The Playboy of the Western World, J. M. Synge

"Anyone who has lived in real intimacy with the Irish peasantry will know that the wildest sayings and ideas in this play are tame indeed, compared with the fancies one may hear in any little hillside cabin in Geesala, or Carraroe, or Dingle Bay." (71), adverteix Synge. És hora de comprovar si aquest avís segueix sent vigent cent anys després.

"On the stage one must have reality, and one must have joy; and that is why the intellectual modern drama has failed, and people have grown sick of the false joy of the musical comedy, that has been given them in place of the rich joy found only in what is superb and wild in reality." (72) Està clar que aquesta crítica no ha envellit ni un sol dia. Si no, només cal mirar la majoria d'obres en cartell ara mateix en els teatres que hom pugui tenir més a prop. Gairebé segur que bona part d'elles són comèdies blanques (blanquíssimes, fregant l'albinisme més preocupant) i musicals. I no podem acceptar l'explicació que tenim el teatre que ens mereixem. Tenim el teatre que ens deixen tenir. El cas Llibert n'és un clar exemple. Laurent Muhleisen comentava a la xerrada "Els dramaturgs contemporanis també construeixen Europa" del passat 27 de maig al TNC que hi ha països on el teatre és íntegrament governanmental i que, per tant, només s'estrenen les obres aprovades per l'estat, és a dir, aquelles que no qüestionen la realitat geo-política de l'estat, aquelles que es mostren d'acord amb la praxi política dels partits al poder. A la resta, les obres que mostren que hi ha altres realitats, que el país no va tan bé com ens volen fer creure, no se'ls dóna veu. En el nostre país, malauradament, cada vegada anem més cap aquest model de teatre coartat. Potser no es mostra clarament, potser no es parla d'ideologies, ni de censura, però les dificultats econòmiques imposades per exemple per l'augment de l'IVA cultural i l'impagament de les subvencions, està reduïnt bastant el nombre d'obres que poden arribar a ser representades.

L'obra comença de manera peculiar: una granja obre les seves portes a un desconegut que hi arriba a la nit confessant que està escapant de la policia perquè ha matat el seu pare. Peculiar perquè és inverossímil al nostre entendre, la por vers els fugitius de la llei forma part del nostre bagatge cultural, però hem de recordar la introducció que ofereix aquesta edició on s'explica que la policia és vista com un element repressiu britànic a ulls dels pagesos irlandesos. No hauria d'estranyar, doncs, que s'hi oposin, que abracin a qualsevol que fuig d'ells, encara que sigui un parricida.

Les noies de la comunitat no triguen en anar a casa de la Pegeen a veure aquest hoste inesperat i Synge aprofita per mostrar-nos un ventall de personatges pintorescos i graciosos que immediatament idealitzen i analitzen l'assassí. "I never seen to this day a man with a looking glass held to his back. Them that kills their fathers is a vain lot surely" (96) és només una mostra dels seus comentaris divertits.

"Oh, it's a hard case to be an orphan and not to have your father that you're used to, and you'd easy kill and make yourself a hero in the sight of all." (104)

És divertit que nosaltres (els lectors/l'audiència), sapiguem que en Christy no ha matat al seu pare i que, per tant, és, en paraules del seu pare, un covard. Gràcies a aquest coneixement previ privat als personatges de l'obra, quan Michael and Shawn eviten barallar-se amb ell per l'amor de Pegeen, és inevitable que ens faci gràcia la seva por ridícula. Una recurrent estratègia dramàtica ben utilitzada.

"If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth" (126)

I aquesta sembla ser, a grans trets, la principal conclusió d'aquesta obra carregada de girs inesperats: els camperols són gent estranya, tan bon punt estimen a algú perquè creuen que ha matat al seu pare, com l'odien perquè resulta que el pare no està mort i llavors el volen penjar perquè resulta que ha acabat matant al pare (aquest cop sí) davant seu: "there's a great gap between a gallous story and a dirty deed" (129)
I, al final, quan l'estranger se'n va i els camperols poden recuperar la tranquil·litat de les seves vides (les ressonàncies camussianes són inevitables), se senten alleugerits de poder tornar a fer allò que saben fer millor: beure i queixar-se: "I've lost the only Playboy of the Western World" (131) es lamenta Pegeen.
_____________
J. M. Synge, The Playboy of the Western World (Penguin)
començat_ 24/01/14  /  acabat_ 31/01/14

La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater

“El lligam de la pàtria no era prou fort per a lligar-me amb aquest home que en res no deu pensar ni sentir com jo.” (93) Perquè, a vegades, en un excés de patriotisme, volem creure que només pel fet de compartir un país, vol dir que ens hem d’entendre amb algú. Com si la cultura comuna ens pogués amistançar a tots. “Els estrangers són la perdició de la França” (116) es queixa Víctor mostrant-no com, en aquesta obra, la figura de l’estranger, aquell amb idees i pensaments diferents és un element de conflicte tal i com ja passava a Aigües encantades. Allà era un estranger vingut al poble des de la ciutat, aquí es tracta d’algú vingut d’un altre país. Però el conflicte que provoca és el mateix: el trencament de la monotonia i les tradicions. La figura de l’estranger, com en Camus, com a element de trencament, no importa d’on sigui aquest esntranger, pot ser del mateix poble, però si no pertany, sinó s’amotlla a les cultures i tradicions existents, n’és aliè i, consegüentment, foragitat.

Interessant triangle amorós entre l’amor d’un fill per la seva mare i el d’ella per l’amic del fill. Com la gelosia fa enfollir al fill. Com no pot suportar la idea de compartir la mare (un clar ressó del mite d’Èdip) i com, al final, descobrint que les seves sospites són certes, s’acaba suïcidant. “Pobret! Pobret! Trista de mi!” (141) es queixa Lluïsa veient el fill mort: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!” (141) Pequè mai pensem en els demés, obsessionats amb els nostres capteniments, oblidem que no estem sols al món i que les nostres accions tenen múltiples repercussions.
_____________
Joan Puig i Ferrater, La dama enamorada (Edicions 62)
començat_ 15/10/12  /  acabat_ 17/10/12

El mite de Sísif, Albert Camus

Arran del mite de Sísif, d’aquell personatge condemnat pels déus a traginar eternament una col·losal roca muntanya amunt per, un cop al cim, veure com cau muntanya avall tot sabent que està obligat a tornar-la a pujar, Camus n’extreu una metàfora de la nostra vida. Tot és absurd, conclou. El que passa és que ens neguem a acceptar-ho i busquem justificacions i raons a una vida que no en té.

Comença el llibre amb un raonament directe i clau: l’única pregunta realment important, l’única a la qual hauria d’intentar donar resposta la filosofia, és si val la pena viure. És a dir, si cal evitar el suïcidi. La resta, les qüestions empíriques, metafísiques, l’existència divina… són jocs que hem creat per passar el temps.

A partir d’aquest plantejament, la fenomenologia de Husserl se’ns mostra com a errònia, la passió divina de Kierkegaard insatisfactòria. “Murs absurds” erigits per evitar veure la veritat.

“No m’interessa saber si l’home és lliure. No puc experimentar sinó la meva pròpia llibertat” (p. 74) És a dir, acceptem, com ja ho començà a fer Hume i Mill que no hi ha absoluts. Afegim-nos al crit de Nietzsche i d’Ortega i Gasset a favor del perspectivisme, del reconèixer que no hi ha una sola idea de BÉ (pobre Plató que equivocat que estava), sinó múltiples interpretacions d’allò que és el bé. I no per això totes elles incorrectes. No existeix La Llibertat, sinó la meva llibertat, aquesta és l’única que jo puc conèixer i l’única que és realment important. Egoisme? No: consciència pròpia.

“La creença en el sentit de la vida suposa sempre una escala de valors, una tria, les nostres preferències. La creença en l’absurd, segons les nostres definicions, ensenya el contrari.” (79). Si la vida té un sentit, els nostres actes han d’estar encaminats cap a la realització plena d’aquest sentit, encara que ens aportin tristesa, dolor i angoixa. Ara bé, quan la vida deixa de tenir sentit, els nostres actes no necessiten ser baremats constantment i podem cercar aquells actes que ens resultin veritablement desitjats. Ni més ni menys.

“Extrec així de l’absurd tres conseqüències, que són la meva revolta, la meva llibertat i la meva passió.” (83) Oblidem-nos dels ensenyaments pretèrits de filòsofs conservadors i alliçonadors, reclamem la nostra llibertat, la real, la que ens afecta a nosaltres com a individus i revifem la nostra passió. Perquè la vida de cada individu és únicament de cada individu i d’ell depèn que la visqui al màxim.

“El que deixem dit defineix solament una manera de pensar. Ara es tracta de viure.” (85) Coherent, doncs amb el que s’ha dit al llarg d’aquesta primera part, Camus conclou que pensar, raonar, analitzar… està bé, però aquí del que realment es tracta és de viure.

La possible crítica arribats a aquest punt és que Camus estigui proclamant la rauxa, el lliure arbitri i l’eixalabrament, per això ell mateix diu: “ L’absurd no allibera, sinó que lliga. No autorita tots els actes. Tot és permès no significa que res no sigui prohibit. L’absurd es limita a restituir la seva equivalència a les conseqüències dels nostres actes. No recomana el crim, això seria pueril, sinó que restitueix la seva inutilitat al remordiment.” (90) És a dir, no s’ha d’actuar criminalment, però si es fa, si es decideix cometre un crim, que el sancionador de les nostres accions no siguin els remordiments. Alliberem-nos de les cadenes que ens va implantar Plató i que han mantingut el cristianisme i acceptem que som lliures de fer el que vulguem i fem-ho conscientment, sense remordiments, sense mala sang. Llavors està clar que farem allò que realment és millor per nosaltres.

“L’home absurd és l’home que no se separa del temps.” (96) Aquell que viu en el present, el temps que li ha tocat viure. Que n’és conscient que el passat ja no existeix i que el futur és només una possibilitat remota. Ell viu el temps que li toca i no se’n separa mai.

“Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.” (110) Tan gran és el pes de la societat damunt l’individu, que l’obliga a reprimir allò que realment pensa i acabar dient només trivialitats socialment acceptades.

“Entre la història i l’etern, he triat la història, perquè m’agraden les certituds. De la història, si més no, n’estic segur, ¿i com negar aquesta força que m’aixafa?” (112) Si bé és cert que el pes de la història al qual fa referència al final és real, potser convindria no estar tan convençut de la realitat de la història. Perquè la història en general no existeix. Existeixen les històries, el conjunt de relats més o menys subjectius (però sempre subjectius) que ens expliquen fets passats. Creure en una sola història és pecar d’innocència. És voler creure que a l’hora de recordar, tothom ho fa neutralment, sense confusió, sense interessos. És creure que el que ens diu el llibre d’història és cert quan, de fet, és només aproximat. Acceptable per la nostra època i prou. Fins que obres futures ens mostrin que el passat que nosaltres crèiem d’una manera va resultar ser d’una altra. Clar que hi ha dades objectives com el començament o el final d’una guerra, però els seus motius, el rerafons que inicià la guerra, això ja s’escapa de les nostres capacitats i hem de confiar en l’opinió de tercers.

“Tot pensament que renuncia a la unitat exalta la diversitat. I la diversitat és el lloc de l’art. L’únic pensament que allibera l’esperit és el que el deixa sol, segur dels seus límits i de la seva fi pròxima.” (147) Recordem a Heidegger: el que importa és ser conscient, violentament conscient, fins i tot, de la nostra mortalitat, del fet que som finits, que tots tenim un dia límit, perquè aquesta angoixa esdevingui el motor per voler aprofitar el nostre temps.

Un cop s’accepta l’absurd, l’home s’allibera: “ El que resta és un destí l’única sortida del qual és fatal. Fora d’aquesta única fatalitat de la mort, tot, joia o felicitat, és llibertat. Queda un món l’únic amo del qual és l’home. El que el lligava era la il·lusió d’un altre món.” (148) El voler creure en un més enllà molt millor que el nostre present, no era més que un lligam, una font de tristesa amagada rera una falsa il·lusió.

Si el mite de Sísif és tràgic, “ho és perquè el seu heroi és conscient.” (153) Però això no és una crida a la feliç ignorància, sinó al fet de ser coneixedors de què som i actuar en conseqüència.

Així com se’ns diu que l’Ulisses de Joyce crea utopies, mil plantejaments possibles i infinits camins a seguir sense delimitar-ne cap, sense cloure’n cap, Camus afirma a l’apèndix final que el destí de l’obra de Kafka “o potser la seva grandesa, consisteix a oferir-ho tot i a no confirmar res.” (174)
_____________
Albert Camus, El mite de Sísif (edicions 62)
començat_ 8/04/10  /  acabat_ 16/03/11