El Aleph, Jorge Luis Borges

Arran de la mort de Beatriz Viterbo, el narrador comença a freqüentar la casa dels pares d'ella el dia de l'aniversari de Beatriz. Primer només hi passa una estoneta, a la tarda, per rememorar la vida perduda però, mica en mica, va allargant la visita i quedant-s'hi a sopar. És aquí on estableix una amistat amb Demeri, el poeta mediocre que vol escriure una poesia mastodòntica que englobi tot el món.

"Tan ineptos me parecieron esas ideas, tan pomposa y tan vasta su exposición, que las relacioné inmediatamente con la literatura." (178)

Per què està immers en un projecte tan ambición? Per què ho vol mostrar tot en una poesia? Doncs perquè ha vist l'Aleph, un punt de contacte amb la totalitat del món, del temps i de les persones. Una mena de visió divínica de la realitat que el protagonista també arriba a veure provocant-li el plantejamente d'un dubte clau del llenguatge i, sobretot, de les seves limitacions: "todo lenguaje es un alfabeto de símbolos cuyo ejercicio presupone un pasado que los interlocutores comparten; ¿cómo transmitir a los otros el infinito Aleph, que mi temerosa memoria apenas abarca?" (191) Com explicar amb paraules allò que no té paraules que ho puguin definir? Doncs potser apropant-hi a través de les imatges, les idees, les sensacions... una mica el que Borges fa tan bé en aquest llibre carregat de laberints (amb o sense parets), de monstres mitològics, de reis pretèrits, d'ancians savis i jutges cruels.
_______________
Jorge Luis Borges, El Aleph (dintre de El Aleph - Alianza editorial)
començat_ 3/08/14  /  acabat_ 3/08/14

El hombre en el umbral, Jorge Luis Borges

Seguint el to profètic de les mil-i-una nits (tal i com afirma el narrador), aquesta és una història que ressona a fàbula. La cerca d'un jutge cruel que ha condemnat a desenes d'innocents. El seu perseguidor recorre tota la Índia ("un refrán dice que la India es más grande que el mundo" (168)) buscant-lo en va, seguint pistes falses i camins que no el duen enlloc fins que es troba amb un avi assegut al portal de casa seva. A partir d'aquí, present i passat es fonen. Les paraules de l'avi explicant la història d'un jutge cruel que ningú s'atreveix a empresonar individualment però que, com a col·lectivitat, un dia van tenir el coratge de fer-ho; com aquest jutge havia de ser jutjat pel boig del poble perquè ningú més semblava poder ser imparcial. Com el judici havia durat 10 dies per culpa de tots els testimonis que hi havia. Com el jutge havia estat sentenciat a mort pels seus mútiples delictes... i, entremig, una multitud de persones entrant i sortint de la casa amb immensa felicitat, com si vinguessin d'una festa, com si acabessin d'assistir a la mort del jutge cruel que tant mal els havia fet... i això és, precísament, el que acabaven de viure. Explicat per la boca del vell, el present immediat es converteix en passat llunyà amb ressò de fàbula, però quan el perseguidor veu al boig amb l'espasa encara tacada de sang i el cos del jutge mort al terra, s'adona que present i passat s'han fos en un.
_______________
Jorge Luis Borges, El hombre en el umbral (dintre de El Aleph - Alianza Editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

La espera, Jorge Luis Borges

Un personatge anònim arriba a una casa d'hostes. Dóna un nom fals, el del seu enemic, i s'amaga. Tancat a l'habitació, espera que passin els dies, que Villari, l'enemic, mori. Però, també, que ell mateix, aquest Villari fals, mori.
És l'espera del que viu, del que sap que tot s'acaba. S'entreté amb bagateles, va al cine, llegeix algun llibre (com, altrament, fem tots i cada un de nosaltres en la nostra espera particular), però a les nits el somni del final l'atormenta. Nit rera nit. Fins que un dia el desperta la presència d'un desconeguts a l'habitació i sap que l'hora ja ha arribat. El dia d'aquest individu gris que esperava la mort, ha arribat i ell s'hi gira d'esquenes potser per por, "para despertar la misericordia de quienes lo mataron, o porque es menos duro sobrellevar un acontecimiento espantoso que imaginarlo y aguardarlo sin fin" (165) La por de l'home vers la mort que Ferrater Mora ens ensenya a El ser y la muerte com s'ha tractat històricament. Com Epicur oferia en el tetrafarmacón l'esperança d'obviar allò que no és pel fet que encara no és i que, un cop arriba, no ens afecta perquè llavors nosaltres ja no som; com els pensadors cristians han dibuixat la figura divina per mantenir viva l'esperança d'una vida eterna tal i com ho criticava Schopenhauer: "tanto las creencias religiosas como los sistema filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"".
____________
Jorge Luis Borges, La espera (dintre de El Aleph - Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

Los dos reyes y los dos laberintos, Jorge Luis Borges

Continuació del conte anterior (Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto), en principi, les paraules que el mossèn Allaby digué quan es començà a construir el laberint.
Un conte al·legòric sobre l'astúcia d'un rei que, després d'haver estat tancat en un laberint i d'haver-ne pogut sortir, es venja del seu captor deixant-lo enmig del desert: "en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que te veden el paso." (158) I allà, enmig del desert, va morir de gana i de set en aquest laberint natural perquè, a vegades, la llibertat absoluta pot ser la més gran presó.
______________
Jorge Luis Borges, Los dos reyes y los dos laberintos (dintre de El aleph - Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto, Jorge Luis Borges

Un matemàtic i un poeta passen la nit en una casa-laberint on la llegenda diu que va ser-hi assassinat Abenjacán el Bojarí. Però la història no és senzilla, l'individu assassinat ja estava mort abans que el matessin, fugia de la mort i decidí construir el laberint per amagar-s'hi... o no? confusió rera confusió que Unwin no està disposat a acceptar i, després de donar-hi moltes voltes, després de passar la nit en blanc al laberint, arriba a la conclusió que els papers dels personatges de la història s'han intercanviat. Que el criat que mata al rei Abenjacán en resultat és el culpable de tot; és ell qui roba el tresor del rei i, fugint d'ell, edifica el laberint per a poder-hi matar a Abenjacán quan vingui a buscar-lo.

Història confusa d'assassins en la qual, una vegada més, els diàlegs, les reflexions i la poesia de les paraules dels personatges són més importants que la història en sí.
_________________
Jorge Luis Borges, Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto (dintre de El Aleph -Alianza editorial)
començat_ 2/08/14  /  acabat_ 2/08/14

La escritura del dios, Jorge Luis Borges

Tancat en una fosca presó, Tzinacán repassa la seva vida per fugir de la bogeria del silenci i el captiveri. Però aviat s'acaben els seus records i busca desesperadament una nova tasca més difícil i duradora que el mantingui sa: descobrir les paraules de Déu en el món.
Convençut que déu va deixar un missatge a la terra per generar tot el que existeix, el busca cegament entre tot allò que coneix, fins i tot entre les taques que cobreixen el jaguar que està a la cel·la del costat i que només veu quan entra la claror exterior en el moment de llençar-los el menjar des de la superfície. Però clar, de quina mena de frase es tracta? "Un dios, reflexiona, sólo debe decir una palabra y en esa palabra la plenitud. Ninguna voz articulada por él puede ser inferior al universo o menor que la suma del tiempo." (137-8) I, tanmateix, no es planteja si un ésser humà, incapaç d'apreciar la totalitat, podrà, ja no llegir, sinó arribar a intuir aquesta escriptura.

"Un hombre se confunde, gradualmente, con la forma de su destino; un hombre es, a la larga, sus circunstancias." (139) Així, ell, més que un individu, esdevé un preponer com tots i cada un de nosaltres que acabem sent definits per allò que fem més que per qui som: mestre, advocat, arquitecte, músic... però també som definits, seguéis Tzinacán, per allò que engendrem: pare, avi, oncle... tot elements exteriors al individu. Com si cercar qui som, demanés de mirar, precisament, fora de nosaltres.

I quan, en una aparició, Tzinacán veu allò que buscava, veu el Tot, entén per fi l'univers ("¡Oh, dicha de entender, mayor que la de imaginar o la de sentir!" (139) variació de l'argument ontològic d'Anselm), es deixa enganyar pels seus sentits, cau en la trampa dels empírics, i desxifra l'escriptura de déu, s'adona que ja no cal llegir-la, que el seu poder transmutador de l'individu que fou ja no té cap sentit, que "quien ha entrevisto el universo, quien ha entrevisto los ardientes designios del universo, no puede pensar en un hombre, en sus triviales dichas o desventuras, aunque ese hombre sea él." (140)
______________
Jorge Luis Borges, La escritura del dios (dintre de EL Aleph - Alianza editorial)
començat_ 1/08/14  /  acabat_ 1/08/14

El Zahir, Jorge Luis Borges

"Nada hay menos material que el dinero, ya que cualquier moneda (una moneda de viente centavos, digamos) es, en rigor, un repertorio de futuros posibles. El dinero es abstracto, repetí, el dinero es tiempo futuro" (123) Aquestes són les reflexions que acompanyen al narrador, aquest Borges literario, quan passeja pels carrers de Buenos Aires després de l'enterrament de Teodelina Villar. Inevitablement, apareix el record de Leopold Bloom passejant per Dublin també després d'un enterrament. La pluja d'idees, tot i que molt més estructurades aquí (en el sentit narratiu de la paraula) també és semblant, l'aparició de la moneda de Zahir genera records històrics de monedes: "pensé en el óbolo de Caronte, en el óbolo que pidió Belisario; en los treinta dineros de Judas; en las dracmas de la cortesana Laís; en la antigua moneda que ofreció uno de los durmientes de Éfeso; en las claras monedas del hechicero de las 1001 noches" (122) Perquè "no hay moneda que no sea símbolo de las monedas que sin fin resplandecen en la historia y la fábula" (122)

"Noches hubo en que me creí tan seguro de poder olvidarla que voluntariamente la recordaba" (126) Una poètica idea que podria fer referència a un amor perdut, a una persona que ja no està al nostre costat i el record de la qual ens fa mal però que, aquí, s'objectualitza en la moneda que obsesiona al narrador.

"Quizá yo acabé por gastar el Zahir a fuerza de pensarlo y repensarlo, quizá detrás de la moneda esté Dios." (132)
________________
Jorge Luis Borges, El Zahir (dintre de El aleph - Alianza editorial)
començat_ 1/08/14  /  acabat_ 1/08/14

La busca de Averroes, Jorge Luis Borges

La recerca de la identitat, de l'individu, d'un mateix. A través de l'explicació d'anècdotes de la vida d'Averroes, el narrador (el mateix Borges ?) es planteja qui és: "sentí en la última página, que mi narración era un símbolo del hombre que yo fui, mientras la escribía y que, para redactar esa narración, yo tuve que ser aquel hombre y que, para ser aquel hombre, yo tuve que redactar esa narración, y así hasta lo infinito." (117) Perquè potser mai sabem qui som ara, només podem imaginar qui érem en el passat en tant que vam actuar d'una manera o d'una altra. I, tot i així, sempre podem estar equivocats.

I acaba Borges amb un dubte teològic: "en el instante en que yo dejo de creer en él, Averroes desaparece" (117). La realitat de tot allò que volem creure, divinitat, miracles, arbres que en comptes de fulles tenen ocells verds o roses que tenen inscrits fragments del Corà (com discoteixen els protagonistes del conte) depèn només de la nostra creença. Fora d'ella, esdevenen no-res.
_____________
Jorge Luis Borges, La busca de Averroes (dintre de El Aleph - Alianza editorial)
començat_ 31/07/14  /  acabat_ 31/07/14

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges

Les paraules del condemnat a mort han generat pàgines brillants de la literatura universal; des de l'Apologia de Sòcrates, de Plató, a Cien años de soledad, de García Márquez, el tema dels últims pensaments, del repàs d'una vida que està a punt d'acabar-se per voluntat d'altri, esdevé una font d'idees i records.
Aquí, Borges ens mostra els últims pensaments d'Otto Dietrich zur Linde. Un home culte que busca una raó de viure en les lletres però també en les accions.
Entre les seves reflexions, sobresurt el dubte sobre la predeterminación de l'individu, el fet que "todos los hechos que pueden ocurrirle a un hombre, desde el instante de su nacimiento hasta el de su muerte, han sido prefijados por él" (97). Canvi considerable vers la idea que un déu o entitat superior ha prefixat el nostre destí, que genera idees peculiars: "toda negligencia es deliberada, todo casual encuentro una cita, toda humillación una penitencia, todo fracaso una misteriosa victoria, toda muerte un suicidio." (97) Si tot ho hem decidit prèviament, tot és responabilitat nostre. "No hay consuelo más hábil que el pensamiento de que hemos elegido nuestras desdichas" (97) Potser sí, però alhora, tampoc hi ha condemna més gran que la de culpar-nos de tot allò que hem fet.

"Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud" (98)

Un home, aquest Otto, però, convençut que la lluita és la solució, que l'atac és la salvació i que no dubta en assassinar i torturar fins i tot a aquells que admira pel sol fet de ser jueus. El subdirector del camp de concentració de Tarnowitz.

Borges juga astutament amb les nostres expectatives i ens mostra primer un individu a punt de morir que, en tant que narrador, ja té (només d'entrada) la nostra atenció i bona part de la nostra compassió (són masses anys de narradors heroics i protagonistes per no caure en aquesta temptació), però mica en mica es van mostrant les seves accions al llarg de la seva vida i ens fa canviar radicalment de punt de vista. Potser per això es tracta d'un dels contes més reconeguts de Borges. I amb motiu.
_______________
Jorge Luis Borges, Deutsches Requiem (dintre de El Aleph -Alianza editorial)
començat_ 31/07/14  /   acabat_ 31/07/14