Ask the Dust, John Fante

Qui és el gran Arturo Bandini? Com pot ser que no n'hagueu sentit a parlar mai d'ell? Potser perquè és un autor frustrat, bloquejat i arruinat que només ha publicat un conte curt i sobreviu en un hotel de mala mort gràcies als diners que li deixa la seva mare i al fet de no pagar l'habitació amb la freqüència que hauria. Un autor maleït que s'enfronta a la lluita de l'artista de decidir viure per tenir experiències per explicar però que amb prou feines és capaç de sobreviure. Un autor que somia poder anar amb dones per poder parlar d'amor però que és incapaç d'intimar ni tan sols amb les prostitutes. Un fracassat que s'imagina tot el que el món s'està perdent sense conèixer-lo, tot el que arribarà a assolir quan el descobreixin finalment, tot el que serà quan torni a esciure, si és que ho torna a fer mai més. Un perdedor a l'estil d'en Hank Chinaski, l'alter ego d'en Bukowski. No és d'estranyar, doncs, que el llibre vagi precedit d'una introducció escrita pel propi Bukowski on hi reconeix la forta influència de l'obra d'en Fante damunt la seva producció. I qui és en Fante? Com pot ser que no m'hagueu a sentir a parlar mai d'ell? Doncs potser pel mateix motiu que jo, perquè no se'n parla. Perquè malgrat ser reconegut i valorat entre els cercles de crítics i autors, no arriba al públic. Només cal mirar quant s'ha trigat a traduïr alguns dels seus llibres al català i quants pocs títols hi ha. Estem massa concentrats (voluntàriament o involuntària) amb les modes passatgeres d'autors que demà ja haurem oblidat i d'autors mediàtics que ja no tenim energies per fixar-nos i reconèixer als autors que mereixen el nostre temps.

A vegades trobem idees curioses en els llibres que, temps després, descobrim que potser no eren originals d'aquell autor, que potser eran tributs o còpies d'altres idees prèvies. A The Broom of the System, David Foster Wallace ens mostrava com el germà de la Lenore amagava la droga que venia dintre la pròtesis de la seva cama; aquí, en Benny, l'amic d'en Bandini, té una cama de fusta amb un espai per amagar-hi la marihuana que ven. I amb en Foster Wallace sent un individu tant llegit, no es pot descartar que hagués pres aquesta idea d'en Fante. I, de ser així, podem iniciar el fascinant joc d'intentar traçar les lectures prèvies que es mostren camuflades en els nostres autors de capçalera.

"We were not alive at all; we approached living, but we never achieved it, we are going to die."

El gran Bandini, l'autor consagrat que només ha publicat un conte curt i que es descobreix impotent davant les aproximacions sexuals de la Camila (la cambrera mexicana amb qui manté una pertorbadora relació) i busca solucionar el seu problema amb l'ajuda de prostitutes cada vegada més demacrades sense sortir-se'n. El gran Bandini que somia en històries d'amor, en mites i recreacions però és incapaç de dur-les a terme. Topa una i altra vegada amb la barrera infranquejable de la realitat. Si només el món s'assemblés una mica més a allò que ens imaginem... Si per una vegada el món que ens creem nosaltres no topés amb el món que es creen els demés...

"Sick in my soul I tried to face the ordeal of seeking forgiveness? From whom? What God, what Christ? They were myths I once believed, and now they were beliefs I felt were myths." 

El sociòleg francés Lipovetski va escriure una sèrie d'assajos sobre la societat postmoderna durant els 80 i els 90 i una de les seves idees principals era precisament aquesta: l'home postmodern ha perdut totes les seves creences; hem matat a Déu, però a ningú li importa. Hem seguit endavant com si res. Hem passat de l'època col·lectiva de la fe a l'època narcissista del jo.

Amb un clar paral·lelisme amb la seva vida decadent, grisa i sòrdida d'hoste en un hostal de pobres que amb prou feines pot pagar, rodejat de veïns estranys i llunàtics, la relació de l'Arturo Bandini amb l'amor també és decadent, grisa i sòrdida. Des de la impotència sexual amb la Camila a la posterior relació amor/odi, de baralles, discussions i dies sense veure's. Un amor no correspost però alhora no negat, una relació trencada des del principi entre dos individus perduts, nafrats, que s'acaben buscant una i altra vegada. Per molt mal que això els faci, segueixen empenyent la pedra d'en Sísif muntanya amunt.
______________
John Fante, Ask the Dust (Black Sparrow Press)
començat_ 2/04/16  /  acabat_ 7/04/16

El mite de Sísif, Albert Camus

Arran del mite de Sísif, d’aquell personatge condemnat pels déus a traginar eternament una col·losal roca muntanya amunt per, un cop al cim, veure com cau muntanya avall tot sabent que està obligat a tornar-la a pujar, Camus n’extreu una metàfora de la nostra vida. Tot és absurd, conclou. El que passa és que ens neguem a acceptar-ho i busquem justificacions i raons a una vida que no en té.

Comença el llibre amb un raonament directe i clau: l’única pregunta realment important, l’única a la qual hauria d’intentar donar resposta la filosofia, és si val la pena viure. És a dir, si cal evitar el suïcidi. La resta, les qüestions empíriques, metafísiques, l’existència divina… són jocs que hem creat per passar el temps.

A partir d’aquest plantejament, la fenomenologia de Husserl se’ns mostra com a errònia, la passió divina de Kierkegaard insatisfactòria. “Murs absurds” erigits per evitar veure la veritat.

“No m’interessa saber si l’home és lliure. No puc experimentar sinó la meva pròpia llibertat” (p. 74) És a dir, acceptem, com ja ho començà a fer Hume i Mill que no hi ha absoluts. Afegim-nos al crit de Nietzsche i d’Ortega i Gasset a favor del perspectivisme, del reconèixer que no hi ha una sola idea de BÉ (pobre Plató que equivocat que estava), sinó múltiples interpretacions d’allò que és el bé. I no per això totes elles incorrectes. No existeix La Llibertat, sinó la meva llibertat, aquesta és l’única que jo puc conèixer i l’única que és realment important. Egoisme? No: consciència pròpia.

“La creença en el sentit de la vida suposa sempre una escala de valors, una tria, les nostres preferències. La creença en l’absurd, segons les nostres definicions, ensenya el contrari.” (79). Si la vida té un sentit, els nostres actes han d’estar encaminats cap a la realització plena d’aquest sentit, encara que ens aportin tristesa, dolor i angoixa. Ara bé, quan la vida deixa de tenir sentit, els nostres actes no necessiten ser baremats constantment i podem cercar aquells actes que ens resultin veritablement desitjats. Ni més ni menys.

“Extrec així de l’absurd tres conseqüències, que són la meva revolta, la meva llibertat i la meva passió.” (83) Oblidem-nos dels ensenyaments pretèrits de filòsofs conservadors i alliçonadors, reclamem la nostra llibertat, la real, la que ens afecta a nosaltres com a individus i revifem la nostra passió. Perquè la vida de cada individu és únicament de cada individu i d’ell depèn que la visqui al màxim.

“El que deixem dit defineix solament una manera de pensar. Ara es tracta de viure.” (85) Coherent, doncs amb el que s’ha dit al llarg d’aquesta primera part, Camus conclou que pensar, raonar, analitzar… està bé, però aquí del que realment es tracta és de viure.

La possible crítica arribats a aquest punt és que Camus estigui proclamant la rauxa, el lliure arbitri i l’eixalabrament, per això ell mateix diu: “ L’absurd no allibera, sinó que lliga. No autorita tots els actes. Tot és permès no significa que res no sigui prohibit. L’absurd es limita a restituir la seva equivalència a les conseqüències dels nostres actes. No recomana el crim, això seria pueril, sinó que restitueix la seva inutilitat al remordiment.” (90) És a dir, no s’ha d’actuar criminalment, però si es fa, si es decideix cometre un crim, que el sancionador de les nostres accions no siguin els remordiments. Alliberem-nos de les cadenes que ens va implantar Plató i que han mantingut el cristianisme i acceptem que som lliures de fer el que vulguem i fem-ho conscientment, sense remordiments, sense mala sang. Llavors està clar que farem allò que realment és millor per nosaltres.

“L’home absurd és l’home que no se separa del temps.” (96) Aquell que viu en el present, el temps que li ha tocat viure. Que n’és conscient que el passat ja no existeix i que el futur és només una possibilitat remota. Ell viu el temps que li toca i no se’n separa mai.

“Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.” (110) Tan gran és el pes de la societat damunt l’individu, que l’obliga a reprimir allò que realment pensa i acabar dient només trivialitats socialment acceptades.

“Entre la història i l’etern, he triat la història, perquè m’agraden les certituds. De la història, si més no, n’estic segur, ¿i com negar aquesta força que m’aixafa?” (112) Si bé és cert que el pes de la història al qual fa referència al final és real, potser convindria no estar tan convençut de la realitat de la història. Perquè la història en general no existeix. Existeixen les històries, el conjunt de relats més o menys subjectius (però sempre subjectius) que ens expliquen fets passats. Creure en una sola història és pecar d’innocència. És voler creure que a l’hora de recordar, tothom ho fa neutralment, sense confusió, sense interessos. És creure que el que ens diu el llibre d’història és cert quan, de fet, és només aproximat. Acceptable per la nostra època i prou. Fins que obres futures ens mostrin que el passat que nosaltres crèiem d’una manera va resultar ser d’una altra. Clar que hi ha dades objectives com el començament o el final d’una guerra, però els seus motius, el rerafons que inicià la guerra, això ja s’escapa de les nostres capacitats i hem de confiar en l’opinió de tercers.

“Tot pensament que renuncia a la unitat exalta la diversitat. I la diversitat és el lloc de l’art. L’únic pensament que allibera l’esperit és el que el deixa sol, segur dels seus límits i de la seva fi pròxima.” (147) Recordem a Heidegger: el que importa és ser conscient, violentament conscient, fins i tot, de la nostra mortalitat, del fet que som finits, que tots tenim un dia límit, perquè aquesta angoixa esdevingui el motor per voler aprofitar el nostre temps.

Un cop s’accepta l’absurd, l’home s’allibera: “ El que resta és un destí l’única sortida del qual és fatal. Fora d’aquesta única fatalitat de la mort, tot, joia o felicitat, és llibertat. Queda un món l’únic amo del qual és l’home. El que el lligava era la il·lusió d’un altre món.” (148) El voler creure en un més enllà molt millor que el nostre present, no era més que un lligam, una font de tristesa amagada rera una falsa il·lusió.

Si el mite de Sísif és tràgic, “ho és perquè el seu heroi és conscient.” (153) Però això no és una crida a la feliç ignorància, sinó al fet de ser coneixedors de què som i actuar en conseqüència.

Així com se’ns diu que l’Ulisses de Joyce crea utopies, mil plantejaments possibles i infinits camins a seguir sense delimitar-ne cap, sense cloure’n cap, Camus afirma a l’apèndix final que el destí de l’obra de Kafka “o potser la seva grandesa, consisteix a oferir-ho tot i a no confirmar res.” (174)
_____________
Albert Camus, El mite de Sísif (edicions 62)
començat_ 8/04/10  /  acabat_ 16/03/11