El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15

El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14

Els fets, Louis Althusser

Després d'haver llegit la detallada biografia que Althusser ofereix a L'avenir és llarg, resulta molt curiós (tot i que també perillós de ser reiteratiu) veure'n aquesta versió abreujada i molt més literària. Aquí, les anècdotes que ja coneixem gràcies a l'altre llibre són només enumerades sense entrar massa en detalls. Potser un lector que no conegui L'avenir és llarg no les podrà entendre tant però no per això deixarà de gaudir-les perquè estan escrites amb més gràcia.

Parlant de la relació dels seus pares (ell treballava, ella s'encarregava de la familia), Althusser afirma que "entre ells no es deien res, ni una paraula que pogués donar a entendre que s'estimaven." (379) I, encara una mica després afirma: "de ben segur que s'estimaven sense parlar-se mai, de la mateixa manera que la gent calla al caire de la mort i de la mar" (380) Per por davant l'avisme? La immensitat? Això no ho explica.

"Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors" (413) I tothom hauria de trobar una persona (o un llibre, o una pel·lícula, o una obra de teatre, o una cançó...) que li descobrís aquesta certesa tan gelosament guardada. Malgrat tot, malgrat els esforços organitzats i subvencionats, els anys d'anorreació i alienació, la obsolescència programada i el capitalisme ferotge, malgrat tot, encara es pot arribar a pensar de manera diferent.

"Estava de moda fer veure que menyspreaves a Sartre, que estava de moda" (421) Tendències que es repeteixen constantment al llarg de la història i que alguns volen utilitzar com a raonament per vanagloriar autors mediocres d'alta popularitat com, per exemple, Ken Follett. No és cert que no m'agradi (que no ens agradi, perquè no estic sol) perquè sigui famós i vulgui (vulguem) portar la contrària. No ens agrada perquè no es correspon a allò que jo (nosaltres) valoro (valorem) en un text literari.

Raonant sobre Marx, Althusser afirma que no "havia pas descobert una filosofia nova, del tipus del seu descobriment sobre les lleis que regeixen la lluita de classes, sinó que havia adoptat una posició en filosofia" (458) A més, "aquesta posició, en última instància, es basava en la seva posició teòrica de classe" (458-9) Però el més interessant és la deducció que n'extreu: "si era certa aquesta darrera proposició, això implicava que qualsevol filosofia (si més no, qualsevol que fos àmplia, i potser fins les filosofies més restringides) estava determinada, en definitiva, per la seva posició de classe; per tant, que la filosofia, en el seu conjunt, no era altra cosa, al capdavall, que lluita de classe dins de la teoria" (459) Una més que interessant deducció que comparteixo plenament. De fet, poc després Althusser afirma que, a més, la filosofia es relaciona amb l'Estat, "amb el poder de l'aparell d'Estat, de manera molt precisa amb la constitució, és a dir, amb la unificació, la sistematització de la ideologia dominant, peça clau de l'hegemonia ideològica de la classe en el poder" (459). És a dir, "que la filosofia dels filòsofs assumia aquest paper, el de contribuir a unificar en ideologia dominant, per a l'ús de la classe dominant i també de la classe dominada, els elements ideològicament contradictoris que tota classe dominant troba al seu davant o en contra seu en arribar al poder." (460) per això mateix "la classe dominant necessitava filòsofs professionals que treballessin en aquesta unificació" (460) I potser per això mateix decideixen enterrar la filosofia tan bon punt els filòsofs es rebel·len, com està passant avui en dia. O com els polítics temen que pugui arribar a passar i per això prenen les mesures preventives de reduir (i exterminar) les hores de filosofia obligatòries a secundària. Els resultats d'aquesta estratègia es començaran a veure en els propers anys. Malauradament, ja no hi haurà ningú amb un esperit crític prou format per a fer-ne cap valoració perquè l'Alzheimer els haurà abatut a tots. Haurem arribat definitivament a 1984.
_____________
Louis Althusser, Els fets (Ediciones Destino)
començat_ 27/12/13  /  acabat_ 03/01/14

L'avenir és llarg, Louis Althusser

Aquest llibre es tracta d'una autobiografia en la qual el propi autor "havia precisat que ell no intentava pas descriure la seva infantesa tal i com havia estat, ni els membres de la seva família en la seva realitat, ans restituir la representació que ell es va veure menat a fer-se'n." (18). Saber que els records sovint són il·lusió i voler-los explicar per intentar entendre'ns.
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.

"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.

"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?

Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.

"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.

"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.

"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.

"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de  creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.

Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)

"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.

"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.

"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)

"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.

"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.

"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.

"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".

"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.

"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.

Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.

"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.

Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.

"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.

"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.

"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.

"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.

I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13  /  acabat_ 03/01/14

L'individu en la psicoanàlisi del segle XX, Manuel Satué

Afèrrim defensor de Freud i del psicoanàlisi, Satué afirma que aquest text "pretén presentar la doctrina [el psicoanàlisi], tal com ho féu el pare fundador" (347) Comencem malament. El llenguatge aquí no enganya: "el pare fundador". Sauté idolatra a Freud. I la idolatració és molt perillosa. Encara que s'idolatri algú tan brillant com Freud perquè si més no, ja d'entrada, ens fa perdre l'objectivitat vers l'individu idolatrat. És en aquest sentit esbiaixat que hem d'entendre el criteri de selecció d'autors que ha fet Sauté pel seu assaig: "el criteri de fidelitat [a Freud] ha presidit la tria, tot deixant de banda els qui trencaren obertament o s'oposaren al mestre." (347) És a dir, tots els que han sigut crítics amb Freud, fora. Com si obviant-los els poguéssim fer desaparèixer. Com si no fos més interessant mostrar un diàleg de teories contraposades, mostrar les veus crítiques i intentar mostrar per què considerem que estan equivocades i llavors deixar que el lector es decanti per una o l'altra.

"La psicoanàlisi ha ajudat a conèixer més pregonament la persona i al mateix temps la seva irrepetible individualitat" (347) I això és important: el valor de la individualitat que sovint sembla oblidar-se quan es realitzen teràpies universals. Quan es diagnostiquen solucions en cadena.

"Els somnis no són altra cosa que la realizació disfressada de desitjos reprimits" (349) El problema, lògicament, consistirà en la correcta interpretació d'aquests somnis. I això ja no és tan senzill. Perquè si ja som incapaços d'interpretar la realitat, que és quelcom que sembla que tenim més a l'abast, què podem fer amb els somnis, que defugen el nostre coneixement immediat?

Base de la psicologia: "On dominava l'allò, cal que ho faci el jo. És a dir, tornar conscient l'inconscient, ja que el neuròtic pateix de reminiscències."

"Si els homes no pensessin tant en el món del més enllà es preocuparien més per a millorar el món immediat" (356) Bona crítica a la religió, aquesta "neurosi de la humanitat" que diu Freud.

"En tota experiència es fa difícil diferenciar el que es troba del que es vol trobar" (364) Aquesta és la crítica que Sartre fa a Klein per voler justificar resultats d'experiments fets amb nadons. I té raó: sovint el principal problema de les conclusions és que les donem per assolides abans de començar i fem tota la nostra investigació per a obtenir-les. Fem un procés inductiu que volem fer passar per un de deductiu.

Al final, l'autor es mostra súmament optimista amb la humanitat i les seves possibilitats. Tant que esfereeix. Tot plegat, resulta una manera ben poc reeixida d'acabar un libre, aquest L'individu davant el tercer mil·lenni, que afortunadament té més alts que baixos.
______________
Dintre L'individu davant el tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 04/10/13  /  acabat_ 04/10/13

Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira

"La postmodernitat és negativa perquè no porta enlloc, no genera moviment, no educa i no millora res." (335) Afirma Rovira. I afegeix més poèticament: "és símptoma i malaltia. És absència i pèrdua. És un buit" (335) La postmodernitat com una època de fredor, d'aïllament, d'individualisme exagerat i poc (o gens) contacte humà. Més endavant continua i diu: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur." (336) I per què? Doncs, segons Rovira i Mestres perquè ha deixat a l'home sol, "li hem estalviat els mites, les religions, les creences, la fe i la valentia, la responsabilitat i els valors" (336) abans d'hora. "L'home no ha estat capaç d'omplir el buit deixat per la desaparició de creences i conviccions" (336) Per això està perdut, per això no sap qui és, ni on va, i fingeix que no l'interessa. "S'acontenta amb la rialla estúpida i amb la gràcia sense contingut" (337) I només cal fer una ullada a la programació televisiva, o cinematogràfica o (en gran mesura) teatral, per comprovar que això és així, que les absurditats més vàcues triomfen. Que el desig de bona part de la societat és ser distret, que no el facin pensar massa, que l'entretinguin sense fer-li rodar el cap. És a dir, que el deixin vegetar.

Rovira i Mestres és, malgrat tot, optimista i confia en l'home: creu, a la seva manera, en la idea nietzscheana que un cop Déu ha mort l'home l'ha de superar, ha d'agafar les regnes de la seva vida i actuar amb propietat i convicció.

"Ara no podem aprendre tot escoltant les veus del carrer, o dels mitjans de comunicació, ara buits, volgudament insignificant i neutres [...] Ara toca caminar tot sol des de la creativitat autònoma i la determinació individual" (340) L'individu, en solitari, ha de ser capaç de créixer, d'aprendre, de seguir endavant... i no és un mal consell, de fet és el que molts han acabat fent perquè han vist que ningú els ajudava. Però, per altra banda, potser per la manca de costum n'hi ha tants que es perden pel camí (asseguts al sofà davant la tele).

La clau per seguir endavant, segons Rovira, és que no s'ha de tancar portes, no s'ha de donar ordres delimitades, ni haver-hi profetes que seguir. Cal començar de nou, la "pàgina en blanc" (340) o  la tabula rasa de Sant Tomàs. És a dir: no mirar enrere i lluitar per seguir endavant. El problema està quan aquells que t'haurien de permetre seguir endavant sí que viuen ancorats en el passat (font de la seva situació privilegiada) i no estan disposats a permetre que res ni ningú els arrebati la posició que fa cinquanta anys que tenen i vint que no l'utilitzen.

I tan bé, i amb tanta embranzida com havia començat el text, i de cop les darreres pàgines semblen frenar en sec, esdevenen un llistat de conceptes sense massa reflexió ulterior (com si no li cedissin més espai per a fer-ne els comentaris que resulten imprescindibles) i s'acaba l'assaig. Una llàstima, la veritat.
___________
Dintre L'individu davant el tercer mil·lenni (La Busca)
començat_ 03/10/13  /  acabat_ 03/10/13
  

Individu i educació a l'època d'internet i la postmodernitat, Gonçal Mayos

"Què fer quan l'individu es troba davant d'un món tan ric que és literalment inabastable?" (299) És la bona pregunta amb què comença Mayos. Utilitzant la idea de la Biblioteca de Babel, vista per Borges, un indret on hi ha tot el coneixement, planteja el fet que ens pot arribar a saturar el fet de saber que hi ha molts llibres a l'abast que mai podrem llegir. Molt coneixement que mai podrem adquirir. Aquesta és una de les reflexions que ens hem de fer tard o d'hora a la nostra vida: ha ha tants llibres per llegir (de bons i de dolents) que cal no perdre el temps amb els que no ens interessen. Per això no perdo el temps amb Ken Folletts i companyies. Si algú altre ho vol fer, que sigui per decisió pròpia.

"Ja sigui per imposició violenta i sagnant, al llarg de la història l'home individual sempre ha viscut amb un intermediari entre ell i la complexa, inacabable, realitat." (301)

"La cultura ha tingut tres components inseparables i tots tres essencials: facilitadora de la convivència, dominadora del món i consoladora davant l'enigma vital" (303) Molt interessant aquest tercer aspecte, el de consolar-nos pel fet de ser incapaços de conèixer. És a dir, volem conèixer però allora no ens enfonsem pel fet de no conèixer-ho tot. Trobem solucions pal·liatives: la religió n'és una. La ciència i la seva esperança en futures descobertes, n'és una altra.

Bona crítica de Nietzsche al pes de la tradició damunt dels individus: "aquesta cultura i racionalitat acosumava a valer com la veritat per a una amplíssima majoria d'individus que mai no sospitarien cap altra perspectiva que la llegada, la transmesa i imposada pel grup al què pertanyien" (305) En general, s'acaba pensant allò que el nostre grup pensa.

"En l'actualitat, la cultura i racionalitat col·lectives han esdevingut quelcom més complex que la realitat que volien filtrar" (306) Cinc minuts al Facebook, Twitter i demés en són una mostra més que clara d'això.

Margaret Mead: "Hoy, súbitamente, en razón de que todos los pueblos del mundo forman parte de una red de intercomunicación con bases electrónicas, los jóvenes de todos los países comparten un tipo de experiencia que ninguno de sus mayores tuvo o tendrá jamás. A la inversa, la vieja generación nunca verá repetida en la vida de los jóvenes su propia experiencia singular de cambio emergente y escalonado. Esta ruptura entre generaciones es totalmente nueva: es planetaria y universal" (305) Encertades parrales sobre el trencament generacional, sobre la distància que s'està forjant entre pares i fills. El més curiós, però, és que van ser formulades en una ponència de l'any 1969 i recollides per Mead l'any següent. Per tant, ben lluny encara de la desconnexió real i ferotge que és internet (i tota la revolució tecnològica), però ja augurant la presència de canvis.

Segueix Mead: "hoy, todas las personas nacidas y criadas antes de la segunda guerra mundial, son inmigrantes en el tiempo -como sus antepasados lo fueron en el espacio- que luchan para adaptarse a las condiciones desconocidas de la vida en una nueva era" (314) Una molt interessant idea, aquesta de ser immigrants del temps i no únicament de l'espai. És a dir, que estem en una época que no ens la sentim nostra, que és estranya, forànea, que ens incomode.

Mead: "los niños, los jóvenes, deben formular preguntas que a nosotros jamás se nos ocurriría enunciar" (316) Aquest era l'imperatiu que ens va inculcar tantes vegades Anna Quintanas el primer any de carrera: preguntar-nos sempre "per què?". Desenvolupar un esperit crític. No acceptar res sense haver-nos-ho qüestionat prèviament. Un gran consell de vida.

Lyotard: L'ensenyament "ja no s'haurà de centrar en la mera transmissió d'informació, ni tampoc en la transmissió d'uns valors estereotipats, vinculats als grans relats legitimadors moderns, sinó en imaginatives habilitats de desenvolupar i crear nous sabers aplicables a les canviants circumstàncies, a la condició de la nova societat i cultura." (322) Exacte. Totalment d'acord. La qüestió és a què esperen els ministres d'educació a aplicar-lo. O a permetre que ho apliquin els altres si els fa mandra (o se'ls fa gran) a ells.

"L'escola o la universitat tenen cada vegada més dificultats per a continuar duent a terme la seva tradicional tasca educativa, no només perquè calen uns sabers i unes habilitats que ja no són aquells per als quals es va crear, sinó que en gran mesura perquè no pot competir amb els nous canals massius, basats en el consum-espectacle" (325) És el que els anglesos anomenen "infotainment", és a dir, que l'informació esdevé entreteniment, per tant, aquesta via d'educació massiva que supera escoles i universitats, peca d'estar més preocupada per l'espectacle que per la informació.
____________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·lenni (La busca)
començat_ 30/09/13  /  acabat_ 02/10/13
  

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès

Davant la noció de intel·ligència com el fet de tenir un elevat coeficient intel·lectual, Marquès mostra com a finals del s.XX molts autors han començat a defensar la intel·ligència emocional o la intel·ligència múltiple. Seguint aquesta premisa, analitza el desenvolupament de l'individu, la formació/perfeccionament de la seva intel·ligència i afirma que "l'ensenyament, des del parvulari a les aules universitàries, resulta també un sistema d'introduir supòsits. Només fent ús d'una crítica rigorosa podem convertir aquests supòsits en opinions contrastades" (278). L'ensenyament no només forma persones, sinó que forma un tipus concret de persones. I normalment el tipus erroni.

En contra de La Mettrie, Marquès afirma que no som màquines. Potser el nostre cos pot respondre a unes premises més mecanicistes, però l'individu no  és només cos i, certament, el nostre pensament no és gens mecànic, ni constant, ni coherent, ni lògic, ni fiable...

El doctor Javier Álvarez parla del concepte d'hipèria com a una "intensitat vivencial" (281). I ho relaciona, entre d'altres (i perdó per la simplificació) amb la noció d'idea platònica: "Opinamos junto con Platón o con San Agustín o con Schopenhauer, por citar algunos destacados filósofos de esta corriente, que la intuición -esa forma de conocimiento súbito, no razonado, no deducido, no inducido y, además, que se acompaña del sentimiento de certeza- es el modo que tiene el cerebro humano de acceder al mundo de las Ideas, al mundo que está más allá de los aprioris de la conciencia en estado normal de vigilia" (Article de la publicación Nueva psiquiatría). I resulta molt curiós tronar algú que defensa tan tenaçment el món de les idees platòniques. El mateix Marquès admet la correlació, potser buscant la major comprensió, però obvia que totes les crítiques fetes a Plató també se li poden aplicar a ell. És cert que això de concebre l'existència d'unes entitats universals, supra-humanes que són font de coneixement no és del tot esbojarrat. És cert que sembla que poden comportar l'aproximació a certs trets generals, el problema és com identificar-los, com saber que són realment universals, com decidir si no són producte de la cultura globalitzadora dels darrers segles (pensem que a vegades Europa acaba sent un sol país amb lleus diferències arquitectòniques entre país i país i prou).

Les cinc coordenades que intervenen en l'elaboració del pensament segons Marquès: "la intel·ligència logicoracional i lingüística, els supòsits, el complex emocional, els valors i els arquetips" (287) I quan diu arquetips vol dir les idees platòniques.

Identifica dos tipus de pensament, el convergent que és el que s'encamina cap a un objectiu concret, que es marca una fita i s'hi atança directament (seria, per exemple, el pensament científic) i el pensament divergent, que "s'expandeix" (289), que s'entreté amb els detalls, que divaga. Ell diu que és el pensament que omple pàgines a les novel·les. Jo afirmo que és el pensament que omplia Tu i Jo.

"Gardner no creu en la dimensió espiritual, i llavors els valors són una creació artificial de la cultura" (293) es queixa Marquès plantejant un dubte que, per estrany que pugui semblar, estar sent molt recurrent al meu entorn darrerament: "com es pot ser bona persona sense uns fonaments religiosos/espirituals al darrera?" Potser la cultura, potser l'humanisme, la genètica (reconèixer als homes com a éssers semblants), potser una dimensió espiritual... aquesta és la conversa sense resposta definitiva. Marquès es posiciona clarament per la banda espiritualista i afirma que creure que "els valors són una creació artificial de la cultura [és] el gran problema del moment actual amb tot el seu relativisme, escepticisme i nihilisme, fruit en gran part d'uns supòsits cientificoculturals reduccionistes" (293). I en això, en la crítica a la preponderància (i prepotència) científica no s'equivoca gens.

"La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors" (295) Afirma molt encertadament Marquès. El que passa és que ell afegeix que els valors en el fons no són relatius, sinó universals i que cal saber-los veure. Com si no fos possible que aquests valors "universals" que ell defensa fossin, en el fons, els seus valors personals, el vidre a través del qual ell els mira. És a dir, cau en el parany reduccionista de la ciència que ell acaba de criticar.
______________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·lenni (La busca edicions)
començat_ 30/09/13  /  acabat_ 30/09/13

Existència individual i psicologia educadora, Albert Llorca

Divulgativament parlant, potser el pitjor assaig dels que conformen aquest recull (si més no dels llegits fins ara). Té un format excessivament acadèmic que el converteix en avorrit i estàtic. El fet d'explicitar el model de recerca que seguirà i el resultat que n'espera obtenir té un clar tuf a tesina universitària que no entenc molt bé què hi fa en aquest recull de ponències.
La presència constant de quadres i taules que exemplifiquen què vol dir Llorca, tampoc ajuden a allunyar aquest tuf acadèmic.
I, pecant de ser únicament negatiu, no puc evitar preguntar-me per a què dedica tantes pàgines a parlar de les visions de diversos autors sobre què és filosofia i què és psicologia si el tòpic de la ponència/treball-de-fi-de-curs és Existència individual i psicologia educadora. Dos temes que encara no s'han tocat, ni esbiaixadament.

Piaget critica que "els estudiosos de la filosofia no tenen coneixements científics, tret dels que han après en l'ensenyament secundari" (254) I Albert Llorca s'enfada i ensenya les dents i afirma que la ciència està sobrevalorada, que tampoc els científics tenen coneixement de filosofia... és a dir, fa de nen petit que se sent atacat i diu: "i tu més!" I no entenc per què li costa tant d'acceptar-ho. els estudiants de filosofia, com a norma general, no tenen (no tenim) coneixements científics. I punt. Aquesta és l'època de l'especialització i els individus tenen coneixements divergents, limitats i només de certes matèries. Segurament no és la millor opció, però és la que ens ha tocat viure.

Parafrasejant Foucault: "els sistemes educatius contemporanis no són vies d'alliberament, sinó un refinat sistema de control al servei de la dominació capitalista" (263).

I, per fi, en les dues últimes pàgines, el senyor Albert Llorca (perdó pel to, però després de tantes pàgines junts, em prenc la llicència), parla sobre el tema que se suposa que estava parlant des de bon principi: l'educació i l'individu. I, de fet, s'oblida de l'individu i es concentra només breument en l'educació.

Una llàstima, la veritat, perquè les reflexions són interessants i encertades. Sense cap mena de dubte, la resta de text hauria guanyat si hagués contingut més reflexions com les finals. I també ho hauria fet si no hagués abusat tant de les notes al peu de pàgina: 84 en total i algunes de gairebé una pàgina d'extensió.

Una mica massa tot plegat.
____________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·lenni (La Busca)
començat_ 27/09/13  /  acabat_ 29/09/13

Com ens veiem davant del tercer mil·lenni? Marta Doltra

Per a poder respondre la pregunta del títol, Doltra en formula una altra tant o més difícil de respondre: què és l'home? Aquesta pregunta sense resposta, font de milers i milers de discussions filosòfiques i antropològiques, ella la intenta afrontar (que no respondre, espero que no sigui tan agosarada) des de cinc punts de vista clàssics:

"-L'home com a conjunt d'impressions inconnexes. David Hume
-L'home com a conjunt de personalitats múltiples. Thomas Schelling
-La societat contra l'instint de l'home. Herbert Marcuse
-L'home esquizofrènic. Gilles Deleuze
-L'home, plec i resistència contra les dificultats i l'absurd extern. Michel Foucault" (209-10)

"Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció." (216) El cinisme de les classes dirigents i benestants. Els Bàrcenas, Millets, Urdangarins, Camps i demés que encara no coneixem: promulguen unes lleis o es mostren a favor d'unes lleis que ells no compleixen. I afegeix: "les lleis actuen per als interessos de la societat o dels dirigents de la societat, i sempre beneficien uns i no uns altres." (216)

"L'absurd, que és l'únic sentit al qual podem accedir, es fa present a tot arreu i manifesta la quantitat de cops, deformacions, i elements inconscients que ens separen d'un pretès i impossible coneixement nítid de les coses." (217). Aquesta afirmació em remet a la crítica constant que no em cansaré de fer a l'assertivitat categòrica de les ciències: la seva afirmació que coneixen el món tal i com és. Mentida. L'intueixen tal i com els instruments tecnològics dels quals disposen ara els permeten d'analitzar-lo. El coneixem a través de les categories mentals que la ciència ha establert al llarg dels segles. el coneixem a través de la mirada distorsionadora dels nostres sentits que són diferents de, per exemple, els d'una mosca. Així, quina realitat és la real, la que percebem nosaltres o la que pot percebre una mosca? I per què ens creiem que és la nostra?

"El poder actual no mata però permet genocidis i hecatombes. Tendeix a abolir-se la pena de mort, però augmenten els holocausts." (228)

"Ara, com deien els crítics de l'escola de Frankfurt, la vida de l'intel·lectual ha de tornar-se resistència al poder". (228) Frankfurt una vegada més. La saviesa que es va començar a mostrar fa gairebé 100 anys. I nosaltres els hem girat l'esquena i hem anat de malament en pitjor. Aquesta és la realitat de l'home al tercer mil·leni.
_______________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·lenni (La busca)
començat_ 26/09/13  /  acabat_ 26/09/13

L'educació de l'individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino

Citant Terenci Moix: "Vivimos en una sociedad abandonada a la comodidad mental, el ocio edificado en la mediocridad, a la ausencia total de pensamiento" (77) i quanta raó tenia! Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que els més mediocres són els més ben valorats, els més premiats a nivell social (pensem en programes com Gran Hermano, Hombres y Mujeres y viceversa... i un llarg etceterà que, per sort, fa anys que he allunyat de la meva vida i que només en sento a parlar de rebot).

"Només la memòria és mesurable a diferència de la reflexió." (79) per això mateix, afirma Camino, per aquesta incapacitat d'avaluar la reflexió, l'educació se centra en la memòria que sí que és avaluable, és a dir, que en podem extreure uns resultats quantificables i això ja ens fa creure que es tracta de quelcom positiu (aquesta última conclusió és meva, no de Camino).

"Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte." (79) És a dir, com un valor comercial que podem comprar i vendre lliurament. Conseqüència: a la universitat "no es contempla l'estudi de matèries poc rendibles per a la societat, entenent per societat les necessitats del mercat, o sigui, la indústria i el comerç competitius." (79) Una tendència que s'ha anat radicalitzant amb el temps fins a l'extrem que hi ha universitats que deixen d'impartir carrreres que consideren "inútils" per a la societat però que ja anys enrere, tants com 17, feia l'elecció de certs estudis una decisió, per dir-ho d'alguna manera, difícil d'entendre per moltes persones.

Molt bon resum de tot allò que no va bé en l'educació:

"- Massificació" (81) i enguany, amb el començament del curs escolar 2013/14 en viurem una mostra més que evident: unes aules amb 35 alumnes i uns professors impossibilitats. En un recent viatge a Oslo, el que més em va sorprendre era veure classes de primària sortint a disfrutar del mercat de nadal amb els seus professors i descobrir que només eren una vintena d'alumnes i hi havien tres professors. La ratio és clarament molt més favorable.

"- Especialització massiva o predominància de la raó tecnològica" (81) Només cal agafar un programa escolar de qualsevol centre i fer una comparació entre el nombre d'assignatures optatives que s'ofereixen de ciències/tecnologia i les de lletres/socials.

"- Acrítica" (81) El que comentava Blanco: la necessitat de recuperar l'esperit crític per a l'escola. Sinó seguirem fent androides inútils incapaços de pensar més enllà de les ordres rebudes.

"- Excés d'historicisme: reducció de l'estudi de la filosofia a la seva història i relativisme històric: pel que fa a l'explicació dels fets supeditada a la ideologia de l'Estat." (81-2) És a dir, es centren en la història (gran error, tortura per mi) i encara ho fan malament, expliquen una història manipulada, traïdora, plena d'ideologia. Això es veu clarament en els casos evidents com per exemple durant el franquisme i la manipulació (estil 1984) del passat, però hem d'esforçar-nos i ser capaços de veure-la, també, en els moments de major llibertat. Agafar un llibre de text i plantejar-nos quina visió del món dóna, quin paper hi té la dona, per exemple, o les lletres, o els països emergents... Tota història és ideologia, però si com a mínim en som conscients, potser podem aprendre'n alguna cosa.

"- Cientisme: entenent per tal la valoració exclusiva del mètode experimental, propi de les Ciències Naturals, amb el consegüent menyspreu del mètode de les Ciències Socials com a científic.

- Desconnexió entre la teoria i la praxi" (82) fer viure als alumnes en un món fals, únicament teòric, en el qual no hi intervenen factors externs. (Des)preparant-los pel món laboral.

"- El dogma de l'objectivitat" (82) Una de les meves guerres personals. La necessitat de fer entendre que no existeix la objectivitat absoluta per molt que els llibres de text la prediquin. Que, per molt que els científics es neguin a acceptar que alguna vegada trobaran un element que es mogui a una velocitat superior a la velocitat de la llum que comportarà un canvi de paradigma tal i com n'hi ha hagut milers al llarg de la història de la humanitat, és probable que així sigui. Cal relativisme. Cal acceptar que les coses són certes per a nosaltres en aquest moment però que no tenen per què ser-ho per sempre més.


Camino afirma que l'educació d'aquest nou mil·leni hauria de seguir les següents directrius:

"Ensenyament de la cultura com a coneixement integral i reflexiu, no només especialitzat i enfocat a la tècnica" (83) això, tal i com ell mateix afirma, implica "una cultura crítica", "una cultura artística", "una cultura de valors transcendents" i una "cultura com a sentit de la vida i finalitat en si mateixa" (84).
L'altra directriu és l'educació "per a la llibertat" (84) És a dir, que "només té valor el coneixement que allibera, l'emergent: pel qual es restitueix al subjecte la seva consiència i se'l responsabilitza de la seva pròpia història" (84) I això és el que molts polítics i teòrics educatius no volen: els fa por que l'individu s'alliberi, que accepti les seves responsabilitats i actuï lliurament més enllà de l'Estat, si així ho creu convenient. Que ho creurà.
I l'última directriu és l'afirmació que "el saber no és conseqüência d'una acumulació d'informació" (84) La suma de continguts no ampliarà el continent. Potser per això mateix els alumnes vessen la informació que han rebut en els examens i llavors ja l'obliden per sempre més.

Camino també identifica diferents personatges dintre de la nostra societat. Tenim aquell que podríem definir com el jugador de Trivial (no és una definició de Camino), el participant als concursos televisius, el que té cultura general, però coneixement de res. Un personatge tan estimat per les sogres. Llavors tenim els funcionaris que Camino defineix com a estúpids. Éssers que segueixen un manual incapaços de sortir-se'n. I jo, que vaig haver d'explicar a un funcionari del estado español quina era la diferència entre "compulsar" (paraula súmament estimada pels funcionaris aferrats al segell de goma compulsador) i "homologar", sé bé de què parla. Per descomptat que les generalitzacions no funcionen i fereixen a innocents, però arriba a un punt que la reiteració d'un patró de comportament t'empeny a voler-ho convertir en una llei universal.
I els especialistes, els individus que són bons en un tema i increïblement ineptes, incapaços, inútils, en tots els altres. El problema és que actualment tots som especialistes de manera que, en el fons, ens entendrem millor amb els del nostre marc conceptual perquè podrem compartir coses. Dit d'altra manera, ens cataloguen i posen en nínxols per a poder-nos controlar millor.

Un text interessant, informatiu, crític i ple de bones idees (que estigui d'acord amb pràcticament totes elles fa que encara el miri amb més bons ulls).
___________
Josep Lluís Camino, L'educació de l'individu al tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 10/09/13  /  acabat_ 10/09/13

L'individu en la societat anarquista, Antonio Blanco

"Els anarquistes treuen unes conclusions que els filòsofs no es van atrevir a veure." (64) Potser per pressió social, per por, tal i com Descartes es va treure una figura divina per justificar una teoria del coneixement per altra banda impecable.
Traçant els orígens de l'anarquisme, Blanco diu que, en part, provenen de les reformes polítiques predicades per Condorcet, Bentham, Montesquieu i Helvetius al segle XVIII. El que passa és que els anarquistes "no es conformen amb una reforma poítica i volen també una reforma econòmica i social" (64) I això és el que resulta veritablement difícil. Passar de la dreta a l'esquerra i de l'esquerra a la dreta és molt fàcil, políticament parlant: el propi esgotament i fastigueig davant la feina del polític de torn promou el canvi. I s'acostuma a tendir a anar just a l'altre extrem pensant que aquests ho faran millor. Fins que es veu que fan el mateix, o pitjor. Ara bé fer un canvi més significatiu, un canvi de pensament, de paradigma, fins i tot (fent servir el concepte kuhnià), això ja resulta molt més difícil. I en els darrers anys que la pressió econòmoca s'avantposa davant dels ideals, les vides i les persones, fins i tot sembla impossible.

Brillant definició del govern presentada per Proudhon: "ser governat significa ser: observat, inspeccionat, espiat, dirigit, legislat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, mesurat, sopesat, censurat i instruït per persones que no tenen el dret, els coneixements ni la virtut necessaris per això." (66) Cap diferència amb el que ens trobem avui en dia, dirigits massa sovint per individus que no tenen "els coneixements ni la virtut necessaris" per adoctrinar-nos, però que no dubten gens en fer-ho i encara s'ofenen si no els fem cas: ja se sap que la ignorància és atrevida. I afegeix Proudhon: "Ser governat significa amb motiu de cada operació, transacció o moviment, ser: anotat, registrat, controlat, gravat, segellat, mesurat, avaluat, sopesat, patentat, autoritzat, llicenciat, aprovat, augmentat, obstaculitzat, reformat, renyat i detingut." (66) I qualsevol persona que s'hagi hagut d'enfrontar amb la més mínima diligència burocràtica entendrà perfectament a què es refereix: omplir milers d'informes, compulsar documents, mostrar l'original i la fotocòpia de títols, fer instàncies... Però encara continua Proudhon: "És amb el pretext de l'interès general, ser: aclaparat, disciplinat, posat en rescat, explotat, monopolitzat, extorsionat, oprimit, falsejat i desvalisat. Per ser aviat, al més petit moviment de resistència, a la menor paraula de protesta: reprimit, multat, objecte d'abusos, fustigat, seguit, intimidat a crits, colpejat, desarmat, estrangulat al garrot, empresonat, afusellat, jutjat, condemnat, deportat, flagel·lat, venut, traïcionat i, per últim, sotmès a escarniment, ridiculitzat, insultat i deshonrat." (66-7) Exacte. La voluntat de prohibir i criminalitzar certs actes de protesta ho deixen clarament palès.

"Hi va haver un temps en què ningú no s'atrevia a criticar la democràcia per por a ésser titllat de totalitari i feixista" (73) Afirma molt encertadament Blanco. I afegeix: "els vicis i abusos que es manifesten en l'exercici de les democràcies modernes han revelat l'arrel autoritària de l'Estat democràtic modern." (73) I conclou: "tot està contaminat per l'electoralisme" (73) Avui, onze anys després de la publicació d'aquest llibre, veiem que tot encara està més contaminat per l'electoralisme. I si no, només cal mirar els motius clarament electoralistes que tenen CiU per fer creure que volen un referèndum.
___________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 10/09/13  /  acabat_ 10/09/13

Individu i reforma educativa davant el tercer mil·leni, Lluís Alegret

"Mirem el futur a partir dels problemes del present amb el llast del passat" (41) afirma Alegret fent referència als filòsofs i a la necessitat que no caiguin en el parany de la por col·lectiva vers el canvi de mil·leni. És a dir, que després de tants anys, no abandonin la raó per tornar al mite.

Bons dubtes com a punt de partida: "Què fer davant la realitat que nois i noies no sols no vulguin ser adoctrinats, sinó ni tan sols ensinistrats cap a un aprenentatge cultural?" (41) I també: "el dret a l'educació implica la seva obligatorietat?" (41) Segurament les repostes que donarà no seran satisfactòrires, o potser sí, no conec el pensament d'Alegret, però no importa. El fet de qüestionar-se les coses acostuma a ser ja una solució al problema. Encara que només sigui perquè ens fa actuar de manera diferent que aquells que no es qüestionen res. Per exemple, davant d'un cas de possible bullying escolar. El fet d'ignorar-lo, de donar per fet que la suposada víctima s'ho inventa perquè no es troba cap prova confirmativa no és la solució. La solució seria endegar mesures preventives per evitar que allò que pot ser que hagi passat no passi en el futur. La solució seria establir mesures de comportament d'actuació futures davant de denúncies semblants. Quedar-se de braços plegats no és una solució. Tot i que sembla ser a la que més recorren alguns centres.

"Tota educació sigui religiosa sigui  laica o establerta per l'Estat és una imposició que té com a coartada els valors de la moralitat." (46) Aquesta és la idea de Skinner, que propugna la necessitat de permetre a l'individu de ser precisamente això, un individu i no una dent més a l'engranatge social. Perquè estem vivin un moment que l'educació no és més que això: una fàbrica de mà d'obra barata, de treballadors sense criteri ensinistrats per obeir.

"En una societat dominada per les lleis del mercat, es pot exercir una educació basada en l'emancipació de l'individu?" (57) Els més de deu anys que separen el text d'Alegret del present li han respost clarament la seva pregunta: no. Potser, com es qüestiona al principi Alegret, caldria "canviar les condicions econòmiques de la societat." (57) 

Alegret peca un pèl d'optimista, de confiança en la millora de l'ensenyament, però l'encerta de ple quan afirma que "hem d'incorporar al discurs educatiu amb tots els seus problemes, el discurs crític, deconstructiu dels filòsofs de la sospita en l'alba del tercer mil·leni." (58) I, en comptes, ens trobem amb la reducció (i possible desaparició) de les hores de filosofia i ètica a l'escola. En comptes d'esperonar l'esperit crític posem més pes a la pedra de Sísif en què sembla haver-se convertit l'educació. I llavors que ningú se sorprengui pel futur que ens espera.

______________

Dintre de L'individu davant el tercer mil·leni (La Busca)

començat_ 09/09/13  /  acabat_ 09/09/13

L'amor propi: de l'individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro

L'Alcoberro sempre s'ha caracteritzat per un llenguatge encertat però àgil. Allunyat del carregament rococó d'altres textos filosòfics, ell s'explica de manera literària, podríem dir-ne, seguint el model nietzscheà autor pel qual, tal i com ens va dir en més d'una ocasió en aquelles llunyanes classes de divendres pel matí a la UdG, ell havia estat molt obsessionat durant una època. Alcoberro afegeix un valor lingüístic als seus texts que els converteixen en més pedagògics. O potser és a l'inrevés.

"L'individu fou una intuïció d'arrel cristiana que es va consolidar al segle XVIII en paral·lel al desenvolupament de l'autonomia moral" (20) És a dir, quan la gent no pensava independentment sinó que actuaven per obediència o, directament, instintivament, és a dir, quan la gran massa era tractada més com a primat que com a persona, no existia la idea d'individu perquè tots eren forçadament iguals. Hi havia diferències sectorials (soldats, artesans...) però res més. Seguint aquesta noció, gent com Plató o Sòcrates pertanyien al sac dels oradors, no eren individus. Interessant. Recorda la reflexió que fa Althusser a L'Avenir és llarg, on diu que abans només els científics eren reconeguts nominativament per la seva feina, Aristòtil, Averroes, Pitàgores... però en canvi els autors literaris quedaven més desaparcebuts. La idea de propietat intel·lectual no tenia el mateix valor. Una altra tesi que costa d'entendre des de la nostra perspectiva tant basada en la idea de propietat i més quan pensem en un Cervantes, o un Shakespeare.

"Avui sembla obvi que l'home ha perdut identitat substancial i que viu només en el joc de miralls de les seves representacions, com una càpsula en el món cada cop més atomitzat i miniaturitzat" (21) Això afirmava l'Alcoberro el 2002, quan la sensació general era que la comunitat s'havia esberlat i tots érem individualistes forçats a compartir espais comuns. Ara, més de 10 anys després, no és que hi hagi un sentiment de comunitat molt millor, no és que tots col·laborem amb tothom i ens abracem pel carrer i formem una comunitat, però sí que hi ha hagut petites mostres d'accions conjuntes: els Indignats, les primaveres àrabs, les manifestacions independentistes de l'11 de setembre... potser, només potser, no enfrontem la lluita tan sols com abans. Encara que només sigui fent aliances temporals.

"La paradoxa de la il·lustració finalment és aquesta: l'individu va acabar esborrant-se convertit en víctima del sistema tecnològic i econòmic que les pròpies Llums havien fet possible." (23) És la noció d'estar superat pel monstre que nosaltres mateixos hem creat que comentava a L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença.

"El descobriment il·lustrat de la individualitat és inseparable de la desconfiança envers tot naturalisme moral." (24) La moral no pot ser natural, innata, ingènua... la moral és convencional, producte de l'època i de la societat.

"L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic." (27-8)

"Convé redescobrir l'amor propi perquè la societat de la informació en què estem implicats porta, ho volguem o no, un deix de legislació universal, sovint perillós per unilateral, i l'amor propi suggereix la superioritat de la subjectivitat sobre un normativisme fred." (30) La necessitat de l'amor propi en tant que eina diferenciadora que, a la llarga, deriva en la possibilitat d'un pensament propi, personal, que no assumeix la dictadura de l'opinió general de manera insensata i submisa sinó que es manté lliure, crítica, analítica, davant d'allò que ens envolta.

"L'home contemporani s'emmascara en peça d'un sistema tècnic i així tendeix a limitar la seva responsabilitat" (30) Si formem part d'un engranatge, les nostres accions no són pròpiament nostres, només són respostes als estímuls que hem rebut, a les ordres que seguim. Per altra banda, ser una peça i prou també ens converteix en anònims, en desconeguts, en algú que no som nosaltres i això ja s'ha vist quins perills pot comportar en una època digital. Gràcies a l'anonimat digital, ens creiem lliures de culpa, esdevenim més agosarats, més impertinents, més cruels, com si el nostre avatar digital ens permetés oblidar-nos de les nostres responsabilitats morals; com si, parapetats darrere d'una imatge difosa de nosatres no haguéssim de seguir sent respectuosos, tolerants... persones, en definitiva.
Resulta curiós, però, veure com Alcoberro ha variat aquesta afirmació i així trobem a la seva pàgina web la següent formulació: "L'home contemporani apareix convertit en peça d'un sistema tècnic i sembla que això tendeix a limitar la seva responsabilitat" (Ramon Alcoberro) Mancats de datació, hem d'imaginar que aquesta darrera formulació és la més recent. En ella, el fet d'esdevenir una peça ja no és un acte voluntari de l'home contemporani sinó que aquest "apareix convertit" juga amb l'ambiguïtat de la voluntarietat de l'acte. L'home és una peça, potser ell no ho ha escollit. I, a més, Alcoberro també en suavitza les conseqüències de la pecificació de l'home contemporani. Ja no esdevé peça per poder "limitar la seva responsabilitat" sinó que en tant que peça, "això tendeix a limitar la seva responsabilitat". És un resultat de, no el motiu pel qual es fa l'acció. 

Bona conclusió a un text molt intressant i ple de bones referències (Kant, Hobbes, Locke, Mandeville...): "en un món que predica retòricament el "nosaltres" per a difuminar la centralitat i la força transgressora del "jo", no està de més recordar la força de la subjectivitat que molts, i massa sovint, voldrien passar per alt." (37)
________________
Dins l'obra L'individua davant el tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 08/09/13  /  acabat_ 08/09/13

L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz

Resulta curiós veure com els llibres s'encadenen. Just després d'haver llegit l'experiment sociològic que és The Wave i haver palpat els dubtes que planteja sobre la societat, el poder, la noció de pertinença, ara inicio aquest llibre que comença, precisament, parlant sobre la pertinença. Hom podria prensar que respon a una planificada estructuració de les lectures, agrupades per temes, per connexions geopolítiques o per la connivència alfabètica, però hom m'estaria atribuint una premeditació esquizoide que no em correspon. No hi ha cap pla. No hi ha càlcul: és l'elecció del moment, del llibre que em ve de gust llegir.
Hom podria pensar que es tracta d'una senyal, d'una connexió mística amb el més enllà, una mostra evident que tot està previst, però hom podria guardar-se aquest pensament per a ell mateix.

Recordo una frase que em va perseguir durant molts mesos quan estudiava a Stirling que venia a dir, més o menys, així: la sensació de no pertànyer i la convicció de no voler pertànyer. Crec que era de Joyce, però sigui de qui sigui, m'agradava perquè trencava la noció xaiesca de que tots hem de desitjar formar part del ramat. Que tots hem de buscar el nostre grup i encaixar dintre del nostre segment social. I què passa si no ho fem? Doncs que esdevenim un perill per la societat perquè potser, no necessàriament, clar, podem arribar a pensar per nosaltres mateixos.

"Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament" (11) O, directament, no es pensa. Atabalats en el ritme vital imposat per la societat actual, assatjats constantment per estímuls i informació que no donem a l'abast de païr, s'acostuma a optar per rendir-se, deixar-se seduir per l'estupefacció de les llumetes de color de les televisions i pantalles d'ordinadors, mòbils i tauletes, i buidar les nostres ments. És a dir, convertir-nos en els ciutadans modèlics que obeeixen cegament. El problema, clar, és quan aquest ciutadà comença a estar mancat dels mínims necessaris per a sobreviure. Quan els seus fills van a l'escola sense haver menjat res. Les llumetes de color no poden paliar l'estómac buit. Distreuen durant un cert temps, però al final el dolor és massa gran.

"No sabem el que ens passa, i això és el que ens passa." (11) Estem perduts, superats pel monstre que ens envolta que nosaltres mateixos hem creat: capitalisme, competitivitat, banca, anorreació...

"El fanàtic i el dogmàtic [...] no són dolents: simplement ho tenen tot clar, massa clar. És això el que els fa temibles." (15) La certesa absoluta, irrevocable, no és, necessàriament, una virtut sinó que pot derivar en un tancament en banda, en la creació d'una coïrassa protectora que no permetrà escoltar noves propostes i idees. La convicció absoluta acaba sent la negació absoluta a escoltar els demés: si tinc raó, per què he d'escoltar les teves bajanades? Potser perquè no existeix una sola i única raó sinó acords temporals, limitats i constantment modificables que han de poder ser contrastats amb els demés. Un exemple clar és la convicció absoluta que la constitució espanyola és la veritat per se i l'hem de seguir cegament com fa milers d'anys seguíem les paraules metafísiques de la Bíblia. I el més curiós és que en el cas de la constitució, se sap amb certesa que es tracta d'un text arbitrari fruit d'un acord temporal entre un grup limitat de persones i que, per tant, és (hauria de ser) susceptible de canvis, adaptacions, modificacions, actualitzacions... aquí rau la diferència entre una democràcia real i una democràcia només de nom.
______________
Manuel Cruz, L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença (Edicions La Busca)
començat_ 08/09/13  /  acabat_ 08/09/13

Del inconveniente de haber nacido, E.M. Cioran

“No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento.” (10) La por a la mort, afirma Cioran, no és certa, és només una projecció de la nostra por a estar vius. Però clar, continua el seu raonament, ens han ensenyat a témer a la mort i a veure el naixement com a un motiu de joia. Com es pot canviar, de cop, tota aquesta tradició?

“No hago nada, es cierto. Pero veo pasar las horas –lo cual vale más que tratar de llenarlas.” (10) Perquè és millor ser un espectador en el sentit schopenhauerià del terme, que no pas algú que omple les seves hores amb programes de televisió banals i distraccions superficials.

“¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi? No tengo necesidad de intercersores, me las arreglaré solo.” (11) Exacte. És detestable aquesta obsessió que tenen moltes religions (potser especialment les occidentals? No ho sé, no en sóc expert) de voler salvar de totes totes la teva ànima. De pregar pel teu bé, d’escampar la bona nova… preocupeu-vos dels vostres problemes, nosaltres ja ens preocuparem dels nostres.

L’engany al què ens condueix les paraules: “el verdadero contacto entre los seres sólo se establece en la presencia muda, en la aparente no-comunicación, en el intercambio misterioso y sin palabras que se asemeja a la plegaria interior.” (13)

En una societat tan acostumada al soroll constant, només quan podem estar amb algú en silenci sembla que és quan ens hi podem entendre de debò. Sempre i quan sigui un silenci compartit, un silenci volgut, un silenci plàcid. El silenci incòmode que massa sovint s’interposa entre les persones no és més que una altra manera de cridar: una mostra del nostre malestar.

“A medida que los años pasan, decrece el número de seres con quienes puede uno entenderse.” (17) És a dir, les experiències vitals de cadascú agafen més força conformant una personalitat única i diferenciada de la resta que, massa sovint, fa que ens aïllem els uns dels altres, que tinguem menys punts en comú i ens distanciem.

“Confesamos nuestras penas a otra persona sólo para hacerla sufrir, para que cargue con ellas.” (19). I tot aquell que hagi passat un matí a la sala d’espera de qualsevol C.A.P. entendrà perfectament a què es refereix Cioran.

“Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas.” (22)

“¡Qué suerte la de Nietzsche, haber terminado como terminó: en plena euforia!” (25)

És la penúltima reflexió d’aquesta primera part del llibre. Una primera part on ha predominat la noció de la maledicció del naixement (per això el títol del llibre) i la incapacitat de superar-la, d’anar més enllà del nostre naixement. És a dir, el fet que, malgrat tot, no serem mai lliures del tot. Perquè la llibertat total implica poder-ho fer tot, poder fer, fins i tot, allò que és impossible.

“Si el hastío del mundo confiriera por sí solo la santidad, no veo cómo podría yo evitar la canonización.” (29) Comença forta la segona part del llibre.

“Sólo se deberían escribir libros para decir cosas que uno no se atrevería a confiar a nadie.” (31) I, sovint, la literatura exerceix aquest funció terapèutica. Gràcies a la solitud de la pàgina en blanc, ens atrevim a dir allò que no gosem dir de viva veu.

“Cuando se sabe de manera absoluta que todo es irreal, no tiene ningún sentido fatigarse para demostrarlo.” (35) Aquesta és una de les moltes lluites innecessàries a les que hem d’aprendre a renunciar. Si no ho féssim, ens tornaríem bojos.

“Toda opinión, todo punto de vista es necesariamente parcial, trunco, insuficiente.” (36) I qui digui que no és així, potser té en massa estima les seves pròpies idees.

Si la primera part tractava el tema del naixement, del jo, en aquesta segona Cioran mira cap als demés i analitza allò que l’envolta, les persones, les arts, el llenguatge…

“Si a medida que uno envejece hurga cada vez más en su propio pasado, a expensas de los “problemas”, es sin duda porque es más fácil remover recuerdos que ideas.” (50) Tots mirem enrere. I, amb el pas del temps, és a dir, a mesura que augmenta el nombre de coses per mirar, ho fem més. I, com molt bé diu Cioran, potser ho fem perquè els records són fàcils de remenar i de capgirar. Les idees que tenim o hem tingut no tant.

“Una obra está terminada cuando ya no podemos mejorarla, aunque se la sepa insuficiente e incompleta. Cuando se está tan harto que no se tiene ya la fuerza de agregar una sola coma, aunque sea indispensable. Lo que decide el grado de perfección de una obra no es de ninguna manera una exigencia de arte o de verdad, es el cansancio y, más aún, el hartazgo.” (51) I això ho puc corroborar per pròpia experiènca. Més d’un text que dono per acabat sé que necessita retocs, que reclama canvis i millores, però ja me n’he fartat d’ell i l’abandono. Potser temps després (setmanes, mesos, anys) hi torno i el modifico. Potser queda per sempre més imperfecte.

A la tercera part, seguint mirant cap als demés, abunden les referències i reflexions sobre autors, pensadors, artistes…

La quarta part s’endinsa (en termes generals, clar, perquè altres temes també hi són tractats) en la família i en les ciutats o les comunitats. Així, Cioran afirma “en continua rebeldía contra mi ascendencia, toda la vida he deseado ser otro: español, ruso, caníbal, todo excepto lo que soy.” (66) El descontentament vers la realitat que ens ha tocat viure.

La cinquena part aborda el tema de la creació, especialment la literària. Què implica escriure, com són els escriptors, els lectors… “sólo hay enriquicimiento cuando se frecuentan disciplinas alejadas de la propia.” (72) Diu Cioran sobre els escriptors recordant la necessitat de no estancar-se en un estil o una tendència i ser més amplis en la lectura. Això repercutirà inevitablement en la seva escriptura.

“Al permitir que el hombre sea, la Naturaleza cometió algo más que un error de cálculo: cometió un atentado contra sí misma.” (75)

“Después de ciertas experiencias deberíamos cambiar de nombre, puesto que ya no somos el mismo.” (76) Preciosa imatge sobre el poder de les paraules i la mutabilitat de la vida.

“No mires hacia atrás ni hacia adelante, mira en ti sin temor ni nostalgia.” (81) és l’encertadíssim consell de Cioran i és, a més, la mostra (potser fins aquest punt de la fitxa inexistent) que l’obra de Cioran està, en contra del que es pugui creure, plena d’optimisme. Plena de comentaris positius, d’imatges de bellesa, de bromes. Clar que a tots ens agrada molt més la seva mala folla, però no podem reduir els seus textos a la crítica i prou.

“Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en nuestra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.” (81)

“Siento que soy libre” comença a dir Cioran. Però conclou: “sé que no lo soy” (87) I aquesta conclusió és la que sovint oblidem. És la que ens han enganyat tant bé per a que la ignorem.

La sisena part és potser, de moment, la més difícil de catalogar. S’hi tracten temàtiques múltiples que aborden la religió, la solitud, les persones, la vida… si no odiés la paraula, diria que és tracta d’una part eclèctica.

La setena part sembla centrar-se més en l’existència. L’existència en general, en el fet d’estar viu, en les seves implicacions… “Cuanto más se vive, menos útil parece el haber vivido.” (97) Segueix en la seva línia Cioran.

“Existir sería una empresa absolutamente impracticable si dejáramos de darle importancia a lo que no la tiene.” (100) és a dir, si ens treiéssim del damunt totes les distraccions supèrflues (esports, música, arts…) i només donéssim importància a allò realment important (important per a la supervivència de l’individu en el sentit més mecànic i biològic, s’entén) doncs la vida deixaria de tenir valor per a nosaltres.

“Faltos de ocupación, los viejo parecen querer resolver algo muy complicado y dedicar a ello todas las facultades de que aún disponen.” (103) diu molt encertadament Cioran. I, potser no amb menys raó, afegeix; “esa es quizá la razón por la cual no se suicidan en masa como deberían hacerlo si estuviesen un poquitín menos absortos.” (103) El gran dubte de la vellesa: per què, malgrat tot, seguir vivint?

“Cuando me preocupa un poco más de la cuenta el no trabajar, me digo que bien podría estar muerto y que entonces trabajaría aún menos…” (107). Les discussions sobre el treballar o no són ben curioses. Socialment hi ha uns paràmetres establerts, unes convencions que s’han de seguir, de no fer-ho sembla que hom no treballa, tot i passar-se les nits en blanc sense deixar mai de fer-ho. Potser el tema seria establir què vol dir exactament treballar (cobrar? Seguir un horari?). Si més no s’evitarien moltes confussions i discussions inútils.

“Para vencer la perturbación o una inquietud tenaz no hay nada como imaginar el propio entierro.” (108) O, dit d’altra manera, posar perspectivisme al problema, adonar-nos que, potser, no n’és tant, de problemàtic. La mort com a motor per la vida, que reclamava Heidegger.

I per concloure aquesta part sobre l’existència, Cioran diu “todo fenómeno es una versión degradada de otro fenómeno más vasto: el tiempo, una tara de la eternidad; la historia, una tara del tiempo; la vida, tara también, de la materia.” (112)

La vuitena part sembla concentrar-se en França, en la seva història, en les seves revolucions… “lo que me disgusta de la Revolución Francesa es que todo ocurre sobre un escenario: sus promotores son actores natos, la guillotina no es más que un decorado.” (116)

“Lo único que debería enseñársele a los jóvenes es que no hay nada o casi nada que esperar de la vida.” (117) l’ascetisme epicuri per defugir el dolor; la no participació shcopenhaueriana… i, en canvi, què s’ensenya a les escoles? Que dos i dos són quatre i que si memoritzem allò ensenyat ens espera un gran futur. Cioran afegeix: “pienso en un Cuadro de Desengaños colocado en las escuelas y en el que estarían representadas todas las decepciones reservadas a cada cual.” (117) Potser així, quan arribessin, no serien tan doloroses.

“¿Qué es, pues, la filosofía? El gusano en el fruto.” (121) O, tal i com digué una amiga en referència a la necessitat de canviar les maneres de viure des de dintre, el corc que ho va rosegant tot deixant la carcassa per fora fins que, al final, pffff… una bufarada i l’estructura cau.

La novena part és, novament, de temàtica variada. Potser el tema de la religió, la meditació, la reflexió i la vida abans de néixer i després de morir hi sobresurten, però no excessivament.

“En el fondo cada cual se cree y se siente inmortal, anque sepa que va a expirar dentro de un instante. Se puede comprender todo, admitir todo, imaginar todo, salvo la propia muerte, aunque se piense en ella sin descanso y se esté resignado.” (143)

“¡Cuidado con los eufemismos! Agravan el horror que se supone deben disfrazar.” (149) I, precisament, el llenguatge és el tema de la desena parta. El poder del llenguatge que ja ens mostrà Wittgenstein, la seva capacitat de crear el món. Aquí Cioran vol mostrar el nostre ús incorrecte del llenguatge però, també, la pedanteria i les aberracions que es fan en el seu nom: “la gente distinguida no inventa en cuestión de lenguaje.” (154)

“Dios: una enfermedad de las que nos creemos curados porque ya nadie muere por su causa.” (157) I això potser a la França del 1973 de Cioran era veritat. Avui en dia, però, està clar que la malaltia encara perdura.

“No leeré más a los sabios.” (160) Afirma certament Cioran: “me han hecho demasiado daño” (160). Continua mostrant les idees de l’engany de la literatura i el dolor de la raó. “Debí de haberme entregado a mis instintos, dejar expandirse mi locura. He hecho todo lo contrario, he adquirido la máscara de la razón, y la máscara ha terminado por suplantar al rostro y por usurpar todo lo demás.” (160)

A la onzena part abarca l’antropologia. Dóna voltes a la idea d’home, “un gorila descarriado” (172), a la manera com viu la vida, com busca explicacions i sortides per acabar concluïnt que “el hombre sólo me interesa desde que ya no cree en sí mismo.” (174) Ara que l’home està en decadència, que dubra de tot, que es troba indefens és quan, segons Cioran, val la pena.

Com si s’estigués justificant, Cioran diu al dotzè apartat: “cualquiera puede tener de vez en cuando el sentimiento de no ocupar más que un punto y un instante; conocer ese sentimiento día y noche, durante todas las horas, es menos común, y a partir de esa experiencia, de ese dato, uno se torna hacia el nirvana o hacia el sarcasmo, o hacia los dos a la vez.” (181) Per això els seus textos a vegades respiren pau, harmonia (en el sentit de buidor i no-res, clar, no en el sentit més hippiós de l’expressió) i d’altres ràbia i crítica.

“Todo lo que el hombre hace se vuelve necesariamente en contra suya.” (183)

“Nada, no me ocurre nada, es sólo que he dado un salto fuera de mi destino, y ahora ya no sé hacia donde dirigirme, hacia qué correr…” (187) acaba el llibre amb aquesta imatge tan poètica i, alhora, tan desoladora: una bona mostra del pensament de Cioran.
____________
E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido (Taurus)
començat_ 16/05/13  /  acabat_ 25/05/13