Duríssima primera història sobre una Europa emmurallada que separa mares i fills. No gaire diferent al què trobem avui en dia, per descomptat, on els refugiats no poden entrar a la “terra promesa”. Però aquí, la separació és més extrema i la mare li recorda al fill tot el que hi ha a la banda “bona” de la barrera, totes les fites intel·lectuals i culturals assolides per Europa, tota la bellesa de les millors simfonies, quadres i edificis, la inspiració de les obres narratives i teatrals, la investigació dels científics... mentre a l’altra banda de la frontera, el fill malviu com un refugiat. L’humanisme del qual presumim, les nostres grans gestes per la humanitat, reduïdes a un mirar-nos al melic mentre a l’altra banda del mur el món agonitza. O potser som nosaltres els que estem agonitzant, vivint immersos en el nostre passat gloriós i oblidant què significa, de veritat, l’humanisme. I el fet que les assignatures de filosofia, literatura o música estiguin desapareixent dels nostres centres educatius no diu massa al nostre favor. L’humanisme no casa bé amb l’economia capitalista. Substituïm les classes de filosofia per classes d’emprenedoria i d’aquí uns anys tindrem la societat perfecta... submisa, obedient, consumista, idiota.
La segona història està centrada en el matrimoni, un estament que ja sortia a
Contra el progrés. Allà, era tractat com un contracte pur i dur. Un paper legal que unia a dues persones durant un any i que després s’havia de renovar o trencar. Aquí,
Soler planteja un dels dubtes claus del matrimoni: és un acte de llibertat o bé una imposició? Quan el mossèn ens diu “fins que la mort us separi”, vol dir que estem lligats de mans i peus? I, precisament d’això és del què es queixa la núvia d’aquesta història. Ella no vol aquesta imposició, així com tampoc vol (fent una deducció lògica a l’absurd) la submissió sexual a la qual la sotmet el seu futurible marit qui té preferència per la postura dels gossets i en dir-li “puta” mentre follen.
Tot plegat, una divertida crítica a les relacions de parella i als rols que prenem però, també, a la importància de les paraules que diem sense ser-ne conscients del seu significat.
La tercera història està ambientada en un món apocalíptic en el qual uns soldats s’amaguen dintre d’una cova. Però no estan sols, estan connectats amb el món exterior a través dels seus aparells. Reben missatges de sol·licitud d’amistat i “M’agrada” a les seves fotos de perfil i això els fa creure que el món no està tan malament, que un cop perdut el contacte humà directe, ens queda el caliu virtual. Però clar, tothom coneix la fredor dels aparells, la falsedat del món virtual, les ombres i aparences del què veiem en els nostres mòbils. Ombres de la realitat que es reflecteixen dins la caverna platònica dins la qual estem tots atrapats. I què passa quan intentem sortir-ne? Què els passa als protagonistes d’aquesta història? Doncs això.
La quarta història juga amb les preconcepcions, amb la generació d’unes expectatives que no es compleixen; l’extrañamiento d’en
Buñuel. Ens exposa les perversions d’un individu que, contrari al què se’ns indueix a creure al principi, no són sexuals sinó intel·lectuals: l’home, agafeu-vos fort, llegeix.
“Su marido ha tenido un brote de pensamiento independiente.”
El pitjor que pot fer un home, llegir. I, a sobre, llegir assaig! Si com a mínim s’acontentés amb les pentalogies pseudo-sexuals de moda, o amb els llibres de detectius escandinaus...
“Todavía recuerdo cuando todo el mundo hacía como que leía libros... hasta que entramos en razón y lo dejamos.” I la tecnologia ens hi ha ajudat molt en aquest abandonar l’aparentar que llegim. Ja no cal omplir estanteries de casa nostra amb llibres que no llegirem mai per fer veure que som el què no som. Comprar llibres ja no concedeix estatus social, com tampoc ho fa anar al teatre o mirar pel·lícules subtitulades. L’estatus social ens el garanteix el nostre compte corrent. Ara, els llibreters ja no es deuen trobar, com jo em vaig trobar en més d’una ocasió en el meu any a la Llibreria Geli, amb personatges lamentables que venien a comprar llibres gairebé a granel, segons la mida del llom i el color de les cobertes, perquè quedessin bé a les prestatgeries.
“Un casino es como un parque recreativo para ninos, con sus luces y colores... los adultos somos niños con deudas.”
I amb aquest començament relativament plàcid, s’amaga potser una de les històries més fosques i cruels de les set (el títol se’l disputarien aquesta història i la sisena). Els pensaments en veu alta d’una dona adinerada que té tot el què vol però necessita de deu mil pastilles per seguir endavant i de deu mil més per poder dormir a les nits. El món de les drogues legals que se’ns mostrava brillantment a
Requiem for a
Dream. Però ella, tot i la seva desídia, fredor, superficialitat i menyspreu vers la humanitat, no és la pitjor de la història. El pitjor és el seu marit, un economista, un inversor que es folla a nens petits i la convenç a ella que no hi ha cap mal en fer-ho. I ella, clar, ho acaba acceptant. “Lo que ocurre es que somos una sociedad hipócrita. Follarse a un niño es algo que siempre se ha admitido en las sociedades complejas.” El què passa és que aquí neix el gran dubte de l’ètica: fins on són legítimes les meves accions? Sóc lliure de fer tot allò que vull o bé existeix la llibertat de l’altri que coerciona, i ha de coercionar, la meva llibertat?
I la gràcia del text de l’Esteve
Soler és que no intenta respondre aquestes preguntes. No cau en el parany adoctrinador i pretén mostrar-nos com hem de viure les nostres vides. Això hauria estat un gran error. L’important d’aquestes preguntes, com tantes altres preguntes importants a la vida, és que ens les formulem, que ens les plantegem i aquest sol fet ja ens hauria de fer replantejar i modificar els nostres comportaments.
La sisena història ens mostra l’abús del món tèxtil. Amb la ironia i causticitat característiques,
Soler presenta un individu que té a centenars de treballadors amagats sota el vestidor de la seva dona, la sala més gran de la casa. Allà sota, cusen i tenyeixen roba com esclaus, però ell creu que són feliços. O els vol fer creure que ho són. “La gente sabe que las fábricas son fiestas y que el niño que hizo su camiseta era un niño que tenia bichos en el agua que bebía, pero que era un suplemento nutricional que le daba energía, y que si golpeaban al niño para que fuera más rápido era para hacer música con el contacto de la madera contra la piel.”
Perquè, en el fons, a ells els agrada anar tots entaforats en una furgoneta sense finestres cap a treballar (Inditex fleta busos diaris pels seus treballadors des de Barcelona a Tordera) o compartir un pis de 25 m2 amb 10 persones més (el sou mitjà d’un treballador de logística d’una empresa tèxtil a Catalunya és de 700 euros, tenint en compte els lloguers de molts habitatges, necessiten compartir pis per sobreviure, ja sigui amb companys de feina, amics, o pares i avis). I això ho saben els bondadosos i magnànims empresaris que els concedeixen un sou mensual que “equivale a cinco jerseis en las tiendas”. Imagineu-vos quin luxe. I això a dintre d’Europa. Si en sortim, si mirem les condicions dels treballadors tèxtils a llocs com Turquia, el Marroc, la Índia i la Xina (principals productors de tota la roba que portem) les coses empitjoren. El sou mig/alt a la Xina, a les fàbriques legals, s’entén, és d’uns 3.000 yuans, uns 400 euros per jornada completa de vuit/deu hores diàries, de sis dies a la setmana i si alguna festa nacional cau entre setmana, la recuperen el diumenge. Si tenim en compte que la vida a la Xina ha pujat moltíssim de preu en aquests darrers anys, que els pisos a Shanghai costen uns 3.000 o 4.000 yuans si ets xinès (a partir dels 7.000 si ets estranger), i que segurament seran pisos sense lavabo ni cuina pròpies; que a les cantines on abans es menjava per 5 yuans ara en necessites 12, que els cotxes són un luxe a l’abast de molt pocs, que a Shanghai els taxis baixen la bandera als 14 yuans... no vull ni imaginar en quines condicions estan aquells que treballen en fàbriques il·legals.
Però, encara que resultés que no tot és tan bonic com volen que ho sigui els empresaris, encara que els nens no gaudissin cosint 15 hores diàries, encara que no se’ls cremés la pell amb els tints tòxics que utilitzen i que després aboquen als rius d’on tots en treuen l’aigua per cuinar els fideus i l’arròs i hi renten la roba provocant malformacions en poblacions senceres (com es mostra a
The True Cost) “no vamos a permitir que un poco de muerte, saqueo y horror nos hagan perder unas magníficas ofertas, ¿verdad?”
I l’obra acaba amb una imatge poètica, trista, però de gran bellesa. Amb un crit de frustració, de ràbia cap a la realitat que ens estan obligant a viure, cap a la devastació provocada pels bancs, els polítics i les immobiliàries, per la quantitat de gent que s’ha suïcidat (i que ho segueixen fent malgrat el silenci imposat institucionalment ens els mitjans de comunicació que ells justifiquen apel·lant al possible efecte crida, tot i que potser es refereixen a la por a la crida a les armes, al dir “ja n’hi ha prou!”) ofegats per hipoteques abusives que no poden tornar, per desnonaments que els han deixat al carrer i sense esperances de sobreviure. I de debò que seria bonic poder retre un homenatge a aquestes víctimes del govern, a tots aquests a qui han enganyat i robat burdament. Però sabem que aquest text és ficció i que, en el fons, tots seguim egoistament endavant amb les nostres vides com la protagonista de la cinquena història, que s’empastilla per acceptar-ho tot, o com la de la sisena història, que no permetrà que una mica de mort i horror li amarguin una bona tarda de compres. Perquè no hem d’oblidar mai les paraules
d’Adorno,
Horkheimer i els demés de L’escola de Frankfurt: som lliures de fer el que vulguem, som lliures de comprar aquesta televisió o aquesta altra, de comprar aquest mòbil (cada vegada menys perquè la dictadura Apple està eliminant aquesta llibertat) o aquest altra, de comprar aquesta camiseta o aquesta altra... però el què no som, és lliures de no comprar, de no consumir. Això mai.
