, Gazoline (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 28/02/15  /  acabat_ 28/02/15