The way of all flesh, Samuel Butler

Hi ha llibres que són com penyores d’una època: retrats fidels d’allò que està passant i que, ja sigui per distància geogràfica o temporal, no podem veure. Aquest llibre n’és un clar exemple. Butler mostra amb necessària ironia la ridiculesa d’una època plena de tradicions caduques i conceptes erronis.

“Every man’s work, whether it be literature or music or pictures or architecture or anything else, is always a portrait of himself, and the more he tries to conceal himself the more clearly will his character appear in spite of him.”

La família Pontifex com a paradigma de la burgesia amb aires de grandesa, dels adinerats que somien amb la noblesa, on les aparences són tant o més importants que la realitat, on els fills són projectes de millora social, emblemes d’un estatus que es vol assolir, però mai criatures estimades ni volgudes.

“Sensible people get the greater part of their own dying done during their own lifetime.”

I l’Ernest, l’hereu de la casa, és l’exemple de la persona perduda i insegura a qui els seus pares l’empenyen al sacerdoci. I així l’Ernest va passant anys a l’escola, intentant aprendre com viure entre les experiències reals i les doctrines falses que rep fins que es gradua i el traslladen a una església de Londres. On, no cal dir-ho, no triga gaire en adonar-se que no hi pertany.

“Half the vices which the world condemns most loudly have seeds of good in them and require moderate use rather than total abstinence.” El terme mig socràtic.

“People almost always want something external to themselves, to reveal to them their own likes and dislikes." Pot ser que ja ho intuïm però necessitem que vingui algú altre i ens ho digui. Així d’insegurs som. I així d’insegur és l’Ernest qui, després de passar breument per la presó, es qüestiona si vol seguir sent un home de fe. De fet, ni s’ho qüestiona.

“They put a gipsy or fortune-teller into prison for getting money out of silly people who think they have supernatural power；why should they not put a clergyman in prison for pretending that he can absolve sins, or turn bread and wine into flesh and blood of One who died two thousand years ago?”

“I want to put the children where they will be well and happy, and where they will not be betrayed into the misery of false expectations.” Es planteja l’Ernest després de trobar-se sol, separat d’una dona amb qui en realitat no es va arribar a casar perquè ella ja estava casada amb un altre, i totalment pobre. I el seu és el dilema que molts pares haurien de tenir. És el que, en el fons, ens plantegen a la pel·lícula Captain Fantastic: què fer? Mantenir als fills en una bombolla d’il·lusions que un dia es trencarà i el dolor sera més gran o bé aconseguir que siguin feliços i que els somnis els vagin arribant mica en mica i en la mesura que siguin realitzables? Està clar que en formular la pregunta així ja l'he repost. 

És la diferència, com tant bé s’explica a la pel·lícula, entre celebrar una festivitat inventada, basada en unes tradicions impossibles de demostrar-ne la seva veracitat i festejar el naixement d’algú que potser va existir o no, però a qui està clar que li atribuim molt més del que pot abarcar (nadal) o bé celebrar el naixement d’algú real, que de fet encara està viu i que ha fet molt més pels drets humans que no molts d’altres sants junts (Noam Chomski day)  

“The man to fear is he who goes at things with the cocksureness of pushing vulgarity and self-conceit.”  　

_______________
Samuel Butler, The Way of all Flesh (Penguin)
començat_ 19/11/16  /  acabat_ 14/5/17 

  　               

La decadencia de la mentira, Oscar Wilde

Dos personatges, en Cyril i en Vivian, donen peu a Wilde a qüestionar-se el paper de l'art dins la humanitat i la seva relació (i també la nostra) amb la natura.

"Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro." S'avisa a la contraportada. I, mirant al nostre voltant, la sensació és que té tota la raó.

"La experiencia me dice" (5) comença en Vivian mostrant-se clarament empirista "que cuanto más estudiamos el Arte menos nos interesa la naturaleza. Lo que de veras nos enseña el Arte es la falta de plan en la Naturaleza, su curiosa tosquedad, su extraordinaria monotonía y su carácter absolutamente imperfecto." (5-6) L'art ens ha d'obrir els ulls i fer-nos veure que la natura, malgrat l'enlluernament que ens produeix per la seva immensitat i bellesa salvatge (que tant cantaven els romàntics) és, en el fons, imperfecte. I no només això, sinó que és la tasca de l'art intentar-la fer millor. Crear noves realitats.

"La Naturaleza tiene buenas intenciones, pero como ya dijo Aristóteles, es incapaz de hacerlas realidad." (6)

"Al aire libre uno se vuelve abstracto e impersonal, se pierde la individualidad." (7) I és curiós veure com, per Wilde, això és el més important, l'individu, l'egocentrisme.

"Yo no pretendo ser coherente, eso es cosa de los ignorantes y los doctrinarios, de personas insufribles que llevan sus principios hasta el amargo extremo de la acción, hasta la reductio ad absurdum de la política." (8) Afirma en Vivian quan, després d'haver criticar l'acte de pensar, diu que està escrivint un article i en Cyril li comenta que està fent allò mateix que critica. I ho fa. Malgrat que ell digui que no, malgrat que vulgui separar práctica de teoria, en el fons segueix pensant. Encara que només sigui en el sentit més cartesià de res cogitans.

L'humor fi i la ironia d'Oscar Wilde s'escampen pel damunt de cada frase, cada comentari. Al principi, especialment en els comentaris del cínic Vivian, aquest Sòcrates dialèctic que és interpelat per en Cyrian. Perquè no es poden negar les similituds amb un diàleg platònic: les trampes de la conversa modificada a voluntat perquè l'interlocutor digui, precisament, allò que l'autor vol sentir per deixar que el personatge teòric exposi les seves idees.

Idea molt interessant (que convindria explotar, tant fictíciament com a la realitat): "el club de los Hedonistas Fatigados." (10) Un club que té, com un dels seus objectius, avorrir-se. No cal dir que molts en formem part sense haver-ne demanat mai la inscripció.

"En la actualidad, mientras que escribir poesía se ha vuelto una nada demasiado común y convendría desalentar a los poetas en lo posible, la moda de mentir ha caído casi en el oprobio." (13) Aquest és l'argument de l'article que està escrivint en Vivian. Aquesta és la tesi del seu pensament: la societat mata la mentida i cau en "el desconsiderado hábito de la exactitud". (14) I no pensem que la mentida està salvada perquè els polítics la preserven, aquest comentari ja el fa en Cyril i en Vivian li mostra ràpidament que els polítics només tergiversen les coses, però no menteixen. Mentir és quelcom molt diferent. Doncs a veure què serà això de mentir que tant s'ha de preservar.

"Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra." (14)

Wilde fa una repassada dels literats internacionals més reconeguts i es queixa del seu verisme predominant: "doctor Jeckyll se parece peligrosamente a un experimento extraído de la revista médica The Lancet." (15), Guy de Maupassant "despoja a la vida de los pocos harapos que todavía la cubren para mostrarnos llagas repugnantes y heridas purulentas." (17); "la indignación moral que Zola provoca en nuestra época no nos inspira la menor simpatía; se trata sencillamente de la indignación de Tartufo al ser desenmascarado." (18) I afegeix: els personatges de Zola "tienen vicios anodinos y virtudes más anodinas aún. La crónica de sus vidas carece del menor interés. ¿A quién le importa lo que les ocurra?" (18) A vegades, amb les biografíes passa el mateix: per moltes peripècies que hagi pogut experimentar un individu, a qui li importa què ha fet? A què és degut aquest vouyeurisme exacerbat que atrapa a tanta gent, sobretot a mesura que es fan grans? És, potser, perquè miren amb enveja les vides que ja han acceptat que ells no podran tenir?

"Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores." (18-9) Totalment en contra. Calen aquests relats de les classes inferiors per cridar l'atenció sobre les seves realitats volgudament camuflades. Calen Orwells, Tressells i demés per destapar les vergonyes del sistema. I si a més ho fan de manera atractiva, doncs millor.

L'art entès com a creació pura: "si un novelista comete la vileza de tomar sus personajes de la vida al menos debería fingir que son creaciones y no jactarse de que sean copias." (19)

"La pura modernidad de la forma siempre implica una vulgarización en cierto sentido y no puede ser de otro modo." (24)

"Si no es posible disfrutar la lectura de un libro una y otra vez, mejor sería no haberlo leído jamás." (26)

"El propósito del mentiroso no es otro que seducir, deleitar, dar placer." (37) I afegeix: "él es el auténtico pilar de la sociedad civilizada y sin él una cena de gala, incluso en las mansiones más encumbradas, resulta tan aburrida como una conferencia en la Royal Society." (37) El mentider com l'individu que ens allunya de l'avorriment, de la monotonia i la lletjor de les nostres vides. El mentider com un símbol d'allò més elevat de la societat, entesa aquí com a creació humana, com a artifici generat a voluntat.

"La Vida imita al Arte más de lo que el Arte imita a la Vida." (41)

"La literatura se anticipa siempre a la Vida: no la copia, la moldea a su conveniencia." (45) En aquest sentit, afirma que "el siglo XIX es en gran parte un invento de Balzac." (45)

La natura "es una creación nuestra y cobra vida en nuestros cerebros. Las cosas existen porque las vemos, y lo que vemos o cómo lo vemos depende de las artes que han influido en nosotros." (52) I amb això sí que hi estic totalment d'acord. Allò que observem no existeix més enllà de la nostra percepció o, dit d'altra manera, de la nostra manera de percebre-ho. Som nosaltres qui tracem horitzons al mar per separar el cel de l'oceà perquè ja d'entrada ens hem entretingut a dividir cel i oceà.

"El ser humano puede creer en lo imposible, pero nunca en lo improbable." (63) Les nostres estructures mentales ens imposibiliten de concebre allò que no és probable, els nostres mecanismes racionals s'hi oposen fervorosament. Però, davant d'allò impossible, sentim una clara preferència.

Les doctrines de la mentida que hauríem de seguir per viure en un món millor:
1. "El arte únicamente se expresa a sí mismo." (66)
2. "Todo el arte malo surge de volver a la Vida y la Naturaleza y erigirlas en ideales." (67)
3. "La Vida imita al Arte mucho más de lo que el Arte imita la Vida." (68)

Un recull interessant i divertit de reflexions i crítiques a la concepció més clàssica de l'art realista. Un opuscle que sí que ha valgut la pena llegir una vegada perquè segurament serà rellegit moltes més.
____________
Oscar Wilde, La decadencia de la mentira (Acantilado)
començat_ 10/02/15 /  acabat_ 12/02/15

El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14

El teatro y su doble, Antonin Artaud

Fa dues setmanes el nom Artaud era un so buit, opac, relacionat lleugerament amb el teatre però del qual en tenia una desconeixença absoluta. Arran de les lectures d’aquesta darrera setmana (Manual de teoría y práctica teatral, Cuaderno de dirección teatral, El teatre contemporani) ja m’he creat un personatge, unes expectatives: tinc ganes de conèixer què pensava aquest agitador escènic.

“Antes de seguir hablando de cultura señalo que el mundo tiene hambre, y no se preocupa por la cultura.” (9) Una de les queixes que més freqüentment hem de sentir aquells interessats en la cultura i, encara més, en la seva branca lingüística. Per sort, Xavier Antich va reproduir en un article de La Vanguardia unes paraules de Federico García Lorca sobre aquest tema que serveixen d’un bon paraxocs.

Molt bé: “defender una cultura que jamás salvó a un hombre de la preocupación de vivir mejor y no tener hambre no me parece tan urgente como extraer de la llamada cultura ideas de una fuerza viviente idéntica a la del hambre.” (9) La cultura establerta com a parasitària, allunyada de l’home, encarcarada en el poder. Allò que Feyerabend en deia Denkbeante, funcionaris culturals.

“Protesta contra la idea de una cultura separada de la vida, como si la cultura se diera por un lado y la vida por otro; y como si la verdadera cultura no fuera un medio refinado de comprender y ejercer la vida.” (12)

Clam al decreixement: “Está bien que de tanto en tanto se produzcan cataclismos que nos inciten a volver a la naturaleza, es decir, a reencontrar la vida.” (12) Convé ser-ne conscients dels excessos innecessaris, de les necessitats imposades, del creixement descontrolat i deshumanitzant i retornar a la base primera, l’home, la vida.

“La fijación del teatro en un lenguaje: palabras escritas, música, luces, ruidos, indica su ruina a breve plazo, pues la elección de un lenguaje revela cierto gusto por los efectos especiales de ese lenguaje; y el desecamiento del lenguaje acompaña a su desecación.” (15) I afegeix: “destruir el lenguaje para alcanzar la vida es crear o recrear el teatro.” (15) Per tant, ja d’entrada, ens mostra la necessitat d’un llenguatge més visceral, instintiu, i no tant racionalitzat.

Seguint el mite platònic de La caverna, ens diu que ens enlluernem amb les formes, les aparences, en comptes d’interessar-nos pel foc, per la llum que les crea. És a dir, la vida.

“Bajo la acción del flagelo las formas sociales se desintegran. El orden se derrumba.” (17)

Teatre: “La gratuidad inmediata que provoca actos inútiles y sin provecho.” (27)

“al igual que la peste, el teatro es un delirio, y es contagioso.” (30) I jo en sóc un exemple, d’aquest contagi perquè fa un any vivia allunyat del teatre, aliè a les seves accions, al seu verí. I ara no puc viure sense ell.

“La peste toma imàgenes dormidas, en desorden latente, y las activa de pronto transformándolas en los gestos más extremos” (31) Recordem Assaig sobre la ceguesa de Saramago i veiem com els homes infectats perden la civilització, l’ordre establert i lluiten per sobreviure massa sovint oblidant-se dels demés. El teatre, continua Artaud, “como la peste, rehace la cadena entre lo que es y lo que no es, entre la virtualidad de lo posible y lo que ya existe en la naturaleza materializado.” (31)

“Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.” (31)

“El teatro esencial se asemeja a la peste, no porque sea también contagioso, sino porque, como ella, es la revelación, la manifestación, la exteriorización de un fondo de crueldad latente.” (34)

El teatre “desata conflictos, libera fuerzas, desencadena posibilidades, y si esas posibilidades y esas fuerzas son oscuras no son la peste o el teatro los culpables, sino la vida.” (35) Nietzsche ja parlà de les pulsions instintives, de la repressió de la bèstia egoista, dèspota, interessada, que és l’home. Ell volgué mostrar que no era res dolent, que l’home era com era i el que havíem de fer era alliberar-lo de les constriccions socials i culturals. Artaud encara no es pronuncia sobre el bé o el mal de la humanitat, però sí que afirma que la vida, exposada tal i com és, és lletja, desagradable, violenta.”No vemos que la vida, tal como es y tal como la han hecho, ofrezca demasiados motivos de exaltación.” (35)

El teatre és positiu “pues al impulsar a los hombres a que se vean tal como son, hace caer la máscara, descubre la mentida, la debilidad, la bajeza, la hipocresía del mundo […] revelando a las comunidades su oscuro poder, su fuerza oculta, les invita a tomar, frente al destino, una actitud heroica y superior, que nunca hubieran alcanzado de otra manera.” (36)

“¿Cómo es posible que para el teatro occidental no haya otro teatro que el del diálogo?” (41) Es pregunta, Artaud, defensant els signes, el llenguatge no verbal.

Interessant defensa de la “pantomima directa, donde los gestos en vez de representar palabras o frases […] representan ideas, actitudes del espíritu, aspectos de la naturaleza, y todo de un modo efectivo, concreto, es decir, evocando constantemente objetos o detalles naturales.” (44)

“Un teatro que subordine al texto la puesta en escena y la realización —es decir, todo lo que hay de específicamente teatral— es un teatro de idiotas, de locos, de invertidos, de gramáticos, de tenderos, de antipoetas, y de positivistas, es decir occidental.” (46)

Teatre occidental: “de tendencias psicológicas” (50) mentre que, per l’altra banda, ell defensa més el teatre oriental “de tendencias metafísicas.” (50) Un teatre que defuig la paraula i es concentra en la naturalesa humana, no en els artificis creats per l’home.

“Hacer metafísica con el lenguaje hablado es hacer que el lenguaje exprese lo que no expresa comúnmente.” (51-52) Defineix Artaud continuant la idea, que ja ens havia exposat anteriorment, de la convencionalitat del llenguatges i, per tant, de la possibilitat de manipular-lo a voluntat. “Es emplearlo de un modo nuevo, excepcional y desacostumbrado, es devolverle la capacidad de producir un estremecimiento físico.” (52) I conclou poèticament: “es en fin considerar el lenguaje como forma de encantamiento.” (52) Perquè aquest és el poder real del llenguatge, la seva capacitat de manipular-nos.

Artaud identifica el teatre pur amb el teatre balinès, un teatre gestual, físic, allunyat de les paraules “donde todo, concepción y realización, vale y cobra existencia sólo por su grado de objetivación en escena.” (61) Un teatre que ens mostra l’essència primitiva de l’individu i del món, allunyat dels artificis socials. “Nuestro teatro nunca imaginó esta metafísica de gestos, nunca supo emplear la música con fines dramáticos tan inmediatos, tan concreto; nuestro teatro puramente verbal ignora todo cuanto es teatro.” (64)

“Se advierte en el teatro balinés un estado anterior al lenguaje, y capaz de elegir su propio lenguaje: música, gestos, movimientos, palabras.” (71) La possibilitat de crear de zero, sense lligams, sense convencions. La creació pura. Malgrat no ser-ho mai al 100% perquè encara que allunyem les paraules, la ideologia que contenen està ja impregnada en els individus. Per la seva educació, per la seva cultura, pel que sigui.

“Para el teatro occidental la palabra lo es todo, y sin ella no hay posibilidad de expresión; el teatro es una rama de la literatura.” (79) I, si està ben fet, si la transició es fa adequadament, no hauria de ser cap problema. Quan el text esdevé una llosa, una càrrega que impedeix actuar lliurament, llavors sí que és un problema.

Potser peca d’espiritual, de místic, però té raó: “la enfermedad espiritual de Occidente (el sitio por excelencia donde ha podido confundirse arte con esteticismo) es pensar en la posibilidad de una pintura que sea sólo pintura, una danza que sea sólo plástica, como si pretendiera cercenar las formas del arte, cortar sus lazos con todas las actitudes místicas que pueden adoptar ante lo absoluto.” (80-81)

“Todo verdadero sentimiento es intraducible. Expresarlo es traicionarlo.” (82)

“Las obras maestras del pasado son buenas para el pasado, no para nosotros.” (85) Afirma Artaud rotundament. Però convé discrepar-hi: hi ha obres que de debò són mestres, que malgrat el pas del temps continuen sent rellevants, genials. Que potser requereixen un esforç de contextualització, però que encara són vàlides. N’hi ha d’altres que, efectivament, queden desfasades. Per això ell diu: “si la multitud actual no comprende ya Edipo rey, por ejemplo, me atreveré a decir que la culpa la tiene Edipo rey, y no la multitud.” (85) Tot i que la opinió de la majoria mai hauria de ser un criteri de valor pres cegament perquè la suma d’individus no creen necessàriament qualitat, sinó només quantitat.

“Si la multitud ha perdido la costumbre de ir al teatro, si todos hemos llegado a considerar al teatro un arte inferior, un medio de distracción vulgar, y lo utilizamos como exutorio de nuestros peores instintos es porque nos dijeron demasiadas veces que era teatro, o sea, engaño e ilusión.” (87) Exacte. Masses vegades el teatre clàssic peca d’artificis, de diccions exagerades, antinaturals, de diàlegs forçats i poc creïbles, d’enganys, llums i pirotècnia que cerquen l’entreteniment banal deixant de banda la reflexió. Masses vegades el teatre sembla competir contra el cinema amb efectes especials, grans muntatges i artilleria visual, oblidant-se d’explicar històries, de transmetre emocions. Artaud proposa el Teatre de la crueltat: “No somos libres. Y el cielo se nos puede caer encima. Y el teatro ha sido creado para enseñar eso ante todo.” (91)

“En el teatro de la crueldad el espectador está en el centro y el espectáculo a su alrededor.” (93)

“Propongo pues un teatro donde violentas imágenes físicas quebranten e hipnoticen la sensibilidad del espectador.” (94) Tal i com fa, per exemple, Beat Takeshi a les seves pel·lícules. “Un teatro que abandone la psicología y narre lo extraordinario, que muestre conflictos naturales […] Un teatro que induzca al trance.” (94) Parla d’un teatre físic, d’emocions, de sensacions directes i colpidores, que apel·li a la part instintiva de l’individu i no a la intel·lectual com ho fa el teatre textual. O com ho feia a la seva època perquè amb els anys s’han presentat propostes integradores, imatges violentes, agressives, que defugen el pur instint i que se’ns mostren descontextualitzades, coreografiades, fins i tot (pensem en la versió cinematogràfica de A clockwork orange feta per Stanley Kubrick, per exemple). Una violència que apel·la a la raó.

Arribats a aquest punt, Artaud planteja la viabilitat del teatre de la crueltat en un lloc com París i ens mostra manifests i cartes que el justifiquen mentre busca la possibilitat de producció. Perquè aquí rau el principal problema del teatre en general: les idees hi són, els plantejaments, les propostes interessants… la seva materialització i, sobretot, futura representació és el que manca.

Idees del primer manifest del Teatre de la Crueltat:

Trencant amb el text: “en vez de insistir en textos que se consideran definitivos y sagrados, importa ante todo romper la sujeción del teatro al texto, y recobrar la noción de una especie de lenguaje único a medio camino entre el gesto y el pensamiento.” (101) Mica en mica, la separació respecte el pensament d’Artaud es va ampliant: “no queremos abrumar al público con preocupaciones cósmicas transcendentes.” (105) Doncs quin sentit té tot plegat sense aquesta mena de preocupacions?

Les seves doctrines cada vegada s’apropen més al manifest del moviment Dogma. Clar que aquell era un joc, una broma de resultats molt interessants. Així, Artaud delimita els elements que hi ha d’haver en el teatre de la crueltat, amb tots els aspectes negatius que les imposicions comporten. “Gritos, quejas, apariciones, sorpresas, efectos teatrales de toda especie, belleza mágica de los ropajes tomados de ciertos modelos rituales, esplendor de la luz, hermosura fascinante de las voces, encanto de la armonía, raras notas musicales, colores de los objetos, ritmo físico de los movimientos cuyo crescendo o decrescendo armonizarán exactamente con la pulsación de movimientos a todos familiares, apariciones concretas de objetos nuevos y sorprendentes, máscaras, maniquíes de varios metros de altura, repentinos cambios de luz, acción física de la luz que despierta sensaciones de calor, frío, etcétera.” (106) Però no havíem acordat que havíem de defugir el sensacionalisme i els efectes especials?

Les obres no s’han de representar a teatres, sinó a espais diferents com esglesies, garatges, ens diu Artaud. “No interpretaremos piezas escritas, sino que ensayaremos una puesta en escena directamente en torno a temas, hechos y obras conocidas.” (111)

“Sin un elemento de crueldad en la base de todo espectáculo, no es posible el teatro. En nuestro presente estado de degeneración, sólo por la piel puede entrarnos otra vez la metafísica del espíritu.” (112) I això sembla tan cert pel 1930 com pel 2012.

“La conciencia es la que otorga al ejercicio de todo acto de vida su color de sangre, su matiz cruel, pues se sobreentiende que la vida es siempre la muerte de alguien.” (116)

Interessant manera de respondre a les crítiques que rep: “no creo que después de leer mi manifiesto pueda usted perseverar en su objeción; así que no lo ha leído, o lo ha leído mal.” (124) I això, el criticar sense saber, sense llegir, sense entendre, passa massa sovint.

Recuperant la crítica a les paraules: “las palabras no quieren decirlo todo, y que por su naturaleza y por su definido carácter, fijado de una vez para siempre, detienen y paralizan el pensamiento, en lugar de favorecer y permitir su desarrollo.” (125) Per això mateix, Artaud continua la seva defensa afirmant que el seu teatre no és només un fugir del llenguatge, sinó que és utilitzar les paraules de maneres noves, més eficaces, que permetin expressar tot allò que el teatre hauria d’expressar.

“El secreto del teatro en el espacio es la disonancia, la disposición de los timbres, y la discontinuidad dialéctica de la expresión.” (128) És a dir, la transmutació dels codis establerts amb la voluntat de fer-los més expressius, més útils.

Desenganyat amb el teatre contemporani, Artaud s’exclama: “el teatro no es ya un arte; o en todo caso es un arte inútil […] Estamos hartos de sentimientos decorativos y vanos, de actividades sin objeto, consagradas solamente a lo amable y a lo pintoresco.” (130) I afegeix: “si nuestra época se aparta y se desinteresa del teatro, es porque el teatro ha dejado de representarla.” (131) I sovint aquest continua sent un dels grans problemes del teatre. Potser no necessàriament la manca de representació de la societat, sinó la manca d’interès que en ella hi desperta.

La part epistolar del llibre resulta difícil d’entendre perquè no s’hi inclouen les cartes a les quals es fa referència (totes les respostes d’Artaud són respostes directes a objeccions concretes que desconeixem) o, si més no, un breu resum dels seus continguts. A més, el fet que totes les cartes comencin amb “no he dicho que…” (132) ens mostra que el principal problema és de comunicació, que les seves paraules no són ben enteses. O bé perquè ell no les ha dit bé, o bé perquè són massa radicals per a ser enteses correctament i acceptades pels seus interlocutors. De fet, ell mateix afegeix “esta vez lo que quiero hacer es más fácil de hacer que de decir.” (133) Doncs endavant, deixem que les obres parlin per elles mateixes.

Un repte pel teatre: que les representacions siguin millors que la lectura del text. És a dir, que la posada en escena millori el text original.

Segon manifest del teatre de la crueltat:

“el teatro de la crueldad ha sido creado para devolver al teatro una concepción de la vida apasionada y convulsiva.” (139) Una molt bona proposta. Tant, de fet, que fa plantejar per què aquest llibre es titula El teatro y su doble quan d’aquesta duplicitat només se’n parla breument i, en canvi, el teatre de la crueltat n’és el principal protagonista. Qüestions editorials que ignoro. Però imagino que deu tenir a veure amb drets d’autor, a que potser el llibre El teatro de la crueldad ja existeix, a que potser aquest llibre és només un recull de texts seleccionats per una editorial més que pel propi autor. Conjectures tot plegat.

“El teatro de la crueldad se dirigirá al hombre total y no al hombre social sometido a leyes y deformado por preceptos y religiones.” (140) I aquí resonen les paraules de Nietzsche, el gran vitalista, que acusava a la humanitat d’estar sotmesa a la civilització, a la llosa religiosa i racional, l’origen de la qual ell el traçava fins a Jesús i Sòcrates, els grans pervertidors de l’home, els que l’han omplert de neguit, culpes i angoixes que, en un estat previ, instintiu, no tenia.

Després de múltiples exemples cabalístics, de referències a l’acupuntura i la medicina tradicional xinesa en general que ens fan plantejar l’obsessió de tota una generació de pensadors i artistes occidentals per temes orientals (vegis Kerouac, Salinger, Thomas Mann, Tàpies…) Artaud afirma: “toda emoción tiene bases orgánicas […] Conocer de antemano los puntos del cuerpo que es necesario tocar es arrojar al espectador en trances mágicos.” (155) Fins i tot quan l’espectador no està per orgues espirituals? O només afecta als coneixedors del diferents punts sagrats que són tocats damunt l’escenari? Aquest és un misteri que ell no desvetlla.

______________
Antonin Artaud, El teatro y su doble (Edhasa)
començat_ 27/02/12  /  acabat_ 12/03/12

La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann

Fill d’una família pagesa, però benestant, educat en l’ordre i la disciplina, dotat d’una gran intel·ligència que el va portar a ensenyar a la universitat de ben jove, “què fou allò que va induir Nietzsche vers espais sense camins, què fou allò que el va empènyer i fuetejar entre turments i el va fer morir, amb mort de màrtir, en la creu del pensament?” (89) Es pregunta Mann. I respon: “Fou el seu fat i aquest fat fou  la seva genialitat.” (89) Una resposta insatisfactòria perquè implica l’existència d’un destí predeterminat, d’una vida ja pre-establerta contra la qual no ens podem rebel·lar. Però clar, qui o què estableix aquest destí?

El 1880, jubilat ja de la universitat per culpa de la malaltia, Nietzsche digué al doctor Eiser: “la meva existència és una càrrega temible; ja fa molt de temps que l’hauria d’haver llançat lluny de mi, si no fos perquè, justament, en aquest estat dels meus sofriments i en una renúncia gairebé total, he fet els assaigs i experiments més instructius en els camps espiritual i ètic.” (93) Emaparentant-lo amb la teoria romàntica de la creació a través de l’ànima atormentada, de l’angoixa existencial.

“El món sempre vol veure una ruptura en la vida i en l’obra dels grans homes.” (98) Producte, segurament, de l’enveja, de la frustració de veure com aquell sí que és un gran home mentre nosaltres seguim formant part de la mediocre humanitat; trobar un trencament, una fragmentació, humanitza a aquella figura, ens mostra que, en ell, no tot és perfecte. Que, malgrat tot, no és del tot feliç i que, per tant, nosaltres no ens hem de sentir tan desgraciats. És el consol dels mesquins.

En l’obra de Nietzsche, “allò que canvia només és l’accentuació que, cada cop, és més frenètica: el to de veu, sempre més estrident, la gesticulació, cada vegada més grotesca i temible. Allò que canvia és la manera d’escriure.” (98) És a dir, canvia la forma, però no el contingut.

Nietzsche va heretar de Schopenhauer la frase: “la vida només es pot justificar com un fenomen estètic.” (100) “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.” (100) Introduïnt, ja, la noció de la no-existència dels universals com la veritat, el bé i el mal, que no són més que un producte de la creació humana.

Comencen les crítiques a Sòcrates, l’arquetipus de l’home teòric: “el mensypreador de l’instint, el glorificador de  la consciència, aquell qui ensenyava que només podia ésser bo allò que era conscient, l’enemic de Dionís i assassí de la tragèdia.” (100-101) Mostrant així la dicotomia Apol·lo/Dionís, racional/instintiu, que defensà al llarg de la seva vida. En un principi amb l’esperança (o la ingenuïtat) juvenil de creure que s’estava produïnt un canvi, que l’esperit dionisíac estava rebrotant, per concloure, amb el temps, que tot seguia igual.

El segle XIX va ser considerat com el segle de la història perquè és quan es començaren a estudiar, analitzar, valorar, les dades històriques, però per a Nietzsche, això és una “malaltia històrica” que paralitza la vida. “La cultura, avui en dia —diu— és cultura històrica. Ara bé, els grecs no conegueren, en absolut, cap cultura històrica i ja ens estarem prou bé d’anomenar incults als grecs.” (103) I afegeix, “la història, cultivada per amor al coneixement pur, no per fidelitat a la vida i sense el contrapès d’unes “aptituds plàstiques”, d’una despreocupació creadora, és assassina, és la mort.” (103) I encara més: “un fenomen històric, un cop conegut, és mort.” (103)

“Una vida dominada per la ciència és molt menys vida que una vida no dominada pel saber, sinó pels instints i les fal·leres poderoses.” (105) és el cant a la vida animal, instinctiva, allunyada de les constriccions imposades per la cultura. És, també, el principi de la noció de “la transmutació dels valors”, és a dir, veure que allò que ens han dit que és “bo” és només una imposició cultural perquè, de fet, “els instint o impulsos malvats són els més aristocràtics i enlairats de la vida.” (106) És a dir, l’egoisme que ens mostra l’infant, l’egoisme innat, individualista, la preocupació únicament pel “jo” perquè desconeix que existeix un “tu”, aquesta és la realitat humana, segons Nietzsche. La resta, la compassió, la bondat, la convivència… són afegits que la nostra societat ha anat instaurant damunt dels individus i que, amb l’ajut de la religió, generen un fort sentiment de culpa que persegueixen a la humanitat. Per això afirma que la moral cristiana és “quelcom verinós, rancorós i enemic de la vida.” (107)

Mann compara algunes idees de Nietzsche amb algunes d’Oscar Wilde. És una comparació sorprenent, inesperada, però encertada. Es tracta de la importància de les aparences. Wilde deia “For try as we may, we cannot get behind the appearance of things to reality. And the terrible reason may be that there is no reality in things apart from their apperances.” (107) i Nietzsche sembla afegir: “dir que la veritat val més que l’aparença no és sinó un prejudici moral.” (108)

“Viure passa pel damunt de conèixer puix que, en anihilar la vida, el conèixer es destrueix a si mateix.” (111) És a dir, la vida és la font però, també, la preservadora del coneixement. Sense vida, tots els coneixements adquirits desapareixen.

El superhome: “secreció d’un sobreeiximent de luxe de la humanitat, el que fa sortir a la claror una mena més forta, un tipus més elevat, les condicions de naixença i de conservació del qual són diferents de les de l’home mitjà.” (120) El Superhome és qui ens treurà d’aquest desgavell, d’aquesta insensatesa que anomenem món, societat. El problema és que sembla que triga en arribar. Tot i que… “el superhome és l’home en el qual les propietats específiques de la vida, com la injustícia, la mentida i l’explotació es troben en grau màxim” (120) potser ja ha arribat.

“Cal prohibir l’enriquiment ràpid i sense esforços; s’ha de treure de mans particulars i de societats privades, totes les branques del tranport i del comerç que siguin favorables a l’acumulació de grans fortunes, especialment el comerç del diner i cal considerar també, com éssers perillosos per a la societat, tant els que posseeixen massa com els que no posseeixen res.” (125) Però clar, la doctrina de races superiors, de constricció dels dèbils, de la legalitat de l’esclavització, era molt més interessant de ser escoltada.

“El qui es queda amb Nietzsche en “sentit propi”, el que l’agafa al peu de la lletra, el que se’l creu, està perdut. Amb ell passa, veritablement com amb Sèneca, del qual Nietzsche diu que és un home al qual hem de perstar-li sempre oïda, però mai fidelitat i fe.” (129) L’excés lingüístic, però també ideològic, de Nietzsche és el que atreu als seus lectors, és el que fa que sigui el filòsof preferit entre aquells que mai han llegit filosofia. Però l’aprofundiment en els seus texts, la lectura crítica de les seves obres, ens han de mostrar diferents vessants d’aquest autor. Algunes amb les quals coincidirem (perquè de tot filòsof se’n pot aprendre quelcom), i d’altres amb les que no.

“El coneixement i l’exemple de Nietzsche, fou que la filosofia no és una abstracció freda, sinó que és viure, sofrir i sacrificar a favor de la humanitat.” (134) I Mann conclou el text amb una nota de gratitud a Nietzsche en tant que membre d’una joventut vers la qual s’hi sent deutor: “Nietzsche romandrà davant dels nostres ulls, com una figura embolcallada en una tragèdia delicada i venerable, flamejant dels llamps d’aquesta època de transició.” (134) Una bona visió d’un autor tan difícil d’abastar.
____________

Thomas Mann, La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)

començat_ 1/02/12  /  acabat_ 2/02/12